30 de desembre del 2009

Com resoldríeu l'enigma del lingot? Afegitó a la saviesa

Tenim un lingot de 15 cms de llarg i 800 grams de pes. Podríem repartir-lo en tres parts iguals?

De la mateixa manera que sóc ludòfil resolutiu a vegades també invento alguna cosa. Ara se m'acut això, a veure si algú pot ajudar-m'ho a resoldre, a banda que ara estic poc escrividor.

Afegitó

El mateix dia que escribia lligant humor i saviesa vaig trobar aixó de Francisco Casavella: "La sabiduria és poseer un magnífico sentido del humor; siempre bajo la atenta vigilancia de una lucidez nada presuntuosa."

Per a Kiko Amat era nogensmenys: "...el único que podia darles un baño intelectual a los jerifaltes de la cultura. Y mi héroe."

23 de desembre del 2009

Enigma: Com es tradueix Montilla al català i altres curioses casualitats i la meva nadala


ENIGMARI


Montilla
és un monticle o muntanyeta, o sigui que LA TRADUCCIÓ DE MONTILLA ÉS PUJOL, o sigui que després de governar-nos un pujol n'ha vingut un altre -el primer és un pujol asoleiat, el segon no ho recordo-. Ho trobo fascinant. Ah, i visca, UQV.

- Donava per conclòs el post però no puc resistir esmentar altres curiositats. L'any Dalí, va ser l'any on de qui més es parlava era de Saddam, Aznar, Carod i al meu poble l'alcalde Monràs. Que els unia? el bigoti. Va ser l'any dels bigotis.

- El rei que va marcar el final de les llibertats catalanes; el primer polític lliure de l'estigma centralista -sobre el paper-; el futur monarca que possiblement es veurà immers o fins i tot resoldrà la qüestió de la sobirania catalana, el primer brot de protesta antifranquista -per part de l'Església, contra Acedo Clunga, governador civil de Barcelona; el primer moviment -extrapartits- fou el FLP -Frente de Liberación Popular-. Foren coneguts com els Felipes. Com tots els anteriors. Quin flipe! -perdò per l'acudit-.

- En el temps on Gorbachov i Clinton eren el centre de la política mundial aquí es parlava de Felipe, Aznar . Què unia els quatre? El Zodíac, eren Peixos. Per cert, com Pla, Montaigne, Espinàs i com jo -ah, vaig nèixer el mateix dia que l'Aznar-.

- Ara, per Casualitats extraordinàries aquestes entre Lincoln i Kennedy. Aquestes no les he descobert jo.

En fi, elucubracions divertides i coincidències curioses. O no?


POEMA DE NADAL

La nostra vanitat prou s’afigura
que està damunt del bé i del mal,
mes no hi val ganivet, ni ànima dura,
és més forta la nit de Nadal!.

Ai, si no fos aquesta nit tant clara!.
Seríem tros de carn i pensament
que no coneix d’on ve, ni on va, ni on para;
pell d’home arrossegada pel corrent!.

Però Nadal ens ha pintat el rostre
amb un vermell precís i decidit,
i ens dona un sentiment de llar, de sostre,
de terra, de nissaga i d’esperit.

I ens dona un punt d’humilitat de cendra
per estimar un racó dintre l’espai,
i desperta en el cor aquell blau tendre
que hem volgut escanyar i que no mor mai.
(...........................)
I si tot l’any la mesquinesa ens fibla,
i l’orgull de la nostra soledat,
almenys aquesta nit, fem el possible
per ser uns homes de bona voluntat.

J. M. de Sagarra

Amb aquest meravellós fragment, us desitjo el bon Nadal. Com que ja ens l'havíem desitjat en altres canals quedeu excusats de donar-me'l ara :) BON NADAL

20 de desembre del 2009

El fitxador. M'ha fitxat

Per si algú ho ignora, ha aparegut un blog on un especialista realitza les fitxa de diferents blogs. La d'aquest és just penjada i -noblesa obliga- en lloc de copiar-la us remeto a ca seva i conèixer també la seva plana. I no ho faig perquè em retrata en termes positius, sinó per l'estona que m'ha dedicat, que dedica a la tasca fitxeril, amb prosa lluïda i culte.No cal dir que és una tasca arriscada, pot errar interpretant les pistes i en la difícil objectivitat -li he detectat dos tics-.

Vaig dir, abans de ser fitxat, que la seva tasca era necessària al món dels blogs, món que marca alguna tendència i propicia debat directe i substanciós, no només sobre politiqueries tertulianes; amb la "incorrecció" que cal -a vegades més-. Reducte de la intel.ligència inquieta, per tant heterodoxa. Enorgullim-nos tots els que ens llegim i hi participem . El nivell del país ara és el que és.

Si la fitxa d'UQV serveix per ajudar a coneixer els dos "Criteris" i del que diu del meu hi ha un punt de realitat , podem dir que també ell participa en aquest fer "a fi de bé". El fet de fer les fitxes també implica compromís.

Publicaré algunes observacions a la fitxa. Bèstia de segona com sóc no gastaré -ni gastaria si fos grossa- la indiferència d'elles, no sé si "encetats" també per la crítica de l'espia a la rauxa dels esmentats. De moment però, deixant un moment la modèstia a favor de la veritat i referit a l'apartat influència, diré que més de dues vegades he vist que algunes bèsties grosses han emprat arguments o idees meves, després d'escriure-les jo, o he donat peu a altres. Que no pateixin, ni dic ni diré res, a mí ja em va bé que el que penso ho escampin. He de dir que tot i les crítiques i els defectes dels esmentats, l'espia és indubtable que els hi reconeix implícitament algunes qualitats, per això els llegim. La modèstia no és certament la principal virtud d'ells, i mai he vist que deixessin cap comentari enlloc, com fem tothom.

El comentari a la fitxa no serà llarg, ja que -parafrasejant el que va dir aquell escriptor a l'editor a l'hora de corregir l'obra del primer-: Qui sóc jo per a corregir l'obra d'un geni? -amb la ironia que cadascú li posi a geni-.

Continuaran cinc cèntims a la fitxa.

15 de desembre del 2009

Montaigne i jo, dos tontos molt tontos

Després de l'agossarament en fer tesis potser és temps de modèstia i reconèixer la nostra beneiteria.

"No hi ha ànima per vulgar i mesquina en la que no llueixi alguna facultat particular..." Ho vaig llegir de Montaigne però jo ja ho pensava -qui no ha pensat "els clàssics em copien"?- A continuació -situació inversa- llistava "les coses vulgars que és vergonyos no conèixer". Abans de llegir-ho jo ja tenia feta una llista, que figura ampliada darrera la de Montaigne.


La llista d'incompetències d'en Montaigne -realment apabullany-


"Hame acontecido más de una vez no recordar la gestión que tres horas antes había yo dado o recibido, y olvidarme del sitio donde había escondido mi bolsa...mi espíritu es tardío y embotado; la nubecilla más ligera lo detiene...tampoco vana sutileza que no me embarace; en los juegos en que el espíritu toma parte: el ajedrez, las damas, la baraja y otros análogos, no se me alcanzan sino los rasgos más groseros. Mi comprensión es lenta y embrollada... pero lo que llega a penetrar lo dilucida bien y logra abrazar lo universal...gracias a los maestros. Ningun alma existe tan inepta e ignorante como la mía de muchas cosas vulgares que es vergonzoso desconocer. Enumeraré algunos ejemplos:

Yo nací y me crié en los campos; tengo entre manos los negocios...pues bien, no sé contar ni con fichas ni con la pluma; desconozco la mayor parte de nuestras monedas; ignoro la diferencia que existe entre las diversas semillas, así en la planta como en el granero; apenas distingo las coles de las lechugas de mi huerto; ni siquiera me son conocidos los nombres de los útiles más indispensables de la labranza...los más elementales principios de la agricultura, que hasta los niños saben; mayor todavía es la ignorancia en las artes mecánicas y en el tráfico, y en el conocimiento de las mercancías, diversidad y naturaleza de los frutos, vinos, carnes; no sé cuidar a un pájaro, ni medicinar a un caballo o a un perro...no hace todavía un mes que se me sorprendió ignorante de que la levadura sirviera para hacer el pan, y de qué cosa fuese fermentar el mosto.

En punto a música y canto, no pude dar un paso ni tampoco supe jamás tocar ningún instrumento. En la danza, en el juego de pelota, en la lucha, no he podido adquirir sino una muy ligera y común capacidad; en el nadar y en el esgrimir, en el voltear y en el saltar, mi habilidad es del todo nula. Mis manos son tan torpes que no aciertan a escribir como Dios manda, En la lectura no soy más aventajado: muy luego echo de ver la fatiga de los que me escuchan. En lo que a otros particulares toca, no sé cerrar a derechas una carta; ni supe nunca cortar la pluma, ni trinchar en la mesa, ni equipar un caballo, ni manejar un halcón, ni hablar a los perros, a los caballos y a las aves"


La llista d'incompetències d'un servidor

Si Montaigne -mig pagès, com Pla- desconeix tantes coses del camp, jo que "escric" manifesto avergonyit la meva ignorància -dilació- en tanta lectura de tants escriptors i filòsofs de renom. A peu em perdo per Barcelona, amb cotxe ni hi vaig; orientar-me per carretera i seguir els rètols m'és un repte. En retòrica i oratòrica limitació absoluta, envejo la gràcia i expressivitat de qualsevol netejadora o peixetera; quan explico acudits -serè- és més possible que hom rigui de mi que amb mi. La renda i les bases imponibles per a mi són imposibles, en general tota la paperassa. En qüestions de bricolatge la incapacitat supera la voluntat. Tinc memòria però oblido fàcilment noms i fesomies i sóc incapaç de recordar un vers d'una canço, musicòfil com sóc. Encara que ho intueixo no entenc un sofregit ni la picada. Fill de pagesos obtinc magríssims resultats amb les quatre hortalisses que planto a un racó del pati. Sé anglès però no els entenc quan parlen. L'autoservei de benzina em costa esforç, i tot i això és el màxim que puc aconseguir en un cotxe -no trobaria ni les bugies-; sóc incapaç de distingir-ne més de quatre models -tirant molt llarg- i el meu Megane el localitzo millor per l'antena esfilagarsada que pel "disseny", que confonc amb els altres monovolums. No sé fer anar un móbil i coses amb l'ordinador les justes. I altres limitacions que per descuit o vergonya no escric, algunes d'intel.lectuals coincidents amb les de Montaigne. Podria afegir que no faig escarafalls al landisme i recordo que a casa em van dir cursi, al retrobar-me amb aquestes cançons.

Pel què explica, Montaigne sembla més tonto que tots nosaltres, i publicava!. Sembla doncs que saber què és i on rau l'estupidesa pot ser tan esmunyadís com saber què és la saviesa -o la veritat-. Cadascú té les seves "especialitats" en el camp de la tonteria i també en el de les habilitats. "Només" es tracta de dilucidar el valor de cadascuna.

13 de desembre del 2009

Curioses Casualitats sobre "herois" i altres

(Les tres tesis són els següents posts. Millor començar per elles)

M'ha anat bé aquestes dues nits a l'Empordà, després de "l'esgotament" de tanta tesi, i a sobre per l'hora intempestiva que la vaig "passar a net".

Com a afegitó

Exactament 24 hores després d'escriure-ho, a Can Massa abans de dormir  llegeixo al llibre de Dalí que comprarem a Púbol una cosa que seria una resposta a la qüestió que tancava el meu autocomentari sobre els qui dubten de la nostra identitat. És la llegenda que hi ha al peu del monument Pujolsià de Figueres: El pensament català rebrota sempre i sobreviu els seus il.lusos enterradors. El llibre es clou amb unes paraules de Dalí per a inscriure sobre les relíquies dels argonautes: Prohibida la entrada a tots aquells que no siguin herois.

48 hores després. Portava el Quadern gris ja que la meva dona el volia començar. L'obro i em surt -ho creieu o no- la plana i el paràgraf, l'únic del llbre on Pla parla de Balmes, d'entre les 800 planes. Talment com si algú m'hagués empès a obrir-lo per allà.

Guinys i enginys de la Providència? com dient: Alles gut, xaval.

5 de desembre del 2009

EL SUPERHEROI DELS CATALANS I ALTRES HEROIS. El model ideal de saviesa és el català?

Nota.- Els apressats, desconfiats, i lectors de matèries més lleugeres, llegeixin almenys la lletra en negreta.

Aparteu les criatures! -guardeu-les- i pareu atenció. Això és més seriós, el més seriós, ambiciós -o el que sigui- que he escrit aquí -pretensió que porta el risc de despertar patètica risibilitat-.

Partint del llibre El Balmes de Josep Pla, de Mn Ramon Pou i Rius -finura i intuició- vull explicar per què l'heroi de Pla fou Balmes. Espero que us sorprengui com a mi.

Com a balmesià i planià m'ha omplert de satisfacció llegir Mn. Pou. M'aferrat en la convicció que són màxima expressió de la intel.ligència, si més no la catalana, poc aimant d'embolicar-se en massa profunditats però la més profitosa i útil a l'home. Pou afirma que això és un tret del caràcter català -algú s'ha donat que Balmes vol dir cavitats poc profundes?

Balmes, l'alter ego de Josep Pla

"Balmes fou per a Pla una consciència submergida, que avala la seva manera de ser... s'hi identifica en allò que és la seva passió: escriure, publicar, defensar l'ordre, ser realista, tocar de peus a terra,...l'economia sanejada. La moderació balmesiana té captivat, fascinat l'esperit de Pla." Tota la moderació en l'ordre social li ve de Balmes, diu Pou.

Comencem reconeixent que Pla va obviar els primers escrits apologètics de Balmes -segur que per la seva manifesta incapacitat, fins ben gran, per a la metafísica-. Deia també que el trobava massa barroc en ocasions -Pou ens fa veure que òbviament Balmes era fill del seu temps-. Sovint sembla que el rebaixi a la categoria d'artífex de la filosofia del sentit comú -en el sentit del common sense anglès però, diferent del horse sense- Afirma que Balmes no va crear cap sistema filosòfic i que feia poca filosofia. Pla no tingué en compte que va morir massa jove per a crear escola.

El "capteniment conservador d'amdós" però no és ben bé igual. Pla, diu Pou, en té prou amb professar l'ordre revolucionari i Balmes "vol acció, un fer implicat i replicat; complicar-se en el corrent humà, sovint a contracorrent". Extrec de Micronet: "...criticaba con dureza los modos en que Espartero se hizo con el poder e instituyó un régimen liberal-progresista. En el año 1841 marchó a Madrid, persuadido de que su presencia en la capital era la única forma de defender el sistema moderado contra el partido progresista en el poder". O sigui, com que Vic li quedava petit, el capellanet agafa i s'en va a Madrid a canviar el país! Sensacional. I la seva proposta dinàstica, sens dubte, hagués evitat tots els trasbalsos posteriors que ha patit la història d'Espanya.

En parla Pla

"...no deixa de ser curiós constatar que en un país que tendeix a formular idees en general ininteligibles i gravita en l'afany d'aquesta fraseologia ideològica, hagi produït una filosofia pobríssima...Si agafeu el millor llibre de de filosofia que ha produït aquest país, El Criteri, afirmació probablement indefectible, us trobareu amb el llibre de menys filosofia del continent...Això està bé, i és l'explicació del seu èxit entre nosaltres...(XLIII-702-73)

Pla escrigué sobre la perfecta síntesi en Balmes de l'home pensador i el pràctic: "la dosificació d'aquests dos sentits constitueix el tipus huma més complet del país" "...Balmes és encara bastant viu; que pot ser de gran utilitat i profit. Frigorificar Balmes serà una mica difícil" Per a vergonya del país la predicció de Pla no és massa exacta.

Del Balmes polític

Si com a pensador el valoraba, com a polític arribà a dir: "és l'encarnació màxima, el legislador perenne de la posició catalana més profunda i més contrastada per les circumstàncies...la quinta essència del conservadurisme liberal, és a dir la flor de la vida moderna en el que té de més estrictament ètica i civilitzada"..."Balmes fou un moderat típic, inteligentíssim, d'una sagacitat impressionant. No em sembla que el segle vint hagi donat, en la política, un altre home de la seva objectivitat, d'elevació, i de més viva sensibilitat per les coses públiques" (XXXIII-161-162)

I reblant el clau: "És el català del segle passat que manejà més idees i tingué una més vasta curiositat intel.lectual" (XXXIII-157)

Conclusions

Mossèn Modest Prats va dir a Pou que Pla -ratllava els 83- estava preocupat per la transcendència de l'home i que llegia Michele Federico Sciacca. Dada que coincideix amb un dels ultimíssims escrits: " En aquesta península, tan pobra en filosofia -Catalunya encara més-, el professor de Gènova, parlant i escrivint, em descobrí un món nou -això no vol dir que no tingui un gran respecte per Jaume Balmes...-Materialista i cientifista com vaig ser en la joventud, ja tard en la vida, el professor Sciacca em descobrí un altre món. Aquelles hores de Gènova han estat per a mi inolvidables".(XLIV-562). Per quins set sous hi fa sortir Balmes al costat de Sciacca en una qüestió que tant el preocupava en aquelles darreries de la seva vida? Pla fa aparèixer Balmes des del Quadern Gris, volum primer de les seves obres fins els "Darrers escrits" volum últim-. Pla va viure sempre al costat de Balmes. "

"La moderació de Balmes és el constant punt de referència de Pla. És que en definitiva, l'ombra de Balmes planava sempre sobre Pla". Amb aquestes paraules clou Mn. Pou el seu treball.

"Pot existir un doctrinarisme dretà tan irreal i pertorbador com un racionalisme d'esquerra. Balmes està fora d'aquests engranatges" Com jo. I com això, altres intuicions confirmades en el treball de Mn.Pou, m'han omplert d'un goig especial; d'orgull pel nom del modest blog i de la responsabilitat que aquest modest Criteri sigui el primer del món. Vull dir de la Xarxa:)

Moltes més coses trobareu al llibre esmentat, que el podeu encarregar a la xarxa de biblioteques.

SEGONA PART

Altres superherois

"Amb Maspons va nostra raça, amb ell Nosaltres Sols"

Donava per conclòs això, quan he vist -Casualitat- a l'index de conferències anuals a Vic sobre Balmes un nom: Francesc Maspons i Anglasell!

Els escrits del vallesà no estan massa disponibles- i els seus llibres sobretot són de lleis-, però el dia que vaig llegir-lo per primera vegada de seguida vaig considerar que em trobava davant d'una intel.ligència excepcional preclara i de criteri justíssim, com poquíssims. I de nou la Casualitat: poc després em va caure un exemplar de Nosaltres Sols -1932- que em confirmà -sorprès- l'excepcional apreciació que jo tenia de Maspons i Anglasell. Jo no era el primer. Poques vegades he llegit lloa tan abrandada. Per tot això -i així el divulgo- incloc el biguesenc a la llista.

Heus ací l'home

(selecció d'estrofes)

Canto l'Home del dret. Seny clar. Cor recte
Més que la força fort!
Ja en Clarís ombra roja del martiri
allà Dalt ignorava el repós, amb els tràgics herois
que alliberar volgueren llars i ares

President Clarís, èpic Canonge
Ara ell confia, ja es reposa
i s'ha eixugat el plor
car veu que Catalunya ja té l'Home
que és el seu dret fet hom;
i aquest home (escolteu-lo jovenalla,
puny aspre i bes de flor!
Escolteu-lo i canteu-lo com el "pean" dels indòmits estols)
Aquest home d'acer, tot crua i nua
Raó: Es En Maspons i Anglasell: Cavaller del dret dels Pobles,
sense fums de Quixot!
A ell, llaor! Amb ell va nostra Raça,
Amb ell Nosaltres Sols.

autor: FILIAL

Encara un altre: Joan Lluis Vives

Pensava en la meva relativa erudició i -efectivament- encabat d'escriure això descobreixo un altre monstre: Lluis Vives. No és moment d'explaiar-m'hi i diré només dues coses: es acceptat arreu que fou el pare de la psicologia moderna. Cito San Baldomero Ucar: "La filosofía es, según Vives, una ciencia universal a la que nada se escapa y que engendra todo tipo de saber, pero un saber eminentemente práctico..."  reivindica Aristòtil a qui distingeix de "el modo de escribir de ciertos filósofos que confunden profundidad con vaciedad". Pla, Balmes amb Vives: la tríada del sentit comú i el seny!

Savis i savieses hi hauran, jo -català cap i la fi- considero que aquest pensament de tots ells planer però elevat, altruïsta, positiu i sensat és el més...assenyat.

A qui accepti la gran vàlua dels esmentats i tenint en compte les coincidències en el seu patró de pensament li proposo que reflexioni. Ens diuen cap a on hem d'anar -ara que anem perduts-? És clar d'on venim? Per què s'els arracona doncs? Quins patrons queden o hi han que siguin més raonables? Potser ens emboliquem però intueixo un camí.

I sembla que tot lligui

Partint de Balmes-Pla he anat a parar a la formulació del meu canon-balanç de saviesa, on afegeixo Graciàn, amb aquest silogisme: Mn. Pou fa marxar de costat Pla i Balmes; el prologuista Garralda diu -confirmant-m'ho- que des de Gracian ningú com Balmes. Fent el silogisme: Si Gracian és a Balmes lo que Balmes és a Pla, Pla val com Gracián. Matemàtic, tots units i coincidents en la defensa de la inteligència al servei de la utilitat a l'home -no sé si té massa a veure amb la doctrina "utilitarista"- i la seva dignitat. Encàrrec per a estudiosos: que interessant seria saber què pensaven Pla i Balmes de Gracian o de Vives. O Pla d'en Maspons -aquests coincidiren com a mínim en la signatura d'un manifest al costat de la floreta del país-.

Sembla que tot lliga i quadra; que potser ens hem acostat una mica més a la veritat, si més no al camí que hi porta, -camí i veritat aquí esbossats amb trina veu uníssona-. Per força la veritat ha de ser una i lluminosa. Enlluerna tant que no la veiem?

Aquí acaben de moment les meves tesis si no valuoses valentes.

Trailer- Després de l'agosarament en fer tesis "transcendents" potser és temps de modèstia i reconèixer la nostra ruquesa, amb el següent post : Montaigne i jo -dos tontos molt tontos- (el primer títol que s'em va ocòrrer)



Nota per a mi. He de buscar al disket una entrada del meu "llibre", per a refrescar la memòria sobre el "sistema filòsofic" que vaig decidir desemvolupar -un foli, no ens pensem-.

30 de novembre del 2009

PATOLOGIES DEL CARÀCTER CATALÀ

"Els catalans estan malalts" Aznar. Passo a net uns antics pensaments, des dels meus escasos coneixements de psicología, tractant les patologies més exteses.

Neuròtics

Estem carregats de manies, sentit del ridícul i obsessions. No en debades aquí és on es valora més que enlloc del món el neuròtic Allen i les seves neuròtiques -i cada vegada pitjors- pel.lícules.

Síndrome d'Estocolm

Envers Espanya. O França!

Masoquistes

No sóc jo qui s'ha inventat això del'autoodi: odi a la pròpia tradició és masoquisme. Així mateix ho és el destruir el nostre paisatge natural i urbà. I a la guerra -i tantes vegades- cremar o girar el cap davant la destrucció de quasi totes les esglésies, patrimoni artístic i els arxius parroquials on es guardava la pròpia història. En èpoques s'ha lligat el Barça perdedor amb el masoquisme català. No podria afirmar que el tret del victimisme que ens adjudiquen aniria per aquí, però l'apunto.

Paranoics

Qualificatiu que ens adjudiquen sobretot els forasters. Quant hi ha de "hambre y de ganas de comer" ho deixo al criteri de cadascú.

Alienats

Possessió per altres identitats i entitats -o llengües-.

Duals (no recordo el nom clínic)

Passem de la de ser catalans al pessimisme. Tenim moments de seny -a vegades excessiu- i moments en que som víctimes d'una rauxa tal que sovint ens colapsa el pensament. Som de l'egoïsme més atroç i a l'hora capaços d'empreses col.lectives ciutadanes, tot i que això s'està perdent.

Autistes

Els poetes de la resistència en deien mesells. El català rep totes les malvestats, les de fora i les inflingides pels que manen -i remenen- a Catalunya mateix, amb absoluta insensibilitat, sense reacció aparent. El català -en qüestions materials o no- va a la seva, com els autistes amb les seves coses.

Depressius

És habitual el pessimisme i la depressió que comporta la frustració no poder exercir plenament de catalans i de ser ignorats al món. Pessimisme culé que malgrat tot es manté.

Complex d'inferioritat

Davant les cultures grans -o grosses- el català s'acostuma a sentir insignificant, inferior. Ho denota el servilisme que representa tenir reserves a emprar el català, fins i tot de moltes persones que s'emboliquen en la bandera.

Cretinisme

Ensarronats contínuament. Aquesta patologia és universal, cadascú en tenim el nostre grau -i matèria-. L'atenuant és que és sovint és induïda.

Megalomania

És un component que ens identifica bastant. Hi haurà més exemples però pensem en Monturiol, Verdaguer, Gaudí, Dalí, el mateix Balmes, un capellanet que va sortir de Vic cap a Madrid "per a influir a la marxa del país", el Sostres mateix o en Pujols dient que el català ho tindria tot pagat. No hi ha delirants més lúcids que els catalans, sostinc.

Catofòbics

Aquí me la jugo, vinga, i és que identifica bastant la Catalunya d'avui. Dels Segadors que tenien el Sant Crist com a capità hem passat a encapçalar la crítica fins i tot l'aversió a tot allò catòlic, especialment pel què fa a la jerarquia. Fins i tot per part de moltíssims catòlics declarats! Un fonamentalista diria que això no és patologia sinó possessió pel Mal.

Veig que si encetés el capítol de fòbies donaria per molt, hi som propensos: l'altra antonomàsica és la PPfòbia.

Egocentristes

No sé si és patologia però quasi. Enlloc, en qualsevol grup de persones amb les mateixes idees i objectius es produeix tal desunió i afloren tants personalismes, fruit de l'egolatria. L'individualisme de la pairalia. Aventuro -veient el panorama- si no hi ha una perillosa deriva cap la cleptomania.

Satiriasis

7 vegades més putes que a Anglaterra; enlloc es permet el porno en obert o les copul.les al carrer, ni hi ha cap Bagdad més.

Esquizofrènics

Creix l'independentisme que a l'hora però abjura de la tradició que també ens identifica -qualificant-ho de nacionalisme de campanar i espardenya-.

I allò més concloent: esquizofrènia és viure amb dues identitats.

Ensenyament positiu: conèixer-nos

Una persona observadora amb més coneixements suposo en podria fer un llibre i afegir dolències. Aquí pot fer-ho, això si més no és un punt de partida. Una qüestio paral.lela seria saber com afecten aquestes patologies als catalans d'adopció.

Hem d'assumir la nostre condició de poble heterodox i sublimar els nostres trets patològics -aquest mateix escrit en seria una prova?:)- tot controlant els destructius. Potser així fruitaria el talent i més genis prototípics, com els esmentats abans, i no maldaríem per ser el què no som, cosa que ens perjudica. Pensem que el revers de la moneda és Suïssa -prototip del país equilibrat- i que la seva màxima fita és haver inventat el rellotge de cucut.

Penso si Balmes no ha estat el paradigme de català -i humà- absolutament "normal" i equilibrat. Però ser molt -tant- "normal" tampoc no és normal. Segur que no debia ser-ho. D'altra banda hi ha la qüestió que si a una persona heterodoxa o que va contra corrent se la pot considerar normal. Tinguem en compte una obvietat: les grans coses més aviat són pròpies de persones "poc normals".

Notes. L'autor pot o no pot identificar-se amb les patologies.

Seguirà
aviat una tercera i última tesi, més seriosa.

27 de novembre del 2009

Dues coses sensacionals -dues i mitja-

(Hi ha un afegitó de Ull de Poll i Enric Vila )

1- Parlava a la tesi del post anterior -això és la post-tesi- de la superioritat dels castellans en qüestions administratives i legals, i vet-ho aquí. Què passa realment amb l'Estatut? Doncs que els polítics catalans -ajudats per Zapatero, això sí- s'han fet el milhomes i han obviat els aspectes legals i constitucionals i el PP ha fet el que era previsible. He sentit el Rajoy: No hi ha res per sobre la llei. Amb una tremenda ingenuïtat pretenen que prevalgui el concepte -que te cadascú- del què és just per damunt la llei!

Si no agrada un reglament es canvia o s'han fa un de propi. Al PP potser no l'assisteix la raó però sí el dret. I això rai. Si com és previssible, el TC dicta inconstitucionalitat el PP ens retreurà que apart el dret procedimental també l'assistia la raó. Ja deia jo que la meva tesi era útil. Si m'haguessin llegit haurien fet millor les coses.

2- Proposava que un possible origen de la nostra rauxa i del nostre parlar de carreter -en el meu cas segur- en el nostre antic tracte amb el bestiar. Qui és el català més arrauxat del món polític nacionalista? Qui suposen molts que tirarà del carro de l'independentisme? Un "Carretero".

Hom li considerarà aquestes circumstàncies com un aval de lideratge providencial?

2'5- Acabat d'escriure això penso que podria sancionar allò que deia del caràcter individualista del català però que en ocasions excepcionals és capaç d'unir-se com cap. Ara en tenim una mostra amb l'editorial col.lectiva i excepcional, davant una ocasió excepcional -el mig punt algú sabrà per què el poso-.

Si ho fa el Màgic Andreu ho puc fer jo, i avui em penjo medalles per la part del assaig que -com al rugby- ha estat "convertit".

Afegitó

L'Enric Vila i L'ull de poll m'aporten més trets pagesos: "Els anglesos són els meus: tenen el nostre sentit de l'economia, el nostre individualisme, el nostre gust per la llibertat, i el nostre ideal de la caseta i l'hortet." Enric Vila.

"
Potser caldria una menció al pessimisme del pagès, que mai les coses van bé del tot que forma part també del caràcter català i que veiem en tants exemples a diàri.
" Ull de Poll. Gràcies.

23 de novembre del 2009

EL CATALÀ ÉS PAGÈS. Tesi



Enceto ja les
3 Teories o axiomes inèdits sobre el caràcter català. Aquest és el sociològic pretenciós, queda l'humorós i el seriós.

Potser defraudaré les expectatives d'algú -U.Q.V.- sobre "les meves claus
intel.lectuals", amb aquestes entregues. Les destacava només per tractar-se de qüestions no abordades i haver-ne fet un petit treball. Les capacitats i limitacions veritables estan en el "meu llibre", que vaig confegint, i que essencialment no té res a veure amb les temàtiques que toco al blog.

Al parlar del caràcter camperol dels austríacs, el company blogger de la caravana m'ha portat a
desemvolupar una vella teoria pròpia:

El català és pagès. Tesi


A Catalunya manca
chic i glamour -el paradigme és França-, cosa que ja digué un conseller -Vilajoana- referit al nostre star system. No tenim l'orgull, la superioritat aristocràtica d'anglesos, alemanys o suecs; la mística, el caràcter d'hijos d'algo castellà, pels qui treballar era un deshonor; la picaresca urbanesca o sofisticació de l'Espanya amadrilenyada i la Itàlia amilanesada i de la finezza. En fi, la manca de politesse. Podríem divagar sobre altres nacions d'un tarannà rústic: els més nòrdics, el cow-boyisme EEUU, els alpins, l'Austràlia Dundee, etc. O si hi ha pobles de mar o de desert. Però això ho deixo a qui s'hi vulgui entretenir.

Centrem-nos a Catalunya. És difícil negar-nos la rusticitat, la incapacitat per a la flegma i la diplomàcia. Al pagès el defineix la brusquedat -això deia Pla del caràcter català- i mesquinesa -obligada per les estretors de la
maltractatada pagesia- però també la noblesa, honestetat, franquesa i bona fe ratllant la candidesa. Dissortadament l'herència dels trets positius és la més minsa.

Origen, exemples i excepcions.

Segons Pla Catalunya ha estat el país més demòcrata -democràcia
realísima- precisament per ser un país de pagesos, concretament per l'equitativa possesió de les terres de conreu; l'origen pairal dels catalans urbans és innegable; el nostre parlar mateix conté tota la diversitat de la natura -dolça o arrauxada-. Sembla que l'escassetat monetària i la necessitat de guardar ens feu avars i ara que en remenem sembla que ens hem tornat folls pels diners.

També podem
personificar-ho: Pla en seria el paradigma: el nostre literat més gran es reivindica pagès, i de boina; Dalí, barretina i espardenyes de betes; Verdaguer, cantaire d'ocellets, ermites i llogarrons, el mateix que en Folch i Torras. I en Gaudí, que tenia la natura com a mestre i portava rossegons a la butxaca? El mateix Pujol: CAMPetxano, murri i "milhomes" però que es deixava ensarronar pels "senyors" de Madrid, com un pagès per un picaplets. M'aturo i aventuro que l'excepció serien l'elit nobiliària i certa burgesia, la que fuig del català precisament perquè fa pagès. També els noucentistes, com fa pensar la seva voluntat "ciutadanitzadora" i la prosopopeia de d'Ors.

Ecòfobs

A sobre no ser ecologista el pagès tradicional és
ecòfob. No el preocupen els pesticides, els transgènics, i es ven els seus camps per a que els encimentin. Al bosc on un poeta o místic hi veuen la bellesa de la creació un pagès hi veu llenya. L'instint de subsistència, és clar. Això ha portat que el català d'avui on hi ha un formós prat o feixa hi vegi solars per a pisos o naus, i els fa. La destrucció del medi i del paisatge català no té parangó -potser els països comunistes-. En seria això la causa?

La nostra filosofia

El nostre país n'és escàs, no és
aimant d'elucubracions massa profundes i que no porten enlloc. Fins i tot el Criteri, el nostre millor llibre de filosofia -segons Pla però comunament acceptat- és el llibre amb menys filosofia del continent, però el més útil a l'home. Obra que és fruit -també hi ha unanimitat- del caràcter català, del caràcter pagès: a la natura, al camp, tot ha de tenir un grau de tangibilitat i utilitat; allò que no és útil no serveix de res.

Escatòlegs

Els estrangers al.
lucinen de tan malparlats com som: com els carreters. Penso si els atacs de rauxa no vénen de quan tractàvem amb bestiar -els meus una mica-. I entre les tradicions més importants tenim el caganer i el tió que caga: escatologia més pagesa impossible. Suposo que el xaronisme també ve d'aquí, les coses de la Trinca, etc

Individualisme

La casa pairal i les terres constitueixen un món en sí on el pagès és el senyor. Avui s'ha transformat en aquest
l'individualisme, personalisme atroç i capelletes de la nostra política. Però d'altra banda és viva encara una solidaritat única en empreses col.lectives especials.


Humor

Hom pot considerar que aquí forço una mica i m'ho faig venir bé, però és una proposta possible. Quedi si cas com a reparació del honor de l'humor català i com a prefaci d'un assaig que algú hauria de fer.

Contradic aquells que ens neguen l'humor. Potser no tenim el "
gracejo", però no hi ha res que em desperti tants somriures com les facècies d'aquells personatges -n'hi han molts i gens coneguts- del tombant de segle: Llanas, Peius, Rusiñol, etc. Això també trontolla, del tot. Avui tenim la conyeta.

Que hi té a veure el riure amb allò pagès? us preguntareu. La joia de viure a la natura ajuda a vèncer les adversitats; jo visc cada any un dinar popular a la Catalunya profunda, entre pagesos, on constato com aflora aquella alegria i enginy, perduda a l'acètica Catalunya ciutat. Quan dos veïns de ciutat es troben se saluden amb un bon dia -i gràcies-. Qui hagi viscut al camp sap que quan es troben dos pagesos sovint la seva salutació és alguna
enginyositat -generalment pregunta i ironia-: què en fotrem de tanta aigua? -quan no plou- o referides al bestiar, collita, etc Abunda el personatge aquell que "sempre en té una per dir" i abunda perquè el protocol hi és escàs i si cal l'engega pel broc gros, cosa que conforma bona part del nostre humor.

(Com a mostra d'allò que deia no em resisteixo a presentar-vos la targeta que es va fer el Llanas)

-------------------------------------

ALBERTO DE SICILIA LLANAS

....MARQUÉS DE BARBARÀ
5 ....

-------------------------------------
Fixeu-vos amb el número


Virtuts. Individualistes solidaris, pactistes, etc

M'adono que potser cal emfasitzar una mica la part positiva. Catalunya fou el primer poble en deslliurar-se del poder feudal, per tant els primers en gestionar les propietats, cosa que afavorí i fixà l'esperit d'iniciativa i de treball que ens
caracteritza. Som un poble pacífic perquè no ens ha fet mai falta anar a conquerir res enlloc, fins i tot la nostra expansió mediterrània no crec que fos ben bé imperialisme. L'home de camp és poc amant de papers, per tant la serietat i confiança entre les persones a l'hora dels tractes eren imprescindibles, justa fama adjudicada fins avui. L'isolament -relatiu- de la masia i el sedentarisme conformà un tarannà diferent als de pobles més nòmades o de demografia més compacte i urbana, que són més "picardeaos". D'aquí la bona fe i ingenuïtat del català. Tot plegat conforma un caràcter noble i honest. No puc evitar tornar però a la negror i constatar com avui trontollen aquests valors.

Quedi clar doncs. Tot i tenint en compte les misèries que arrosseguem, pròpies i pròpies de l'espècie, si hagués de designar un poble escollit i un model de poble triaria
aquella Catalunya, alegre, complidora i creativa -i un tant ingènua, per què no?- La que hem de recuperar; la que tots podem intuir i que tots -sobiranistes o no- estimem.

Afegitó

L'Enric Vila i L'ull de poll m'aporten més dades: " Els anglesos són els meus: tenen el nostre sentit de l'economia, el nostre individualisme, el nostre gust per la llibertat, i el nostre ideal de la caseta i l'hortet." Vila.

"
Potser caldria una menció al pessimisme del pagès, que mai les coses van bé del tot que forma part també del caràcter català i que veiem en tants exemples a diàri.
" Ull de Poll

Gràcies


I què? Busquem-hi la moralitat (moraleja)

No sé si la sociologia ha de tenir moralitat, ni si jo sabré trobar-la -ni tan sols estic segur de no desbarrar-. Serveixi això al menys per a reflexionar-hi i conèixer-nos millor.Per afinar-nos una mica en el tracte social i tenir les ciutats més polides, no com masies on volta el bestiar.

I potser el paradigma: hom ha dit que els castellans ens superen de carrer en qüestions de dret
administratiu i lleis en general. Veiem-hi la imatge d'un pagès -nosaltres- seriós i complidor, però refiat i ignorant d'allò essencial: els papers legals. La conseqüencia és ser enredat per advocats i administracions. Pocs Països hi ha amb tants lliris a tantes mans. Al lloro doncs amb el lliri -no he pogut evitar el joc-.

A
l'acabar trobo Pla més o menys sancionant el meu axioma: en aquest país ningú no és veritablement important, tot som iguals, massa iguals (o sia, més taujans que senyors, òbviament). Com Gracián penso però que al mig hi ha la virtut.

Algun perepunyetes podrà sortir en que això és identitarisme -és obvi-. O amb allò de: Qui és català avui? És una qüestió en la que no hi entraré. Tot i això crec que les identitats "s'enganxen" -algú ho ha estudiat?-.

Si us interesa la qüestió plebeis-elits aquí està el post que he inspirat a l'Apañó.

20 de novembre del 2009

Jordi Barbeta i informacions rellevants i inversemblants

Un sorprenent Jordi Barbeta, guerrer, a L.V. m'ajuda, i corrobora que els sous i prebendes dels servidors públics és immoral i una forma de corrupció. Demolidor això que diu.

"Existe un modus operandi consensuado entre todos los partidos, sean de derechas...o partidarios del internacionalismo proletario que se basa en ordeñar al màximo la hacienda pública. Aparte de subvenciones, organizan buena parte de su funcionamiento a cargo de las instituciones: hinchan sin pudor la nòmina pública con paràsitos correligionarios,contratan informes inútiles, acaparan ayuda para organizaciones afines y endosan facturas disponibles". Barbeta acaba suplicant "...que s'oblidin de crear més Tribunals i Sindicatures de control, ja que les formen ex-polítics, costaran un ronyó, no serviran de res i quan més n'hi hagin mes aspirants a cobrar la mordida". Acaba l'article dient que això és la font de la corrupció.

Pels polítics això és el seu tabú. Sempre amagant lo que guanyen. I acabo de llegir que la mitad del que guanyen no tributa! No crec que res els piqui tant com que es diguin aquestes coses.
Acabo d'escoltar Oriol Junqueres -decebedor- defensant la moma -escandalosa- dels parlamentaris europeus.

3 Notícies inversemblants

1 No recordo quin important personatge ha dit que hi havien sospites que Millet destruís proves i manipulés documentació. Oh, quina sorpresa! 2 Després de pagar el segrest van tenir els pirates somalís violadors i assassins a tir i els van deixar anar. 3 Una família es va trobar amb el pis ocupat per gent estranya al tornar de vacances i han de dormir a casa sa tia, i pagar aigua i llum als invasors. Us imagineu que us passés? O sóc idiota, o ens prenen per idiotes o estem en mans d'idiotes. -Suposo que vosaltres en teniu mil més d'exemples-.



17 de novembre del 2009

La pitjor notícia de l'any i Unamuno

Tema cansí, aviso.

Ni atur, ni estatut, ni gallines en acètic, el pitjor que podiem sentir és el fracàs de la cimera del canvi climàtic a Barcelona, i a sobre per culpa de l'Obama!.

Així ho vaig dir, a l'acte, a la família al moment d'aparèixer la notícia al TN. L'endemà llegeixo al responsable de l'ONU sobre la matèria: "Si les converses de Barcelona fracassen el món no té pla alternatiu per a la reducció de CO2,...el científics adverteixen tempestes, inundacions, sequeres, onades de calor, un temps salvatge que desencadenarà migracions masives...caldrà transformar tota la economia global."

Mireu, ara fins i tot estic disposat a acceptar la possibilitat de causes naturals, però em sobrepassa que no es lluiti aferrissadament -ni a cops de roc- per a preparar-nos per l'escalfament global i que es negui. Que no veieu la calor que fa!? En fi, tal farem tal trobarem; més ben dit: ja s'ho trobaran. El diumenge vaig anar al teatre: Així és si així us sembla. Doncs això.

Unamuno

El guardonat internacional Martí Boada parlava de l'efecte flash: tancar els ulls perquè no t'incomodi -la realitat-. Em preocupa -més o menys- que em passi això que precisament avui he llegit d'Unamuno: Soy antipàtico porqué digo siempre la verdad. Si més no jo dic bastant el què penso.

Dos hispanistas francesos n'han fet la millor biografia -45 anys després-, revisant també tot l'immens cabdal de correspondència. Sembla que el vallisoletà sempre era criticaire amb qui manava, fos qui fos.

Video del niño predicador del monito

El de la cel.la em va fer pensar en el video d'aquest petit crack, per compensar la pallissa.

13 de novembre del 2009

Ahir vaig parlar amb la Patrícia Gabancho

Vegeu-ho a l'afegitó de l'anterior post, que és l'actiu.

11 de novembre del 2009

"Els nostres fills de puta". I xerrada amb Patrícia Gabancho

Hi ha personal que defensa els acusats de Pretòria. A qui són amics seus això els honora, la fidelitat als amics o l'agraïment és senyal de grandesa humana -el desagraïment és un pa diari i miserable-. Però crec que això els impedeix jutjar fredament i potser se l'hauran d'envainar.

No recordo quin polític americà que no va trobar millor defensa per les malvestats dels Pinochet que dir: "Són uns fills de puta, però són els nostres fills de puta". M'estranya que ningú hagi tret la cita -potser per pudor- . Aquesta ve a ser -salvant distàncies- el fons de l'argument d'aquests defensors. Compte, sóc respectuós i ho dic com eufemisme i metàfora.

Que quedi clar: és segur que aquesta gent ha fet coses moguts per "amor a la pàtria" i no ignoro que tot govern té clavegueres. L'únic del que es tracta és saber si el ramal catalanista de la claveguera pretoriana era el col.lectiu o el dels waters particulars d'en Alavedra i Prenafeta.

Tot i que les seves accions les haguessin fetes amb mires al país, jo ja els condemno moralment per haver participat -amb contumàcia demostrada- en l'empastifada de ciment que ha destruït tants paisatges i tants racons que tant m'estimava. I a participants i cooperadors necessaris. Queda clar que expresso un sentiment personal. Sé que a una majoria ja li va bé el ciment, els talussos i l'asfalt - el Sostres és dels pocs que no s'ho amaga, això m'agrada d'ell-. Aquesta majoria també em condemnarà a mi. I més si recordo aquell crit, tant! escaient: Visca la terra, mori el mal govern! Eufemiiisme.


Avui he parlat amb la Patrícia Gabancho. I tag Catalunya

Presentà el seu interessant llibre situat el 2037 en una Catalunya independent. Vàrem parlar al col.loqui, i després un moment, on li vaig donar referència del blog. Com no era adient explicar-li allà els meus sentiments sobre la independència li ho resumeixo ara, per si em llegeix i també per fer palès a tothom el meu particular(?) i inefable posicionament. Com que sé que m'enrotllaria ho resumeixo pel broc gros: el sentiment que em provoca aquesta Catalunya...d'avui -adjectiu a escollir- fa que el meu entusiasme per la seva independència sigui quasi el mateix que provoca a un vasquista mig la independència d'Euzkadi sota el marxisme d'ETA. Potser un altra dia ho ampliaré, tot explicant perquè la idea d'una Catalunya a l'ONU sempre m'havia resultat engrescadora sense reticències.

Això que he dit tinc clar que no engrescarà ningú: ni a independentistes ni a dependentistes. És el que té l'eclecticisme i la heterodòxia.

8 de novembre del 2009

Que volen aquesta gent? Contradiccions i informació clau.

Amb la patètica imatge de les manilles -un minut!-, fent-los baixar d'una alçada d'un metre -Alavedra es va fer mal- els joves entendran allò que deia de "la prepotència dels grisos" -una de les coses més exasperants del règim-. Coneixem aquestes humiliacions -ah, i els pantalons del Laporta i la G.Civil :) - Aquest acarnissament, així com la coincidència Pretòria i Millet, és casual? semblaria que no: Pur anticatalanisme? Una mena de terrorisme? Avís per acollonir-nos? desmoralitzar-nos? una acció per a desacreditar el nacionalisme? O és un ajustament de comptes de Garzón? Té a veure amb l'Estatut o en amagar la crisi? etc. Tot i aquest probable maquiavelisme, si algú ha embutxacat que desembutxaqui, quedi clar.

Potser però la jugada els hi sortirà malament. Aquest acarnissament engendra pietat cap els acusats i ràbia, per tant més desafecció.

Entre tanta plumilla d'or que cobra per escriure cap s'ha adonat que la conseqüència més palpable i important ha estat la DIVISIÓ entre els catalanistes, de tot tipus. No veieu les batusses? Si això és el que preveien als serveis d'inteligència estatals cal reconèixer-los una eficàcia fora mida. Vaig parlar d'aquesta divisió -a can Vila- i l'endemà Sostres demanava perdó a Rahola.

Informació clau

Un periodista català molt informat i afincat a Madrid afirma : Per PRIMERA vegada, a Madrid es prenen això de la independència seriosament. Dada de referència.

Contradiccions i la Rahola

La Rahola sovint és insuportable, però la pregunta que fa és la que toca: Que hagués passat si Garzón no hagués destapat el pollastre? Mutisme.

Sembla que participem en la mateixa contradicció. Les dubtes sobre la nostra classe política són massa grosses i si qui ha de governar una Catalunya subirana és aquesta colla, la il.lusió és ben escasa. Ara tenim por de nosaltres mateixos, de la Catalunya d'avui, amoral i enfollida pel diner.

Expectant; esperant però el miracle de la regeneració del país -sobre tot moral-, aprofito la benentesa per saludar-vos afectuosament.

Nota. Si l'escrit es nota una mica rascumit és perquè ja té dies, per tant de seguida penjaré l'últim de la trilogia.

3 de novembre del 2009

La declaració més esgarrifosa d'un polític d'aquí i una informació clau


Com a persona seriosa considerava una pèrdua de temps dedicar un minut a parlar de la caterva de polítics, però ai, és la que ens mana, i tot rectificant potser ara sí que cal que tots hi fiquem cullerada. Començo amb l'ànim de manifestar la importància d'una declaració del Pujol, que és lo més gruixut, esgarrifós i segur imprudent que ha dit mai un polític d'aquí.

Vaig ser testimoni directe, atònit, quan Maragall va parlar del 3%. I ningú va burxar! -era el vermut-. Pujol l'ha superat amb escreix afirmant -no insinuant- que TOTS els partits estan emmerdats, i amenaçant, en el cas de que algú destapi res! (i ho ha repetit avui!) Us adoneu!? Més clar l'aigua. Reacció nula. Esperem però que la ciutadania guardi la dada per estampar-la als nassos dels partits, còmplices tots, o com a recordatori a l'hora d'anar -o no- a votar. Si això no és una mostra de la catadura i caradura* dels nostres polítics expliqueu-m'ho. I si Pujol menteix, que ho diguin.

Ja ho suposareu, una de les raons per les que no m'agrada parlar de política és que se m'emporten els dimonis davant la manca de rectitud -innocent de mí-.

Cosa a saber

Molts polítics justifiquen els seus latrocinis entabanant els babaus dient que viurien millor de l'empresa privada -que hi vagin!-. A banda que molts d'ells no passarien dels esglaons inferiors, dos de cada tres polítics engreixen la seva grossa nòmina amb prebendes de Consells d'Administració, empreses, col.laboracions, etc. (D. Fernandez, 20 minutos) Untades apart.

Literatura

* No sé com es diu aquesta figura literària, però us puc dir -ara que estic amb el Criticón- que Gracián n'és el rei indiscutible, i n'estic recollint exemples. Bé, si més no avui ja sabreu una cosa més. O més. (un altra vegada la figura)


29 d’octubre del 2009

On és aquella Catalunya? Ha existit mai?

Nota.- Això ho vaig escriure a raig, per això em va sortir llarg i potser poc matitzat, però alguna de les reflexions que proposo no les crec forasenyades. (llegiu al menys la part en negreta 8)

3 de més polits i curts a venir : La barbaritat més gran dita per un polític d'aquí. La patètica imatge d'Alavedra aguantant-se els pantalons emmanillat vol dir moltes coses i porta a moltes reflexions. L'altre: Als defensors dels acusats -no em refereixo als advocats-.

Post


Això escribia al tornar d'Àustria: "una altra vegada vinc amb el convenciment que aquí no sabem administrar; que amb l'excusa de la mediterraneïtat passa i val tot i que ens aixequen la camisa, o encara més: que això és l'esport nacional. (i això que ja ho tenia escrit abans dels Millets, corrupcions i espionatges mil!)" "Ja no sóc dels que va fotent pallissa a la primera sobre el tema català - ès queden bastant igual, i sincerament, avui no trobo que sigui timbre de glòria dir-se d'un país que permet la copul.la al carrer-..." I ara la Pretòria.

On és aquella burgesia que recolzava la cultura? aquells homes de la Renaixença; la noblesa i l'esperit d'aquell poble que engendrà Balmes i Verdaguers? Fou tot un miratge històric; una minsa part de la realitat?

Encara que d'adolescent jo he viscut la prepotència dels grisos, els àrbitres, l'intent d'anorreament de Catalunya i això et porta a ser més catalanista. Però amb tot el que passa - i també perquè he estat educat en uns valors ben diferents als d'ara- us he de dir que una Catalunya independent governada sota aquesta fèrula, sense una regeneració profunda i una recuperació dels valors tradicionals del país em provoca un entusiasme perfectament descriptible. Ens han destrossat la il.lusió. Hom pot mantenir l'orgull català, com diu Colomer però no pas d'aquesta Catalunya. Un país és més que una llengua.

Penso si la davallada ve de la irrupció dels filòsofs que predicaven contra el sentiment de culpa -per cristià- ha deixat sense fre els egoismes humans i estem en un darwinisme social -especialment al sud-. Diu aquesta filosofia: qui sap res del bé i el mal?: tot val. Fora el sentiment de culpa! Pot tenir consciència i ètica una societat que viu amb aquestes premisses? i el corrupte? Semblaria que no.

Ara les instruccions que tenen els tertulians i polítics és apel.lar a l'honradesa de la majoria de polítics i a fer actes de contrició. Ja no n'hi ha prou, cada cop cola menys el seu discurs i la desconfiança creix. Percebo a l'ambient que la caldera està massa plena i els dallonsis també. No sé que ha de passar més per a una reacció popular. Ni sé com ha de ser, francament.

Google street ensenya al món una altra misèria de la Catalunya d'avui -mireu-. La molesta veritat.

Nota.- Sé que sóc poc complidor amb els meus tràilers, però sempre surt algun tema que s'interposa.

Concreto. He coincidit a fer tres "treballs" que considero de referència: Breus teories i axiomes essencials i inèdits sobre Catalunya. Inclou El català és pagès, L'heroi del nostre heroi -i altres superherois- i Patologies mentals dels catalans.

Ho penjaré més endavant, ho aviso pels interessats. Opino que ara la gent està més per les mogudes que tenim al país i per tant això meu passaria més desapercebut.

22 d’octubre del 2009

Qui ha estat el més intel.ligent del món? I trailer


A un "llibre meu" toco moltes qüestions -que no "cremo" al blog :), que és més com dietari- Aquest escrit potser l'hi inclouria, però el penjo per si hi algun valent vol contestar la pregunta. L'escrit pot ser un patafi -paranoic- però la pregunta potser...també. Serà la tardor.

No he trobat CAP persona, savi que admirés que no li descubrís un all o una ceba -grossa-. Demostració general: Les intel.ligències "de l'esquerra" la vessen en qüestions de valors; les "de la dreta" la vessen totes a l'abordar el tema ambiental . Em ve al cap J.A. Marina, possible savi de referència, desbarrant quan toca el tema català. I algun altre savi si no és xulo és bord. Les antologies de l'estupidesa estan plenes de savis! (Deixem apart els profetes religiosos per a no entrar en teologia.) I doncs?


Ja que pregunto dic la meva. M'he de remontar en el temps: "És la intel.ligència" van dir de Pla, tot i que en va dir de l'alçada d'un campanar; Graciàn, tot i que misògin i depriment, no sé si per realista; Balmes tot i que no va acabar la seva obra. Valoro molt els savis religiosos -han triat la via de la perfecció divina-. Savis monjos, sants i sants pares o dalais lames. Humilitat i aprofundiment reflexiu en la virtud. Això no vol dir transigir defecte que he tingut per excel.lència. Ratzinger -malgrat diguin els xitxarel.los- és d'una intel.ligència profundíssima.

Si us hi heu fixat, he fixat la meva pròpia escala del què s'ha de considerar intel.ligent, per tant hauríem de concloure que en realitat i en el fons creiem insensatament que la persona més sàvia sóm nosaltres mateixos , ja que és un fet que tendim a creure que allò que pensem nosaltres és el més correcte i intel.ligent, ja que si no pensaríem una altra cosa! *


Ens podríem derivar cap a altres qüestions: si existeix una intel.ligència universal, una veritat. M'he adonat també que deslligo intel.ligència de virtud. Anoto encara la importància de no deslligar ni confondre coneixement i intel.ligència -jo veig més clara la problemàtica ambiental p. e., no per intel.ligent sinó perquè he viscut l'experiència directa del camp i les normes inapel.lables de la natura - això també et fa realista en general, "positiu", i et desofistica, penseu en Pla-. Aparquem-ho. El que ara proposo és només pensar si heu trobat una ment preclara que no us hagi mai decebut, o -més fàcil- el vostre savi de savis, llacunes apart. I si hi ha algun altre insensat que es vulgui "mullar" millor. Hi ha un ranking més elevat? Recerca de la saviesa i recerca del savi.


Trailers.- Allò del camp va bé per avançar la presentació d'una teoria -una altra- fonamentada
: EL CATALÀ ÉS PAGÈS (abans del post L'heroi del nostre heroi)

PROXIMAMENT A TOTES LES PANTALLES -potencialment-.

* Casualitat

El blog premiat -categpria públic- del 20 Minutos "Lo que me toca los cojones", HLC, diu "Yo he pensado que el mejor blog del mundo es el que uno escribe, porque si no fuera así, no lo harías".Em comforta ser dos a pensar així. Avui ho he llegit. O m'ha llegit ell? ;) Busqueu el paràgraf de l'asterisc.

15 d’octubre del 2009

El cas del Canis Leo, el millor país del món i un acudit

Avui ja toca una entrada lleugera.

Un gran misteri és el criteri de selecció de les cartes al director. Algú ho sap? Per què seleccionen tantes bajanades? Vaig escriure aquesta a dos diaris. No sé si sortirà.

Canis leo

" S'ha tancat el cas del canis-leo dels Ports i no s'ha parlat del culpable de tot l'enrenou, que és l'insensat ignorant que va abandonar el gos -el seu gos- per a condemnar-lo a patir gana, sed, sens dubte a patiment emocional, i exposar a la societat als perills de l'assilvestrament. Us asseguro que no és plat de bon gust arribar a la granja i trobar-te amb els conills, ànecs o centenars de pollastres morts per una manada d'aquestes gossos.

Sembla obvi que no s'obrirà la mínima investigació per a trobar l'esmentat irresponsable que ens ha ocasionat una despesa de decenes de milers d'euros. Vull esmentar també l'estupefacció i és digne d'anàlisi veure com es confon un gos amb un lleó."

Prediccioneta -El millor país del món-

Fa un any manifestava que lo millor seria que vinguessin a manar-nos els noruecs -el meu pare deia els alemanys-, per lo bé que administren, la seva austeritat. Ara oficialment s'ha reconegut i arran d'això diu al diari una Noruega que porta un mes a Madrid (?): "Noruega és el millor país per a viure. Sóm intolerants a la corrupció i aplaudim la bona gestió dels diners". Com aquí però al revés. (no he escrit això per presumir ans el contrari per a recordar-me l'autoestima)

L'he trobat a un llibre sobre la història de La Codorniz. Potser no s'en pot dir acudit.

"Mirant un europeu agenollat a terra. un negre a l'Àfrica li pregunta a un altre: Què fa? I diu : està buscant un agulla de corbata, ara només li quedarà Kenya i Tanzània."

(Són dels que m'agraden, blans i una mica absurds, però l'he explicat a una persona i no l'ha entès)

10 d’octubre del 2009

Curiositat sobre Balmes. Trailer: L'heroi del nostre heroi

Vaig trobar curiós llegir com meditava Balmes:

"Meditaba con la cabeza envuelta en el manteo. Buscaba así, la más absoluta oscuridad, el más absoluto silencio a su alrededor. Confesó algunas veces que mientras meditaba de tal guisa, su cabeza hervía, luego se calmaba, por fin hervía de nuevo. El primer hervor le proporcionaba agudeza de ideas, el último le traía estas mismas ideas ordenadas y metodizadas. Entonces sacaba la cabeza de su cárcel y seguía estudiando"

I així "enregistrava": "Cuando en una conversación oía alguna palabra, idea, etc. que le llamaba la atención ..., cerraba los ojos un momento... ponía un dedo en la mejilla cerca del ojo y volvía luego a la conversación. La idea, noticia o nombre había quedado ya grabada en su memoria para ulteriores estudios"

Hores després llegeixo al blog Privatum: "En razón resulta tan difícil gestar líderes, mentes autónomas, jefes: la mayoría se muestra incapaz de permanecer aletargada, a oscuras, en la incógnita"

Ho trobo sensacional.

Nota.- He copiat el text de la molt bona ressenya de Jaume Balmes de Domingo Manfredi.

Trailer.- He llegit El Balmes de Josep Pla, de Ramon Pou, que em portaren de Vic i supera les meves previsions. El post que en sortirà es dirà L'heroi del nostre heroi, jugant amb el permís de l'Enric Vila amb el títol del seu llibre. L'inclouré als posts de refèrencia del blog. Crec fonamental que hom conegui algunes coses.

7 d’octubre del 2009

El misteri del futbòl

Ja havia penjat la versió llarga. Així arxivo l'article del Contrapunt, i per si algú vol veure la feinada que dona el resumir-ho, el ser breu.

Publicat al Contrapunt

Coincidint amb la lliga del segle, faig una aportació -potser l'única cabdal que faré a la cultura universal-, on vull demostrar l'origen de la força i el misteri del futbol. Teoria perogrullesca, però inèdita. Diu: Allò que fa del futbol un fenòmen social únic és què és un joc i què es juga amb els peus.

- El joc: diuen que és una de les fites més altes de l'esperit ja que no és una cosai de caràcter funcional. El jugar és l'activitat plaent, apassionant i duradora per excel.lència i no em ve al cap una altra activitat que hom la gaudeixi tant fins i tot mirant. La interpretació? Recordem que d'actuar o sonar un instrument, en molts idiomes en diuen jugar, com de petits es juga -s'actua- a pistolers. Jugar és doncs cosa seriosa.

- Què tenim, què implicar jugar amb els peus -i amb el cap i el cul- : doncs una habilitat quasi malabar;desplaçaments llargs de la pilota que fan possible veure grans carreres. Això requereix la vistositat d'un espai panoràmic, de color verd, que ho fa molt televisiu, i que aplega molta gent en sinèrgia. Hi ha també la recerca utòpica de la precisió -àdhuc els millors xuten més a fora de porteria que a ella-; situacions impredibles;  la dificultat de moure el marcador -90 minuts i sovint no es mou-. Podríem parlar del vell instint caçador -la pilota seria el conill. Unit a la tensió i il.lusió que dona la imprevisibilitat del joc, dóna un espectacle únic, quasi hipnòtic.
La base primera de tot plegat, podríem concloure doncs,que rau en que es juga amb els peus- però fent servir el cap.

Nota.- He afegit això al post de la tele franquista: Ara recordo els escacs! Algú recorda el Román Torán? I els programes de jazz! -amb Pedro Iturralde abonat-.

3 d’octubre del 2009

Tirol, Áustria, Munic: coses, paisatges, humor i animals

Una capital nival. Curiositat reflexiva. Jo i altres animals. Els ases, les cabres i la dona.

Del sol primaveral passem els últims dias en pluja. Pluja a Kitzbühel, centre d'afterski i tenístic de primera,amb un casc medieval fantàstic, botigues i "menjadores" polidíssimes. A diferència de Westminster -viatge a Londres- on les tombes són als murs interiors de la catedral, aquí als murs exteriors hi han làpides -tombes?- Al costat hi ha el cementiri, cuidadíssim. La poca originalitat -cal?- que he vist a les seves cases i coses, es transforma fantasia a les seves tombes a terra -totes lluents i amb flors noves-: de gran bellesa ni una d'igual! Com si en la mort volguessin distingir-se, cosa que no feren en vida.

Al seu terme hi ha un parc animal, situat a bona altura en uns grans prats. Aviram i quadrúpedes, a més d'un mico empanat que girava la cara cada vegada que li enfocava la càmera. Només arribar veiem un impressionant ramat de cérvols, surto del camí i m'hi acosto insensat i poso la mà al llom d'una cérvola que em respon amb una cossa, de dues potes, que just em fregà la roba. Ho aprenc, com que la temptació és gran faig el mateix -però de cara- al cap del cérvol, així com a les grandioses banyes, mig ensangonades per la muda. Era hora del pinso i poguérem veure l'espectacle de tot de cabirols i cabres baixant d'estampida a les menjadores.

Una escena còmica de la qual la meva dona no es va adonar, ocupada per la pluja que començava a caure amb ganes: es va aixoplugar sota la vessant ample d'una teulada sense adonar-se de la imatge còmica que en resultava, envoltada de cabres i un parell d'ases que havien tingut la mateixa idea.

La pluja acompanyà la nostra última nit a Mitersill i el nostre sopar en un restaurant rústic. Tot i que el volíem quelcom una mica extra, ens va sortir també barat.

Munic, anècdota al taller, l'humor de Helmut, etc.

Abandonem el Tirol cap a Munic amb pluja tot el viatge. Última parada austríaca a Kuffstein i compres.

Amb molta atenció la copilot va seguint mapes i indicacions i sense problemes arribem a l'aeroport de Munic, concretament a Car Rentals, on ens revisen atentament el cotxe, i no s'adonen (?) del embellidor escardat. I aquí explico una anècdota significativa. La meva vista no és perfecta :) i -al segon dia- no vaig distingir una vorera, negra, com l'asfalt i la vorera, i vaig torçar una mica la llanta i escardar l'embellidor. Preocupats per haver de pagar una llanta nova se'm va ocórrer l'últim dia comprar un embellidor per tapar la llanta, però s'havien d'encarregar. Vaig demanar al mecànic que intercanviés el de darrera -nou- pel de la roda deteriorada del davant, per a tapar la llanta. Tot això després de visitar tres llocs -ells mateixos es trucaven l'un a l'altre per facilitar la tasca!-. La qüestió: pitos i flautes, mig hora al taller: fünf euros. Amb els nervis i la incredulitat no sabia si havia dit funfzig o funfzehn euros. Ho escrigué: 5 euros. Com aquí!! Tregeu-ne conclusions. Penso quan va influir -potser- que l'amo -que no parlava anglès va valorar la meva moral al articular quatre paraules en alemany.


Il.lusió, per fi coneixerem Alemanya. Viatge d'una hora en tren -8 euros- on mengem la resta d'esmorzar i quatre coses-. Hotel cèntric però overbooked!, i ens en donen un altre. Mosca el nas però bé. A descobrir Munic. No sé que hi troben els turistes a Barcelona, atapeïda, calorosa, motoritzada, insegura, indecent i bruta, i etc Que agradable és el centre de Munic, amb la gent justa i sense cotxes. Un grup de l'est fa versions modernes de clàssics amb el públic entregat, i un altre, música de cambra. Visitem la mítica Hoffenbraun, la cerveseria més popular del món, on comprem alguna cosa de merchandising. En aquestes cerveseries va començar les seves andances donant mitings el del bigotet. Mengem uns pastissos i panets que portem en un kiosc. Te un euro, monstruosa ració de frittes 2'5.

I de retirada ens trobem al carrer un dels més grans showmans que he vist: Un tal Helmut. Guitarra, cant, i humor desllengüat en molts idiomes. S'en reia fins dels mateixos alemanys: Terrorisme és l'alemany que es parla a Munic. I es posava a imitar-lo. Després imitava el coreà -hoiiny-fent conya amb el nord i el sud a uns coreans; amb els musulmans -aht-durrrr-, dient que no passessin la ratlla groga de terra, que pensessin que allò era Gaza. En un moment del show sonen les campanes de la catedral i diu: Heavy Metal. El moment estellar és quan va fer sortir una oriental, i després de bromes i fotos va el Helmut i es posa d'esquena al públic, es descorda els pantalons, s'avança la goma dels calçotets i amb la màquina de la noia, en vertical s'hi fa una foto a allò que no sona. Poc després va notar que la xineta havia marxat i digué: Segur que està sota els llençols mirant la meva foto. Tot i lo cansats que estàvem no podíem marxar.

Aprofitem bé el matí, més compres, visita al mercat de delicatessen tradicionals i pintoresques, on corren ja les gerres de cervesa!, i pujada -mitja- amb ascensor a la torre. Veiem la mítica Munic 72 i el Bayern Arena. A la plaça tornem a mirar les grans i inquietants banderoles -"tipus" anys 30- on hi figurava: Himrer, tal com va advertir Helmut al show.

Les compres -secció fixa-

No es diu massa, però tot i la globalització, un dels grans al·licients del viatge és el shopping. Tres ampolles de Schnaps -aiguardent dels Alps-; barret tirolès pura llana, 10 euros! Vaig trobar i proveir en una botiga de les meves -no és fàcil- : jocs, enginys i curiositats. Un llibràs d'il.lusions òptiques fantàstiques, antigues i modernes , 6 euros. Un Sant Crist típic tirolès. A un mercat de vell a Zell an See postals litografiades nadalenques i una gerra de cervesa antiga amb tapa, molt barat.

A Insbruck varem trobar un botiga gegant amb tota classe de parafernàlia nadalenca -res de la Xina- i la Neus es va quedar amb ganes de comprar alguna de les típiques boles de vidre pintades a mà -trencadisses i cares-

En definitiva

El Tirol no és un país amb pocs cotxes; de granges i vaques, no ens enganyem, però encara manté un equilibri. Puc admetre matisos, però vinc amb el convenciment que Àustria -i la veïna Baviera- és un poble de gent campetxana, sense massa complicacions i acceptablement feliç. De visita molt recomanable. Sense matisos: una altra vegada vinc amb el convenciment que aquí no sabem administrar; que amb l'excusa de la mediterraneïtat passa i val tot i que ens aixequen la camisa, o encara més: que això és l'esport nacional. (i això que ja ho tenia escrit abans dels Millets, corrupcions i espionatges mil!)

Fi de la trilogia