Comencem a no anar per tan mal camí. La Generalitat i jo.

Ja farà uns anys, quan tot just s'ensumava la "crisi"  plantejava aquí i a la premsa local els tres eixos bàsics, ineludibles a desemvolupar: solidaritat, autosuficiència i austeritat. Ha trigat, però la Generalitat així també se n'ha adonat.

1- Solidaritat: amb les retallades als funcionaris es pretén evitar acomiadaments massius.

2- Autosuficiència: fa poc han endegat una gran campanya per a promoure el consum dels productes del camp català.

3- Austeritat: no cal que ho desemvolupi, n'hi ha prou i de sobres amb esmentar que han animat a controlar el consum de paper higiènic. 

No està de més esmentar la coincidència entre el que deia jo el 2008 -de franc- i Más ara:

"res tornarà a ser exactament com ho havíem conegut abans. Com més aviat ens adonem que això no serà així, millor". "Res tornarà a ser exactament com ho havíem conegut abans, això de vegades molesta una mica", ha afegit Artur Más.

Deia en Criteri amb sa proverbial i patètica aparent ingenuïtat el 2008:

- El més difícil per els governants: mentalitzar la gent cap a l'austeritat, que la "festa" que  es creia  perpètua s'està acabant per sempre. Dur com obvi: no hi ha caviar per a tots i anar a les Bahames no és un dret, com tampoc canviar de cotxe en lloc de canviar-li peces, i etc

Si algú creu que hi ha un debat -a part l'ecològic- i unes solucions més adients ho hauria de fer públic.

Espero que no hi haurà ningú que m'hagi llegit una mica, que cregui que la cosa va de posar-se medalles.

Reflexions i propostes d'un indignat heterodox -escrit al Contrapunt

Publicat al Contrapunt 

Cal rigor i no barrejar debats. Clarament n'hi ha tres: valoració de les acampades i tipologia dels indignats; raons de la indignació;  i full de ruta o alternatives al sistema consumista,  - cabdal. Cabdal és l'ERROR de perdre's  de bon principi en desenes de propostes cojunturals. Cal consens de fons que fixaria en TRES PROPOSTES: actuació sobre els privilegis de la banca: sobre els sous i prebendes dels polítics i llistes obertes -o similars.O sia: més diners a les arques i més qualitat democràtica. I toca que l'establishment mogui fitxa -percebo rampa.

(predicció)

Proposar la instauració d'una república p.e. vol dir que hi ha qui no s'ha adonat que la indignació és transversal. Tot i que -fa temps que ho dic- serà inevitable, tard o d'hora, la DIVISIÓ entre indignats rupturistes i reformistes. Com sempre no hi haurà lloc pels eclèctics. Estem en una cruïlla a destins ignots.

La divisió ha arribat avui (fets de la Ciutadella)


(El post no és el traileritzat)

Paradigmes viscuts. Ajudant a entendre

Avui i ahir ha passat una vella camioneta, amb una rònica megafonia demanant ferros i coses velles. Penso en les hores que ha de fer aquest home -i fill- i la quantitat de metall que ha de reunir per guanyar lo que guanya en una hora qualsevol dels grossos i mitjans de la menjadora pública. Aquests comptes ja els feia jo calculant la infinitud de conills o polls que havíem de criar a la granja per arribar a guanyar lo que guanya el més modest  dels empleats públics. Pensa quants conills has de criar per treure't lo que et treuries en una nit si et passessis al turisme rural a la masia! Vaig dir a un conillaire amargat del negoci. Qui no n'ha tingut -de negoci-, amb aquests exemples potser entendrà millor que cal regular i adaptar! a la realitat, molts sous de la cosa pública. Lo que molts no entenem és la barra del polític que surt tot pansit plorant per la situació amb un sou d'escàndol. Mira, em revé al cap:

-Principi de la menjadora

Els sous públics forasenyats són una forma -si no de corrupció- d'apropiació indeguda, encara que sigui legal. (Un que s'ha fet millonari per escalfar un seient públic  -s'anomenava anticapitalista!!- li repatejava que un autònomem guanyés tan com ell.)

-Bé, el bou es mou-     Predicció

Al post de les prediccions pel 2009 -al tag de prediccions- el meu error és que em vaig adelantar. Deia:
- Començaran a manifestar-se tímida però clarament les primeres reaccions del malestar ciutadà, però es mantindrà la fe zapateril. Les maniobres de distracció però, aniran perdent efectivitat.
Ja fa temps estava indignat per la manca d'indignació davant tanta injustícia. Bé, les reaccions han arribat. Per a no marxar. Que el poble mobilitzat actui amb pau i amb intel.ligència. Cosa difícil de demanar al "poble", ja ho sé. Però espero que no actuin com a tal, com a massa, "ora dormida y cobarde, ora bàrbara".

- Ho apunto aquí per no oblidar-ho


No sempre tinc raó, però quan manifesto -sé- que la tinc, sempre la tinc -o quasi. Com ara.

Estúpids ignorants (trec una d'estúpids i incloc ignorants) Afegitó

Això ve a ser una carta oberta als proatòmics. Diria que són molts, masses.

Erasme i milers de pensadors ho han dit. Jo ho dic així: l'estupidesa és molt democràtica, i en tant que en el post anterior reconec la meva, intento tolerar la dels altres, ara bé, sempre que no sigui perillosa.

Jo tenia el Dyanne 6 amb l'enganxina antinuclear. Una variant progre prototípica setentera. Per això al poble m'hi tenen, o tenien. Ja de ben jove, per simple intuició i algunes lectures, trobava obvi que jugar amb l'àtom era  d'una monstruositat folla. Una altra vegada els fets em donen la raó i un altra vegada -per quant temps?- em serà negada. L'àtom no és segur ni controlable. Que voleu que facin els pobres "50 herois" que lluiten  a les centrals japoneses? Esgarrifa pensar que quedaran irradiats -i ho saben- i amb grans possibilitats que exploti tot mentre són allà. I els terrenys contaminats per qui sap quant temps? I els milions de persones que podran ser afectades? I les conseqüencies psicològiques? I els nens?

Estúpids, més que estúpids...bojos perillosos. Òbviament el grau d'estupidesa i irresponsabilitat és més gran quan més amunt s'està a l'escala social.

Tinc la convicció que malgrat les explosions atòmiques al Japó i la tragèdia que s'acosta, els imbècils perillosos i els imbècils ignorants pensen que els imbècils totals són els que pensen com jo.

Com diu Balmes: "trist consol el de tenir la raó". I a sobre que no te la donguin.

Predicció pèrfida i que no voldria que s'acomplís: Aquesta immensa desgràcia afavorirà immensament l'economia mundial. El sistema consumista es basa en destruir, llençar i de nou fabricar. Voleu més destrucció? És possible pensar amb més reconstrucció?

Deixeu-me dir-ho una vegada més:  Estúpids, més que estúpids! I qui més s'empreny més estúpid és.

I qui s'emprenyi que s'empreny. Ja veieu la que heu montat. Més emprenyat hauria d'estar jo.

Indignez-vous!

Mireu, si ni davant la magnitud d'aquest tragèdia sou incapaços de sublevar-vos...callo


Afegitó.  Una vegada posats contra les cordes, els proatòmics -els mateixos i.l.lusos que no es plantegen la fi del petroli- diuen sempre, ineluctablement: I què, hem de tornar a l'edat mitjana? A aquests, tertulians, intel.lectuals etc. que ho diuen, els hi caldria la argumentació, però no em dona la gana. No són tan savis? Si  algun lector del blog li cal la resposta li donaré.

per cert "...la minería, las represas o los pozos de petróleo, capaces de afectar a las placas tectónicas"

Minuto y resultado: guanya el niño Criteri i els seus

Reblant el post anterior vull recordar aquest del 2008. Clicar si voleu. Dels tres conceptes que jo establia indefugibles per l'economia: autosuficiència, sol.lidaritat i austeritat, els dos darrers ja els tenim aquí, fefaentment. L'autosuficiència trigarà, ja arribarà, quan la cosa estigui fotuda, ara no ho està, encara que ho sembli. sic.

Bé, així està el partit i així ho preveiem en Niño, un servidor i quatre més. Anem per davant en el marcador, en un partit que juguem un equip de quatre gats contra un de milions. Ja té pebrots!  Que cap cap verd ho consideri petulància, ho recordo senzillament perquè algú em faci cas en las coses que reclamo que s'em faci cas. Això és en interès de tots.

No entenc com una tan gran majoria pot ser tan estúpida de buscar la solució en el creixement. No em puc estar de dir-ho. Disculpes. A més, jo també sóc estúpid per altres coses.

El gran Niño

 Article publicat al Contrapunt

Per qui sàpiga de Niño Becerra aquest escrit serà balder i qui no el conegui potser no em llegirà. Però en tant que heterodox i cabdal i fiable allò que diu, en faré unes pinzellades. No hi ha terme mig: se'l rebutja o és referent. Allò que diu xoca frontalment amb els economistes de manual, i no el miren massa bé. Ni el miren  ni en parlen, en tot cas es refereixen a ell dient: "els economistes no fem prediccions" "el catastrofisme d'alguns economistes". Catastrofisme! això ho diuen els economistes copartíceps de la catàstrofe!

Les pinzellades, a retenir: diu que la crisi és sistèmica, no cojuntural, provocada per aquest model de creixement;que res s'hi pot fer perquè és un procés natural -i previsible- i que la recessió ha de créixer  molt més. Diu que ens hem d'acostumar a unes taxes d'atur del 25-30 %, ja que no calen tants treballadors!.  Mentrestant hom continua intentant revifar l'insostenible model consumista, el "creixement".  Ni s'adonen que això és el problema i no la solució. Però tampoc saben com fer-ho per tornar a "crèixer" ni  com capejar el temporal. I esperem que torni a pujar el petroli! La filosofia del decreixement és l'única sortida -sortida que paradoxalment a l'establishment se li apar com el pitjor dels malsons. Diria que estan perduts  -o sia, estem perduts-  però és bon senyal que LV posi en diumenge en portada: el primer que cal és austeritat, ingredient que jo vaig apuntar com cabdal fa mesos al Contrapunt. Aix´mateix  la solidaritat, entesa com ajuda a qui no te ingressos, tot i que seria més lògic repartir la feina, però això -pels governants i economistes clàssics- sembla que sigui el papus. L'altre que queda -del tercet INEVITABLE a mitjà termini- que jo ja proposava  és: caminar a l'autosuficiéncia -això també arribarà.




(Insisteixo, cal anar-ho recordant: el primer problema a resoldre  al món continua essent l'ambiental . Deixem el debat de si és per causa del home -i de la dona :)- o no. Tan li fa dir com no dir -en tot cas cal que seguim llegint les coses d'en Niño).


Afegitó. El tercet inevitable: austeritat, etc. és meu, no del Niño, afegeixo. Una cosa s'he li ha de criticar: no dona mai solucions. Dic és meu però hauria de dir era.

Dues coses sensacionals -dues i mitja-

(Hi ha un afegitó de Ull de Poll i Enric Vila )

1- Parlava a la tesi del post anterior -això és la post-tesi- de la superioritat dels castellans en qüestions administratives i legals, i vet-ho aquí. Què passa realment amb l'Estatut? Doncs que els polítics catalans -ajudats per Zapatero, això sí- s'han fet el milhomes i han obviat els aspectes legals i constitucionals i el PP ha fet el que era previsible. He sentit el Rajoy: No hi ha res per sobre la llei. Amb una tremenda ingenuïtat pretenen que prevalgui el concepte -que te cadascú- del què és just per damunt la llei!

Si no agrada un reglament es canvia o s'han fa un de propi. Al PP potser no l'assisteix la raó però sí el dret. I això rai. Si com és previssible, el TC dicta inconstitucionalitat el PP ens retreurà que apart el dret procedimental també l'assistia la raó. Ja deia jo que la meva tesi era útil. Si m'haguessin llegit haurien fet millor les coses.

2- Proposava que un possible origen de la nostra rauxa i del nostre parlar de carreter -en el meu cas segur- en el nostre antic tracte amb el bestiar. Qui és el català més arrauxat del món polític nacionalista? Qui suposen molts que tirarà del carro de l'independentisme? Un "Carretero".

Hom li considerarà aquestes circumstàncies com un aval de lideratge providencial?

2'5- Acabat d'escriure això penso que podria sancionar allò que deia del caràcter individualista del català però que en ocasions excepcionals és capaç d'unir-se com cap. Ara en tenim una mostra amb l'editorial col.lectiva i excepcional, davant una ocasió excepcional -el mig punt algú sabrà per què el poso-.

Si ho fa el Màgic Andreu ho puc fer jo, i avui em penjo medalles per la part del assaig que -com al rugby- ha estat "convertit".

Afegitó

L'Enric Vila i L'ull de poll m'aporten més trets pagesos: "Els anglesos són els meus: tenen el nostre sentit de l'economia, el nostre individualisme, el nostre gust per la llibertat, i el nostre ideal de la caseta i l'hortet." Enric Vila.

"Potser caldria una menció al pessimisme del pagès, que mai les coses van bé del tot que forma part també del caràcter català i que veiem en tants exemples a diàri." Ull de Poll. Gràcies.

Michael Jackson: Forever young

A la força m'havia de referir a la cançò esmentada al post anterior. Gran oximoron impossible: el nen Michael amb més de 50 anys. Era inevitable el què ha passat. Va nèixer per la música, el seu destí era el d'esdevindre mite.

Fou un ésser es diria que posseït per aquest misteri tangible que és la música, la música en totes les vessants. Astaire, Sinatra i Bach portaven la música a les entranyes de l'esperit, però conjuminar dansa, cant i composició com ho feia ell, no en sé cap. Només ens queda gaudir el seu llegat, i tal com deia aquell locutor : Gracias Dios por Maradona, agraïr a Déu per Michael; per donar-nos la sensibilitat per a gaudir-lo i per elevar-nos amb la música i l'art.

Potser, pel moment, n'he fet un gra massa, perquè en realitat la música negra no està entre les meves primeres preferències, i això mateix és significatiu, poques persones poden restar totalment impassibles davant un espectacle seu, totals, no sabria dir quins músics suscitarien
aquest interès general.

Predicció acomplida

No cal dir que jo no havia llegit aixó quan el comparava amb Sinatra i Astaire.

"Todas las personas formaran parte o no de la industria lo consagraron como lo q es.Frank Sinatra dijo: la unica persona q canta mejor q yo es Michael Jackson. Fred astaire hablo igual sobre su baile.Desde Quincy Jones pasando por Mccartney ninguno nego el papel de mj,.......segueix"

De pe a pa, tot es va acomplint. Cretinisme general i justificació

- La Vanguardia confirmava i detallava l'inici d'un tímid però decidit camí a l'autarquisme a diferents països. I que Obama retallava les mesures ecològiques per ajudar al consum.

- Parlava de sobrietat, autarquia i sol.lidaritat (SAS) com els conceptes claus. Per sol.lidaritat òbviament entenc la dels ocupats cap els aturats. California i altres estats en quasi fallida, han obligat als funcionaris a fer dos dies de vacances al mes, no pagades al més. Eh voilà.

- No sols no apliquen les mesures que calen i proposo sinó que algunes les apliquen al revés. Jo recomanava treballar a fons les energies renovables i n'han reduït dràsticament les ajudes. Jo reivindicava la pagesia de proximitat i justament s'ha iniciat el mobbing rural per a que pleguin granges i pagesos, a banda expropiacions per carreterotes. Veure el noi que portava una granja desconcertat i impotent per haver de plegar; pensar en la còmoda vida de jutges i polítics culpables és esfereïdor. A part d'explotar la pagesia en actiu, treuen la feina i sosteniment a molts , i probablement el nostre.

M'aterra que el món estigui en mans tan irresponsables i que els creguem tantes vegades.

M'emprenya que els fets no em contradiguin; no poder discutir-ho amb els de dalt. Es desesperant que essent obvi no vegin encara el que cal fer.

Començo a assumir que el cretinisme general ens portarà a un desastre total.

JUSTIFICACIÓ

Un any després d'encetar el blog m'he n'he adonat. Tot i no ser encara un avi, arribes a una edat que en que creus que per l'experiència tenim l'autoritat i el deure d'aconsellar, i si cal, pontificar, "De la vieja la conseja". Com sempre ha estat i ha de ser. I el deure dels joves és escoltar. La intenció és bona i les errades menors que a la joventud. I disculpeu. La impertinència juvenil torna de gran. O millor insolència?

A la pròxima entrada donaré una molt possible explicació particular de l'origen de la "crisi". I després ja, com trobar la sortida, l'única possible. Ens hi juguem molt, potser tot.

Missatge optimista: No cal dramatitzar. En el fons confio que no seran tan inútils i en continuarem tenint per menjar i beure, vestit i aixopluc. En realitat lo suficient.

LA MANDRA DE PENSAR I EL FUTUR

En aquesta ocasió demano al passavolant que no tingui mandra de llegir això .

Les meves velles i noves prediccions es comencen a acomplir amb precisió rellotgera sorprenent.

- Nacionalització general de la banca : el suplement econòmic de la Vanguardia està dedicat integrament a això. (no sóc comunista i tota la vida ho he defensat).

- Lobbies USA: Obama ha contractat ja, un industrial de l'armament -pagano-.

- En Sebastian, ha parlat de caminar cap a l'autarquia! I jo que tenia recança de dir la paraula! Em sap greu Sebas, jo vaig ser primer -t'ho han xivat?-. Quatre mesures imaginatives que tenen i tothom les critica! Com els pisos de 30 metres com a primera vivenda. Vaig profetitzar en públic que la mesura era tan bona que no s'aplicaria.

Acabo de llegir que el conseller d'agricultura de la Gene aconsella consumir productes catalans.

Comencen a afinar o és que n'hi ha dos que pensen?

- Ensurts climàtics: Obvio els de fora. A tot sudeuropa i a casa nostra ja hem patit un ciclo inèdit i terrible. Més greu és el seu origen: un xoc tèrmic pels 20 graus en plena "setmana dels barbuts". Callen això i la responsabilitat que hi té l'home. I que el problema ambiental és el més acuciant.

Estic segur que a més d'un les meves prediccions han provocat somriure. És probable que mica en mica s'els hi glaci. Això "va en serio" nois.

No presumeixo de res, voldria àdhuc equivocar-me. Tinc parcel.les d'estupidesa com la infinita majoria: sóc incapaç d'identificar més de 4 models de cotxes; inútil per l'oratoria quotidiana; no sé anar per Barcelona; mé's difícil entendre els surtidors de benzina, la renda i mil coses més. Però hi han magnituds d'estupidesa col.lectiva desesperants i inconcebibles: coses que ja es veien venir fa 25 anys i que encara avui l'immensa majoria no veu, remeis a la crisis que ens enfonsaran més en tot, etc. Com no es pot veure allò evident? Ajuntem a l'estupidesa comuna -congènita a l'home- la ignorància, l'egoïsme, i sobretot la mandra de pensar i el cóctel fatal està servit. Deu fer tres lustres que ho escriguí: "...alegres i confiats com ovelles cap a l'escorxador". Em mossego la llengua, tot i que no hauria de fer-ho.

Torno a recordar els conceptes claus: SOBRIETAT, AUTARQUIA I SOL.LIDARITAT (SAS)

Quan hi penso ric sol:

Pla estava sol d'excursió amb un ase a Sardenya. Després d'hores terribles sense que l'ase volgués donar un pas; amb un Pla extenuat i amb la bèstia mirant-lo displicent, escrigué: "Vaig pensar fins i tot que l'ase tenia raó." Em passa el mateix: potser sóc jo l'errat i em penso que ho és el ferrat. La cosa òbvia és que algú pixa fora de test, i cal saber-ho.

*Estic content d'ara haver-me enrecordat d'aquesta planada, tan adient i divertida.
Es troba a un llibre sobre les Illes del Mediterrani.

PREDICCIONS INÈDITES PEL 2009 -"o máás"- (Més fiables que les d'ells, si més no )

Un comentarista em va convidar a pronosticar  el 2009, tot confiant en el meu criteri, espero. N'havia parlat però concretaré.

La "Crisi"

El 2008 em quedava sol dient que no això no era una crisi. Ara tothom rectifica dient que la crisi serà -i acabarà aquest any 2009-. Erren de nou. El que tothom entén per crisi vindrà per a no marxar. Adéu per sempre al malbaratament i el consumisme. Sembla terrible però tranquils, no passa res per estalviar en collonades o perquè els polítics o futbolistes cobrin el salari mínim, p.e. Temo, constato però, que l'opció general de solució és fugir endavant i la recepta "imaginativa" és: més consum! Potser aplicaran mesures que seran miratge de millora -i farien trontollar momentàniament el què pronostico-. De fet no en tenen ni idea, arreu, i per tant TOTES les possibilitats són obertes.

- El primer que faran: augment forassenyat d'impostos i sancions. La reducció -misèrrima- de sous públics serà l'última mesura, essent optimistes.

- La divisió rics i pobres serà ara entre ocupats i aturats.

- S'anirà veient com la gent s'anirà adaptant a la situació: auge de les botigues de segona mà, tallers de reparació, cosidores, sabaters, recollida de deixalles per a revendre,  etc

- Això ho he sentit una vegada però ho sentirem fins cansar-nos: fi del cafè para todos autonòmic i la tornada a la pesseta.

Política

- S'iniciarà l'escalada de partits petits. Potser s'obrirà el meló del debat sobre la immigració.

- Els comunistes -i ex- aprofitaran de la crisi per a treure pit . (Tot i que fa temps que passen de demanar la nacionalització de la banca, o l'energia.

- Començaran a manifestar-se tímida però clarament les primeres reaccions del malestar ciutadà, però es mantindrà la fe zapateril. Les maniobres de distracció però, aniran perdent efectivitat.

Internacional

No hi entenc, però em fa mala espina, tinc por que s'emboliqui massa la cosa a l'Orient Mitjà, a mig o llarg plaç, així com la dependència total europea al gas dels Putins, i de la dependència energètica en general. Obama farà -més o menys- el què li diguin els lobbys.

El clima seguirà desorientant i donant ensurts.

Notes

Tant de bo erri. En parlarem -D.V.-d'aquí un any. I recordeu aquests prioritaris conceptes: Sobrietat, autosuficiència i sol.lidaritat.

Apostes? De fet no és més que un petit joc el què he fet, de no massa mèrit, ja ue la majoria del què dic semblaria obvi.

Les profecies de Sant Malaquies

No vull cridar el mal temps, però he pensat que és escaient esmentar les profecies de Sant Malaquies.

Privatum preguntava que cal per a predir amb garanties i jo digué que calia informació, descartar-ne allò accesori i processar. I intuició -cosa racional o no, a gustos-. Ell digué també que sensibilitat. A vegades-com en aquest cas- ja ho trobes fet. És clar que t'has d'haver bellugat.

Que n'opino? El mateix que l'Església, ni afirmo ni nego. Ara bé, suggerent ho és, més quan segons el sant, Benet XVI és el penúltim papa.


Núm. Nom Pontificat Lema Traducció

97 Pius VII 1800-1823 Aquila rapax Àguila rapaç
98 Lleó XII 1823-1829 Canis et coluber Gos i colobra
99 Pius VIII 1829-1830 Vir religiosus Home religiós
100 Gregori XVI 1831-1846 De balnes Etruriae Dels banys d'Etrúria
101 Pius IX 1846-1878 Crux de cruce Creu de la creu
102 Lleó XIII 1878-1903 Lumen in caelo Llum al cel
103 Pius X 1903-1914 Ignis ardens Foc ardent
104 Benet XV 1914-1922 Religio despopulata Religió despoblada
105 Pius XI 1922-1939 Fides intrepida Fe intrèpida
106 Pius XII 1939-1958 Pastor angelicus Pastor angèlico
107 Joan XXIII 1958-1963 Pastor et nauta Pastor i navegant
108 Pau VI 1963-1978 Flos florum Flor de flors
109 Joan Pau I 1978 (31 dies) De medietate lunae De la meitat de la lluna
110 Joan Pau II 1978-2005 De labore solis Del treball del sol
111 Benet XVI 2005-? Gloria olivae La glòria de l'olivera

• # 111: “Gloria Olivae” (La gloria del olivo). Benedicto XVI (2005). Toma su nombre por San Benito y Benedicto XV. Los Benedictinos tuvieron una rama llamada los "olivetans". Benedicto XV se destacó por sus esfuerzos por la paz durante la Primera Guerra Mundial.

Queda uno solo en la lista:

• # 112: “Petrus Romanus” (Pedro Romano). Quién será el último Papa ya que en su reinado ocurrirá el fin:

"En la persecución final de la Santa Iglesia Romana reinará Petrus Romanus (Pedro el Romano), quien alimentará a su grey en medio de muchas tribulaciones. Después de esto la ciudad de las siete colinas será destruida y el temido juez juzgará a su pueblo. El Fin."

Algunas observaciones:

1. Algunos observan que, aunque la profecía dice que Petrus Romanus es el último Papa, no especifica si hay o no Papas entre el y su predecesor (Gloria olivoe). En ese caso San Malaquías habría hecho la lista de los próximos 111 Papas y entonces saltado al último. Esto es especulación.
2. La relación entre los Papas y sus lemas, en algunos casos es sorprendente, en otros solo encaja con explicaciones bastante elaboradas. También hay lemas que son los suficiente amplios como para poder ajustarse a muchos Papas. Por ejemplo, todos los Papas del siglo XX han tenido una "fe intrépida" y han sino "Pastores angélicos".
3. Es importante tener en cuenta que estas profecías no son parte del magisterio de la Iglesia ni son necesarias para la salvación. La validez de su contenido no está garantizada por la Iglesia.
4. Recordemos que una profecía vale tanto y cuanto nos ayude o anime a vivir la fe ya revelada. Estas profecías podrán tener su interés pero ayudan poco para lograr esa meta. Por algo la Iglesia oficialmente les ha dado tan poca importancia.

Prediccions, pronòstics i cagabandúrries meves curioses

Com a remenador de papers vells sovint trobo i llegeixo amb fruició previsions fetes dècades abans que arribés el segle XXI, on "profetes" i científics pronosticava una societat dosmilista amb una sèrie de disbarats i "adelantos" que llavors causaven admiració entre els crèduls, però ara fan riure. No van encertar quasi res. I és que una regla important de la prospectiva -parlo com si en fos un llicenciat- és no fer volar massa coloms.

Qui més qui menys ha endevinat alguna cosa. Jo esmento els meus, no per presunció sinó com a cosa curiosa i per a recordar-los.

PRONÒSTICS ENCERTATS

- A mitjans dels 1970's vaig estar uns anys portant camises de maniga llarga a l'estiu, ja que les mànigues aleshores feien poc més de mig pam, i pels de braç prim eren inportables. Esperava que arribessin les mànigues quasi tapant colze, i van arribar. També era obvi que les horribles clenxes aixafades dels 60-70 havien de canviar. Aquí va trigar moltíssim.

- Així mateix durant molts anys, les americanes no sortien de "l'hechura de figurin del Corte Inglés", estretes, o directament entallades. Confiava que algú ho arranjaria algun dia i va aparèixer Adolfo Dominguez creant l'arruga i una nova mentalitat en el vestir.

- Havia pensat moltes sovint que el terreny aspre i terrible del Priorat per força havia de produir també un vi especial, concentrat, amb personalitat. Bastants anys després s'ha reconegut mundialment.

- El meu eclecticisme em feia dir mig bromejant que era una mica comunista, tot defensant la nacionalització de l'energia, la banca i coses per l'estil -cosa que els mateixos excomunistes, si ho diuenara és amb la boca petita i d'aquella manera-. Però, tal com anem veient, no em desencaminava, tot i que ara hi ajudi la situació econòmica del moment.

- Tinc escrit un text inèdit que s'intitula La textura és abans que el gust". Quina no seria la meva sorpresa quan llegeixo als mitjans: "Un estudio de la universidad de Cambridge llega a la conclusión que la textura està antes que el sabor". En un altra ocasió ho ampliaré.

- Abans dels Jocs de Barcelona vaig pensar que colocant alguns ventiladors-bufadors al pal de la bandera es podria evitar el trist efecte que fa una bandera pansida. Fins vaig pensar proposar-ho, però hom ja sap que en segons quines esferes si la idea vé de fora, ja no val. A Pekin algú va pensar el mateix que jo, i així es va fer.


- Soc del poble de "la Tura", la noia de cal Pinyonaire. Des dels primers moments de formar part de la cúpula del PSC jo aventurava una Tura ministra. Però la seva estrella s'enlairà coincidint amb el descens del felipisme i entrada del PP. Més que predicció és una aventuració: pot ser la primera Molt Honorable. He de dir que això ho dic sense compartir ideologia -no en tinc cap-, és més, el seu model de municipi molletà no és pas exactament el d'un "verdum", més o menys classiciste. Sempre li he reconegut però el seu caràcter d'animal polític i era assequible a la gent del poble. No he tingut amb ella però un tracte massa profund, nomes en algun acte,
alguna conversa quan anava a buscar el seu germà per anar fer el tomb, com la del dia que em va explicar com un gris li havia trepitjat les ulleres en una manifestació.

Com podeu veure -i no és falsa modèstia- preveure algunes coses d'aquestes no era tan difícil, però cal posar-s'hi, i en els de tipus socio-polític no pecar d'optimista i crèdol, que això és del que hom peca quasi sempre.

Afegitó


- Quasi  de seguida que va sortir TV3, vaig esciure que calien serials propis que reflectissin la nostra realitat. Després en van dir sèries de proximitat"   Van fer de seguida -això sí- una radionovela a C. Ràdio. Vaig pensar: mira, les mestresses estaran acompanyades i ara ho tindran en català. Però van fer una burla d'aquest gènere radiòfonic - amb aquesta conyeta tan "transgresora" made in TV3-. Va aguantar unes setmanes.

Però poc després vaa arribar el primer èxit de TV3:  La Granja. La cosa però va anar degenerant fins arribar als infectes culebrots de Benet i Jornet.

Una pregunta incòmoda -la primera- i defensa de l'autarquia

La situació econòmica actual és fruit del consum desaforat, del poc estalvi. Per a resoldre-la, tots els governants, per unanimitat absoluta han dit que la solució passa per a retornar al consum i la despesa alegre, pel què adoptaran t les mesures que calgui. Mesures i doctrina que són exactament les mateixes que ens ha portat a aquest atzucac. Seran animals? (Cada vegada són més les veus, fins i tots a les esferes de poder que reconeixen que no hi ha una idea clara del què cal fer.)

Diuen que és un drama que no es venguin cotxes. Diuen que per anar bé s'haurien de vendre més cotxes. Seran animals?

Pregunta: Quin problema representa que la gent agafi el transport públic? No estarien més bé les ciutats sense tants cotxes? És un problema problema -REAL- que no es venguin cotxes? Tothom raona així: si no es fabriquen cotxes hi hauran molts aturats. Aquesta resposta indica la monumental indigència intel.lectual que ens envolta, i si no intel.lectual, matemàtica. Perquè en el fons és qüestió d'agafar llapis i una calculadora. Responent correctament a aquesta pregunta segur que ens en sortiríem. Ben mirat la pregunta es respon sola. Però ni així. Dedica-li el temps que calgui, amic lector a resoldre aquest sofisma. Si et costa, substitueix fàbriques de cotxes per fàbriques d'armes. És millor però si la resposta hom la troba ell mateix.

Predicció

Els conceptes claus per encarar el futur són austeritat general, unida al temps lliure pel desemvolupament person. Óbviament, reducció de tants sous escandalosos i despesa pública inútil. L'altre concepte -arraconat i "ranci"- és: autarquia, de bon grat o per força -pronostico-. M'en vaig adonar el dia que vaig somiar que desballestaven les màquines de la Pelleria de Mollet-tancada al cap de cent anys-. No correm massa a llençar-les. Això tampoc s'entén? Ah, per si algú ja ni recorda que és la autarquia: és menjar tomàquets de la comarca en lloc de polonesos o holandesos, com ara. La darrera mesura que proposo és: treballar menys, treballar tothom. A no ser que els treballadors fixos es conformin a deixar cada vegada més part del sou en pagar aturats i ajudes diverses. Benentés, és millor adoptar ara aquestes mesures de bon grat que més endavant per força.

Els grans teoremes -també en matemàtiques- són els més senzills.

Amb l'afegitó que vaig "afegir", la resposta ja és més o menys donada.

Tocar els badalls. Insult a la intel.ligència

Que el rellotge del campanar toqui 28 cops de campana cada dia a les dotze de la nit, i intentar justificar-ho, és un insult a la intel.ligència i un atemptat.

L'article va aparèixer una mica escurçat, aquesta és l'extended version. Tot i que de les campanes en podria escriure fins l'alçada d'un campanar.

Publicat a Contrapunt el 2008

La Montserrat Tura amb la seva apologia als tocs de campana a dojo ha tocat un tema molt sensible per a molts. Ho fa amb una bonica prosa i des de la poesia -des de la racionalitat seria impossible-. Tot i que -cordialment- hi discrepo, fins hi estaria d'acord si la freqüencia campanil fos assenyada. Ella mateixa reconeix que han perdut tota funcionalitat -això que sempre són puntuals...- . És possible que qui baixi al centre li agradi sentir-les uns moments, o qui hi visqui lluny aprecïi el seu bronzit ja difuminat, però és diferent per a qui ha de sentir els excesos decibel.lics tot el dia.- Quan hom comença a agafar el son; per a gent de son lleuger, migranyosa, no hipoacúsica, sensible al soroll; quan hom torna a agafar el son després de ser despertada i el perd definitivament amb el "toc de repetició", les campanes constitueixen una refinada tortura. Jo abans les sentia de prop, i tocaven tota la nit: 528 "campanassos" diaris!

Dues paradoxes chestertonianes: Els veïns que les defensen es posen en evidència dient: Jo? ni les sento. En canvi, les persones a qui no agraden les senten totes. Llavors? El disgust de no sentir quarts ni repeticions és incomparablement menys greu que la minva de la qualitat de vida i son dels afectats. Hi han diversos graus de sensibilitat al soroll, és clar, però com en l'urbanisme sempre ha de prevaldre els interessos dels més perjudicats o febles: un capellà de Mollet digué en una ocasió que a ell no li molestava dormir amb les campanes a sobre. Temps després sabèrem que durant una Encesa del campanar -traques i trons- estava dormint com un angelet a sota mateix. Crec assenyat acabar amb les repeticions horàries i que s'adecuïn els tocs a la normativa municipal horària de sorolls . A qui no l'hagi convençut que es pregunti si li agradaria veure una pel.licula, escoltar un concert, etc. amb campanes cada 15 minuts, o si a l'anar d'hotel o camping ho preferiria amb campanar al costat, etc. Ah, que el campanar hi fos abans no és la qüestió.

La predicció

El que aquí podríem incloure a les meves profecies es al fet que quan vivia a la vora del campanar havia demanat al senyor rector que li semblava treure les campanes per la nit. L'Ajuntament li va dir que no. Es veu que hi hagué més gent que ho demanà i es va comprobar que a quasi tots els pobles les havien tret. Al final es va fer, i es farà arreu.

També és quelcom misteriós que dies després de sortir publicat l'escrit, les campanes s'han tornat boges -ja li contradeia a la Montserrat Tura la puntualitat que els hi atorgava-. Cada dos quarts toquen 10 o 12 camapandes! És talment com si l'escrit hagués concentrat les energies de molta gent i haguessin destarotat el rellotge.

Un negoci de futur, un pronòstic, i dues anècdotes de mercadet de vell.

Això que em va passar al darrer Mercadet de Col.leccionisme de Mollet -cada primer diumenge- és una mostra del què s'hi pot trobar i a quin preu. Aprofito per fer-ne promoció -a part del seu interés perquè amb altres companys en soc el pare- i aconsello visitar els de tot arreu.

M'agraden les navalles, les multiusos em serveixen per moltes coses -per quasi tot- i m'agrada el disseny i el tacte. A una parada en tenien unes quantes i entre elles una Victorinox -l'exèrcit suíss- amb infinitat de coses, molt gruixuda. Em pensava que em demanaria molts diners ja que noves valen més de 60 euros -aquesta quasi ho era-. En vaig pagar 7 euros. La navalla havia estat allà tot el matí!

A les vacances a Oslo, a un mercadet d'aquests, molt barat fins i tot tenint en compte tan car com és tot allà, vaig trobar una navalla de butxaca però de tamany respectable i solidíssima. La paradista em va dir que era de l'exèrcit de Noruega, i que ja no es fabricaven fa 2o anys pel seu alt cost. Incloïa un element que no havia vist mai: un gran punxó tort de cinc dits, com un ullal, que em va dir que era per "drill" -foradar-, etc. Asseguraria que la seva finalitat no era tan inocent. Jo dic que és per osos i rens. Em va treure 5 euros dels 25 o 30 que valia.

Un consell pràctic i un de moral. Quan trobeu una peça cara o compreu vàries coses no és lleig regatejar. Quan la peça és barata trobo immoral fer-ho, com a vegades he vist.

La predicció: les botigues i mercadets d'articles usats tenen un futur segur.

Nota posterior.- Crec que aquest escrit ja el puc incloure -no és de gran mèrit- a les profecies acomplides. L'augment que s'ha produït de botigues i compres de segona mà des que ho vaig pronosticar és espectacular. Només és el començament.

La meva visió de la crisi és que no n'hi ha. (...no la hay sin duda la habrá))

Com que no sóc seguidor de cap doctrina política i econòmica, la meva visió del que està passant a la força ha de ser molt personal. Estic acabant un escrit en que ho explico mínimament . Ara només vull dir i avançar que si això és una crisi que mai vingui la opulència. Pregunteu als avis què és una crisi. De moment recomano estar previnguts i acostumar-nos a l'austeritat. Ho recomano sobretot als optimistes.

El final d'una era

La predicció.- Tot i que el 2005 no tenia massa mèrit preveure això, quasi ningú no en parlava i encara avui molts ho neguen. L'endemà curiosament van emetre per televisió un documental amb el mateix títol i tema. Tot fa semblar que fins i tot erem optimistes.

Publicat a Contrapunt el 2005

M'agradaria donar a conèixer les dades que aportava un catedràtic de recursos energètics en una entrevista que "radiaven" a sobre la webcam de Canal Mollet, i ja veurà el lector perquè.

Començà dient que el consum de petròli es de milers de litres/segon , i que no passarien més de tres dècades, essent optimistes, en arribar al moment crític en el consum de petròli: quan la demanda superarà l'oferta, i l'escalada de preus - si no és que ja ha començat- serà imparable. Afegí que per produir hidrògen de l'aigua cal un altre combustible - per tant aquest "motor d'aigua"no és la panacea que crèiem els ignorants- ; que és una aberració cremar el 90% del petròli en la combustió de motors, només el 10% s'empra per fer plàstics, teixits, etc., i deixà clar que amb les energies alternatives no serà posible mantenir aquest nivell forasenyat de consum.

Podem continuar malbaratant recursos , actuar irresponsablement i girar el cap davant la debacle ecològica del planeta, o negant-la, però la fi de la societat consumista ja és a la vista i l'haurem d'acceptar, de bon grat a la força. El que cal- tal com va acabar dient - és que els dirigents polítics governin pensant en un plaç més llarg que els 4 o 8 anys de mandat, i escoltar els experts.

Digué que hem basat el nostre model de civilització en un bé esgotable com el petròli, sense tenir un sustitut. Hi ha massa gent que es plantegi el futur sense petròli? Què en farem dels cotxes? Cultius de Xampinyons?

De totes maneres potser sí que no n'hi ha ha per tant: l'home ha passat milers d'anys sense petrolli-compte, i el petròli serà només una etapa de dos segles- i el que ens hauria de preocupar es l'aigua, sense la qual no passaríem quinze dies. Diuen que les guerres del futur seràn per l'aigua. Ah, i no diria jo que es pugui ser més optimista pel que fa les reserves d'altres matèries primeres: des del gas natural al tungstè per les bombetes.

I ja em disculpareu si a algú li he espatllat l'àpat, però d'això es tractava, no?

Creixement zero. Escrit el 1991

M'ha sorprès veure què predicava jo -i quatre més- ja l'any 1991, amb un èxit perfectament descriptible. Al menys ens queda tenir la raó, i el dret que et dóna a ser escoltat. Penjaré més endavant una cosa que vaig publicar al Nou Diari de Barcelona el mateix any, encara més sorprenent.

El 9 Nou, 1991

Creixement zero i V. O.

En Santiago Cucurella es manifestava sobre alguns dels greus problemes que pateix i amenacen la comarca, fruit del desemvolupament demogràfic i industrial i posa de manifest el que hauria de ser l'eix de qualsevol acció política: el manteniment d'una qualitat de vida digna en un entorn equilibrat. Això ja no és possible, com encertadament apunta, en els municipis del sud de la comarca. Oblida però en el seu interessant article, o defuig, apuntar les causes de fons del problema, possibles solucions i els costos socials que suposaria.

No estic d'acord tampoc que qualifiqui de pessimistes a ultrança els partidaris del creixement zero. Una institució tan seriosa com el Club de Roma fa temps que ho preconitza. Encara més, caldria plantejar-se si amb una reestructuració racional de l'economia i el consum seria possible el creixement negatiu, en zones determinades. (ara se'n diu decreixement).

FI

La predicció.-La demostració palpable de tot això que deia està al caure; ell camí a l'austeritat ara serà obligat.

En els lustres que han passat des de l'article la massificació i la destrucció immisericorde que ha patit la comarca ha superat les previsions més pessimistes. Tot i que molts afortunats ho veuen positivament: hem crescut molt -diuen-. Taujans, i molts d'ells il.lustrats.

Troballa sorprenent

Ja ni recordava haver escrit això, i així. Al 2002! . Ho vaig trobar al Google. I que em votessin tan positivament! Desgraciadament encertava. INSTAURO EL TAG " les meves profecies". Desgraciadament no és l'única.

Opinión

¿Cultura del agua?

Esteban Maspons Gual

20/03/2002

La -nueva- cultura del agua es algo que hemos de aprender y practicar los ciudadanos al tiempo que los Gobiernos. Ya que no se trata tan sólo de minimizar las obras hidráulicas, sino de asumir que el agua será cada vez más escasa y materialmente imposible de consumir en su nivel actual.

Aparte de la aberración de los campos de golf y las miles de piscinas particulares en países secos, tenemos regadíos inadecuados, despilfarro doméstico, industrial, municipal, etcétera, debido al bajo precio del recibo. Hacen falta directrices claras y urgentes. El hombre ha vivido miles de años sin gasolina. Sin agua...

Resultado 115 votos