31 d’octubre del 2010

Nois, aviat serà qüestió de decidir-se

La visió de l'enllaç de sota  a alguns els hi fara mal de ventre, o a l'anima, en tant que cruïlla identitària existencial -o així- , a altre els exaltarà; a algú ni fu ni fa?  Als que juguen a la puta i la ramoneta, i al país en general servirá per a visualtzar que un camí s'ha encetat i més aviat que tard caldrà decidir-se a decidir. Sigui com sigui  dubto que cap català romangui  insensible  a la  cinta i no s'hi senti mínimament reflectit. Predic que la cinta es convertirà en símbol i que encetem un moment històric. La força de la música i les imatges traspua la força d'un sentiment, compartit molt, poc o gens. però real com  la  nació mateixa...o el que queda d'ella, i jo m'entenc.  Ara podeu clicar.

Els sentiments són una cosa molt personal i per tant no cal que comenteu si no...d'allò, Ja ho fareu més endavant, després de la publicitat. En tot cas la presa de posició al moment del vot no ha de ser ni serà per a raons sentimentals, sinó per dignitat...i peles, tal com demostrava, i ens comentava  després en petit comité, el cervell -penso- de la "qüestió". Deia també que ja no hi ha cap polític català sensat que en privat negui el desastre de la supeditació a Madrid. Tot plegat lliga ,n 'informaré en un parell de posts més.

Ja sabeu que sóc un ingenu i penso ara que potser el video només agradarà els dits nacionalistes  -d'espardenya, ja sabeu- i que el país potser més que el folklore que s'hi veu, estima més la rumba gitana barcelonina. El temps dirà. Ara comença.

27 d’octubre del 2010

Enteniment begut? i pregunta pèrfida. I Trailer!

Arran l'assassinat de la jove empleada bancària de Cambril, Mar Serna va dir "que era un accident"(?). Allò que va destacar més però va ser que havien reduït els accidents laborals (sic). Bonic consol per a la família. Per a reblar el clau va venir a dir que els responsables també ho eren els caps del banc, que no vetllaven prou per la seguretat. Cap paraula de condemna als assassins.  Tal com us ho dic i em sembla que vaig sentir bé. O ella o jo anem molt perduts. Sincerament, arribo a tèmer que la rara avis sóc jo. No demano l'estaca per l'estaca. És molt demanar una mica d'ordre i seguretat a qui pertoca garantirla?

Més tard, una pregunta pèrfida a afegir, que aquesta vegada ens va ser formulada a nosaltres. Comentant la jugada, un va dir: "Imagineu-vos que sou el pare o la mare de la noia, o l família del joier. En aquestes circumstàncies no votarieu l'Anglada?" (tal com raja).

Després d'escriure això he vist -alleujat- que hi ha enrenou i sorna amb lo de Serna.

Trailer: He parlat una estoneta amb el -podríem dir- "cervell" de l'independentisme català. Pròximament.

20 d’octubre del 2010

Breus apunts de Ballarin, Niño Becerra, Ventdelpla i Infidels

Tinc tres coses més o menys meditables arran de coses dels mitjans.

El slogan de la sèrie Infidels -per les opinions sentides es veu que va de sexe i banyes- diu "Obre les portes a totes les relacions". No cal ser un linx per llegir "obre't de cames..." Algú sap el perquè del slogan? perquè de gràcia, gràcia, no en té. Tan poca com diuen que té la cosa.

Dubto però que Vent del Pla tingués més gràcia.  Confesso que -per l'ambient de poble que tenia- la seguia...fins que aviat em vaig cansar d'aguantar tanta inversemblança, moralina progre, però sobretot perquè l'humor i l'enginy hi era quasi inexistent. En fi, com amb tot lo de Benet i Jornet. Alegrem-nos que ha acabat.

Tot i que tal com va dir la majordona mossèn Ballarin és un home difícil, per la seva rabiosa independència; amb un punt d'autosuficiència potser, és savi i murri com pocs. No tot el què diu va "a missa" però faríem bé d'escoltar-lo, a manca d'altres savis. Em sap greu esmentar de nou el pobre Punset, però entre el programa dedicat a l'un i l'altre no hi ha color.

Va fer molt bé en Fuentes a Cat Rad de recordar Niño Becerra arran dels disturbis als carrers de França. No és pas ell el malastruc que ha portat amb les seves prediccions els desordres als carrers. Els culpables són precisament els que més l'ataquen. Manin o no, compte.

15 d’octubre del 2010

El gran oblidat.

Publicat a Contrapunt 

L'agost de 1810 va néixer a Vic Jaume Balmes, ara fa 200 anys. A la commemoració del seu primer centenari hi era tothom; hi havia fins i tot representació de la Casa Reial,  en aquest bicentenari de Balmes quasi res he vist enlloc; a Vic tot molt escadusser i fins i tot l'Església ha deixat perdre l'oportunitat de reivindicar un dels més grans dels seus.

Balmes, que ha estat segons Pla el nostre més gran filòsof -"tan li fa dir com no dir"- i quin pensament planà sobre l'esperit de l'obra planiana; Balmes, el capellanet que va anar a Madrid a arreglar les Espanyes i quasi va estar a punt d'aconseguir-ho si no li hagués estat boicotejada la seva solució succesòria, en la qual cosa està l'origen dels posteriors problemes polítics i guerres de l'estat espanyol; Balmes admirat per papes i la intel.lectualitat europea; primer defensor -de manera activa- dels drets dels treballadors; creador de l'apologètica moderna, i sobretot: el màxim representant de la filosofia entesa com a eina pràctica i útil en tots els camps de la vida de les persones i la societat.

En un capítol de la seva obra cabdal El Criteri explica, per exemple, de manera pràctica i genial com determinar les aptituds naturals d'un estudiant per evitar "la gran dissort" vital de dedicar la vida a quelcom que no li és adient.  També diu coses com -valguin com a mostra-: "El poble entén més aviat el llenguatge de les passions que el de la raó" o ""Determinar la forma de govern més convincent per a un país és trobar el mitjà de fer concòrreren un punt totes les forces socials; és trobar el centre de gravetat d'una gran massa per a posar-la en equilibri". No sé si és obvi, però que ben dit. Ara farà dos-cents anys. 

Crec que l'oblit i menysteniment del nostre pensador, de la nostra inteligència més preuada podria donar una idea de la mediocritat de la que ara impera. El meu particular reconeixement ja li havia fet anomenant El Criteri al meu blog. Llegiu-lo. El llibre vull dir.

11 d’octubre del 2010

Sobre la "ciència" i el misteri (amb alguns blogs habituals referits)

Feia temps que no topava amb aquelles Casualitats -majúscules.

Al Quadern d'Evocacions, al del Damien que fitxava, al de Brian, i la Vaca sorda feien fa poc i quasi a l'hora un parell d'observacions sobre el coneixement científic, alguns des d'una devoció absoluta. Contradint la infalibilitat, omnipotència i sapiència que pretenen alguns a la "ciència" deia jo que quan aquesta obre una porta n'apareixen moltes més de tancades. L'endemà trobo a El Prodigio de los números -col.leccionable recomanat- aquesta cita de Isaac Assimov, talment com si volgués reafirmar allò que vaig dir jo:

 Crec que el coneixement científic, té propietats fractals i que amb independència de lo molt que aprenguem, lo que queda per a conèixer, per poc que sembli, és tan infinitament complexe com la totalitat. Aquest, em sembla, és el secret de l'univers. Isaac Assimov

La Vaca sorda, tot i que cientifista, va dedicar un post a dir-nos que ja no pensava en els misteris -com és de suposar en una vaca, d'altra banda-, abjurant-ne. Fent una giragonsa jo que li dic que en part podria tenir raó ja que és preferible escoltar Bach que intentar analitzar-ne els secrets dels components emocionals i els físics del so i la música.  Tot seguit robo també al llibre referenciat:

La música es el plaer que experimenta la ment humana al comptar sense ser-ne conscient. Leibnitz.

Aquestes referències que anomeno Casualitats, sinó misterioses -paranoiques?- crec que son "ben trovati".

6 d’octubre del 2010

Demostrar que la lluna és rodona

Aquest és l'article publicat abans de vacances al Contrapunt. Acabo amb ell acabo una petita tongada sobre aques  tema feixuc -i fonamental. Crec que la pregunta és paradigmàtica.


Publicat al Contrapunt


Al darrer número Toni Piñero parlava d’austeritat i ERC de Mollet en presentava una proposta de pla, per cert rebutjada: pel govern ja hi han canals on fer les propostes i per ICV-EUiA mancava al pla una vessant social (?) –perquè no ambiental? Bé, sospito que cal aclarir que quan molts prediquem austeritat ens referim a ella com a manera d’actuar i viure, no només dels governs, sinó també i sobretot del ciutadà. (el terme austeritat està molt de moda a Mollet, ja m'agradaria que en part fos culpa meva:)

 La següent qüestió –una paradoxa inaprensible per a la societat– és paradígmàtica per discernir i saber on som i hem d’anar. Resposta i entesa aquesta, hom comença a entendre-ho tot, i no és fácil quan les propostes de reflexió i acció van en sentit contrari. La qüestió a resoldre i a seguir és:  

Pregunta

Què passa aplicant austeritat a l'administració pública? per exemple suprimint informes, activitats culturals i artístiques, publicacions, personal i un llarg etcètera? En primer lloc grans estalvis al pressupost, sí, però ai las..., també un considerable augment d'aturats, que caldrà mantenir. Com resoldre aquesta paradoxa -essèncial-, aquest monumental atzucac? Hi han dues úniques vies: repartiment de la feina o que qui treballi mantingui els aturats.  Compto amb la intel.ligència del lector, que òbviament ja no creu que la "festa" de les darreres dècades es pugui repetir mai més. No sé si m'he explicat prou, ni hi ha lloc ni ignoro que no és fàcil demostrar que la lluna és rodona a qui la veu quadrada. Deixo la solució al lector , només calen saber les quatre regles, sobretot la divisió. Resolt això  ens trobarem que arribem a aspectes que ja tenen a veure amb el factor humá, objectius vitals, lleure, etc.

La manca de sobrietat que tants denunciàvem ha portat a la necessitat de ser austers. I si no som austers? el pas següent és la misèria. En definitiva penso que tota proposta d'acció davant el futur ha de passar per un canvi de txip -potser tambe de placa base, o com es digui-. No cal dir que llegiria amb la mateixa atenció les argumentacions contràries.

(afegeixo: defensar, de nou!, el creixement -i perdoneu- és indigència intel.lectual.)


A veure si algun liberal o productivista pro-comunista -o conservador, o socialdemòcrata,...en fi,  s'anima i ens dona la seva visió.


Trailer

Al pròxim post m'estrenaré amb uns breus apunts d'allò que hom en diu ciència. Jo en dic investigació, a no ser que parli d'una branca concreta. Amb Casualitats -majúscules- incloses.

1 d’octubre del 2010

El problema més urgent i un parell de cosetes breus

Avui un prebost de la política ha dit: "Allò prioritari és crear ocupació". A priori respectable i plausible. Però pensem. Cal ocupació per a fabricar què, si tenim i sobra de tot? No seria millor parlar de repartir ocupació, de ben administrar, de reduir diferències entre els que guanyen aquestes quantitats immorals?

Serveixi aquest post de preámbul de l'article que posaré del Contrapunt, tot afegint una reflexió que pensava mentre cremaven contenidors i es trencaven vidres a Barcelona: els qui pensen que el PIB és allò prioritari estaran contents, ja que aquestes destrosses -i qualsevol desgràcia amb danys materials-fa pujar el PIB. Voleu més summum de l'absurd? Apuntaré també el que jo considero quasi paradigma de la necetat consumista: les botelles d'aigua embotellada. Per beure un got d'aigua cal fabricar una ampollota! Estem bojos.

Catalunya


Suposo que amb els esdeveniments violents del dia de la vaga, els que m'hagin llegit, aniran comprenent ara quan deia que les meves ànsies; el meu orgull de país estigui una mica aigualit, així com que a voltes anar per europa dient que ets català faci quasi vergonya. Afegim-hi la fornicació al carrer i etc. Ve de lluny. Europa ja ens tenia clissats el 36, amb la bogeria incendiària i assassina dels primers mesos de la guerra. I a la Setmana tràgica. Quina mena de gent som -i tenim- com deia Gaziel? 

En fi, discurs repetit, però que quasi ningú atén ni entén.