23 de juny del 2010

Nou tag: TEORIES "PEREGRINES". Una.

No sé si es exacte o ridícul, jo la veig plausible, aquesta teoria.


TEORIA: Els nens han de ser educats i instruits per homes i les nenes millor per dones.

Com pot una senyoreta estimular les inquietuts i requeriments propies d'un nen: fer-los jugar al què els agrada -jocs massa bruts o enèrgics per una senyoreta-, o la descoberta i experimentació de la natura en sa cruesa; o d'un mecanisme i la tècnica; de la literatura masculina, de tot el que en definitiva és propi del mascle -tan li fa dir com no dir. Així mateix amb les nenes.

I dic més: plantejo si el desastre de l'ensenyament no té en part a veure en tot això que he dit -el noranta per cent dels ensenyants són dones-, i que el Senyor i potser també el feminisme em perdonaran.

Observi's que no m'he molestat en argumentar-ho massa. Per un dia que em surt un post curt!


La propera TP versarà sobre perquè alguns volen el túnel a sota la Sagrada Família.

20 de juny del 2010

Minuto y resultado: guanya el niño Criteri i els seus

Reblant el post anterior vull recordar aquest del 2008. Clicar si voleu. Dels tres conceptes que jo establia indefugibles per l'economia: autosuficiència, sol.lidaritat i austeritat, els dos darrers ja els tenim aquí, fefaentment. L'autosuficiència trigarà, ja arribarà, quan la cosa estigui fotuda, ara no ho està, encara que ho sembli. sic.

Bé, així està el partit i així ho preveiem en Niño, un servidor i quatre més. Anem per davant en el marcador, en un partit que juguem un equip de quatre gats contra un de milions. Ja té pebrots!  Que cap cap verd ho consideri petulància, ho recordo senzillament perquè algú em faci cas en las coses que reclamo que s'em faci cas. Això és en interès de tots.

No entenc com una tan gran majoria pot ser tan estúpida de buscar la solució en el creixement. No em puc estar de dir-ho. Disculpes. A més, jo també sóc estúpid per altres coses.

18 de juny del 2010

El gran Niño

 Article publicat al Contrapunt

Per qui sàpiga de Niño Becerra aquest escrit serà balder i qui no el conegui potser no em llegirà. Però en tant que heterodox i cabdal i fiable allò que diu, en faré unes pinzellades. No hi ha terme mig: se'l rebutja o és referent. Allò que diu xoca frontalment amb els economistes de manual, i no el miren massa bé. Ni el miren  ni en parlen, en tot cas es refereixen a ell dient: "els economistes no fem prediccions" "el catastrofisme d'alguns economistes". Catastrofisme! això ho diuen els economistes copartíceps de la catàstrofe!

Les pinzellades, a retenir: diu que la crisi és sistèmica, no cojuntural, provocada per aquest model de creixement;que res s'hi pot fer perquè és un procés natural -i previsible- i que la recessió ha de créixer  molt més. Diu que ens hem d'acostumar a unes taxes d'atur del 25-30 %, ja que no calen tants treballadors!.  Mentrestant hom continua intentant revifar l'insostenible model consumista, el "creixement".  Ni s'adonen que això és el problema i no la solució. Però tampoc saben com fer-ho per tornar a "crèixer" ni  com capejar el temporal. I esperem que torni a pujar el petroli! La filosofia del decreixement és l'única sortida -sortida que paradoxalment a l'establishment se li apar com el pitjor dels malsons. Diria que estan perduts  -o sia, estem perduts-  però és bon senyal que LV posi en diumenge en portada: el primer que cal és austeritat, ingredient que jo vaig apuntar com cabdal fa mesos al Contrapunt. Aix´mateix  la solidaritat, entesa com ajuda a qui no te ingressos, tot i que seria més lògic repartir la feina, però això -pels governants i economistes clàssics- sembla que sigui el papus. L'altre que queda -del tercet INEVITABLE a mitjà termini- que jo ja proposava  és: caminar a l'autosuficiéncia -això també arribarà.




(Insisteixo, cal anar-ho recordant: el primer problema a resoldre  al món continua essent l'ambiental . Deixem el debat de si és per causa del home -i de la dona :)- o no. Tan li fa dir com no dir -en tot cas cal que seguim llegint les coses d'en Niño).


Afegitó. El tercet inevitable: austeritat, etc. és meu, no del Niño, afegeixo. Una cosa s'he li ha de criticar: no dona mai solucions. Dic és meu però hauria de dir era.

14 de juny del 2010

Si aquest conegut vividor és "d'esquerres" jo sóc maoísta-leninista i Una "zapaterada" estupefactant.

El pàjaro a LV protestava que no tinguéssim l'AVE tot dient que ell des de París podia anar el mateix dia a Rouen, Estrasbourg, Marsella o Nantes a menjar pigeon à la rouennaise, choucroute, una bullabesa o OSTRES! respectivament. A continuació afegeix que aquí li és impossible anar a fer un arròs amb pelletes de bacallar a Alacant, esmorzar a Madrid, i tot un llistat de destinacions d'alta gastronomia. I ho considera "para un republicano y de izquierdas un tanto humillante". Tot i que aquesta mancança de tren ràpid la compensa així el paio: "me quedé al dia siguiente y repetí arroz" -aquest de verdures i magro-. Tot sovint explica les delikatessen que es zampa. No he d'amagar que potser perquè és un modus vivendi que desconec, el llegeixo a voltes amb interès -no pas enveja.  Ah, aquest bonvivant-revolucionari és Joan de Sagarra. Què deuen entendre molts per ser d'esquerres?  

I la gent entestada en el debat de "les dretes i les esquerres! Des de l'eclecticisme dic que a "l'esquerra" -llegim progressistes de saló-  li surt rendabilíssim perpetuar aquesta dicotomia, tot i que cada vegada el "poble" s'ho empassa menys. Bé potser sí q ue ho hauria de raonar més...bé, de fet ja ho tinc  fet.

  Zapaterada

Un jubilat dels de rendes baixes es manifestava estupefacte avui al diari explicant que España dona milions d'euros dels fons de pensions espanyols als sindicalistes jubilats argentins. En foten una darrera l'altra. Les maragallades al menys feien riure.

10 de juny del 2010

Una via inèdita, genial i gens traumàtica cap a la sobirania catalana: Catalunya juancarlista i monàrquica

Com sempre quan és llarg: llegiu al menys les negretes

 Lopez Tena va unes passes per davant. Altament recomanable reflexionar la proposta: una Catalunya sobirana i juancarlista!!!!. Tot i que amb tanta veneració a la gorra frígia i per la nostra falta de visió política, la seva proposta és bufar núvols. Com sempre la ideologia espatllant-ho tot.

Abans que Monarquia o República, l'objectiu és la Independència

Monarquia catalana

 "Moltes persones pensen que l'Estat català independent ha de ser republicà, per convicció o perquè identifiquen la monarquia amb el Regne d'Espanya, però fóra erroni no fer-se dues preguntes, ¿Què és més convenient per assolir la independència? ¿Què és més favorable per a l'Estat català? Ja Cambó responia "Monarquia? República?: Catalunya!", i reblava Joan Sales, polemitzant amb Josep Carner: "Totes les nacions tenen defectes i seríem ben pàmfils si imaginàvem que la nostra serà en això diferent de totes les que hi ha i hi ha hagut en el món a fi de fer feliç el príncep dels poetes (...) Fóra en tot cas un escrúpol de monja que de tant voler una nació sense defectes ens deturéssim de fer-la; és que n'hi pot haver cap de pitjor que la inexistència? Somniar perfeccions ve després d'assegurar existències".

DES D'AQUEST PUNT DE VISTA, NO ÉS RELLEVANT que el catalanisme, especialment d'esquerres, hagi estat històricament republicà, o monàrquic per mera conveniència, perquè es referia i refereix a la forma de l'Estat espanyol, entenent que era més favorable per Catalunya que Espanya fos republicana que no que fos monàrquica. No es tracta d'això, sinó de l'Estat català, de la conveniència de la monarquia o la república per a la Catalunya independent. Qui només vulgui la independència de Catalunya si és republicana, o si és monàrquica, o socialista, o liberal, o europeista, o cristiana, o laica, o multicultural, o pacifista, o solidària, o de tots els Països Catalans alhora, o democràcia avançada, o... (ací cadascú que posi allò que vulgui, el seu "escrúpol de monja" favorit); qui subordini i condicioni la independència al seu model de societat preferit, millor que no es torbi i no continuï llegint aquest article, adreçat als que volen només la independència. I punt. I a part.

SI NOMÉS ENS FIXEM EN LA PROBABILITAT, sembla clar que la Catalunya independent serà una república, per les següents raons: manca de dinastia històrica; context internacional republicà, on en un segle no s'ha creat cap monarquia a Europa, i molt poques al món; i manca de suport popular: els monàrquics a Catalunya són partidaris de la monarquia espanyola i de mantenir Catalunya al Regne d'Espanya, els independentistes catalans no són monàrquics. Nogensmenys, si l'Estat propi és l'objectiu i la dicotomia independència/dependència és a hores d'ara la contradicció principal que desplaça i subordina totes les altres, el dilema monarquia/república esdevé una contradicció secundària que s'ha de resoldre al servei de l'assoliment de l'Estat propi. Fer el contrari fóra caure en l'oportunisme dogmàtic, per insistir en la centralitat d'una contradicció ara no principal (monarquia/república, capitalisme/socialisme, etc.) en el moment erroni.


DOS SÓN ELS escenaris que recomanen l'adopció de la forma monàrquica, si s'esdevenen: 1. Les facilitats que pot oferir a l'establiment i consolidació de l'Estat català el manteniment de la dinastia borbònica espanyola, bé tenint com a cap d'Estat català el que ho sigui a Espanya, tal com s'esdevé a molts Estats de la Commonwealth que mantenen com a cap d'Estat el britànic; bé iniciant una nova dinastia amb una branca de la família real espanyola. Només s'esdevindrà si els espanyols s'avenen amb més facilitat a la independència catalana si mantenim la seva casa reial, i si aquesta l'acceptés i propiciés. És un escenari improbable però possible, encara que molt arriscat per a la pròpia casa reial espanyola: donada la xenofòbia anticatalana que predomina a Espanya, podria ser que l'establiment de l'Estat català amb rei o reina compartit amb Espanya o provenint-ne, provoqués el seu derrocament a Espanya, i una situació altament paradoxal: república a Espanya, monarquia espanyola a Catalunya, tal com s'esdevingué a Àustria i Hongria entre 1918 i 1947: república a Àustria, monarquia austríaca a Hongria, no proclamada per veto dels aliats però mantinguda mitjançant el govern per un regent. 2. La superior projecció de la marca Catalunya com a Estat monàrquic que com a Estat republicà. Hi ha al món més de dos-cents Estats, i menys del 10% són monarquies. Esdevenir-ne donaria a l'Estat català un plus de visibilitat, especialment si s'adopta una dinastia altament visible al món i seguint l'exemple noruec s'entronitza a Catalunya la casa històricament rival de la borbònica espanyola: els Windsor, que regnen a Gibraltar. Tenir com a rei un fill de Lady Diana Spencer, i nét de la reina Elisabet II, projectaria al món la marca Catalunya amb molta més eficàcia i extensió, sense cap més despesa addicional a la que genera un cap d'Estat, rei o president. Nogensmenys, a Europa tots els nous Estats independents han adoptat als segles XX i XXI la forma republicana, amb les soles excepcions de Noruega i d'Albània, aquesta de curta durada. Noruega és el cas més interessant: per referèndum es va triar la forma monàrquica quan es va independitzar de Suècia (1905-1907), i va nomenar rei un príncep danès, monarquia històricament rival de la sueca, amb qui competia per l'hegemonia al Bàltic i el domini sobre la mateixa Noruega. És, però, altament improbable, per manca de suport popular i polític a l'establiment de la casa de Windsor com a casa reial de Catalunya.


EN CONCLUSIÓ, EL FUTUR ESTAT català independent serà probablement una república, però cal no menystenir els avantatges que per a la seva creació i projecció ofereix la monarquia, i esprémer els escenaris que la farien possible, al servei sempre de l'objectiu principal, que no és la república: és la independència. Sense existència no hi ha atributs, sense Estat no hi ha ni monarquia ni república, sinó la que tenen els que sí que en tenen d'Estat propi, els espanyols, i que decideixen per nosaltres i ens imposen la seva monarquia o la seva república. Per a Catalunya l'objectiu no és ni la monarquia ni la república, ho és la independència, tenir Estat propi, i al servei d'aquest objectiu tota la resta és instrumental, tot allò que sigui "escrúpol de monja", en paraules de Sales, no té cap mena d'importància. Per assolir la independència s'ha de fer, per dir-ho a la valenciana, "lo que més convinga, lo que faça falta". Aprenguem de Cambó. Monarquia? República?: Independència!"
Alfons López Tena
Notari. President del Cercle d'Estudis Sobiranistes


Observacions critèriques:  Tenir de rei el fill de Lady Di és suggerent, :) proposta  en la línea imaginativa i possibilista que tant m'agrada, per tant cap frikada.

L. Tena esmentava en un altre mitja, com a factor important, que  una monarquia catalana anularia moltes reticències de la gent que per lligams familiars o sentimentals amb Espanya ara no és sobiranista.

6 de juny del 2010

QUI ÉS CATALÀ? -l'aproximació més gran a la qüestió-

M'agradaria haver-la inventada jo, però la vaig sentir a Ainaud de Lasarte i la vaig retenir. La deixo per a referència del lector reflexiu.
  
Qui és català?


"És catala qui quan li pregunten què és diu: Sóc català" (lo millor és lo menys rebuscat)


Dic que la resposta és una aproximació, p.e.: potser la qüestió  seria més aviat Qui és més català? o espanyol o francès

Podeu googlejar: dos catalanòmetres criteri.

 Una coseta més.  A un Jedi, el mig troll, el vaig respondre a raig quan em va preguntar com m'ho feia per tenir tants trolls i segur que això requereix més matisos, que no sóc capaç de fer del tot. Pujo l'oferta: tres euros als tres primers que ho raonin bé. Crec però que això respon en part. És extret del de moment mig abandonat  El Criticaire.

La verdad
Baltasar Gracián


Advertid que la verdad en la boca es muy dulce, pero en el oído es muy amarga; para dicha no hay cosa más gustosa, pero para oída no hay cosa más desabrida. No está el primor en decir las verdades, sino en el escucharlas; por activa es muy agradable, pero por pasiva la verdad es la quinta esencia de lo aborrecible.


p.s. Els brots han estat envaïts per la mateixa  malura de dies enrera. Passo a fumigar. Gràcies.


COMPTE amb aquest afegitó!


Ara recordo que vaig pensar que la pregunta estaria millor així: ETS CATALÂ?

3 de juny del 2010

Ja es veuen brots -que importa el color?-

Cagum seuna, no he pogut obrir quatre ratlles que tenia  a un document de text d'un disket. Referé i afegiré. Algú sap com s'obre un arxiu que no es pot obrir? En tinc més. Potser és el disket.

La bogeria dels anònims i niks s'encomana i l'espiral folla s'ha encomanat als comentaristes, que han passat del past post. Tot i això és la primera vegada, a tenor dels comentaris, que veig els brots verds.

Un comentarista ahir: No te enteras de nada...Creo que te va este rollo...

Primer. Això de este rollo sona lumpen i fatal. Per qui m'heu près vos?

Segon. Ens havíem d'enterar d'alguna cosa? Hom pensa que jo o algú es trenca el cap intentant desxifrar qui hi ha darrera tants anònims? Sembla que sí però que algú es pensa encara que tenim un famós rondant. Però sí reconec que m'agradaria saber qui pasteja; qui em té aquest odi cerval. Però no us cregueu, per saber-ho donaria un màxim de dos euros. I sí, no sé perquè no acabo de pet la cosa...deu ser la mandra de reconfigurar el blog. Però després de llegir l'anònim Jedi, penso que també és el què diu i que jo digué en altres paraules: Es una qüestiò digna de fer-hi un assaig sociològic i potser sanitari. Té moltes projeccions i paga la pena ficar's-hi de cap (això no ho espereu dels qui no sabem res, amic Jedi) encara que sigui per compendre un xic, la naturalessa humana. (es veu que ho sap tot i m'ho dira, hehe). Per vos Jedi els dos euros.

Gràcies pels consells amics. I de moment -com deia el Benito- bastante tengo con lo mío.


El jerog. és: Laureano

1 de juny del 2010

Avui sóc una mica més català. Tres cosetes

No he pogut resistir fer un post amb el que m'he trobat avui.

Apart els que no saben sumar i el grup de místics o sentimentaloides espanyolistes -molts de respectables-, el petit però influent percentatge de rics ciutadans de Catalunya són els més repatanis a la independència. És clar, ells  en tenen de sobra i poden a més gaudir dels serveis privats de pagament. Ara però, per primera vegada, la cosa els toca : els rics catalans han estat tractats amb desigualtat tributaria respecte tot Espanya, per decissió del tripartit, perquè no hi ha un duro a la Generalitat! Talment semblaria una jugada magistral per sumar adeptes a la causa catalana. Ara que paguin o lluitin...o que callin.



Això que ve és el que m'ha fet escriure el post: ...el sistema de financiación de Cataluña es insolidario y desigual... -diu el PP a la premsa molletana. Em pensava que ja no quedava ningú amb la ignorància o cinisme de dir això; dir que la víctima és el lladre. La llàstima és que no es diguin més coses així i que aquesta animalada resti amagada dins un text de lectura poc engrescadora i espesa: coses així són una màquina de fer independentistes. Curiosament Evocacions  deia avui a can Brian que les provocacions antinacionalistes de l'Espada tenen la mateixa conseqüencia : els cosmopolites barcelonins llegeixen premsa madrilenya ...vulll que perdi el Barça...sóc del Madrid... -el futbol l'importa un rava-.
Després de llegir això espero haver augmentat l'esma i haver contribuït a la causa, tot i que..repeteixo la cantarella: la confiança en els manaires d'aquí també poquíssima, però si fossim sobirans al menys no hauríem de sentir-nos dir lladres. I la quantitat de lladres i ganduls a mantenir pel ciutadà català -xino o andalús o el que sigui l'origen- també disminuiria.

Vull dir una cosa:  la tempesta de la cosa encara no ha escampat i em trobo una mica desmotivat per a comentar als blogs amics, tot i que vaig seguint els posts. Ja escamparà.

Jeroglífic

Vinga, que aquest em sembla que és fàcil

Nombre de varón

U
NOTA
  e, i, o, u

ajuda: si penses en el cul ja ho tens mig fet.