24 de desembre de 2013

INDEPENDÈNCIA I UNIÓ: LA QUARTA VIA - A tall de manifest


Això va sortir a l'extra de Nadal del Contrapunt  just el mateix dia que el Consell de savis va fer públiques les seves conclusions --Casualitats-, les úniques mig coincidents amb les meves.  I en aquest vespre de Nadal aquí les publico amb voluntat que siguin una mena de BONA NOVA


Publicat a Contrapunt 

INDEPENDÈNCIA I UNIÓ: la quarta via
 
Autonomisme, independentisme i "terceres vies": federalismes, pactes, etc. En proposo una quarta.En podríem dir... Independència i unió: Plena sobirania però amb el conreu i estimació del valor -innegable- de la cultura -cultures- de l'estat. Fer palès que mantindrem el castellà com un patrimoni i cooficial; que cap afecte no es trencaria; que en aquest món sense barreres, poques em podríem posar; que el panorama mediàtic continuaria igual,amb delegacions i centres emissors; i un llarg etc.  En aquesta fase adolescent de l'independentisme impera cert arrauxat esperit de trencament -o trencadissa- i del boti-boti. Per pragmatisme i davant l'atzucac podríem fins i tot arribar a posar sobre la taula una antiga proposta de Lopez Tena: romandre a la monarquia espanyola, a títol simbòlic, com Austràlia o Canadà a l'anglesa.  I no ens hauria de fer res parlar d'hispanisme -aplanem el procés.

Hom dirà si m'agafat una mena de síndrome d'Estocolm. Bé, he crescut amb el franquisme i he estudiat amb  mestres, i capellans intel.lectuals i fins de catalanistes- que sensibles al món de l'esperit i la cultura,ens feren conèixer i estimar els valors de la  cultura espanyola. Però bàsicament la meva proposta neix del pragmatisme i sentit de la política i la realitat.  D'altra banda, Catalunya és un país d'extraordinaries virtuts però nefastos vicis, p.e. el xaronisme i les dèries materialistes i esteticistes -com deia Unamuno. Mantenir la proximitat amb les Castelles místiques, sòbries i idealistes i del sud  despreocupat i alegre, seguiria influint i matisant defectes. Cal recalcar que qui vulgui podrà mantenir la nacionalitat i sentiment d'espanyol. No oblidem  el factor humà.

Potser algú restarà desconcertat al llegir això. Ja hi estic acostumat. Fa més de trenta anys que també era dels quatre    -com Zweig per  la primera guerra mundial- que parlàvem de reciclatge, canvi climàtic, etc i dels quatre  catalanistes que anàvem una passa endavant-es curiós que ara em vegi demanant frenar el carro.Massa concessions? "Em picaria amb un còdol a les dents" si fossin suficients. O això "o el diluvi".
                                             
Acabat això llegeixo Suso del Toro: "Només podem esforçar-nos a imaginar la manera que Catalunya decideixi el seu futur i això no suposi que passi a ser gent estranya a nosaltres".Exacte. Llegim-ho per passiva.
                                                        -----------------------
Nota-  Hagués pogut allargar-ho uns folis, però no sé si cal, ni si ho llegiria tanta gent -massa poca encara. Però potser ho allargo.

Forassenyat o no, això vol ser només una participació per ajudar al procés i eina de reflexió.


Expresso especialment als meus lectors els millors desitjos en aquestes festes assenyalades.

IMPORTANT

Molts estimats lectors han pres aquesta 4ta via, només com una preferència meva i que la d'ells és una altra. Deixem el que un o altre faria i els gustos personals. Es tracte de trobar el que més convé, és més factible, assenyat etc. Els maximalismes aquí no hi caben.


16 de desembre de 2013

El debat de la independència SÓN DOS -a veure si ho recordem

Sentim cada moment gent per a qui l'argument del seu unionisme és tot això, dels lligams seculars, culturals, socials, familiars, etc No és això el que s'està discutint, o millor: No és NOMÉS això  A aquestes persones -la Caballé, p.e.- se'ls  ha de dir "Em sembla molt bé, però això no vol dir que ens puguin fotre els calers ".

O sia, hem de debatre cada cosa per separat. De la mateixa manera que la pregunta de la consulta són dues ,el debat sobre la independència és també dual: hi ha la reivindicació ecònomica i la qüestió identitària. Ja sé que és perogrullesc però no atinem quasi mai a recordar-ho. I recordeu dir a qui i quan correspongui:"Em sembla molt bé que et sentis lo que vulguis, però això no vol dir que ens puguin fotre els calers ".

10 de desembre de 2013

És ben bé qu no hi ha ningú que se salvi de la mediocritat -intel.lectual o moral. Mireu.

Això escrigué aquí , admirat  "Oliu, director del Banc de Sabadell... diu a LV: LA CRISI HA ACABAT. AQUÍ ENS QUEDAREM. (És lo més brillant i valent  que he sentit darrerament) I sí, ho reitero. Però , ves per on, acabo de sentir a la tele, del personatge tan rellevant, una de les manifestacions més cíniques sentides mai:     "Amb les ajudes s'han salvat els impositors no els bancs". O sia que hem d'estar agraíts encara que ens hagin "salvat". Estalvio més comentaris.  

Aquest mateix banc, de tanta confiança per a molts, va ensarronar un parent gran amb un "producte", -pensió vitalícia, em sembla-, amb el qual no podrà treure  mai els diners! -a no ser que estigui disposat a perde'n una bona part.

 Cuidado amb els que remenen i només pensen en calers, doncs. Precisament al Mercat Medieval de Vic va dir un ferrer filòsof a un client: "...si piensas solo en el dinero te pones tonto."

Ara penso si això que va dir que ens quedarem on som no ho vaig entendre malament -ansiós com estic que algú digui que el consumisme boig s'ha accabat per sempre.

30 de novembre de 2013

Un fet bàsic no analitzat sobre Canal 9 i que prenent-lo com a referència en resulta un anàlisi del mal que han fet i poden fer encara aquests dits "progres"

Els progres catalans no podien veure ni volien veure Canal 9 a les ones del Principat. La gent catalana normal no la podíem veure. A què vénen tants escarafalls ara que la tanquen? Clamaban al cielo  -y les ha oído-  perquè era una eina propagandistica del PP, perquè no hi havia prou valencià,per Tómbola -nascuda  -compte- amb el PSPV, etc. Benvinguts però al canvi amic progres. No sé si ningú en diu res per mala memòria o per un silenci pactat implícitament. No sé que ningú els hi hagi retret.

Recordo una diada de falles veient a Canal 9 l'ofrena floral a la Mare de déu dels Desamparats -la Geperudeta, amb la desfilada de les agrupacions dels pobles habillats tradicionalment. Un fet entranyable-que agafo d'exemple, perquè desconeixia, - religiós, folklòric i en certa manera per tant, identitari-patriòtic. Doncs no ha estat així per els "progressistes" i marxistes ja en dècades passades.  Aquest tipus d'actes, les falles, la bandera amb la franja blava i   tot allò amb regust tradicional valencià ho titllaven de bunker-barraqueta i blaverisme. I és clar, si als valencians -i a qualsevol (?)- els toques els signes i símbols d'identitat és com si els toquessis allò que no sona. Aquesta és la meva explicació al recel -o animadversió- de massa valencians al catalanisme i que no s'entén massa. Un de tants disbarats, de consequencies tan negatives, comesos en nom d'un "progrés-progressista" sovint tan curt de mires com sectari . El dia que els comptem -els disbarats-...serà un gran dia.

M'agradaria deixar clar que això ho signa un a qui uns consideren progre i és avantguardista -o així- i altres el tenen per carca essent tradicional -o aixà. No sé si és la manera d'estar bé amb tothom o amb ningú. De tota manera, ara penso, tinc amics a ambdues bandes.

23 de novembre de 2013

Un "detall" d'algun polític que estic esperant amb candeletes

Una de les causes importants del desgavell i econòmic del país, que comporta el drama a mols ciutadans   és el sou dels polítics -i la corrua que els acompanya: partits, assessors, etc. Són 400.000 polítics a l'estat! Els sous que cobren són monstruosos,immorals i sobretot desvergonyits -sense comptar prebendes. Tan li fa dir com no dir. Sense comptar a més que la seva contribució directa al benestar del país és nula. Legislar no és un bé per se.

Si hi ha una cosa que m'enerva és sentir que a l'empresa privada guanyarien més. Que hi vagin si els volen! Que s'hi quedin! No és que no sigui cert -en la seva immensa majoria- que a la privada guanyarien molt més, sinó que quasi sempre és el contrari. A la política hi van els polítics i no les lumbreres de les ciències,les humanitats o l'empresa. No és compatible ser polític amb les tasques dels esmentats -ni el seu lloc natural.

Una declaració de reducció de sous seria un dels punts en que podria basar el meu vot.

13 de novembre de 2013

La meva conclusió inèdita sobre l'actitud del DAVID DE LA SANDÀLIA contra GOLIATO Rato


La meva conclusió sobre l'actitud del David de la sandàlia contra Goliato Rato és la segúent:  que estem com sempre -amb diferents protagonistes i sectors-; que estic com sempre entre les dues Catalunyes, que és com dir les dues Espanyes: avui,  l'encorbatada que s'escandalitza perquè algú diu gangster a algú que fa  latrocini i per l'altre cantó l'eixelebrada,la que va amb xandall, samarreta o sandàlies al parlament. La meva no és cap de les dues.

Em pregunto què faria el nostre millor cap, Balmes, què votaria, que recolzaria. No ho sé exactament, però n'estic ben convençut que estaria més a prop del que penso que de cap bàndol. En el suposició que aquests temps permetessin l'aparició de caps com el del vigatà.

5 de novembre de 2013

"...le cortaron una oreja, le sacaron un ojo y le arrancaron la lengua. Tras la tortura,..." (A un capellà)Dues tasses de memòria històrica. Horripilant de gust.

Abans de cloure el tema amb l'escrit concluent promés, deixo això. Concluent per els no fanàtics és clar.

Angel Olmedo Guillot era natural de Valencia, donde nació el 5 de marzo de 1884
Cuantos le conocieron destacan su absoluta entrega a los ancianos  ...fueron a buscarle el 3 de octubre de 1936 tres milicianos armados de fusiles ametralladores. Al amenazar estos a los que le acogían, don Ángel salió de su escondite y se entregó. Tras saquear los escasos bienes que había en la habitación, los captores insultaron a los que habían protegido al sacerdote, blasfemando y haciendo con sus armas simulacro de ametrallarlos.

Llevado a un lugar junto a la Cruz Cubierta, los captores le hicieron bajar del coche, le cortaron una oreja, le sacaron un ojo y le arrancaron la lengua. Tras la tortura, finalmente le degollaron, dejándole tirado tras haberle robado las ropas. Posteriormente se trasladaron al asilo de las Hermanitas de los Pobres, donde saquearon la habitación que ocupaba el capellán.

Una altra víctima

...un grupo de hombres armados, y que decían entre sí: “a esto no hay derecho: se va a matar esta noche a un inocente, incapaz de hacer daño a nadie, ni por sueños”, y se lamentaban: “pero así ha venido la orden: matar a los sacerdotes”. Llevado a la carretera de Paterna, fue asesinado a los 67 años de edad, sin que se haya podido encontrar su cadáver.

Si algú té estómac de continuar llegint més casos que vagi a Sacerdotes mártires valencianos. Jo no he pogut continuar.

I així desenes de milers de capellans, monges, seminaristes, escolans, etc Quin drama darrera cadascú! Com debien ser les darreres hores dels dos escolanets assassinats a Vic, de cadascú dels assassinats? Dels assassinats dels republicans. I dels nacionals. Sí, també. "Una de les dues espanyes els va gelar el cor"

30 d’octubre de 2013

A L'ANTICLERICALLA. Escrit no massa manso

Malgrat que l'acte beatífical hagi passat fa dies, escric això , perquè  el que no ha passat ni s'albira que ho faci és la febrada teocatòlicaclerofòbica, tan trendy i fashion ella.

Com que segurament desbarraria -com el Rubianes amb el campanar i la puta España-  no escric el que m'inspira la postura desacomplexada, fins i tot desvergonyida i en el millor dels casos ignorant de l'anticlericalla, que ara se sent ofesa perquè -des de Tarragona- algú els recordi que a l'estiu del 1936 van intentar exterminar tots els homes de fe. Només en van matar però algunes desenes de mils, -i a Montserrat només una vintena de monjos, i van cremar les esglésies i els arxius parroquials, que guardaven la memòria dels pobles. Us asseguro que em domina més la tristesa que la ira. Així doncs, només relataré un fet.

Una tragèdia monstruosa. Una de mils.


Entràrem a veure l'església dels Dolors de Vic, separada per dins per un enreixat forjat.  Conversàrem amb la senyora d'edat avançada que estava assaguda a l'atri interior, i no sé com ens va dir : Al temps de la guerra aquí mateix van matar dos escolanets. No foren els únics.

Si, d'acord, cal perdonar. I encara que ningú hagi demanat, com a cristians perdonem. Però la veritat ha de lluir i no volem garses per perdius.
Vikipèdia "Al 1931...aquest atac violent contra l'Església Catòlica a Espanya, en el qual ja no només s'atempta contra edificis sinó que s'atempta contra la vida de religiosos, es va convertir en el principi d'una nova onada de violència anticlerical, que alguns consideraren la pitjor des de la persecució per l'Imperi Romà contra cristians.  Durant la Segona República van continuar els atacs a edificis i els assassinats i agressions a religiosos...). Si a l'any 1931 ja va començar la cacera a l'home -i la febre incendiària.

Els historiadors "progressistes"  de lo de l'estiu del 36 en diuen  repressió de reraguarda. A qui volen enganyar?
Jo que sóc independentista des d'abans de tenir pelo' en lo'guevo,  n'estic fins els idem i en veritat us dic que si la Catalunya sobirana ha d'estar dominada per aquesta anticlericalla obtusa i rancia, es poden fotre la independència pel darrera.

Suposo que molts catòlics, com a catòlic em consideraran de regular tirant a baix, tot i que m'he moderat.

-Estigueu atents al meu manifest heterodox sobre la independència i un complement a aquest post, amb un argument inèdit i crec que concluent.


24 d’octubre de 2013

Una puta no és honesta, en tot cas pot ser honrada

Sembla que tothom ignori lo que ha volgut dir sempre la paraula honest-a. Si els modernets ho sabessin amagarien el cap pel ridícul d'haver-la emprat. És una mala traducció de l'anglès: Honest es tradueix per honrat.  Honest-a en català i castellà defineix una persona decent, recatada, pudorosa o casta. O sigui que quan parleu d'un home honest vol dir que no és putero. I una noia honesta és la que no s'abaixa les calces davant el primer galifardeu que li fa gràcia.

Són temps que veig què em veig obligat a dir coses que em poden fer semblar carca. Cosa que, de totes maneres,com quan en dic que em poden fer semblar un flautagós, em preocupen tant com haver d'anar a la Meca. 

S'entén que he escrit això perquè no paro arreu de sentir això d'honest i honesto mal emprat.

18 d’octubre de 2013

Polònia TV3. De què va?

Al darrer programa van fotre una estarrossada a l'Església, aprofitant que el Francolí passa per Tarragona, sense gota de gràcia, com és natural. D'altra banda ja van alguns programes on surten representats tots els partits, fins els intragables Ciudad'anos. Tots menys les CUP. Em sorpren moltíssim, no que no surtin és clar, sinó que ningú en digui res.

Quasi afirmaria que Polonia té moltes de les coses que jo considero dolentes dels conservadors i  moltes dolentes dels progressistes. I no sé si lo pitjor de cadascú.

(post impasse, amb algun altre, mentre preparo dues "peces" que considero si no destacables, necesaries)

11 d’octubre de 2013

Viatge en creuer -III-. Santori Santorini i els meus amics els ases


Santorí, el pobre poble ric. La mitja illa

Altrament coneguda com Santorino o Santorini, pensava  que seria una cosa massificada i artificial, com suposo  ara Eivissa. M'equivocava -potser ho deu ser més Mykonos  -afirmo rotundament que dels llocs que he estat no n'hi ha cap que tingui la massificació  insuportable de Barcelona.

Oia és el poble de la foto de la cúpula blava entre cases blanques penjades que il.lustra tots els fullets turístics de les Illes Gregues. Cada deu passes és una foto.

Cases arrapades a barrancs impossibles, des d'on vèiem el creuer com una joguina. Platges  de lava negra bullent. Illa inhòspita que no té ni aigua. Totes les cases tenen dipòsit pluvial o la porten amb barco. Com passa a tans llocs, les zones en altres temps més pobres, ferèstegues etc, són les que ara són més cares, caríssimes. Les petites cases penjades al cingle, plenes de pendents i racons, són ara una cosa de luxe per a molt pocs. El producte estrella és el festuc. Com a guiris en compràrem -barats, això sí- i garrapinyats. Tenen un vi particular.
En dic la mitja illa perquè l'altra mitja va volar per una explosó gegantina i tsunàmica. Diuen si era l'Atlàntida.

Al meu ambient entre els ases
 

Pujàrem amb autocar per una paret quasi vertical per una carretera semblant als llamps de tebeo, però a l'hora de baixar, per l'altre poble, havia de baixar amb telefèric -car i cues-; a cavall o a peu pel llarg camí relliscós, molt pendent, entre  cavalleries, tan típiques de les postals de l'illa. La majoria va baixar a peu, però ai las, entre la moda de les xancletes  i el calçat femení vaig veure caure rodó a més d'un. Una mica més afortunats considero als que baixàrem a cavall. Quin goig que feia aquella munió, immensa, d'animals.  La gent repetia: Que burros más grandes, no??   - No, vaig aclarir, son mulas. S'ha perdut totalment el coneixement de la cosa rural. Els cuidadors, a força de tractar amb bestiar, ho són una mica bastant. Pagues al principi, sense rebut ni res. Atravesses com pots pel reducte que queda entre bestiar de quatre potes i dues i el muret de ciment, amb el pendent de lloses relliscoses i arribes a mitja rècua i trobes un carreter, li pregunto què, i comença a comunicar-se a crits a considerable distància amb el cobrador de dalt. Arribo als equins,  i més crits del d'abaix amb el de dalt. Suposo que debien confirmar els pagadors. Quasi sense mirar-me em dona una mula grossa, una senyora mula -o macho. Ja t'espabilaràs, com si diguéssim.   Aguantar la vertical en el pendent no era fàcil. A davant hi havia una nena espantada a una mula amb el seu pare. L'home va haver de tornar pujar a  pagar al cobrador perquè es pensava que es pagava per mula i es pagava per persona!  Baixem una recua de quatre mules lligades i el guia a peu conduint. Crec poder dir que malgrat sentir una mica de canguelis al sentir de tant en tant les ferradures lliscant a les lloses, és la millor manera de vèncer el gran desnivell fins al port. Arribem a baix i ningú ajudava a descavalcar. Per cert, en canvi,de manera ridícula, cada vegada que pujaves i baixaves de qualsevol barca, per vença l'alçada d'un esglaó, trobes arreu dos homes per agafar de bracet a la gent. Acabat el viatge, mulos i ases tornen sols cap a munt. Feia gràcia aquell burret jove,  amb energia de pujar trotant, avançant els altres .Quedaven uns cent metres per fer a peu i em vaig trobar uns ases lligats  a un revolt. Durant uns minuts no baixava ningú. Tot esperant la Neus, que baixava a peu, estàvem sols ases i jo, cosa que em va permetre platicar-hi, acaronar-los i repartir-los  un crostó. Moments agradabilíssims. Algun dia parlaré dels ases i jo, del que tinc jo d'ase, d'allò que m'inspiren, dels ases en general. 
A part del seu record impregnant la memòria, em va quedar la seva olor impregnant profundament la meva roba.

5 d’octubre de 2013

Avís als escoltants de la meva entrevista i una perla a descobrir

Aviso a qui vagi sentir l'entrevista que em va fer el Pau a Ràdio Mollet, als lectors del blog i a tots el éssers humans en general que al proper post en parlaré i matisaré. Per exemple no vaig poder co.locar aquesta cançó aquesta . Per a què la descobriu -o redescobriu.

27 de setembre de 2013

Què s'ha de fer quan veieu algú que té raó? Parlarem de la independència



Pla aconsella una cosa en la què hi estic més que totalment d'acord, si és possible: "Quan veieu algú que te raó, el que heu de fer és estirar-li l'americana, tot recomenant-li calma i serenitat." A algú que li vaig dir no ho acabava d'entendre. És el que m'haurien d'haver fet moltes vegades a mí. Si tampoc ho teniu clar, imagineu-vos una persona sola que té la raó, discutint -o debatent- contra un grup o massa. (gràcies Carles Armengol, per descobrir-me la cita).

Pla, la psicologia , o filosofia, feta humor.

Parlem de la independència. La quarta via

Porto anys parlant i escrivint sobre la independència, quan n'érem quatre i mal vistos els que ho feiem i ara que sembla que hauria d'esmerçar-m'hi més,no dic res. Trobo que ja hi ha massa gent que ho fa. Però com que ho fa, en general, no dient el que jo vull sentir, estic preparant  una mena de manifest concluent i critèric sobre quin és la fita i el camí. El quart. La quarta via.

Ara, el que és més obvi i evident per a a mí, és que NINGÚ té la més remota idea de com sortir-s'en del follón que no saben ni donde s'han metío.  Però ja se sap catalans, qui alguna cosa vol alguna cosa li costa. I segur, segur, que tot no es farà ni serà del gust de tothom.





24 de setembre de 2013

Viatge en creuer. Corfú, etc

Dia de Corfú

Em sembla que mai m'havia trobat amb un lloc que la valoració del qual fos tan dispar. Suposo que en el cas dels creueristes, que tenim només unes hores d'estada a l'illa. Depèn d'on et portin l trobes maca o lletja. Hom pot fer les excursions que organitza al creuer o contractar una companyia apart. Férem això últim i estiguerem de sort ja que els altres anaren al palau on visqué la Sissí i poca cosa més. Varem poder navegar amb una barqueta per a uns quinze -on podies tocar l'aigua amb la -redundància o èmfasi?- per la zona de Paleokastrista -castell vell,  a menys d'una hora de la capital. Remembrances de la Costa Brava, però amb l'aigua blau turquesa. Vorejàrem els penyasegats i entràrem a quatre coves, algunes amb les roques de vius colors càlids, on els peixos, amb el contrallum del blau i netedat del mar  semblaven estar a un aquari. En una d'elles el pilot va llençar un tros de pá i una múnio de peixos s'hi abocar. Passant per un penyasegat la dona em diu: Mira, és com un cap de mono. Quasi tot seguit el guia diu -més o menys tothom xapurreja idiomes a Grècia i Istambul "Allí pueden ver una cabeza de...como se dice... -Mono, vaig dir jo, -suposo que sorprenent el personal. -Eso, va dir ell.
Després de la barca, "temps pel bany", que foren cinc minuts, després de passar-ne quinze a les sis paradetes de souvenirs, el meu primer contacte amb els "productes grecs",del shopping. Hi vaig comprar el millor encenedor relació qualitat preu. Dorat, amb obertura sòlida, antivent, indispensable a la coberta d'un vaixell. Per quatre euros i sempre se m'ha engegat a la primera. Un que vaig comprar per vint a Bilbao-fart ja dels Clipers i Bics i dels pieçoelèctrics barats- ja no fa prou xispa. Misteri tècnic -la fallada dels pieçoelèctrics- que ningú m'ha sabut mai respondre. Digressió absurda?

Xipresos, pins i oliveres venecianes, belles, grans i velles però d'oliva petita, per a oli. És curiós però que aquí tingui carta de naturalesa el Qumquat, que és un dels souvenirs arreu, en forma de melmelada, confitats, licor, etc... Són els cítrics petits de color de taronja que aqui tenim en test.

Altres animals i altres coses


Visita a la capital. Quan al centre d'una ciutat veus locals tancats i algun de deixat, és senyal inequívoca de poca prosperitat,tot i que allà el turisme és de relatiu alt standing. Hi havia però una munió de carrers plens de botigues. Meravelloses icones a la venda al costat del cos momificat de San Espiridion. No m'estranya perquè la calor hi és infernal.

Gens massificat. Una illa a descobrir. Em va agradar el que veigué. Vaig demanar a la guia si Corfú era l'illa on va anar a viure la família Durrell, tot esmentant-li l'obra de Gerald Mi família i otros animales. Ho  era. Aquest títol parafraseja el tag del blog Jo i altres animals, on hi podia incloure la facècia de.l'altra dia a la platja, quan em vaig llençar i atrapar un colom a la sorra -sóc un porter frustrat- i després el vaig llençar direcció mar, fent les delícies dels nens i  badar als grans.

Creuer

Potser perquè el públic era de més standing, en aquest creuer al Mediterrani Oriental la gent juga molt més al casino. Pendent d'aplicar la teoria que he llegit, així com prticipar en el Trivial. Hi ha gent que en lloc de visitar les ciutats es queda al barco. No sé quina explicació pot haver-hi. Això m'explicava un amic d'un creuer pel Canadà salvatge. La immensa majoria d'americans no trepitjava terra ferma, bé, més aviat ablanida, com el Mollet antic.

13 de setembre de 2013

Viatge en creuer pel Mediterrani oriental -1-

De Venecia a Estambul
pintas las noches de azul
 
Breus cròniques d'aquest segon creuer. Aquesta vegada me'n refiaré de la mèmoria.

Cap a Venècia

Com sempre un moment molt especial, ple d'il.lusió, és al sortir de casa, en un Mollet silenciós i mig fosc, de matinada cap a l'estació.

Dona una mica de seguretat el saber que l'avió que agafarem destinació Venècia és omplert per gent que anem al creuer -és un chàrter.  Aterrem  ja teníem esperant-nos els nois d'animació del creuer, entre els que trobem alguna cara coneguda de l'any passat- organitzant l'anada amb autocar directe al creuer. Durant tota la tarda van arribant viatgers d'arreu l'estat en altres vols, successivament, pel què la desagradable sensació d'aglomeració de l'any passat al buffet del migdia no es va produir.

Havent dinat copiosament sortim disparats a aprofitar la tarda. Després dels molts centenars de metres de recta d'un "corredor penjat" que surt a l'aduana, hem de caminar molt encara per anar al centre, si no vols pagar -cada vegada- els nou euros que costa el transport fluvial -millor cananial. El vam agafar una vegada, ja que fèiem nit a Venèzia i disposàvem de prou temps i ja hi hàviem estat. Entre altres ens quedava per veure el Museu de l'Acadèmia -és el millor museu gòtic que he vist, amb uns treballs, objectes i dissenys inèdits per a nosaltres. Venèzia no s'acaba tan fàcilment, pel que decidirem només pujar a San Marco i després vagarejar, acabant l'endemà per pujar cap al barco pel barri jueu. De jueu en té el nom i una anotació hebrea a l'entrada del barri -que veiéssim. Queden això sí, diuen, un grapat de jueus. Res a comparar amb la "petita Jerusalem" d'Anvers.

Si vols comprar -arreu, però sobretot a Venècia - has de comprar menudalla o gastar-te bastants diners. Com que la pròpia és afeccionada al vidre, ens vàrem donar el capricí de comprar un peix de Murano, no excessivament car.  Al no tenir -com quasi tothom- la bestiesa antieconòmica del tot inclòs -alcohol i refrescos a go-go- destinarem aquests diners a algun caprici al shopping. És un exemple de la gestió econòmica pròpia de can Criteri. La de vegades que vam comentar la bestiesa del tot inclòs. Ella es va quedar amb el desig de comprar una tipus de bola de vidre singular, que com un aquarium tenia peixos a dins, amb una lluminositat i transparència extraordinària.

Al sopar vam conèixer els companys de taula. Un matrimoni de mitjana edat, ell correcte, discret, suposo que tímid i ella no parlava, i quan contestava alguna cosa s'adreçava al marit. Una estranya parella. Una altra, més jove, però d'edat incalculable: jo els feia a la trentena i la Neus a la quarentena. Senzills i agradables. Ell amb el braç guixat amb símbols o lletres. I la lisensiada Lola -en mexicà- and her lovely daughter Mistress Gala -en llenguatge victoria- Eren criades a Alacant i la mare havia estudiat a Barcelona, però parlaven castellà. Alguna vegada emprava algun terme en català-valencià. Però com que la cosa de les llengües és delicada, en cap moment vaig fer-ne esment ni li parlí en catalá. Cultes i agradables. Al primer sopar no se per què, es va referir a Iparralde. Hmmm! vaig pensar. Amb el nivell cultural mig del país, algú que sàpiga què és Iparralde, ha de ser una mica llegit. Després ens digué que era llicenciada en Filologia Hispànica. Ens van servir alguna cosa amb festucs i li digué en broma que la posaria a prova, i li vaig preguntar com se'n deien també dels "pistachos" en castellà. Quan li vaig dir alfoncigos, sembla que li sonava. Afeccionat com sóc a la lingüistica tinguérem alguna xerrada estimulant. Com quan parlàrem del dàlmata, llengua romànica extinta fa poc més de cent anys, de la que em va informar d'una entrevista a l'últim parlant.
 
País del Véneto


Passejant a la tarda per Venèzia, veiérem passar de tant en tant grups de persones amb banderes amb el lleó de San Marc -són les del Veneto. Tot passant vaig sentir un que deia no sé que de la semblança d'aquesta bandera amb la catalana. I veiem una pancarta: Independenza Véneto. -Llástima, ens podríem haver fet una foto. Després una altra i ja li diem a un del grup, un d'aquests venezians, madurs, senyors i elegants. Puo far-mi una foto con voi -italià macarrònic. L'home no sé que em va dir, volguent dir: no m'atabalis. Quan li vaig dir que era català li va canviar la cara a ell i a tots els seus companys. Ràpidament van desplegar la pancarta i ens aplegàrem tots per la foto. Després va dir-nos que el seu fill va ser "conce...-inintel.ligible- a Barcellona. -Concertino?- li vaig demanar. No. Concebutto! Em sembla que era el cap del clan i tot un personatge a la ciutat. Es deia Llucheti i li deien Luchi.

La sortida de la ciutat, amb la perspectiva que dona l'alçada del vaixell va congregar-nos a les cobertes. Vista suggerent sobretot la que ofereixen els canals que s'endinsen perpendicularment , entre palaus i ponts antics cap al centre.

6 de setembre de 2013

RANKING de melodies constituïdes per totes les notes de l'escala seguides.

Tot i la innanitat aparent, almenys pels totalment llecs en qüestions musicals, aquests dos rankings mataestones estiuencs,  és possible que constituïssin un primer pas i referència per a estudis rigurosos posteriors. De fet recordo un expert que recordava una peça del gregorià on una mateixa nota es repetia treinta quatre vegades.

RANKING de melodies constituïdes per totes les notes de l'escala seguides.

En conec poques.  Joia al món, Joy to the world. La conegudíssima nadala, la melodia més fàcil de tocar del món: Dó si la sool, fa mii ree dooo. Una que és d'un grup tipus Ella baila sola, que fa l'escala perfecte: do re mi fa sol la si doo, i baixa -do do do  i puja -do i baixa- si la sool  mi...,Romanç de lladre -clavell morenet, i un fragment de violins de la Primavera del pare pelroig: do re mi fa sol la si do do do do do do, si si si si si si,....
Al ranking anterior, de notes repetides, afegim-hi la Chica ye-ye on hi ha dos passatges de dotze notes repetides.

Properament: Crònica del viatge en creuer d'aquestes vacances -si les animalades que veig entorn la Via catalana no fan que les comenti.

30 d’agost de 2013

Solució al RANKING de cançons una mateixa nota més de deu vegades seguides. Nou RANKING curiós: fragments de melodia amb TOTES LES NOTES DE L'ESCALA SEGUIDES -amb exemple


Totes aquestes cançons repeteixen en algun moment una mateixa nota més de deu vegades seguides: 

Taxista de Pau Riba, Que feliç era mare de Lluis Llach, Yellow Submarine dels Beatles, Tous les garçons et les filles, l'última dels Manel. La segona del ranking és aquella de la Trinca: En Tomeu, en Tomeu, ha filat a la neboda del canonge de la Seu -vint-i-una vegades la mateix  nota! I encapçalant el ranking -de moment-  l'Aleluya de l'Aute, de la que fins i tot perdo el compte de vegades que repeteix la mateixa nota.

Un comentarista em recorda el Qualsevol nit...del Sisa .


Com es veu són cançons que van tenir força èxit tot i tenir tanta nota repetida.

Nou ranking

Per concloure aquestes qüestions lúdiques (?), en proposo una altra de músical.  Parlàvem de fragments amb notes repetides i ara serà al contrari. Coneixeu moltes melodies -fragments- que estiguin compostos per totes les notes de l'escala seguides? Cap amunt o cap avall. N'he trobat poques.

He constatat que hi ha molta gent que li costa entendre aquestes qüestions, que són les beceroles de la teoria musical, per lo que poso un exemple molt fàcil: el fragment de Joia al món, Joy to the world. La conegudíssima nadala, la cosa més fàcil de tocar del món: Dó si la sool, fa mii ree dooo. Tota la escala seguida. Una tecla al costat de l'altre
Trailer:
Després de la solucions del ranking, penjaré unes petites cròniques d'el viatge amb creuer pel Mediterrani Oriental d'aquest any.

13 d’agost de 2013

Una qüestió-PASSAESTONES inèdita per passar el temps a l'estiu. Sols o acompanyats. I resposta al post anterior

Passaestones inèdit

La música és una combinació de les diferents notes i temps. És possible per tant fer una bona melodia on es repeteixi molt una mateixa nota? més de deu vegades seguides, per exemple. Sí, no només és possible si no que les que jo conec han sigut grans éxits. Posaré com exemple la Macarena. Dotze vegades la mateixa nota.

El que proposo pot ser una bona opció per a plantejar i passar l'estona en alguna tertúlia d'aquest temps vagarós .

Entre les cançons que he trobat -més de deu vegades la mateixa nota seguida- n'hi ha del Llach i dels Beatles, que ja diré al pròxim post.

No sé la gràcia del que plantejo, pero suposo que és més estimulant que llegir un escrit sobre el Duran i Lleida i tutti quanti.

Els humoristes catalans més infravalorats.

No sé si serà una falsa impressió però jo trobo que aquests que diré són molt més graciosos, ràpids a fer l'estirabot,  que el que la seva fama faria sospitar. Destacaria el "pallasso" Leandre,  el Charlot català; Quim Vila, el de Moià, malgrat que tal com ell reconeix és un cabró; Cia Infima La Puça -un es va morir-, David Verdaguer, aquell dels bigotarros; Luismi, ara a RNE, i algú que oblido. Pla era també un gran humorista.

29 de juliol de 2013

Què és l'humor català? -amb exemple. Els tres catalans graciosos quasi desconeguts



Per tal que torneu al blog quan torni de vacances,o potser en quinze dies, deixo per  llavors la contesta a la pregunta: Qui són aquests tres catalans graciosos tan desconeguts? -per a mi. Res de Polonies, i Buenafuente al marge. A aquest si que li reconec enginy.

Per tal que la visita al blog no hagi sigut baldera i com que no estic ara per teoritzar sobre l'humor català us en deixaré un exemple del tipus d'humor en què els catalans excel.lim. Qualifiqueu-lo com volgueu. Potser hauria de dir excel.liem perquè ja és molt escàs. Avui domina la conyeta. L'exemple és de principis del segle XX i és extret d'un llibre-recull- que també us diré. Impagable. Un personatge nostrat -no recordo qui- va dir als companys: L'any que ve penso anar a Nordamèrica, que allà encara no em coneixen.
Penso que és un bon acostament a l'aclariment del vell debat sobre: Què és l'humor català. A veure si penjo alguna altra facècia d'aquestes. 

Els eufemismes o parlar fi

A una botiga de Mollet, en castellà, figura a la façana la seva especialitat, que en l'idioma normal seria Comida pa perros. Sabríeu en quina expressió superfina ho han transformat? Ja t'ho dire, D.v.

Bones vacances!


 

19 de juliol de 2013

He parlat amb la Forcades- Espai Judith Vizcarra-Adéu a un artista molletà únic: Eloi Ontiveros-


Publicat al Contrapunt

Eloi Ontiveros


En Jepi li va dir un dia: Tu no t'hauries de morir mai. Era d'aquelles persones que trenquen el motllo al néixer,   incapaç de ser superficial -tot  i que no callava un segon- i vital,menys quan estava "massa lúcid".Força desfermada de la  natura, que es reflectia a la seva obra .Fa alguns lustres que va marxar a viure a la India, però encara se'l recorda. Ara amb motiu de la seva sobtada defunció m'agradaria dedicar-li aquestes lletres i fer-ho saber als amics mutus,coneguts i ciutadania. L'Eloi Ontiveros ens va deixar per sempre ara fa cinc anys. En feia pocs més que jo en perdé el contacte. Potser és sobrer allargar-me   en la seva biografia. Pels qui no el coneguin els diré que aquest molletà era un pintor i sobretot artista com segurament ja no tindran  l'oportunitat de conèixe'n cap més, i de tan brillant i divertit  , de remembrances dalinianes si voleu. Per obra i  discurs ho tenia tot per a triomfar en el món de l'art, però aquest és un món imprevisible, quasi tant com l'Eloi, i amb unes lleis a les que no se sotmeté. Té molta obra escampada i l'únic que podríem esperar és que fos un segon cas Van Gogh. Només un detall. L'Associació 7 Plomes editàrem una revista -on per cert hi ha alguna cosa d'ell- que va sortir mal guillotinada d'imprempta. Tothom atabalat i ell va dir Deixem-ho així, queda més original! Suposo que no hi ha antecedents. La publicació va quedar fantàstica. Una associació de creadors i a ningú s'ens va ocórrer.  Adeusiau Eloi, no t'oblidarem.




Espai Vizcarra i l'amic d'en Dalí


En sortir del vernissatge d'en Eduard Figueres, artista de la fusta, a l'Espai Vizcarra, em vaig fixar en una persona que tot i que no el veia des dels anys de la transició em va semblar que era el Joan Illa Morell -Jim, de Granollers. M'hi vaig acostar i m'ho confirmà. Li vaig dir que ell, l'Eloi i jo havíem anat a un d'aquells concerts típics de la transició. Em va semblar que li va fer il.lusió rememorar-ho. Tot seguit, ell va ser qui em va trasbalsar amb la trista  notícia.  Fou en Pau Gil qui m'instigà a acostar-me a en Jim, després de jo dir-li  que li aniria bé pel seu programa a râdio Mollet, tot explicant-li  que el granollerí  havia estat l'activista cultural per antonomasia als anys 70 a la comarca  - segueix inquiet igual i fent força feina-. Amic proper de Dalí i organitzador del seu famós happening a la Porxada -l'Eloi també havia estat a Port Lligat i té una foto amb el Dalí-. Ens intercanviarem dades i amb el Pau quedaren  per l'entrevista al seu espai -un luxe a no perdre.

Mireu si va donar de sí la tarda. Vaig felicitar a l'anfitriona Judith i ara li agraeixo públicament l'iniciativa ,tan necessària en aquests temps de banalitat,de marginació de l'art i la cultura. Si no és perquè hom em consideraria agosarat per posar-me a la casa i coses dels altres li diria que ho aprofités l'espai tot organitzant alguna tertúlia o conferència. Tan recomanable  pels coneixements que s'hi divulguessin com per les sinèrgies que propicia qualsevol relació humana en societat, quod erat demostrandum.

Teresa Forcades a la Porxada de Granollers
(No publicat al Contrapunt)

Ahir vaig sentir la monja a can Basté  i a la tarda a la Porxada. Em vaig quedar amb les ganes-per això no escolto massa tertúlies-  de dir alguna cosa als savis tertulians, després que abominessin del sentiment de culpa, "promogut per l'Església". Seran lerds?

A la tarda a la Porxada, al torn de participació, vaig preguntar a la germana -resumint: Que us fa pensar que en aquest moviment sera possible que convergeixin católics i anarquistes...? Va oferir-me una llarga i hàbil resposta, a una pregunta quasi impossible de respondre amb exacte rigor,

Amb més temps m'estendré en això del Procés constituent, posant  relleu en els aspectes que tiren enrera a molts possibles seguidors.
 



1 de juliol de 2013

Dues reflexions particulars sobre el Concert al Camp Nou. Compte amb els tontos sobretot


A banda que els catalans no tenim un mínim d'astúcia política, si afegim els quatre tontos que van xiular al Ramoncín i els que es van posicionar per Palestina -ja podem esperar ara del lobby jueu-,els cagadubtes, els privilegiats, una massa dependentista d'origen forà i la fortalesa de l'adversari no podem ser massa optimistes pel que fa a una ràpida resolució del contenciós amb l'estat.

Pregunta pèrfida


S'han escrit rius de tinta sobre el concert, però com sempre manca la veritable informació. El que -a mi al menys- m'importa més, és que els artistes catalans que ara tallen el bacallà o algú que ho sàpiga diguin perquè no eren al concert.

15 de juny de 2013

Lesbianes i...



M'han dit que una parella de lesbianes de la comarca, bé, concretament una, está embarassada per inseminació o fecundació -no sé com es diu exactament- artificial. M'en guardaré de criticar la mare, que seguint els poderosíssims instints naturals, maternals, ha volgut portar una vida al món.

La meva reflexió va en el sentit de que jo sóc incapaç, com a home, de comprendre aquesta decisió. Jo no seria capaç de triar criar, engendrar un fill de qui no saps qui és el progenitor.

D'altra banda, hem de suposar que ja deu estar estudiat que el fet de que aquest fill -de més gran-  no pugui saber qui és el pare, o que el fet de criar-se amb dues persones d'igual sexe no l'afectarà emocional o psicològicament. Que tot els hi vagi bé.

Ja sé que és una pregunta embarassosa, he,he, i si no la faig jo...Em sap greu i disculpes si algú la considera innecesària.





31 de maig de 2013

Una informació que jo ja intuia fa anys: l'amoralitat del grup Danone

att00001 Danone obligado a retirar su publicidad engañosa después de 15 años 
M'informen que Danone està obligada a retirar la publicitat a França, per mentiders -publicidad engañosa. Jo em vaig avançar i ja fa dos anys que  vaig escriure aquest-cliqueu-post on a més també denunciava Fontvella, del mateix grup Danone, A la mateixa entrada hi trobareu unes meravelloses píndoles de saviesa, caçades al vol.

La Notícia

"Para el director del laboratorio de virología de la Timone de Marsella, los yogures y otras bebidas lácteas hinchadas de pro-bióticos que nos hacen tragar desde hace cerca de 20 años tendrían una gran parte de responsabilidad en la epidemia de obesidad que golpea a los niños.
Los pro-bióticos que Danone añade de forma sistemática en diversos yogures son según las alegaciones de la marca expuestas en la televisión, supuestamente « refuerzan » las defensas inmunitarias. Hay más de 1000 millones por bote de Activia o de Actimel.
Lo bueno es que estas bacterias “activas y vivas”, según Danone, son las mismas que las que se utilizan desde hace mucho tiempo en la cría industrial como activadores del crecimiento para hacer engordar más rápidamente a los cerdos y pollos.
Un cerdo atiborrado de pro-bióticos, gana un 10% en la báscula.
O sea que Danone nos incita a criar a nuestros niños como cerdos o pollos (los cuales tampoco deberían criarse de esta manera)........

26 de maig de 2013

"Pero se van joder" La Catalunya real.


"...Aquesta ciutadana ha rebut els suport de dues veïnes més, ..."Pero se van a joder!", ha exclamat, a més de d'anunciar que en cas d'Estat propi "marxo de Barcelona". "Jo també", s'ha sumat una tercera." Això deien una colla de "catalanes" de Nou Barris fa quatre dias.

Algú dirà que el fet no és representatiu. Jo opino exactament el contrari. Qui tindrà raó? Per si les mosques tinguem-ho en compte, per evitar possibles frustacions. La Catalunya real és en bona part això, nois.

Ja sé que tot això  potser no és nou, però si Enoticies ho destaca jo també puc fer-ho.

20 de maig de 2013

La qualitat d'una pel.lícula és inversament proporcional a...


Teoria peregrina


Vaig publicar la T P que deia que la qualitat d'una peli és per norma inversament proporcional a les escenes de sexe implícit que conté. La amplio i afirmo: La qualitat d'una pel.lícula quasi sempre és inversament proporcional a la quantitat de guapos i guapes que hi surten .   Bàsicament això es demostra comparant la bellesa dels actors-trius americans amb el físic normal ,de  persones del carrrer, dels artistes del cinema europeu en general.  

És obvi malgrat això, que el gran públic -i potser el petit- continuarà consumint pelis de guapos.

Consell

En defnitiva, uns bons consells per a cinèfils, per a triar una  bona peli amb mínimes garanties serien: absència de sexe i guapos. I comprobat. Cada vegada que surt l'avís dels 18 anys la peli té abundància de carnassa, o és violenta. Dolenta sempre.

9 de maig de 2013

Una cosa que fa molta ràbia a les persones sensibles i que ningú en parla

Últimament hi ha la moda de posar música de fons a  les imatges, ja sigui de pel.licules, sèries, reportatges, documentals i fins i tot a molts programes de xarrera! Sovint ho fan a un volum altíssim, que no et deixa sentir el que diuen. A la ràdio sembla talment una interferència.  Perquè ho fan? per a què donem encara més volum al so? Per disfressar la inconsistència dels diàlegs?   Perquè hi ha algun creatiu que es creu que la música a tot hora "vesteix" el producte?

Teoria peregrina

Generalment, en el cine sobretot, la presència i volum de la música és inversament proporcional a la qualitat del producte -fixeu-vos-hi. Per això en el cinema francès o anglès això de la música no passa quasi mai. Us imagineu una pel.licula del Rohmer, amb lo que s'hi xerra, amb musiqueta - alta o baixa- de fons?!

3 de maig de 2013

1936 "Bons i dolents". Un retall tràgic

Al diari ARA del diumenge van publicar un dels articles pels quals revolucionaris d'esquerres del 36 van assassinar al jove periodista Planes de set trets al cap.

 L'assassinat dels Badia (per JM Planes).
  1. El crim d’ahir (Article de JM Planes a “La Publicitat”, 29-4-1936)

A la vetlla del traspàs dels serveis d'Ordre Públic a la Generalitat, l'assassinat de Miquel i Josep Badia agafa tot l'aire d'un tràgic advertiment.  En la consciència de tothom, de tothom que tingui el cap clar i una visió coherent de les coses, estan gravats els noms dels culpables d'aquest fet abominable. I en dir els culpables, no ens referim pas als executors materials del crim, sinó al nucli, a l'organització, a la mentalitat que l'han fet possible. 

Mentre no se'ns demostri el contrari, hem de creure que a Miquel Badia l'han assassinat els que, des de fa dos anys, en públic i en privat, l'amenaçaven de mort.

Davant les despulles sagnants dels germans Badia, només se m'acut una cosa: veig dos homes que han caigut víctimes de la seva acció de policies en defensa de l'ordre públic a Catalunya. Recordo perfectament que quan Badia, amb els procediments que va considerar necessaris, i que ara no vull jutjar, va acarar-se amb el món de gàngsters i atracadors que s'havien fet amos de la ciutat, tota l'opinió de Barcelona, sense distincions polítiques, tingué la sensació de sentir-se protegida, i el nom del cap de policia que diàriament es jugava la vida per combatre la púrria dels lladres i assassins era pronunciat amb respecte i admiració. Val la pena que els catalans no ho oblidin: Badia no ha estat mort per cap dels errors polítics que hagi pogut cometre. Badia ha estat mort perquè en nom del Catalanisme i per servir el Catalanisme va plantar cara al focus criminal que des de sempre, davant la indiferència dels Governs espanyols, havia infectat la vida del nostre país.

Cal no enganyar-se: aquest focus criminal no ha desaparegut, és ben viu encara. Es diferencia dels problemes d'quest aspecte que existeixen a tot el món en el fet que aquí les associacions de terroristes tenen l'originalitat de posseir òrgans en la premsa, de celebrar congressos i mítings amb permís de l'autoritat, de controlar vastos moviments de classe i de pactar i de discutir amb  els representats del Govern. I bé: això s'ha d'acabar. Està en joc la dignitat de la Catalunya autònoma. Si posem els feixistes fora de la llei, ¿com no hem de posar-hi aquest grup de criminals que des de fa tants anys no té altra missió que treballar per la destrucció i la ruïna de la nostra pàtria?

Article del periodista Josep Maria Planes a "La Publicitat, publicat l'endemà de l'assassinat dels germans Badia, 29 d'abril del 1936. Josep Maria Planes també fou assassinat per pistolers de la FAI aquell mateix any 1936. 

Comentari d'un lector

Cal tenir present que l'autor dels fets, un tal Justo Bueno Pérez, assassí també del mateix periodista Planes i d'altres pobres mortals, va ser detingut a Barcelona l'any 1941 quan ell gaudia de la condició de 'vencedor' com a bon anticatalanista que era, i treballava tranquil·lament  a La Maquinista. El malastruc quinqui FAIlangista, un dia va topar-se amb un policia professional que havia estat a les ordres del Miquel Badia i que ara continuava exercint la professió sota la dictadura. La seva admiració que encara guardava cap al 'Capità Collons' era tal, que no va dubtar agafar l'assassí i interrogar-lo fins que va aconseguir que el jutgessin i el condemnessin a dos anys de presó i a mort finalment. La paradoxa és que aquest malnascut que odiava Catalunya, va ser afusellat al Camp de la Bota el 10 de febrer de l'any 1944 juntament amb un altre militant d'Estat Català.

La meva reflexió
 
Malnascuts com el Justo Bueno n'hi havien a milers i els deixàrem fer-se els amos dels carrers i destruir el bona part del patrimoni artístic del país, arxius, etc. Per això vàrem perdre la guerra i el recolzament del món.

24 d’abril de 2013

Un aclariment que li vaig fer al Senillosa a El Periódico


Antonio de Senillosa escribía recientemente sobre el despilfarro del dinero público destinado a asociaciones cívicas. Aunque en algunos casos ello sea cierto, se equivoca al poner como ejemplo de ligereza la subvención a una sociedad coleccionista. El coleccionismo es la actividad de ocio cultural más extendida. Potenciarlo y colaborar en la recupera ión y salvaguarda de nuestro patrimonio son los principales objetívos de nuestra asociación, la cual, pendiente de subvención, ya ha organizado numerosas acti vidades. La función social del coleccionista se ejemplifica con personas como Frederic Marés o el pintor molletense Joan Abelló.

   Esteve Maspons. Presidente de la Associació de Col.leccionistes de Mollet i Comarca.

14 d’abril de 2013

Hijoputa! -va dir un mentre ens creuàvem

Baixant Via Laietana, sento un Hijoputa! Venia d'un noi amb el que ens vam creuar. L'improperi anava adreçat al conductor d'un supercotxe esportiu descapotable -no em digueu de marques.

Últimament, alguns articulistes parlen del ressentiment social. Vet aquí un cas paradigmàtic. S'ha de viure molt malament amb aquest sentiment. Jo puc sentir ràbia indignació davant els lladres i les injustícies -de totes les esferes- però mai he sentit, ni em passa pel cap i em costa entendre la reaccio del jove. Una manera de sentir, d'altra banda potser més extesa del que sembla, principalment, suposo, entre els defensors de la lluita de classes i alguns revolucionaris -de diferent pelatge.

7 d’abril de 2013

Viatge a Bilbao. Una breu crònica



Anava a escriure unes reflexions més que àcides acètiques, però per no fer enfadar ningú deixo només unes senzilles observacions .

Després d'uns dies a Bilbao -el mateix que amb Madrid i a València- vinc amb la impressió que Barcelona és inhumana -en el sentit que no està pensada per dur una vida harmònicament humana- i que a Catalunya no dominem l'art de viure, que hi ha massa façana i poca vida autèntica -ja deia Unamuno que ens perd l'estètica-, que alguna cosa ens perdem, suposo que enganyats. Això meditava després de passejar per un Bilbao de mida humana, més cohesionat malgrat la llengua i la política; de turisme equil.librat; amb famílies i molts nens passejant i jugant pel centre.  L'Alhondiga.-espai social, cultural, de trobada- provoca entre astorament i admiració. I tot és més barat.

Aquesta vegada la crònica viatgera és així de curtar, tot i que crec que més profitosa, doncs espero que serveixi per a que reflexionem sobre el nostre dia a a dia aquí, tan diferent. Més profitós que relatar l'anècdota dels nens i la xocolata, el llop de mar que es va posar la meva jaqueta o la camarera borda que ens va bordar perquè no sabíem la nomenclatura dels cafès, o...la meravella de Gaztelugatxe.

A manca de crònica com cal us deixo això.

Hemos estado en Bilbado
y comido bacalado
pero no hemos estao
ni en Bermedo ni en Sestao

29 de març de 2013

Pasado: liquidacion total.(una carta admirable)


"Voy caminando por las calles transitadas de siempre y cada vez es más frecuente ver carteles de «se vende», «se alquila», «se traspasa». Carteles que significan «lo hemos perdido todo», «no podemos respirar», «desesperación». Pero lo peor no es eso. Hasta ahora solo colgaban de locales gafados, malas inversiones, problemas de herencias o quizá avaricia. Pero ya no. Ahora se vienen abajo locales de toda la vida: esa tienda que siempre había estado ahí, ese bar que solía estar lleno todas las mañanas. Lugares que mis padres disfrutaron y que yo, confiando en su larga vida, respetaba. La situación ha llegado a tal punto que no solo se destruye el presente o se nubla el futuro… ¡El pasado también se está derrumbando!

Admirable carta que vaig trobar al Correo Vasco. No he sabut trobar l'autor (Isaac Martín ?). Excepcionaal. Del meu viatge a Bilbao en faré cumplida crònica.

19 de març de 2013

El silenci dels papers -(mordassa al Papa)

escrit propi publicat al diari Ara

L’editorial de l’ARA del 17 de febrer diu en el destacat: “L’elecció del nou papa tornarà a ser un espectacle de mística teatral, però l’endemà el món seguirà vivint d’esquena a la doctrina del Vaticà”. Jo també ho enfocaria així: l’elecció d’un nou papa és seguit pels mitjans amb un interès descomunal i, en canvi, obvien quasi absolutament els missatges i pensaments que transmet durant el seu pontificat. Això sí, es ben destaca qualsevol tema que pugui despertar la morbositat del públic.

16 de març de 2013

Deixo dues Preguntes Pèrfides sobre drets homosexuals i immigració

 Feia temps que no feia cap pregunta pèrfida. Vegeu tag. (post curtet)

-A una taula rodona un va dir: Jo prefereixo tenir una mare a un tio amb barba que me'n faci.
La pregunta esdevé òbvia: Com es podria justificar que és el mateix tenir dos progenitors barbuts -ara la moda és que es rapin també- que un pare i una mare?

- Aporten alguna cosa els centenars de milers de negres, musulmans, etc que hi ha a Catalunya?

I sapigueu:: encara que ho sembli, ni les preguntes  mai no són pèrfides ni aquest post és carca. Ni he de justificar res que no dic.

12 de març de 2013

Dues facècies religioses viscudes- una, reflexió inèdita. Lleida


Dissabte passàrem amb uns amics el dia a LLeida  i allí sorgiren dos temes que us comento.

-A la visita, recomenable -i cara- a la Seu Vella, la guía -molt competent- anava deixant anar alguna ironia i conyeta -inexactes a més en la seva arrel- sobre l'Església, i que òbviament eren cel.lebrades amb riures sota el nas per part del ramat de visitants. Ja tenia jo el gotet inflat de tanta conyeta i al comentar la guia el gran fresc de la Pia Almoïna on es representa la gent a taula que era alimentada per l'església, vaig pensar Ara és la meva. I vaig comentar que allò era la versió medieval de Caritas i que sort en tenien els pobres de l'Església, etc, La guia intentava mantenir-se als seus tretze, però no sé si s'en va sortir, però les gracietes s'acabaren.

Per cert, les destrosses que s'han fet a la Seu de Lleida,i  al seu contingut, durant segles és una altra mostra de la massa habitual misèria intel.lectual de la condició humana. Ja té pebrots que fos el govern de Franco el que començes a recuperar i preservar l'espai després de més de dos-cents anys de destrosses.

-L'altra. Un dels amics del viatge em va comentar mig criticant: Els pintors medievals només pintaven coses religioses, imagina't si....Sembla atinada però és una observació trampa, en la que jo també hi havia caigut. Veja'm. En aquell temps el pintor no era res ni ningú. Els equips de pintors eren contractats tal com si fossin picapedrers, feien l'encàrrec i llestos. La gent no penjava quadros a les cases. Incloguem-hi el gòtic. La gent era més espiritual i trobava més adient representar escenes bíbliques i de sants que no pas pintar perdius mortes amb quatre pomes i raïms. Reconec que hom pot afegir més raons i reflexions. Serveixi al menys las que he escrit per adonar-nos que no podem jutjar les societats antigues...com si fossin modernes.

5 de març de 2013

Mollet, quina pena de poble - o són tots igual?

Mollet, amb més de 50.000 individuos, no té cap cinema, ni una programació de teatre, ni quasi conferències ni exposicions. Però ai-las, quan fan alguna cosa n'hi ha quatre de públic -i el del tambor.
Ahir, va venir a presentar el llibre en Genís Sinca, Premi Pla 2013 i n'érem vuit!! -i alguns tambors. I fou una xerrada entretinguda. Un tipus trempat aquest, tot i fer alguna conyeta molt barata sobre coses d'església, Tot i que es va mig disculpar -i declarar-se'm creient- quan al final li vaig censurar les gràcies. No llegeixo novel.la quasi, però com que a la sra. Maspons  va comprar  el llibre i té algun toc d'humor i filosofia probaré de llegir-lo.

Tornant al principi. Lo de la manca de cinema li comento a algun edil i se'm reconeix la incapacitat, impossibilitat,  de projectar un parell de pel.licules a la setmana.. Per a què la canalla no hagi de passar les tardes dels diumenges menjant pipes al carrer o molts grans no hàgim de marxar de Mollet.Amb aquest -suposo més o menys general- desmenjament cultural i intel.lectual i aquesta descohesió social -van plegats-, em sembla que no farem res -de bo ni de dolent.

Política i parts, no gràcies 

No hi  sigut mai de partit però seguia més que menys la cosa política. Mai com ara -com sempre al revés del món- m'ha interessat tan poc parlar i llegir sobre la política.  Avorriment fruit de l'escepticisme?

1 de març de 2013

Anècdotes de a bord i apunts finals - Viatge en creuer -V-

-Ahir el vespre a la barra un individu se'm va colar. Era el del nas vermell que sempre veia traginant un got amunt i avall, . Avui l'he vist amb un braç i cama amb aparatosos embenats. Lo més probable és que caigués daltabaix de les curtes però empinades escales de coberta, després de tan trafegar. No dic que me n'alegri.

-A una taula de quatre quedava lloc per a dos però faltava una cadira. S'asseu la Neus i jo, per uns moments, talment com si hi hagués una cadira imaginària,  adopto la postura d'estar assegut, amb els braços a taula. Això va provocar el riure dels nens del costat. Crec que és un bon gag.

-El meu escepticisme sobre la intel.ligencia humana, potser com a éssers encara per evolucionar, ha augmentat aquests dies, sobretot al menjador - a taula es veu el seny i l'educació. He vist coses extraordinàries, horribles, fastigoses... He vist un plat amb una gran muntaya de talls de rabo de toro; un jove endrapant sis o vuit frankfurts; una dona més que plena menjant -abans de sopar!- a la barbacoa de coberta un plat curull de patates, una hamburguesa i altres acompanyaments. He vist un adolescent amb un plat que només contenia olives, curull d'olives. Els pares estaven al costat. He constatat  que el pes mig dels hispànics hauria de reduir-se bastant.
 
No sé si ho he dit abans. Hom sent recança a l'acabar el viatge, al deixar el que ha estat la teva casa durant uns dies, a més a més tan intensos. Trobaré a faltar el lleuger cruixir del camarot; el mirar pel vidre i veure el mar i la costa des de lluny. Per la nit l'únic que es veia era l'escuma blanca, la qual em recordava sovint el Titanic. Però pel cantó de la tripulació la melangia no era ben bé la mateixa. En el breu speech de despedida, el cap d'animadors -en nom de la tripulació- es va sincerar, tot dient lo dur que era estar lluny de la família i lloc durant els mesos que dura el contracte. Era aquell fons de nostàlgia, fins i tot tristessa, que hom endevinava darrera els somriures que -suposo per contracte- havien sempre de lluir.

Estic llegint el viatge de Reverte -el bo- a Alaska i Canadà i diu que quan trobava europeus sentia com si es retrobés amb  gent de casa. Els americans són un altre món. Ahir vaig estar a Tarragona amb visita guiada, com a complement d'un curs d'història i art romà. Òbviament hom parlà del nostre substracte romà i llatí, mediterrani cap i la fi. En aquesta singladura mediterrania ja hi anava pensant i ara ho dic: em sento cada dia més europeu i a l'hora partícep del llegat cultural i social mediterrani. Constato que els éssers humans,  en el fons no som tan diferents, però hi ha factors -subtils i a l'hora definits- establerts per la història, la cultura, la geografia -o ves a saber- d'on en resulten diferències cabdals, identitats i sentiments particulars entre grans grups de la mateixa civilització -occidental. Sense entrar en els "petits" particularismes nacionals o regionals. No sé si m'ha quedat embolicat. No m'estranyaria,  el tema  és embolicat per se, molt discutit i encara més divagable. En quant aquestes cròniques escrites a raig, estic segur que almenys hauran aportat algunes reflexions i informacions més o menys inèdites i interessants. És aquest l'esperit del blog, amb el de distreure.

25 de febrer de 2013

Viatge en creuer. Nàpols -la catalana-i els napolitans,Florencia, Villefrance, etc -cap IV-



Nàpols -la catalana- i els napolitans

L'Itàlia més tòpica. L'altra cara de l'Alguer. El centre  es pot assaborir mínimament en un dia. Fent cas omís als consells de les guies i sense saber encara si és perillós, vam anar pel barri dels carrerons de la roba estesa , de les motoretes que et surten per tot arreu, suposo que amb molts camorristes  -tot i que hi ha moltes petites botigues que donen normalitat  al barri. Sovint trobes petites capelles memorials personals a la façana dels edificis.  A una fruiteria hi vàrem demanar un parell de fruites, però el vell murri napolità va omplir-nos una bossa tot barbotejant i fent aspavents. El deixàrem fer només per l'espectacle. Preu no abusiu. Hi havia una aixeta per a netejar-les. Menjar en napolità és manyà, segons l'avi. Adosat a la paret d'una planta baixa -amb ciment i filat- trobàrem un colomar! Un grup d'homes ens va dir que no els donguéssim menjar. Ens demanàrem d'on érem i ens van dir que aquell barri tan típic es deia Espanya. El napolità té influències catalanes i de fet només va ser oficial quan Nàpols fou català -o catalana?. "L'entrada triomfal del Magnànim a Nàpols, que restà esculpida en l'arc d'accés al Castell Nou, construït sota la direcció de Guillem Sagrera, tingué lloc el 26 de febrer de 1443." Aquest castell és la principal fita arquitectònica de la ciutat.

Vagarejant pels carrers trobàrem un quiosquet on comprarem -a preu risible- un tros de la pizza per antonomàsia -la napolitana- i algun altre pastisset salat, d'arròs, empanada, amb la cervesa a euro. Mentre ho menjàvem en un banc ens venia una gran cridòria d'una taula d'una "terrassa" de bar. Un vianant ens digué: Stanno giocando a carte. Els napolitans són molt jugadors. Al cap de mig hora  tornem a sentir crits de dones, ara sí que era una bronca, en el més pur estil del cine neorealista. Ens trobàrem l'altaret del temple de la religió maradoniana, a la façana d'un bar. Hi passem a fer un cafè -tan petit com excel.lent- i comprar-ne una mica a granel en gra per la nova cafetera -res de Nesspressos. Pessebres a l'estiu. Tot un carrer. Les figures napolitanes són d'una expressivitat i qualitat emocionants, amb una estètica entre el barroc i la caricatura. Saben què és el caganer. A un mercadet de vell al carrer vaig comprar un llibre de disbarats futbolístics i un parell de jocs d'enginy a un euro -nous amb fascicle en valien nou- A Nàpols hi ha molt per veure. Ens quedaren les catacumbes extensíssimes, el Duomo -san Genaro-,  les esglésies i museus, i el Vesubi. Pompeia i Capri.
Pla té la teoria que el caràcter agitat i bellugadís dels napolitans ve del Vesubi. És com si estiguessin sempre a punt per fotre el camp, a punt per si erupciona. Quelcom imprès als gens. Pregunta: un senyor al carrer, tot xerrant, tenia les mans amb els palmells i dits encarats, com pregant, i les feia anar amunt i avall. Algú sap que significa?

Florència

No tinc res anotat. Recordo però el mal humor que ens va provocar que l'autocar aparqués tres quarts d'hora lluny del centre. De fet, crec que està fora de lloc divagar sobre tot lo que no sigui l'art i la bellesa omnipresent. Al mateix dia vèiem Pisa. Hi ha una fila recta de dos-cents metres de parades de souvenirs al recinte monumental de la Torre i el Baptisteri

Villefranche -prop de Montecarlo

Una cosa molt arriscada era anar a Montecarlo per compte propi des de Villefranche. Cap problema per anar-hi al matí en tren, però a la tornada s'omplien els trens i no hi cabia la gent. De fet, com a mínim dos grups van perdre el vaixell, un a Roma, on anàren a una casa de religiosos i l'endemà amb tren a Florència. 
Férem bé de no anar a Montecarlo. Villefranche és un petit nucli ple d'encant, costerut, encaixonat entre la montanya i el mar, amb el sabor estil rústic que els francesos tan bé treballen. Et rep un mercadet de coses provençals només al desembarcar. . Capella de pescadors decorada per Celine. Hi ha una gran ciutadella amb vistes, que ara conté tres museus gratuïts. Parlàrem amb uns british que ens digueren: scotish, no english. Hi vaig comprar una làmina joc amb la història agitada del poble amb els assalts que va patir, com a port estràtegic que era. No hi busqueu anar de vacances, és més car encara que la Costa Brava.

Al darrer capítol, anècdotes de a bord i reflexions

19 de febrer de 2013

Viatge en creuer pel Mediterrani-III- Marsella, Sardenya-L'Alguer

Per si algú vol conèixer quatre coses d'aquests llocs
 
Marsella la nova

Primer desembarcament. La diferència monumental que hi va trobar Pla als anys cinquanta, visitant-la un quart de segle després, quedaria empetitida ara. És una ciutat encara amb obres arreu. La importància econòmica del port és palpable. Els nazis, durant la ocupació, van acabar amb la Marsella bandarra i gangsteril de les pel.lícules. Van fer però una gran neteja aterrant els barris degradats, cosa que Pla qualifica de positiva però hipòcrita. Neteja que va completar l'aviació anglesa bombardejant els barris cèntrics. Per tot això Marsella és mancada d'un centre històric amb sabor i personalitat. És una ciutat del segle XX.

El nostre Alfons V el 1423 va saquejar la ciutat tres dies. És curiós l'accent marsellès, acatalanat i sense erres fricatives. Es consideren els reis de l'allioli.Cal retenir de Marsella: el barri de la Cannebiere -rovell de l'ou, fins i tot musicat-, el Port Vieux i el temple dedicat a Notre Dame de la Garde, símbol de Marsella -gran devoció a "la bona mére"-, dominant sobre un turó tota la ciutat. Hi comprem una original creu de vidre artesana. Al passar pels Docks -en anglès- la guia ens diu que no sap la traducció en espanyol -diu que moll no- i jo li dic que podria ser tinglado.

Limita amb zones de costa despoblades i abruptes. En definitiva crec que és un a d'aquelles ciutats que has d'anar descobrint tot l'encant i caràcter poc a poc. M'oblidava de les pintoresques illes d'enfront,amb el Castell d'If, on Dumas situa la presó del comte de Montecristo.


El dia de l'Alguer. Sardenya.


Des del primer dia que vaig arribar a Sardenya, tinc una debilitat per aquesta illa.
Pla. Servidor tenia unes ganes tremendes de trepitjar terra sarda. Sabíeu que estigué tres segles sota influència catalana, presència que es nota arreu, també als dialectes sards. Amb una mica de sort hagués esdevingut tan nostrada com les Balears. Sardenya és l'illa més gran del nostre mar. Ha estat castigada i colonitzada per a tothom. Excepte el ferèstec centre indòmit, terra de bandidatge i perills propis de novel.la. Les febres de les maresmes foren una altra gran xacra fins que els americans van fer net amb DDT els anys 1950.

Els kilòmetres previs a l'entrada són uns paisatges d'una mediterraneïtat especial i més lluminosa pels penyasegats de roca blanquissa. Un seguit de caletes amb torres de guaita dels espanyols a alguna punta. El cap Caccia -on hi ha la fantàstica gruta de Neptú.

No sé fins a quin punt tot això de la catalanitat de l'Alguer té sentit o és pur oportunisme turístic. El fet però és que el català és viu. Un dependent va anar a buscar una noia per atendre-n's al veure que érem catalans. Al preguntar si parlava català, va dir que alguerès  -això sí. A l'Alguer es respira una quietud i serenor, més mediterrània que italiana, diguéssim. Els carrerons i la façana de mar són agradabilíssims.
És una illa grandiosa i no m'agrada conduir, per tant dubto que algun dia compleixi el meu desig de recórrer-la i conèixer una mica a fons o descobrir-la, mai millor dit, ja que és l'illa amb més misteri, plena de costums ancestrals, racons ignots i antics, al costat d'erms, pobles perduts i costes d'aigües de blaus inèdits.
Les llengües

No hi ha lloc al món amb tanta varietat lingüistica: Italia, cors, català i el sard que consta de tres dialectes principals que al'hora es divideixen en moltes varietats locals

Tornada al vaixell

Una de les coses de més qualitat del creuer foren els espectacles que cada nit ens oferiren al gran teatre, no massa llargs, distrets i professionals. Aprofitaven per a fer promocions. El presentador era un francès de simpatia teatral però que encomanava optimisme. Era el director del creuer.

7 de febrer de 2013

VIATGE EN CREUER PEL MEDITERRANI -II- Cròniques de vivències i llocs

Atenent alguns lectors recupero la crònica  de vacances que tenia mig oblidades, tot i que em falta acabar-les del tot.
Mai m'havia cansat tant en unes vacances: t'has de llevar d'horíssima per poder "veure" cada ciutat -en unes hores-, caminant sense parar. El creuer és un món multiclassista: des de l'ambient de "merendero" de riu als matrimonis senyors d'etiqueta. En general els viatgers més desmanegats eren catalans -si la dona ho diu segur que és així. Personalment intento vestir adequat a l'ocasió. A un espectacle dels que fan cada nit, on se sol anar mínimament arreglat, van fer pujar a l'escenari un individuo. Anava habillat amb una samarreta plena de lletres, unes bermudes plenes de butxaques i unes xancletes piscineres de colors. Com va, aquest -vaig pensar. Era de la "cosmopolita" Barcelona. Així mateix les vestimentes elegants al "Dia del Capità" eren escadusseres. De totes maneres no tornaré mai a endur-me vestit i corbata. Resulta que el capità no passa per les taules si no que et "rep" al teatre per a fer la foto. Òbviament tenen molt negoci amb les fotos. I ho trobo bé, ja que si no el viatge seria més car. Les fotos eren, a més a més, tipus Hola, sense arrugues ni imperfeccions a les cares.

Em van quedar algunes activitats per fer: jugar al Trivial -tema Itàlia-, el gimnàs, el karaoke, la piscina, el casino...

Les sensacions del navegar

Ara no parlo  del creuerisme -festes, tiberis, etc- sinó del viatge per mar en sí. Les mateixes sensacions que vaig viure són les que esmentava Pla al llibre -que vaig rellegir per ambientar-me- Cabotatge mediterrani. També vaig reveure La leyenda del pianista sobre el océano, que s'ha convertit en una de les meves pel.licules favorites. Va d'un nadó abandonat a un creuer i de qui un fogoner se'n fa càrrec. Esdevé gran pianista, per ell sol. No baixà mai del barco i quan al final decideix fer-ho, des de mitja escala veu la gran ciutat sense fi, s'ho pensa...i torna cap al vaixell. Ambdós, ambtrès, coincidim en la mateixa sensació, difícil d'explicar. Bàsicament la de tenir a bord, un espai controlable, propi, no infinit. Al petit espai del camarot et sents lleuger. En tens prou amb quatre coses: la mica de roba, el llit, algun llibre, joc...fins i tot una tele, que ni es veia bé ni la miràvem massa. I un majordom per si se't descús un botó, p.e. Entenc la recança de que parla Pla al baixar de la baluerna que havia estat casa seva durant quinze dies en el seu viatge mediterrani.

Els companys de sopar

Tot fa pensar que hi ha una mena de comissió que procura agrupar la gent a les taules per alguna afinitat. Nosaltres erem una taula de gent granadeta. De Barcelona, Gandia i Mollet. Granadets tots menys   ,la colombiana  treintanyera companya del Pepe de Gandia. En Pepe -53 anys- em va semblar el típic valenciá blaver, d'arrel franquista, un pel primari. Deia que no parlava en valencià per la seva companya , però tampoc ho feia quan s'adreçava als altres quatre catalanoparlants. Es feia rar conversar en castellà amb una persona amb accent català. Els seus pares eren andalusos. Petit, cap pelat, eixerit, gallito i milionari. El tipic selfmade man. Es va fer d'or amb màquines i camions a l'època del totxo -ara ho té quasi tot parat, diu. També té un Jaguar, i un restaurant. La seva promesa -amb nens- no viu amb ell. Cada dia venia amb un bolso nou, rellotge o perfum adquirit a les "ofertes" del dia dels duty free.

L'altre parella eren un enginyer mecànic i senyora. Persona d'agradable conversa sobre temes actuals i socials. Deia estar entregada unívocament al món del seu ofici, sense cap altre interès-suposo que amb els dies l'amenitat dels sopars hagués caigut una mica. La seva dona manifestà una vegada que no tolera els mentiders -un seu parent ho és, compulssiu. Tots vàrem assentir -jo vaig afegir que encara era pitjor la gent sense paraula ni formalitat. No se li va ocòrrer a Pepe dir: Hombre, yo solo miento si me benefisia.

A seguir: Marsella, Nàpols, L´Alguer

2 de febrer de 2013

Crònica antibarcelonista i futbolera -de volada escasa

Aprofitant la idea del fill gran hem anat, fills i dona inclosa cap al futbol.  He disfrutat aquesta tarda amb la derrota del Barça B. Bé disculpeu la provocació, ni és un escrit antibarça i amb el que he disfrutat ha estat amb la victòria del Sabadell. Als nois s'els feia estrany anar contra el Barça. Si els amics de les forces barcelonistes de Mollet llegissin això em tocarien el crostó. Jo vaig participar a primeria fila en les primeres celebracions al carrer de les victòries culers -Basilea 79 i sempre he seguit el Barça. De totes maneres em sembla que si el Sabadell fos a primera em faria del Sabadell, per una sèrie de raons: escola, lleure, vallesanisme. I de quixotisme.

L'altra cosa que vull dir, encara que a pocs els interessarà és que després de dècades de no trepitjar un estadi he redescobert una sensació que ja ni recordava: l'emoció, els crits, l'eufòria, la comunió col.lectiva del futbol viscut al camp, cosa que ens portaria a disquisicións sobre la màgia la mistica de les agrupacions humanes i del futbol, etc.

Certament vaig estar de sort. Inici esvalotat del Sabadell, dos a cero pel Barça, el segon gol al minut 43. Al 45 marca el Sabadell! Remontada local fins el tres a dos. Estadi amb bona visió amb una música horrible i eixordidora una hora abans. Begudes dos euros i mig.

Els hi porto sort, ja que la darrera vegada que vaig anar a la Creu Alta va ser el dia i any que va pujar a primera -per darrera vegada.

Podria afegir més coses però ja n'hi ha prou i sobres.

29 de gener de 2013

Dues vivències entre la màgia i el misteri

- Al canal Discover emetien una cosa -cientìfica semblava-sobre sirenes -sic-. Òbviament no parlaven de les sirenes de Disney, sinó de una estranya espècie humanoide marina. Em va sorprendre, però el meu escepticisme  va anar trontollant progressivament, fins esdevenir quasi espant al veure el video d'una xarxa plena de peixos entre els que hi havia una mena d'homínid fent aspavents.

Estalvio els comentaris, incomprensibles  sense haver vist el documental. Si algú vol riure sense haver-lo vist, allà ell. Era una aixecada de camisa del Discovery? Només una cosa, la representació gràfica d'homes peix és comuna a la majoria de cultures antigues, que no tenien contacte entre elles

- A manca de qualsevol activitat nocturna el dissabte a Mollet, anàrem a can Palots, Canovelles, a veure el mago Isaac -entretingut espectacle l'Un idiota.

Érem 17 persones. Al meu cantó de platea érem tres parelles i un single. En surt un voluntari: Como te llamas? Esteban. En surt un altre. Como te llamas? Esteban. En tenia un al davant i l'altra darrera. Al acabar l'espectacle els hi dic: Jo també em dic Esteban. Bocabadats i rient compartirem una situació i moment especial. Serà que aquest nom implicauna atracció a la màgia? Bé si més no és una curiositat que destrossa les lleis estadístiques.

25 de gener de 2013

Encara que no siguis envàs.. al plàstic vas -de pet

Entre que no s'expliquen bé a l'anunci i que les companyies que paguen la campanya -Ecoenves i no se qué-  els importa un rave la sostenibilitat -constatat-,  jo doncs continuaré fent com sempre:  dipositaré EL VIDRE AMB EL VIDRE I EL PLÀSTIC AMB EL PLÀSTIC.

Si hi ha una cosa que posi nerviós a les empreses deixalleres esmentades és només esmentar el mot REUTILITZACIÓ -ideal per la natura i fatal per ells. El capo aquest de la Gene reponsable de la sostenibilitat -Déu ens ajudi!- que ha sortit abastament dels mitjans, s'enfotia de la reutilització, dient que això era de quan vèiem Heidi i els Pallassos de la tele. Més que incompetent el tipus. Com se deia?

Recicleu bé, no com diuen ells.

12 de gener de 2013

MANIFEST -HETERODOX- PER LA INDEPENDÈNCIA -i II-

 Continuació
(sembla llarg però no us  ho penseu)

El seny i on para

És cert que a Catalunya hi ha molt seny? No, tot i que més que cap altre lloc sí. Lo meravellós no és l'abundor de seny sinó la qualitat, l'existència d'uns pocs compatriotes que són la personificació més elevada del seny, que és la sublimació de la intel.ligència pràctica. Per a Pla "el seny és Balmes". Si s'hagués fet cas a la  proposta dinàstica del de Vic ens haguéssim estalviat tres guerrres civils. Ara i aquí, molt probablement, la seva visió no seria massa diferent a la que té el pobre Criteri -i igualment obviada?. Penso -idea pel.legrina?- que avui només podríem trobar la fina visió balmesiana dins al món eclesiàstic. Tradicional és la seva diplomàcia i finezza en el tractament de temes delicats. No ho descartem a la primera.

Sempre he estat del morro fort; dels que deia menys seny i més pebrots, mentre la majoria era autonomista.  Ara, amb més anys i amb la nova situació, penso en canvi, que cal tenir el morro fi i la murrieria de la guineu. En definitiva, assenyats com presumim, en aquesta cruïlla decisiva ÉS L'HORA SUPREMA DE DEMOSTRAR EL NOSTRE SENY.

Dubtes i  errors

 
Ara bé, creieu-me però, que com a persona -diguem-li- de caire tradicional -estic més a prop dels místics castellans que dels tics de la nostra progressia-....no les tinc totes. Intueixo que alguns esperen el nou país tot pensant: ara serà la nostra, per esbandir la presència d'allò catòlic de la vida públca i aplicar ració doble d'aquest esbiaxat progressisme tan nostrat -causant de bona part de la situació moral, espiritual i intel.lectual del país. Temo també que no siguem conscients del curull de vicis i defectes que tenim i -cofois- no fem res per esmenar-los. Hi ha una insistència en posar en primer lloc l'economia, el creixement, per tant temo també que hom pretén convertir Catalunya en un polígon industrial -menys els quatre Parcs naturals, això sí. M'ammoïna que alguns -il.lusos- vulguin pretendre com a segona llengua, l'anglès davant l'espanyol. I darrer: serem capaços de regenerar  la política catalana?
   
Les bones vies

Seria d'una immensa miopia política que en la confecció  del  full de ruta no hi participessin totes les forces polítiques. Seria catastròfic oblidar la Catalunya real -eufemisme del melting pot. Res sòlid es podria construir si masses se senten de banda. En definitiva, no tinguem cap dubte que quants més llaços es vulguin trencar; a més maximalisme -a una i altra part- , més feixuc serà el procés d'emancipació. Presenciaríem  uns jocs de garrotades de cec inacabables i un anar a les palpentes per un camí que ni jo em veig capaç de veure on ens portaria, ni afirmar si ens portaria enlloc. Independència no equival a trencament. Proposo:  fermesa,  però també educació, diplomàcia, tacte, empatia, pocs crits i menys escarafalls -també perquè ells són més i més forts. Adonem-nos que ,dissortadament, aquestes virtuds no són pas les que més ens distingeixen als catalans.

Ah, i si erro, si alguna de les reflexions que he exposat no són la part fonamental, inel.ludible i menystinguda del procés, que algú m'ho digui -i demostri si és possible- i deixaré fer. Si hom creu que no erro del tot, que se m'escolti en allò essencial.


 Perquè  i què hem de reivindicar  (Afegitó -d'un altre post a ran un comentari)

"Considero del tot necessari, quan un dia o altre tinguem les claus de casa nostra... i els duros, treballar per a construir quelcom millor, fer neteja i mantenir la casa endreçada, sana, on es valori l'enaltiment de la cultura i l'esperit. I bo i amb la cara neta, fer saber al món que existim, projectar-nos-hi i contribuir a fer-lo millor Aquesta és la resposta a qui us pregunti La independència per a què?"



(no sé quant hi ha d'heterodox en el que he escrit, però no em sento reflectit en el pensament general i  la marxa de les coses .Crec adient adjectivar-lo així.)