31 de maig del 2012

Viatge a les Açores i coses del país. Cap. 7. Viaje a las Azores. Inici de les notes sobre el curiós fet portugués

El descobriment que més d'un potser m'agrairà sempre.

Em decep que quan parles de música portuguesa tothom diu: ah, el fado -es pronuncia fadu. Justet es coneix José Afonso, Dulce Pontes i Madredeus. A més a més, en realitat el fado només el copsen els portuguesos, o els que estan en vies de ser-ho. M'he pogut fer a mans amb uns recopilatoris de música portuguesa -pop, protesta, etc- no fado i que al nostre país és introbable. Aquest discos m'han confirmat el perquè,de sempre,  esperava amb interès Portugal a Eurovisió. Cançons senzillament brillants i viceversa, d'una musicalitat de gust universal  però amb el punt de diferenciació just per a gaudir quelcom nou.   És possible que algun músic d'avantguarda hi trobi ingenuïtat.

Tristesa portuguesa

Si algú us diu que entén el fado és un snob, o d'una hipersensibilitat extraordinària. Més que música el fado és sentiment, expressió perfecta d'un dels trets principals del poble portuguès: la tristesa, positiva! diuen. La lletra, música, l'entonació única- inimitable per un no portuguès- del fado, és com una submersió de l'esperit a la tristesa,   especial. Una manifestació sentimental particularíssima i amb la que s'hi troben molt a gust. Vet aquí les paraules d'un taxista lisboeta: "que triste é Portugal. E por ele que eu gostai tanto " En parlaré més del curiós caràcter portuguès

Dec ser l'únic català, espanyol, o terrícola, que té la música d'aquest país entre les primeres en preferència amb la catalana i anglesa. Hi connecto sense saber massa perquè.

El consell. Dos artistes -enllaçats

Per pressions familiars Jorge Palma estava encaminat al pianisme clàssic, se n'escapà i ens legà el gaudi d'una obra de gran alçària i la seva interessant veu. Memòrias dum Cidadao frustrado.

La cancó de l'açorià Luis Alberto BettencourtAdormecer en  Porto Pim hagués estat la cançó adient. Parla del moment que va decidir tornar a l'isolament de les illes, de la vida fora de la confusió mundana. Ens porta a recordar o a imaginar la vida senzilla i silenciosa dels pobles açorians, l'Atlàntic batent les Aigües als peus dels espadats o las roques, a les noites sem fin... Com que no hi és penjo Sempre que cae uma estrela.  Música més fàcil que la del Palma.

Em faria il·lusió compartir  i haver descobert a algun lector el gust per la música portuguesa, sovint bàlsam   per l'esperit. Suposo que per entrar-hi cal una mínima dosi de malenconisme i ingenuïtat, o sia portuguesisme.

La major gesta de Portugal.

Portugal va circumvalar el món, van descobrir terres -ells no en diuen conquerir,compte!- i cristianitzar milions de persones, és el país continental amb les fronteres més antigues del món, tot i això un dels seus grans filòsofs afirma resolut que la seva gesta més meritòria és haver sabut resistir i no haver estat engolits per Castella -a diferència dels altres regnes peninsulars o d'ultramar.

 El portuguès més admirat de la història? Sorpresa?

La televisió pública portuguesa va convidar a votar el portuguès més important de la història. Entre l'estupor i ràbia de molts va guanyar Oliveira da Salazar -estupor no pas general, ja que el va votar la majoria.  La manipulació fou impossible ja que el procés fou net. No entro si fou una dicta dura o tova. De fet es va alinear amb els aliats a la SGM. Això ja palesa la complexitat del país veí i el desconeixement absolut que en tenim aquí. I desinterès. M'ha vindut a la memòria que aquesta votació es parlava de fer-la aquí, però cap cadena va gosar. Canguelis és la paraula. Hagués guanyat el generalet?

28 de maig del 2012

Pasta Gansa, un gran lloc per menjar, al centre de Barcelona, bé, bo, barat ...i quantitat

Vaig donar  als propietaris la meva paraula que faria una petita resenya del seu local. Bé, no la vaig donar explícitament, però en Criteri és persona sèria i no li cal prometre res.

Si aneu de visita al centre de Barcelona;  si aneu tota la família i no voleu gastar els 12 o 14 euros per cap i a sobre tenir raons sobre si aquí sí aquí no, aneu a Pasta Gansa, al carrer Pau Claris. Buffet lliure a preu i qualitat molt recomanables. Tenen alguns altres locals del mateix nom.

Aspectes que també  marquen diferència  són el tracte amable i proper del personal i el fet que és un establiment familiar, que no només gestionen sinó que treballen a peu de negoci. La típica mateixa família catalana que ens podem trobar als hostals de terra endins i de muntanya.

Vaig parlar uns moments amb un dels fills que em va explicar coses del negoci i la família i que també us explicarà si parleu amb ell.

Gran gent i gran establiment.

24 de maig del 2012

Plantejo un problema, molt marrano -per si algú el vol resoldre.

Hi ha moltes modalitats de jocs. De tant en tant en plantejo algun en aquest blog d'Utilitat Pública -BUP-, però també d'esperit lúdic. Aquest entraria a la categoria dels problemes matemàtics. Res de l'altre món però socialment útil -conèixer-ne la solució. Ja que parlem de casinos...A jugaaar!


PROBLEMA

48.000.000 de turistes anuals visitarien Eurovegas i una quantitat que ignoro de gent forana treballadora  es quedaria tot l'any a viure a casa nostra. Més els gàngsters i els executius. Podríem apuntar aproximadament QUANTES TONES  O METRES CÚBICS D'EXCREMENTS -LÍQUIDS I SÒLIDS- ENS DEIXARIEN ANUALMENT?


Del problema a les desgràcies

Ara veig que caldria  esmentar  l'infinitat d'altres residus, com les tones de brossa i els  produïts pels consums energètics.

El consum d'aigua i la destinació d'espais naturals per l'abocament de les muntanyes d'escombreries són una altra vessant de la problemàtica.

De totes maneres, si hi ha un país occidental acostumat a viure entre  fums i la natura emmerdada és Catalunya. Hi estem avesats.

18 de maig del 2012

Eurovegas a Gallecs!

Publicat a Contrapunt

Sembla que hi ha problemes per fer l'Eurovegas al Delta del Llobregat. Que el facin a Gallecs!! Alguns s'hi oposaran per  raons ambientals. També n'hi ha pel Llobregat. Es requalifica i llestos. Com deia en Solans, de la Generalitat, "per quatre ocellets no hem de deixar d'edificar i renunciar al creixement". Hi hauria zones verdes, lògicament. El projecte generaria incomparablement més riquesa que els horts i sembrats actuals. Les famílies i nens podrien esbargir-se gaudint de grans ofertes de lleure i jocs i l'altre públic amb altres diversions a pleret.  Els llocs de treball només absorbirien una petita part dels aturats, molts amortitzats en pocs anys, però tot i així el país ho ha d'aprofitar per a reprendre el camí del creixement, que tant ha transformat el país.  Problemas de legislació laboral? Ja no ve d'una reforma. Problemes amb normatives? S'excepcionalitza. Que l'obra portaria una altra tongada d'immigrants? A Catalunya ja no li ve d'una. Que hi haura potser prostitució i droga? Que no hi és ara arreu?!

Permeti-se'm avui aquest exercici d'ironia -"remedando" Larra- realitzat només per fer més comprensible la magnitud del disbarat vegà. Hi ha infinitat de gent que encara espera amb candeletes aquest jueu tan simpàtic que ve a repartir bitllets. Entre ells el nostre govern i part de l'oposició. Comparteixo les raons que hom escolta per a l'oposició del projecte, però per a mi hi ha altres tan o més importants de les que sorprenentment ningú no en parla.


Comentari 
Aquest incursió a l'estil irònic m'ha estat comentada favorablement i és un camp que hauria de treballar. Pot ser més efectiu que els escrits indignats. Després de sentir ahir el Cercle Catala de Negocis aportant dades sobre la intolerable i descarada rapinya a què ens sotmet l'estat centralista, potser tornaré a la ironia, parlant d'això. Rapinya de l'Estat  podria transformar-se en  deure de ser solidaris amb els pobles pobres d'Espanya.

15 de maig del 2012

Viatge a les Açores i coses del país. Cap. 6. Viaje a las Azores.


"Gràcies i bon profit doncs a qui hagi arribat fins aquí. Pocs sabran tant de les Açores i Portugal com vosaltres ;)"
Així acabaran les cròniques. I així les reprenc, per animar-vos:). Ho repartiré en tres  episodis més, on parlaré  del curiosíssim fet portuguès. 

Cal que el lector se sitüi ara de nou  a les solituds, al silenci, a l'aïllament extrem  de les Açores.


 Illa de pico. Naixement dels cagarros. 

Anem a l'illa de Pico. El Pico és una muntanya punxeguda al mig d'una illa, aixecant-se màgicament 2.500 metres sobre el mar, màxima alçada de Portugal. Sempre coronada de núvols. Mitja hora de barco. Excursió d'un dia amb guia i furgoneta. Vet aquí que en un plafó informatiu apareix la paraula cagarro. Sabes que quere dizer cagarro na nossa lingua? -vaig dir-li, més mal dit. Salta Toni, l'italià, i comença amb rica gestualitat florentina a definir el concepte,dient no sé que de "la merda". Nelson el guia, quedà com desconcertat i després riallades generals fins a plorar. Cagarro: ocell marí: pardela, baldriga de les Açores. Jo ja havia llegit al diari que s'utilitzarien càmeres per a seguir online el naixement dels cagarros.

La Neus demana parada de bany marí. Piscines artificials a les roques, molt arreglades, amb dutxa i vestuari. De franc. Espai reduït, però com que la població és escasa estem amples.

Lajes, antic nucli balener fins que al 1984 van prohibir la cacera. Entrem al museu baleiro. El mític món de la caça i industria balenera davant nostre. Impressiona pensar en aquelles barquetes -meravella de disseny mundial, diuen- plenes d'homes , a les ordres del trancador, figura mítica- enfrontant-se a bèsties tan gegantines com les ones de l'atlàntic, només amb quatre arpons. I la cantitat immensa d'oli i altres productes que en treien. I a fora, quina meravella la sensació de vida a la mida humana, a l'ampli moll amb el poble al fons. Les justes persones deambulant i Nelson parlant amb algun conegut de ves a saber quin racó de l'illa. Tenen però el drama de l'emigració. Són massa gent encara per l'espai que tenen. De 50.000 habitants han passat a 28.000

Anem a dinar. Gran tiberi de sopa -en són els reis mundials-, carn i peix, ben regat amb vi del país. Augmenta la xarrera i el xapurreig...i el xarrupeig. Fins i tot jo ja m'adreço a la rapariga -la noia que ens serveix- en italià: Signorina! Riures eflúvics. Li demano meio amaro, com feu  l'italià. Son infernal al taxi doncs. Parem al poble de Nelson per a veure l'Església, rica en pintures. Continuem cap a la zona -vinyatera. Planúria de camins solitaris entre les parets dels currais -corts-  on els ceps estan protegits del vent per parets de roca volcànica. Aquí les figueres les deixen a una alçada de metre i mig per a protegirles de l'aire de mar per aquestes mateixes parets. El treball a la vinya és costosíssim, ja que cal lligar els gotims manualment per a que no toquin a terra i és impensable la mecanització. El terra pobríssim. És patrimoni de la humanitat. Al mig dels currais, s'aixeca un d'aquests molins de vent petits i acolorits. A dalt despatxaven vins i dominem l'aspre soledat del apagat color de la zona dels currais. Hi despatxava una noia, solíssima, com anacoreta, cosa que per un portuguès és més aviat benedicció. Fou la que ens va fer la foto de grup de tan agradable dia i companyia. Ens faltava un grec per ser una colla de PIGS.

Sao Miguel. Bany calent, natura diversa.

Imperdible la visita al Jardí Botànic creat als voltants de la mansió del governador, tan imperdible com el bany calent al seu gran estany rodó, amb una illa-pèrgola al mig, omplert per unes fonts d'aigua calenta, ferruginoses, que donen a l'aigua un aspecte terbolíssim. Com que el dia no era de calor la sensació de l'aigua calenta a l'entrar era tan agradable que no trobaves l'hora de sortir. Com a tot arreu el públic molt escàs. El jardí botànic extens i amb desnivells espectaculars i racons de tota mena, peixos, aus. Al passar pel costat d'una bassa envoltada de gespa, saltaven a mesura que avançaven infinitat de granotetes de les que només en sentíem el soroll, com quan comencen a ploure gotes grosses. Gegantins bambús, les falgueres grans com arbres, algun fruit tropical, un arbre de fulles molt vermelles anomenat sanguinho i un arbre amb el rètol: arbre del paper. Vaig voler assegura-me i tot enfilant-me me'n vaig emportar un tros d'escorça. Certament, era com un llibret de paper bíblia. Sempre acostumo a agafar també algunes llavors.

Illa de faial. Peter's cafe a Illa Horta.

Destinació de navegants, aquests van convertir un cafè del port en tot un símbol de les illes, lloc de foto obligada al portal i a dins, on hi ha  un  atapeïment d'ensenyes de vaixells, fotos, mapes, etc. És típic prendre-s'hi un gin tònic, però com que hi entràrem a l'hora del cafè no el vaig prendre. Tot i l'emblemàtic del lloc només costava 2'30 euros.

A dalt hi ha el museu del Screamshaw. Tot tipus de treballs en dents i ullals -també algun os- de mamífers marins. Ens atén personalment una noia en perfecte espanyol. Comprem una dent de balena decorada -marbre del mar. No massa barata, però com que la caça està prohibida des de 1984 pensem que val la pena. Tot i que tothom parla de baleias són catxalots (baleias d'esperma)
  
Capelinhos. El naixement del paisatge

A ls dècada de 1950  fou notícia mundial una erupció volcànica -subterrània- que va durar tretze mesos. Diu que probablement foren dues erucions superposades.Amb conseqüencies dramàtiques.

Encara es veu alguna de les 300 cases -petites i típiques- que no van quedar enlavades del tot, com  les barques i conreus, per les emissions -que arribaven a més d'un km. Aquella comunitat quedava anulada per sempre. Els seu integrants, dues mil persones, van escampar-se arreu, sobretot a Amèrica y Canadà. El que deixaven enrere eren munts de lava volcànica i les ondulacions -suaus però èpiques- que formaren les cendres i sorra volcànica. Coses positives? la illa va guanyar algun kilòmetre quadrat i la zona s'ha convertit en centre turístic  i  d'estudi. Resta dret un far decimonònic. Les construccions modernes foren excavades sota la lava. Com m'agradaria haver agafat el camí  que partia d'alla i marxava solitari i pla resseguint la costa solitària. A l'àrea hi han grans extensions de bruc açorià, d'una estructura regularíssima, preciós. En vaig agafar un però després de sobreviure al viatge s'assecà. La zona no està potencialment activa però forma part "d'un complex volcànic fissural actiu".

A poc km Praia. Gran desnivell des de la carretera i per entre bosc arribem a una zona que vol ser i seria turística si no estigués al cul del món. Algunes poques cases açorianes, amb vegetació exuberant, alguna residencial, un parell de restaurants,  i unes casetes apartaments amb jardinet amb taula de lava, a cent metres de l'Atlàntic. Quasi desèrtic de gent fins i tot la platja, amb separació de seguretat. Està sota un cingle amb despreniments.   Aïllats dins una illa. Hi dinem i el cambrer -noi brasiler- ens diu que tenen linguiça. Llengua? li dic. Ho explica, el mig entenc i li dic: Nos dizemos llangoniça. Se sorprèn. Bé, al final era una espècie de xoriç, gustós.

Una artesania única. El miolo.

Curiós museu etnogràfic al Horta. Hi érem sols i teníem una noia que estava per nosaltres i que ens va explicar la història d'un metge que va dedicar mitja vida a treballar el moll blanc de la figuera! Miolo de figueira. És una artesania que nasqué als convents de monges.
Al Museu hi ha l'obra del doctor Euclides Rosa. Ingent, increïble. Laboriosíssima. Quantitat de miniatures fetes durant tot el segle passat amb la part interna dels branquillons de la figuera. Algunes amb mecanismes o llums. La manera que es conservin blanquíssimes fou un secret que no revelà. La cosa és tan extraordinària que hi ha gent d'arreu el món que va a les illes expressament per a veure-ho. Va fer exposicions per tot el món i se'n guarden les maletes i contenidors al museu. Comprem uns llibres d'etnografia a preu de saldo. Al pagar veiem que la noia és tan inútil com jo a l'ordinador. Li dic, avorrit ja, que no cal factura que li pago. Al final  ella també s'aborreix i fem la transacció com sempre s'ha fet: et donc els bitllets i em doncs el gènere. 

Porto Pim. Poètica.

Al costat d'Horta, la capital, prenem el darrer bany a l'única platja que hem trobat digna d'aquest nom. Vestidors, dutxes i lavabos gratis. Un banyista cada 50 m2. Repasso algun dels llibres comprats al Museu: Oficios tradicionals de les illes de Flores i Corvo, contes populars, opuscles sobre notes històriques, una sobre el dialecte açorià.  Adormecer en Porto Pim, és una cançó que conté tota la màgia de les illes i canta la seva solitud, canta la lua i la lareira i el mar batent les roques de les platges i de sota els cingles, mentre s'adormece Porto Pim. Imatges que suggerent tot l'encantament  d'aquestes illes.  -ara veig que no és a la xarxa, però ja en penjaré de millors encara.
 
Títols d'alguns temes -avançament
:  

La informació que més d'un m'agrairá sempre. La tristesa portuguesa.La major gesta de Portugal. Dues aportacions molt valuoses. El portuguès més admirat. El portuguès i el català. Els catalans i els portuguesos. El futur és portuguès- Teoria "peregrina".

Si a algú li han semblat interessants, crec poder dir  que el contingut encara li trobarà més.

11 de maig del 2012

Comentant quatre observacions inèdites

Decepció

Parlava amb  un vell amic, savi en economia i que llegeix quasi tots els diaris cada dia. Però com tothom erra la ruta. Compartirem l'escepticisme  en el futur, i vaig aconsellar-li Larra, el gran escèptic i crític. Em va contestar "jo estic situat en el temps i preocupacions d'avui". Ignorava que res a canviat i el que aprendria amb Larra -tot i que li faltava un bull i uns quants anys.

Frustració

Si els catalans no ens sumem a la campanya del no vull pagar i no veiem que això-no ens enganyem- és una palanca i  la guspira cap a l'emancipació -com l'enfonsament del tè ho fou a USA- és que no tenim arreglo i ens hauríem d'aplicar les paraules d'aquell capellà que digué -cito de memòria:


"EL POBLE QUE NO SAP LLUITAR NI DEFENSAR ELS SEUS DRETS NO NOMÉS SERÀ CONQUERIT SINÓ QUE MEREIX SER CONQUERIT I SOTMÈS"
 
Indignació

Festival Perelada.  Actuació Serrat-Sabina. 200 euros l'entrada!!!. Siguem benevolents però  i pensem que "aquests dos nois de barri, compromesos amb els valors de l'esquerra..."i tota la mandanga,  lo que pretenen és esquilar els rics -diuen que són els que van a aquest festival. Els pobres que ho escoltin des de fora.


Chapeau i matrícula

De la mateix manera que vaig maleir al Sabadell per haver agafat la bèstia corrúpia d'en Xavier Sarda per donar lliçons -en un anunci exemplaritzant (sicsics) felicito a Oliu, director del Banc de Sabadell quan diu a LV: LA CRISI HA ACABAT. AQUÍ ENS QUEDAREM. (És lo més brillant i valent  que he sentit darrerament)




Una indignació de propina

Diu l'anunci:


Yo compro en Media Market. Porquè yo no soy tonto!!

Escoltin senyors, ni compro ni compraré a M M. I tonta ho serà sa tia.

10 de maig del 2012

Comentari a una sèrie històrica -la qüestió cabdal (és també una "Casualitat" critèrica)".

Vaig pel tercer capítol del Sí, Ministre -un dels millors, per explícit. Parlava l'ingenu i novell ministre, de la necessitat de retallades -fa trenta anys ja- per a reduir despeses inútils, a través d'una major eficiència, racionalització, evitació de duplicitat de funcions administratives, despeses suntuàries, etc, etc.  Òbviament això passava per eliminar funcionaris;  òbviament se li va montar un ciri de mil dimonis. Òbviament va veure que estava agafat de peus i mans a la roda de l'administració, del sistema. Això tan obvi encara no s'entén avui; això tan obvi és el que deia jo al passat post -justament, per això ho etiqueto com  Casualitat- Què en fem del personal que sobra? -la qüestió cabdal. És possible que ningú -governant o no- no ho sàpiga? Que fins i tot ningú no ho plantegi o debati?

Fou divertit el moment, quan el ministre, cofoi per la perspectiva d'aprimar l'administració és informat pel seu secretari "permanent" que la plantilla ha augmentat en quatre cents funcionaris! Eren necessaris per a desemvolupar  l'aprimament de l'administració! Així mateix quan planteja vendre quantitat d'edificis públics buits o inútils. Un darrera l'altre el Secretari P. li va negant la possibilitat de vèndre-los, amb les més diverses i abstruses però reals excuses, tan reals com abstruses són les administracions públiques.

7 de maig del 2012

Europa s'ha adonat del que jo ja fa temps que deia . I pregunta pèrfida sobre la "república"

El 2010 publicava jo al Contrapunt: "¿Què passa aplicant austeritat a l'administració pública? per exemple suprimint informes, activitats culturals i artístiques, publicacions, personal i un llarg etcètera? -o infraestructures!.En primer lloc grans estalvis al pressupost, sí, però ai las..., també un considerable augment d'aturats, que caldrà mantenir. Com resoldre aquesta paradoxa -essèncial-, aquest monumental atzucac? ... Penseu. I si no trobeu la resposta -"clara, com un got d'aigua clara"- cliqueu aquí. Però primer feu l'exercici de pensar sisplau. Si no hi esteu d'acord penseu també els arguments per a rebatre-ho  i  les vostres solucions.

Mireu, sé que no hi podré fer res, però com a mínim deixeu-me el plaer de dir que no errava. Al cap de dos anys, els dropos que ens manen han vist el problema. Espero que aviat vegin la solució, el camí que uns quants anem predicant fa dècades. No ho crec.

Dic això, perquè això ha estat el leit motiv de les eleccions franceses 2012.

Per cert, detall "inoblidable" sobre el moment econòmic: SOBRA MÀ D'OBRA. 
(rima i tot, mira)


Intueixo que no s'entén massa la qüestió. La replantejo així:

"QUÈ EN FOTAREM dels treballadors de les empreses de catering, d'obres públiques, dels diplomats que fan informes, músics, impressors, etc, que es queden a l'atur per mor d'una austeritat de l'administració?


Pregunta pèrfida sobre la " república"


Avui el Miquel Iceta babejava davant l'elecció del socialista francès, cantava excel.lencies d'aquell himne "infecte" que és la Marsellesa i cantava a  la república -francesa.

Perquè tants catalanistes i demòcrates perden l'oremus per una república
que ha anorreat les cultures i llengües pròpies de l'hexàgon, ha instituît la mili obligatòria, centralista com cap règim, amb una presidència que costa moltíssims més diners que la nostra Casa real, etc

2 de maig del 2012

La veritable raó que haguem de pagar l'autopista -teoria peregrina. I un consell grandiós

Teoria "peregrina"

No dic que la cobdícia no sigui una raó important.  però penso que si hem de pagar l'autopista és per tenir una via de circulació ràpida. Si fossin gratuïtes, hi hauria una massa de cotxes grandiosa, que n'anul·laria la rapidesa. I total: Nosaltres no hem de pagar -pensen els polítics. Ara, també és possible que a cap de la munió dels de dalt no se'ls hi hagi ni passat pel cap això. Dieu-me visionari o eixelebrat, però em sembla obvi que el trànsit autopistari no seria el mateix sinó molt pitjor encara.

Parlaré de la campanya No vull pagar, que és més que una campanya. És un moviment , i ens podria dur molt lluny. A la fita. 

Una sèrie TV

Dilluns vaig anar  a la Maquinista   -per a uns paradís i per altres monstre infernal- i vaig ensopegar amb la sèrie -anglesa!- en dvd, que m'ha fet aprendre quasi tot allò que sé de política i m'ha fet riure com poques: SI, MINISTRE.
Feu-vos amb ella i no us enganyaran més els polítics. Després del Príncep de Maquiavel és el referent de la classe política per a mantenir-se al poder. És un manual per a la manipulació i un  llistat de totes les martingales al descobert -la sèrie hi és també en  llibre, també molt aconsellable.