Viatge als Països Bàltics. Lituània, Letònia i Estònia. Apunts, per a futurs i antics visitants...i curiosos.

Això no vol ser un catàleg turístic - hi ha informació arreu- sinò més aviat un relat de les experiències, sensacions, algunes dades i curiositats agafades a voleio.També del viatjar en autocar, cosa que no feia des del viatge de nuvis als anys 80 a Suïssa.

Els països dels que no tinc una mínima imatge prèvia no em desperten massa interés a visitar-los. Hom em podria dir que Moldàvia és molt bonica, però jo necessito quelcom més, tenir-ne una mica de idea. Això em passava amb els països bàltics. He de reconèixer però, que el seu descobriment ha estat força engrescador. La sensació d'espai -venint de la massificació metropolitana- et fa sentir bé. Interessant sentir les facècies històriques; agradables els paisatges, castells, esglésies arreu, descobrir una platge bàltica. Sempre m'havia despertat una estranya curiositat aquestes platges, sense sol ni banyistes quasi mai;   aquells balnearis i hotels de platja del nostre nord.

Barris antics ben posats- Munió i valor del seu art religiós. I  bons preus! Sorprèn el respecte que el comunisme soviètic tingué amb el patrimoni religiós, en comparació amb la dèria destructora aquí -per ciutadans del mateix país!- del 36. I l'aigua i verd arreu. Al grup molts ens preguntàvem qui tenia cura d'aquelles immenses extensions de gespa. No vam veure ni màquines segadores ni segadors.

Coses dels idiomes

El lituà i el letò són les llengües més arcaiques d'Europa, cosa de gran interés lingüistic. L'estoni, llengua uraliana, està emparentat amb el finès, i de més lluny amb un grup de petites parles quasi tribals. També amb l'hongarès. Llengües complexes com no n'hi ha, amb els seus 14 casos de declinacions.

Un alicient del viatge fou l'espanyol de la guia Neringa -el parlava a partir de l'anglès. Estoneces i letoneces; la cava per la cova; pescador per pecador; el gall del campanar era  el pollo de ariba; la r la feia rr orro i la rr r guera. Sona també graciós bon dia en lituà Labas rytas. Es pronuncia labes arites, amb accent d'Olot.

La complexitat històrica

La seva complexitat és tal que no sóc capaç de fer un resum prou acurat.  Història no tan allunyada de nosaltres com sembla. Els jesuites espanyols fundaren la Universitat de Vilnius,també a Kaunes són els més prestigiosos ensenyants.  I Josep de Ribas, el favorit de la zarina Caterina  i fundador d'Odessa,sic, va fundar una universitat, que ara no recordo.

Diguem només que foren els darrers pagans d'Europa -feien sacrificis humans- al segle XIV es cristianitzaren; que foren ducats que quasi sempre estaren sota el jou de l'ocupant de torn, fossin polacs, russos, danesos o alemanys; que l'arbre de Nadal nasqué a Tallin, així com la bandera danesa el 1219 -amb la catalana les més antigues del món- i que esdevingueren independents el 1918 -a Estonia un 24 de febrer,dia del que escriu- fins l'ocupació comunista després de la SGM. Una dada clau és la victòria de Grunwald, un dels enfrontaments més importants de l'Europa medieval, on foren derrotats els Cavallers Teutons per la coalició lituano-polonesa.

Aquests països coincideixen en el seu anticomunisme i en una poca disimulada antipatia cap els russos, Estonia juga al putaramonetisme per interessos econòmics.

Mereix una reflexió que el millor i esculpit alcalde de Vilniu, fou escollit personalment pel zar. Franco va triar el creador de les motos Derbi per a alcalde de Mollet de Vallès. Ambdós ho feren per eficiència demostrada, Ara, els mèrits són molta xerrameca i posició al partit. Una qüestió pertorbadora. Per aquestes coses va qualificar Churchill la democràcia com el menys dolent dels sistemes.

Consell aconsellable. En tot.

La guia ens va amagar, i hom amaga arreu, que l'ocupació alemanya-nazi del 39 fou més que relativa. La gran majoria de partits optaren per Alemània abans que per la Rússia comunista.Ja fa uns anyets que coses d'alguns temes que diuen els guies els poso en quarentena. Usem més Google, per confirmar el que ens grinyola, sobretot. No us cregueu a la primera tot el que tingui connotacions ideològiques. La gent no és objectiva. És trist dir que no te'n puguis refiar del tot, però és així. El guia pot errar, tenir una mala percepció o mala fe. Un company un pou de coneixement històric i jo mateix potser no vàrem puntualitzar tot el que hagués calgut. Hem de dir però que la guia no es va estar de dir que és típic als casaments anar amb antics cotxes nazis! Tot i ser historiadora i antiimperialisme rus, del tema català no en tenia massa idea. No vull dir que fos mala guia. I era prou simpàtica.

Em resultava curiós que sempre tingués a la boca la paraula ricos -aricos- , sense matisos, com un principal fet definitori i biogràfic . Potser encara els influeix allò de la lluita de classes; rics i pobres. O potser la dèria de ser capitalistes.

Identitats, religió i històries

La música els hi és una altra dèria. A Estònia el folklore és de primera rellevància nacional. Una cosa que ens amagà la guia és que excepte la catòlica Lituània, en els altres dos la sida i la droga és un problema monstruós després de la caiguda de la URSS. Com a Espanya, l'heroïna ha estat un peatge de la democràcia. La legalització i extensió de la prostitució hi ajuda. Riga és destí sexual amb prostíbuls convivint al costat de cafeteries en ple centre.És admirable l'estima i immensos esforços que esmercen en el seu patrimoni. No només el consoliden i el restauren, sinó que el refan, sovnt a partir d'uns panys de paret! Cosa que aixeca debats. Ara,ho fan més que bé. Són gent eixuta. Saludar un desconegut a un ascensor no es considera necessari. Fins i tot, un somriure de cortesia o conveniència pot ser interpretat com a mofa.

Hi ha nacions petites. Les bàltiques endemés direm que són modestes. Modesta és l'aportació de personatges i creadors a la història del món. Explicable bàsicament per l'arribada tardana del cristianisme -al segle XIV- va desacompasar el ritme del país amb la resta de la cristiandat  pel que fa a cultura, avenços, ordenació de la llengua, etc. Agreujat tot per segles de invasions que relegaren aquesta gent a la categoria de serfs. Escasa també hi és la gent. Quin efecte d'espai! Kilòmetres de boscos i prats; immenses platges, moltes sense presència humana. L'esquí es concentra en els pendents de quatre turonets. Saltants de dos metres són cascades. I en Pla se'n reia del fil d'aigua que a vegades cau a Sant Miquel del Fai! Estic segur que a cada poble català trobaríem coses que  podrien superar la majoria de llocs que figuren als fulletons turístics bàltics. Una cosa en la que excel.leixen és en la densitat i bellesa de les esglésies i la immensa cura que en tenen Ens adonem del país tan bonic que tenim, tot i les infinites agressions al paisatge que ha sofert. I un marge de 10 metres és un cingle. La natura no hi és espectacular, a banda les dunes i paisatges marins que no visitàrem.

Religio...ns

La guia tenia un visió a la baixa sobre la religiositat. Estònia sí que té una religiositat escasa,ajudada pel substracte ateïsta o teofòbic de la URSS. De totes manere, ni a Vic hi ha una concentració tal d'esglésies, d'abundants confessions cristianes. Agradable sensació la que sents als temples ortodoxos,amb la seva munió i bellesa iconogràfica. El que no em plau és que no hi ha bancs! Alguna explicacio hi haurà.De Lituània, essencialment catòlica, s'oblidà dir-nos que la religió és un símbol d'identitat nacional.

Al nord, i catalogat com un dels destins més estranys del món hi ha el Turó de les Creus, on hi ha una munió indescriptible de creus de tota mena, rosaris i algunes icones, de tot el cristianisme. Va ser aterrat tres vegades pels comunistes i fins i tot hi volien fer un pantà.

Una mena de happening cristià? Per a gent no religiosa és un lloc que els pot inquietar, i pels ateus una mala experiència. Hi són recordats amb el seu nom les víctimes de Gulags i altres purgues criminals dels comunistes.

Zero en ecologia

Potser és que em falta informació, però...Les cambres dels hotels, amb 18 graus a fora, tenen l'aire condicionat obert. A sobre et posen un edredó nòrdic de quatre dits, per a protegir-se de l'aire condicionat! L'apagues si es pot i dorms amb la funda de llençol -insuficient- o la deixes i passes calor. Supera aquests disbarats Jordània: 35 graus nocturns a fora i flassada nòrdica, per a "combaatre" el fred de I aire condicionat, molt. El maleït aire, arreu on vas pel món. L'única explicació la trobo en la encara poc estudiada i universal estupidesa humana. Si algú en té d'altra... Penso també si no és un signe de estatus, de riquesa -que no falte de ná. Per descomptat, a l'hivern, amb la calefacció, passem la calor que no passem a l'estiu.

El cotxe mana. El tren és testimonial.  I les botelletes- i lo que no ho són- de plàstic arreu.Triste constatació d'una més que miserable consciència ambiental. Que endemés no vegin el cost econòmic rebla l'estupidesa que deia. Recordo també l'aigua calenta en algunes aixetes per a que compréssim aigua en i amb plàstic -te'n beus; infinitat de llums oberts sota un sol llampant a sectors de l'aeroport i la RENFE. Per a que ens parlin de protocols climàtics.

A Lituània

A la capital Vílnius la comunitat rusa, la majoria, no sap lituà. La segona, l'estudiantil Kaunas, és purament lituana i el rus hi és absent. Seu del Salguiris de basket, que cal pronunciar Jàlguiris. Nom que ens transporta als temps del blanc i negre, de la tele i de la grisa URSS.La passió que desperta és tal que és gairebé impossible veure un partit sense ser soci. La ciutat, sigui perquè hi havia poca gent on voltàvem o per la tarda grisa, s'adequava a les antigues sensacions amb les que l'associava. Miratge de viure a un lloc proper als anys setanta. En tinc un record difícil d'explicar.

Colonialisme lituà

Em va sorprendre saber que Trinitat i Gàmbia foren colònies bàltiques durant 40 anys, concretament del ducat de Curlandia de Letònia. La potència mercantil de Jacob Kettler

el va permetre ser el primer en colonitzar aquests llocs fins que els foren arrabassats per

Holanda i Anglaterra.

A Letònia

El que trobo a faltar a casa nostra ho he trobat a la capital Riga: acollidors llocs on beure i sentir música en directe arreu. I ballar. La cara fosca és que amb la legalització de la prostitució, els prostíbuls han envaït el centre,tot donant-li un punt sòrdid.

Tot i el desplaçament de russos a Letònia, només a Riga arriben al 50 %. Només Espanya supera aquesta fita amb el desplaçament de ciutadans no catalans a Catalunya al franquisme. Els letons no volien el metro perquè implicava la vinguda de més rusos. A Barcelona va significar

l'arribada d'infinitat de murcians. Alguns d'ells coneguts posteriorment com els murcianus de la FAI. D'això dels letons se'n diu prospectiva. La mateixa que alguns vam emprar quan prevèiem que això de "posar Catalunya al món",amb els Jocs del 92,implicaria l'arribada d'ingents masses que malmetrien fins a fer-la desaparèixer la Barcelona que coneixim. La majoria ho veia com una festa i una altra minoria com un negoci.

A Estònia

Estònia, la més rica, podríem dir que està abduïda de modernitat. Ha apostat per l'economia de la informàtica. En diuen E-Estònia. Són els creadors de Skype.

Tot i ser la més propera a Rússia, les comunitats russes i estonies són com "l'oli i l'aigua" segons la Tere a pregunta meva. Fou la guia a Tallin,més exacte que la Neringa. Hi fa de mestre des de lustres. Bilbaïna de naixement. Deia nosaltres quan es referia als estonis. Aprendre tan endimoniat idioma no es fa si no hi ha intenció d'arrelar-se. Els 30 sota zero habituals no semblen ser massa problema pels connacionals immigrats.

L'única imatge que molts tenim de la zona és la de la capital Tallin i potser les habitualment desolades platges bàltiques. Tallin, la d'acolorides torres i estampa medieval. Aquesta imatge no és només una visió parcial de postal. Tot el centre és un no acabar de carrerons

carregats d'autenticitat medieval sembla que autèntica. Abunda, paradoxalment, la reconstrucció, sovint quasi total, d'edificis històrics en runes. No tenen la pàtina del temps ni potser són exactes, però el turista no està per detalls aixís.

Notes del menjar, desplaçar, lleure, etc

Això potser serà d'interès tambés pels professionals. Crec que es dona una importància desmesurada al menjar. Molt temps esmerçat en temps d'espera i d'entaulament, així com temps morts que es podrien aprofitar per vagarejar  un mateix per les ciutats. No sé si hi ha quorum en decidir si sortir a les 9 la ruta és lo adient. La guia potser com excusa ho justificava amb el cliché que "los españoles" estaven molta estona a taula.  Deia també que no som puntuals i que fem la migdiada. Després d'atipar-nos amb el buffet a les 8.30, no és massa lògic tornar-nos a entaular a la una. I estar-hi una hora i mitja. El temps, quan viatges, és or. Literalment. Això treia temps a una activitat bàsica per a nosaltres: voltar lliurement per les ciutats. Cosa que en els viatges organitzats no es té en compte. En l'aspecte compres deia "...ahí tendran tiempo para comprar sus souvenirs". Desconeixen el concepte shopping? Al mercat de Riga, paradís d'exotisme i bon preu, hi vàrem passar volant, fent parades on li semblava a la guia. Deia "sé que les gusta el queso"...i allà ens hi paràvem. Una venedora ens va fer fora de la parada on la Neringa explicava quelcom. Per comprar unes llaunes de conserves típiques, quasi perdem el grup.Dit això, el menjar era correcte. Primers senzillets i algun plat local saborós, com el cérvol. El tall al  plat i el cap a la paret, mirant-nos, dissecat.

En les passejades nocturnes amb un grupet pels carrerons vells de Riga i Tallin em va venir una indefinible sensació d'enyor de la meva jovenesa, on la contenció en la gresca no era prescriptiva i les ganes de fer-la era gran, Moments i companyia que recordarem amb nostàlgia. Entenc que tantes parelles neixin sota el sostre de cels llunyans, en llocs com aquests. El viatge no fou tan curt com per a no establir una relació de companyonia i confiança, tot i que va quedar pendent alguna ballada i la cantada que proposava la Neringa a l'autocar.

Arribada, anècdota i epíleg.

Sempre que tornem diem que a tot arreu on anem trobem les coses més...endreçades que a Catalunya. Civisme, ordre, educació, cultura, verd,etc,etc. No va passa un parell d'hores que això es va fer palès amb tota cruesa. En el tren cap a Mollet,a la parada del Prat sentim una alegre xirinola. Està organitzada per dues famílies que esdevenen aviat l'atracció de la gent del vagó. Dos nens d'uns quatre anys començan a deambular pel vagó amb mòbils amb música a tota pastilla. En un ràpid crescendo d'aconteixements apareixen dues criatures més cridant i utilitzant els elements del tren com a parc d'atraccions i obrint les portes de les caixetes penjades. Un anava descalç i en banyador. La germana gran li fot un bon clatellot a un petit enfilat, l'empeny i fa caure de cul d'un metro. Tots criden, dos ploren. Apareix una nena voltant pel corredor amb bolquers. Algun crit de compromís dels pares,que rellisca com pluja. La pava del clatellot, espatarrada  als seients, sent l'impuls de cantar. Ho fa i es grava, i ho reprodueix. Van acabant el trajecte, i com a cirereta, aquesta fa saber al personal que ja no es dutxa cada dia però que es canvia les calces no sé quantes vegades. Dues de les mares, assegudes als bancs del costat, expliquen com i quan gestionen el mateix tema. Baixen a Montcada.Ah, tot això era observat per una família japonesa, amb ulls menys oblicuos del que els és propi. Typical Spain? No sé si el creador de Torrente seria capaç d'inventar escena semblant -retallada. És un altre concepte de llibertat. Són més feliços vivint amb tan poques normes i obligacions? Al menys riuen i canten més que nosaltres.

Arribem al poble. Ja fa unes hores que trobem a faltar el sienci; l'amplitud i espai dels espais; els verds, l'aire net, la fresca, el respecte cap al que no és nostre. Retrobem la calor però també la proximitat en les relacions humanes, malgrat el nostre creixent individualisme. Una abraçada a tots els companys de viatge i la Neringa si ho llegeix, en recordança a la vostra agradable companyonia. I si algú vol corregir o afegir quelcom...

En acabant d'escriure això m'ensopego amb l'autor clàsic-modern més important d'aquests paísos i el més interpretat al món : Arvo Part. Jo en tenia un disc! -Arbo. Comprat per un euro a un mercadet. El vaig escoltar molt superficialment i el vaig desar. Després d'aprofundir en la crítica a la seva obra vaig tornar a escoltar-lo amb atenció tot descobrint la seva magnitud. Si l'escolteu i us hi fiqueu a dins us transportarà i potser reviureu l'esperit, la sobrietat, les planures verdes i buides i la pau que transmetien la densitat d'esglésies d'aquest racó d'Europa. A partir d'ell vaig descobrir el polonés Goretzki. Altament recomanats, per a serenar els esperits.