Volia parlar del triplet però he derivat a qüestions més de fons , també de caire barcista -m'agrada inventar paraules, sobretot quan no hi són- i futbolero.
Majorment hom pot obviar els dos primers paràgrafs, de caire personal.
Infantesa, Barça i Madrid
A la meva infantesa el Barça tenia un paper important, però visqué i patí les passejades europees del Madrid a Europa. Havíem d'aguantar la befa de "los externos" merengues del cole de S. Andreu; injustícies arbitrals i partidisme als mitjans. De més gran, per nosaltres el Barça fou Catalunya -més endavant ho he vist perillosíssim i fals-. Vet aquí pel què la marca d'aquests colors sigui indeleble. Sento decebre algú però: la marca sempre restarà, però ja una mica aigualida; aquella passió s'ha esllanguit. I a més, jo sóc vallesà, vaig estudiar a Sabadell i m'agrada, per tant si el Sabadell pujés a primera no se encara que faria.
Per cert, no sé d'on va treure la teoria peró un dia el meu pare va dir que les copes madrilenyes europees dels 60 tenien a veure amb la situació demogràfica i social d'Europa després de la guerra. Un argument a tenir en compte.
Recopa de Basilea a Mollet
Al Regino -bar institucional- van portar una minitele portàtil i allà la colla vàrem veure el 3 a 1. Després, espontàneament es va anar aplegant gent i gent a la Penya. No recordo l'ordre dels fets però sí alguns cognoms; que l'entranyable Ciurans de la Penya ens signava autògrafs i jo els ajudava a obrir el xampany, que compartí celebració amb el mega Jaume Barberà; que amb la senyera que portà en Joan Enric Mogas encapçalàrem una minimanifestació al crit de Visca el Barça i Visca Catalunya, i amb ell i algú altra en el meu enyorat Dyanne 6 ferem una ronda molletana amb mig cos fora el cotxe, cridant, ja sabeu. Al so de la guitarra que vaig anar a buscar -els Xamcós la toquen bé- amb la Judith Vizcarra i algú més, a un banc de la rambla tancàrem la nit del primer títol europeu. Fou la primera celebració popular d'un triomf blaugrana, una mica diferent de les actuals.
Ahir vaig llegir que els colors del Barça tenen el seu origen a Basilea, d'aquelles Casualitats.
El misteri del Barça i del fútbol
Tot i que fujo del racionalisme radical, no arribo -i ho voldria- a acostar-me a l'emoció irracional d'eufòria d'abans amb les victòries. I al contrari: la raó em diu que només es tracta d'un joc amb una bola, però em costa no alterar-me en un partit.
A les tertúlies sempre hi ha cervelluts que van més enlla de la crònica esportiva, i busquen respostes al mite del Barça a través de l'especificitat del club. Erren, cada club en té. No s'adonen que si hi ha màgia és perquè és un joc. A About me, vaig incloure la ludofília com a dèria. Malgrat hom no s'adoni, aquesta dèria és compartida per tothom, arreu. No és lloc per extendre'm -això al llibre :), on defenso a més que escriure també és un joc-; ara s'ha demostrat , i ho aquí ho destaco pels que no s'han adonat.
Un pot canviar de dona, religió o partit, però mai d'equip. Ja és curiosíssim que una de les coses més serioses del món sigui jugar.
Necessitat per una nova època
Jo, que he viscut part del franquisme més madridista; jo que -per això- he estat més antimadridista que barcelonista, considero que ja és moment, i és imprescindible que deixem de tenir com a referència al Real Madrid, que no és sinó símptoma d'acomplexament i anormalitat, que genera rebuig. Deixem cants estúpids -a part d'incendiaris- com el Madrid se quema, o antiesportius com el Madrid cabrón. Girem plana, ara estem en igualtat de condicions. Madrid ja ho ha fet: no recordo el Camp Nou aplaudint el Madrid; els mitjans capitalins eren un clam blaugrana. A més estic segur que molts madridistes estaven amb el Barça de Roma. És disculpable voler que perdi el Madrid, però no la manca d'educació i de fair play.
Corolaris a retenir
La força del Barça mostra l'anormalitat i desequilibri del nostre país.
Si un és de Tarragona hauria d'anar al camp del Nàstic, en primera opció.
El joc és una de les coses fonamentals a la vida de l'esperit humà, i ho és perquè com a cosa de resultat impredecible obra la porta a la tensió del misteri i trenca tanta rutina previsible. A més gent implicada, la cosa es multiplica. Això és el futbòl.
Parlant de neologismes. A la xerrada del Síndic, en Cot feia escarafalls a molletanisme per reticències polítiques. Dieu-li que tranquil, que va ser creació meva -en negre sobre blanc-. Ja en parlaré.
Majorment hom pot obviar els dos primers paràgrafs, de caire personal.
Infantesa, Barça i Madrid
A la meva infantesa el Barça tenia un paper important, però visqué i patí les passejades europees del Madrid a Europa. Havíem d'aguantar la befa de "los externos" merengues del cole de S. Andreu; injustícies arbitrals i partidisme als mitjans. De més gran, per nosaltres el Barça fou Catalunya -més endavant ho he vist perillosíssim i fals-. Vet aquí pel què la marca d'aquests colors sigui indeleble. Sento decebre algú però: la marca sempre restarà, però ja una mica aigualida; aquella passió s'ha esllanguit. I a més, jo sóc vallesà, vaig estudiar a Sabadell i m'agrada, per tant si el Sabadell pujés a primera no se encara que faria.
Per cert, no sé d'on va treure la teoria peró un dia el meu pare va dir que les copes madrilenyes europees dels 60 tenien a veure amb la situació demogràfica i social d'Europa després de la guerra. Un argument a tenir en compte.
Recopa de Basilea a Mollet
Al Regino -bar institucional- van portar una minitele portàtil i allà la colla vàrem veure el 3 a 1. Després, espontàneament es va anar aplegant gent i gent a la Penya. No recordo l'ordre dels fets però sí alguns cognoms; que l'entranyable Ciurans de la Penya ens signava autògrafs i jo els ajudava a obrir el xampany, que compartí celebració amb el mega Jaume Barberà; que amb la senyera que portà en Joan Enric Mogas encapçalàrem una minimanifestació al crit de Visca el Barça i Visca Catalunya, i amb ell i algú altra en el meu enyorat Dyanne 6 ferem una ronda molletana amb mig cos fora el cotxe, cridant, ja sabeu. Al so de la guitarra que vaig anar a buscar -els Xamcós la toquen bé- amb la Judith Vizcarra i algú més, a un banc de la rambla tancàrem la nit del primer títol europeu. Fou la primera celebració popular d'un triomf blaugrana, una mica diferent de les actuals.
Ahir vaig llegir que els colors del Barça tenen el seu origen a Basilea, d'aquelles Casualitats.
El misteri del Barça i del fútbol
Tot i que fujo del racionalisme radical, no arribo -i ho voldria- a acostar-me a l'emoció irracional d'eufòria d'abans amb les victòries. I al contrari: la raó em diu que només es tracta d'un joc amb una bola, però em costa no alterar-me en un partit.
A les tertúlies sempre hi ha cervelluts que van més enlla de la crònica esportiva, i busquen respostes al mite del Barça a través de l'especificitat del club. Erren, cada club en té. No s'adonen que si hi ha màgia és perquè és un joc. A About me, vaig incloure la ludofília com a dèria. Malgrat hom no s'adoni, aquesta dèria és compartida per tothom, arreu. No és lloc per extendre'm -això al llibre :), on defenso a més que escriure també és un joc-; ara s'ha demostrat , i ho aquí ho destaco pels que no s'han adonat.
Un pot canviar de dona, religió o partit, però mai d'equip. Ja és curiosíssim que una de les coses més serioses del món sigui jugar.
Necessitat per una nova època
Jo, que he viscut part del franquisme més madridista; jo que -per això- he estat més antimadridista que barcelonista, considero que ja és moment, i és imprescindible que deixem de tenir com a referència al Real Madrid, que no és sinó símptoma d'acomplexament i anormalitat, que genera rebuig. Deixem cants estúpids -a part d'incendiaris- com el Madrid se quema, o antiesportius com el Madrid cabrón. Girem plana, ara estem en igualtat de condicions. Madrid ja ho ha fet: no recordo el Camp Nou aplaudint el Madrid; els mitjans capitalins eren un clam blaugrana. A més estic segur que molts madridistes estaven amb el Barça de Roma. És disculpable voler que perdi el Madrid, però no la manca d'educació i de fair play.
Corolaris a retenir
La força del Barça mostra l'anormalitat i desequilibri del nostre país.
Si un és de Tarragona hauria d'anar al camp del Nàstic, en primera opció.
El joc és una de les coses fonamentals a la vida de l'esperit humà, i ho és perquè com a cosa de resultat impredecible obra la porta a la tensió del misteri i trenca tanta rutina previsible. A més gent implicada, la cosa es multiplica. Això és el futbòl.
Parlant de neologismes. A la xerrada del Síndic, en Cot feia escarafalls a molletanisme per reticències polítiques. Dieu-li que tranquil, que va ser creació meva -en negre sobre blanc-. Ja en parlaré.