27 de setembre del 2010

Una altra cosa que fa ràbia i a sobre emprenya, de la circulació de zebres i ases

Els ases del pas de zebre

A Mollet hi ha una recta i llarga avinguda, sortint de la vila, on hi ha un pas de zebra tocant l'altre que fa perdre la paciència. Primer trobem els conductors "educats" que aturen el cotxe -i la circulació- quan els peatons que van a creuar encara estan a metres del pas, però el que em creua el cablejat és quan amb la carretera buida trobes el peató que no espera unes dècimes de segon i que passis i et fa parar fins i tot de cop. Pel conductor representa: freno, embrague, marxa, gas,treu i posa quan al peató li costa esperar alguna dècima de segon només. Pensen que fan valer "els seus drets de peató", quan en realitat fan ostentació de la seva falta de lògica i de...la seva fatxenderia estúpida, perquè...

parlo del qui en podríem dir el chulo-cebra. És aquell que creua el pas zebra alentint el pas, i ho fa amb posat altiu i mirada desafiant al pobre conductor, convençut  d'haver fet valdre el seu dret inalienable o potser d'haver tocat els pebrots al "malèvol" conductor. La veritat és que no sé si emprenyar-me o compadir-lo. (i com ha afegit en Noctas: fins alcen la mà, com un urbano! :)

Per Europa et deixen passar, més o menys, però ai si no vas lleugeret! Passar lleuger un pas zebra és un acte de civisme. A Mollet moltes vegades la gent els passa en fila!
Confesso que apuro bastant i intento avançarme als peatons torracollons, però tot i que ho faig quan no hi ha cotxes darrera, compte, sovint sento de lluny: "...ebra" i coses pitjors  "...ón".  I jo senyalant enrera dic: "que no passa cap cotxe, passa ara burro!". Crec que als pasos zebra hi passa gent que es comporta pitjor que ases.

Segur que entre els qui llegeixin això hi haurà el del dit inquisidor acusant-me del meu poc "civisme".

15 de setembre del 2010

Darrera entrega: Viatge a Bèlgica -Flandes- i coses del país. Compres, cerveses, gent i suspens.


Musée du Jouet, engrescador

Una de les coses més interessants de sortir de casa i voltar amb certa  magnitud, són els estímuls, les idees que reps, etc. El museu fou una d'elles, pel contingut però també el contenidor. Era un edifici bonic, sí, però el material hi era exposat sense les pijades, disseny i lluentor excessiva de les instal.lacions d'aquí -sobretot-. Era un can Pistraus, a voltes amuntegat i amb pols: un museu com no havia vist mai. A lo que anava. Aquest museu i veure que a Bèlgica qui menys et penses fa un museu del que menys et penses -de les patates rosses en endavant- m'ha fet pensar seriosament en montar un museu amb els jocs, joguines, curiositats i freakades que tinc.


La majoria de cerveses són de 8-11 graus, doble malta, amb el gust i textura de les artesanes d'aquí. Grans cerveses. A destacar les comptades marques que fabriquen els trapencs: s'han d'elaborar al monestir i destinar part dels beneficis a beneficiència. A destacar la mítica  Westvleteren   
elegida millor del món, que només es pot comprar al monestir. Les que arriben als canals de venta arriben a preus altíssims.Diuen que el secret és la lentitud a l'hora de  maltejar. Maltejem per a viure, no vivim per a maltejar, diuen els monjos. Passa com en l'oli: quan probes allò de factura artesanal -i elevada:)- la resta no ho gaudeixes tant. És curiós però que als bars veus beure vi a moltíssima gent -i  a moltes fèmines.


Compres, de nou i vell
El paradís dels paradistes i paradors 


Arreu hi ha mercats setmanals de segona mà. Comencem però per la inevitable xocolata, més bona i més barata. Segur que les dones també s'enduran alguna cosa de puntes de coixí d'algunes de les mil botigues del ram. Compro bastant, però trio i no m'agrada gastar massa en una peça -puntes coixí-, però no vaig poder resistir a fer feliç a la meva dona i animar-la a comprar un treball de principis de segle amb una filigrana que feia embadalir fins un no expert. Pujava "una mica més" del què acostumem a gastar. Considerem-ho una inversió.  Al dir si ens podia fer una rebaixa, ens va preguntat on érem. M'ho va posar en safata: Apanyols... pobres, crisi, etc. i va fer un bon arreglo Això fou en una botiga,  però ella ja  s'ha acostumat a com a mínim resistir distreta mentre jo remeno rampoines als encants, i fins i tot més: Marchée du puces, Brusel.les. Mentre jo mirava uns cromos de  terra, ella havia clissat un faisà de vidre (si no sou d'aquest món de les coses velles, potser podeu passar de llarg, si és que no us piqui la curiositat).  Jo li digué, mira a sota. Murano! Pel preu del ocellot, a preu gangós, em vaig emportar també els cromos: Vida de Napoleon: XIX-XX circa. A Internet només he trobat aquesta, i li falta un cromo. Revistes Tintin i altres, una pedra  de riu amb un forat amb cristalls! per dos euros, postals antigues, i bagatel.les diverses. A una botiga vaig comprar un joc de cartes-targes litografiat; un catàleg litog. de 15 postals d'una fàbrica de mosaics modernistes, i algun paperot més, i després de demanar un bon preu em va sorprendre: 5 euros -7 amb un porquet fantàstic de vidre-.


També algun retallable antic del museu del comic, trencaclosques i jocs estranys i curiosos, entre els que destaca un ocellet que piula fregant-lo amb els dits! sense piles! -pel museu :) Després  he pensat que això és impossible, ignorància de la dependenta...i meva. Remenant comics vells, dos magnífics àlbums a 1 i 2 euros: L'Ottage de Barcelone -ambientada els anys 20 i una mica picaresc- i: L'Or de Montserrat, amb unes grans i sengles il.lustracions. El darrer ambientat a la guerra dels Segadors. i sorprenentment erudit. Sorpresa òbvia, i a més eren els més barats (?), 1 i 2 euros.




Altres coses, com la de la facècia pel.liculera aeroportuària

Gent, no Gant


No sabria dir si hi ha gent més oberta que aquesta. Ja ni recordo les vegades que una pregunta, un contacte, donava lloc a una conversa. Indefectiblement el que més els encuriosia és saber d'on veníem. Com la noia del tren que es dalia per a parlar amb nosaltres -i practicar l'espanyol d'un Erasmus sevillà, lloc on vol establir-se-. A l'estona, la Neus -la pròpia- va trencar el gel -jo estava l legint Xenofobe's guide to Belgians- i la mitja hora que quedava, vinga palica. La Rambla, muchos...pick-pockets no? Jo: sí, y por la noche más. Però amb general fórem equànims :) O el matrimoni holandès de la nostra edat, tan perduts com nosaltres al metro, en l'infernal sistema de buy-tickets.

Bicifòbs

Els urbanites -com el Sostres- que odieu, sic, les bicis, prengueu paciència. Sobretot a Bruges et passan com borinots. La bici regna i a mí m'omplia de joia. Aquí som rucs, vull dir rics i aquest transport no va amb el nostre status privilegiat.  Lo mateix dels mercats de vell, ai uix! :). Impressionen els biciparkings.

 Facècia suspensiva




Viatge de tornada. Passo l'arc de control de l'aeroport i ...piiip. Em regiro la butxaca i trobo el moneder i l'encenedor. Menys mal! penso jo. Però, que va. Una noieta d'uns vint anys va i avisa als de seguretat. I ja em teniu aixecant-me la camisa i patint un "cacheig" exahustiu. Les meves butxaques acostumen a contenir les coses més insospitades i efectivament vaig començar a treure fullets; pa sec que m'havia quedat  per donar els ocells; el tovalló enxocolatat de la gaufre de la nit abans -no trobava una paperera-, etc ...i el moneder. Una vegada revisat li pregunto, en barrena: Per què se m'ha considerat sospitós?  -jo penso que podia ser al posar-me la mà al front al pitar -tot pensant: Ja hi som!-El senyor, d'una amabilitat i formes quasi capellanesques, em diu no sé què de la poche -butxaca-i que són normes universals, i que a ell també li hagués tocat ser revisat. En vista potser de la paciència que jo vaig mostrar, l'home també es desfeia en explicacions: si es pot detectar això, allò; que si la droga...Mentre això deia va arribar un moment que va senyalar d'entre les meves pertenències el moneder, que és el lloc on, com ja recordarà algú, hi coloco cada vegada una pràctica navalla, dissimulada entre  el metall de les monedes. Després el va agafar, el monedero, i amb ell a la mà, que si tomba que si gira, que si aquí hom sovint hi porta droga...suspense hitchcokià...Ara l'obrira! i vinga rotllo. Fins que vaig escoltar -alleujat- que podia recollir-ho tot.


Molts direu que no n'hi ha per tant. Si això m'hagués passat a EEUU, no crec que ningú dubti dels mals de cap que m'hagués portat que m'enxampessin portant un navallot. I arreu...no ho sé pas. Otrosí, crec poder tenir l'exclusiva de, no tan sols passar "un arma" pels morros d'un controlador, sinó que a  més aquest la tingui a les mans.

En fi, esperem acomplir allò que deia aquell que signava Un Tercio a un llibre de visites: Volveremos!

13 de setembre del 2010

Coses que fan ràbia -amb perdó. Nou tag

Abans de l'última crònica belga escric això.

Sé que hauria de ser més com els anglesos, impassible i amb més paciència, però hi ha coses que em superen, més si m'afecten.

- Els fons musicals a ràdio i televisió. En general són prescindibles però aquesta trampeta dels realitzadors puc acceptar-la ja que pot ajudar a immergir-te a les imatges. Però el que és intolerable és aquestes emissores i productors que indefectiblement, darrera les informacions o entrevistes et coloquen musiquetes, que desvirtuen la xerrada, i a vegades tan altes que tapen les paraules! Talment com si tinguessin fòbia a la paraula despullada, als silencis... Fixeu-vos-hi.

- Els cotxes amorrats. Quin tipus de gent ha de ser aquesta que, fins i tot quan superes els límits de velocitat, se t'amorren darrera el cotxe exigint que t'apartis "del seu carril", fent llums i escarafalls? vanbeguts? Són perillosos.

Personalment, si vaig a una velocitat més ràpida que els del carril de la meva dreta mai m'aparto. No dubto que aquests amorradors, inversament també els fa ràbia que no els deixi passar.Vosaltres què sou, amorradors o amorrats?

8 de setembre del 2010

Capítol II.-Viatge a Bèlgica -Flandes- i coses del país. Anècdotes, impressions i informacions. Gant, Brugges

Amberes II (continuació)

L'hotel era lògicament jueu . Tela. No vull emprar la lògica que els hotels jueus són d'aquest tarannà. Ras i curt: l'únic de bo és que l'habitació era molt gran. Brut, sorollós, personal displicent, una imatge de mesquinesa...en el jardí -enganxat a un pati magatzem-; en els pegats, despintats, etc. Al buffet  lliure d'esmorzar eres "lliure" de triar formatge, salami o chopped -o cereals i iogurt.- Ni una pasta. El recipient dels ous i el bacon...impol·lut. El nom: Antwerp Diamond  (!) De barat res! Segons l'entesa acompanyant els diamants de la capital del diamant -les peces de joieria- eren bastant kikes..

Gran però sense disbauxa. L'emblema d'Amberes té una má, la que va tallar Bravo al gegant  esculturat a la plaça on hi és  molt divertit el viatge de 40 minuts, al sostre d'una diligència -vem estar de sort. 5 Euros! Òbviament vaig disfrutar el seu mercadet de brocanters, espai on el dia abans hi jugaven a basket -molt bé- nois negres i blancs.

 Vam anar a la missa de la catedral d'Amberes. Emoció de participar-hi dins aquella joia gòtica impressionant, envoltats de pintures dels grans mestres flamencs; fou celebrada per un jove capellà pelut que semblava talment sortit d'un quadre flamenc renaixentista. Un altre moment emotiu va ser al contemplar després, l'obra mestre de Rubens, La davallada de la creu; amb el pal.lid cos de Jesús com a font de llum de les altres figures. Flandes és catòlica i bastant pietosa, i se celebren moltes festes religioses als carrers de les ciutats.

A Gant

Dia i mig de tardor fresca: pluja i vent. Ens trobem amb un capvespre amb un centre desangelat, nosaltres gelats. Espantats pels preus dels sopars. Amb tot el sentiment anem al Mc Donalds. L'endemà -i és un consell valuós- trobem al costat del castell una fritterie, i a la segona planta, dominant el bonic carrer, menjarem sols i barat en uns còmodes sofàs. A Gant poguérem veure el vitrall de coronació i la pica baptismal del més gran emperador que veieren els segles: el "nostre" Carles I. La de l'hotel -amabilíssima, potser per la botella de xampany que veiérem arraconada- no dominava massa el francès, reconeixia. Va haver de pensar una bona estona per dir-me com es deia gastar, spend the money -sóc català- en francès -dépenser-. Bonic tot, però recordeu que la Venècia del Nord és Brugges.

A Brugges, i dues anècdotes

Que no ve de bruixes! com ignorant pensava jo, sinó de pont -del bryg-bridge anglosaxó-. Aquí la plaça ja és de dimensions grans  i espectacular com avisava Anakin. Aquí decidirem fer la musclada belga. Al ser migdia eren més barats que els 17-20 euros la ració, habituals. Els àpats de musclos -mussels from brussels feia la gràcia el camarer- són típics amb patates. Tastàrem la carbonade flamenca -vedella, ceba, farigola i llorer, cuinat amb cervesa. Els musclos estaven al punt de cocció, fets a la cervesa -quasi imperceptible- però no vaig valorar la diferència als musclos al vapor d'aquí. Com que el camarer s'enrollava li vaig preguntar com es deia el compte en neerlandès. Rekening, diu, El dolo roso. Vaig pensar: què diu del dòlar? I diu: El dolo roso is rekening! Es referia a la Dolorosa! A l'hora de pagar ens diu senyalant el teclat de la maquinota de la tarja: Service no compris, pourboire, propina. Jo li vaig dir, rient, que molta crisi, que ja estava bé, i que era dolo roso els 3'5 euros per una mica de pa amb mantega -ja comptava que en això ens clavarien-, i la dona, poc aimant de incidències, mentrestant ja havia clikat a la màquina dos euros. En fi, no és per la quantitat, sinó per la picaresca. Herència dels nostres tercios? És ben viu el seu record -a un llibre de visites, un apañolàs graciós signava: Volveremos, Un tercio.

Així mateix la cosa hispànica hi és molt present: per la cosa del turisme a la nostra costa i per Fabiola i pels immigrants. Molta gent parla espanyol. Parlant de la Fabiola explicaré que una botiguera que va buscar conversa -potser sorpresa que busqués un diccionari de butxaca holandès-  no sé com va sortir a parlar de la guenya. La meva comprensió del francès oral és relativament modesta i en aquell moment no l'entenia. Era  reine! la Fabiola! Vaig tenir un pensament genial, ràpid i precís que va deixar a aquesta bona dona  literalment  sense parla -i mira que xerrava!!-: vaig recordar i li digué que el vestit de núvia de la Fabiola el van fer al meu poble -és cert.

3 de setembre del 2010

Viatge a Bèlgica -Flandes- i coses del país (1). Prolegòmens,Brusel.les i part d'Amberes

No va començar bé el viatge no: poques hores de son;   de matinada, a punt d'arribar a l'estació de Mollet recordo que m'he deixat una llentilla -no porto mai posades les dues per horror d'oculistes-, torno enrere i perdem el tren; més tard vaig veure que també m'havia deixat els calçotets.

A l'aeroport mengem les dues pastes que portàvem. Compartim un got de cafè amb llet dels grans i estalviem quasi dos euros només amb el cafè . Altres prenien un mini-esmorzar de 6 euros i molts encara en deixaven. Primers diners estalviats. Nosaltres invertim l'estalvi d'aquestes collonades en compres d'artesania i brocanteria. El mateix amb les cerveses a Bèlgica, grosses compartides...i guardiola. Per cert, l'establiment era dels Sostres-Semon.

A Brusel.les primera estada,  menjar

L'hotel estava a 300 metres de l'estació. La gran cadena Thon, Noruega, al pis 22e!! Primer dia,  passeig "tranquil" pel centre. La plaça de Brusel.les és una conjunció extraordinària d'edificis extraordinaris, que encerclen cafeteries elegants i envoltada, això si,de comerços de xocolata, puntes de coixí -xinos i nacionals- i souvenirs.  Però no més gran que un camp de futbol. Un restaurant barato per a sopar -arreu el país- és un oximoron. Cal cercar -a prop- les fritteries. Quasi tot arrebossat això sí, però llaminer i on hi trobareu les extraordinàries patates rosses a la belga. Els emblemàtics musclos...una camama. Ja sortiran a Bruges. Hi ha una quantitat de Kebaburies espantosa. Xocolata doncs, frittes i gaufres que en flamenc és waffels són les peculiaritats que sobresurten, tot i lo poc que ens vàrem entaular.

Ves que em va agafar que em vaig emocionar a l'apartat del Tintin al Musée de la bande desinée, en uns panells que ens descobrien Tintin -Tintin est toi- Potser ambé ens descobrien a nosaltres nens , encara que homes cepats, embadalits amb aquells personatgets dibuixats? potser de veure com n'era de compartida aquesta meva afecció pels vells tebeos? El museu era ambientat en reproduccions de vells kiosks i altres escenografies.

A Amberes

Al sortir de l'estació venint de Brusel.les: Ens hem equivocat de país, de dia, i d'any. Ens sobtà trobar-nos un dissabte amb tot tancat, gent vestida diferent, unitats familiars calcades a cada deu metres  cotxet, canalla, molta, ells amb una espècie de frac, mitges blanques i un capell rodó pelut, molts varons amb tirabuixons, i elles com sortides de les pel.licules dels anys 40, amb aquells vestits de "corte" i "tocados" al cap. Havíem aterrat al barri jueu, un dels més importants d'Europa, zona del comerç i talla de diamants. No vàrem parar de veure'n., al centre ni un. N'hi han algunes desenes de mils. Com a mínim molt curiós.