6 de juny de 2017

Manifest INDEPENDÈNCIA I UNIÓ Únic inici de diàleg o solució possible. (Allò que motivà l'editorial La Vanguardia) La Quarta Via

 LA PROVA INCONTROVERTIBLE, IMPUGNABLE, QUE AQUEST ÉS EL CAMÍ CORRECTE ÉS QUE UNS HI VEUEN MASSA CONCESSIONS I ELS ALTRES TROBEN QUE CATALUNYA DEMANA LA LLUNA. 

És, indubtablement,  la via que hagués proposat Balmes...i el Savi Salomó. A ambdues parts.
Però és clar, l'afer no es ventila entre savis, sinó entre polítics.

RESUM  

1- A Catalunya hi ha un 50 per cent de gent d'origen no català i un altre percentatge de catalans d'arrel, no independentistes. Oblidar-ho no és de miops sinó de cretins. Com que els catalans no ho som, hem d'assumir que aquesta meitat o més del país NO ACCEPTARÂ mai una independ'encia sense concessions. I això  el millor dels casos!! Així mateix, els espanyols sensats.

2- Les concessions:

- Romandre a la corona -com Escòcia o com fins a 1714. 
- Mantenir l'espanyol, com a eina de cultura, de relació entre peninsular i com a lingua franca per anar  pel món. Treguem-nos del cap ja l'anglès, que el parlen bé cent i l'entenen tres. 
- Mantenir les relacions amb entitats, associacions, organismes, etc  i les activitats de tipus associatiu, cultural, audiovisual, esportiu, etc

I a canvi d'això? Catalunya podria caminar sola, disposaria i administraria els seus diners, i en definitiva, existiría als ulls del món. 

Tot plegat será massa poc per a l'ndependentisme majoritari i massa molt per a l'unionisme Vet aquí el drama. 

 Dubto que ningú pugui qualificar el que he escrit d'irreal, però si així ho pensa algú, millor que vagi a piular, ja que li serà inútil continuar llegint-me més. Piuleu però retuiteu-ho, que hi hagi reflexió, Som persones de seny.. No pretenc passar a la història, sinó que la història no passi arrasadora damunt nostre.

Sense concessions mutues no hi ha sortida fàcil ni potser tampoc sortida.
------------------------------------------------------------------------------------------------------------


MANIFEST INDEPENDÈNCIA I UNIÓ  - La Quarta Via

L'opció més intel.ligent. Tant com Desagradable a ambdues parts.. 

 Cap solució no pot acontentar les dues parts! És el primer que cal entendre.

Autonomisme, independentisme i la tercera via federalista. N'hi ha una quarta.  En podríem dir Independència i unió: plena emancipació, però amb el conreu i estimació del patrimoni cultural  de l'estat i de la llengua espanyola -internacional.  En aquest món sense barreres, poques em podríem posar. Per exemple en el panorama mediàtic: qui ho volgués continuaria llegint l´Hola i sentint seva Tele5. RTVE continuaria tenint delegacions per a informar del que passa a Catalunya,etc.  I la mateixa relació i cooperació entre les entitats no públiques. Buscar fórmules per a mantenir les competicions esportives. Pel que toca al factor humà: cal fer ben palès que cap afecte i relació no es trencaria; qui ho sentís podria continuar sentint tan seu el nostre rei Jaume I com  el seu Quixot.

Proposta esgarrifosa per a molts com probablement clau de volta: indepèndencia dins la corona española. Si aquest fos el preu per a ser un estat no sembla exagerat. Algúns republicanistes no en voldran ni sentir parlar, avantposant repúblicanisme a catalanisme -cal recordar que el rei el tenim igual.  Quants s'adonaran que hem de prescindir del voler o no voler i del "m'agrada" o "no m'agrada" ? Es tracta de trobar allò més raonable o possible. Possible sense prendre mal.  Hom pot rebutjar aquesta opció, ara bé, per coherència, haurà d'evitar posar-se més a la boca el recurrent exemple escocès i deixar de reivindicar les llibertats d' abans del 1714. Als dos casos hi ha una corona al darrera. 

Veig escàs pragmatisme i poc realisme. Temo que hi ha qui no ha interioritzat que la meitat d'habitants del país tenen  arrels no catalanes obviant factors sentimentals,primaris. Hi ha massa rauxa, massa proclama, boti-boti, i un esperit de trencadissa, propi de l'adolescènts. Cal anar recordant també que la incompetència dels catalans en política és secular i ben descrita. Rebutjar el protocol de la via legal fins a esgotar-la n'és un exemple i pensar en una secessió sense concessions també. Algú nega que això milloraria la  nostra imatge al món?milloraria?

Claudicació? Síndrome d'Estocolm?- És fa impossible pensar que segles de contacte profund amb la cultura i societat hispàniques  hagin passat en debades, sense afectar-nos. Des dels Payasos de la tele fins al Quixot. Voler fer cau i net és forasenyat. Voler ser com és Dinamarca envers Espanya no és que sigui forasenyat, és impossible. I per assolir allò tan repetit de voler ser com Dinamarca falten els danesos. I estirant una mica més el fil: Catalunya és un país d'extraordinaries virtuts però nefastos vicis: un materialisme sovint mesquí, sovint ecocida; el xaronisme, l'autocomplaença; un esteticisme exagerat -deia Unamuno-;  etc. Tot i la importància de la qüestió identitària no faig escarafalls en proclamar com a cosa positiva continuar mantenint el contacte  de la mística, idealista i sòbria Castella; el sud despreocupat i alegre, etc. Ens enriqueix i matisa els nostres defectes.  Diu Suso del Toro: "Només podem i hem esforçar-nos a imaginar la manera que Catalunya decideixi el seu futur i això no suposi que passi a ser gent estranya a nosaltres". I  nosaltres també.

Ara és l'hora...del seny i qui trobi que a mi me'n falta que recordi que obviar posicions heterodoxes i fins i tot visionaries  en situacions complicades  SEMPRE ha estat nefast fins a derivar cap el conflicte sagnant. L'assenyada solució succesòria de Balmes que hagués evitat les guerres civils posteriors fou rebutjada; Zweig es quedà sol durant la PGM, com les desenes de milions de morts que provocà. Han hagut de passar trenta anys per a què s'hagi començat a respectar -tampoc massa- als quatre que parlàvem de reciclatge, canvi climàtic, reducció del consum,etc. Els quatre catalanistes que anàvem una passa endavant hem passat d'esser uns bufanúvols a uns avançats. És curiós que ara em vegi demanant, implorant prudència -realisme. De nou fora del pensar general -o del sentir. El pensar fa mandra.

El salvament dels mobles? la última bala?  això o el Diluvi?  Això ha de ser, com a mínim,una eina de reflexió. Ha d'arribar a qui pugui fer més que nosaltres. Jo ho crec ineludible. Qui ho qualifiqui de prescindible que expliqui el perquè i què passaria optant per la via unilateral sense concessions.  Déu vulgui que no hagi de brandar aquest paper tard o d'hora! No dubto que serà així si persisteix la catalana miopia política.
----------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

P.S.  Reflexioneu-hi. I quan dic reflexioneu-hi dic reflexioneu-hi. I després compareu opcions. Tasca de titans és l'anar contracorrent, contra el maximalisme arrauxat regnant i la secular miopía política catalana. Si, jo ja  sé que han anat a buscar la controntació. Cap concessió. En sou conscients. Ho aproveu?


Notes

- No pretenc passar a la història. El que pretenc és que la història no passi, arrasadora, damunt nostre.

- Pocs s'adonen que no és un conflicte Catalunya-Espanya, també és un conflicte entre una meitat de ciutadans de Catalunya contra l'altra meitat.

-Crec que una majoria rebutjara públicament la proposta per por a l'heterodòxia, fins que ja no ho sigui. O per fanatisme.

- Crec una bona idea fer còpies en paper i donar-ne una quan  preguntin pel tema. Més còmode.  


- On diu que guanyarà el sí?

- És la meva visió. Si és molt forasenyada m'aviseu, per a no fer més el ridícul. Si pot ser amb els deguts perquès, és clar. El més habitual és la proclama "Els catalans no tenim rei". Té tan poc rigor intellectual que no cal ni replicar-ho.

- A uns quants això se'ns apar diàfan . La resta ho desqualifica i massa sovint desqualifica. Les contraargumentacions son escadusseres i quasi sempre feblíssimes.  

-  L'absoluta animadversió generada per  moltes d'aquestes reflexions són consubstancials al fet d'exposar la veritat despullada. Res de nou a la història. Tampoc és nova la insensatesa dels que gosen proclamar-la. Però com diu Larra " He nacido para decir lo que nadie quiere oir. Es terrible".

- L'única cosa negativa d'aquest manifest-eina de reflexió és que HA SORTIT MASSA TARD I NO HI HA SAVIESA PER A RECTIFICAR.

TINC LA IMPRESSIÓ QUE US ENRECORDAREU DE MI 

Allò que em contestar -ens digué- La Vanguardia

Quatre dies després d'enviar a La Vanguardia lo que llegireu a sota, el 4 de Juny 2017 van fer el famós editorial. No proposem el mateix però es basen en el meu escrit, i en repeteixen conceptes: el "tenir presa"...pot portar Catalunya a carreró sense sortida...; poden enviar l'autogovern català contra les roques..., aquesta via exigeix intel.ligència i generositat...per a veure que no hi ha lloc per a l'aventurisme..., a quinze minuts d'un carreró sense sortida.
---------------------------------------------------------


Dubte- No sé quin d'aquests adjectius qualifica millor la solució -o camí a encetar?- que proposo: més justa, pragmàtica, possibilista, equilibrada, sensata, irremeiable, única possible, inevitable, ...? tots?


3 de gener de 2017

Mollet, ciutat perillosa (coses incomprensibles)

Publicat a Contrapunt

Tot i haver patit diversos atemptats a la propietat, no em referiré a aquest tipus de perill. 

Tot i lo emprenyador que és que t'entrin a casa, allò que tractaré és més greu i de general afectació: Mollet és amb Terrassa i després de Barcelona el municipi mes afectat per contaminació atmosfèrica. N'hi ha més que a molts barris del monstre capitalí. No diuen si aquest aire tòxics és perquè som nus de carreteres o pel caprici de les corrents d'aire, que -per exemple- fan d'Osona la comarca més contaminada per ozó. Poc hi deuen poder fer els nostres muníceps, a part d'avisar-nos, per si algú vol fotre el camp.

El problema ambiental ni tantsevol apareix a l'esporàdic llistat de problemes que preocupen a la gent. Escric aquesta informació amb la certitud que només preocuparà a una minoria. Percebo que molesta més el fum ocasional d'un fumador veí, que respirar els tòxics ambientals les vint-i-quatre. El fet no preocupa als governs, romanen entestats a promoure i incentivar la indústria del coche -per allò del PIB. Una actitud que no només podem calificar de forasenyada sinó criminal.







(Hom m'ha comentat, amb una certa irritació, que tocant un tema tan fonamental, aquest escrit hagi estat marginat a la maquetació, a més llahor i glòria d'uns escrits previsibles i tòpics de polítics locals)