30 de desembre del 2008

Una mè i un bombó

Un dia d'aquests vaig dir al nano petit que busqués alguna peli que tingués baixada -un dels pocs dies que podem compartir visionat-; i que fos lleugera. Ens va posar No es país para viejos (!) del Bardem. Al final el psicòpata, el dolent, s'escapa, després de carregar-se mig repartiment i el "bo" la casca, després de passar-se tota la peli esquivant el psicokiller. Artesanalment ben feta, però res més. Cap ensenyament moral, cap humanitat i força sang. Explico el final per a què ningú la vegi :) I te aquells finals sobtats que et deixen amb la camisa aixecada.

El bombó és la que vaig comprar per euro i mig al Mercadet, La leyenda del pianista sobre el océano, del director de Cinema paraíso, amb la que comparteix aquella malenconia. És la historia d'un nen que un fogoner troba abandonat en un transàtlàntic i que es fa gran amagat al vaixell. Res a veure amb el patafi anterior, aquesta és bon cinema europeu en estat pur, res de stars i bons diàlegs. Això sí, no és una pel.lícula trepidant. Atenció al monòleg en que explica el perquè de la seva opció.

Que trist que ens hagin fet perdre la possibilitat - i quasi el costum- de veure cinema europeu. L'amèrica en fou -de bon cinema-, ara és quasi tot indústria-espectacle, majoritàriament per a adolescents. Suposo que hi ha més de bo del què em penso, perquè jo hi trobo poquíssimes coses interessants.

Afegitó.
He vist Gomorra, la peli de la Camorra. No és una peli ni un documental. És una successió d'actes delictius, activitats i vendettas, lo propi de la Camorra. A mi m'interessa la cosa aquesta dels lobbys, societats secretes, etc. però ni així la pel.lícula m'ha interessat. Potser per això mateix: el que deia ja ho sabía.

Faig aquestes crítiques resumides, per a donar una orientació -a mi m'agradaria llegir-ne- per a orientació de la gent que s'en refïi del meu criteri.

23 de desembre del 2008

El llop a Nadal

Algú ho trobarà carrincló -però és Nadal, que caram!-.

És admirable cada vers del Poema de Nadal, d'en Sagarra. Quina facilitat de versificar, quina manera de trobar l'expressió emotiva adequada. No endebades, amb els anys que han passat, se segueix recitant. He cregut que llegir aquest petit fragment és una bona manera d'entrar a les festes.


POEMA DE NADAL (fragment)

I del desig de música fent tria,
perquè té ganes de dir la millor,
tot bolcant a l'infant que dormia,
li deuria sortir aquesta cançó:

"Què li darem an el Noi de la Mare,
què li darem que li sàpiga bo?..."
I mentre deia les dolces paraules,
la cançó anava escampant-se pel món.

La van aprendre les fulles de menta,
i va enganxar-se al bec dels falciots
al campanar les campanes movien
poc a poquet, el batall tremolós:
"
Què li darem an el Noi de la Mare?"
Els grills somiquen damunt del rostoll,
i les aranyes, quan filen, la canten,
i les abelles brunzint sota el sol.

Totes les dones amb fills a la falda,
totes les dones la saben de cor!
Va caminant i baixant la muntanya,
la cançó arriba a la platja i al moll:

"Què li darem an el Noi de la Mare?... "
canta la vela, que empeny el xaloc,
i el card que cruix í l'arjau que grinyola,
i el fum de pipa que engega el patró.

Quan ve Nadal, la cançó del miracle
fa que tremoli l'esquena dels llops.
Fins els qui cremen i roben i maten,
si de menuts l'han sentida algun cop,
la volen dir i se'ls encalla la llengua,
la volen dir i els escanya la por!

Quan ve Nadal, la cançó del miracle
amb el pessebre de molsa i arboç,
ens fa pensar en unes ganes molt vives,
ens fa pensar en un desig de debò,

de donar coses al Noi de la Mare,
coses que vinguin de dintre del cor,
perquè si és llum i misteri que espanta,
perquè si aguanta la bola del món,

té la carn nua ajaguda a la palla
i té les galtes mullades de plor,
i vol sentir-nos molt més a la vora,
ben acostats al voltant dels pastors,
i vol sentir a la pell les nostres ànimes
com l'alè de la mula i el bou!

(Josep Maria de Sagarra)


La meva nadala


Tant de bo, com el llop emboscat,
sentíssim un calfred d'emoció,
aquests dies principals,
bo i sentint la cançó

Cancó tendra de Nadal,
que us desitjo VENTURÓS.
BONES FESTES I L' ANY NOU!

16 de desembre del 2008

Gangues i troballes

Per si algú té curiositat per les troballes a la Biblio per la Marató : Records de Pompeu Fabra escrit per la filla. Cuentos inverosímiles de Lopez Rubio "como fetiches mágicos". De la col.lecció vull saber: L'utilitarisme, de Ralco; La Literatura, que parla del món editorial i la creació, -com tothom tinc projectes-; Les notícies a la televisió: com i per què diuen les coses a la tele; el llibre aquell de que les dones no saben llegir els mapes ni els homes escolten, que resumiria el seu interés en una cosa certa que escriuen: "resulta sorprenent que al segle XXI no expliquin a les escoles les diferències entre homes i dones". És obvi que això evitaria el trencament de moltes famílies. I dues revistes que parlen de l'Àrtic. Crec que la meva aportació econòmica va ser justa.

El Quadern d'evocacions hom feia esment de l'interés dels alumnes per les societats secretes. Dels maçons sé el mateix que tothom: res. Uns et diuen que treballen per la humanitat, però no com. Franco diu que són el diable, però tampoc per què. Agafí un llibre que en parlava, però sorpresa: era d'un recent rebotat i perseguit, que n'explica molts misteris i el procés per a ser macó. Ara és catòlic.

Gangues i momes: aprofito per promoure el Mercadet del primer diumenge. Al de Decembre hi vaig trobar: el voluminós llibre d'Edmón Vallès amb infinitat de grans fotografies d'època fins el 1931 a Catalunya: 1 euro. Biografia de Luter i una joia que empaitava fa temps: Catálogo de necedades que los europeos se aplican mutuamente: 1 euro els dos. Bob Marley i Carpenters Anthology: 1 euro els dos (en cassete, és clar. El so, perfecte.) DVD Il pianista sull oceano. 2 euros. Recordo la multiusos -nova- comprada per 7 euros i que en val més de 70. Crisi? Doncs apa, ja ho sabeu.

Reconec que no entenc perquè una majoria passa d'aquests mercadets. Jo crec que és complex de "nuevos ricos". Si algú ho explica, li agrairem.

n.b. Vits! fa una mica de cosa que el meu fos l'últim comentari a l'home que mira, abans de plegar. Ah, m'ha semblat que Ralco desperta controvèrsia i admiració a l'hora. Amb mí ha estat una persona molt amable, amb la que fins i tot hem mantingut algun correu, tot i que òbviament no coincideixo en tot el que diu. Si algú vol donar-nos la seva valoració, ara que no es pot fer allà, endavant.

4 de desembre del 2008

Prediccions, pronòstics i cagabandúrries meves curioses

Com a remenador de papers vells sovint trobo i llegeixo amb fruició previsions fetes dècades abans que arribés el segle XXI, on "profetes" i científics pronosticava una societat dosmilista amb una sèrie de disbarats i "adelantos" que llavors causaven admiració entre els crèduls, però ara fan riure. No van encertar quasi res. I és que una regla important de la prospectiva -parlo com si en fos un llicenciat- és no fer volar massa coloms.

Qui més qui menys ha endevinat alguna cosa. Jo esmento els meus, no per presunció sinó com a cosa curiosa i per a recordar-los.

PRONÒSTICS ENCERTATS


- A mitjans dels 1970's vaig estar uns anys portant camises de maniga llarga a l'estiu, ja que les mànigues aleshores feien poc més de mig pam, i pels de braç prim eren inportables. Esperava que arribessin les mànigues quasi tapant colze, i van arribar. També era obvi que les horribles clenxes aixafades dels 60-70 havien de canviar. Aquí va trigar moltíssim.

- Així mateix durant molts anys, les americanes no sortien de "l'hechura de figurin del Corte Inglés", estretes, o directament entallades. Confiava que algú ho arranjaria algun dia i va aparèixer Adolfo Dominguez creant l'arruga i una nova mentalitat en el vestir.

- Havia pensat moltes sovint que el terreny aspre i terrible del Priorat per força havia de produir també un vi especial, concentrat, amb personalitat. Bastants anys després s'ha reconegut mundialment.

- El meu eclecticisme em feia dir mig bromejant que era una mica comunista, tot defensant la nacionalització de l'energia, la banca i coses per l'estil -cosa que els mateixos excomunistes, si ho diuenara és amb la boca petita i d'aquella manera-. Però, tal com anem veient, no em desencaminava, tot i que ara hi ajudi la situació econòmica del moment.

- Tinc escrit un text inèdit que s'intitula La textura és abans que el gust". Quina no seria la meva sorpresa quan llegeixo als mitjans: "Un estudio de la universidad de Cambridge llega a la conclusión que la textura està antes que el sabor". En un altra ocasió ho ampliaré.

- Abans dels Jocs de Barcelona vaig pensar que colocant alguns ventiladors-bufadors al pal de la bandera es podria evitar el trist efecte que fa una bandera pansida. Fins vaig pensar proposar-ho, però hom ja sap que en segons quines esferes si la idea vé de fora, ja no val. A Pekin algú va pensar el mateix que jo, i així es va fer.


- Soc del poble de "la Tura", la noia de cal Pinyonaire. Des dels primers moments de formar part de la cúpula del PSC jo aventurava una Tura ministra. Però la seva estrella s'enlairà coincidint amb el descens del felipisme i entrada del PP. Més que predicció és una aventuració: pot ser la primera Molt Honorable. He de dir que això ho dic sense compartir ideologia -no en tinc cap-, és més, el seu model de municipi molletà no és pas exactament el d'un "verdum", més o menys classiciste. Sempre li he reconegut però el seu caràcter d'animal polític i era assequible a la gent del poble. No he tingut amb ella però un tracte massa profund, nomes en algun acte,
alguna conversa quan anava a buscar el seu germà per anar fer el tomb, com la del dia que em va explicar com un gris li havia trepitjat les ulleres en una manifestació.

Com podeu veure -i no és falsa modèstia- preveure algunes coses d'aquestes no era tan difícil, però cal posar-s'hi, i en els de tipus socio-polític no pecar d'optimista i crèdol, que això és del que hom peca quasi sempre.

Afegitó


- Quasi  de seguida que va sortir TV3, vaig esciure que calien serials propis que reflectissin la nostra realitat. Després en van dir sèries de proximitat"   Van fer de seguida -això sí- una radionovela a C. Ràdio. Vaig pensar: mira, les mestresses estaran acompanyades i ara ho tindran en català. Però van fer una burla d'aquest gènere radiòfonic - amb aquesta conyeta tan "transgresora" made in TV3-. Va aguantar unes setmanes.

Però poc després vaa arribar el primer èxit de TV3:  La Granja. La cosa però va anar degenerant fins arribar als infectes culebrots de Benet i Jornet.

1 de desembre del 2008

Sí, Obama és esquerrà

L'Albert em retreia amb totíssima la raó el meu pessimisme. Us deixo aquesta gracieta, real.

Em vaig equivocar quan contradeia, sobretots a homes d'esquerra - jo prefereixo les idees a la ideologia- quan qualificaven Obama d'esquerrà. Efectivament, Obama escriu amb l'esquerra. El que potser no sabien és que Mc Cain també.

M'estranya que no s'hagi fet esment a aquesta dada.

Afegitó als posts anteriors. La bogeria continua.

Reblant el que hi deia, el suplement econòmic de la Vanguardia està dedicat a la necessitat de promoure el consum -de béns innecessaris, és clar-, amb proclames de molts governs en aquest sentit. Per la tarda, en un documental, han basat el benestar de Noruega en la seva capacitat d'estalvi. Els islandesos han fet tot el contrari, fins que s'ha acabat la festa. No cal afegir res més.

17 de novembre del 2008

Una pregunta incòmoda -la primera- i defensa de l'autarquia

La situació econòmica actual és fruit del consum desaforat, del poc estalvi. Per a resoldre-la, tots els governants, per unanimitat absoluta han dit que la solució passa per a retornar al consum i la despesa alegre, pel què adoptaran t les mesures que calgui. Mesures i doctrina que són exactament les mateixes que ens ha portat a aquest atzucac. Seran animals? (Cada vegada són més les veus, fins i tots a les esferes de poder que reconeixen que no hi ha una idea clara del què cal fer.)

Diuen que és un drama que no es venguin cotxes. Diuen que per anar bé s'haurien de vendre més cotxes. Seran animals?

Pregunta: Quin problema representa que la gent agafi el transport públic? No estarien més bé les ciutats sense tants cotxes? És un problema problema -REAL- que no es venguin cotxes? Tothom raona així: si no es fabriquen cotxes hi hauran molts aturats. Aquesta resposta indica la monumental indigència intel.lectual que ens envolta, i si no intel.lectual, matemàtica. Perquè en el fons és qüestió d'agafar llapis i una calculadora. Responent correctament a aquesta pregunta segur que ens en sortiríem. Ben mirat la pregunta es respon sola. Però ni així. Dedica-li el temps que calgui, amic lector a resoldre aquest sofisma. Si et costa, substitueix fàbriques de cotxes per fàbriques d'armes. És millor però si la resposta hom la troba ell mateix.

Predicció

Els conceptes claus per encarar el futur són austeritat general, unida al temps lliure pel desemvolupament person. Óbviament, reducció de tants sous escandalosos i despesa pública inútil. L'altre concepte -arraconat i "ranci"- és: autarquia, de bon grat o per força -pronostico-. M'en vaig adonar el dia que vaig somiar que desballestaven les màquines de la Pelleria de Mollet-tancada al cap de cent anys-. No correm massa a llençar-les. Això tampoc s'entén? Ah, per si algú ja ni recorda que és la autarquia: és menjar tomàquets de la comarca en lloc de polonesos o holandesos, com ara. La darrera mesura que proposo és: treballar menys, treballar tothom. A no ser que els treballadors fixos es conformin a deixar cada vegada més part del sou en pagar aturats i ajudes diverses. Benentés, és millor adoptar ara aquestes mesures de bon grat que més endavant per força.

Els grans teoremes -també en matemàtiques- són els més senzills.

Amb l'afegitó que vaig "afegir", la resposta ja és més o menys donada.

1 de novembre del 2008

Tocar els badalls. Insult a la intel.ligència

Que el rellotge del campanar toqui 28 cops de campana cada dia a les dotze de la nit, i intentar justificar-ho, és un insult a la intel.ligència i un atemptat.

L'article va aparèixer una mica escurçat, aquesta és l'extended version. Tot i que de les campanes en podria escriure fins l'alçada d'un campanar.

Publicat a Contrapunt el 2008

La Montserrat Tura amb la seva apologia als tocs de campana a dojo ha tocat un tema molt sensible per a molts. Ho fa amb una bonica prosa i des de la poesia -des de la racionalitat seria impossible-. Tot i que -cordialment- hi discrepo, fins hi estaria d'acord si la freqüencia campanil fos assenyada. Ella mateixa reconeix que han perdut tota funcionalitat -això que sempre són puntuals...- . És possible que qui baixi al centre li agradi sentir-les uns moments, o qui hi visqui lluny aprecïi el seu bronzit ja difuminat, però és diferent per a qui ha de sentir els excesos decibel.lics tot el dia.- Quan hom comença a agafar el son; per a gent de son lleuger, migranyosa, no hipoacúsica, sensible al soroll; quan hom torna a agafar el son després de ser despertada i el perd definitivament amb el "toc de repetició", les campanes constitueixen una refinada tortura. Jo abans les sentia de prop, i tocaven tota la nit: 528 "campanassos" diaris!

Dues paradoxes chestertonianes: Els veïns que les defensen es posen en evidència dient: Jo? ni les sento. En canvi, les persones a qui no agraden les senten totes. Llavors? El disgust de no sentir quarts ni repeticions és incomparablement menys greu que la minva de la qualitat de vida i son dels afectats. Hi han diversos graus de sensibilitat al soroll, és clar, però com en l'urbanisme sempre ha de prevaldre els interessos dels més perjudicats o febles: un capellà de Mollet digué en una ocasió que a ell no li molestava dormir amb les campanes a sobre. Temps després sabèrem que durant una Encesa del campanar -traques i trons- estava dormint com un angelet a sota mateix. Crec assenyat acabar amb les repeticions horàries i que s'adecuïn els tocs a la normativa municipal horària de sorolls . A qui no l'hagi convençut que es pregunti si li agradaria veure una pel.licula, escoltar un concert, etc. amb campanes cada 15 minuts, o si a l'anar d'hotel o camping ho preferiria amb campanar al costat, etc. Ah, que el campanar hi fos abans no és la qüestió.

La predicció

El que aquí podríem incloure a les meves profecies es al fet que quan vivia a la vora del campanar havia demanat al senyor rector que li semblava treure les campanes per la nit. L'Ajuntament li va dir que no. Es veu que hi hagué més gent que ho demanà i es va comprobar que a quasi tots els pobles les havien tret. Al final es va fer, i es farà arreu.

També és quelcom misteriós que dies després de sortir publicat l'escrit, les campanes s'han tornat boges -ja li contradeia a la Montserrat Tura la puntualitat que els hi atorgava-. Cada dos quarts toquen 10 o 12 camapandes! És talment com si l'escrit hagués concentrat les energies de molta gent i haguessin destarotat el rellotge.

15 d’octubre del 2008

Els fonaments de la nostra immoral opulència. Dia de la blogosfera contra la misèria al món.

Avui és el dia que s'ens convida als bloggers a participar a la consciènciació sobre la misèria al món. És una idea extraordinariament útil i positiva. Jo prefereixo parlar de misèria que de pobresa, que és massa relatiu.

La meva aportació sol.lidària voldria ser també informativa i conscienciadora. La nostra miserable i immoral opulència no és defensable des de l'ètica i no es explicable amb la matemàtica. Vet aquí les alteracions que la fan possible:


El principi de les tres potes que necessita la societat consumista -millor del despilfarro- : 

l'expoliació i agressió salvatge a la natura;

2 l'explotació dels recursos, productes i treballadors dels països del tercer món;

3  l'ofegament de pagesos i ramaders a qui es paga un preu de misèria pel seu esforç -aprofitant-se del seu individualisme. Els pobres poden menjar. La resta, el que estalvia en menjar ho reventa en béns de consum. 

Si algú troba esbiaxada aquesta visió m'agradaria conèixer la bona.
Diuen que als països rics hi ha una crisi general. Mentida absoluta i monumental. Que alguns passin problemes mentre altres reventin de farts no és crisi.

12 d’octubre del 2008

Un negoci de futur, un pronòstic, i dues anècdotes de mercadet de vell.

Això que em va passar al darrer Mercadet de Col.leccionisme de Mollet -cada primer diumenge- és una mostra del què s'hi pot trobar i a quin preu. Aprofito per fer-ne promoció -a part del seu interés perquè amb altres companys en soc el pare- i aconsello visitar els de tot arreu.

M'agraden les navalles, les multiusos em serveixen per moltes coses -per quasi tot- i m'agrada el disseny i el tacte. A una parada en tenien unes quantes i entre elles una Victorinox -l'exèrcit suíss- amb infinitat de coses, molt gruixuda. Em pensava que em demanaria molts diners ja que noves valen més de 60 euros -aquesta quasi ho era-. En vaig pagar 7 euros. La navalla havia estat allà tot el matí!

A les vacances a Oslo, a un mercadet d'aquests, molt barat fins i tot tenint en compte tan car com és tot allà, vaig trobar una navalla de butxaca però de tamany respectable i solidíssima. La paradista em va dir que era de l'exèrcit de Noruega, i que ja no es fabricaven fa 2o anys pel seu alt cost. Incloïa un element que no havia vist mai: un gran punxó tort de cinc dits, com un ullal, que em va dir que era per "drill" -foradar-, etc. Asseguraria que la seva finalitat no era tan inocent. Jo dic que és per osos i rens. Em va treure 5 euros dels 25 o 30 que valia.

Un consell pràctic i un de moral. Quan trobeu una peça cara o compreu vàries coses no és lleig regatejar. Quan la peça és barata trobo immoral fer-ho, com a vegades he vist.

La predicció: les botigues i mercadets d'articles usats tenen un futur segur.

Nota posterior.- Crec que aquest escrit ja el puc incloure -no és de gran mèrit- a les profecies acomplides. L'augment que s'ha produït de botigues i compres de segona mà des que ho vaig pronosticar és espectacular. Només és el començament.


7 d’octubre del 2008

La meva visió de la crisi és que no n'hi ha. (...no la hay sin duda la habrá))

Com que no sóc seguidor de cap doctrina política i econòmica, la meva visió del que està passant a la força ha de ser molt personal. Estic acabant un escrit en que ho explico mínimament . Ara només vull dir i avançar que si això és una crisi que mai vingui la opulència. Pregunteu als avis què és una crisi. De moment recomano estar previnguts i acostumar-nos a l'austeritat. Ho recomano sobretot als optimistes.

22 de setembre del 2008

Himmler, Montserrat i el pare Hilari Raguer

Crec que val la pena explicar del tot aquesta anècdota, relatada incompleta a un documental del Canal 33.


Han passat al Canal 33 un documental en que sortia la visita de la camarilla himleriana a Montserrat. Entre altres coses interessants posava en clar per a qui ho dubtava que els cristians alemanys -catòlics sobretot- eren els únics, amb quatre sindicalistes, que criticaven el nacionalsocialisme. Aquí també, Himmler va sortir escaldat del monestir, després de discutir amb els monjos que l'atengueren, que parlaven alemany i eren homes d'una gran formació.

El que vull explicar és una mancança estranya en aquesta emissió. El pare Ragué va fer fa uns mesos una xerrada al Casal Cultural de Mollet i li vaig demanar que ens fes cinc cèntims d'aquest episodi i si havia conegut al pare Ripoll, principal interlocutor de Himmler, i explicà a l'auditori:

" Trobant-se davant la Moreneta el pare Ripoll digué a la comitiva alemanya que era tradició que al passar davant d'ella hom la besés o fes una salutació. La bèstia de Himmler digué que quan ells manessin "acabarien amb aquestes "supersticions". El pare montserratí Andreu Ripoll, ràpid li va etzibar: "Fa molt temps que hom ho intenta i encara no ho han aconsseguit". Quin crack aquest Ripoll. He de dir que aquesta brillant resposta crec que no fou celebrada com calia pels militants esquerranosos assistents a l'acte. Ragué va explicar aquest mateix fet al documental del 33 però no aparegué el "tall" de Ripoll a Himmler. Oblit o autocensura de Ragué o tissora del realitzador?

Encara queden monjos que varen veure i parlar amb Himmler i civils que el tractaren a Barcelona. A vegades em pregunto quantes persones queden que conegueren, ni que fos superficialment, Gaudí. Trobo imperdonable aquest desinterés per la saviesa de l'edat.

27 d’agost del 2008

El final d'una era

La predicció.- Tot i que el 2005 no tenia massa mèrit preveure això, quasi ningú no en parlava i encara avui molts ho neguen. L'endemà curiosament van emetre per televisió un documental amb el mateix títol i tema. Tot fa semblar que fins i tot erem optimistes.

Publicat a Contrapunt el 2005

M'agradaria donar a conèixer les dades que aportava un catedràtic de recursos energètics en una entrevista que "radiaven" a sobre la webcam de Canal Mollet, i ja veurà el lector perquè.

Començà dient que el consum de petròli es de milers de litres/segon , i que no passarien més de tres dècades, essent optimistes, en arribar al moment crític en el consum de petròli: quan la demanda superarà l'oferta, i l'escalada de preus - si no és que ja ha començat- serà imparable. Afegí que per produir hidrògen de l'aigua cal un altre combustible - per tant aquest "motor d'aigua"no és la panacea que crèiem els ignorants- ; que és una aberració cremar el 90% del petròli en la combustió de motors, només el 10% s'empra per fer plàstics, teixits, etc., i deixà clar que amb les energies alternatives no serà posible mantenir aquest nivell forasenyat de consum.

Podem continuar malbaratant recursos , actuar irresponsablement i girar el cap davant la debacle ecològica del planeta, o negant-la, però la fi de la societat consumista ja és a la vista i l'haurem d'acceptar, de bon grat a la força. El que cal- tal com va acabar dient - és que els dirigents polítics governin pensant en un plaç més llarg que els 4 o 8 anys de mandat, i escoltar els experts.

Digué que hem basat el nostre model de civilització en un bé esgotable com el petròli, sense tenir un sustitut. Hi ha massa gent que es plantegi el futur sense petròli? Què en farem dels cotxes? Cultius de Xampinyons?

De totes maneres potser sí que no n'hi ha ha per tant: l'home ha passat milers d'anys sense petrolli-compte, i el petròli serà només una etapa de dos segles- i el que ens hauria de preocupar es l'aigua, sense la qual no passaríem quinze dies. Diuen que les guerres del futur seràn per l'aigua. Ah, i no diria jo que es pugui ser més optimista pel que fa les reserves d'altres matèries primeres: des del gas natural al tungstè per les bombetes.

I ja em disculpareu si a algú li he espatllat l'àpat, però d'això es tractava, no?

27 de juliol del 2008

Osona per un forat

Després de llegir les cartes al director vaig quedar parat de la rauxa que gasten en comparació al nostre Vallès. Vaig escriure també perquè algunes cartes m'incitaren a fer-ho.


Publicat al 9NOU d'Osona-Ripollès

Ja he deixat la insensata tendència a sentir-me interpelat per cada bajanada o genialitat expressada a la premsa, però després de llegir la secció de les cartes del n.2798 del 9NOU no puc evitar fer alguna reflexió. Primer vull felicitar els escribents per la seva incorrecció política, màxima expressió de democràcia. A la comarca veïna, la meva, la gent no parla per no ofendre -al setmanari mateix on tinc columna-. Cadascuna de les cartes haguessin merescut alguns comentaris.

Al capellà que no vol cobrar els serveis li diria que en marketing hi ha una llei que diu que allò que és gratis no es valorat. Aquí baís és impensable una demostració pública d'espanyolisme aferrissat com la d'en Roca,un català de socarrel -i molt més un Anglada-. El sentiment és lliure però, en tot cas el que caldria és que en Rovira recollís el guant i rebatés això que "no ha existit mai una consciència de nació". Un altra mostra d'aparent autoodi és la manera com s'emprenyen uns joves de Vic perquè molta gent "vomita" que Vic és com Liverpool. Potser no, però Catalunya tampoc és Anglaterra, i els Homes conill aquells a la majoria ni els sonen. He fruit la ironia de'n Jordi Roca i m'ha dolgut el que explica: amb les causes i prebostos que criticar i aquestes Verges -i molts que no tant-, prioritzen i malgasten el temps fotent-se amb la "gent de missa, tot fent-se l'atrevit".

Després de rellegir-lo, m'adono de la paradoxa -cabdal- que planteja en Vila, sobre la qual suposo que a vegades es deu debatre. Sovint faig estades a Osona i la considero la segona patria xica -de petit el pare esmentava sovint la "plana" i a ca la iaia tenien mossos d'aquí -i els segadors dels què parlava Jaume Pérez-. Voldria doncs tractar el dilema: Una ciutat de Vic amb "escales mecàniques", Mc Donalds, disseny, Cortes Ingleses i estar ben assortits? O el Vic de sempre, menestral i cassolà però amb algunes mancances de la modernor? Sé que això ho han de decidir els vigatans, però també cal que sàpiguen que si venim a Vic és per passejar-nos pels vells carrers estrets humits i d'antigues cases, fins i tot la llegenda levítiva és un atractiu. I perquè encara es manté aquesta flaire d'una Catalunya antiga -i de purins, si s'escaigués-. No he pogut evitar la broma. Sé que és romanticisme tronat, que no són temps de líriques i que tot ha de ser funcional i modern. Però pensem en el paradigme extrem, Venècia: una ciutat insalubre, de cases inhabitables, intransitable, però que des del mateix moment que s'hi fessin pisos sòlids, grans superfícies i modernors diverses potser si que dels seus habitants tants no en marxarien, però caldria veure si tants turistes hi anirien, a deixar les virolles. Suposo que cal triar.

14 de juliol del 2008

Creixement zero. Escrit el 1991

M'ha sorprès veure què predicava jo -i quatre més- ja l'any 1991, amb un èxit perfectament descriptible. Al menys ens queda tenir la raó, i el dret que et dóna a ser escoltat. Penjaré més endavant una cosa que vaig publicar al Nou Diari de Barcelona el mateix any, encara més sorprenent.

El 9 Nou, 1991

Creixement zero i V. O.

En Santiago Cucurella es manifestava sobre alguns dels greus problemes que pateix i amenacen la comarca, fruit del desemvolupament demogràfic i industrial i posa de manifest el que hauria de ser l'eix de qualsevol acció política: el manteniment d'una qualitat de vida digna en un entorn equilibrat. Això ja no és possible, com encertadament apunta, en els municipis del sud de la comarca. Oblida però en el seu interessant article, o defuig, apuntar les causes de fons del problema, possibles solucions i els costos socials que suposaria.

No estic d'acord tampoc que qualifiqui de pessimistes a ultrança els partidaris del creixement zero. Una institució tan seriosa com el Club de Roma fa temps que ho preconitza. Encara més, caldria plantejar-se si amb una reestructuració racional de l'economia i el consum seria possible el creixement negatiu, en zones determinades. (ara se'n diu decreixement).

FI

La predicció.-La demostració palpable de tot això que deia està al caure; ell camí a l'austeritat ara serà obligat.

En els lustres que han passat des de l'article la massificació i la destrucció immisericorde que ha patit la comarca ha superat les previsions més pessimistes. Tot i que molts afortunats ho veuen positivament: hem crescut molt -diuen-. Taujans, i molts d'ells il.lustrats.

25 de juny del 2008

Troballa sorprenent

Ja ni recordava haver escrit això, i així. Al 2002! . Ho vaig trobar al Google. I que em votessin tan positivament! Desgraciadament encertava. INSTAURO EL TAG " les meves profecies". Desgraciadament no és l'única.

ELPAÍS.COM Opinión


¿Cultura del agua?

Esteban Maspons Gual

20/03/2002

La -nueva- cultura del agua es algo que hemos de aprender y practicar los ciudadanos al tiempo que los Gobiernos. Ya que no se trata tan sólo de minimizar las obras hidráulicas, sino de asumir que el agua será cada vez más escasa y materialmente imposible de consumir en su nivel actual.

Aparte de la aberración de los campos de golf y las miles de piscinas particulares en países secos, tenemos regadíos inadecuados, despilfarro doméstico, industrial, municipal, etcétera, debido al bajo precio del recibo. Hacen falta directrices claras y urgentes. El hombre ha vivido miles de años sin gasolina. Sin agua...

Resultado Sin interésPoco interesanteDe interésMuy interesanteImprescindible 115 votos



23 de juny del 2008

La negra i la Moreneta

Deia un escriptor que el seu ofici era remoure les entranyes del món i posar-les a la vista de tots i que no era extrany que això pugués fer de l'escriptor un proscrit.

El que escriu pot quedar en evidència pel fons i la forma . I al repasar els escrits sovint ho veig. En aquest, quant parlo de culpables, ha quedat una mica embolicat: la negra, els polítics, el model de país. Atribuim-ho a les presses.

Publicat a Contrapunt

Després de la rogativa -encara que "laica"- del conseller Baltasar a la Moreneta - i les de l'Església- al final ha plogut -tot i que també en excés-. A part la sequera extrema hem tingut també -en poc temps- apagades de llum, un barri enfonsat, el mosquit tigre, fuites atòmiques, el musclo zebra , enfonsaments a les vies, platges que desapareixen, caos i retards ferroviari i aeroportuari i a sobre un Barça de pena. I preguem a la Sagrada Família pels túnels que hi passaran al costat. Tot això al costat de problemes endèmics com la nostra condició de liders en prostitució, drogues i SIDA. I més coses que segur em descuido. No valoro la part de culpa de governs passats o presents, però seria difícil trobar un lloc amb tants problemes greus tan seguits. Més aviat crec que part de la culpa és del propi model de país i la seva dèria de tenir en lloc d'esser. Un espai massificat, industrial i turístic de tercera. Instal.lat en ple desarrollismo salvatge. Però no crec que hom ho vegi així. Ve la MAT, es projecten infinitat de carreteres, s'oblida el tren, i es menysté la pagesia, i potser sort que la construcció afluixa . Tot plegat ens hauria de fer pensar si a Catalunya a part de la Moreneta no tinguem també la negra.



24 de maig del 2008

El perquè d'eclèctic, ètic, prohermètic, ascètic, una mica acètic, escèptic, i ideològicament asèptic.


- Cal valorar l'estètica en tant que camí a la recerca o plasmació de la bellesa, espiritual o material.

- El meu escepticisme potser és particular. No és que no em cregui res sinó que no m'ho crec a la primera; a la primera no nego ni afirmo res. Dubto fins i tot del grau del meu escepticisme. Ser escèptic no és no creure's res. Jo tinc un petit grapat de coses en les que crec, al contrari d'allò que és corrent avui: hom rebutja els grans principis i tota veritat absoluta però en fa seves milers de petites. Hom creu que pel fet de ser petites són més a l'abast i facils d'asseverar, quan és ben al contrari. Que oportú Chesterton: El que no creu en Déu és capaç de creure en qualsevol cosa. Ser escèptic davant els mass media i el poder és indefugible, això sí.

- L'eclecticisme és sovint conseqüència de l'escepticisme: quan hom no es decanta per res concret agafa una mica de cada cosa. En definitiva: sóc una persona sense ideologia -i massa idees-.

- No hi ha relativisme que hi valgui, qualsevol persona sana sap, la veu interior li diu el que està bé o no. Fer el que està bé -matisos apart- és l'ètica.

- Sóc d'una asèpsia total als virus ideològics. Tanmateix no sóc brou de cultiu adequat en el què puguin florir massa modes modernes ni "discursos dominants".

- El pas del temps porta serenor, però també una mica de l'acidesa acètica del vinagre; diem-ho clar: hom va perdent paciència d'escoltar i patir bajanades arreu. En l'escriptura, tanmateix, l'acidesa hi dóna un punt de gust. Diem-n'hi també humor, el que està entre l'enginy i el sarcasme.

- Cal un mínim ascetisme, que és camí a la virtud, i aquesta camí de la pau. Vénen temps d'ascetisme forçat.

- Diuen que una de les coses més grans de l'home són les ganes de conèixer, i aixì hem descobert totes les coses que sabem. El que no podem conèixer és allò que ens atreu més: allò hermètic. Sempre restarà el Misteri.


Penso en un partit amb aquestes premises, i sense promeses. El votarien quatre gats, és clar.

18 de maig del 2008

COM SENTIR PLOURE

Aquest article va ser publicat a Contrapunt setmanes abans que s'actués per a plantar cara a la sequera, de la què se'n parlava com a tema menor. Ha estat un dels articles dels que he percebut un millor feedback.


Crec que aviat es farà palpable el que aquí mateix digué: l'aigua és més important que el petroli -és imprescindible- . Això seria d'una obvietat ridícula, si no fós perquè encara no ho acabem d'interioritzar. Tenim una situació de sequera extrema que té tots els números per a fer-se crònica; ignorem l'amenaça de desertització i actuem com si sentíssim ploure, i no plou. Esperem un remei miraculós.

Plou la meitat i augmenta el consum i la població. Resulta absolutament incomprensible que a aquest problema -que no és sinó part del problema ambiental global- no se li dongui absoluta rellevància. Els primers i únics en rebre són els menys indicats: els pagesos. No poden regar els vegetals que ens alimentaran, però podem regar els cotxes i els "golfos", i no es penalitza el consum excessiu. Sense oblidar el tema del cabal ecòlogic, que està delmant la fauna.

Venint de pagès és més fàcil adonar-se més d'allò que és prioritari per a la vida, el ritme natural; que a la natura res no és virtual. A la terra i les plantes no se les pot enganyar amb estadística, promeses -d'aigua- i politiqueries; a pagès s'aprofiten fins i tot els fems; quan manca aigua a la bassa l'has d'estalviar, i vigiles a cremar massa llenya perquè després tu l'has de tallar.

Tard o d'hora -i ho englobo en el problema ecològic de fons- s'acabarà el lligar els gossos amb fuet i tocarem de peus a terra; hom veurà que el futur passa per mirar el passat, que cal tornar a l'estalvi com a valor i cultura, i a un cert ascetisme. De bon grat o aviat a la força. Això anant bé.

10 de maig del 2008

El model francès

Coses de França

Publicat a Contrapunt

Després d'uns dies al sud de França tinc algunes observacions que m'agradaria compartir pel seu interés positiu. El retall del Contrapunt viatjarà a l'alberg rural de M. Genevieve -tal com li digué- i segur comentarà amb alguns catalans, principals ocupants de la casa i tot l'Auda.

Tinc alguna dèria que a propis i estranys costa entendre. Aquest viatge m'ha procurat la satisfacció de veure que a França estan realitzades.

El posat sorprès de molts botiguers nostrats quan els tornes la bossa de plàstic és la mateixa de molts compatriotes a un super francès quan veuen que no en donen; quantes vegades no he pensat la necessitat que l'Administració habilités naus per a deixar les andròmines per a vendre a bon preu com la de Prada, gestionada per Caritas. Em molesta transigir pagar dos euros el got d'aigua als hostalers del país. Darrera la frontera és de franc.

Direm també que a França la tele és familiar i cultural; la gent viu de dia; la propaganda de prostitutes als diaris discreta, a la carretera ni pensar-ho; els pobles són polits, harmònics, sense guixades, urbanitzacions ni "torres" pretencioses; les carreteres no són talussos de ciment,pots tocar l'herba dels marges; no et sents .congestionat ; la gent és educada -màscara o no, tant és- i respectuosa. I el principal fet diferencial: en lloc d'intentar que els pagesos pleguin , com aquí -desgraciats-, allà són la carcassa que estructura el territori i preserva el paisatge.

És clar que de França ens desagrada la seva afecció a l'àtom i la bestialitat napoleònica; que la grandeur republicana hagi quasi extingit les llengues minoritàries; que et facin pagar 5 euros per veure unes ruïnes de castell -i pel tabac-, etc. Però quina llàstima que no els imitem en tantes coses importants! En una roda de corresponsals europeus parlaven que hi han coses que passen aquí i impensables a fora.

Allò òbvi és preguntar-se perquè no en prenem patrò. I allò que no entenc és perquè tants immigrants - en sóm liders europeos- trien Catalunya -honorant-nos injustament-. Un país tan atapeït, encimentat,a vegades tan barroer. En fi, això és l'esboç meu particular del sud del nord, aquell nord on el poeta volia allunyar-s'hi.

13 d’abril del 2008

Coses de França, el sud del nord i els càtars

Una petita crònica de la sortida de Setmana Santa


Al Rosselló

Primera parada a la Porta Catalana, amb unes botigues d'artesania -vidre- interessants i un self service on per poquíssims diners tenies un plat únic d'amanida i peix, suficient, sa i fresc.

Després a Millà, on vaig comprar tabac al doble d'Espanya, i que vaig intentar allargar el màxim. No és un poble encantador però té la plàcida calma que tant trobo a faltar aquí. En aquesta vila -i és una constant- - hi ha una cosa que ens frapà: el monòlit central a la plaça en memòria a tots els "enfants" -els diuen així- morts a la Gran Guerra. Com de terrible havia de ser. Pobles de centenars d'habitants amb algunes desenes de noms inscrits. Deu ser per això que la tragedia sembla tan present -all contrari de la Segona-. Justament va coincidir la nostra estada amb la mort de l'últim supervivent. La televisió emeté un documental -rodat una mica abans- on apareixien els penúltims supervivents -ja centenaris- on resultava palpable el record i interés -fins i tot col.leccionista- dels francesos per a gran guerra.

De Prada a Carcassona

Parada a Prada. La principal sensació que sentirem aquella tarda fou la d'estar en un país aletargat. Gent enlloc, quasi fred. Encara més a Vilafranca. És bonic; són quatre carrers entre muralles. Amb la presència vigilant del Fort Liberia, penjat a la muntanya. Dilluns de Setmana Santa: una botiga oberta i dos persones al carrer. I és un destí turístic!. Muralles i església tancades. L'amo dels apartaments s'ens adreçà en català -un català molt pobre, o rovellat-. No podem amagar que el català no era allò habitual. Talment sembla que darrera els Pirineus no volen saber res de nosaltres. Unes decenes de quilòmetres i una llengua ens haurien d'unir però tota una concepció de la vida i la societat ens separa. Aquí rau el destrobament Catalunya-Rossellò.

L'endema, cap al nord. Ens trobem amb una dels must de l'excursió: a poca distància hi han les coves de la Cannale, on forem atesos en un català més ric i n'érem els únics visitants. Una meravella, que es tansforma en emoció quan a la gran sala sona i ressona un Virolai esplèndid. Cap a Sant Martí del Canigó, pujada infernal a peu per a trobar-ho tancat. A prop hi ha el curiós centre balneàric de Vernet -talment com la colònia de vacances de la pel·lícula "Dirty dancing"-. El poble antic de Vernet el coneixia per la raresa que suposa que surti un poble català del nord a un bitllet espanyol -el de 500 Pts. d'en Verdaguer-.

EL trajecte capvespral fins el castell de Queribús -últim bastió càtar- s'em va fer llarg, no m'agrada massa fer quilòmetres. La característica comuna dels castells càtars -en realitat reconstruïts- és la seva situació imposible damunt arestes de la muntanya, els pogs. Magnífica vista que arribava al mar i on ens trobàrem una cosa que ja no ens deixaria en tot el viatge: el vent. Fins i tot està prohibit pujar al castell alguns dies. Reculem i autopista cap a Carcassona.

Carcassona i l'Aude

Confeso que no he arribat mai a entendre - ho dubto de cap català- el complicat sistema de distribució territorial francès, fins diria que éstà mal fet. Limiten el Llenguadoc a Midi-Pirineus amb el Roselló; la Provença la trossegen, i a més també és llenguadociana. I el garbuix de Departaments, districtes i regions.

La vinya i el turisme són els pilars de l'economia. La promoció del món càtar ha estat molt important. Tothom coneix la Cité ni que sigui en fotos. Tot i ser com un Poble Espanyol, atapeït de turistes i botigues, a la ciutadella encara es pot percebre la història acumulada a les seves pedres.

Pobles encantadors, altres com encantats, tots amb el seu encant; vinyes escombrades per l'etern mistral amb les carreteres quasi solitàries que les atravessen. Caunnes, amb l'abadia i la pedrera del marbre de Versailles; Montoliu, el poble dels bibliòfils; el Canal del migdia -avui només per a lleure- i el plàcid camí que hi va al costat; el mercat del carrer de Carcasona i el cobert; el menjar, les botigues i els magatzems -tots amb productes del país-. Imatges agradables que et vénen. Sense oblidar la bergerie -l'Ecurie- on ens allotjavem, portada per la molt gentil M. Genevieve, qui amb tots els honors hauria d'ostentar el títol de Lady Marmalade, per la qualitat que aconseguia en la seva elaboració. Una de les meves frustracions recurrents és no saber parlar perfectament el francès, i sobretot entendre'l.

Pels catalans aquest és un territori que fins que no hi penetres física i històricament et sembla més allunyat -està a menys distància que Saragossa- . Quan comences a capbussar-te en la seva història t'adones que no només l'hem compartida sinó que tots aquests territoris formaven una unitat política; si més no aquest sud del nord volia ser de Catalunya abans que de França.



El misteri càtar


Les coses medievals sempre tenen un estrany atractiu, encara més si les amanim amb misteris -esotèrics, de tresors, ordes-. Els catarisme és un món que desperta l'interés de molta gent. Com que hi han prou fonts -modernes-crec que allò més interessant és manifestar les conclusions principals a les que he arribat. I disculpeu algun matís que se m'escapi.

- Roma, per lluitar per la unitat de la fe i evitar un cisme, va donar el vist-i-plau al rei francès en la lluita contra el catarisme. Aquest és un episodi negre de l'Església, que diguem-ho també, no podia controlar des de Roma tots els inquisidors fanàtics. Eren altres temps , violents. La guerra era un art i quasi un esport.

- Hi ha un factor -que als historiadors jacobins no agrada dir- fonamental: l'ús de la llengua occitana en lloc del francès fou determinant en l'expansió del catarisme a Occitània.


- Em sembla que eren, efectivament, uns "bons homes" els càtars -potser massa radicals en el seu camí de perfecció-. Senzills en la seva vida però de gran alçada espiritual; sembla que no feien mal a ningú, però nosa sí, foren l'excusa de França per conquerir Occitània. Desperten la meva compassió i sento una gran llàstima pel dolor infligit a aquells pobres bons homes i dones.


-Amb la desaparició dels càtars va desaparèixer també el gentil món dels trobadors, plegat a la desaparició d'Occitània. I com que Pere III, pare de Jaume I, els va ajudar i va ser derrotat a Muret, també va representar la fi de la presència i principi d'expansió catalana cap el nord.


Els càtars. Segona visió

-Després d'escrit això topo amb altres textos menys idealitzants. No cal esborrar el que he escrit però cal puntualitzar i anar -tots- amb cura, ja que les fonts de l'època són escadusseres. La impressió més exacta em sembla que seria la que els dibuixaria com homes de fe, senzills, etc., però fanàtics. El que hom entén per extremistes . A vegades, arribaven a l'extrem de deixar-se morir, per fugir d'aquest món fisic que creien obra del Maligne,

-La croada contra ells va començar quan van assassinar els emissaris que Roma va enviar per a parlamentar; diuen que havien atacat convents.

-Els episodis sanguinaris dels croats foren perpetrats molt sovint per mercenaris -bascos també- al servei de França. I sobre tot per la bèstia sanguinària de Simó de Monfort. Diuen que els occitans encara escupen sobre el lloc on caigué abatut a Tolosa -per una pedra llençada per unes dames amb la catapulta-. Simó, curiosament va tenir com hostatge de luxe -en fou tutor- en Jaume I, fins que el Papa li feu entregar als templers a Montsó.

-En quant l'Inquisició, creada per a acabar amb l'heretgia, també cal aclarar coses. A diferència del poder civil no emprava la tortura com a un càstig sinó una eina de confessió i no havia de produir mai la mort del reu; el torment no havia de durar més de mitja hora. Fou el poder civil qui havia d'aplicar les comdemnes i el que va inventar tots els instruments de tortura.

El reverdir del catarisme

La gran pregunta. I els càtars avui? Hi han professants? Semblaria estrany, avui són mals temps per la lírica i l'ascetisme. En un web francés hi trobí la resposta. Hi ha una mena de castell, palau -bastida- anomenat Roquefixade on fan reunions i estades "càtares", i és seu d'un dels caps del ressorgiment càtar. Fins i tot hi han col.loquis amb representants de l'Església catòlica. Fugen d'organitzar-se jeàrquicament i enfrontar-se amb ningú.

Hem visitat el país càtar quan s'estan preparant per la data d'acompliment de la profecia: notre Bèlibaste prophètisa en 1308 " au bout de 700 ans refleurira le Laurier"

5 d’abril del 2008

Màrius Serra comenta una peça meva

Una de les col.leccions que faig és la de jocs d'enginy, paciència, etc.

"He començat a remenar papers perquè m'ha vingut vagament a la memòria algun exemple publicitari clàssic que feia servir un artefacte . He regirat manuals i catàlegs, i finalment l'he trobat fotocopiat en la carta d'un lector. Arran d'una tímida sol·licitud d'informació al pròleg del meu Manual d'Enigmística, l'Esteve Maspons de Mollet em va fer arribar un deliciós exemple d'aprofitament publicitari de l'enigmística. L'anunci és un tríptic. El producte, per tal de no deixar lloc al dubte, és al centre, clarament publicitat. L'ala esquerra del tríptic té un títol fascinant: "Instrucciones para el uso de este laberinto japonés". Aleshores, insta el client a col·locar les fitxes en la posició que indica la figura 1, i la figura 1 és un rectangle de quatre fitxes d'ample i cinc d'alt que conté 16 fitxes i 4 espais buits. Hi ha 8 fitxes negres --amb les lletres n, t, l, e, e, o, o, n impreses en blanc-- i 8 fitxes blanques --que contenen les lletres i, m, n, i, d, a, s, l impreses en negre--.
L'ala dreta del tríptic aclareix el que s'espera del client: "y hágalas correr en sentido horizontal o vertical, sin girar ni sacar ninguna, hasta que resulte el trazado de la fig. 2". La figura 2 presenta el rectangle ordenat com un autèntic escaquer, amb quadrets alterns negres i blancs, que forma un quadrat perfecte 4x4 a la part superior del rectangle i deixa una banda inferior de quatre quadres buits. L'ordenació de totes les fitxes ens permet llegir el nom del producte publicitat: "Linimento de Sloan". El senyor Sloan s'ho mira des de l'etiqueta d'una ampolla que no ens costa gens de reconèixer. Fa aquell tuf de naftalina que trobem als armaris i als lavabos dels museus. La inscripció que fa de peu al tríptic és contundent: "Mata Dolores".
· Màrius Serra , 19.10.91

24 de març del 2008

L'objectivitat com a objectiu

Publicat a Línea Vallès

En un canal local un director de diari afirmà que l'objectivitat no és possible (sic). I és una cosa que sento sovint. Uns estudiants de periodisme ho afirmaven convençuts a la ràdio, i deien que així ho ensenyen a la facultat. A la meva pregunta de si és possible un diari independent -ingenuo de mí- Antonio Franco, quan era director del P. de Catalunya, ens engegà un llarg preàmbul per dir que no es plantejable desprendre's del pensament propi a l'hora de descriure la realitat. Sinceritat -que agraïm- no els en falta , no. Fins i tot confongué neutralitat i objectivitat.

Hi han alguns mitjans que arriben al sectarisme dels antics diaris de partit. El més greu no és la parcialitat sinó que el lector no ho sàpiga i s'ho cregui tot. I encara més greu òbviament quan els mitjans són emprats per a la difussió de calumnies, globos sonda, ocultacions, etc. No és d'estranyar que cada vegada més la gent contrasti o s'informi per Internet.
En el terreny de la premsa local-comarcal em sembla que s'actua amb una mica més de dignitat.

No es pot ser objectiu, diu tothom. No sé si el lector s'adona de la gravetat d'aquest supòsit. Afirmo jo, al contrari, que tot el que no és objectivitat és desinformació, quan no manipulació. Deixant de banda si hi ha pressió pels poders-de qualsevol mena- i reconeixent la dificultat de ser ecuànim, crec que estem d'acord que la primera cosa que cal exigir a un mitjà és que intenti explicar les coses com són; que ho tingui com a premisa. Jutjar objectivament ha de ser aiximateix un objectiu en la vida de cada ser humà. Tot i que la informació ha de ser més retrat de la realitat que judici. No és tan difícil, bén mirat.

2 de març del 2008

La llei de les tres emes

Aquest article no sé si té a veure amb el famós estirabot "És la política, estúpid". Jo vull dir això : "Són les matemàtiques, estúpid"

Publicat a Contrapunt

La llei de les tres emes


Apart l'honradesa, la bona administració dels cabals és el què defineix un bon govern . Per alguna cosa al poder se l'anomena administració. Saber estalviar fa que hi hagin fons per a les coses importants, les que milloren la nostra qualitat de vida. A més amés una menor despesa pública hauria de fer que es reduïssin els impostos.


Cal estalviar, pel futur de l'economia i també l'ecologia. Sembla que administracions - i ciutadans-, tinguem la sensació de que aquesta era de l'abundància serà permanent, i que tirar de veta no té conseqüencies. Actuem com si els recursos naturals fossin il.limitats i fem anar els diners com si criessin.

Algú pot questionar el què és despesa útil i el què no -la mare dels ous-. Són tolerables uns dispendis raonables en protocol ; que la cultura no es basi només en les lleis de mercat, ara bé, per posar exemples: el que no es pot consentir és que els nostres impostos es malbaratin p.e. comprant quadres per milions d'euros, o en "disseny" de marca; ens hauríem de plantejar la utilitat de moltes campanyes, publicacións i fulletons que poca gent llegeix , carpetes, pancartes etc.; en climatització i enllumenat forasenyats d'edificis públics, i un llarg etc. És famós el cas de la tanca on figurava l'administració que instal.là un semàfor que costava més que el semáfor.

No crec massa en el funcionament per pressupostos: als anys noranta van ventilar un regidor amb cartera perquè administrava tan curosament que no va esgotar el seu pressupost. L'administració ha de gastar els diners com si fossin els seus. No dic que sigui fàcil gastar bé, però el mèrit està en l'estalvi.

No dic res original, no faig més que posar al dia la vella castellana Ley de las tres emes pel bon govern: "ministración, ministración y ministración."

D'altra banda Vull aprofitar per manifestar que comparteixo el descoratjament raonat i l'escepticisme en aquests temps, manifestat al CONTRAPUNT pel Sr. Isern de Parets.

Predicció.-M'he adonat que aquest es pot considerar també un pronòstic encertat. Cal adjudicar-lo a Pich i Pon, que va ser el que el va formular, com bé em rectificà un cult comentarista a Can Sostres. En lloc de ministrar han rebentat -ha rebentat tothom-. I ara hom plora per la "crisi".



L'ESTATUT DE DIAMANT

Publicat a Contrapunt

(Zapatero va dir que l'estatut del 2006 seria per sempre, com un diamant)

L'ESTATUT DE DIAMANT
( A Diamond is forever)


Algú em demanà perquè no havia escrit res sobre l'Estatut. Ara voldria aportar aquestes reflexions-com sempre des de l'eclecticisme-:

- És curiós que cap conservador hagi criticat que -sobretot ICV- es digués que és un estatut d'esquerres, quan un text així no ha de tenir color polític.

-L'abstenció no se la poden atribuir els partidaris del no, però no he vist enlloc que digui que les crítiques del noïstes han refredat molts entusiasmes i per tant la participació. Tot i la paradoxa que la postura del PP tambe ha empès el sí.

- Intervencionista i excessiu però amb millores interessants. Caldrà veure si hi ha possibilitat o coratge per aplicar-les. Hores d'ara,però, ningú ha sabut dir-me - i és la qüestió cabdal- si amb el nou finançament es reduirà molt, poc o gens l'espoli econòmic a Catalunya- "pa que vamo a andanno con ufemimmo c..." com diu el germà de Juan Guerra.

El més rellevant és que si el dèficit continués més o menys igual -cosa que coneixent el panyo i per la ocultació dades fiscals no em sorprendria- representaria que els catalans n'hauriem signat el vist i plau. Espero equivocar-me perquè ara ja no hi hauria possibilitat d'anar amb el cistellet a Madrid, ni de protestar, ja que ho hem votat. I segons Zapatero aquest estatut és "para siempre".Bufa. Per fer-ho gràfic: no sabem si comunitats a les que ajudem continuaràn tenint el dentista gratis i nosaltres no. (Això és que la gent entén)

I un apunt verd. Tothom està d'acord -i cofoi- amb que hi hauran més diners per infraestructures -cal llegir vies ràpides-. Ja tremolo. Quan la fi del transport particular està situat en unes poques dècades; quan l'excés de cotxes colapsa l'asfalt i atempta l'equilibri, en lloc de potenciar el tren i el transport col.lectiu...a fer autopistes , trinxant el que es presenti. Se n'està projectant una que passaria pels Sots Ferestecs i els Cingles de Bertí!. Imagineu el que ens espera!.

Resumint: davant tants interrogants la meva opinió de l'Estatut es la mateixa que la del taujà -relatat per Larra- : ¿Que opina de la nueva constitución? "Yo opino... que Dios nos asista."

4 de febrer del 2008

LA REPRESA. PRIMER ESCRIT

Vallès Oriental, irreconocible

El Periódico, 1989

En los últimos años y en la zona sur del Vallès Oriental han puesto sus ojos el poder político y econòmico para la instalación de una serie de servicios algunos de los cuales para esparcimiento de estas clases dominantes ajenas a nuestra comarca y a cualquier tipo de sensibilidad ecològica y ambiental.


Nos ha caido encima el hipòdromo de Catalunya en Lliça, el circuito de Catalunya de fórmula 1, situado en uno de los pocos pumones verdes de la zona, la terminal de TIR, un macrocampo de golf, la prisión de Quatre camins, un vertedero metropolitano, el embalse de Cànoves; añadamos la plaga de casas adosadas, la posible estación ferroviaria tèrmino, la continua ampliación de suelo industrial y urbanizable, etc. Todo elo comporta unos problemas de contaminación, deforestación y congestión que acabarán por transformar nuestro pequeño país de manera irreconocible, hacerlo inhabitable del todo y elevar nuestros pueblos a la categoria de suburbios de Barcelona.

Ponç Pons (Pseudònim. Després vaig saber que hi ha un poeta menorquí que es diu així)
Mollet del Vallès



LA REPRESA

A finals dels anys 80 vaig vaig constatar definitivament que la pagesia i ramaderia no tenien present ni futur immediat i vaig deixar la granja familiar. La granja, de manera inconscient va fer que no em plantegés fins aleshores -massa tard potser- massa seriosament altres expectatives de vida i treball, per allò de seguir la tradició de l'empresa familiar. Això comportà passar a viure a Mollet habitualment. Viure en un núcli gran esperona l'activitat en societat. Una via de participació és l'escriptura. Fou també quan em vaig adonar que escriure no és una cosa que només pugui fer la gent "de carrera".

El Vallès estava patint la segona gran escomesa, es veia l'inici de l'anorreament del Vallès tradicional, hi havien presagis, per a mi monstruosos, que amb el temps quedaren petits -potser l'hipòdrom de Lliça no hagués estat una gran desgràcia, però recordo que no era aigua clara. Aiximateix potser l'embassament era necessari-. Jo ho veia i em dolia, i escrigué, feia anys que no ho feia. Aquest escrit marcà la represa.

Fou publicat, i en diumenge. Era només una carta al director però envaig estar cofoi. Fins al punt que la vaig ensenyar a un càrrec dient-li que aquell escrit era meu: "Pues mira, yo pensé: tiene razón, éste". Tingué repercussió, no vull fer volar coloms, però el fet és que endemés, a partir d'aleshores es començà a parlar de Vallès Sud -o Baix Vallès- com a zona definida.

Una manca de confiança em va fer signar amb pseudònim, el qual he vist que coincideix amb el nom d'un poeta important menorquí.

Tot i la modèstia de l'escrit, preveia -no era difícil- la destrucció, arrasament quasi total que es produiria del país on vaig nèixer, un fet tan espantós com l'alegria amb que ho accepta la seva gent.