24 de maig del 2008

El perquè d'eclèctic, ètic, prohermètic, ascètic, una mica acètic, escèptic, i ideològicament asèptic.


- Cal valorar l'estètica en tant que camí a la recerca o plasmació de la bellesa, espiritual o material.

- El meu escepticisme potser és particular. No és que no em cregui res sinó que no m'ho crec a la primera; a la primera no nego ni afirmo res. Dubto fins i tot del grau del meu escepticisme. Ser escèptic no és no creure's res. Jo tinc un petit grapat de coses en les que crec, al contrari d'allò que és corrent avui: hom rebutja els grans principis i tota veritat absoluta però en fa seves milers de petites. Hom creu que pel fet de ser petites són més a l'abast i facils d'asseverar, quan és ben al contrari. Que oportú Chesterton: El que no creu en Déu és capaç de creure en qualsevol cosa. Ser escèptic davant els mass media i el poder és indefugible, això sí.

- L'eclecticisme és sovint conseqüència de l'escepticisme: quan hom no es decanta per res concret agafa una mica de cada cosa. En definitiva: sóc una persona sense ideologia -i massa idees-.

- No hi ha relativisme que hi valgui, qualsevol persona sana sap, la veu interior li diu el que està bé o no. Fer el que està bé -matisos apart- és l'ètica.

- Sóc d'una asèpsia total als virus ideològics. Tanmateix no sóc brou de cultiu adequat en el què puguin florir massa modes modernes ni "discursos dominants".

- El pas del temps porta serenor, però també una mica de l'acidesa acètica del vinagre; diem-ho clar: hom va perdent paciència d'escoltar i patir bajanades arreu. En l'escriptura, tanmateix, l'acidesa hi dóna un punt de gust. Diem-n'hi també humor, el que està entre l'enginy i el sarcasme.

- Cal un mínim ascetisme, que és camí a la virtud, i aquesta camí de la pau. Vénen temps d'ascetisme forçat.

- Diuen que una de les coses més grans de l'home són les ganes de conèixer, i aixì hem descobert totes les coses que sabem. El que no podem conèixer és allò que ens atreu més: allò hermètic. Sempre restarà el Misteri.


Penso en un partit amb aquestes premises, i sense promeses. El votarien quatre gats, és clar.

18 de maig del 2008

COM SENTIR PLOURE

Aquest article va ser publicat a Contrapunt setmanes abans que s'actués per a plantar cara a la sequera, de la què se'n parlava com a tema menor. Ha estat un dels articles dels que he percebut un millor feedback.


Crec que aviat es farà palpable el que aquí mateix digué: l'aigua és més important que el petroli -és imprescindible- . Això seria d'una obvietat ridícula, si no fós perquè encara no ho acabem d'interioritzar. Tenim una situació de sequera extrema que té tots els números per a fer-se crònica; ignorem l'amenaça de desertització i actuem com si sentíssim ploure, i no plou. Esperem un remei miraculós.

Plou la meitat i augmenta el consum i la població. Resulta absolutament incomprensible que a aquest problema -que no és sinó part del problema ambiental global- no se li dongui absoluta rellevància. Els primers i únics en rebre són els menys indicats: els pagesos. No poden regar els vegetals que ens alimentaran, però podem regar els cotxes i els "golfos", i no es penalitza el consum excessiu. Sense oblidar el tema del cabal ecòlogic, que està delmant la fauna.

Venint de pagès és més fàcil adonar-se més d'allò que és prioritari per a la vida, el ritme natural; que a la natura res no és virtual. A la terra i les plantes no se les pot enganyar amb estadística, promeses -d'aigua- i politiqueries; a pagès s'aprofiten fins i tot els fems; quan manca aigua a la bassa l'has d'estalviar, i vigiles a cremar massa llenya perquè després tu l'has de tallar.

Tard o d'hora -i ho englobo en el problema ecològic de fons- s'acabarà el lligar els gossos amb fuet i tocarem de peus a terra; hom veurà que el futur passa per mirar el passat, que cal tornar a l'estalvi com a valor i cultura, i a un cert ascetisme. De bon grat o aviat a la força. Això anant bé.

10 de maig del 2008

El model francès

Coses de França

Publicat a Contrapunt

Després d'uns dies al sud de França tinc algunes observacions que m'agradaria compartir pel seu interés positiu. El retall del Contrapunt viatjarà a l'alberg rural de M. Genevieve -tal com li digué- i segur comentarà amb alguns catalans, principals ocupants de la casa i tot l'Auda.

Tinc alguna dèria que a propis i estranys costa entendre. Aquest viatge m'ha procurat la satisfacció de veure que a França estan realitzades.

El posat sorprès de molts botiguers nostrats quan els tornes la bossa de plàstic és la mateixa de molts compatriotes a un super francès quan veuen que no en donen; quantes vegades no he pensat la necessitat que l'Administració habilités naus per a deixar les andròmines per a vendre a bon preu com la de Prada, gestionada per Caritas. Em molesta transigir pagar dos euros el got d'aigua als hostalers del país. Darrera la frontera és de franc.

Direm també que a França la tele és familiar i cultural; la gent viu de dia; la propaganda de prostitutes als diaris discreta, a la carretera ni pensar-ho; els pobles són polits, harmònics, sense guixades, urbanitzacions ni "torres" pretencioses; les carreteres no són talussos de ciment,pots tocar l'herba dels marges; no et sents .congestionat ; la gent és educada -màscara o no, tant és- i respectuosa. I el principal fet diferencial: en lloc d'intentar que els pagesos pleguin , com aquí -desgraciats-, allà són la carcassa que estructura el territori i preserva el paisatge.

És clar que de França ens desagrada la seva afecció a l'àtom i la bestialitat napoleònica; que la grandeur republicana hagi quasi extingit les llengues minoritàries; que et facin pagar 5 euros per veure unes ruïnes de castell -i pel tabac-, etc. Però quina llàstima que no els imitem en tantes coses importants! En una roda de corresponsals europeus parlaven que hi han coses que passen aquí i impensables a fora.

Allò òbvi és preguntar-se perquè no en prenem patrò. I allò que no entenc és perquè tants immigrants - en sóm liders europeos- trien Catalunya -honorant-nos injustament-. Un país tan atapeït, encimentat,a vegades tan barroer. En fi, això és l'esboç meu particular del sud del nord, aquell nord on el poeta volia allunyar-s'hi.