30 de juliol del 2012

L'ÚNICA SORTIDA POSSIBLE A LA "CRISI'.

Com que no hi ha massa ganes d'escriure ni de llegir, deixo això uns quants dies, amb la estúpida esperança que serveixi de res o fins i tot que sigui poc o molt compartit.
 
L'ÚNICA MESURA QUE POT EVITAR UN DALTABAIX ÉS REDUIR LA JORNADA LABORAL.

Cal que ho raoni? No. En tot cas qui ho ha de raonar és aquell que no hi estigui d'acord. És l'única mesura i el temps ho demostrarà. Lo demés són al.lucinacions i ilusions fruit de la mandra de pensar.

Hi podem donar-hi totes les voltes que volgueu a la qüestió.

Ah, ja sé que tot plegat  és obvi i perdoneu-me als que així ho penseu..

Si escric majúscules no es per cridar sinó perquè ho considero un lema, o proclama.

21 de juliol del 2012

Viatge a les Açores i coses del país. Cap. 9. El futur és portugués i reflexions de l'escriuredor.

La teoria peregrina. El futur "és" portuguès. 

El futur de la persona, que és la maduresa i vellesa, té uns trets particulars, que penso que cada dia seran més semblants a l'etapa de maduresa de la humanitat -amb la "crisi" posant les coses als seu lloc. Són els mateixos trets del caràcter portuguès: gaudi dels petits plaers, menjar poc -i treballar menys- i païr bé, calma i tranquilitat. Brots d'irritabilitat típics de l'edat, sentimentalisme -la saudade- i la nostàlgia de temps pasats -tal com els portuguesos enyoren l'era dels descobriments, malenconia. O sia, finiquitada la societat del desfici consumista i amb el relativisme en qüestió, que podríem comparar-ho a la disbauxa juvenil, s'apropa un futur   inevitablement serà més pausat, més donat als sentiments i a la senzillesa, més madur, en definitiva, més portuguès.  No sé si s'ha entès. En definitiva, menys conya amb els portuguesos.
  
Reflexió de l'escriuredor

És la meva crònica viatgera més llarga. Suposo que es perquè m'hi he trobat còmode parlant d'aquests pintorescos, senzills però complicats, tristos, bons jans veïns -excepte Mourinho, que deu ser perquè és més "mouro" que portuguès. Com sempre amb la gossadia de parlar generalitzant, després només d'una breu estada. Tinc però la sensació que no m'allunyo massa de la realitat. Em serveixo a més d'algunes lectures de les que crec que extrec lo fonamental i útil.

I ha estat quasi a l'acabar que m'adono que potser caldria reflexionar sobre quina necessitat, quina raó hi ha per a emprar el meu temps redactant això. Deixant la resposta per un altre dia, esmento si més no la satisfacció  de poder haver estat útil i amè a alguns i -sense falsa modèstia- de ser probablement un dels pocs extrangers que han escrit alguna cosa amb intent de rigor sobre les Açores i Portugal.  Amb el recolzament d'interessants comentaris vostres. Suposo que hi haurà algun referent o alguna altra crònica que intenti transmetre l'esperit d'aquesta terra açoriana, última europea i de Portugal en general. Si algú en troba alguna ja ens ho farà saber.

Bon profit doncs a qui hagi arribat fins i gràcies per les aportacions. De ben segur poquets sabran tant de les Açores i Portugal  ;)

Nota.  
Després d'haver penjat el darrer capítol lus, ja puc fer la meva migració anual. Demà mateix. No sé si val la pena escriure ni si n'escriure res, però us ben asseguro que el lloc on vaig ha de donar per mil moments memorables.

Bones vacances i fins la tornada.

19 de juliol del 2012

Demano perdó. Sí, hi ha crisi s

Jo que me les donava al post anterior de ser més rigorós que ningú en l'anàlisi d'un aspecte de la situació actual veig que també he errat.

Venia mantenint que no hi havia crisi i errava. No hi ha crisi, hi ha crisis. Crisi de valors, d'espiritualitat, de justícia i sobretot de intel.ligència.  Ara bé, mantinc que no hi ha crisi de bens materials, més aviat diria que hi ha un problema de sobreproducció. Això podria etiquetar-ho com a teoria peregrina.

13 de juliol del 2012

Sóc l'únic europeu que no protesta per les retallades? Dono per inaugurat l'inici de la "crisi' .

Protestar, recriminar les retallades és com si un nen es clavés un vidre al pati per anar descalç i la mare l'esbronqués per haver-se clavat el vidre en lloc d'esbroncar-lo per anar descalç.

Protesto és clar, però la meva protesta i indignació no és per les retallades, sinó pels sous, prebendes i incompetència de polítics i manegadors del cotarro. Les retallades són la conseqüencia! no la causa.

Em preocupa que la meva lògica no sigui compartida. Que hi diria Balmes? 

En aquest escrit si que  m'agradaria i agrairia encara més que hi hagués més prodigalitat de comentaris on hom em digués si veig garses per perdius , tractant-se d'una cosa en la que em quedo sol -bé, tampoc no és la única- i que crec fonamental per a un debat rigorós.

Dono per inaugurat l'inici de la "crisi'

Després de les mesures ecònomiques darreres em penso que ja puc treure un palet de les cometes amb les que escrivia crisi.

Potser trigo uns dies a contestar els comentaris.

10 de juliol del 2012

Relat del delicte del que fou víctima.

Fa uns mesos vam ser víctimes d'uns fets que ara faig que siguin coneguts.
 

Carta adreçada -en calent i amb santa indignació- als partits de Mollet. En van contestar DOS. No  sé si els va agradar. Publicada al Contrapunt.

Ens adreçem a vosaltres com a representants de la ciutadania per a exposar-vos una situació angoixant que hem viscut per mor de la legislació i també per a efectuar unes sol.licituds.

Teníem un pis llogat quina arrendàtaria -immigrant-  rellogava habitacions i que va rescindir el contracte -després d'uns mesos sense pagar el lloguer. Però un home i una parella rellogada es van quedar al pis sense voler marxar. La persona instigadora tenia el cervell capgirat per la cocaïna i els altres en vies de tenir-li. 

Actuant judicialment, la resolució era llarga i costosa, per la qual cosa ens vàrem haver de sotmetre-n's a l'extorsió de l'individu protagonista, donar-li una bona quantitat euros i les gràcies a Déu per solventar "ràpid" el problema i no haver d'acudir a la justícia, cosa ben trista.

Als Mossos d'Esquadra ens informàren que en aquests casos els delinqüents tenien tots els drets -cosa que ja sabíem, però no fins al punt que ens digueren: si denunciàvem que estaven robant el pis ens podrien denunciar per denúncia falsa; si canviàvem el pany també i si hi entràvem també. La nostra policia nacional va alegar que ells no podien entrar al pis ni identificar al delinquent  encara que els acompanyéssim-teníem una altra clau. Així mateix, les forces de l'ordre, tot i sabem de quin element parlàvem, ens van negar amablement a donar-nos les seves dades personals, si tenia antecendents, si era perillós -que ho és- etc. Ens informaren
del desempar legal dels propietaris, cosa que ens va ajudar a decidirnos a cedir al xantatge -junt a la perillositat de l'individu ocupant.

No sé si el vostre partit i la classe política en general és conscient del què aquest fet representa: destrueix la convivència; genera encara més dscrèdit cap a la classe política i sobre tot als legisladors; afecta la salud física i psíquica de l'afectat; por pel perill de la integritat física pròpia -o no- davant la violència verbal i amenaces dels delinqüents i por al robatori o atemptats a l'habitatge. Nogensmenys haver-nos de sentir que "això amb Franco no passava"...i haver de callar.Total, impotència, frustràció, sensació de desempar i tristor.

Em descuidava els perjudicis econòmics, que són potser però la part menys important, així com el panorama de destrosses i brutícia, que va provocar una plaga d'insectes a tot el bloc.

Voldríem demanar que el vostre partit proposés una modificació de la llei que correspongui, a l'estil europeu: 4 dies pel desallotjament i càstig exemplar pels delinqüents.

I si fos possible, una contesta, tant en el sentit del compromís de treballar en el tema, haver recullit i compartit el nostre neguit o bé si és al contrari, explicant-nos el perquè d'aquestes lleis que tothom diria que afavoreixen el delinqüent i per tant la delinqüencia! Crec un dret del ciutadà recabar explicacions d'allò que constitueix el nostre marc legal.
 Intentarem positivar i aprendre d'aquesta experiència. Gràcies a l'avançada i rebeu una cordial salutació.


Em vaig quedar amb ganes de dir-los hi que són  incompetents en aplicar l'ordre i la justícia en aquests casos però encara més pel que fa al control del tràfic de drogues. Cal dir que el principal protagonista no era pas d'extracció familiar marginal, fou la droga la que l'ha convertit en una desferra.

6 de juliol del 2012

Viatge a les Açores i coses del país. Cap. 8. Els catalans i els portuguesos. El portuguès i el català. Molt curioses i inèdites similituds.



El portuguès i el català

Enyoro sentir el portuguès. Quina llengua més especial, i més per un català -o menys, per les similituds.  Diuen que és l'espanyol malparlat. Fonèticament és fals de tota falsedat,, tot i que més cert pel que fa al lèxic:  gaviota-gaivota, caperuza-carapuça, etc Els mateixos portuguesos diuen que tenen una llengua traiçoeira. Per un castellanoparlant és fins i tot una llengua inabastable de pronunciar. Hi ha qui diu que és un idioma que navega entre consonants.O sigui que és més que un castellà mal parlat. Els molesta bastant que -a diferència d'ells amb el castellà- els veïns peninsulars passin del portuguès. Els portuguesos troben un especial plaer en la inextricabilitat de la seva llengua, tot i que comparada amb l'anglès jo no li trobo tant, tot i les singularitats f. La pronunciació si qonètiques. Tenim la gran mania de pronunciar el portuguès a la castellana, És a la catalana, a la manera d'Olot i Osona! No sé que n'he fet d'un llistat de paraules que no tenen res  veure amb el castellà i eren calcades al català. Els refot que els veïns castellans no facin la mínima intenció d'aprendre un borrall de portuguès però a l'hora els diverteix que els costi tant dir bé una sola paraula.

Els catalans i els portuguesos

Abans parlaré de les portugueses. Vaig llegir que és habitual a Europa que quan s'hi refereixen hi ha qui ho fa estenent el dit index sota el nas -bigoti. Injust, tot i que és cert que no són exemple de sex appeal. En això s'assemblen a la  catalana, amb qui comparteix també un dels seus millors atributs: una magnífica i timbrada veu. Teoria particular però comprovada. A mesura que hi ha més dones que fumen aquest do de la cristal.lina veu es va reduint.Em van semblar molt tímides, discretes, honrades, agradables.
  
Similituds catalano-portugueses.
Gosaria dir -teoria peregrina- que si a un català li treus les ganes de treballar s'acosta molt a un  portuguès.

Ara es moda relativitzar les identitats nacionals i dir que tots els homes i cultures són igual. Certíssim que gratant molt, trobaríem un fons comú entre els humans, però abans d'arribar a aquest fons, quantes palades de tresors, misèries i especificitats diferents hauríem de treure? És el divers i ric mosaic de les cultures del món. La forta, sorprenent especificitat del caràcter portugués n'és una mostra que cada país és ell mateix.
 
 
 Hi ha una gran similitud fonètica entre el català central i el portuguès (No hi ha dues llengües que pronuncïin Purtugal). Les coincidències de vocabulari són extraordinàries. Si hi ha dos països on l'antagonisme sigui Castella són aquests. És innegable també que comparteixen coses amb la resta de la península: és un poble amb fama de noble però que com aquí es transforma quan es fa polític. Els seus governants -com els nostres- són un desastre. De sempre: : "fa vuit cents anys que el poble portuguès diu que "això no pot continuar així".

Espanya els ha estat un tap cap Europa. Això ha desemvolupat una idiosincràcia particular, un tancament en ells mateixos, un "entotsolament" i sobretot una manca d'autoconfiança. La preguiça -mandra- de la que en tenen fama i que no és més que la seva absoluta manca d'estímuls enfront els bens materials i galindaines consumistes, han fet de Portugal una rèmora econòmica per Europa però també... un país meravellós. Quan van arribar les carretades de calers d'Europa van restar desconcertats, no sabien que fer-ne. Fatal miratge. Endegaren també l'era del totxo i les infraestructures inútils. Després tornà el Portugal de sempre: el de menjar poc i pair bé.

Són considerats bona gent -menys el mouro Mourinho-, nobles i pacífics -la seva dictadura fou bastant tova i la seva única revolució fou més de flors que de bales. Però, compte! pocs pobles tenen homes tan braus i valents. Podíem comparar-ho amb el -antic- tarannà català: rauxa i seny. 

Valents, perquè?   Potser no heu vist els açorians corrent davant els toros. Els sanfermins -comparats- són un joc. Les trompades i vols metres enllà  són constants. Un espectacle terrorífic. I lo més gran: tot això provoca les riallades generals. Hi corren nens i grans. Fins i tot dones "de bon any", que impressionen per la seva sang freda i veure-les somriure davant el brau a mig metre embestint les quatre fustes de protecció al carrer. Algunes s'enduien lo seu. Més coneguts són els forcados: una fila de valents deixant-se literalment embestir per un  brau. En definitiva, compartim seny i rauxa. Rauxa que ens porta a ser matussers, a la manca de finezza i capacitat per a la diplomàcia. Podria reblar el clau amb l'exemple del hoquei: compartim la primacia mundial. Curiosísim la nostra vàlua per aquest esport, que en definitiva es compon de seny, de mantenir "l'equilibri" lliscant amb suavitat a l'hora que tot el cos i ànima està en absoluta tensió. O els castellers. No hi ha cap poble que hagi elevat de manera tan valenta i assenyada l'home tan amunt -físicament.


Trailer darrer capítol: El futur és portuguès. Reflexions de l'escriuredor.


2 de juliol del 2012

El tub de dentifrici -problema. On no viuria. Polítics i conills.

 Algunes stravaganzas critèriques més.

- L'altre dia parlaven de land de Baden Wurtenberg tot dient que era el més desemvolupat, el que més industria tenia, així mateix glosaven lo molt que treballaven. Vaig pensar: seria l'últim lloc d'Alemanya que triaria per viure -com Catalunya, vaja. Un país on la indústria n'ha arrasat mig, tot plegat per a...què?

- Diuen que hi ha qui s'ha divorciat perquè el seu cònjuge prem el tub de pasta de dents pel mig i no pel cap de sota. Pensant-ho bé jo no estic segur quina és la manera més racional de prémer la pasta. Ens trobem davant un problema senzill de lògica pura. Però no tothom sembla tenir la mateixa lògica.

Matemàtica política


- Si un cunicultor obté un benefici de 20 cms d'euro per conill cada dos mesos i qualsevol polític amb una miiica de càrrec percep 80.000 euros anuals, quants conills hauria de vendre cada mes per igualar un d'aquests sous polítics? Val més no saber-ho. Podem extrapolar-ho al benefici per  pollastre, per kilo de patates, o per bossa de pipes del quiosquer. Comparare-m'ho a d'altres sous públicsi i reflexionem sobre qui es mereix quant i què.