2 de novembre de 2017

Cadena catalana de ERRORS i OMISSIONS i alguna reflexió heterodoxa.


Publicat al 9 NOU

La incompetència dels catalans per a la política s'ha descrit abastament  a través dels nombrosos errors comesos i ensarronades patides durant la nostra història. Fa temps que hi insisteixo. 

Al postfranquisme, en el camí a la independència, errors i omissions s'han encadenat un darrera l'altre. El primer fou votar una constitució que autoritza l'enviament de l'exèrcit en cas de secessió. Després Pujol renunciant a la moma dels bascos -ni que fos com a mal menor. Ell mateix va seccionar qualsevol neguit independentista, Malaguanyà dècades que haguessin servit per a conscienciar  Espanya dels anhels d'emancipació  i madurar la solució. Això mantingué oculta una fractura que al final havia de fer-se palesa. Error garrafal fou no esgotar -ni encetar!- la via legal prevista ,que la mateixa Catalunya va votar!  . El conflicte és tan irresoluble com el palestí si no hi ha grans concessions mútues! 

I la cirereta: vaig sentint polítics dient que no era previsible unes reaccions tan dures de l'estat.Sic!! Difícil superar aquesta falta de visió política. Ai Senyor.Si això és el vermut! Sembla obvi que hom no veu que  una autoindependització ho pot ser tot menys fàcil. Tot. 

És important concloure però que passi el que passi, res ja no serà igual i el ramonetisme finirà. Quedarà   la visibilització del què vol ser Catalunya. Sobre el com és quasi segur que neixerà un altre conflicte,aquest intern.I "una larga cambiada": recordeu-ho, el problema que més ens angoixarà és el climàtic.

Afegitó. Omissions i altres errors

-No es va dir RES  sobre com quedarien les CENT MIl coses de l'estructura d'un país, tals com els esports, llengües,transports.. Proclamen la independència -o potser la república- i no tenien  estructura. 

- Dues preguntes a la papereta del referèndum amb una sola resposta possible és un insult a la intel.ligència.

- Han buscat l'enfrontament i un possible recolzament exterior i han fracassat. I a Brusel.les busquen una  implicació, presa de postura o què sap qui.

- Els polítics han oblidat que hi ha dues Catalunyes i que això requereix doloroses concessions mútues.

- No s'ha volgut ni sentir parlar de la via escocesa. Sic! Independència però amb permanència a la corona hispana. Cosa que vol dir que prima el republicanisme davant l'independentisme.

- I Una cosa gravíssima. No s'ha dit cap paraula d'afecte; ni sobre la permanència dels lligams -inevitables- amb Espanya -llengua, patrimoni sociocultural; no s'ha dit que en una indepèndencia cap d'aquests llaços no s'hauria de trencar.

L'únic consol és que  la imbecilitat de la classe política -encara que sigui en altres sentits- és universal. La Cimera Mundial del Clima va fixar uns objectius per a reduir el cataclisme climàtic, però no han aplicat cap mesura! i es continua  lloant el creixement. Psicòpates o cretins?

I la meva eterna pregunta. La pregunta: QUE DIRIA el savi Salomón;el nostre savi Balmes;un jutge imparcial??? Ningú no vol contestar. Volguent-los interpretar he proposat:  (click)
Independència i Unió. (versio castellana)



26 de setembre de 2017

INDEPENDENCIA Y UNIÓN -Manifiesto propuesta heterodoxo y pragmático

(pendiente corrección total del traductor) (en català a sota)

(Después de unos meses de divulgada, asumo que esta propuesta se ha desechado y predigo incontable tribulación.)  
                                              --------------------------------
¿Qué diria un marciano? qué sentencia dictaria Salomón? Este escrito intenta expresarlo. A Balmes, el sabio,no sé le escuchó. Las conseqüencias: tres guerras civiles. Tràgico es que estos asuntos se ventilan no entre sabios, sino entre políticos,con pasiones desatadas de la plebe.

LA PRUEBA INCONTROVERTIBLE QUE ESTE ES EL INICIO DEL CAMINO CORRECTO ES QUE CATALUNYA VE DEMASIADAS CONCESIONES Y ESPAÑA OPINA QUE CATALUÑA PIDE LA LUNA. Cada vez estoy más convencido que el conflicto es irresoluble sin concesiones,no deseadas o dolorosas para mucha gente. 


En Cataluña hay un 50 por ciento de gente de origen no catalán y otro porcentaje de catalanes de raíz, no independentistas. No valorar esta realidad no es de miopes sino de cretinos. Tan cierto como que una buena parte de no independentistas, con sabio juicio, opta por abstenerse, como debería hacer el que escribe si viviera en el País Vasco.

No se puede avanzar sin tener en cuenta la mitad de los habitantes de Cataluña y que nos enfrentamos a Goliat y a todos los Goliats del mundo. No es que el mundo -los estados- neglija el caso catalán sino que está junto a España. Y aunque estuviera con Cataluña.

Propuestas resumidas

1- Permanecer en la corona -como el independentismo escocés o como hasta el 1714. 
"Son mayoría los come-reyes que babean cuando los tienen delante.."

2- El español en la escuela, como herramienta de cultura, de relación entre todos y como lingua franca para ir por el mundo. Saquémonos de la cabeza ya el inglés, que lo hablan bien una docena y lo entienden dos

3- Mantener los relaciones con entidades, asociaciones, organismos, etc y las actividades de tipo asociativo, cultural, audiovisual, deportivo, etc.  Y a cambio de esto? Independencia económica y política. Entidad propia ante el mundo. 

Demasiadas concesiones para las dos parte. Error, no inocente, es anteponer republicanismo a catalanismo. 
Dudo que nadie pueda calificar las propuestas de irreales o que no sean herramientas de inicio de diálogo. No pretendo pasar a la historia, sino que la historia no pase arrolladora  encima nuestro.Sin concesiones mutuas no hay salida... sin terrribles conseqüencies, ni quizás  salida.
------------------------------------------------------------------------------------------------------------


MANIFIESTO INDEPENDENCIA Y UNIÓ -borrador- La Cuarta Vía - 


Ninguna solución no puede ni tiene que contentar los dos partes! Es el primero que cal entender.Autonomismo, independentismo y la tercera vía federalista. Hay una cuarta. Podríamos decir: Independencia y unió: plena emancipación, pero con el cultivo y estimación del patrimonio cultural del estado y de la lengua española -internacional. En este mundo sin barreras, pocas me podríamos poner. Por ejemplo los mass media: quién lo quisiera continuaría leyendo l´Hola y sintiendo suya Tele5. RTVE continuaría teniendo delegaciones para informar del que pasa en Cataluña,etc. Y la misma relación y cooperación entre los entidades no públicas. Buscar fórmulas para mantener los competiciones deportivas. Por el que toca al factor humano: hay que hacer muy patente que ningun  afecto y relación no es rompería; unos seguirían sintiendo suyo  Jaime I y nosotros don Quijote.


- Propuesta escalofriante para muchos cómo probablemente clave de vuelta: indepèndenciadentro de la corona española. Si este fuera el precio para ser un estado no parece exagerado. Sí lamentablemente por quién lleva buena parte de las  riendas del proceso: los  que anteponen el republicanismo  al catalanismo -recordemos que el rey lo tenemos igual. 

Cuántos se darán cuenta que tenemos que prescindir del querer o no querer y del "me gusta" o "no me gusta" ? Se trata de encontrar aquello más razonable o posible. Posible sin hacernos daño. Se puede rechazar esta opción, ahora bien, por coherencia, el que lo haga, tendrá que evitar ponerse nunca más en la boca el recurrente ejemplo escocés y dejar de reivindicar las libertades de antes del 1714. En los dos casos hay corona por medio Son mayoría los come-reyes que babean cuando los tienen delante.Veo escaso pragmatismo y poco realismo. 

Temo que no se ha interiorizado que la mitad de habitantes del país tienen raíces no catalanes obviando factores sentimentales,primarios. Hay demasiado arrebato, demasiado proclama, bote-bote, y un espíritu de fractura, propio del adolesccentes.  Recordemos también que la incompetencia de los catalanes en política es secular y muy descrita. No agotar -ni iniciar- el protocolo de la vía legal es un ejemplo. Alguien niega que esto no mejoraría nuestra imagen en el mundo? Pensar en una secesión sin grandes concesiones,otro ejemplo.. 

Claudicación? Síndrome de Estocolmo?- Se hace imposible pensar que siglos de contacto profundo con la cultura y sociedad hispánicas hayan pasado en en balde, sin afectar-nos. Des de los Payasos de la tele hasta el Quijote. Querer hacer tabla rassa es descabellado Querer ser cómo es Dinamarca hacia España no es que sea descabellado , es imposible. Y para lograr aquello tan repetido de querer ser cómo Dinamarca falten los daneses. Y estirando algo más el hilo: Cataluña es un país de extraordinarias virtudes pero nefastos vicios: un materialismo a menudo mezquino, a menudo ecocida; el xaronisme, la autocomplacencia; un esteticismo exagerado -decía Unamuno-; etc. No hago aspavientos a proclamar como cosa positiva continuar manteniendo lo contacte de la mística, idealista y sobria Castilla; el sur despreocupado y alegre, etc. Nos enriquece y matiza nuestros defectos. Dice Suso del Toro: "Sólo podemos y hemos esforzar-ente a imaginar la manera que Cataluña decida su futuro y esto no suponga que pase a ser gente extraña a nosotros". Y nosotros también.

- Ahora  es la hora...de la cordura y quien encuentre que a mi me falta que recuerde que obviar posiciones heterodoxas e incluso visionarías en situaciones complicadas SIEMPRE ha sido nefasto hasta derivar en el conflicto sangriento. La sensata solución succesòria de Balmes que hubiera evitado los guerras civiles posteriores fue rechazada; Zweig se quedó solo durante la PGM, como sus decenas de millones de muertos en los campos de batalla.. Han tenido que pasar treinta años para que se haya empezado a respetar -tampoco demasiado- a los cuatro que hablábamos de reciclaje, cambio climático, reducción del consumo,etc. Los cuatro catalanistas que íbamos un paso adelante hemos pasado de ser unos bufanúvols a unos avanzados. Es curioso que ahora me vea pidiendo, implorando prudencia -realismo. De nuevo fuera del pensar general -o del sentir. El pensar da pereza.- 

El salvamento de los muebles? la última bala? esto o el Diluvio? Como mínimo herramienta de reflexión. Tiene que llegar a quién pueda hacer más que nosotros. Yo lo creo ineludible. Quién lo califique de prescindible que explique el porqué y que pasaría optando por la vía unilateral sin concesiones. Dios quiera que no tenga que esgrimir i recordar este papel tarde o temprano! No dudo que será así si persiste la catalana miopía política.

----------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------P.S. Reflexionad-*. Y cuando dique reflexionad-* digo reflexionad-*. Y después comparáis opciones. Labor de titánes es el ir contracorriente, contra el maximalisme desbocado reinante y la secular miopía política catalana. Si, ya sé que se ha buscado la controntación,sin ninguna concesión. Es consciente la gente? La aprueba?

Notas 

-Pocos se dan cuenta que no solo es un conflicto Cataluña-España, también es un conflicto entre una mitad de ciudadanos de Cataluña contra la otra mitad.
-Creo que nadie me harà costado, por miedo a la heterodòxia... hasta que ya no lo sea. O por fanatismos.
- Creo una buena idea hacer copias en papel y dar una cuando pregunten por el tema. Más cómodo. 
- Donde dice que ganaría el sí?
- Es mi visión. Si es muy descabellada me avisáis, para no hacer más el ridículo. Si puede ser con los debidos porqués, está claro. El más habitual es la proclama "Los catalanes no tenemos rey". Tiene  tan poco rigor intelectual que no merece réplica
- A unos cuántos esto se nos aparece diáfano . El resto lo descalifica y demasiado a menudo descalifica. Los contraargumentacions son escasas y casi siempre inconsistensísimas
- La absoluta animadversión generada por muchas de estas reflexiones son consustanciales al hecho de exponer la verdad desnuda. Nada nuevo a la historia. Tampoco es nueva la insensatez de los que osan proclamarla. Pero cómo dice Larra " He nacido para decir el que nadie quiere oir. Es terrible".
- Quién cree que un, cualquier estado se resigna a perder una parte sin emplear todos los medios y hacer el MÁXIMO MAL posible; quien cree ello no ha sido siempre Casus belli; si, en definitiva, alguien cree que cualquier mitad no debe hacer concessiones, ha perdido a la cordura. 
Tengo la impresión de que muchos recordaréis algunas cosas de las que acabáis de leer. Esperemos que no sea por desgracia. 

Qué me contestó La Vanguardia :
Cuatro días después de enviar ésto, -con cambios posteriores- a La Vanguardia el 4 de Junio 2017, implorando al menos su análisis, solo conseguí el famoso editorial. No proponemos lo mismo pero se basaron en mi escrito y repetían conceptos. El "tener prisa"...puede traer Cataluña a callejón sin salida...; pueden enviar el autogobierno catalán contra los rocas..., esta vía exige inteligencia y generosidad...para ver que no hay lugar para el aventurismo..., a quince minutos de un callejón sin salida." Pero ninguna propuesta.

---------------------------------------------------------

Duda- No sé qué de estos adjetivos califica mejor esta vía: la más justa, pragmática, possibilista, equilibrada, sensata, irremediable, inevitable, ...? todos?No cuesta mucho  predecir que los tribulaciones que vendrán son impredecibles. Cada vez más predeciblemente más trágicas.
L.D.

6 de juny de 2017

INDEPENDÈNCIA I UNIÓ -Manifest proposta heterodox i pragmàtic- (originà l'editorial de La Vanguardia)

(traducción español en post de arriba)
Assumeixo que, després de mesos de publicada,s'ha descartat aquesta via i predic incomptable tribulació.



¿Qué diria un marcià? quina sentència dictaria Salomón? Aquest escrit  intenta expresar-ho. A Balmes, el savi ,no se'l va escoltar. Les conseqüencies: tres guerres civils. Tràgic que aquests afers no es ventilen entre savis, sinó entre polítics, amb la passió desfermada de la pleb de fons.

LA PROVA INCONTROVERTIBLE QUE AQUEST ÉS EL CAMÍ CORRECTE ÉS QUE UNS HI VEUEN MASSA CONCESSIONS I ELS ALTRES TROBEN QUE CATALUNYA DEMANA LA LLUNA. Cada vegada estic més convençut que el conflicte és irresoluble sense concessions, no desitjades o doloroses per a molta gent.


RESUM  -per els que no em coneixeu-

A Catalunya hi ha un 50 per cent de gent d'origen no català i un altre percentatge de catalans d'arrel, no independentistes. No valorar aquesta realitat no és de miops sinó de cretins.  Tan cert como que una bona part de nouvinguts, amb bon judici, opta por abstenir-se, com hauria de fer el que escriu si visqués al País Basc.  Ens enfrontem a Goliat i a tots els Goliats del món. No és que el món -els estats- negligeixi el cas català sinó que està al costat d'Espanya. I encara que estiguessin al de Catalunya.

Propostes

1- Romandre a la corona -com l'independentisme escocès  o com fins el 1714. 
"Són majoria els menja-reis que babegen quan els tenen davant.."

2- Mantenir l'espanyol a l'escola, com a eina de cultura, de relació entre peninsulars i  lingua franca per anar  pel món. Treguem-nos del cap ja l'anglès, que el parlen bé una dotzena i l'entenen dos

3- Mantenir les relacions amb entitats, associacions, organismes, etc  i les activitats de tipus associatiu, cultural, audiovisual, esportiu, etc

I a canvi d'això? Independència econòmica, entitat propia davant el món. Les majories hi trobaran massa concessions. Vet aquí el drama. Drama és també que hom possi per davant el republicanisme al catalanisme

Dubto que ningú pugui qualificar el que he escrit d'irreal o que no sigui un eina d'inici de debat. No pretenc passar a la història, sinó que la història no passi arrasadora damunt nostre.Sense concessions mutues no hi ha sortida...sense terrribles conseqüencies, ni potser tampoc sortida.
------------------------------------------------------------------------------------------------------------


MANIFEST INDEPENDÈNCIA I UNIÓ  -esborrany- La Quarta Via 

- Cap solució no pot ni ha d'acontentar les dues parts! És el primer que cal entendre.
Autonomisme, independentisme i la tercera via federalista. N'hi ha una quarta.  En podríem dir Independència i unió: plena emancipació, però amb el conreu i estimació del patrimoni cultural  de l'estat i de la llengua espanyola -internacional.  En aquest món sense barreres, poques em podríem posar. Per exemple els mass media: qui ho volgués continuaria llegint l´Hola i sentint seva Tele5. RTVE continuaria tenint delegacions per a informar del que passa a Catalunya,etc.  I la mateixa relació i cooperació entre les entitats no públiques. Buscar fórmules per a mantenir les competicions esportives. Pel que toca al factor humà: cal fer ben palès que cap afecte i relació no es trencaria; uns seguirien sentint seu en Jaume I i nosaltres el  Quixot.

- Proposta esgarrifosa per a molts com probablement clau de volta: indepèndencia dins la corona española. Si aquest fos el preu per a ser un estat no sembla exagerat. Algúns republicanistes no en voldran ni sentir parlar, avantposant repúblicanisme a catalanisme -cal recordar que el rei el tenim igual.  Quants s'adonaran que hem de prescindir del voler o no voler i del "m'agrada" o "no m'agrada" ? Es tracta de trobar allò més raonable o possible. Possible sense prendre mal.  Hom pot rebutjar aquesta opció, ara bé, per coherència, haurà d'evitar posar-se mai més a la boca el recurrent exemple escocès i deixar de reivindicar les llibertats d' abans del 1714. Als dos casos hi ha una corona al darrera. Són majoria els menjareis que babegen quan els tenen davant.

Veig escàs pragmatisme i poc realisme. Temo que hi ha qui no ha interioritzat que la meitat d'habitants del país tenen  arrels no catalanes obviant factors sentimentals,primaris. Hi ha massa rauxa, massa proclama, boti-boti, i un esperit de trencadissa, propi de l'adolescènts. Cal anar recordant també que la incompetència dels catalans en política és secular i ben descrita. No esgotar, ni començar el protocol de la via legal fins a esgotar-la n'és un exemple.  Algú nega que això milloraria la  nostra imatge al món? Pensar en una secessió sense concessions és un altre exemple.

- Claudicació? Síndrome d'Estocolm?- És fa impossible pensar que segles de contacte profund amb la cultura i societat hispàniques  hagin passat en debades, sense afectar-nos. Des dels Payasos de la tele fins al Quixot. Voler fer cau i net és forasenyat. Voler ser com és Dinamarca envers Espanya no és que sigui forasenyat, és impossible. I per assolir allò tan repetit de voler ser com Dinamarca falten els danesos. I estirant una mica més el fil: Catalunya és un país d'extraordinaries virtuts però nefastos vicis: un materialisme sovint mesquí, sovint ecocida; el xaronisme, l'autocomplaença; un esteticisme exagerat -deia Unamuno-;  etc. Tot i la importància de la qüestió identitària no faig escarafalls en proclamar com a cosa positiva continuar mantenint el contacte  de la mística, idealista i sòbria Castella; el sud despreocupat i alegre, etc. Ens enriqueix i matisa els nostres defectes.  Diu Suso del Toro: "Només podem i hem esforçar-nos a imaginar la manera que Catalunya decideixi el seu futur i això no suposi que passi a ser gent estranya a nosaltres". I  nosaltres també.

- Ara és l'hora...del seny i qui trobi que a mi me'n falta que recordi que obviar posicions heterodoxes i fins i tot visionaries  en situacions complicades  SEMPRE ha estat nefast fins a derivar cap el conflicte sagnant. L'assenyada solució succesòria de Balmes que hagués evitat les guerres civils posteriors fou rebutjada; Zweig es quedà sol durant la PGM, com les desenes de milions de morts estesos als camps de batalla. Han hagut de passar trenta anys per a què s'hagi començat a respectar -tampoc massa- als quatre que parlàvem de reciclatge, canvi climàtic, reducció del consum,etc. Els quatre catalanistes que anàvem una passa endavant hem passat d'esser uns bufanúvols a uns avançats. És curiós que ara em vegi demanant, implorant prudència -realisme. De nou fora del pensar general -o del sentir. El pensar fa mandra.

- El salvament dels mobles? la última bala?  això o el Diluvi?  Com a mínim  eina de reflexió. Ha d'arribar a qui pugui fer més que nosaltres. Jo ho crec ineludible. Qui ho qualifiqui de prescindible que expliqui el perquè i què passaria optant per la via unilateral sense concessions.  Déu vulgui que no hagi de brandar aquest paper tard o d'hora! No dubto que serà així si persisteix la catalana miopia política.
----------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

P.S.  Reflexioneu-hi. I quan dic reflexioneu-hi dic reflexioneu-hi. I després compareu opcions. Tasca de titans és l'anar contracorrent, contra el maximalisme arrauxat regnant i la secular miopía política catalana. Si,  ja  sé que s'ha buscat  la controntació,sense cap concessió. N'és conscient la gent? Ho aprova?


Notes

- Pocs s'adonen que no és un conflicte Catalunya-Espanya, també és un conflicte entre una meitat de ciutadans de Catalunya contra l'altra meitat.

-Crec que una majoria rebutjara públicament la proposta per por a l'heterodòxia, fins que ja no ho sigui. O per fanatismes.

- Crec una bona idea fer còpies en paper i donar-ne una quan  preguntin pel tema. Més còmode.  


- On diu que guanyarà el sí?

- És la meva visió. Si és molt forasenyada m'aviseu, per a no fer més el ridícul. Si pot ser amb els deguts perquès, és clar. El més habitual és la proclama "Els catalans no tenim rei". Té tan poc rigor intellectual que no cal ni replicar-ho.

- A uns quants això se'ns apar diàfan . La resta ho desqualifica i massa sovint desqualifica. Les contraargumentacions son escadusseres i quasi sempre feblíssimes.  

-  L'absoluta animadversió generada per  moltes d'aquestes reflexions són consubstancials al fet d'exposar la veritat despullada. Res de nou a la història. Tampoc és nova la insensatesa dels que gosen proclamar-la. Però com diu Larra " He nacido para decir lo que nadie quiere oir. Es terrible".

- Qui creu que qualsevol estat i els contraris a la independència es resignen a perdre'n una part sense emprar tots els mitjans i fer el MÀXIM MAL possible, qui creu no és Casus belli; qui creu que s'ha d'obviar una meitat de ciutadans en contra -alguns contra el republicanisme; qui creu que la solució no ha de comportar concessions doloroses per ambdues parts, ha perdut al seny.  

- L'única cosa negativa d'aquest manifest-eina de reflexió és que HA SORTIT MASSA TARD I NO HI HA SAVIESA PER A RECTIFICAR.

TINC LA IMPRESSIÓ QUE US ENRECORDAREU DE MI 

Allò que em contestà La Vanguardia

Quatre dies després d'enviar això -no exacte- a La Vanguardia  el 4 de Juny 2017 , implorant elseu anàlisis, només vaig aconseguir que fessin el  famós editorial. No proposem el mateix però es basen en el meu escrit, i en repeteixen conceptes: el "tenir presa"...pot portar Catalunya a carreró sense sortida...; poden enviar l'autogovern català contra les roques..., aquesta via exigeix intel.ligència i generositat...per a veure que no hi ha lloc per a l'aventurisme..., a quinze minuts d'un carreró sense sortida." Cap proposta feren però
---------------------------------------------------------


Dubte- No sé quin d'aquests adjectius qualifica millor aquesta via: la més justa, pragmàtica, possibilista, equilibrada, sensata, irremeiable, inevitable, ...? tots?

No costa molt predir que les tribulacions que vindran són impredibles. Cada vegada més previsiblement més trágiques.


3 de gener de 2017

Mollet, ciutat perillosa (coses incomprensibles)

Publicat a Contrapunt

Tot i haver patit diversos atemptats a la propietat, no em referiré a aquest tipus de perill. 

Tot i lo emprenyador que és que t'entrin a casa, allò que tractaré és més greu i de general afectació: Mollet és amb Terrassa i després de Barcelona el municipi mes afectat per contaminació atmosfèrica. N'hi ha més que a molts barris del monstre capitalí. No diuen si aquest aire tòxics és perquè som nus de carreteres o pel caprici de les corrents d'aire, que -per exemple- fan d'Osona la comarca més contaminada per ozó. Poc hi deuen poder fer els nostres muníceps, a part d'avisar-nos, per si algú vol fotre el camp.

El problema ambiental ni tantsevol apareix a l'esporàdic llistat de problemes que preocupen a la gent. Escric aquesta informació amb la certitud que només preocuparà a una minoria. Percebo que molesta més el fum ocasional d'un fumador veí, que respirar els tòxics ambientals les vint-i-quatre. El fet no preocupa als governs, romanen entestats a promoure i incentivar la indústria del coche -per allò del PIB. Una actitud que no només podem calificar de forasenyada sinó criminal.







(Hom m'ha comentat, amb una certa irritació, que tocant un tema tan fonamental, aquest escrit hagi estat marginat a la maquetació, a més llahor i glòria d'uns escrits previsibles i tòpics de polítics locals)

19 d’octubre de 2016

L'ERROR DEL PROCÉS, ERROR PROCESSAL

Publicat al Contrapunt (aquí retocat)

No és poca la gent que em retreu el temps que fa que no escric -gràcies. Irònic els dic que hom no em fa cas; del meu profund escepticisme (pessimista) global.Tot i relativitzar la utilitat de l'escriure -va ser el títul del meu primer escrit al Contrapunt!-, veus però que davant la cruïlla i convulsions  dels temps presents,qualsevol que tingui quelcom a aportar ha de fer-ho.En el meu cas des d'allò que un va definir com a "escepticisme actiu". 

Vull tocar avui una cosa que considero fonamental en el procés català, que cap "processista" ha dit -ni explicat-,i que dubto que sigui massa popular -instal.lats com està el país en la rauxa.

Estem en un marc jurídic concret. El que vam acordar aquell dia emboirat del 1978. Cal preguntar-se: No és de sentit comú caminar cap a l'emancipació seguint els pasos legals previstos? Hom respon amb l'absurd argument: No en treuríem res. I no s'adona que iniciant i esgotant el camí de la legalitat, l'antagonista queda sense el seu gran argument: la ley no se vulnera. Recordeu el que dic cada vegada que diguin això. Fins i tot internacionalment guanyariem en rigor i serietat. I després? Segons. Ja en parlaríem. Crec que ningú és capaç d' aventurar res. 

Catalunya, mai, mai s'ha distingit per la seva habilitat per a l'alta política. Tampoc en cal tanta per començar a actuar d'acord a dret. L'acció directa ve sempre després. 

El que també desconcerta és que si s'ha triat trencar la legalitat, s'allargui i s'esperi tant a provocar el xoc de trens.   

Afegitons

Bé una vegada escrit, m'ha semblat que no hi ha res tan obvi. De totes maneres, l'escrit és necessari com a eina de reflexió. I inevitable, ja que cap dirigent ens ha explicat per què no volen esgotar la via legal. També cal recordar que cap dirigent de l'estat pot fer cap pacte amb Catalunya d'esquena a la Constitució.


5 d’abril de 2016

Famosos que m'han BLOCK a Twitter i PER QUÈ

BLOCKERS


Jaume Barberà- A vegades el critiquen, o el criticaven pel seu to messiànic, de predicador. Jo li vaig dir que molt bé, que no es preocupés,  que a mi a vegades també m`ho han dit.. Amb això, és clar, li venia a confirmar aquestes "acusacions", que no li deuen agradar. I Block. I això que també és de Mollet! Ah, tampoc li agradà que li digués que  l'expressió casta la va crear el Josep Anglada.

Xavier Rius, director de E-Noticies- Li digué que el seu mitjà, a priori bastant deslligat de partits i lobbys, potser seria l'únic on es podria parlar sobre la influència de la maçoneria a casa nostra. Block.Li va agradar tan poc que fins i tot em va dedicar un article, dient que li emprenyava que li diuessin de què havia de parlar i no sé què. Serà maçó?

Quim Monzó,
la gran patum literària d'avui. Pobra Catalunya. Li digué que el seu article Don't come to Barcelona el va afusellar de Don't come to Catalonia, del Pafiam. Block

Sala Martin,
la patum del liberalisme. Tinguérem un intercanvi de tuits, sobre el "creixement". Tot bé fins que vaig. emprar una paraula que la va engaltar con un dard al cul: DESARROLLISMO. Block.

Sembla que tenen mal encaixar -podríem dir mal perdre- els nostres famosos, vull dir populars.

Ah, i López Tena per dir-li ,després d'una atzagaiada contra l'Església, si era dels dels devantals -mandils.

Pels seguidors de twitter i gent que em mal interpreta:

144 caràcters fa que els missatges es distorsionin, a vegades per poca traça del tuitaire o del lector, pel costum de interpretar les coses des de l'òptica de la correcció política, sense reflexió.

Vull aclarir a qui no em conegui: Antifranquista quan tovaca, ara crec que toca una altra cosa
que no és res més, ras i curt, que lluitar contra la llei del pèndul, contra el relativisme pseudomodern, teledirigit, que porta a la societat al rebuig dels seus valors tradicionals, morals,etc.
Òbviament és una empresa, apart d il.lusòria, arriscada -vas a la contra. Problemes de tenir principis. 

Per mandra de pensar, manca de criteri, o per seguretat còmoda, es prefereix seguir el pensament majoritari.
Quan s'adopta el pensar de la majoria sense una anàlisi ni reflexió personal, no podem parlar de rigor intel.lectual ni de personalitat.

9 de novembre de 2015

Estem governats per psicòpates (I coses del Pàmies)

Publicat a Contrapunt

ESTEM GOVERNATS PER PSICÒPATES

Les paraules del títul foren pronunciades a Martorelles per Josep Pàmies. Servidor alguna vegada ja ho havia dit, afegint: perillosos -i també ignorants.

La Dolça Revolució del Pàmies ha substituït a la Forcades? Les seves denúncies però abasten més àmbits. Les seves conferències són multitudinàries,àdhuc a les Espanyes.Fa calfred sentir-lo, però és a les elits polítiques, els corromputs i apoltronats de la sanitat, a la ciència oficial i acòlits fonamentalistes científics a qui causa terror el balaguerí. Aquesta Laica Inquisició el censura i veta  arreu on pot. En la Marató, dedicada enguany a les especialitats que millor domina la diríem -nova medicina- se l'ha privada intervenir. Els tentacles de les indústries de la salut sòn poderosos. No volen sentir ni parlar de medicaments no sintètics.

Coses què diu? Que la indústria farmacèutica no pretén curar sinó cronificar;que no es gasten un duro en testar productes naturals a l'abast i eficaços. Els verins de la indústria alimentària.La persecució a la Nova medicina. La monstruositat de prohibir vendre plantes com la stevia (sic), vives. Que molts metges recepten sense necessitat a canvi de viatges pagats.Les fumigacions aèries a la població -chemtrails- cosa risible per a molts,però no contraargumentada.  I mil coses espantoses més. Criminals és una paraula que va repetir.


Aquest escrit no és un acte d'idolatrització. Diu coses que poden grinyolar. Però el gruix del seu discurs contundent,curull d'evidències és altament coherent i creïble. Cada vegada més. 

Ara penso que podria haver-hi un grup al que els conspiradors en diuen conspiranoic;  un altre, el dels que es creuen que els polítics porten el cotarro i que els lobbys i grups a l'ombra pinten poc, i un tercer, el dels conspiradors, que es mou a l'ombra -per a establir un Nou Ordre Mundial?
Dubto però que el més crèdul no intueixi que hi ha interessos ocults i molts gats amagats . Tinyosos.

----------------------------------------

Afegitó

Al setmanari i havia poc lloc per raonar-ho millor i ara...no en tinc massa ganes, potser de tan obvi. I si no ho trobeu obvi penseu en la bogeria militar, l'ecocidi, com ens fan empassar arreu els verins dels aditius químics -fins i tot a la sal i el pa de cada dia hi ha "millorants". M'he assabentat que a l'oli de fregir patates al menjar ràpit i posen sucre d'amagat -i els diabètics? De com ens fan cremar el petroli de les generacions futures, tot potenciant l'indústria del cotxe. De com amaguen la perillositat de l'aire enverinat que respirem, de ...la immensa degradació moral que regna. Aliat tot amb la ignorància, amb l'estupidesa humana, "immesurable com les gotes de la pluja sobre una gabardina", el còctel és fatal. 

Malgrat tot hi ha qui diu "hem de ser optimistes". 

No siguem orgullosos.

9 d’octubre de 2015

"Cuán grandes son los deberes que tengo para el mundo y para Dios" Balmes. "Quién ha de guiarnos" -preguntà l'altre




A una parada de vell de Vic vaig trobar per fi el petit tresor: vuit opuscles de vuit anys de les ponéncies anuals que se celebren a Vic cada any recordant Balmes. Intel.ligència, saviesa, seny i profunditat en estat puríssim, insuperable. Utilitari. I gens pesat de llegir. La intel.ligència veritable no pot ser avorrida.

Només obrir a l'atzar i una sensació...familiar! "Cuán grandes son los deberes que tengo para el mundo y para Dios" Balmes era consciente de sus preclaras dotes.Decía Lacordaire que los grandes corazones son capaces de sentir hondamente las necesidades de su tiempo" El Papa en deia "homes profundament penetrats del sentiment de la seva responsabilitat...solidaritat." Un gran home sí, però de qui en el seu temps mediocre no es van seguir els consells. I avui marginat per l'estupidesa il.lustrada contemporània. Ben mirat, puc anar jo doncs a predicar i reivindicar!  

L'endemà obro un altre volum -Salvador Cuesta- i em trobo només obrir-lo: "Cuando se saborea su Criterio, se meditan sus filosofias, sus Cartas a un escèptico, se analizan sus escritos políticos, y al mismo tiempo con intención recta, espíritu ecuánime y anhelos de bien común, se considera la situación social, intelectual y moral de la sociedad, una pregunta nostálgica se formula en nuestra mente: Quién ha de guiarnos? "Pregunta fonamental i que em faig sovint. On trobar un cap superior, assenyat i honrat, tocat per mà divina, per a la sagrada missió de dirigir els nostres destins?  El demagog o benintencionat dirà: El poble marcarà el camí. El camí del poble, senyors, és el que marca la televisió i les modes. Pel que fa regir els destins del món, la resposta és més senzilla: si no volem seguir ni ser esclaus dels amos dels diners, només queda Roma com a guiatge.

A vegades tinc la impressió que Balmes va quasi buidar la bota del seny.  Ara és un bé escassíssim, i tot i així més depreciat que la palica innane del #tertulieruscomunis .


Corol.lari: "TOMAD Y LEED" Escritos políticos, 1847. Citat per José Larraz

Un altre estudiós deia "Cualquier persona que no sea analfabeta debería leer el Criterio". Això es optimisme. Si els primers ignorants són els que haurien de promoure la seva lectura!

-Per a mí això aniria al tag Casualitats.



8 de setembre de 2015

De Catalunya i els catalans -visions tan necessaries com marginades

Publicat a Contrapunt

"He nacido para decir lo que nadie quiere escuchar. Es terrible”. Avui faré de Larra.

-He estat a dos països de centre Europa. Al respondre d’on érem, sí dèiem de Barcelona, inevitablement responien: Aaah, Espanya! Si dèiem catalans es quedaven igual. El fet català els rellisca –en el millor dels casos. Cal dir: Som d’un país que no és al mapa. No el coneixeu.

-El principal argument contra el procés és la seva il·legalitat. Costa tant entendre que si seguissim els pasos legals –fins on es pugués– els contraris es quedarien sense l’argument i seria millor per la nostra imatge exterior?

-Imposar una Catalunya república margina els monàrquics i els reticents a la cosa dels gorros frigis i laicité maçònica. Deixem-ho en estat català?

-Barcelona és una de les capitals més denses i contaminades del planeta. Som un país que menysprea els seus millors talents: Balmes, Dalí, Pla, etc. Som mals autocrítics. És moment de dir-ho. Cal esmenar-nos si volem caminar sols i fer un país que excel·leixi. Deixo això com aportacions constructives, deixant de banda el meu escepticisme universal, tot apostant pel seny i per recuperar el millor de la nostra ànima i geni català.

No podem matar tot el que és gras –ni potser allò magre. Caminem a la independència però mantenint tot el que hem compartit amb Espanya que sigui bo o no faci nosa. Com deia algú, jo també considero que el Quixot em pertany. I no perquè Quixot vingui de cuixot. 

Afegitó a l'antepenúltim post: 


Per la competència que li significava, Anglaterra va estar tot el segle XIX intentant destruir el tèxtil català, que és com dir l'economia de Catalunya.

20 de juliol de 2015

La Rahola, el Miller, el Criteri i les serendípies



Sincronia, serendípia. Jo ho etiqueto Casualitats.  Pilar Rahola. Article  LV dissabte 27 Juny 2015. Interessant pel contingut, per la sincronia i perquè és un escrit sorprenent, tan com la Casualitat.

Diu Pilar Rahola

"La gente católica acostumbra a ser muy interesante. No me refiero al catolicismo ambiental...sino a la gente que, fruto de las lecturas y la reflexión, cree en unos valores y en un legado espiritual. Es decir, su creencia en Dios ha pasado por un proceso de construcción personal que los ha obligado a enfrentarse a las dudas y a miedos. Aunque personalmente no he hecho ese mismo camino -sino que, al contrario, el mío es diverso, dado que me ha alejado de Dios-, me siento a gusto porque se trata de personas muy ricas intelectual y espiritualmente. Y, en consecuencia, luminosas. Sólo hay que leer algunos de los textos del papa Francisco para comprender la profundidad.

Además, la gente de fe -de fe solvente, construida- es depositaria de un legado de valores que está más vigente que nunca, hasta el punto de que si el Nuevo Testamento se convirtiera en un programa político, el mundo sería mucho mejor. No hay que inventar mucho más...

Además, también es la gente de iglesia la que inventó, hace muchos años, la solidaridad internacional y la que cuidó de los sectores más frágiles, cuando todavía no existían las oenegés y el activismo social. Y todo porque su creencia en Dios los llevaba -y los lleva- a entregarse al prójimo. Personalmente me parece admirable y no puedo entender el menosprecio que sufren los católicos por las corrientes de opinión mayoritarias que los consideran una especie de momias pacatas, alejadas de toda modernidad. Al contrario, su código de valores me parece de rabiosa actualidad, especialmente necesario ahora... 

Tienen un legado trascendente que nuestra sociedad necesita tanto o más que el libro rojo de cualquier líder alternativo. Y, a diferencia de las recetas todo a cien de estos tiempos, el suyo es un legado que perdura."


La sincronia amb Henry Miller, i servidor com a catalitzador

Unes hores després de llegir Rahola, estava amb la bio de Henry Miller. Dues planes i diu l'americà: 

"Hay otras cosas invisibles, inescrutables intangibles cosas que el concepto "mundo" no incluye ni abarca.Cuando repetimos que no solo de pan vive el hombre,de hecho decimos que lo que le sustenta y ayuda a mantenerse en pie no es su éxito en la lucha por la vida -pan,seguridad,familia-Es algo que no puedes tocar con el dedo, es algo espiritual. No le puedes dar nombre ni definirlo. Es algo más grande que todo, algo que lo incluye todo. 

Me parece que cuando entro en contacto con ese algo lo percibo. Lo vemos cuando hablamos con la gente. Los hay que son pobres de espíritu, y otros que son grandes de espíritu. Nadie carece de el, pero en algunos casos la llama quema muy baja. En la mayoría parece que no sea más que una llama vacilante. Nos damos cuenta de ello cuando estamos con el individuo que parece que todo el es fuego. Aquellos en que la llama del espíritu quema muy alta son ejemplos extraordinarios de la criatura humana...

A veces pienso, como los santos deben, que hay que estimular a la gente,darles un codazo, incitarles...conn la intención de que sean conscientes de que viven por debajo de sus facultades espirituales...

"Estad siempre embriagados" dijo Baudelaire. Que quería decir con ésto? Estad siempre extàticos, siempre llenos de una intoxicación divina".

Comentaris

Ambdues coses les llegí amb unes hores de diferència.

Observeu sobretot la coincidència de tots dos en parlar de llum, de flama. 

Miller es definia religiós, no tant "religionista". Era un home espiritual. Em fa un efecte evident, que a la Pilar Rahola hi ha alguna cosa que li impedeixi manifestar-se catòlica. Ella ho sabrà i potser alguns ho sospitem..

Per valorar això de les sincronies us remeto a d'altres Casualitats que he viscut, etiquetades,-clicar- per si algun dia voleu  .

M'oblidava! Espero Pilar, que encara q m'hagis fet unfollow, m'incloguis en els catòlics que esmentaves.

Afegitó

La Pilar Rahola em va enviar un missatge dient-me que no hi havia tal unfollow. Típiques coses de Twitter.