22 de desembre de 2014

Una molt bona i fonamental definició per fer-nos entendre alguns


 Al Nadal de 1897 Pi i Margall fa una crida a la consciència cristiana universal al'hora que escomet contra les nacions dites cristianes. Era temps en què el món es desagnava en guerres colonials i imperialistes."En el mundo sigue predominando el egoísmo. En parte alguna reinan el amor y la paz, sino el odio y la lucha...mortíferas armas...millares de víctimas...Todas esas naciones, excepto Turquía, adoran a Cristo. En su insano delirio hacen todos a Dios cómplice de sus maldades" Caldria matisar això del cristianisme de la "laica" França,etc, però deixem-ho.


Dues idees es van repetint pels pensadors des de segles -inutilment: la divisió de la societat i la infinita estupidesa humana -dels de dalt i els de baix. Pi ho fa remuntant-se a l'antiga Roma. I ho transcric tant per la  il.lusió que fa trobar-se amb algú de més savi que diu el que hom (no?)es cansa de repetir, com per l'encert i claredat de la comparació, i sobretot per si serveix d'alguna cosa,   Escriu:  

"EN LOS PUEBLOS HAY PATRICIADO Y PLEBE, COMO EN LA ANTIGUA ROMA" Tal per a qual. Això he vist que té diferents lectures,em sembla que la majoria correctes.

Crec que són pensaments adients per Nadal i Cap d'any, que us els desitjo molt feliços.

29 de novembre de 2014

M'agradaria ser un patriota

  Publicat a Enoticies

Tot i que la paraula pàtria és proscrita per algun complexe progre, a mi m'agradaria -com dècades enrere- tornar a ser un patriota, sentir l'exultació,la vibració -espiritual(?)- que em despertaven les coses de la pàtria. Tot i mantenir l'espurna d'emoció a l'escoltar el Cant de la Senyera o milers d'elles voleiant, ja ens és llunyana aquella exaltació juvenil-"henchido el corazón". I mireu que ara seria el moment òptim per gaudir-ho tot plegat. 

L'edat ens ha refredat el sentiment,però també l'ensorrament d'aquella Catalunya antiga -i tradicional, sí- de la que em sentia orgullós i fill. On els abrandats escrits dels Guimerà i Verdaguer; d'aquella munió d'intel.lectuals? Hi ha aquesta sensació d'esquerdament general de l'orgull, la moral, fe, sentiments i cohesió que teníem. De la nostra identitat, Vaja. Tot i que el geni català persistirà, circunstàncies l'han desvirtuat i se'm fa estrany creure que en aquest nou país produeixi la múnio d'homes i fets equiparables als d'abans. 

El pujolisme ha estat una eina de "despatriotització" immensa. En Pujol volia -ingènuament- passar a la història per fer carreteres i polígonos. Mai li vaig sentir la paraula pàtria. La seva preocupació bàsica fou l'economia - s'ha vist que també la pròpia- i la "riquesa". Són els mateixos "ideals" que mouen el procés d'ara i els mateixos són els que manquen:l'esperit i la identitat. Patim una antropològifòbia -coses de la "modernor", de l'estúpid -i provincià!-  rebuig de tot el que soni a folklòric. Hem pasat de la Oda a la Pàtria al Odi a la Pàtria -com a concepte. 

Aquest sentiment,-no sé si també tel.lúric- és tan inefable i mistèric com real. El cas d'Espanya és paradigmàtic. Aprofito per dir-ho, sobretot als espanyolistes i seriosament: la raó i concepte últim "d'espanyolitat comuna dins la diferència", NOMÉS es pot entendre des de la mística, com la Trinitat, o el 6 en uno. 

Aquest mirada particular -no la crec massa desenfocada- apart de reflectir un relatiu escepticisme, espero faci pensar si és vergonyant predicar l'amor a la pàtria i si no és una frivolitat titllar de carrinclones tantes coses que són part mateixa de l'essència de la Catalunya mil.lenària.

Afegitó justificatiu 

A veure si em podeu captar millor. Temo que en la Catalunya nova que ve,   els nostres vicis i defectes lluïssin desenfrenats: aquest pseudoprogressisme atroç, aquesta,teoclericofòbia. Som ecocides i potser encara malmetríem més el territori, som materialistes abans que res,...Comprengueu que tot lo exposat , i méés -descobert amb els anys-  no ajuda a l'eufòria patròtica d'ahir.. Por com pedregada. Tot i que Europa ens  controlaria en alguna manera.


Llegiu l'antepenúltim post, per animar-vos una mica.

17 de setembre de 2014

La inutilitat de dir la veritat

Em replantejo sovint si paga la pena escriure, amb ànim reformista, moralista. I encara més havent arribat a una -la meva- desesperançada conclusió, expresada a l'escrit anterior. 

Percebre que escrius i piques en ferro fred és desencoratjador, però D.v. m'hi tornaré a posar, potser per escriure alguna crònica del meu viatge a Polònia de l'estiu.

Mentrestant, remeto al lector a l'escrit anterior i l'ànimo a contradir-me, ni que sigui al seu fur intern.
Lligat amb la sinceritat amb què l'escrigue, Us deixo una cita que va més enllà del concepte -fonamental- de la veritat, de la que tant em considero perseguidor i apostol.  I ara he trobat això,  que va i relativitza el fet de dir la veritat! per causa de les limitacions de la intel.ligència humana.

"No fa falta dir la veritat, n'hi ha prou en dir a cadascú lo que bonament pugui entendre" Noel Clarasó

Així què, com quedem?

22 de juliol de 2014

TOT ESTÀ PERDUT. "Aquí yace la esperanza" Larra


No estic en una fase depresiva. Potser hi faré entrar a algun dels valents que llegiran  aquest cant -aviso- desesperançat .

El meu relatiu escepticisme ha esdevingut absolut. He arribat on Larra: no hi ha res a pelar. Ell ho feia més líric:"Aquí yace la esperanza". Després de dir això ja no va escriure -ni respirar- més. Jo espero continuar, segur per inèrcia, més que per convicció de servei, i per donar testimoni de l'estultícia humana -sobretot contemporànea-, l'ÚNICA cosa que de veritat ens uneix.Amb els anys i danys,la intuició ha esdevingut una convicció profunda de que allò important, que creia possible i plausible mai esdevindrà i anirem pitjor. Sensació de derrota. 

- Amb un fanatisme cec, obsessiu, immutable, hom vol fonamentar la societat i solucionar la "crisi" amb els elements que la van produir: el consumisme i el "creixement".   I encegat no vol veure que és insostenible i impossible i que aquest "progrés" s'asseu sobre tres potes: l'esquilmació de la natura, el tercer món i la pagesia.  La solució que es pretén: Si hi ha 600.000 aturats, créixer creant 6.000 empreses de 100 treballadors -o por ahi. De bojos. Si hi ha crisi és de seny.

- Després de segles s'ha trencat la cadena de la transmisió de la pràctica i moral catòlica a les famílies. Pafiam en culpava als Quatre Ma: maçons, marxistes, mariques i mamons. Jo resalto la inestimable col.laboració dels mestres -MAgisteri-, sobretot dels formats a la universitat dels 1970-80. Jesús i la Bíblia estan proscrits a les escoles. I afegim-hi la mandra de pensar del ciutadà. Allò que  ha fet i pot contribuir a fer un món menys bàrbar, ara esdevé dimonitzat, quasi l'origen dels mals.

- Cap país estranger recolza l'emancipació de Catalunya i a casa potser poc més la meitat dels ciutadans. Podem portar ous a vendre i anar amb fums i exigències. El maximalisme, l'infantilisme, la falta de intel.ligència política que Catalunya mostra en el procés és més que la de sempre,que ja és legendària. En veig quatre que se n'adonen. Potser ens en sortim,però si persistim en els maximalismes i rupturismes la via serà molt llarga, penosa i farem mal bé moltes coses pel camí.

En fi, quatre coses cabdals on l'estupidesa humana llueix en el seu esplendor, i que l'estupidesa ha fet irremeiables, tan irremeiables com la pròpia estupidesa. Obvio la maldat,i la maldat inherent al poder.


És obvi que si hom està imbuït del pensament imperant, amb aquestes quatre ratlles no canviarà d'opinió ni  entendrà el que dic. Només demano que en vista del desastre que són "ells" i de la seva impotència, probeu de acostar-vos i reflexionar això que ara llegiu -i que un minso anàlisis de la realitat corrobora.

Exemple posiblement paradigmàtic

Potser amb aquest exemple podrà intuir el lector alguna cosa de la meva desesperança.

Una majoria de catalans, en especial els que tenen el poder i els que hom considera l'avançadilla -jo més aviat els considero retardats- s'avergonyeixen i menyspreen els dos catalans més intel.ligents: Pla i Balmes. A Mollet van aixecar una plaça a Alberti. Ni un carrer a en Pla. El carrer Balmes fou batejat pels "franquistes". I lloar Dalí -el nostre més universal- és pecat de lesa carcúndia pel pensament i patuleia politic-intel.lectual  Tots esbandits dels callejeros d'arreu. Quin collons de país hem de fer amb aquests ramats?
  
Temo que no m'ha quedat prou reeixit  -penseu que Larra va necessitar  bastant fulls per a mig explicar-se.. Val més això que res. Tampoc s'ha de donar tot mastegat :)

Volia deixar un escrit amb prou força i concluença per aquestes setmanes de folgança i inactivitat.

Afegitons. 
-L'absolut desinterés en que les majories s'agafen la realitat del desastre ecològic-ambiental és colossalment dramàtic. En aquest camp tampoc hi ha res a fer.

-Els homes son incapaços de viure sense matar-se. Potser algun dia massa tard...

Bon estiu, malgrat tot!


23 de juny de 2014

Republicanistes, sisplau, de lliçons les mínimes necessàries. I 2 anècdotes.

Hom està cansat dels republicanistes amb aire de suficiència que remiren a qui no es defineix republicà, que malmiren als qui consideren més útil una monarquia i directament tracten de medievals ignorants als monàrquics.
El llistat d'incongruències republicanes seria llarg. Incidiré en l'última -des del meu eclecticisme. És un fet que hauria d'envermellir als que s'omplen la boca de republicanisme -concretament s'acostumen a emmirallar a la cosa aquesta de la Gevolution fgancèse, genocida de cultures, creadora del servei militar obligatori, i un llarg etcètera de disbarats l'últim del qual és anecdòtic però significatiu.

La Carla Bruni es va posar histèrica perquè l'hotel de luxe que li assignaren a Barcelona no era prou de luxe i van anar a un altre de més luxe -amb l'aquiescència president republicà Sarkozy,  Després va anar a córrer pel Passeig de Gràcia (sic) amb una córrua de polícies que li va posar el Govern.
Ja em direu si un règim que dona lloc a què una histèrica arribi a primera dama -reina "democràtica"- i un "peo revenío" com diu ma veïna, arribi a president, es per fer-ne tants escarafalls i apel.lacions a no sé què.
Republicanistes, sisplau, de lliçons les mínimes necessàries. I millor que les prengui la casta.

Eclècticament vostre.


P.S. M'oblidava. Darrera -a dins- de la majoria de republicanistes hi ha un catolicofob. Algú ho havia de dir -encara que és prou sabut -suposo.

AFEGITÓ

2ona "anècdota"

Ara m'adono que lo que em molesta d'aquestes prioritats republicanistes són anècdotes com la de la Maleni, la partía. Li treuen l'enxufe per corrupte, però li deixen un sou vitalici de 9000 euros al mes. Acabar amb aquests i tants sous corruptes si que és prioritat.


6 de juny de 2014

Al VATICÀ una jove desaparegué després de ser ESCLAVA SEXUAL i hi ha un BURDELL GAI, diu Vicenç Lozano -TV3:


Al Aula d'extensió universitària de Ripollet el corresponsal vaticà després d'explicar coses curioses, va deixar anar algunes acusacions que van al.lucinar tothom. Li vaig dir a la meva dona: no m'ho crec. A casa vaig a internet i sí, tot era una enorme tergiversació .

Aquest és el "burdell gai vaticà":

"En 2008, El Vaticano pagó 26 millones de dólares por 20 apartamentos en un palacio italiano, para que allí funcionara la Congregación para la Evangelización de los Pueblos. Lo curioso es que en otros de los recintos de dicho castillo funciona Europa Multiclub, uno de los más reconocidos clubes gay de Italia que cuenta con saunas, turcos, piscinas climatizadas y zonas de masaje"

Ni és al Vaticà ni és del Vaticà.

El cas de la nena esclava "denunciat" per l'exorcista vaticà

"El padre Amorth no habla en ningún momento de que unos clérigos convirtieran a Emanuela Orlandi en su esclava sexual.

Tampoco menciona que la chica hubiese estado secuestrada dentro del Vaticano.

El sacerdote y exorcista inculpa sólo a los diplomáticos de una embajada ante la Santa Sede y a un gendarme del Vaticano, que era el que les proporcionava las mujeres.

El padre Amorth no acusa al personal de una embajada del Vaticano, que se llaman nunciaturas, sino a una embajada extranjera ANTE el Vaticano."

Jo no entro a jutjar al corresponsal Lozano, si l'han enredat o s'ha deixat enredar. Només vull aclarir els fets. En honor a la veritat diré que va benparlar del nou sant pare. I va confirmar una cosa que jo intuïa: tots els merders de la banca vaticana i altres, van ser per la predominància d'italians a la santa seu. Ja sabem com ho fan. Ara això s'ha acabat.

Dues lliçons a extreure

Cal tenir intuició, adquirir habilitats per detectar la PROBABILITAT que sigui cert el que ens expliquen -digui qui ho digui. I la necessitat de contrastar, si més no allò que grinyola.

29 de maig de 2014

Breus comentaris heterodoxes a les europees

Als republicans, que tenen com a patró la república francesa:  mireu-vos-ho bé, o feu-vos-ho mirar. 

La casta política -es reconeixerà mai que el primer a dir-ho fou l'Anglada?- també diu que el poble és sobirà. La casta ara està preocupada pel què el poble ha triat arreu.

Serà capaç el Procés Constituent o CUP d'esgarrapar vots a Podem-os?

L'Estat espanyol és una anormalitat. Dos dels principals problemes ni tan sols s'hi contemplen: ecologia i immigració.

Un independentista reticent a ERC i CiU , podia votar amb la consciència tranquila? Farien bé aquests en atorgar-se bona part de l'abstenció?

Deia Larra: "Es terrible haber nacido para decir lo que nadie quiere escuchar" Doncs aquí va: amb aquests resultats el SI no sumaria prou. No cal ser demoscòpic. Anem sumant però cal treballar lo impensable i sobre tot cal intel.ligència política -sempre deficitària al nostre país.

Pot ser una fixació personal, però friso per saber és si hi ha partits que hagin proposat reduir el 17.000 d'ingressos mensuals -totals- dels diputats. Una immoralitat desvergonyida que s'uneix a la incompetència en resoldre els problemes de fons del continent, considerat paradigma de la cultura i civilització.

23 de maig de 2014

L'últim cavall a Mollet i coses animals

Publicat a Contrapunt

Una notícia que m'ha alegrat molt: diu que cada vegada més pagesos van veient que tenir un cavall, és més rendible que els tractors. Van doncs substituint la sorollosa màquina per la silenciosa, bella i plàcida estampa, crinera al vent, del "noble bruto"; el consum de gasoil per farratge i la producció de fums per fems.

La desaparició de cavalleries marcà just el final d'una època i l'entrada de ple en el desarrollismo arrasador. Recordo amb nostàlgia la seva presència a carrers i camps, també el dia que -a principis dels 1970- el Joan de ca'l Hermós em fèia partícep, una mica trasbalsat, el moment que s'enduien el matxo-després d'anys a casa-  cap a un destí definitiu. Ja no en tindrien cap més. Aquest no fou  però el darrer cavall que veigué. A mitjans 1980's, un soroll em va fer aixecar del sofà i treure el cap pel balcó, era el trontollar inconfusible de ferradures; era el  darrer cavall del que  tinc notícia. Pel carrer A. Guimerà tirava d'un carro, ja amb neumàtics, ben carregat de blat de moro, des dels camps del Calderí. Bé,esmentem també el cavall que fa pocs anys duia en Martí,aquest però de passeig.
 
Qui sovint escriu amb afany moralista -en el sentit planià- a la força ha de ser crític,per això celebro avui ser positiu . Però ai las, parlant de bèsties em ve al cap la prohibició al circ de la presència d'animals -en diria i en dic animalada. Segur que impulsada per gent de bona fe que ni ha vist treballar els cavalls,ni matar el bestiar, etc. És la mateixa mentalitat que va impedir que fos dissecat el Floquet -exemplar únic- o que va promoure una Carta de drets dels monos, per "lo molt que comparteixen amb els humans" (sic). El mateix que a l'Ajuntament va dir que no volia bonobos perquè semblaven massa humans (sic).

Bé, potser que deixem això del darrer cavall ja que sembla que van tornant, sempre -és clar- que cap autoritat proposi prohibir "l'explotació" dels equins.


12 de maig de 2014

Sis coses bàsiques sobre el procés i que ningú gosa dir (sic,sic)

- Enquestes referendum: meitat pel sí i meitat pel no. Tenint en compte majoria silenciosa i els ns/nc... perdríem.

- Cometem un gran error: insistim en dir que volem votar...una cosa que perdríem. Repetim We want to vote en lloc de We want to be. Clarament:  jo no acceptaria un resultat negatiu.


- Ningú gosa dir que la majoria d'immigració dels 60-70 i descendents no estan per la independència - encara? Tant de mentalitat colonialista com  no.

- Ningú diu que qui decanta la balança a Quebec son els negres i els pel-rojes -o com es digui correctament.

- El procés té moltes falles fatals,  la més greu és que no se segueixi l'esperit de la 4ta.Via que proposo -click-, conciliadora,  d'independència no rupturista, pragmàtica  i per tant la única possible. Qualsevol altra pretensió portarà problemes impredibles, o encara més, una desfeta duradora.

- La nostra incapacitat política i diplomàtica és consuetudinària i part de la idiosincràsia catalana. Si no apareix algú amb cara i ulls que vagi pel camí que apuntava,  no ens en sortirem o perdrem  bous i esquelles. Qui creu que no caldrà flexibilitat ni concessions -anant bé- erra totalment.

Bé, si algú considera que l'he enredat amb el títol del post, llegiré de gust els seus arguments.

I CAL repetir-ho:

Dec ser L'UNIC català que defenso quedar-nos a la corona si aquest fos un peatge a pagar per la independència I cofoi. Per tant que NINGÚ -ningú més-  s'ompli mai més a la boca amb l'exemple escocès.

1 de maig de 2014

Les llistes negres d'en Criteri. I pregunta molt "intel.lectual".

No he tingut temps de polir algun borrador,  deixo aquest replay pel pont

 1-Llista... negra sutge -taca-
De matrícula.

Alfonso Guerra. En la seva mirada veiem la representació humana de Mefistòfil. Cínic, provocador, mentider, crispador, hipòcrita...crec que és mereixedor de totes les desqualificacions morals del diccionari.

Xavier Sardá. Pitjor que la droga dura, va dir Sánchez Dragó d'ell. J. Sabina el va qualificar com l'enemic número 1 d'Espanya i no sé qui el va anomenar culpable de la cretinització de tota una generació de joves. Jo el detestava ja abans.

Benet i Jornet. Amoral com en Sardà.Tot i que ja no es prodiga, trio aquest home, escandalitzador de tietes i iaies,  amb ínfules literàries -en realitat no arribava a l'amenitat de Lafuente Estefania o Corin Tellado- pel seu pensament moralment infecte, tant com la seva obra, també menyspreable literàriament. Cap gràcia en les situacions, en la trama, res.

Jorge Javier Vázquez. El que s'ha de respondre quan us pregunten per personatges així és: Connais pas. Però el cas és que és massa conegut i influent. Res aporta sinó misèria moral. Potser però  representa la dosi diaria d'escombraries necessàries al públic d'avui,  que ha assolit el més alt grau d'indigència intel.lectual i moral. 

Jordi Gonzàlez. Un dia va dir exaltat: mai portaria l'Anglada a un programa meu!! Això és el que em molesta especialment d'ell -i tants: més degradants que ningú i donant lliçons.

2-  Llistat de mindundis actius teofòbics

Aquest llistat no és baladí. Que algú es manifesti creient té una importància relativa però qui manifesta beligerància contra allò sagrat, religiós, esteu-ne segurs que no és persona a qui li pugueu comprar un cotxe usat o esperar-ne rigor intel.lectual. O sia, serà justet o indesitjable. Guia garantida.
 
Toni Albà. L'he pescat ja massa vegades desbarrant. I la imitació de Benet XVI és tan estúpida com el que diu. El papa és tot el contrari de com ell l'interpreta.

Rubianes. Lo que tenia de graciós li mancava de moralitat i educació. S'el veia noblot però.

Hotel Cochambre. Cochambre moral. "Que Ortega Cano conduzca el papamóbil!"

El calb del Tricicle. "la gent "li tenim ganes als capellans". Serà desgraciat? sí.

Quintana de Sopa de Cabra. Acostuma a predicar l'apostasia.

3- Llistat de petards i petardes  

Julia Otero. Dissolvent i amoral.

Josep Borrell, la seva cínica suficiència "afable" m'obnubila.

Carme Freixas, Per l'estil una tal Galdon flautagossa, a favor de la patada al a porta okupa i que treballa en seguretat!!

Mariscal, no te ni idea de dibuixar. Va de mosca morta i t'engega "todos los catalanes son unos cabrones". Hagués dit idiotes, encara.

Ciudad'anos, per catalanofobics rabiosos.

Lydia Falcón, fanàtica, tot i que li atenua la seva manca de cinisme i ses conviccions sinceres.

Zaplana, el valencià antivalencià. És la visualització del polític conservador corrupte i repel·lent. Els esquerrans roben amb més dissimul i a sobre no s'ha creat el clixé "d'esquerrà" corrupte, però n'hi han igualment -Juan Guerra, muníceps de la corona metropolitana, els del GAL, Salas i Filesas, etc-.  Una plaga a totes bandes.

Jiménez Losantos i César Vidal, anticatalans i mentiders. Atenuants: l'humor i la cultura que tenen.

Ciudad'anos de Cataluña. Tan repel·lents ells com les seves idees. Repelent Rivera i repel·lent un tal Cañas. Alguns lelos de televisions catalanes els conviden a vomitar en pantalla. Lerroux renascuts. Tenen el pitjor dels conservadors i dels progres. Anticatalanisme en estat pur. Al mateix sac la Rosa Díaz?

Gran Wyoming, un pallasso sectari, lo pitjor que pot ser un pallaso o un comediant.
Toni Soler, l'acuso de facturar-nos conyeta per humor. Hi entra pels pèls però amb la morterada que s'embotxaca ja es consolarà.

Pere Portabella, especialment perillós. La intel.ligència al servei de la dissolució dels valors de sempre.

Jaume Roures, el gos que llepa la má de qui mossega -és un mil.lionari que diu defensar les classes populars, les que ell mateix explota -s'ha declarat anticapitalista.

Rodriguez  Ibarra, el gos que mossega la má que l'alimenta. Un bon argument pels antidemòcrates -veure que qualsevol pot ser president.

Mourinho: jo t'assenyalo amb el meu dit justicier.

Maria Antonia Iglesias -rata sectària segons Luis del Olmo- i Enric Sopena. La parella tòxica. Em provocaven vòmits -quan els seguia. Uneixen al seu fals esquerranisme el feixisme de les seves formes.

Tots els programadors i directors de canals televisius, per convertir una eina meravellosa per a civilitzar en un abocador.

Per les mateixes raons, tot i que Risto és un bord i els de l'APM fan una feina molt professional. És menyspreable enriure's de la gent, de la bona gent. Ara jo els hi dic el nom del porc, sense recança. 

Podem conèixer algun dels vostres petardos...i el perquè?

Veig que NO ACABARIA...Fernando Savater, Antonio Gala, una tal Agnés no sé que, tertuliana flautagossa que defensa l'ocupació de pisos amb amo -i li donen veu arreu-, Joan Barril com el Ramon Colom, manipuladors ensopits... Uns més negatius, altres menys...Quina llàstima, quina poca gent a la que pugui admirar totalment.

SÓC CONSCIENT que amb aquest post faré molts amics:) Segur que tu que em llegeixes tens a dalt de tot alguns dels que critico i deus pensar: que diu l'animal? Bé, almenys doncs admireu la meva gossadia.

Estic llegint la història de La Codorniz, paradigma de l'humor per l'humor, amable, i m'adono més de l'agror de la meva sàtira, però el tema s'ho porta, lectors. He d'avançar en la línia blanca i amable de l'humor "codornicesc". 
Posats a ser sincer del tot -si no perquè escriure?- i pensant en quines persones admiro més i de les que més puc aprendre, he conclòs que serien precisament aquests éssers ingenus i enginyosos del món de l'humorisme blanc i les persones que dediquen la vida a les coses de Déu i l'esperit i de retruc al bé del món, els darrers savis autèntics.

(no sé si algú entén res del què escric, ni si realment servim per a res els heterodoxes)

Pregunta pèrfida

Acabo d'escriure en un blog molt circumspecte. Si algun dels seus lectors es conecta aquí suposo que ho considerarà tot plegat de poca intel.lectualitat. Però...que collons vol dir ser intel.lectual? Visca el TBO i visca la Codorniz!

6 d’abril de 2014

PARTÍCULES I IMMORTALITAT. Descobriment extraordinari

Ara que s'acosta Setmana Santa, temps, encara, d'una certa espiritualitat us deixo una adient lectura que no dubto en qualificar de SORPRENENT I EXTRAÓRDINARIA, i no sóc pròdig en elogis.

PARTÍCULES I IMMORTALITAT.

Sembla que, segons alguns científics, hi ha massa gent que afirma haver tingut experiències habitualment considerades paranaturals o extranaturals per a ignorar la qüestió sense recórrer, precisament, als conceptes i mètodes de la ciència natural, ja que no n’hi ha d’altra. I per tant, tenen les ciències naturals alguna manera d’explicar-les? I doncs, un cert nombre de físics afirmen que sí, o que potser sí. Afirmen que qui sap si aquests fenòmens són precisament efectes físics, cosa de física de partícules. La idea o la tesi, perfectament revolucionària, és que pot existir, o existeix, una ànima o esperit descriptible en termes físics. Ja Albert Einstein parlava d’un cert “efecte fantasmal a distància” (si he entés bé l’expressió en alemany), que considerava xocant i escandalós, i que només la física quàntica explicava. Que les partícules mínimes puguen actuar a distància és, en efecte, fantasmal, i que puguen trobar-se alhora en dos llocs diferents, més fantasmal encara, almenys per al pensament dels pobres llecs ignorants com jo mateix, que sovint necessitem imaginar les coses per a poder-les comprendre. Però les matemàtiques no fallen, i la teoria tampoc, encara que siga incompatible amb el sentit comú. 

Ara bé, resulta que el professor Hans-Peter Dürr, antic director –precisament– de l’Institut Max Planck de Física a Munic, sosté l’opinió que aquesta mena de possibilitat dual de les partícules no es limita al món subatòmic, sinó que és, com qui diu, omnipresent. La consciència seria, al costat de l’espai, de la matèria i de l’energia, un altre dels elements fonamentals de l’univers. Les partícules que componen la consciència (que, si volem, en podríem dir ànima), sembla que són les mateixes que les altres; i en conseqüència, Dürr creu que aquesta consciència continua existint després de la mort. Allò que anomenem “aquesta part” és bàsicament la matèria que es pot captar o percebre. L’“altra part” és tota la resta, i és molt més gran. L’“altra part” és l’altra vida, l’altre món: allà va començar la nostra vida actual, i allà és on tornarà, com a consciència. O siga, que encara ens queda, gràcies a la física quàntica, alguna esperança d’immortalitat. Tot és, com sempre, qüestió de fe. O de física mística, o de literatura.

J. F. Mira 

Tot allò que anava intuint sobre la qüàntica com a darrera barrera -què va!- de la ciència i eina d'acostament a la transcendència, al misteri de Déu, dia a dia es va confirmant.
 

27 de març de 2014

Curiositats lingüistiques diverses,sorprenents, amenes i breus.


Sons maleïts

- Vet aquí com pronuncia un castellanoparlant una sèrie de mots. Per Cesc Cecs, per taxi tasis, per monstruo moustruo,per homosexual homoxesual, -ho he sentit sovint. I la maleïda M: Vietnan, Puntocón, pin-pon, "La sétima de Asterdan" -copa- és per mi un clàssic.

Una consonant a M va ajudar a amagar la nacionalitat de Colom, ja que a la història hi va passar amb la pronuncia castellana Colón.

Traduccions a la babalà

- Seria curiós fer-ne un llistat . Per exemple del canal de la Manche, en diuen de la Mancha i és de la Mànega.

Música gastrònoma marinera

- Pop,rap, bacallà, ah, podríem incloure sarsuela. L'òpera és sarsuela amb llagosta.
Altres sons -afegitó

- Com diu bé en Pons -veure comentari- cal recordar la LL: Llull  ho diuen LLul, sí, pero també Lull, Iui, etc. Lluis Llach també és difícil a un hispà, però també a gent amb altres idiomes.

 - El Meu poble MOLLET, estaria als primers llocs del ranking. Fent quatre comptes de combinàtoria surten dotzenes de possibilitats: Muiet, Moiet, Muiét, Mojé,Mujé,Mollé,etccc.

- A la sèrie dels Roper observeu com la Mildred hispànica, al George li diu Jooors. Sempre.
Si algú en sap més, les pot deixar anar.

19 de març de 2014

Crònica d'una jornada valenciana i fallera. Amb diverses facècies.

El viatge

Sis del matí, dissabte. Cap a València fallera. La Pepi -organitzadora-  va avisar: no pugeu als autocars perquè pot ser que el que vingui primer sigui el 2 i el segon l'1. Arriben els autocars i un bon gruix de gent que tenia l'1 va pujar al 2 i viceversa. El primer en arribar era l'autocar 2 i el segon l'1! Quan ja hi estaven aposentats, tots cap a terra a fer el canvi. Després algun viatger va ocupar el seient dels guies i el que tenien destinat  pels regalets, provocant la desolació de la Pepi.. Per acabar-ho d'adobar sobrava gent! com podia ser? Doncs que van pujar persones al.lienes que havien d'haver agafat el Sagalés que va arribar uns minuts abans.  Gran fallada i... sense falles. El conductor del Sagalés no va estar al tanto de res. Tot plegat representà una hora menys d'estada a València.

 La Pepi, gran i excelentíssima persona. El Pepito, el seu home, també. Fou ell qui ens va tocar a l'autocar fins el moment d'esmorzar. Reconegué pel micro: Jo sóc molt soso. La Pepi va pujar després i fou un altra cosa. Gran animadora dels viatges:  "Como están usteeedes?" Acudits, participació d'algun voluntari, caramels. Vigília del Dia del Pare. Ens obsequia amb un detall. Veiem la silueta de la ciutat diuen que fantasma de Marina d'Or. Punt d'arribada: Plaça d'Aragó. Diu el conductor: Generalmente llegamos hasta el centro però con las fallas hoy os sortamos aquí. Conya general.

La ciutat

Com Madrid, València és castissa, familiar. Les antípodes de Can Fanga, tan cosmopolita ella, freda? Allà es respira la joie de vivre. He trobat però que abunda el servei malcarat. Conviu però sense problemes amb el dependent que et tracta com si et conegués de tota la vida i fa broma. Serà per com afecta a cadascú la lluna de València? Els preus de les coses: humans. Sobretot el menjar, que sembla una de les principals ocupacions d'allà. No sé que hi troba la gent amb Barcelona, tot tan car, tants cotxes, sempre tan atapeïda.

Dia massa bo. Només baixar veiem  uns tios amb una samarreta: Rumbera de la Cabra -o així. Rojo,maricón i del Barça. A  un encreuament topem amb la primera falla. No me la imachinava tan gran. Crec que és una cosa sense igual al món. Em cridà l'atenció  l'aire disneyá de la majoria. Qui s'inspirà amb qui?

Tarda

Hora de la mascletà. No recordo tanta munió de gent com la que anava a la traca. La Neus no estava per soroll i per a no tenir problemes de lloc pel dinar ho deixàrem.  Estàvem disposats a entaular-nos per a la paella, quan trobem: ració de paella: 4 euros!, Calamars amb sardines 2 o 3 euros. Per emportar. Tebiona, però boníssima, però no ens ho vàrem acabar. A la motxilla cap a Mollet, on la sogra en va donar bona compte. El cafè el prenguérem en un tamboret alt d'aquests que posen els bars al carrer, veient passar la gent que venia de la mascletà cap els restaurants. Ens van portar nachos barbacoa d'acompanyament (sic).

El cantaire cec

Sentim un que canta al carrer, en català, oriental. És un cantaire cec amb una guitarra. És a tocar les taules d'un restaurant terrassa. Moltes taules i plenes. És el cec que ens trobarem a una d'aquelles botigues de curiositats col.leccionistes, on es veu que la mestressa li va dir a la dona: Mirem que no entri perquè cada vegada ens trenca un cendrer. A mitja cançó passa algú i no sé que li diu, i ell, sense deixar de tocar contesta: Eivissa. Realment un figura, un artista. Deixo l'euro i li pregunto: És teva la cançó? i conesta: No, d'Andy i Lucas. Superava l'original. Em va convidar a escoltar-ne una de pròpia. Era una rumba, fantàstica, a la que em vaig animar a posar-hi alguna segona veu. Em va passar pel cap de ser el seu agent. Tens disc?  No -diu. Grava'l -li dic. Vivia a València. Pel que sembla sol, ja que ens digué que les dones només volen l'interès i una li digué: No et vull perquè ets cec i et falta un ull. Diu que això el va ferir.
M'han dit que em presenti a tu si que vales. Però si hi vaig i el Risto em toca massa els collons li trenco la cara. Tomba i gira. M'estén la mà. Comiat. Em diu tot marxant: grava un disc tu també.

Si hom deia a Can Noctas que Catalunya està mot espanyolitzada penso que de València podríem dir que està desvalencianitzada, pel que fa a la llengua. Se sent poc el valencià. Tot i que l'idioma oficial de les falles ho és. Em sembla però que l'ús de tan castellà és per comoditat vehicular, i que en realitat hi ha més àmbits i més gent que el parla del que sembla.

Sentirem un saxo pel carrer i resulta que eren unes canyes en forma de saxo. Sonava amb quasi el mateix timbre. Saxo andino, 15 euros. Val la pena un viatge a València o quasi, només per anar a la llibreria Paris València. Se celebrava a més una fira del llibre vell, on vaig comprar per 4 euros les cròniques d'un viatger Anglès a la Catalunya del XIX. Aconsello també la botiga Pop no sé què, amb centenars de curiositats.

Vespre

Ofrena a la Mare de Déu dels Desemparats, que corona una carcassa de fusta d'uns tres pisos d'alçada on hi ha enfilades persones composant un tapís de rams de flors.  Van entrant a la plaça les comissions falleres amb corones de flors. Amb la veu de fons d'un speaker abundantíssim de paraules, generalment de caire devocional. Impensable a casa nostra. Deixa bocabadat la quantitat de gent tradicionalment habillada, aquella fallereta amb cadira de rode; la gent més gran obrint la comitiva... Gent joiosa i àdhuc emocionada passant als peus de la Geperudeta. . Maravella, per no dir fa enveja. Sap greu que a Catalunya totes aquestes manifestacions molts les titllin de carrinclones. Cohesió social, la continuïtat que representa la tradició, la espiritualitat, nogenysmenys és això el que hom rebutja al principat, amic lector.

Al costat mateix d'on esperàvem l'autocar, hi havia la Feria del jamón. Un envelat on se celebrava concurs de talladors i degustació.Hi entràrem per fer temps i ens prenguérem una ració de pernil extra, per 7 euros -aquí en compten 20.
 Al tornar, cap a mitja nit, un Sagalés -suposo que el mateix de Mollet- es va posar al costat del nostre durant algun  km, no sabem si  per avançar o provocar, provocant la por de molts i la reacció del viatger de davant: deixa'l que avanci!! potser instigat per un comentari meu. Sembla que algú a prop del xófer va parlar que "feien carreres", cosa que va ferir al conductor i digué pel micro:  "No me ha gustado nada lo que he oído de hacer carreras. Yo llevo la misma velocidad punta desde Valéncia...yo soy un profesioná" Certament era un gran conductor. Sense més a resenyar, arribem a Can Mulà, després que ens acomiadés amb "un gran abrazo para todos"

Ja que he fet la crònica, amic que la sol.licitaves, ensabona'm una mica i digu'em que no està mal del tot;)

13 de març de 2014

Les meves pors a la independència i 4 cosetes més

- L'home es la mesura de totes les coses, digué Protàgores. Intueixo que Dèu i el Toni Albà són la mesura de l'home. Parlar l'Albà i desbarrar tot és una.L'última ha sigut comparar l'atemptat islamista de Madrid amb les morts causades per "l'estat espanyol" (sic). A sobre no s'adona que també Catalunya és estat espanyol. La mesura en què hom valori o respecti Albà o allò espiritual és la seva mesura humana. Als seguidors meus de Twitter que a l'hora ho siguin d'Albà que m'ho diguin sisplau que sabran el que és bo. Ja fa temps que tinc presa la mesura al #catolicofob Albà. Vegeu la meva llista negra d'indesitjables o tanoques perillosos.
- Catalunya està malalta de #ppitis, quan els altres són igual o pitjor. Els mass media catalans callen com cretins lo de Mercasevilla, la #malaMaleni, les porcades -amb perdó dels porcs- de l'Alhambra, etc.

- Diu Espanya per fer por, que el PIB baixaria amb la independència. Doncs mireu, a un decreixementista lo que li fa por és el contrari, que s'iniciés un nou desarrollismo que tornés a omplir de fàbriques els racons més fèrtils i bonics del país. Fa por també que la futura Catalunya estigui impregnada de #albanisme, de #progritis i els prejudicis fòbics ja esmentats.

I l'altre tema, la crisi. Sí, n'hi ha, però de creixement excessiu, i de seny i moral. I sobretot ambiental: ni sap ploure ni ja sabem quasi què és el fred d'hivern.

7 de març de 2014

El Twitter i la mare que el va parir i un servidor

Hi ha algun estudi matemàtic  sobre les probabilitats que té un tweet  de ser llegit, tenint en compte el nombre de seguidors -o  l'hora i dia, etc? I sobre la progressió geomètrica amb els RT? Estadísticament i a priori sembla obvi que una persona que en segueix centenars, amb els RT corresponents  només pot llegir un escassísim percentatge dels tweets que rep, entre els que probablement no hi serà el nostre. Que n'esperem de Twitter? Cal contestar les respostes? I els famosos i famosets? sembla una eina a mida d'ells. És útil, més terapèutic que perillós? Té més fullaraca que contingut? És més que res un hobby. Té més influència que un blog? Són preguntes que no crec que siguin massa satisfetes.

Confesso que n'estic avorrit de Catalunya
com a monotema a la cataxarxa. He descobert -després de buscar- uns twitaires, de moment la majoria en castellà, amb un enginy que ja voldrien molts professionals, sobretot els practicants de la "conyeta". Un enginy reparador. He redescobert també la posició prevalent de l'humor a la vida. Intentaré per la meva part  canviar el txip transcendent -que molts portem a sobre- o més ben dit, endollar el txip humorístic, amb llibertat i intentaré fer més sovint les meves aportacions a l'alegria  , quan la gràcia divina m'inspiri la gràcia.

Fa uns mesos que estic a Twitter i no acabo de entendre'n el sentit que hi troba la gent.

Trailer (aprofitant Falles, del passat viatge)

Crònica d'una jornada valenciana i fallera. Amb diverses facècies
El viatge

Sis del matí, dissabte. Cap a València fallera. La Pepi -organitzadora-  va avisar: no pugeu als autocars perquè pot ser que el que vingui primer sigui el 2 i el segon l'1. Arriben els autocars i un bon gruix de gent que tenia l'1 va pujar al 2 i viceversa. El primer en arribar era l'autocar 2 i el segon l'1! Quan ja hi estaven aposentats, tots cap a terra a fer el canvi. Després algun viatger va ocupar el seient dels guies i el...

(Continuarà)

24 de febrer de 2014

2 fets dels que el país n'hauria d'estar al cas




D'entre els molletans n'estaran al cas algun miler -lectors del Contrapunt-, de la resta del país ningú, i caldria.

Publicat al Contrapunt

El Contrapunt ha publicat dues perles precioses que vull destacar.Suposo que contradiuen  Mc Luhan amb allò que el missatge és el mitjà. No hi ha mitjà petit. L'escrit de'n Girbau,la setmana passada. Després de llegir-lo,dubto que cap militant pro-acortament continués parlant amb tanta seguretat sobre la seva "inocuïtat" moral.Ni sé amb quins arguments contradiria als d'en Girbau, pesants com una llosa; escrits des d'una perspectiva necessària. Aprofito per esmentar la de'n Ferran Pérez dient-nos que això de les carabasses decorades per Halloween era ja una cosa ben nostrada per Tot Sants al Mollet del segle XIX! En fi, dues contrapuntades de les que tot el país n'hauria d'estar al cas. 

La carta del Girbau és de lectura obligada pels pro, anti, o neutres en el debat sobre l'avortament.                                 ----------------------------------------------

Escrit de Jaume Girbau / President Associacio Discapacitats ADIMO

Jo sóc un presumpte avortament del segle XXI


Em dic Jaume i tinc 45 anys, vaig nèixer amb una greu malformació congenita, aquesta que la llei permet que se m'elimini... tinc una vida normal, com qualsevol mortal, molt activa, alguns ja em coneixeu... vaig ser afortunat perque vaig nexier al segle passat, quan encara no es feien tantes proves com ara, quan no es podia aturar un embaraç per motius de condicio fisica.

Ara molta gent progressista defensa el dret a decidir, en tots els ambits, i em sembla perfecte... Jo us faria una reflexio: creieu just que la llei permeti avortar en cas de malformació del fetus? Sabeu el que això implica, que a partir d'ara no veureu persones com jo pel carrer, ni persones amb sindrome de down, ni persones que no siguin de raça pura "normalitzada"... quanta hipocresia. Alguns s'omplen la boca parlant de diversitat però estan d'acord que a una persona com jo la puguin eliminar en funció d'una condició física diferent a la resta... si us plau, reflexionem-hi tots plegats. No estic dient que la meva vida hagi estat fàcil, evidentment que no, però per a qui és fàcil?!

No hauríem de permetre una llei que discrimini en funcio de sexe, raça o condició... I permetre l'avortament en algun d'aquests supòsits per a mi té un nom: racisme... No nego el dret a l l'avortament però si nego el dret de l'avortament selectiu...o tots o ningú.

També sóc conscient que algunes mares, com potser hagues fet la meva, tiraran endavant amb l'embaraç malgrat que el fill no neixi amb les condicions esperades. A totes elles, els hi dono les gràcies...

Finalment, per si algú ho dubte, sóc independentista i d'esquerres, però això no vol dir estar d'acord amb tot oi?



17 de febrer de 2014

4 coses important que cal saber i potser ignoràveu -salud,etc



1 Per a dormir bé cal deixar les pantalles, especialment la tele, una hora o més, abans d'anar al llit,ja que la seva llum interfereix en els ritmes vitals i de la son.

2 Després de dinar les dents es troben en estat dèbil a causa dels àcids i bacteris dels aliments. La saliva  n'elimina  una gran part en una hora .Es per això que és perjudicial netejar les dents amb raspall i dentifrici abans d'una hora.  Només s'ha de fer una glopejada per les restes demenjar.


3 Els càncers són producte de mutacions, però en el cas de les leucèmies infantils, el seu origen i freqüència ve de la "hiper-higienització" dels nens -els renten massa- i la presa abusiva d'antibiòtics. Això produeix una debilitació de les defenses.


4 L'"aigua" Fontvella no existeix, és Sacalm.Ho he dit vegades, però ara m'he enterat per un nutricionista que és la que porta més "polvos", la pitjor. A part de ser la més cara.

 Trailers
- un comentarista que em debia apreciar massa va dir -a partir d'un escrit- que era el nou Pla. El penjaré "ara que ve març".
-dues coses que TOT el país hauria d'estar-ne al cas, i només n'estan uns centenars.
- una mostra -monstra- de la degeneració moral del país

Pròximament en aquesta pantalla

7 de febrer de 2014

Coses que fan ràbia -tres- i una pregunta pèrfida


Coses que fan ràbia

1-  Diuen -els "progressistes"- que abans hi havia el mateix nombre de crims passionals que ara, i que lo que passava és que abans no se sabia. Ni cas, però fa ràbia. El que cal és determinar el perquè de l'extraordinari augment d'aquesta xacra. Hom diu que ve donat "per la deformació dels rols tradicionals i la masculinització de la dona". Hi hauran altres explicacions però aquesta sembla també plausible.

2-  Fa ràbia que a les noticies amaguin la nacionalitat dels autors dels delictes contra la seguretat ciutadana. És per alguna cosa?

3- Fa ràbia que "informin" dels assassinats passionals -hora, arma,carrer, etc- i no parlin del perfil, del retrat de l'assassí-na i ses circumstàncies vitals, també de la nacionalitat. Senyors: això no és informar sinó donar una notícia en forma d'avís. Falta -nogensmenys!- que els elements claus per a situar-nos, la veritable informació.

Pregunta pèrfida

Ramon Barnils deia que "Catalunya serà independent quan el Barça baixi a segona", en canvi el pujolisme afirma que les victòries del Barça aixequen l'ànim i esperit reivindicatiu dels catalans. Quina és l'afirmació encertada? Què és millor per l'emancipació del país? 

24 de gener de 2014

Per menys d'això que escric -i transcric- a molts els van pelar

Sempre he tingut el neguit de conèixer el retrat-robot, prototip del miliciá del 36,mitja bèstia,cremaconvents,etc. A un foro vaig trobar casualment:

D'un fòrum 
 "L'any 1936 es van assassinar 10.000 catalans pels murcianos armats per Companys. Tu devies ser un d'ells. Els intel·lectuals catalans com Carles Riba van haver de fugir cames ajudeu-me perquè no els pelessin també. A Pompeu Frabra li va anar d'un pèl.

Els que venien a buscar la gent a la nit parlaven castellà i obligaven a parlar en castellà.

Companys era el capo de la banda. I el llibre d'Enric Vila ho deicxa ben claret.
A Sant Sadurní van venir una nit. Van agafar tots els amos de totes les caves i el seu fill primogènit. Els van fer pujar a un camió. Els van dur al pont del Lladoner i allí els van matar a tots, menys a un, que li van dir després el coix perquè va poder saltar, no sense abans donar uns calerons als milicians."
En una breu recerca trobo el llibre de Miquel Izard,bastant contradictori, per cert

 Del llibre d'Izard
Cita Ealham- "Tanto coetáneos  como estudiosos actuales sostienen que losactores y/o culpables eran inmigrantes del resto de España llegados más o menos recientemente. El arquitecto de la Lliga Puig i Cadafalch era rotundo:

«Poc havia pensat mai en una Catalunya incendiada i en una Catalunya vençuda per la barbàrie del sud. Els bàrbars eren entre nosaltres com en el segle v i com llavors han cremat i destruït els nostres tresors artístics [...]. La pau regnaria [a Argentona] sense la invasió de camions armats que apareixen de tant en tant [...]. Venen per segona vegada a cercar-me: els vàndals necessiten sentir-me i veure’m [...] penso que al capdavall fora dolç morir d’una bala al servei de Déu a qui tot ho dec. [...] Passo davant els camions omplerts dels incendiaris. Tots parlen castellà [...]. A poc a poc coneixem el desastre de Barcelona [...]. Feblesa, covardia, manca d’idea. Tot, a poc a poc, s’escorre de mica en mica i cau en mans de colles d’immigrants que robaran i assassinaran» (359-369).

Más explícito fue Gerhard,comissari de la Generalitat en Montserrat en julio del 36: «El “murcià” no estima Catalunya, on no té cap arrel, ni pot estimar-la. Sembla com si descarregués sobre Catalunya, terra rica i graciosa, l’odi que sent pel patró català que l’explota. D’altra banda, la visió d’aquell benestar i d’aquella riquesa en la qual ell no participa, li provoca, per contrast violent amb la seva misèria i la de la seva terra, una mena de furor destructiu que aprofita la més petita oportunitat per a manifestar-se./ Al seu costat [...] l’obrer català resulta aburgesat i conservador [...] amb [...] aquell seny racial... característiques dels catalans [...] és, en definitiva, per temperament i per formació, un liberal i un demòcrata [...] Els murcians [...] són naturalment exaltats, fogosos, demagogs... i, posats a fer de   D’altra banda, no tenen el més petit escrúpol a imposar-se, si cal, per la coacció i el terror, ni defugen, si s’escau, l’atemptat personal..."
--------------------------------------
És aquesta visió la que teniéu, pel que he vist bastants extesa? Plausible,real o no, òbviament no pretenc estigmatitzar ningú, ni afirmo res. Només aporto elements sobre quelcom que m'inquietava, un dels episodis més bàrbars -amb molt d'idiota- de la nostra història.

16 de gener de 2014

Mini-MANIFEST PER LA QUARTA VIA CATALANA

A demanda d'EL PUNT-AVUI vaig fer-ne un resum. i per si ho voleu fer córrer. La versió original a l'entrada anterior.


INDEPENDÈNCIA I UNIÓ: la Quarta Via


Proposo una quarta via: Independència i unió: Plena sobirania però amb el conreu, estimació  i relació amb les altres cultures de l'estat.El castellà com a patrimoni.Cap afecte no es trencaria.En aquest món sense barreres, poques em podríem posar.El panorama mediàtic continuaria igual,amb delegacions i centres emissors; i un llarg etc.  En aquesta fase adolescent de l'independentisme impera cert esperit de trencament -o trencadissa- i del boti-boti. Davant l'atzucac inevitable podríem àdhuc valorar una no massa antiga proposta d'un independentista: romandre a la monarquia espanyola, com Australia a l'anglesa. Pragmatisme i sentit de la realitat.

D'altra banda, Catalunya és un país d'extraordinaries virtuts però nefastos vicis, p.e. el xaronisme,les dèries materialistes, estèticistes -com deia Unamuno. Mantenir una proximitat amb les Castelles místiques, sòbries i idealistes i del sud  despreocupat i alegre, seguiria influint i matisant defectes.

El mateix desconcert que potser ara despertaré  és el que despertàvem fa més de trenta anys els quatre    -com Zweig per  la primera guerra mundial- que parlàvem de reciclatge, canvi climàtic, etc i els quatre  catalanistes que anàvem una passa endavant-es curiós que ara em vegi demanant frenar el carro.Massa concessions? "Em picaria amb un còdol a les dents" si fossin suficients.
                                           
Suso del Toro: "Només podem esforçar-nos a imaginar la manera que Catalunya decideixi el seu futur i això no suposi que passi a ser gent estranya a nosaltres".Exacte. Passem-ho a passiva