31 de maig del 2012

Viatge a les Açores i coses del país. Cap. 7. Viaje a las Azores. Inici de les notes sobre el curiós fet portugués

El descobriment que més d'un potser m'agrairà sempre.

Em decep que quan parles de música portuguesa tothom diu: ah, el fado -es pronuncia fadu. Justet es coneix José Afonso, Dulce Pontes i Madredeus. A més a més, en realitat el fado només el copsen els portuguesos, o els que estan en vies de ser-ho. M'he pogut fer a mans amb uns recopilatoris de música portuguesa -pop, protesta, etc- no fado i que al nostre país és introbable. Aquest discos m'han confirmat el perquè,de sempre,  esperava amb interès Portugal a Eurovisió. Cançons senzillament brillants i viceversa, d'una musicalitat de gust universal  però amb el punt de diferenciació just per a gaudir quelcom nou.   És possible que algun músic d'avantguarda hi trobi ingenuïtat.

Tristesa portuguesa

Si algú us diu que entén el fado és un snob, o d'una hipersensibilitat extraordinària. Més que música el fado és sentiment, expressió perfecta d'un dels trets principals del poble portuguès: la tristesa, positiva! diuen. La lletra, música, l'entonació única- inimitable per un no portuguès- del fado, és com una submersió de l'esperit a la tristesa,   especial. Una manifestació sentimental particularíssima i amb la que s'hi troben molt a gust. Vet aquí les paraules d'un taxista lisboeta: "que triste é Portugal. E por ele que eu gostai tanto " En parlaré més del curiós caràcter portuguès

Dec ser l'únic català, espanyol, o terrícola, que té la música d'aquest país entre les primeres en preferència amb la catalana i anglesa. Hi connecto sense saber massa perquè.

El consell. Dos artistes -enllaçats

Per pressions familiars Jorge Palma estava encaminat al pianisme clàssic, se n'escapà i ens legà el gaudi d'una obra de gran alçària i la seva interessant veu. Memòrias dum Cidadao frustrado.

La cancó de l'açorià Luis Alberto BettencourtAdormecer en  Porto Pim hagués estat la cançó adient. Parla del moment que va decidir tornar a l'isolament de les illes, de la vida fora de la confusió mundana. Ens porta a recordar o a imaginar la vida senzilla i silenciosa dels pobles açorians, l'Atlàntic batent les Aigües als peus dels espadats o las roques, a les noites sem fin... Com que no hi és penjo Sempre que cae uma estrela.  Música més fàcil que la del Palma.

Em faria il·lusió compartir  i haver descobert a algun lector el gust per la música portuguesa, sovint bàlsam   per l'esperit. Suposo que per entrar-hi cal una mínima dosi de malenconisme i ingenuïtat, o sia portuguesisme.

La major gesta de Portugal.

Portugal va circumvalar el món, van descobrir terres -ells no en diuen conquerir,compte!- i cristianitzar milions de persones, és el país continental amb les fronteres més antigues del món, tot i això un dels seus grans filòsofs afirma resolut que la seva gesta més meritòria és haver sabut resistir i no haver estat engolits per Castella -a diferència dels altres regnes peninsulars o d'ultramar.

 El portuguès més admirat de la història? Sorpresa?

La televisió pública portuguesa va convidar a votar el portuguès més important de la història. Entre l'estupor i ràbia de molts va guanyar Oliveira da Salazar -estupor no pas general, ja que el va votar la majoria.  La manipulació fou impossible ja que el procés fou net. No entro si fou una dicta dura o tova. De fet es va alinear amb els aliats a la SGM. Això ja palesa la complexitat del país veí i el desconeixement absolut que en tenim aquí. I desinterès. M'ha vindut a la memòria que aquesta votació es parlava de fer-la aquí, però cap cadena va gosar. Canguelis és la paraula. Hagués guanyat el generalet?

28 de maig del 2012

Pasta Gansa, un gran lloc per menjar, al centre de Barcelona, bé, bo, barat ...i quantitat

Vaig donar  als propietaris la meva paraula que faria una petita resenya del seu local. Bé, no la vaig donar explícitament, però en Criteri és persona sèria i no li cal prometre res.

Si aneu de visita al centre de Barcelona;  si aneu tota la família i no voleu gastar els 12 o 14 euros per cap i a sobre tenir raons sobre si aquí sí aquí no, aneu a Pasta Gansa, al carrer Pau Claris. Buffet lliure a preu i qualitat molt recomanables. Tenen alguns altres locals del mateix nom.

Aspectes que també  marquen diferència  són el tracte amable i proper del personal i el fet que és un establiment familiar, que no només gestionen sinó que treballen a peu de negoci. La típica mateixa família catalana que ens podem trobar als hostals de terra endins i de muntanya.

Vaig parlar uns moments amb un dels fills que em va explicar coses del negoci i la família i que també us explicarà si parleu amb ell.

Gran gent i gran establiment.

24 de maig del 2012

Plantejo un problema, molt marrano -per si algú el vol resoldre.

Hi ha moltes modalitats de jocs. De tant en tant en plantejo algun en aquest blog d'Utilitat Pública -BUP-, però també d'esperit lúdic. Aquest entraria a la categoria dels problemes matemàtics. Res de l'altre món però socialment útil -conèixer-ne la solució. Ja que parlem de casinos...A jugaaar!


PROBLEMA

48.000.000 de turistes anuals visitarien Eurovegas i una quantitat que ignoro de gent forana treballadora  es quedaria tot l'any a viure a casa nostra. Més els gàngsters i els executius. Podríem apuntar aproximadament QUANTES TONES  O METRES CÚBICS D'EXCREMENTS -LÍQUIDS I SÒLIDS- ENS DEIXARIEN ANUALMENT?


Del problema a les desgràcies

Ara veig que caldria  esmentar  l'infinitat d'altres residus, com les tones de brossa i els  produïts pels consums energètics.

El consum d'aigua i la destinació d'espais naturals per l'abocament de les muntanyes d'escombreries són una altra vessant de la problemàtica.

De totes maneres, si hi ha un país occidental acostumat a viure entre  fums i la natura emmerdada és Catalunya. Hi estem avesats.

18 de maig del 2012

Eurovegas a Gallecs!

Publicat a Contrapunt

Sembla que hi ha problemes per fer l'Eurovegas al Delta del Llobregat. Que el facin a Gallecs!! Alguns s'hi oposaran per  raons ambientals. També n'hi ha pel Llobregat. Es requalifica i llestos. Com deia en Solans, de la Generalitat, "per quatre ocellets no hem de deixar d'edificar i renunciar al creixement". Hi hauria zones verdes, lògicament. El projecte generaria incomparablement més riquesa que els horts i sembrats actuals. Les famílies i nens podrien esbargir-se gaudint de grans ofertes de lleure i jocs i l'altre públic amb altres diversions a pleret.  Els llocs de treball només absorbirien una petita part dels aturats, molts amortitzats en pocs anys, però tot i així el país ho ha d'aprofitar per a reprendre el camí del creixement, que tant ha transformat el país.  Problemas de legislació laboral? Ja no ve d'una reforma. Problemes amb normatives? S'excepcionalitza. Que l'obra portaria una altra tongada d'immigrants? A Catalunya ja no li ve d'una. Que hi haura potser prostitució i droga? Que no hi és ara arreu?!

Permeti-se'm avui aquest exercici d'ironia -"remedando" Larra- realitzat només per fer més comprensible la magnitud del disbarat vegà. Hi ha infinitat de gent que encara espera amb candeletes aquest jueu tan simpàtic que ve a repartir bitllets. Entre ells el nostre govern i part de l'oposició. Comparteixo les raons que hom escolta per a l'oposició del projecte, però per a mi hi ha altres tan o més importants de les que sorprenentment ningú no en parla.


Comentari 
Aquest incursió a l'estil irònic m'ha estat comentada favorablement i és un camp que hauria de treballar. Pot ser més efectiu que els escrits indignats. Després de sentir ahir el Cercle Catala de Negocis aportant dades sobre la intolerable i descarada rapinya a què ens sotmet l'estat centralista, potser tornaré a la ironia, parlant d'això. Rapinya de l'Estat  podria transformar-se en  deure de ser solidaris amb els pobles pobres d'Espanya.

15 de maig del 2012

Viatge a les Açores i coses del país. Cap. 6. Viaje a las Azores.


"Gràcies i bon profit doncs a qui hagi arribat fins aquí. Pocs sabran tant de les Açores i Portugal com vosaltres ;)"
Així acabaran les cròniques. I així les reprenc, per animar-vos:). Ho repartiré en tres  episodis més, on parlaré  del curiosíssim fet portuguès. 

Cal que el lector se sitüi ara de nou  a les solituds, al silenci, a l'aïllament extrem  de les Açores.


 Illa de pico. Naixement dels cagarros. 

Anem a l'illa de Pico. El Pico és una muntanya punxeguda al mig d'una illa, aixecant-se màgicament 2.500 metres sobre el mar, màxima alçada de Portugal. Sempre coronada de núvols. Mitja hora de barco. Excursió d'un dia amb guia i furgoneta. Vet aquí que en un plafó informatiu apareix la paraula cagarro. Sabes que quere dizer cagarro na nossa lingua? -vaig dir-li, més mal dit. Salta Toni, l'italià, i comença amb rica gestualitat florentina a definir el concepte,dient no sé que de "la merda". Nelson el guia, quedà com desconcertat i després riallades generals fins a plorar. Cagarro: ocell marí: pardela, baldriga de les Açores. Jo ja havia llegit al diari que s'utilitzarien càmeres per a seguir online el naixement dels cagarros.

La Neus demana parada de bany marí. Piscines artificials a les roques, molt arreglades, amb dutxa i vestuari. De franc. Espai reduït, però com que la població és escasa estem amples.

Lajes, antic nucli balener fins que al 1984 van prohibir la cacera. Entrem al museu baleiro. El mític món de la caça i industria balenera davant nostre. Impressiona pensar en aquelles barquetes -meravella de disseny mundial, diuen- plenes d'homes , a les ordres del trancador, figura mítica- enfrontant-se a bèsties tan gegantines com les ones de l'atlàntic, només amb quatre arpons. I la cantitat immensa d'oli i altres productes que en treien. I a fora, quina meravella la sensació de vida a la mida humana, a l'ampli moll amb el poble al fons. Les justes persones deambulant i Nelson parlant amb algun conegut de ves a saber quin racó de l'illa. Tenen però el drama de l'emigració. Són massa gent encara per l'espai que tenen. De 50.000 habitants han passat a 28.000

Anem a dinar. Gran tiberi de sopa -en són els reis mundials-, carn i peix, ben regat amb vi del país. Augmenta la xarrera i el xapurreig...i el xarrupeig. Fins i tot jo ja m'adreço a la rapariga -la noia que ens serveix- en italià: Signorina! Riures eflúvics. Li demano meio amaro, com feu  l'italià. Son infernal al taxi doncs. Parem al poble de Nelson per a veure l'Església, rica en pintures. Continuem cap a la zona -vinyatera. Planúria de camins solitaris entre les parets dels currais -corts-  on els ceps estan protegits del vent per parets de roca volcànica. Aquí les figueres les deixen a una alçada de metre i mig per a protegirles de l'aire de mar per aquestes mateixes parets. El treball a la vinya és costosíssim, ja que cal lligar els gotims manualment per a que no toquin a terra i és impensable la mecanització. El terra pobríssim. És patrimoni de la humanitat. Al mig dels currais, s'aixeca un d'aquests molins de vent petits i acolorits. A dalt despatxaven vins i dominem l'aspre soledat del apagat color de la zona dels currais. Hi despatxava una noia, solíssima, com anacoreta, cosa que per un portuguès és més aviat benedicció. Fou la que ens va fer la foto de grup de tan agradable dia i companyia. Ens faltava un grec per ser una colla de PIGS.

Sao Miguel. Bany calent, natura diversa.

Imperdible la visita al Jardí Botànic creat als voltants de la mansió del governador, tan imperdible com el bany calent al seu gran estany rodó, amb una illa-pèrgola al mig, omplert per unes fonts d'aigua calenta, ferruginoses, que donen a l'aigua un aspecte terbolíssim. Com que el dia no era de calor la sensació de l'aigua calenta a l'entrar era tan agradable que no trobaves l'hora de sortir. Com a tot arreu el públic molt escàs. El jardí botànic extens i amb desnivells espectaculars i racons de tota mena, peixos, aus. Al passar pel costat d'una bassa envoltada de gespa, saltaven a mesura que avançaven infinitat de granotetes de les que només en sentíem el soroll, com quan comencen a ploure gotes grosses. Gegantins bambús, les falgueres grans com arbres, algun fruit tropical, un arbre de fulles molt vermelles anomenat sanguinho i un arbre amb el rètol: arbre del paper. Vaig voler assegura-me i tot enfilant-me me'n vaig emportar un tros d'escorça. Certament, era com un llibret de paper bíblia. Sempre acostumo a agafar també algunes llavors.

Illa de faial. Peter's cafe a Illa Horta.

Destinació de navegants, aquests van convertir un cafè del port en tot un símbol de les illes, lloc de foto obligada al portal i a dins, on hi ha  un  atapeïment d'ensenyes de vaixells, fotos, mapes, etc. És típic prendre-s'hi un gin tònic, però com que hi entràrem a l'hora del cafè no el vaig prendre. Tot i l'emblemàtic del lloc només costava 2'30 euros.

A dalt hi ha el museu del Screamshaw. Tot tipus de treballs en dents i ullals -també algun os- de mamífers marins. Ens atén personalment una noia en perfecte espanyol. Comprem una dent de balena decorada -marbre del mar. No massa barata, però com que la caça està prohibida des de 1984 pensem que val la pena. Tot i que tothom parla de baleias són catxalots (baleias d'esperma)
  
Capelinhos. El naixement del paisatge

A ls dècada de 1950  fou notícia mundial una erupció volcànica -subterrània- que va durar tretze mesos. Diu que probablement foren dues erucions superposades.Amb conseqüencies dramàtiques.

Encara es veu alguna de les 300 cases -petites i típiques- que no van quedar enlavades del tot, com  les barques i conreus, per les emissions -que arribaven a més d'un km. Aquella comunitat quedava anulada per sempre. Els seu integrants, dues mil persones, van escampar-se arreu, sobretot a Amèrica y Canadà. El que deixaven enrere eren munts de lava volcànica i les ondulacions -suaus però èpiques- que formaren les cendres i sorra volcànica. Coses positives? la illa va guanyar algun kilòmetre quadrat i la zona s'ha convertit en centre turístic  i  d'estudi. Resta dret un far decimonònic. Les construccions modernes foren excavades sota la lava. Com m'agradaria haver agafat el camí  que partia d'alla i marxava solitari i pla resseguint la costa solitària. A l'àrea hi han grans extensions de bruc açorià, d'una estructura regularíssima, preciós. En vaig agafar un però després de sobreviure al viatge s'assecà. La zona no està potencialment activa però forma part "d'un complex volcànic fissural actiu".

A poc km Praia. Gran desnivell des de la carretera i per entre bosc arribem a una zona que vol ser i seria turística si no estigués al cul del món. Algunes poques cases açorianes, amb vegetació exuberant, alguna residencial, un parell de restaurants,  i unes casetes apartaments amb jardinet amb taula de lava, a cent metres de l'Atlàntic. Quasi desèrtic de gent fins i tot la platja, amb separació de seguretat. Està sota un cingle amb despreniments.   Aïllats dins una illa. Hi dinem i el cambrer -noi brasiler- ens diu que tenen linguiça. Llengua? li dic. Ho explica, el mig entenc i li dic: Nos dizemos llangoniça. Se sorprèn. Bé, al final era una espècie de xoriç, gustós.

Una artesania única. El miolo.

Curiós museu etnogràfic al Horta. Hi érem sols i teníem una noia que estava per nosaltres i que ens va explicar la història d'un metge que va dedicar mitja vida a treballar el moll blanc de la figuera! Miolo de figueira. És una artesania que nasqué als convents de monges.
Al Museu hi ha l'obra del doctor Euclides Rosa. Ingent, increïble. Laboriosíssima. Quantitat de miniatures fetes durant tot el segle passat amb la part interna dels branquillons de la figuera. Algunes amb mecanismes o llums. La manera que es conservin blanquíssimes fou un secret que no revelà. La cosa és tan extraordinària que hi ha gent d'arreu el món que va a les illes expressament per a veure-ho. Va fer exposicions per tot el món i se'n guarden les maletes i contenidors al museu. Comprem uns llibres d'etnografia a preu de saldo. Al pagar veiem que la noia és tan inútil com jo a l'ordinador. Li dic, avorrit ja, que no cal factura que li pago. Al final  ella també s'aborreix i fem la transacció com sempre s'ha fet: et donc els bitllets i em doncs el gènere. 

Porto Pim. Poètica.

Al costat d'Horta, la capital, prenem el darrer bany a l'única platja que hem trobat digna d'aquest nom. Vestidors, dutxes i lavabos gratis. Un banyista cada 50 m2. Repasso algun dels llibres comprats al Museu: Oficios tradicionals de les illes de Flores i Corvo, contes populars, opuscles sobre notes històriques, una sobre el dialecte açorià.  Adormecer en Porto Pim, és una cançó que conté tota la màgia de les illes i canta la seva solitud, canta la lua i la lareira i el mar batent les roques de les platges i de sota els cingles, mentre s'adormece Porto Pim. Imatges que suggerent tot l'encantament  d'aquestes illes.  -ara veig que no és a la xarxa, però ja en penjaré de millors encara.
 
Títols d'alguns temes -avançament
:  

La informació que més d'un m'agrairá sempre. La tristesa portuguesa.La major gesta de Portugal. Dues aportacions molt valuoses. El portuguès més admirat. El portuguès i el català. Els catalans i els portuguesos. El futur és portuguès- Teoria "peregrina".

Si a algú li han semblat interessants, crec poder dir  que el contingut encara li trobarà més.

11 de maig del 2012

Comentant quatre observacions inèdites

Decepció

Parlava amb  un vell amic, savi en economia i que llegeix quasi tots els diaris cada dia. Però com tothom erra la ruta. Compartirem l'escepticisme  en el futur, i vaig aconsellar-li Larra, el gran escèptic i crític. Em va contestar "jo estic situat en el temps i preocupacions d'avui". Ignorava que res a canviat i el que aprendria amb Larra -tot i que li faltava un bull i uns quants anys.

Frustració

Si els catalans no ens sumem a la campanya del no vull pagar i no veiem que això-no ens enganyem- és una palanca i  la guspira cap a l'emancipació -com l'enfonsament del tè ho fou a USA- és que no tenim arreglo i ens hauríem d'aplicar les paraules d'aquell capellà que digué -cito de memòria:


"EL POBLE QUE NO SAP LLUITAR NI DEFENSAR ELS SEUS DRETS NO NOMÉS SERÀ CONQUERIT SINÓ QUE MEREIX SER CONQUERIT I SOTMÈS"
 
Indignació

Festival Perelada.  Actuació Serrat-Sabina. 200 euros l'entrada!!!. Siguem benevolents però  i pensem que "aquests dos nois de barri, compromesos amb els valors de l'esquerra..."i tota la mandanga,  lo que pretenen és esquilar els rics -diuen que són els que van a aquest festival. Els pobres que ho escoltin des de fora.


Chapeau i matrícula

De la mateix manera que vaig maleir al Sabadell per haver agafat la bèstia corrúpia d'en Xavier Sarda per donar lliçons -en un anunci exemplaritzant (sicsics) felicito a Oliu, director del Banc de Sabadell quan diu a LV: LA CRISI HA ACABAT. AQUÍ ENS QUEDAREM. (És lo més brillant i valent  que he sentit darrerament)




Una indignació de propina

Diu l'anunci:


Yo compro en Media Market. Porquè yo no soy tonto!!

Escoltin senyors, ni compro ni compraré a M M. I tonta ho serà sa tia.

10 de maig del 2012

Comentari a una sèrie històrica -la qüestió cabdal (és també una "Casualitat" critèrica)".

Vaig pel tercer capítol del Sí, Ministre -un dels millors, per explícit. Parlava l'ingenu i novell ministre, de la necessitat de retallades -fa trenta anys ja- per a reduir despeses inútils, a través d'una major eficiència, racionalització, evitació de duplicitat de funcions administratives, despeses suntuàries, etc, etc.  Òbviament això passava per eliminar funcionaris;  òbviament se li va montar un ciri de mil dimonis. Òbviament va veure que estava agafat de peus i mans a la roda de l'administració, del sistema. Això tan obvi encara no s'entén avui; això tan obvi és el que deia jo al passat post -justament, per això ho etiqueto com  Casualitat- Què en fem del personal que sobra? -la qüestió cabdal. És possible que ningú -governant o no- no ho sàpiga? Que fins i tot ningú no ho plantegi o debati?

Fou divertit el moment, quan el ministre, cofoi per la perspectiva d'aprimar l'administració és informat pel seu secretari "permanent" que la plantilla ha augmentat en quatre cents funcionaris! Eren necessaris per a desemvolupar  l'aprimament de l'administració! Així mateix quan planteja vendre quantitat d'edificis públics buits o inútils. Un darrera l'altre el Secretari P. li va negant la possibilitat de vèndre-los, amb les més diverses i abstruses però reals excuses, tan reals com abstruses són les administracions públiques.

7 de maig del 2012

Europa s'ha adonat del que jo ja fa temps que deia . I pregunta pèrfida sobre la "república"

El 2010 publicava jo al Contrapunt: "¿Què passa aplicant austeritat a l'administració pública? per exemple suprimint informes, activitats culturals i artístiques, publicacions, personal i un llarg etcètera? -o infraestructures!.En primer lloc grans estalvis al pressupost, sí, però ai las..., també un considerable augment d'aturats, que caldrà mantenir. Com resoldre aquesta paradoxa -essèncial-, aquest monumental atzucac? ... Penseu. I si no trobeu la resposta -"clara, com un got d'aigua clara"- cliqueu aquí. Però primer feu l'exercici de pensar sisplau. Si no hi esteu d'acord penseu també els arguments per a rebatre-ho  i  les vostres solucions.

Mireu, sé que no hi podré fer res, però com a mínim deixeu-me el plaer de dir que no errava. Al cap de dos anys, els dropos que ens manen han vist el problema. Espero que aviat vegin la solució, el camí que uns quants anem predicant fa dècades. No ho crec.

Dic això, perquè això ha estat el leit motiv de les eleccions franceses 2012.

Per cert, detall "inoblidable" sobre el moment econòmic: SOBRA MÀ D'OBRA. 
(rima i tot, mira)


Intueixo que no s'entén massa la qüestió. La replantejo així:

"QUÈ EN FOTAREM dels treballadors de les empreses de catering, d'obres públiques, dels diplomats que fan informes, músics, impressors, etc, que es queden a l'atur per mor d'una austeritat de l'administració?


Pregunta pèrfida sobre la " república"


Avui el Miquel Iceta babejava davant l'elecció del socialista francès, cantava excel.lencies d'aquell himne "infecte" que és la Marsellesa i cantava a  la república -francesa.

Perquè tants catalanistes i demòcrates perden l'oremus per una república
que ha anorreat les cultures i llengües pròpies de l'hexàgon, ha instituît la mili obligatòria, centralista com cap règim, amb una presidència que costa moltíssims més diners que la nostra Casa real, etc

2 de maig del 2012

La veritable raó que haguem de pagar l'autopista -teoria peregrina. I un consell grandiós

Teoria "peregrina"

No dic que la cobdícia no sigui una raó important.  però penso que si hem de pagar l'autopista és per tenir una via de circulació ràpida. Si fossin gratuïtes, hi hauria una massa de cotxes grandiosa, que n'anul·laria la rapidesa. I total: Nosaltres no hem de pagar -pensen els polítics. Ara, també és possible que a cap de la munió dels de dalt no se'ls hi hagi ni passat pel cap això. Dieu-me visionari o eixelebrat, però em sembla obvi que el trànsit autopistari no seria el mateix sinó molt pitjor encara.

Parlaré de la campanya No vull pagar, que és més que una campanya. És un moviment , i ens podria dur molt lluny. A la fita. 

Una sèrie TV

Dilluns vaig anar  a la Maquinista   -per a uns paradís i per altres monstre infernal- i vaig ensopegar amb la sèrie -anglesa!- en dvd, que m'ha fet aprendre quasi tot allò que sé de política i m'ha fet riure com poques: SI, MINISTRE.
Feu-vos amb ella i no us enganyaran més els polítics. Després del Príncep de Maquiavel és el referent de la classe política per a mantenir-se al poder. És un manual per a la manipulació i un  llistat de totes les martingales al descobert -la sèrie hi és també en  llibre, també molt aconsellable.

23 d’abril del 2012

Los dos cerebros con más raza de España

Hi ha algun lector que se'n riu públicament -i una majoria potser privadament:)- de la meva dèria per Balmes i Larra -caràcters antagònics. He trobat en bona hora!! un treball -crec que definitiu- que els contraposa i compara, tot demostrant que les riotes d'alguns no eren justificades. Que jo anava bé.

Queda l'altre de la tríada. I Pla?  ja vaig escriure al blog que Pla considerava a Balmes el prototip d'intel.ligència catalana. Tot quadra.

Ara donaria alguns euros per saber que pensava Pla de Larra.

Als qui no us vingui de gust o no estigui preparat per llegir això -tan llarg- sapigueu que ho teniu aquí. Arribarà un dia que voldreu llegir-ho. Aquest escrit dona notícia -quedeu-vos al menys amb això-  de la pareja de cerebros con más raza que España produjo en la primera mitad del siglo XIX -com a mínim diria jo- segons el rigurós i picant Mostaza.



Balmes, Larra: dos polos
Dos trayectorias vitales, casi contemporáneas, dos polemistas, dos disconformes con la situación política en que se desenvuelven, dos críticos acerados de una España invertebrada, dos muertos prematuros, dos periodistas prodigiosos, dos trabajadores infatigables en un ambiente de holgazanería intelectual, dos españoles de buena cepa que aman asomarse al balcón de los Pirineos y aun aventurarse a excursionar Europa adelante, dos soñadores de una España eterna que fustigan a la España temporal. 

Estas son las semejanzas de Jaime Balmes y de Mariano José de Larra. Nace el primero en 1810 y muere en 1848: vida de escasos treinta y ocho años. Nace el segundo en 1809 y se suicida en 1837: vida de escasos veintiocho años. Ambos tienen la misma debilidad estética en su mocedad primera: creerse poetas. Y no lo son: carecían de numen, de aliento místico, de alada gracia. 

Psicológicamente, son disímiles: metódico, ponderado, enérgico, el sacerdote de Vich: nervioso hasta lo patológico, reconcentrado y amargo, el seglar madrileño. Y disparejas son sus conductas, sus éticas, sus culturas. Pero de uno y otro cabe afirmar que forman la pareja de cerebros con más raza que España produjo en la primera mitad del siglo XIX.

Larra y Balmes rompen con su esfuerzo aquella cerrazón intelectual en que una larga etapa de guerras y pronunciamientos, de crisis políticas y asonadas callejeras, había hermetizado al pueblo español del ochocientos. Fueron dos almas votadas valientemente a la faena de desentumecer conciencias, aventar polvo de prejuicios, introducir en la cámara cerrada de cada compatriota una ráfaga de aire puro y de luz matinal. 

Su obra es incompleta, titubea aquí y allí su pensamiento, no siempre acierta su escalpelo crítico. Pero, ¿qué contemporáneo les iguala en señorío intelectual, en rigor de pensamiento, en afán misionero? Polemistas natos, Balmes y Larra valen, tanto y más que por lo que dicen, por lo que incitan. Sus ideas están superadas ya, su estilo no es el de nuestro gusto; sus preocupaciones, en cambio, siguen atormentándonos. Como que se preocuparon nada menos que de poner exigencia de forma en el atumultado caos que llevaba dentro Juan Español. El uno, con la seca norma de la lógica –para eso trazó su Criterio–; el otro, con el látigo de la rechifla y del sarcasmo. 

Aun desagradándoles hasta la náusea la España que ellos vivían, Balmes, al igual que Larra, sentían con dolor físico un patriotismo escandecido por la ira o dorado por la piedad. El sacerdote absuelve; el satírico maneja el bisturí. Mas cuando se encuentran lejos de España, el sesudo Balmes se enternece con la misma húmeda nostalgia que el hipocondríaco Larra. Antes que a Unamuno les pasó a ellos ese fenómeno psicológico de dolerles España en el tuétano y en el corazón. 

Mas ¿por qué nos son hoy Balmes y Larra más eficazmente conocidos y ejemplares a nosotros que no lo fueron a sus contemporáneos? A mí ver, se entregaron –ellos, tan radicalmente llamados al oficio intelectual– en demasía a la polvareda del palenque político. Y este azacaneo en el «hic et nunc» les restó tiempo para cernerse aquilinamente sobre la marejada de los hechos. Metiéronse bosque adentro y, aunque expertos baquianos, no acertaron a salir al descampado. Dan la penosa impresión Larra como Balmes –y más el primero–, de andar a topetazos con los hechos como si fuesen troncos insensibles de una selva inextricable. La polémica siempre reduce el horizonte. En Larra lo achica hasta la asfixia: el escritor parece debatirse dentro de una campana pneumática. Está siempre, como el caballo con tábanos, coceando sin sentido. Contra esto y aquello: el lema unamuniano le cuadra a Larra, que ni pintiparado. Esta visión miope de las cosas es en Larra deformadora: se las acerca tanto que las ve monstruosas. Tiene retinas de microscopio: el infusorio se le hace un camello. Y así, para caricaturizar, no acude a otro resorte que al agigantamiento del fenómeno criticado. Otros humoristas convierten lo grande en enano para lograr su efecto estético. Larra –romántico hasta la medula– desorbita, exagera, abulta monstruosamente el perfil de sus guiñoles. El efecto que produce es, a veces, de cansancio: no aguantamos tanta hipérbole. 

Balmes, no; analiza hasta la atomización lógica los asuntos, pero no pierde de vista que está tratándolos con lente de crítico. Al final, recompone los elementos y nos sitúa ante una panorámica normalizada: cada cosa su tamaño, aunque –como en los pintores primitivos– el miniaturismo pormenorizador quita perspectiva y fondo al enfoque. Al ir leyendo a Balmes experimentamos la sensación de movernos por un mundo de dos dimensiones: echamos de menos la lontananza. Su horizonte es plano. 

Balmes fue un eficacísimo periodista; Larra un periodista brillante. Como escritores, esa es su gloria y su limitación. Ni Larra hubiera pasado a la historia literaria por sus novelas y dramas –malas imitaciones de los románticos galos de la época– ni Balmes es admirable por su estilo. Pero en el menester de avivar la atención diaria de los lectores y formar en ellos una opinión, el éxito de Balmes y de Larra no tuvo rivales antes ni después. Eran escritores siempre en vena polémica, siempre con argumentos a punto. Pensaban Balmes y Larra con las plumas mojadas en tinta: la idea –y hasta el estilo– les fluían manadíamente al conjuro de la descarga nerviosa que en ellos desencadenaba el simple hecho de tomar el palillero. Por eso piensan a torrentadas; y Larra, sin esquema previo alguno. Es, en este aspecto, un precursor del escribir automático de los sobrerrealistas (léase su magnífico artículo «El día de difuntos»); por algo el superrealismo significa, en su raíz, un regreso a los estímulos estéticos que actuaban por debajo de la moda romántica. 

Pero ni Balmes ni Larra ejercieron de verdad un magisterio. La videncia de Sócrates no era su índole. Como si más que departir en sosegado diálogo con un grupo selecto de alumnos que continuasen sus enseñanzas, les acuciase predicar y arengar en el ágora. Hay mucho de tribunos de la plebe en Balmes y en Larra. Su tiempo no se prestaba para los grupos selectos –para la aristocracia del espíritu–: eran días de democracia desgreñada y vociferante. Había que adoptar el aire de faquir –es lo que hizo Larra– o de apóstol que grita en la plaza la buena nueva –es lo que hizo Balmes–. Y así le faltan, en absoluto, matices a su pensamiento. Larra traza cuadros de colores crudos y contrapuestos; Balmes, discurre por teoremas, «more mathematico». Su música –la de ambos– como su colorido, son de una monotonía que cansa. En vano buscaremos en Balmes aquellas disquisiciones complejas y sutiles de nuestros teólogos del seiscientos, ni en Larra daremos con la gama de impresiones que nos sale al paso en Quevedo –su maestro– o en Mateo Guzmán. Balmes y Larra son menos ricos de pentagrama y de paleta. Menos cabales, por lo mismo. 

A Balmes lo olvidaron luego sus lectores y no influye, apenas, durante más de medio siglo. Cosa similar le acaece a Larra hasta que lo desempolva y pone en circulación, revalorizado, la generación del 98. Y como pasa en estos olvidos y resurrecciones espasmódicos, la medida se rompe: a Balmes se le deforma y caricaturiza cuando se le quiere hacer pasar por un genio, no de otro modo que cuando para equipararle a un gigante aupamos sobre zancos a un niño y le enmascaramos las facciones; a Larra se le pone junto a Quevedo y aun junto a Cervantes, con lo que, en realidad, lo que se logra a través del contraste es enanizarle. No: ni genios ni mediocres. Balmes y Larra son –dentro de la chatez que ofrece el panorama de su tiempo– las dos cotas más elevadas. 

Les falló el sistema de propia formación. No atinaron en la ardua faena de escogerse y puIirse. A diario se vertían sobre las hojas volanderas de la literatura periodística, y esa perentoriedad les devoró en su engranaje. Cuando se ponen a labrar obra de largo empeño, el ritmo del hacer periodístico los precipita, y el libro les sale de las manos inmaturo, mutilado, con iluminaciones y apagones. Es sintomático que la obra más lograda de Balmes sea El Criterio –una especie de meditaciones sobre la marcha–. Ni Balmes ni Larra alcanzan a tener un discipulado orgánico. Y eso porque formar alumnos supone en el maestro una vida al margen de la cotidianidad apremiante. Los hijos espirituales –como los de la carne– requieren larga gestación y más larga crianza. Esas criaturas que se cree tener porque nos leen en el periódico y nos jalean y se dicen nuestros aprendices, se parecen a la descendencia habida en amores mercenarios y de la que el padre jamás llega a poseer la certeza que engendra responsabilidad. Balmes y Larra pasaron sin dejar familia intelectual: no se cuidaron de formar escuela y por eso su eficacia fue –y es, a pesar de toda la beatería de una y otra banda– precaria y borrosa.
Pero ni Balmes es un pensador decisivo como Hegel o Kant, ni Larra un escritor de formato quevediano. Murieron demasiado pronto para dejar una herencia intelectual de alto porte. Leerlos, sin embargo, es óptima experiencia. Balmes nos agudiza la cordura; Larra, la disconformidad con la rutina. El sacerdote es un díctamo; el humorista, una cantárida. 

Ahora bien: ojo con la valoración excesiva, ojo con el desprecio inconsciente. Larra no es Ganivet: ni piensa tan acendradamente, ni escribe tan preciso, ni ahonda tan directo en el alma nacional. Ganivet está a cien codos sobre Larra, como lo estaba el nivel cultural de la Restauración sobre el nivel cultural de la Regencia de María Cristina de Borbón. Ganivet es, además de prodigioso pensador, un poeta de ancha envergadura y un novelista que en Los trabajos de Pío Cid alcanza una de las cumbres más altas de nuestra novelística. Todas esas ventajas le lleva a Larra. Y, además, la de ser un observador más objetivo de los hechos y de las costumbres.
A su vez, si Balmes no es un Suárez, supera –«sicut inter viburna cupressi»–, con su pensamiento escrito, esos ramplones mamotretos –más centones de opiniones que filosofía genuina– que apandan con su peso de plomo los plúteos de muchas bibliotecas: los Urráburu, los Mendive, los Ortí Lara, los Ceferino González. Acaso un solo discípulo, a más de medio siglo de distancia, tuvo Balmes: Amor Ruibal. Sólo que éste posee mayor exactitud conceptual, está más hecho, profundiza más. Balmes está a medio camino entre el desprecio de Unamuno y la iletrada alabanza de quienes ni lo han leído. 

Otro toque aún a este apunte: Balmes fue un alma serena, honrada, deseosa del mayor bien de su patria y de la mayor gloria de Dios. Fue Larra, por el contrario, un atrabiliario, un vanidoso, un descreído. Y como sus vidas, sus muertes: santa la de Balmes; desesperada la de Larra. 

Y acabo con unas preguntas: ¿se suicidó Larra solamente por un fracaso amoroso? ¿No arrastraba una especie de tara mental que le hacía obsesivo y lo introvertía, en las etapas –frecuentes– de depresión? ¿No era, según todos los síntomas, un hepático que se concomía con los disgustos? ¿Hasta qué extremo no engendró en él un estado de abatimiento insuperable el fracaso político de las elecciones anuladas en agosto de 1836, cuando ya, por los buenos oficios del Duque de Rivas –Ministro de Gobernación del Gabinete Istúriz–, era diputado por Avila? El suicidio de Larra ¿no está ya premeditado en ese desgarrador final de su artículo político «Día de difuntos de 1836»? El encuentro con Dolores Armijo fue, si acaso, el resorte que disparó el mecanismo, pero la determinación venía fraguándose –y por motivos más complejos– desde meses atrás. Larra se sentía acorralado por los odios que le cercaban. Se había metido en una aventura política, de la que esperaba saltar a altos puestos, y de golpe se había desmoronado su futuro. Por contra, sus amigos de ayer le recriminaban de tránsfuga. La vuelta al poder de los constitucionalistas, el día 9 de agosto de 1836, produjo en Larra un traumatismo espiritual. Sucumbió ante la idea de verse despreciado por los izquierdistas que antes le jaleaban. Desde esa fecha hasta el fatídico 13 de febrero de 1837, Larra se agría y aisla cada vez más. Se siente solo: la última cita con Dolores Armijo no hace más que evidenciarle esa soledad absoluta. Alejado de la religión; ha perdido la fe en el amor y en el triunfo político –acaso también en el literario, pues se le resisten, por su falta de imaginación, la novela y el drama, que ha intentado vanamente–, Larra escapa de sí mismo y de cuanto le rodea, pegándose un tiro. 

Bartolomé Mostaza

Què tinc, que tenim cadascú de l'un i l'altre?  d'aquests dos monstres del pensament i que van dur a terme la seva immensa obra a una edat en la que avui encara es juga a la Play?



16 d’abril del 2012

Viatge a Madrid -2- Continuació del viatge a la capital del Regne i reflexions particulars sobre BCN-MDR

El Museu de Cerralbo i el Romàntic amb una imatge colpidora.  El carrer dels rics.

El marquès de Cerralbo,  senyor de Aguilera va aplegar amb els anys un fons museogràfic extraordinari. Va fer construir una gran mansió com a habitatge i museu. El marquès -conservador i carlista- va cedir-ho a la vila. Un museu tan desconegut com interessant.. Gent així és la que mereixen monuments i carrers.

Cada metre quadrat estava ple d'història i cultura. A la mitja llum d'aquelles cambres, en aquell l'ambient vuitcentista, envoltats de tanta bellesa,   visquérem un moment especial: eren les dotze del migdia i  aquells rellotges centenaris escampats, van inundar l'ambient amb uns dolços sons de campanetes, els mateixos que sentiren molts anys abans els estadants de la mansió.

Com que plovia molt, i immersos com ja estàvem en ple XIX, amb un taxi anàrem al Museu Romàntic. El romanticisme tingué vigor el primer terç del 1800. Hi havia la sala de Larra: poca cosa, destaco un manuscrit de Los calaveres, el retrat de la dona -cap bellesa- mig causant del suicidi -Armijo-, i les seves pistoles. Però el que més ens frapà del museu eren els quadres-retrats d'uns nens púbers, pal.lids, amb profundes ulleres...Eren nens morts!, segons ens digué el vigilant. "Són los hijos de los señores retratados en las escaleras. Había mortalidad infantil y era costumbre el pintarlos. En estos cuadros hay símbolos que lo denotan, como el crucifijo". Vaig evitar preguntar quan i com els pintaven. La contemplació d'aquells nens i púbers és frapant.

Tarda també emplujada a un Serrano solitari. Presenciem un accident de moto, molt soroll però el xicot bé. La imatge de via comercial, elitista i més selecta no sé si augmentava o no al estar tan buida.Hi ha les botigues que trobem arreu, tot i que dins uns espais i decoracions diferents, interessants. Hi ha una botiga de Ferrari amb monoplaça inclòs. La característica però de Serrano penso que està en les botigues no franquiciades, les més selectes de totes.  Entre elles la clàssica perfumeria Álvarez, la que surt a la tele a vegades, la dels més exclusius, vaja. Hi havia un bon paraigües d'oferta i vam pensar que en podria tenir algun que no fos de quatre euros, d'aquests que es poden arreglar, a Barcelona. A Madrid no n'arreglen, em digué moixa la mestressa de la botiga. De passada la Neus tafanejaria les seves coses. Després de l'accident de la moto en presenciem un altre: a una dependenta li cau i trenca un flascó de perfum. Cap bronca de la mestressa. Difícil per un pagès com jo adoptar les maneres d'un burgès, però només cal educació. Molt senyor aquí i senyor allà, per part de la senyora mestressa. Els preus dels seus sabons -fabricació exclusiva- eren correctes i la Neus va comprar algunes coses per a regalar. Marxem nosaltres i entra una senyorassa amb el marit també senyoràs amb tot de compliments. No sé si d'això en podríem dir excel.lència.

Escapada a Àvila

Viatge amb tren pel mig de les immensitats estepàries castellanes, amb suaus relleus. Àvila, la capital més alta d'Europa. Abril. Fred d'hivern, emplujat. Els primers avilenys que trobàrem baixant de l'estació eren dos homes parlant-se a uns metres .. Desprès d'haver suportat a tots els mitjans -públics i ciutadans- aquella insistència i planys sobre el "mal temps" que feia aquesta Setmana Santa, em trobo per fi amb gent -suposo que del camp- que viu a la realitat de les coses: Ya tenemos el agua aquí! i contesta l'altre: Quince días deberia durar!Eso!

Visita guiada amb el José, gran sapiència amb tocs d'humor. Ens parlà de la mentalitat immobilista i de l'orgull dels castellans vells, dels que tenen terra i que amb prou feines dona per a viure. A Àvila fan pagar per a tot, fins per passar per la muralla -car- i els fullets -barats. No m'estranya que diguin per escrit que la "muralla" és un motor econòmic. Estranya finalitat per una muralla. Suposo que Santa Teresa d'Àvila també ha de ser un motor.. No compreu Yemas del Convento, tot i el nom porten additius i no la data de caducitat.

 Ruta teresiana, catedral i església de S. Vicente -curioses construccions d'un particular gòtic i romànic. El "Tostado" fou una eminència. "Laurence Sterne lo menciona, en el libro VI capítulo II de Tristram Shandy, entre otros ejemplos de niños prodigio: "casi en brazos de su nodriza, aprendió todas la ciencias y artes liberales sin que le enseñaran ninguna de ellas" . El seu sepulcre-altar-retaula és de lo millor d'Àvila, segons el guia, i jo. Es perceben fins i tot les venes sota la tela del relleu, d'alabastre. Anem a fer un café i torrija -car- a La Fortaleza, amb fotos de l'atemptat que la ETA hi va cometre. A l'estació hi havia uns jubilats abulencs asseguts, ocupant bancs  a la sala d'espera, cosa que no agradà a algun viatger. Uns altres estaven asseguts escalfant-se el cul als radiadors -amples,de ferro colat i antics. Per a una vista general de la muralla cal fer una llarga passejada fora vila.


 Art i cultura a dojo

El Prado, Princesa Sofía, Thysen. Que he de dir? Un consell: no us atureu en el que no us interessi. I una constatació: lo que ens falta per aprendre, d'història, d'art, etc.  La visita als museus és un estímul per aprendre. Segona constatació: La gent no estava per aturar-se a les sales d'abstracte. Tot i això hi havia un noi -amb aspecte de perruquer- que estava entusiasmat davant un "quadro" que era només (?) la tela pintada negra, comentant que venia tot sovint a veure'l. No em feu dir qui era el "pintor".

Pasem per davant de la casa-museu de Lope i coincidim amb el començament de la visita guiada i gratuïta! Estructura original però reconstruïda alguna instància, i amb algun moble del mateix mossèn Lope

Reflexions

No sé si es desprèn am el que dic, que la vida a Madrid és més agradable i social que a Barcelona. En part és així. Em sembla també que en la relació entre ambdues capitals, ambdues comunitats, hi ha un punt d'amor i odi. Jo faig cap panegíric general de Madrid ni practico l'autoodi. Els catalans els guanyem en una cosa fonamental -no ho dic jo- i és en què som homes de paraula. Aquí -i al sud més- la picaresca i l'engany es consideren una habilitat, quasi virtut. L'altra és aquesta nostre manca de fanatisme -excepte quan excepcionalment bufa la rauxa. Catalunya és més camperola. Ells admiren la nostra fantasia. Ells ens guanyen en que saben gaudir més de la vida -no m'estranya que els periodistes i polítics catalans que hi viuen hi estiguin encantats. Ens superen en això que en diríem "senyorio" -extern si voleu-,  prestància i distinció; en seguretat al moure's pel cada dia. Com no han de tenir més distinció si sempre han tingut la cort? Com no han de denotar seguretat, si ells han estat un imperi universal -ara ho són peninsular- i nosaltres, Catalunya, una desdibuixada realitat virtual?  -empremta genètica se'n diu. Ara penso que Madrid ens guanya amb el tema dels cotxes -en circulen menys, és clar. Hi hauria molt per escriure sobre aquestes i altres diferencie, però no en sóc prou informat i segur que altres més rigorosos ho hauran fet. O no? Ara m'adono que aquest punt de placidesa de gran part de l'extens Madrid centre és que el trànsit no és massa gran i és més localitzat.

Bé, si heu arribat aquí, gràcies i felicitem-nos tots. Amics que ho esmentàveu, no tinc cap pretensió de comparar-me amb  l'Espinás -ni Carnicer-, primer per ofici, després perquè no enfoco el viatge cap a l'escriptura de cap llibre -l'Espinàs fins i tot provoca la conversa amb els naturals, buscant la perla- i per últim no hi esmerço el temps d'un professional. La justificació és innecessària, segurament.

12 d’abril del 2012

Viatge a Madrid -1-

Madrid poble, ciutat i capital imperial.

Tot anant a l'estació a trenc d'alba, amb la bafarada del Besòs pensava en Trillo: Al romper el alba y con viento de levante zarpamos hacia Perejil. A l'estació, amb l'escombra una neneta negreta la deixava neta -oblideu-ho-. Li vaig preguntar si el dilluns tenia més feina i em va dir que sí però perquè el diumenge no treballava. Amb l'orella l'escoltava però els ulls mig els tenia a una caixa metàl.lica collada a la paret: CALCES. A una coneguda que hi havia, estranyada, la vaig enredar dient que era per a les calces per a rentar. Vols dir?  respongué. Quina sensació més agradable veure la gent a l'andana que anava a treballar -amb cares de son i resignació- i nosaltres de vacances. Pensava: amb sort els queden 30 o 40 anys de fer el mateix cada dia, si no en tenen...cap a l'atur.

Amb l'AVE han anulat la possibilitat d'anar a Madrid a bon preu amb tren. Em sorprengué la seva silenciositat. Em va tocar un seient on corria l'aire fred pels peus. A l'anada ens engegaren una peli una mica brutota -passable- per a ser un ámbit familiar.
Desentrenem a Madrid i ens topem amb la seva especial llum, el color -més ben dit-, que ve donat per la pedra blancoia dels seus edificis, metro fins Gran Via i a 50 metres l'hostal. S'ens va ocòrrer buscar hostal en lloc d'hotel. Encert total. Edificí robust -mig decó. Hi havia més plantes amb sengles hostals. Un conserge està al despatxet presidit per un important crucifix. Ens acompanya a l'hostal, al segon pis i surt una de les sudamericanes que el porten. Habitació amb parquet i triem interior per por del soroll de la Gran Vía. Al comanament de la tele hi havia un caragol.

Sortim a dinar. Si fa un mes deia que a València sembla que una de les seves primeres ocupacions sigui el menjar -i el beure, i el cafè...-, a Madrid seria aparentment la primera. El nombre de locals fa feredat i a diferència de Bcn són omplerts amb autòctons. Tot just arribar de Madrid vaig sentir a Canal català una dona amb un càrrec associatiu barceloní on deia que molts ciutadans ja no passen de Plaça Catalunya i maleïa amb ganes els alcaldes causants d'aquest disbarat que és avui Barcelona, i ho serà. Tot i que també ha esllanguit el Madrid més familiar i castís, el seu centre és...això, centre de trobada i lleure dels autòctons. Com la nit i el dia. La nit és Barcelona. No tot són violes. A la calle Montera -cèntrica- hi ha quasi durant tot el dia un fotimer de putes, negres i gitanes rumanes bàsicament, fent al carrer, prop d'un Mc Donalds. Famílies, jovent, nens etc es creuen i conviuen amb les professionals del sexe. És un lloc on una dona decent no pot estar-s'hi quieta un moment si no vol passar pel què no és. Un espectacle repugnant, francament.


Comencem a percebre que aquell Madrid que ens trobarem una mica abans del 2000 s'ha desdibuixat. Madrid s'ha barcelonitzat, per desgràcia. Molts locals típics han desaparegut, hi ha més gent, el centre ja és ple de les marques que hi ha a tot arreu, el turisme estranger comença a envair els espais, etc. Per sort per ells en molta menys mesura . Tampoc necessiten el turisme per res, el monstre buroràtic ja els procura la feina, si més no l'ocupació.

Trobem un local rústic, amb bon menjar a preus més o menys rústics. Taverna S. Isidro. És una gran comoditat saber amb quin idioma has de parlar i estalviar-te la sensació de claudicació si no ho fas en català, com quant ets als països de parla catalana. Sortim a prendre un cafè a una terrasa de Cuchilleros: dos euros. Més endavant el pagaríem a 2'50. Els preus també s'ha barcelonitzat una mica. Un acordeonista búlgar virtuós ho amenitza amb un acordió.

Imprescindible fer una visita guiada: El Madrid imprescindible -1-. Durant hora i mitja ens passegen pel Madrid dels Borbons i el barri de les lletres. El guia ens digué que un tal Hossman -1850- va ser l'impulsor de la característica edificació del Madrid vuitcentista. Bé, d'original tampoc massa, ja que es va fer seguint el model de París. Van establir una uniformitat d'alçada i color.Una cosa que el guia explicaba com una ardidesa a mi em va tocar el nas. Parlava de Carlos III com el rey alcalde, ja que va procurar tant per Madrid com el millor alcalde. No sé quants edificis i coses va fer i de les que encara en treuen rèdit ara. En detriment de les altres ciutats de l'estat! 

Veguérem molts sudamericans, alguns negres i rumanesos, però cap àrab. Bé, només dos i eren a l'AVE cap a Barcelona. En general no notarem la presència del què entenem propiament per xusma. Em sembla que és tota a Barcelona. És molt visible que com diu en Tardà d'ERC, "el discurs de la dreta", el tarannà aquest, predomina al carrer, "s'ha fet" amb el carrer. El jovent no va disfressat d'alternatiu, ni de res, ni amb xandal, etc. Va correcte i molts més que correctes: amb això que a Barcelona i rodalies generalment es considera tan quico, com és anar amb sabates i camisa o polo. El vestir dels adults madrilenys és inequívocament detectable arreu.

Anem a veure Faemino i Cansado. "Como nos descuidemos Alemania nos alcanza". Preus raonables. L'obra d'Arturo Fernández costava 9 euros. Hora: 9.30, que després vaga per anar de tapes, tot i que diuen que tot és obert fins a les dues. Però no, les tapes han desaparegut de Madrid, ara són raciones grans i menús. Tips del dinar, i com que no trobarem enlloc per fer alguna tapa lleugera topem al final amb un Mc Donalds i descobreixo: 1 euro l'hamburguesa -no és gens fàcil-, 1 la ceba arreboçada i 1 les patates. Tres euros el sopar. Portàvem una botella amb aigua. (algú ha comentat que no queda estètic incloure aquest paràgraf, però el cas és que ens va salvar l'àpat. A més sigueu conscients que el meu concepte de l'economia i de priorització de recursos és diferent al de la gent i el món. Vet aquí com està l'economia). Al matí els bars obren molt tard. En general els carrers els posen tard. Així viuen els madrilenys. Mentre hi hagi burros aniran a cavall, com deia el meu pare. A qualsevol trist museu hi ha un fotimer d'empleats funcionaris borinejant.

A la segona visita ens porten al Madrid més antic, on hi havia també la ciutadella musulmana. Trobàrem un campanar inclinat i ens digué el guia que és per l'aigua subterrània que estova el terreny. Madrit ve de Maherit -lloc d'aigua. Fou considerada una ciutat airejada i saludable. Per aquí hi ha les emblemàtiques Vistillas, per les vistes elevades, com elevadíssim és un viaducte peatonal protegit amb un vidre alt per a què la gent no salti. Al construir un parking van aprofitar per intentar localitzar les restes de Velàzquez -allà enterrades- sense èxit. També Mozart és en una fosa comú, Cervantes en parador ignorat. I ara tant reconeguts. Meditable. Passant per l'Església de S. Isidre ens parlà del somni profètic d'un personatge que veigué que el sant tenia el cos incorrupte i així ho estava i està. Avui és a la catedral de Madrid.

Al vespre topem amb la zona homosexual i voltants. A un carrer, indiferents als vianants, ens trobem dos homes abraçats i fent-se petons. No hi estic acostumat i em va frapar.. Entrem a un vegetarià  per a compensar el gran menú del migdia i ens emportem uns plats -menú 5'90 euros- amb suc natural de llimona inclòs. Bo, sa i barat. Lo que em va quasi emocionar -és una mania personal però que crec molt raonable- i vaig dir-ho a l'amo, és que per primera vegada trobo un restaurador o industrial de l'alimentació amb seny: per primera vegada algú no posa sucre a les coses -ni edulcorants, és clar! ni sal, si s'hi pot afegir després. Sempre tot tan enfarfagantment dolç!

 Continuarà amb altres coses, de les que suposo alguna us serà amena o d'utilitat.

10 d’abril del 2012

1 d’abril del 2012

Llistat d'allò particular que compartim amb Espanya -només. I la llista de pitjors pel.licules

Desprès que el comentarista Sombrero de copa parlés de la sarsuela, em dona peu a públicar això. La meva llista, i conèixer si algú vol fer més propostes, de petites grans coses que compartim només amb la resta de la gent de l'estat aquest.

- La sarsuela seria una doncs. que afegiria a la llista que ja tenia.

- Les altres comencen per PA,  per PE,   per BO,   per X.

La torna. La llista de pitjors pel.lícules.


Després de veure SPEED 2, on el director ataca directament la intel.ligència de l'espectador, se m'ocorre donar uns títols que són altres atemptats intel.lectuals i artístics. També: Tienes un e-mail -pel.lícula plana totalment. Vicky, Cristina, Barcelona -inqualificable. Llegiu-ne el meu post si voleu.

Si voleu venjar-vos d'alguna peli, podeu fer-nos-la saber.

Bones vacances i bona Pasqua.


LLISTAT cat-esp

D'acord que hi ha coses cabdals que compartim amb Espanya -només. La geografia p.e.  i tot i ser catalanista, hem de reconèixer que  compartim llengua,en certa manera, i per tant la literatura -l'espanyola, és clar i alguna cosa més hi haurà- Jo em refereixo a allò més popular, tradicional, en fi...

LA SARSUELA MUSICAL
LA BOINA-boina
EL PASDOBLE
EL PERNIL
ELS XURROS

aportacions dels comentaristes:

ELS TOROS
LA BOTA DE VI

Em sap greu que no n'hagin sortit més.No sé si d'aquest tema algun sociòleg en podria treure res. Deixem-els però, que ells són més de quadrar cercles i arrodonir triangles, que d'aquestes tontades. A vegades però algun freakie fa algun estudi seriós.

30 de març del 2012

Amb animus jocandi -i provocandi

Deia jo fa quatre dies a la crònica fallera:

València, les antípodes de Can Fanga, tan "cosmopolita"... cohesió social, la continuïtat que representa la tradició, la espiritualitat -a la València josefina. Nogenysmenys és això el que hom rebutja al principat, amic lector.


I llegia jo ahir un editor dient en un article:

No hi ha escapatòria: Continuïtat és una paraula que quasi no s'escolta...continuïtat i tradició, l'única manera de sortir del provincialisme i d'aspirar a ser, realment, cosmopolites.

 

Segona

Pensava: buscaràs al llibre de Larra alguna cosa per a provocar -amistosament- al lector aquell que em titlla de no sé què de Napoleó, i -tal com ho dic- només obrir el llibre trobo:

Noble Espagne ou la littérature est réduite à la liberté de monologue de Figaro. Deia F. Soulié. Ningú negarà la rotunditat amb que s'escriu de Larra.

Canviem Espagne per Catalogne i Figaro per Criteri:? )) Sí, de vegades sento que -encara que no em pugui dir literat-, sí que no hi ha escriuredor més lliure que jo. Monologuista també, i mono lògic.

Vale, tot plegat és una provocació; vale, lo del'editor és pura xiripa; vale, lo que diu el francès de Larra no m'escau. Però a que és curiós i hem passat un moment entretingut?

Jo no tinc la culpa de llegir les coses que llegeixo -i que no puc deixar de lligar-les,,,i citar-les.


Pròxim post: Un joc sociològic.

27 de març del 2012

Larra, el seu crític i en Criteri. Trailers de properes amenitats critèriques

Només per a criteristes -o  larristes. O no.


Obro a l'atzar Larra i trobo que diu el crític J.L. Jhonson:

Nos asombra su profunda percepción de la realidad española...pero el prudente optimismo ha desaparecido por completo. Ya se nota el cansancio espiritual del hombre que ha dejado de luchar por su ideal. Encontramos ahora una profundidad sentimental apenas sospechada.

Habia adoptado conscientemente al escribir una actitud de una conciencia social...Veia claramente que tenia algo especial para ofrecer a la nación. Su sàtira mordaz servía para provocar una reacción al lector que le llevara a exigir cambios..


El crític cita Larra "...no sé que ángel malo me inspira esta maldita tentación de reformar, emprendida cual soldado va a tomar una batería..." Com ho explica Jonson? Larra entendió que estaba solo y que tendria que alcanzar su objetivo sin la ayuda de nadie. Si entendemos ésto, el fin de sus artículos es obvio. En el lector Fígaro buscaba un aliado, Sí, un aliado, ésto es, uno como él, que considerara indispensable un ambiente social revitalizado en que, como hombre de talento, pudiera satisfaces sus aspiraciones.


Conclusió

Publico aquesta transcripció  ni que sigui per curiosa coincidència,  si ho  lliguem al canvi de rumb del blog. Si més no hi ha unes coses fonamentals que m'acosten a Larra: l'escriure com a tasca reformadora, escepticisme total i entendre -com ell- que estic sol a la palestra. Si hi ha més paral.lelismes no sóc jo per dir-los.


Trailers

-Va una de megalomania critèrica -dues -(títol)
- Mena de joc on el lector ha de resoldre però també proposar. Aportarà dades inèdites a la sociopolítica -apartat hispànic-"barata"-, la més útil.
- Açores i els curiosos veïns portuguesos.

21 de març del 2012

Crònica d'una jornada valenciana i fallera. Amb diverses facècies

El viatge

Sis del matí, dissabte. Cap a València fallera. La Pepi -organitzadora-  va avisar: no pugeu als autocars perquè pot ser que el que vingui primer sigui el 2 i el segon l'1. Arriben els autocars i un bon gruix de gent que tenia l'1 va pujar al 2 i viceversa. El primer en arribar era l'autocar 2 i el segon l'1! Quan ja hi estaven aposentats, tots cap a terra a fer el canvi. Després algun viatger va ocupar el seient dels guies i el que tenien destinat  pels regalets, provocant la desolació de la Pepi.. Per acabar-ho d'adobar sobrava gent! com podia ser? Doncs que van pujar persones al.lienes que havien d'haver agafat el Sagalés que va arribar uns minuts abans.  Gran fallada i... sense falles. El conductor del Sagalés no va estar al tanto de res. Tot plegat representà una hora menys d'estada a València.

 La Pepi, gran i excelentíssima persona. El Pepito, el seu home, també. Fou ell qui ens va tocar a l'autocar fins el moment d'esmorzar. Reconegué pel micro: Jo sóc molt soso. La Pepi va pujar després i fou un altra cosa. Gran animadora dels viatges:  "Como están usteeedes?" Acudits, participació d'algun voluntari, caramels. Vigília del Dia del Pare. Ens obsequia amb un detall. Veiem la silueta de la ciutat diuen que fantasma de Marina d'Or. Punt d'arribada: Plaça d'Aragó. Diu el conductor: Generalmente llegamos hasta el centro però con las fallas hoy os sortamos aquí. Conya general.

La ciutat

Com Madrid, València és castissa, familiar. Les antípodes de Can Fanga, tan cosmopolita ella, freda? Allà es respira la joie de vivre. He trobat però que abunda el servei malcarat. Conviu però sense problemes amb el dependent que et tracta com si et conegués de tota la vida i fa broma. Serà per com afecta a cadascú la lluna de València? Els preus de les coses: humans. Sobretot el menjar, que sembla una de les principals ocupacions d'allà. No sé que hi troba la gent amb Barcelona, tot tan car, tants cotxes, sempre tan atapeïda.

Dia massa bo. Només baixar veiem  uns tios amb una samarreta: Rumbera de la Cabra -o així. Rojo,maricón i del Barça. A  un encreuament topem amb la primera falla. No me la imachinava tan gran. Crec que és una cosa sense igual al món. Em cridà l'atenció  l'aire disneyá de la majoria. Qui s'inspirà amb qui?

Tarda

Hora de la mascletà. No recordo tanta munió de gent com la que anava a la traca. La Neus no estava per soroll i per a no tenir problemes de lloc pel dinar ho deixàrem.  Estàvem disposats a entaular-nos per a la paella, quan trobem: ració de paella: 4 euros!, Calamars amb sardines 2 o 3 euros. Per emportar. Tebiona, però boníssima, però no ens ho vàrem acabar. A la motxilla cap a Mollet, on la sogra en va donar bona compte. El cafè el prenguérem en un tamboret alt d'aquests que posen els bars al carrer, veient passar la gent que venia de la mascletà cap els restaurants. Ens van portar nachos barbacoa d'acompanyament (sic).

El cantaire cec

Sentim un que canta al carrer, en català, oriental. És un cantaire cec amb una guitarra. És a tocar les taules d'un restaurant terrassa. Moltes taules i plenes. És el cec que ens trobarem a una d'aquelles botigues de curiositats col.leccionistes, on es veu que la mestressa li va dir a la dona: Mirem que no entri perquè cada vegada ens trenca un cendrer. A mitja cançó passa algú i no sé que li diu, i ell, sense deixar de tocar contesta: Eivissa. Realment un figura, un artista. Deixo l'euro i li pregunto: És teva la cançó? i conesta: No, d'Andy i Lucas. Superava l'original. Em va convidar a escoltar-ne una de pròpia. Era una rumba, fantàstica, a la que em vaig animar a posar-hi alguna segona veu. Em va passar pel cap de ser el seu agent. Tens disc?  No -diu. Grava'l -li dic. Vivia a València. Pel que sembla sol, ja que ens digué que les dones només volen l'interès i una li digué: No et vull perquè ets cec i et falta un ull. Diu que això el va ferir.
M'han dit que em presenti a tu si que vales. Però si hi vaig i el Risto em toca massa els collons li trenco la cara. Tomba i gira. M'estén la mà. Comiat. Em diu tot marxant: grava un disc tu també.

Si hom deia a Can Noctas que Catalunya està mot espanyolitzada penso que de València podríem dir que està desvalencianitzada, pel que fa a la llengua. Se sent poc el valencià. Tot i que l'idioma oficial de les falles ho és. Em sembla però que l'ús de tan castellà és per comoditat vehicular, i que en realitat hi ha més àmbits i més gent que el parla del que sembla.

Sentirem un saxo pel carrer i resulta que eren unes canyes en forma de saxo. Sonava amb quasi el mateix timbre. Saxo andino, 15 euros. Val la pena un viatge a València o quasi, només per anar a la llibreria Paris València. Se celebrava a més una fira del llibre vell, on vaig comprar per 4 euros les cròniques d'un viatger Anglès a la Catalunya del XIX. Aconsello també la botiga Pop no sé què, amb centenars de curiositats.

Vespre

Ofrena a la Mare de Déu dels Desemparats, que corona una carcassa de fusta d'uns tres pisos d'alçada on hi ha enfilades persones composant un tapís de rams de flors.  Van entrant a la plaça les comissions falleres amb corones de flors. Amb la veu de fons d'un speaker abundantíssim de paraules, generalment de caire devocional. Impensable a casa nostra. Deixa bocabadat la quantitat de gent tradicionalment habillada, aquella fallereta amb cadira de rode; la gent més gran obrint la comitiva... Gent joiosa i àdhuc emocionada passant als peus de la Geperudeta. . Maravella, per no dir fa enveja. Sap greu que a Catalunya totes aquestes manifestacions molts les titllin de carrinclones. Cohesió social, la continuïtat que representa la tradició, la espiritualitat, nogenysmenys és això el que hom rebutja al principat, amic lector.

Al costat mateix d'on esperàvem l'autocar, hi havia la Feria del jamón. Un envelat on se celebrava concurs de talladors i degustació.Hi entràrem per fer temps i ens prenguérem una ració de pernil extra, per 7 euros -aquí en compten 20.
 Al tornar, cap a mitja nit, un Sagalés -suposo que el mateix de Mollet- es va posar al costat del nostre durant algun  km, no sabem si  per avançar o provocar, provocant la por de molts i la reacció del viatger de davant: deixa'l que avanci!! potser instigat per un comentari meu. Sembla que algú a prop del xófer va parlar que "feien carreres", cosa que va ferir al conductor i digué pel micro:  "No me ha gustado nada lo que he oído de hacer carreras. Yo llevo la misma velocidad punta desde Valéncia...yo soy un profesioná" Certament era un gran conductor. Sense més a resenyar, arribem a Can Mulà, després que ens acomiadés amb "un gran abrazo para todos"

Ja que he fet la crònica, amic que la sol.licitaves, ensabona'm una mica i digu'em que no està mal del tot;)

18 de març del 2012

No plegaré. Canvi de rumb

 Canvi de rumb al blog

Com a català, sóc home de paraula, pero he deixat de fer dues coses que vaig dir, pero  són coses que no perjudiquen ningú, ans el contrari.  La primera és que no parlaria més de medi ambient.  A partir d'ara sera així.. Si amb les evidències, si amb tot lo obvi que resulta el desgavell ecològic la gent no reacciona, ja m'aturo. Fins i tot  potser és que la humanitat s'ho mereix. Així mateix tampoc parlaré més de la necessitat i la inel.luctibilitat del decreixemnet, de tan obvi -i poc agraït- com és.

El segon incompliment  és que plegaria. No podria dir per què volia plegar però sé per què torno. Tinc tantes coses que explicar, de dir, d'ensenyar... -les de caire més seriós, de fons, no sé com dir-ho- les deixo per potser publicar en llibre. Tinc tantes coses per aprendre...

Sembla que tots naixem ensenyats; m'he adonat que el comú de la gent encara menys volem sentir-nos adoctrinats, ni que sigui per gent informada i sàvia. Així va el món. Ens agrada que ens distreguin, sorprenguin, ens facin riure, emocionin, etc.  Intentaré que hi hagi el punt just de cada cosa. Tot menys comentar la buida o falsa xerrameca dels polítics.

16 de març del 2012

Així no anirem enlloc

Hi ha un lector que considera obvi molt del que escric. Ho considero un compliment, tenint en compte que poca gent veu allò obvi.  En un  mòn sense rumb, il.lògic, defensar allò obvi és defensar allò que pocs defensen, anar a contracorrent, compte! No ha d'estranyar que jo sigui obvi, essent com sóc seguidor del que s'ha titllat de rei dels obvis: Jaume Balmes,la nostra llumenera.  A més hi ha coses que es veuen òbvies només quan algú les diu.

Article certament previsible pel lector critèric, i també obvi, però penseu que anava adreçat als lectors  del setmanari.

 
Article publicat a Contrapunt


Així no anirem enlloc



Si hi ha una raó per la desesperança és perquè  quasi unànimement hom s'entesta en anomenar crisi a allò que és la fi d'un model econòmic: el consumisme. És la fi d'una concepció del món que basa la felicitat humana en comprar, posseir i llençar. Hom continua encegat, predicant com a solució,  el retorn al "creixement" -llegeixi's desarrollismo-, allò que ha esta l'origen del problema. És obvi que encara no s'ha entès què és la sostenibilitat. Qui pot definir això com a crisi si es llença el menjar a tones; amb el volum de molts sous públics i de la banca, etc?

Si s'assumís que s'han acabat per sempre aquelles disbauxes econòmiques i l'austeritat ha arribat per a no marxar, posar les solucions seria facílissim, vindrien rodades, sense traumes. Però el sistema s'entesta en pretendre que dos i dos facin cinc.Viure en la irrealitat, no genera més que  malestar social. La Generalitat empren -a la força- l'únic camí possible. Ha endegat una dràstica austeritat en la despesa -austeritat; la campanya cridant a consumir productes del camp català -autosuficiència- i reducció salarial del funcionariat per evitar acomiadaments -solidaritat. Exactament els tres elements cabdals que vaig proposar aquí mateix ja fa temps.

Vull afegir que, no sé com, un article meu del Contrapunt va arribar a Intereconomia, a Madrid.
No menysvaloréssim pas la capacitat d'influència de cadascú. Ara que Mollet té un home de pes a Madrid, l'emplaço a encetar als centres centrals del poder polític el que ha de ser l'eix del debat socio-econòmic: créixer o decréixer. Difícil ho veig però, ja que aquest debat no el plantegen ni els antagonistes dels liberals. Ningú no en vol ni sentir parlar. I ho pagarem car.

7 de març del 2012

Adeusiau -després d'uns quants posts que ja tinc fets- potser

Gràcies als que alguna vegada han comentat.

Recordeu i recorregueu a  El Criteri balmesià. Sé que haureu de recordar -i recordareu- lo que l'il.luminat  d'en Criteri us avisava i fins i tot us deia.

Se m'ocorre acabar deixant allò que tant repetia i  poc agradava -ara ja no m'importa:  el veritable problema,  perill planetari i social és el desgavell ecològic. I l'amenaça atòmica. El problema de l'home és la seva infinita, potser necessària estupidesa. Per tant siguem benevolents. Estimar és cabdal, o com a mínim tinguem paciència.

 No plou. Ni neva. Tot agostat al març, el temps de la verdor.


(els nous lectors poden començar pels posts enllaçats a la barra esquerra)


(publicaré encara unes quantes entrades que tinc guardades, p.e. el darrer capítol del Viatge a les Açores, centrat en el "fet portuguès" sobretot.)

Per si les mosques , passeu més endavant per aquí per si em pica la mosca i segueixo amb el blog.


 Tres Afegitons. Passat un any, han dit a la ràdio: Japó reconeix que Fukushima va ser molt més desastrós del que van dir. Els geigger marquen avui deu vegades més de lo tolerable. Van pensar seriosament evacuar els dotze milions de tokiencs, etc.


-  Resum fantàstic del què ha de ser el futur. Diumenge a LV.  A Japó hi ha un abans i després de  Fukushima. Ho sintetiza així un intel.lectual de referència japonès. "Ens hem adonat que el mite del creixement econòmic, per a ser un país poderós, no és tan important. Ara només volem viure de forma segura i saludable".


- Canal 33. Peli v.o. francesa basada en Flaubert. Transcric d'un personatge: "L'amor, la musica, Déu, tot ve a anar allà mateix, l'expansió de l'ànima de les persones nobles".

5 de març del 2012

Confessió íntima. -i afegitó.

L'aventura va començar una vigília d'un Onze de setembre. Vint-i-set anys després jo i la Neus l'hem closa. S'obre un nou camí a la vida del meu fill gran i acaba una etapa a la nostra vida, si hem de fer cas a allò que tothom diu, l'etapa,  l'aspecte més important de la vida d'un home: tenir fills i educar-los. L'Arnau marxa de casa. L'Arnau i la Lídia enceten una vida en comú.

El primer moment d'impasse com a pare fou el darrer any que comprarem els reis als nens: " l'any que ve ja ho sabran, s'ha acabat l'edat de la innocència". Quan ell era  petit jo pensava que el dia que marxés de casa seria dur; últimament però  érem conscients que el que li tocava era volar sol i fins i tot ho celebràvem per ell . La llibertat que desitja un noi de vint-i-set anys és difícil de gestionar pels grans que viuen amb ell. Però abans d'ahir al matí després de passar la darrera nit a casa, quan per última vegada va sortir amb el cotxe amb l'última mudança cap a la seva nova casa, va ser un moment que ens deixà més tous del que ens pensàvem.

A tots els pares que hem viscut o viuran aquest moment, els ajudaria pensar que, òbviament, és llei de vida,  però com que no estem avisats ens afectarà . Val la pena anar-se fent el càrrec que arriba un dia que els fills se'ns en van i  ens trobarem una casa més sola; que tindrem el neguit de no haver-ho fet tan bé com voldrien, que ens queda tant per ensenyar-los...Fem-ho mentre puguem, mentre estiguin amb nosaltres i -és clar- ajudem-los sempre. I pensem sobretot quant tant pitjor seria -com diu ma sogra- veure'l tornar a casa pel fracàs de la seva relació.

Altres persones amb més motius que jo podrien explicar, escriure  sobre l'experiència i sensacions de la marxa dels fills, la solitud i l'absència -cap i la fi el meu va a Vilassar i encara som quatre a casa. No sé per què ningú s'esplaia en això. Ni tampoc jo ho he fet massa.

 Afegitó del TRAILER.- Continuant amb els sentiments íntims, personals, esperonat pel Noctas, aviso que estic confegint, a seguir: UNA HISTÒRIA ROMÀNTICA. LA DOLÇA ANNIE.

29 de febrer del 2012

El savi, l'excepció a la regla

Com més conec el món, com més va,  més m'enlluernen els savis, els quatre, o quaranta quatre que hi ha hagut. Balmes, Gracián, Montaigne...No m'en feu dir gaires més que no n'estic segur.


El savi veritable és l'excepció a la regla.

 Afegitó. Ha escrit Luri:  probablemente tenía más razón que un santo el gran Mariana cuando advertía de que “el que aborrece el pecado, aborrece a los hombres”

 

27 de febrer del 2012

Crònica del concert de Manel. Meditacions i teoria peregrina.


El concert

Manel al Coliseum. Dissabte 28 de gener. Repeteixen l'ensarronada. Les companyies de teatre diuen: Última setmana! i hi estan un mes. Aquests diuen: Final de presentació del darrer disc. Ara he vist que començara la gira fora de Barcelona. Ple absolut. Gent participativa, tot i que amb un so adequat seria millor. Comunió.

Estava a l'última fila de la dreta de la platea a la primera cadira de l'esquerra. Davant teniem uns bollycaos que parlaven castellà i se sabien totes les lletres.  A Manuel Fuentes li buscaren seient. Al Follonero i noia els tenia tres metres darrera meu, amb dues cadires que els hi habilitaren, al final del corredor, al costat de la porta! Com que cantava massa els van desplaçar.

Lo pitjor del concert: comprobo aterrit ja a la primera canço l'excessiu volum de so. En aquell punt que et vibra la caixa toràcica. Seria per a que arribés bé el so al galliner? La corda sovint no s'escoltava. Ignora Manel que el seu públic no és aimant de soroll i que la seva música no s'hi adiu? Estic segur que cap espectador ha posat el disc tan alt de volum a casa seva.

Una de les coses més desagradables fou un individu dos files davant a l'esquerra que es va passar més de mig concert amb un Ipod o Ipad d'aquests, amb la seva llumineta, mirant missatges. Quasi vegetal davant la música.

Manel i .... Teoria peregrina

Manel agrada o no. A mi m'agrada. Manel fa el tipus de música que més s'adiu, que més entenem i arriba als catalans, diríem que la prototípica, la que sabem fer millor, vaja. No és ben bé lo nostre el ritme dels negres, ni els baladistes mediterranis, ni el potent pop rock. Amb Antonia Font, Amics de les Arts, Roger Más, etc, recuperen la línea nostrada d'aquella cosa que feien els Dos+1, Sisa, Riba, Esquirols, en general els de la nova canço, etc.  Música que no preten cap virtuosisme ni profunditat excelsa -generalment superficial-, sinó arribar a la finalitat -utilitària- de elevar l'esperit amb el gaudi de la creació artística. Una música aparentment ingènua, senzilla, però excelsa, vàlida i entenedora. No és la mateixa definició que la filosofia de Balmes, el nostre pensador per antonomasia? Segons Pla i un servidor.

Cataluña y yo somos así, señora

24 de febrer del 2012

La Bíblia esdevindrà fashion?

Amb motiu de la presentació de la Bíblia Catalana Interconfessional, creients i agnòstics cults avalen sense complexes la lectura de la Bíblia. Deixo magnífic text de Rafel Argullol, catedràtic agnòstic i més sensat que la majoria.

"Después de siglos de intolerancia religiosa contra el pensamiento ilustrado, ahora se reivindica una pobre y falsa ilustración para ser intolerantes en todo lo que implique elementos religiosos. Este desastroso sectarismo, supuestamente progresista, ha arrinconado la cultura religiosa de las escuelas y de las universidades con un especial rencor contra el cristianismo. Y es este fanatismo antirreligioso el que ha alejado las últimas generaciones de estudiantes de un tesoro como la Biblia, condenándoles a ser más pobres moral y espiritualmente".

"Junto con el inmenso placer literario que para los no creyentes significa la lectura de la Biblia, es del todo obvio que sin conocimientos bíblicos toda la cultura occidental es un imposible (...). Defenderé siempre que la Biblia es también una lectura obligatoria desde el punto de vista de la ética ciudadana. Su complejidad, belleza y altura de miras, a menudo trágica, la conforman como uno de los documentos más penetrantes para acceder a la condición humana y a su contradictoria complejidad. És el libro que salvaria en caso de naufragio universal...con las tragedias griegas. Con estos dos libros la humanidad podria volver a comenzar".

Esdevindrà fashion? si no per aquests motius tan alts de mires, diuen però -per mor dels temps que corren- que s'ha desvetllat  un gran interes en el darrer escrit de Joan: El llibre de l'Apocalipsi.

21 de febrer del 2012

La tercera "Espanya" -o la quarta- enfront la Memòria històrica.


Quan sento Memòria històrica surto espiritat, però com que hi sortia gent de Mollet i a casa ho volien veure vaig resistir una part del Banda Ampla. En aquest tema es donen totes les coses que jo detesto intel.lectualment: manipulació, calúmnies, sectarisme, crispació, cinisme, etc
L'advocat que va parlar tant, el Pau Gil, és amic meu.
Al programa m'hagués explicat com el cul. Arà però faig les preguntes que penso que calia fer.

- Lo primer que calia era saber: què es vol reivindicar amb això de la MH? Pam! ja errem! No es tracta de reivindicar sinó d'estudiar! Però, que no s'estudia? No se n'ha escrit un femer de tot? I doncs? Segon tema, fosses. En la meva ignorància, suposo que compartida, caldria saber de bon principi: S'oposa algú a obrir fosses o a estudiar fets?    Qui hi ha enterrat a les fosses, rojos o blaus? És qüestió de pressupost? Si a algú interessés explicaria com s'en van emportar a matar al meu avi. Uns "lluitadors  per la llibertat". Per cert, la família de Lorca s'oposa a que el desenterrin.
 
- Sabia que es parlaria més de la guerra, franquisme i de política que de MH, com pertocava.

- Sembla que hi hagi interès en parlar de la MH només relativa al franquisme. Mal fet. La ignorància hi és també en els "fets de la reraguarda".

- Al programa hi havia gent tan sectària i idiota -entre els convidats especials sobretot- que encara plantejava el tema en termes de bons i dolents. I el supertocho inevitable que es va fotre amb l'Església.

- Després que una dona narrés la tortura i assassinat del pare, una altra, la mestretites de torn, es va autoinsultar la  pròpia intel.ligència dient: Són casos personals (sic)

- Això que heu llegit ho ha escrit un que suposo que hagués estat de la "tercera Espanya", com la majoria era. Tot i que ara seria de la cuarta. L'eclecticisme és el futur i allò correcte. Cregueu-me.

En definitiva,  no seré jo que faci escarafalls perquè s'estudïi la història i es divulgui  -tota-  ni tampoc -si hi ha aquest clam popular- que s'obrin fosses. Ara bé, no puc deixar de sentir un tuf polític, per tant sectari, per definició.


15 de febrer del 2012

Una anècdota pròpia corrobora un descobriment revolucionari

Luca Bonatti, neurolingüista de la Pompeu Fabra diu a LV en tituars: Un nen d'un any raona millor que un adult. Diu que tenen el raonament pur, que defineix com el no esbiaixat per l'experiència. Critica la filosofia tradicional que confon racionalitat amb verbalització, etc. Interessantíssim.

En una reunió d'unes 15 persones -de cultura mitjana- es demanaven signatures per a protestar sobre no importa què. Tothom, reivindicatiu, va signar a la primera. Jo vaig dir: m'ho he de pensar. Això em va portar a una recriminació general. Poc després va assistir a la reunió una senyora de la neteja, de poc o cap estudi, que tampoc va voler firmar. Això em va alleujar una mica, cosa anguniosa perquè diuen que hi ha llibertat de discrepar, diuen. Però bé, per desgràcia, tota la vida, fins no fa massa, he viscut acostumat a confiar i recolzar la majoria, allò que altres suposadament més informats deien. Encara em costa discrepar en segons què. Però ara vaig amb peus de plom. En definitiva, diria que la senyora illetrada i jo, l'infantiloide Criteri, estàvem en lo cert. I ara, després d'haver llegit l'esmentat llumenera de neuròleg hi pujaria de peus.

Corolari: tot plegat posa de manifest que no devem estar tan errats qui lloem Balmes i que la deuen vessar els filòsofs profunds que el menystenen criticant la seva filosofia senzilla, del sentit comú, tot titllant-la de no tenir alçada. Que n'aprenguin. O sia que a banda que  només entraran al cel els que siguin com nens, també d'ells és la raó pura. Tot  sembla que concordi.

Crec que el descobriment de Bonnati és d'una importància extraordinària.


Afegitó
 
 Bonatti s'aventura a barrejar disciplines i aconsella com a premisa màxima que el que s'ha de fer amb els infants és estimar-los.

13 de febrer del 2012

Un món apassionant. Allò que ens dona caràcter.

Seguim amb l'apassionant -per a quatre, però molt- món de la terminologia local i dialectalismes, alguns del Vallès Oriental en general,suposo.

D' Osona en diem la plana i del Maresme la marina. Els de l'altra banda són els de St. Fost i Martorelles.
 A Osona en diuen aixada i aqui magalla.

Parpelina és una barra de ferro llarga per fer alçaprem -no és ben bé localisme, però així la divulgo.

Xargais són corriols de la pluja -correctament xaragalls.
Estiracabells són libélules, papasastres tijeretas, rènec és una paparra i  les llagostes saltamartins -fins a la  normalització no  havia sentit saltamartí.

(Crec que s'entén sense posar cursives)

Aquestes han estat doncs les meves aportacions al patrimoni.

10 de febrer del 2012

Noves paraules en ruta a Mollet. -II- DESCOBRIMENT etimològic. "El hombre que lo hace todo en España"

Continuo amb altres verbositats molletanes que vaig proposar a en Màrius Serra. Divendres TV3  -vegeu capítol 1.
 

Extracte del primer mail -a raig-a en Serra. Deixo de banda els mots que va esmentar al programa:

"Encara hi ha gent que diu Teners en lloc de Tenes. És riera, no riu! . I Santolària en lloc de Santa eulàlia -de Ronçana.

Tot i que pot estar més extès, la paraula bufarut l'he sentida dels més grans aquí, ben viva. Els meteoròlegs es veien negres per traduir tornado...ara en diuen mànega. Fins i tot el savi local Plantada, va escriure Lo bufarut del Vallès.

Aquí es diu sagrantana i bastant galipau.

El refrany: Mollet, merda al gec. -també diem geca.

ALTRES (aquí ho vaig deixar anar una mica a raig)

No puc assegurar que siguin estrictament molletanes però no les sento pas enlloc més, potser n'hi ha alguna de Sta. Eulàlia, d'on eren els pares:

Mal andandu, granuha...per pillastre

Flasca...per tova o tovassa o fleuma
estriganyós
Nesprar o nesplar,
Esballissar per esllabissar
Estepència
fer la tabella (?) em sembla que té a veure amb els nadons


I altres més dubtoses:Mal covat, mal xinat, coverot

Ah, una cassanella és la protuberància esfèrica que surt a una branca fruit de la reacció a la deposició d'un ou per un insecte i que serveix de niu a la larva. Agallas en castellà.

Hi ha malnoms molt divertits: Can Nannares per arengades,  Can Mitja figa, Can Maifumem, etc"

segon mail afegitó:

"Més que he recordat:

Aquesta és diria que molt molletana, dels nens dels 60,s: FLENDIT , joc de carrer -flendi-

també joc: Cuitamagar

De torna:

Ratapinyada, nasdemocs, rènec -per paparra- Potser més de la vall del Tenes?"

Nota a peu de set:


Uns molletans ens vàrem adreçar a l'home del temps Dani Ramírez i al quefàs del Servei Meteoròlògic català -què deu fer tot el dia?  El primer ens va atendre sense massa interès i el segon sense cap. I això que els hi férem un parell d'aportacions meteorològiques locals -que no van sortir i que haguessin portat amenitat a la llarguíssima xerrada del temps. El Serra, més simpàtic però no estaba per "departir". Marxà de seguida.

He de dir que la gent que està de "públic" no sent res. No hi ha megafonia. Pels retalls hi ha un dia que el programa és gravat.

DESCOBRIMENT ONOMÀSTIC, 
i uns particularismes critèrics

Estepència li diem aquí a una gran densitat de llavors germinades al sòl. (Quina estepència de pastanagues!) Buscant l'etimologia he trobat que estepa és també una peça de fusta amb la que es construeix una barca, bo i enssamblant-les. Per tant Fabian Estapé deu el seu cognom a un avantpassat fuster que feia estepes. Esteper també és un bolet. No asseguraria que en F. Estapé en sabés res.


Particularismes


No sé perquè foto tanta majúscula a l'encapçalament! Quina importància li donarà ningú i a qui dimonis ha d'interessar això? Potser justet a algú del Institut d'Estudis Catalans. M'importa i fa gràcia a mi i a quatre més i ja en tenim prou. Oi?

Si algú vol col.laborar enviant aquestes paraules pel seu estudi a l'Institut E.C., gràcies. Jo no dono l'abast. 

A vegades tinc la impressió de ser El hombre que lo hace todo en España que buscava Astrud. (bé, on posa lo hace diguem lo dice).

Justament ara també  he descobert la participació d'un molletà a la primera Guerra mundial, amb graduació i condecorat. He de passar les dades al Centre d'Estudis Molletans per si un historiador vol seguir el cas. També escriuré  el que no es va dir al Banda Ampla de la Memòria Històrica dels pebrots.


Nota- lo correcte seria posar en cursiva les paraules de marres. Però altre feina tinc. Disculpes.

7 de febrer del 2012

Paraules en ruta. El Divendres de TV3 a Mollet. Resolent curiositats. -1-

Paraules en ruta amb Màrius Serra, a Mollet. Jo us diré el cercador d'uns quantes, però m'agradaria saber qui  va proposar les d'eixorcar, carreratge, titllo, Síndic personer, Caganell, Merdans, i lo de perquè Mollet i Granollers no es poden veure.

Les altres que digué en Serra eren: Gallecs es pronuncia Gallécs. Aquí diem galipau i sagrantana. El joc dels nens al carrer era el flendit. Noms de casa curiosos: Can Maifumem i Can Mitja figa, l'expressió: Mollet merda al gec.

Al meu perfil poso: diletant. Una de les meves diletàncies és la lingüistica, el verborisme. Per tant ja tenia  feta la recopilació, i la vaig oferir al Serra. Efectivament va ser  aquest servidor qui va subministrar els mots -a partir de Gallecs. El Servei d'atenció a l'espectador em va remetre un reconeixement com a salvaguardador de paraules.

(si algú vol algun aclariment sobre alguna de les meves aportacions només   ha de dir-ho, i si algú sap els autors de les altres aportacions -algunes de regust municipalista- també.)


Continuarà. Amb la conversa amb els meteoròlegs i altres aportacions semàntiques, etc.
 

3 de febrer del 2012

Quan la publicitat és prostitució i els publicitadors prostituts

Una vegada li vaig  llegir a una madame que " hi ha diverses formes de prostitució, hi ha qui ven la vagina i hi ha qui ven el cervell". Cert que no és el mateix però situa la qüestió de la que parlaré.

A casa havíem comentat lo molt que grinyola veure persones de "prestigi", oferint-se, rebaixant-se a anunciar qualsevol cosa -òbviament tots ja amb una situació econòmica folgadíssima.


Escric després de veure l'anunci d'una model -de les aparentment serioses, tertuliana, etc- em sembla que una tal Martina Klein dient en un anunci: El meu pare està sa i valent perquè pren Eko!
Ens vol, ens volen vendre que una culleradeta diària de blat torrat fa miracles!  Quan li deuen haver pagat per dir aital animalada, tan infantil mentida?  Recordem també el "savi" Punset  defensant el pa industrial o el molt esquerranós Imanol Arias  uns  productes bancaris. O el Guardiola, i centenars més que venen el seu careto, prestigi i dignitat per a benefici d'un altre... i propi, naturalment. Diria que s'ha perdut el seny i fins i tot el sentit de la dignitat. La majoria de ciutadans ho accepta com una cosa normal.