19 d’octubre de 2016

L'ERROR DEL PROCÉS, ERROR PROCESSAL

Publicat al Contrapunt (aquí retocat)

No és poca la gent que em retreu el temps que fa que no escric -gràcies. Irònic els dic que hom no em fa cas; del meu profund escepticisme (pessimista) global.Tot i relativitzar la utilitat de l'escriure -va ser el títul del meu primer escrit al Contrapunt!-, veus però que davant la cruïlla i convulsions  dels temps presents,qualsevol que tingui quelcom a aportar ha de fer-ho.En el meu cas des d'allò que un va definir com a "escepticisme actiu". 

Vull tocar avui una cosa que considero fonamental en el procés català, que cap "processista" ha dit -ni explicat-,i que dubto que sigui massa popular -instal.lats com està el país en la rauxa.

Estem en un marc jurídic concret. El que vam acordar aquell dia emboirat del 1978. Cal preguntar-se: No és de sentit comú caminar cap a l'emancipació seguint els pasos legals previstos? Hom respon amb l'absurd argument: No en treuríem res. I no s'adona que iniciant i esgotant el camí de la legalitat, l'antagonista queda sense el seu gran argument: la ley no se vulnera. Recordeu el que dic cada vegada que diguin això. Fins i tot internacionalment guanyariem en rigor i serietat. I després? Segons. Ja en parlaríem. Crec que ningú és capaç d' aventurar res. 

Catalunya, mai, mai s'ha distingit per la seva habilitat per a l'alta política. Tampoc en cal tanta per començar a actuar d'acord a dret. L'acció directa ve sempre després. 

El que també desconcerta és que si s'ha triat trencar la legalitat, s'allargui i s'esperi tant a provocar el xoc de trens.   

Afegitons

Bé una vegada escrit, m'ha semblat que no hi ha res tan obvi. De totes maneres, l'escrit és necessari com a eina de reflexió. I inevitable, ja que cap dirigent ens ha explicat per què no volen esgotar la via legal. També cal recordar que cap dirigent de l'estat pot fer cap pacte amb Catalunya d'esquena a la Constitució.


5 d’abril de 2016

Famosos que m'han BLOCK a Twitter i PER QUÈ

BLOCKERS


Jaume Barberà- A vegades el critiquen, o el criticaven pel seu to messiànic, de predicador. Jo li vaig dir que molt bé, que no es preocupés,  que a mi a vegades també m`ho han dit.. Amb això, és clar, li venia a confirmar aquestes "acusacions", que no li deuen agradar. I Block. I això que també és de Mollet! Ah, tampoc li agradà que li digués que  l'expressió casta la va crear el Josep Anglada.

Xavier Rius, director de E-Noticies- Li digué que el seu mitjà, a priori bastant deslligat de partits i lobbys, potser seria l'únic on es podria parlar sobre la influència de la maçoneria a casa nostra. Block.Li va agradar tan poc que fins i tot em va dedicar un article, dient que li emprenyava que li diuessin de què havia de parlar i no sé què. Serà maçó?

Quim Monzó,
la gran patum literària d'avui. Pobra Catalunya. Li digué que el seu article Don't come to Barcelona el va afusellar de Don't come to Catalonia, del Pafiam. Block

Sala Martin,
la patum del liberalisme. Tinguérem un intercanvi de tuits, sobre el "creixement". Tot bé fins que vaig. emprar una paraula que la va engaltar con un dard al cul: DESARROLLISMO. Block.

Sembla que tenen mal encaixar -podríem dir mal perdre- els nostres famosos, vull dir populars.

Ah, i López Tena per dir-li ,després d'una atzagaiada contra l'Església, si era dels dels devantals -mandils.

Pels seguidors de twitter i gent que em mal interpreta:

144 caràcters fa que els missatges es distorsionin, a vegades per poca traça del tuitaire o del lector, pel costum de interpretar les coses des de l'òptica de la correcció política, sense reflexió.

Vull aclarir a qui no em conegui: Antifranquista quan tovaca, ara crec que toca una altra cosa
que no és res més, ras i curt, que lluitar contra la llei del pèndul, contra el relativisme pseudomodern, teledirigit, que porta a la societat al rebuig dels seus valors tradicionals, morals,etc.
Òbviament és una empresa, apart d il.lusòria, arriscada -vas a la contra. Problemes de tenir principis. 

Per mandra de pensar, manca de criteri, o per seguretat còmoda, es prefereix seguir el pensament majoritari.
Quan s'adopta el pensar de la majoria sense una anàlisi ni reflexió personal, no podem parlar de rigor intel.lectual ni de personalitat.