31 de gener del 2010

Breus comentaris a tres coses de La Vanguardia

- Carretero abandona Reagrupament. Una notícia transcendental pel futur del país. La veu de l'independentisme arrauxat? desacomplexat? serà encara més arrauxada: Laporta. Tremolor general possible, a diverses bandes i fronts.

- Notícia menor, però entranyables les paraules emocionades i sentides de Jordi Carbonell, home clau en el catalanisme intel.lectual i polític, manifestant que a les seves velleses ha tornat a la fe dels pares.

- Tant se val "dretes, esquerres, centre," clero o intel.lectualitat, assenyats com Marina o fanàtics com Losantos: amb Catalunya Espanya mai encerta. Tant se val la tendència del conservadurisme català - i d'on sigui- amb temes de medi ambient sempre naufraga: Josep Pla volia una central atòmica a la Costa Brava. De totes maneres tant de bo, haguéssim evitat les hordes turístiques i convertir-nos en el pixador d'Europa.

27 de gener del 2010

El meu enigma a la ràdió i beat Samsó.

A la Segona hora -emissora RAC 1- van avançar que parlarien del nou beat Josep Samsó - assassinat per tots sabem qui, en aquest cas res de "incontrolats"- i vaig pensar: que estrany. Efectivament, parlar del beat significava per a ells fer-ne aquella "conyeta" tan pijoprogre barcelonina, tot trucant a tres mataronins per a saber si havien observat cap miracle des de la beatificació (sic). Moltes rises tontes i gràcies més tontes encara. Però a l'última trucada van quedar -em va semblar- mig glaçats, tot parlant de fet màgic, quan la persona a qui van trucar -sempre a l'atzar- era la descendent directa de la senyora que el cuidava als seus últims moments i li portava el menjar a la presó mentre esperava que el matessin. Diu que Mn. Samsó li deia a vegades: porta'm aquell menjar que m'agrada tant. I la bona dona li portava disimulada dins l'entrepà la sagrada forma, que és al que es referia el beat.

Aquest és el post que volia penjar i enviar-los, però...


...unes hores més tard a RAC 1

Candela ... la locutora de la Segona hora diu: Esteve Maspons ha escrit a La Vanguàrdia una carta... Es referia a la del lingot, que seleccionà per a les tres cartes de la setmana. El mateix dia que -per primera vegada- escrivia al programa, el programa parla de mi.

Espero que la trucada i això comptin per a una possible santificació de Mn. Samsó, venerat sigui.

(enviaré mail al programa)

26 de gener del 2010

Ara sortim a la ràdio!

Després de sortir a La Vanguardia l'enigma del lingot ha passat a la ràdio en un programa d'audiència.

Volia penjar el post però no tinc el disket a mà, espero que demà, al costat de dues Casualitats meravelloses.

Si algú vol afegir alguna cosa al post de sota és actiu.

22 de gener del 2010

Qui és català? Proposo dos catalanòmetres

Qui és catala? Proposo una aproximació a tan debatudíssima qüestió amb dos catalanòmetres, a usar per qui li calgui.

Primer catalànometre

Llegiu això tot seguit -en veu alta millor-: Mare de Déu, quin bé de Déu de bens! Quantes vocals heu pronunciat bé? N'esteu segurs?

Segon catalanòmetre

Sentiu alguna cosa escoltant això? -dempeus

(Penso si aquest cant no seria una eina catalanitzadora i catalitzadora, a part de mesuradora) 

Mesura

El nombre de vocals encertades en el primer i el grau d'emoció que desperta a algú l'himne dona mesura aproximada però fiable de la catalanitat, catalanisme, patriotisme, etc. Deixo matisos, que sempre m'allargo massa.

Hi haurà catalans d'origen que no sentin res amb l'himne, altres que no ho són que encertaran les vocals i fins i tot qui descubrirà que és català malgré lui. No sé com dir-ho bé: potser no marca tant la intensitat com la profunditat, aquell esperit -inconscient col.lectiu- que cada poble té. Afinat molt o poc, aquest catalanòmetre marcaria -això sí- una escala, la que va del simple veinatge, a la ciutadania fins arribar al catalanisme acendrat. Sé que no és una eina perfecte -en tant que hi ha coses difícilment mesurables- peró se m'acut plausible.

Notes

Confio en la intel.ligència del lector, i que no farà segones lectures, només ho penjo -escrit després de sentir el Cant al Palau- per si algú pot tenir interés a plantejar-s'ho i com a possible divertimento que si no n'e vero he bem trobatto,  I que ningú s'incomodi si no li surten totes les vocals, cada dia sento a la feina algú que diu ésmurssá i a mi em costen alguns sons castellans.

S'accepten catalanòmetres més elaborats.

En cas que algú vulgui opinar no cal que ho faci del seu resultat, sinó de la fiabilitat o el que vulgui.

20 de gener del 2010

M'han contestat a La Vanguardia

El Sr. Robert Navarro -matemàtic- ens contesta a la Vanguàrdia donant la seva solució.

Diu:

En "L'enigma del lingot" del 18/ I/ 2010 es planteja la qüestió de dividir un lingot que fa 15 centímetres i pesa 1000 grams en tres parts iguals. S'afirma que surten tres parts de 5 cm cadascuna, però que no es pot dividir el pes, ja que "mil dividit entre tres no dóna un número exacte". Vull fer les següents observacions:

1. No és cert que 1000/ 3 no sigui "un nombre exacte": és un element del cos dels racionals, com un altre qualsevol. Que no tingui una expressió decimal amb un nombre finit de xifres, i sigui igual a 333,333..., amb infinits tresos, és del tot accidental.

2. Que la humanitat hagi decidit numerar en base 10 és un fet purament anecdòtic, independent de l'aritmètica en si. Imaginem, per un moment, que existeixin uns éssers intel·ligents que numeren en base 9. Per a ells, el lingot té una mida de 16 centímetres i pesa 1331 grams (prescindint del fet que el centímetre procedeix d'una divisió decimal). Cada tercera part del lingot tindria 5 centímetres i pesaria 410,3 grams, ara ja amb un sol fraccional (no goso anomenar-lo decimal). En efecte, 16 en base 9 és igual a 15 en base 10, 1331 en base 9 és igual a 1000 en base 10, i 410,3 en base 9 és igual a 333,333... en base 10.

Al senyor Iu Forn

Del mateix Robert Navarro he trobat això. Matemàtic i teòleg d'alçada. Balmes era capellà i matemàtic. Mmm, curiós.

Cada dia llegeixo la seva columna a l'AVUI. Les opinions que hi expressa les contemplo en general amb coincidència, o almenys amb simpatia. Però el 6 de novembre em vaig trobar amb una que em va causar un total rebuig. Diu vostè textualment que l'home va crear Déu a la seva imatge i semblança, i que el va crear com una espècie de panacea contra l'adversitat, la injustícia, la desgràcia i la maldat. És possible que el déu d'un munt de persones sigui aquest. I que aquestes persones es trobin decebudes, perquè aquest déu no satisfà les seves aspiracions.

Però jo prefereixo arribar a la idea de Déu per un camí semblant al d'Aristòtil. Déu és el principi. Ell és el mateix ésser, el mateix coneixement i el mateix amor. No hi ha res, ni concret ni abstracte, per damunt d'Ell. La seva existència ve donada per la seva mateixa essència, cosa que no es pot afirmar de ningú més. Aquestes qualitats no les podem atribuir ni a mi ni a vostè, ni a cap altre ésser diferent d'Ell.

Quan s'afirma que l'home s'assembla a Déu, es diu en uns termes relatius, perquè la infinita distància entre Ell i nosaltres és insalvable.Certament, Déu no s'assembla a mi. I si jo m'assemblo a Ell és només fins a un cert punt: jo sóc finit i contingent, mentre que Ell és infinit i necessari.

Robert Navarro i González

Sant Cugat del Vallès

Gràcies Senyor Robert.

17 de gener del 2010

Comentaris a la fitxa d'UQV

La Vanguardia ha publicat l'enigma del lingot. Si algun lector de LV m'ha localitzat el blog pot deixar comentari -tres posts més avall-. També entretenir-se amb algún altre.


La fitxa és a l'agència de UQV. Començo per demanar disculpes per parlar de mi. I per dir que el que m'ha procurat més gaudi -intel.lectual- és que el fitxador -al reconèixer-m'ho a mi- ha confirmat el que és una de les meves banderes: UNA CERTA OBJECTIVITAT ÉS POSSIBLE. Estic fart de sentir, i ho ensenyen als futurs periodistes que no és així. Resultat: manipulació sense aturador i una superficialitat abassegadora.


Paisissisme i transcendència

Ara matisem. Diu: "com a català mira més la saó dels camps que els universos metafísics", hauria de dir "sense oblidar els universos metafísics". I Balmes? Verdaguer? Gaudí? O potser són excepcions? També defenso que el seny ens pot acostar al misteri.

Em situa al paisissisme en lloc del nacionalisme. Un aspecte delicat. Sincerament afirmo que la cosa avui la tinc més tèbia, a diferència dels vint anys quan les circumstàncies hi ajudaven i ni jo ni aquesta Catalunya eren els mateixos. El romanticisme necessari per a ser nacionalista minva amb l'edat i el patriotisme es relativitza, també oscila. Estic lluny dels Espades, més a prop de V. Puig, ara bé, sé el què sóc i suposo us imagineu que votaria -tot i que sense massa aspavents- en un referèndum . Això pot decebre a uns i altres. Penseu però que aquest és un tema punyetero, irracional i intransferible, com la idea de transcendència. Per cert, encerta al adjudicar-me-la -tot i que tébiament- i que jo no tinc cap inconvenient a confirmar -religiosa, concretament-. A més, a molts fa morbo -odiosa expressió- topar amb un creient, un catòlic, a vegades gallito. I ho dic sabent que a partir d'ara passo a ser per a molts l'encarnació d'infinites tares i limitacions. Però d'això "d'actuar a fi de bé" i del meu tarannà idealista i senzill -de bufanúvols si voleu- segur que en bona part bé de l'educació religiosa. Jo era dels que m'ho creia, i m'ho crec, això del codi cristià. I no penseu que no m'ha donat problemes fins que vaig descobrir -de massa gran- que existia un codi del mal pel mal, el mal banal i que no es pot anar amb el lliri a la mà. Si ho saps no cal altre codi. No em fa res ensenyar les cartes -ni el plomero- l'otentote que vigila ho ha fet i per cert portava espadas -no li fan gaire gràcia els meus jocs de paraules ni potser tampoc que esbombi les seves cartes :)

Claredat

He insinuat que en ocasions temia ser poc intel.ligible. Vull pensar que en part és per voler abreviar coses que considero -erròneament- explícites. Ara bé, he, entendre això de l'OTE tampoc no es fàcil a la primera: "Com l'ex-seminarista que entén els homes perquè la pulsió humana l'empeny a no ser guardià de res ni a fer de la renúncia cap capellanesca bandera de superioritat"

Esponja


Encerta a dir que m'hagués parat a Gallecs a ajudar -és un dir, amb les meves manasses- i més si el grup era "bigarrat". Mai he tingut massa dificultats inquirint a desconeguts. El germà de la Tura em deia que era una esponja, ja que a la taula de la colla al Regino -era el bar institucional-sovint incorporava passavolants o personatges curiosos.

Influència

Molt ben intuït això de la possible influència, en el benentès que no tinc la repercusió numèrica de les bèsties grosses: són algunes d'elles les que em llegeixen i a qui podria dir que influeixo. No puc dir-ne la periodicitat, el que podria donar són molts detalls concluents. En una ocasió fins i tot una va fer un post en resposta a un meu -sense esmentar-lo, és clar-, a l'estil dels que fa el Sostres dedicats a Vila, on la gent es pregunta: a què treu nas? Penso si una de les bèsties no ha anat a Londres induïda per una crònica del meu viatge :) No pateixin les interfectes, no cantaré. A mi ja em va bé que escampin les coses meves. Per cert, per què no comenten enlloc? Orgull, mandra, deixadesa, per fútil, manca de nivell...? Seria capaç de donar-los un parell d'euros a cadascú. O més. (Deixeu-me fer la il.lusió que les suposicions del paràgraf són reals)

Santa ira

"Defuig sempre la picabaralla personal, i no li agraden les crítiques furibundes" Aii, aquí hauríem de parlar-ne. I no és culpa de l'espia haver-se format una imatge intueixo massa assossegada de mí, ja que de moment la rauxa la porto mantinguda, com diu la capçalera. "Res de picabaralles personalistes", això és exacte, però he de confessar-me passional i que a vegades em poseeix l'ira, sempre santa, davant sers o fets ignominiosos -o estupideses radicals-, i no amago la perversió de participar espiritualment amb el crític encoleritzat i argumentatiu que deixa en evidència infames i infàmies, perquè també penso que si algú et toca el crostó quan t'ho mereixes fins i tot és molt positiu. Crec que lo de blog contingut aviat ho esborraré i ja em frenareu: esborrar lo de bocamoll costarà més.


Humor

Seré franc, la cosa que m'ha arribat a l'ànima però és no poder excel.lir en l'humor. Em conformaré amb el qualificatiu d'encomiable, que no és poc, donat l'escàs nivell d'humor de la blogosfera-. Ara, una cosa és clara, tot i les moltes coincidències amb l'espia no ens fan riure ni gràcia les mateixes coses. Aprecio que m'en reconegui la voluntat. No vull se pas graciós, certament-, més aviat com Camba: Porque a mí se me ocurren muchas tonterías y cuanto tengo confianza con la gente, las digo. La cuestión es pasar el rato, yo no quiero callarme una tontería que pueda divertirnos a todos para echármelas de hombre serio y sesudo. Mi nombre es Camba y en el fondo soy un buen chico”.

Tot i que emprant l'humor és quasi segur que les intel.ligències "selectes" -i potser en general -no et prenguin seriosament. De manera paradoxalíssima però, el que tothom coneix més de molts creadors són algunes facècies i en realitat, en realitat, el que queda, excel.lint, és la gràcia i l'enginy: Cervantes, Pla, Shakespeare, Molière, etc. Que n'aprenguin els pedants.


Gràcies a l'espia per la benevolència i l'esforç que esmerça, a Evocacions i Noctas, els primers en fer-me confiança -i a tots els que em llegiu o ens llegim.

11 de gener del 2010

BICENTENARI DEL SUPERHEROI. I joc de collita. NO ALS JOCS D'HIVERN A BARCELONA - Comentari publicat al Sostres-

Aquesta notícia havia de ser penjada el dia 1 de Gener. Abans que us assabenteu per la premsa us ho comunico jo -ben mirat, què collons importarà a la premsa Balmes?!


HEM ENTRAT A L'ANY BALMES, L'ANY DEL CRITERI


El 2010 s'acompleixen 200 anys del naixement de Jaume Balmes i Urpiá, "lumbrera del pensament català i cristià", com diu la làpida de la seva casa natal, situada a una cantonada de la incomparable plaça de Vic. Si és possible, el 28 de Juliol, aquest modest blogaire hi farà una ofrena floral i penjarà un petit text.

N'anirè informant, perquè si hem d'esperar que en parlin als grans mitjans estem arreglats.

JEROGLÍFIC

Aquests nombres contenen xifrat el començament del títol d'una canço ( té dues paraules) (és en castellà i té a veure amb el moviment)

1 3 5 7 9


Potser no interessarà a ningú, però com que no estic profund deixo això per a qui interessi. No conec massa gent que faci jeroglífics, potser per no estar-hi habituats. Espero que us hi aficioneu. Jo en tinc una petita col.lecció de propis i he agafat aquest perquè és fàcil de plantejar, i potser de respondre -una vegada resolt segur-. La gràcia -o ràbia- és que quan llegeixes la solució penses: tan fàcil que era! Si algú ho sap i vol participar, en el premi -de moment virtual- no hi haurà divergències. Em sembla.

No als jocs d'hivern

Vull tenir l'honor de ser el primer català que explicita públicament la seva opinió en contra. Les raons són òbvies però si això va seriosament ja les donaré.

Còpia del comentari escrit a raig, i publicat a la Grossen Bestia

Nego la major. JOCS MAI MÉS!, La meva oposició als Jocs aquests són les mateixes per les que era escèptic al 92. I no anava errat: tots els problemes de Bcn vénen del 92. Posar Barcelona al mapa: als 25 anys també ho creia. Quina merda de país s'ha de ser que per sobreviure s'ha de convertir en pixador de turistes? No ho veieu que el turisme ho destrossa tot? Ensenyariu vosaltres al món el vostre raconet de paradís per a ser envaït? I mil raons més.


7 de gener del 2010

Les dues opcions electorals. Parlant de bajanades

Esperant recuperar profunditat, avui parlaré de bestieses: política i polítics. I ho faig també perquè ens trobem davant una cruïlla.

Sostres proposava com a dues úniques opcions electorals Más i Montilla. Jo crec que davant les coses que han passat -i el temps que fa que passen!-, davant el cansament de tanta incompetència, silenci i corrupció; davant la desafecció i emprenyament que percebo arreu, si hi hagués coherència crec que el plantejament seria: Nebrera, Anglada, Carretero, abstenció -en blanc mai!- o els que ara hi han al Parlament. El més probable però és que no hi hagi més sorpreses de les previsibles. (parlo des de la lógica, no de preferències personals, que no les tinc per cap en concret i amb tots una mica com tot eclèctic)

Afegitó. L'Albert B. m'ha recordat la paraula clau que inspira el post: regeneració -política, la sociomoral és més utòpica-. I la pregunta concloent i que serà la que planarà a la comptessa electoral és si és possible la regeneració si es queden els mateixos.


En aquesta entrada dono permís al Jose que s'esplaï -si li plau- tot el que vulgui. La política ja és això: paraules. Lo altre és gestió amb seny, eclèctica.

Nota.- (Amb l'aportació del Brian i el comentari següent crec que la paradoxa del lingot s'ha aclarit. Com a mínim s'ha aclarit lo suficient. Els comentaris hi són oberts però.) Borreu això anterior. Després de diversos missatges la cosa no ha ha acabat