26 de desembre de 2012

L'HORA SUPREMA DEL SENY (A tall de manifest imprescindible des de l'heterodòxia independentista)

L'HORA SUPREMA DEL SENY

Construir un estat no és fer una casa de nines.Cal que cadascú hi posi el millor que tingui. Jo modestament  intentaré fer-ho plantejant  algunes qüestions cabdals que no es tenen en compte.

- El primer que cal refutar és l'estesa creença que el nostre model podria ser Dinamarca. Deixant el vessant econòmic, més aviat seríem Groenlandia -o Escocia: territoris petits que s'escindeixen d'un estat gran.

- No s'ha aclarit tampoc satisfactòriament que vol dir ser català i qui és català -un dels darrers tabús. No hem d'oblidar que a banda dels catalans de generacions i els nous catalans, tenim també catalans que se senten una mica estranys i ciutadans que se senten en país estrany. El procés d'emancipació ha de tenir en compte aquests grups que serien refractaris a la secessió rupturista. Hi podem afegir el grup que engloba les generacions que han viscut o s'han fet grans amb un munt de referents i tradicions foranes però que ja  hem fet nostres. Inacabable citar-les: la creació cultural clàssica española mamats a l'escola o als mitjans, passant per la grossa de Nadal, els pallassos de la tele, De la Fuente i mil músiques i coses  -fins i tot entranyables- amb les que sempre hem viscut.

- No és que sigui aconsellable sinó que és impensable construir el nou estat sense fer algunes -alguns en diran- concessions; és impensable l'emancipació fent tabula rasa en les mútues relacions culturals, socials i personals,  teixides durant segles amb un munt de xarxes impossibles de desfer. Cal evitar un miop independentisme maximalista rupturista; cal que tinguem traça en explicar que un munt de llaços de tot tipus es mantindran després del Dia I. I si des de l'Ebre enllà ho entenen i també hi col.laboren, poc ens caldria ja per assolir l'emancipació, que seria així més que amistosa i per tant millor per a tots.  Tampoc no hem d'oblidar la complexa amalgama de sentiments dels espanyols de la resta de l'estat, que van des del sincer apreci fins al ni contigo ni sin tí. En definitiva, tothom ha d'entendre que la separació és tan inevitable com -diguem`ho clar- ho serà relativa.


Continuarà

 
Encara que està per acabar i per polir-hi alguna cosa,  m'ha semblat bé començar a publicar avui aquest escrit.

Sancti Stephani. Anno Domini 2012
 L. D.


Continuarà així


És cert que a Catalunya hi ha molt seny? No, tot i que més que cap altre lloc sí. Lo meravellós no és l'abundor de seny sinò la qualitat, l'existència d'uns pocs compatriotes que són la personificació més elevada del seny, que és la sublimació de la intel.ligència pràctica. Per a Pla "el seny és Balmes"......

19 de desembre de 2012

Quatre anècdotes descoratjadores i una pregunta

1 Per què tot republicaníssim de pedra picada, espanyol o català, perd el cul i babeja quan s'acosta a la família real per la foto o la salutació? Sí, hi ha alguna excepció, p.e. la Cotorrahola o  la branca dels assaltapiscines  -Tarda. -ja veieu quins.

2 El Congreso, a través de la famosa Web, ara que s'acosta Nadal ha publicat una Nadala de tema nadalenc -més obvi impossible. Ai, cagada pastoret! La flor de la xusma  dels polítics ha protestat enèrgicament. Conclusions: Obvi insult a la facultat de raonar. I segona, els qui se sentin ofesos per una cosa tan entranyable, tradicional i nostrada com una imatge de pessebre han de tenir unes ànimes fosques i tenebroses.

3 L'incompetent meteoròleg  de torn: toca fred però diuen "temps molt agradable". I al juliol amb rebequeta? també agradable?

4 Acabo els insults a la intel.ligència amb tots aquests -arreu- que fa setmanes van dient que el Barça "ja és campió". Em fa posar especialment nerviós. No crec que m'hagi d'estendre.

5 Llegint Noctas vaig pensar en l'actualitat de la meva entrada? " Proposo dos catalanòmetres" cerqueu si voleu al buscador. Anava sobre Què és ser català? Qui és català?  S'accepten respostes.

9 de desembre de 2012

Ramon Madaula o el paradigma dels molts que no entenen massa res

L'actor diu que s'ha fet del PSC perquè -cito de memòria- no vol la independència  perquè s'estima la poesia de Machado i Lorca, i perquè els considera més seus que Baudelaire, etc(sic). 

Com ell pensen molts catalans aquesta animalada. Qui diu que el fet de disposar del nostre destí i calers vol dir renunciar a un patrimoni cultural compartit des de segles? Qui suposa que el llençarem per la finestra? I qui dubte que per anar pel món la nostra llengua serà més el castellà que el català. Si no trenquem aquesta mena de tòpic absurd de l'actor, malament rai. 

El temor dels Madaula ve de l'existència d'un miop independentisme maximalista rupturista i de la poca traça de l'altre en explicar que l'emancipació no equivaldrà a fer tabula rasa en les nostres relacions culturals, socials i personals,
-teixides durant segles amb un munt de xarxes impossibles de desfer. No és que sigui desitjable, sinó que és impensable una independència sense el manteniment de més lligams dels que la majoria pensa. Mantenir la Red de Paradors o RTVE podrien ser uns exemples tan senzills com aclaridors.

Treballem-hi. Amb vosaltres que també hi toqueu.

Sobre això anirà el meu esperat manifest -almenys esperat per mi.

2 de desembre de 2012

Catalunya catalana

-La reflexió cabdal i corol.laria va en el sentit demogràfic. Ningú no n'ha parlat -ui quina por.  El gruix majoritaríssim de la immigració espanyola i fills, , immutable, no assumeix la nostra realitat nacional.
Si contéssim només els vots de la Catalunya interior els resultats serien clars com un got d'aigua filtrada.


Això escribia jo al passat post i alguns comentaristes espanyolistes han entès jo què sé què. Bé, si que ho sé. Han entés que no han de poder votar o han de fotre el camp!!. Potser ho han es escrit perquè existeix un punt de mala conciència? Observi's que quan deia  Ui quina por sabia perquè ho deia. El tema és tabú.

El que jo plantejo és un fet claríssim: l'existència d'una Catalunya catalana, al costat -o enfront- una catalano-española o simplement española. Lo que vull manifestar és l'oblit d'aquest factor  i que tots aquest savis tertulians i polítics dels pebrots s'equivoquen, o volen enganyar-se quan diuen que els ez -Sanchez, etc ja els hem guanyat majoritariament per a la causa. I que sense ells hi ha poc a pelar.

Ah,que sapigueu que si Quebec no és independent és pel vot dels indis i negres -ara sortira algun carallot que dirà que comparo no sé què no sé quantos.

En fi, els fets són els fets, tan clars com l'aigua. No l'enterboliu. La qüestió que plantejo és la clau de volta per arribar a l'emancipació de Catalunya. Aspecte que si és opinable és quin tipus d'independència i d'unió vull amb Espanya, cosa de la que estic preparant un manifest. Balmessià per a mes detalls.

Dassein em pregunta per Balmes i me'l ve a comparar amb el tio que ensenya el cul i els Ciudad'anos. -suposo que te n'has adonat de la pífia.

La pregunta reflexió que vaig escriure ajuda a centrar la cosa. Contesteu-ho si ho sabeu.

27 de novembre de 2012

Tres coses que no us diran enlloc de les eleccions. I mira que...

-La reflexió cabdal i corol.laria va en el sentit demogràfic. Ningú no n'ha parlat -ui quina por.  El gruix majoritaríssim, immutable, de la immigració espanyola i fills, no assumeix la nostra realitat nacional.
Si contéssim només els vots de la Catalunya interior els resultats serien clars com un got d'aigua filtrada.

-Ningú li pot dir al pobre Anglada que mentre existeixi aquest pacte de silenci i "luz de gas" sobre ell -només el vaig veure uns segons quan va venir la La Pen- no farà res de res. Se't veu el plomero, dirà algú. Doncs si, penso que fora necessari que hagués entrat. I ara us ensenyaré el llautó: serà també positiva l'entrada dels flautagossos de la CUP. Crec que em podreu entendre, sobretot els lectors habituals, que sabeu com les gasto a l'hora de l'heterodòxia.

-Ningú ha estat capaç de fer correr la foto d'aquell desgraciat ensenyant el seu fastigós cul quatre anys enrera? Amb els resultats de Ciudad'anos ja sabem el nombre d'estrangers anticatalans que tenim fotuts al país. Tots controlats.

Inútils els milions de paraules gastades en el que sembla -no ho és!- el tema principal, la devallada de Más. La cosa cal interpretar-la així: Más havia agafat vots cedits d'ERC i ara hi han tornat. Una altre got d'aigua pemaniana. Em sembla que els tertulians parlen més bé que raonen.

Si Outsider, que torni Pafiam! Al menys ens feia riure catárticament de les misèries del país.

23 de novembre de 2012

Un insult a la intel.ligència i la cultura



Del darrer llibre de Benet XVI sobre Jesús, de manera únanime, tots els mitjans i formats van triar -descontextualitzant-ho- allò  que al pessebre no hi havia bou ni mula.

No va haver ràdio o tele que no s'esplaiessin en qüestió tan absurda, amanint-ho amb estúpides gracietes.

No només la selecció del paràgraf insulta la intel.ligència -amb les coses interessants que debia dir- i la cultura, sinó l'ostentació de supina ignorància. Que si "en havien tingut enganyats", que "si el papa havia descobert que  no havia bou ni mula", un llarguíssim etc

No sè en quin context va escriure això en Benet XVI i la per què la necessitat de dir-ho, però això dels animals és sabut des dels evangelis, quasi dos mil anys.  Tampoc hi havia el caganer ni la rentadora.

Bé, va ser una altra oportunitat de fer mofa de la catòlica, que molts no van deixar escapar.

En fi, una altra mostra de la misèria intel.lectual que patim.

18 de novembre de 2012

Relación intelectual entre Catalunya y España. I trailer


 de La Vanguardia

Per a qui li interessi el tema que estem tocant darrerament al blog, aquest pot ser un text per a treure'n algunes reflexions.

Un libro analiza la relación intelectual entre Catalunya y España

Albert Balcells, autor de la obra, cree que "hay diálogo en tiempos de opresión, pero no cuando Catalunya emerge"

  | 11/11/2011 - 02:26h 
El 27 de mayo de 1888, un intelectual tan conservador como Marcelino Menéndez Pelayo pronunció en Barcelona el discurso de clausura de los Jocs Florals ante la reina regente María Cristina y lo hizo en un perfecto catalán. 123 años después, ¿alguien se imagina a algún prestigioso intelectual de la cultura oficial castellana haciendo un discurso en catalán durante un acto simbólico catalanista? Albert Balcells, catedrático de Historia Contemporánea de la Universitat Autònoma de Barcelona, ha reconstruido en Cataluña ante España (Editorial Milenio) cien años de diálogo entre intelectuales catalanes y castellanos, desde 1888 a 1984. Su conclusión es pesimista: "Hoy no hay diálogo. Lo dice incluso Josep Maria Castellet, cuando recibió el premio nacional de literatura". Los puentes se han roto. Pocos escritores de lengua castellana leen literatura catalana e incluso académicos de la RAE son beligerantes creyendo que la inmersión lingúística acabará con el castellano en Catalunya.

Balcells inicia su libro a finales del siglo XIX, cuando Menéndez Pelayo y Rubió i Lluch, ambos discípulos de Milà i Fontanals, mantienen un diálogo a favor del reconocimiento de la literatura catalana. El erudito cántabro estaba convencido de la necesidad de incluir los estudios de literatura catalana como parte de la literatura española y sostiene ante María Cristina que su presidencia de los Jocs Florals, que consagran la Renaixença, significa la sutura de la herida abierta el 11 de septiembre de 1714. "Claro –dice el catedrático– que Menéndez Pelayo habla sólo de literatura, porque era enemigo acérrimo del catalanismo político que por aquellos años inicia Valentí Almirall".

El libro de Albert Balcells muestra que el diálogo entre élites castellanas y catalanes es posible en tiempos de opresión de las libertades. "Cuando han faltado en España libertades o cuando ha parecido más difícil superar el atraso hispánico, más fácil ha sido desde el centro de la Península la aproximación al hecho catalán por parte de la intelectualidad más o menos progresista. Pero cuando se ha superado esta parálisis y cuando Catalunya ha contado con unos instrumentos mínimos para asegurar su futuro como pueblo, entonces se han dado la espalda". Un ejemplo es México, donde, gracias al exilio catalán, poetas como Octavio Paz leían a poetas de Catalunya sin temor a ser cuestionados como "provincianistas".

Joan Maragall dialogó sin éxito con Miguel de Unamuno, sin ir más allá de la simpatía personal. Balcells destaca que en aquella época, los intelectuales de lengua castellana eran capaces aún de leer con normalidad en catalán, aunque Unamuno le decía a Maragall que los escritores catalanes tenían que darse a conocer escribiendo en castellano y Maragall le explica por qué no. Al final Unamuno combatió el Estatut de Catalunya en las Cortes Constituyentes de la República. Más fructífero fue el diálogo –con Josep Pijoan de mensajero– entre Maragall y Francisco Giner de los Ríos, fundador del Instituto Libre de Enseñanza, la gran escuela de la que bebieron los intelectuales republicanos. "Lo malo es que los discípulos no siguieron el ejemplo de su maestro".

Américo Castro dimitió en 1934 de su cargo en la Universidad de Barcelona cuando se quiso implantar la cooficialidad del catalán en la docencia. Antes, en 1924, intelectuales castellanos de distinta procedencia ideológica firmaron en el Ateneo de Madrid un manifiesto a favor de la lengua catalana y de Catalunya, maltratada por la Dictadura de Primo de Rivera. Los catalanes, como muestra de gratitud, les correspondieron con un homenaje en 1930, caído ya el general. "Años después, Giménez Caballero, que entró en Barcelona en 1939, trató a Catalunya como una "esposa infiel" en términos que hoy llamaríamos violencia de género y Ortega y Gasset no fue más allá de la conllevancia. Azaña, al final, también criticó la autonomía catalana que había ayudado a crear en 1932".
Tras la ruptura de la Guerra Civis, los diálogos prosiguieron en 1952, 1954, 1964, 1965, 1971... , cuando se defendía que sólo se diera la autonomía a las nacionalidades reales o, como el político Miguel Herrero y Rodríguez de Miñón, se optaba por un Estado plurinacional. "Treinta años después de la transición, el diálogo ha dejado de fluir", dice Balcells, para quien domina hoy en medios de comunicación, columnistas, universidades, etc, "una absoluta ignorancia" sobre las necesidades de Catalunya como pueblo o de su cultura. "Esa ignorancia permite que las generaciones jóvenes estén dispuestas a creer las falsedades que se escriben o se dicen sobre Catalunya. En mi época de colegial se le llamaba 'ignorancia crasa', aquella de la que no se es consciente tenerla, por lo que no sólo no se hace ningún esfuerzo para disiparla, sino que encima se está orgulloso de ella".

Para Albert Balcells, "el diálogo entre elites intelectuales no resuelve nada, pero sin estos cien años de diálogo todo hubiera ido peor. Por eso creo que sigue siendo indispensable y hay que seguir intentado explicarnos al resto de España sin renunciar a nada".

El catedrático de Historia Contemporánea cree que uno de los prejuicios ha sido heredado de la admiración de los intelectuales españoles por Francia, un país de gran tradición centralizadora. "Entienden mejor a los vascos que a los catalanes, tal vez porque el País Vasco aporta menos dinero que Catalunya a las arcas del Estado".

Trailer

Un actor català com a paradigma del no entendre massa cosa.

12 de novembre de 2012

Cansat de tenir raó. Incapacitat política catalana.

A l'anterior post   -enviat i publicat per algun mitjà madrileny-  hi deia que  Espanya,   sobretot els intel.lectuals espanyols, en trenta -o trescents- anys, no havien assumit la responsabilitat d'estendre ponts amb Catalunya i d'interessar-se més i fer conèixer el fet i la cultura catalana a Espanya, com a  cosa imprescindible per a assolir una realitat plurinacional mínimament suportable  i llevadera.  Dit i fet. No han passat massa dies i el PP va encetar la campanya de España ama a Cataaluña. Poc després surt el manifest dels progres i encara després el de El Mundo. No és que hagin baixat ben bé del burro  però Déu n'hi do el canvi de registre.

Ho estan fent perquè políticament, a Madrid ens donen cent voltes. Aquí no és d'esperar que hi hagi la visió política de fer un manifest,"un acto de amor a lo español" des de l'independentisme - i tot lo pragmàtic que volgueu- , o  de deixar clar el nostre interés en mantenir tants lligams -inevitables d'altra banda.

Dieu-me il.luminat, bufanúvols o cagamándurries, però el fet és que ells van fent allò que jo havia dit que és fonamental fer. De resultes del meu escrit o per Casualitat. 
 
La veritat és que començo a estar cansat -i de ser sovint  l'únic- en tenir sempre la raó, quan dic que la tinc. I que només em faci cas la realitat.


 - Otrosí, dedicat als negadors de la veritat 
 A Venecia han begut a morro -acqua alta- com mai a tota la història .
Sobre l'huracà Sandy la capçalera EEUU més important -deia "És el canvi climàtic, estúpids".
 

27 d’octubre de 2012

Carta A LOS CELTÍBEROS DESCONCERTADOS

 Celtíbero que me visitas, bienvenido. Si crees útil este escrito, transmítelo .

 Escrit enviat a diferents mitjans espanyols -almenys un l'ha publicat. El to de l'escrit és inèdit, no sé si és bona senyal o no, però és lo que em venia de gust i veia útil escriure.
 
CARTA A LOS CELTÍBEROS DESCONCERTADOS

Supongo que si hay una palabra que defina el estado de muchos celtíberos es el de desconcierto i es por ello que he pergeñado estas letras, con la voluntad de llevar algo de luz, de comprensión. En buena parte este desconcierto viene de la incapacidad de vuestros intelectuales y políticos en tender puentes de afecto y encaje hacia Cataluña, y la de los nuestros  en explicar al pueblo llano español la realidad catalana.   No entraremos a  valorar si tales discursos hubieran bastado para evitar la actual situación ni si es irreversible.

Lo primero que habéis de saber es que el deseo de emancipación manifestada en la Diada no es fruto de un rechazo, menosprecio ni odio hacia España, sino la manifestación de la voluntad de un pueblo de Ser, en total plenitud. Circunstancias economicas han sido la fragua. Del mismo modo tampoco somos antifranceses, que con más motivos deberíamos, teniendo en cuenta como la vecina república anorrea sus culturas minoritarias.

Que se reflexione desde Madrid de lo que se ha hecho mal u omitido. Solo un ejemplo paradigmático: en treinta años de democracia solo recuerdo haber oído una canción en catalán en televisión -Maria del Mar Bonet con Iñigo en el 77. I en la radio? Y que literatos catalanes conocéis? Alguna justificación? Pero el mayor error que han cometido vuestros políticos es que han creído que cuánto más cuerda nos soltaran mas peligro habría que nos perdieran de vista. Es exactamente lo contrario.

No voy a negar tampoco los desastres, despilfarros y corrupciones en la política catalana, ni nuestro carácter ecocida y todos nuestros defectos Y si se me apura una cierta degradación moral  : las famosas imágenes de fornicación en la via pública barcelonesa o la visualización del dicho como puta por rastrojo o sea la prostitución cunetera en las carreteras catalanas. Por ello, situo en primer plano la necesidad de una regeneración general de Cataluña.

Igual que siempre he defendido fervientemente -en minoría- nuestro derecho a caminar solos, me opondré a los ignorantes o exaltados que pretendieran privarnos de participar del patrimonio cultural de las Españas. Personalmente: entre mis cuatro autores de cabecera figuran Larra y Gracián. He sido atacado por citar a Mostaza en un artículo. Apasionado de La Codorniz y tantas otras creaciones de vuestro ingenio, más -supongo- que la media de celtíberos. El título mismo de este escrito es un guiño al gran Acevedo. No me considero un sabio intelectual pero es obvio que este nivel de interés por vuestra cultura no debe ser general -menos desde vuestro lado-, por lo que es cuestión que intelectuales de aquí y allá tiendan puentes que contribuyan a evitar brechas y barreras culturales y sentimentales, que tanto por parte del popolino como de algunos semiilustrados pudieran originarse. Y que nadie dude que el idioma español sera preservado, también como lengua de comunicación mundial que es.

Hay una curiosa propuesta de López Tena -la mantiene?- que planteaba mantener la Corona como nexo, imagen de unión simbólica y sentimental. Como la corona inglesa con Australia o ahora Escócia. Unos lo querrán ver como concesión y otros  com una posible vía de salida al complicado proceso que pueda desarrollarse. Una solución balmesiana para el siglo XXI?

En definitiva pero, y creo que ello no se entiende, nada debería cambiar tanto  el dia siguiente al Dia I. Se continuaria siguiendo la prensa y los medios que más nos agradaban, de aquí y allá, leyendo y hablando en castellano cuando conveniera, yendo de vacaciones al pueblo o la comunidad correspondiente y viendo los mismos partidos de fútbol. Y aún más, en caso de liga compartida, sí se apoyaría sin reservas la selección. No cabe duda que todo ello sería más así cuanto más amigos quedáramos.  Otro en definitiva -que desarrollaré en otra ocasión: Pienso que uno de los primerísimos obstáculos para la conexión y sintonía entre Cataluña y España és que vosotros no tenéis idea de nuestro pariticularísimo carácter  y nosotros mismos tampoco somos conscientes de nuestros grandes defectos y vicios, de nuestra abruptez, por mucho que Pla y otros ya lo escribieron. 
Y finalmente, pensad que si vosotros estáis en un estado de desconcierto vertiginoso, nosotros no andamos muy lejos de ello.

Un amistoso saludo

18 d’octubre de 2012

VIATGE EN CREUER PEL MEDITERRANI -cròniques de vivències i llocs -1-

En aquestes cròniques intentaré explicar com és un viatge en creuer i coses i casos de les ciutats que vaig veure amb el Grand Holiday.

Com sempre, la Neus em fa arribar d'hora als tràmits d'embarcament. Menys degradants que als avions. Terminal lluny de Colom. Acabem depressa i ens acomodem als còmodes sofàs, amenitzats pel trio Los Tres Paraguayos, primer detall de la companyia. Amb els constants somriures del personal hom s'adonava que ja era a dins, al fantàstic món del creuerisme!

Hi havia un nen que passà les dues hores d'espera, a terra jugant -com feia el gran nostre- amb Micromachines. Formava part d'una simpàtica troupe -tipus Trapp- constitüida per dues famílies de Vilanova i la Geltrú, que s'assegué al nostre costat. La "pròpia", que té una prodigiosa facultat per les fesomies va dir: "em sembla que és la Susana Contreras del Facebook" . Era amb la que tenia més relació de la colla virtual formada algunes setmanes abans.- Segur -vaig pensar jo. I així era! la va identificar només a partir d'una horrible foto, del seu perfil! Extraordinari que s'asseguessin allà mateix, quasi a la mateixa hora. I també que ambdúes treballin de lo mateix i que al seu home li agradin -com a mi- els rellotges que es veu la maquinària i les navalles. Casualitats critèriques.
Viatjar en un creuer

Pels que no hàgiu estat mai -o si- en un creuer intentaré transmetre la vida en un creuer. I anècdotes i informacions curioses de les ciutats-escala..

Les maletes te les deixen a la porta de l'habitació, per tant anàrem directament cap al buffet. Només arribar a coberta i veure tanta gent als volts de la piscina, els xiringuitos, el mosquer de la canalla i després aquell formigueig a l'entorn de les vitrines del buffet lliure -no pas cap seient de lliure- vaig pensar: On m'he fotut? He de dir però, que poc a poc l'espai vital es va fent. Quan acaba la travessia fins i tot trobes a faltar tan "l'ambient" o al menys el creuer.

No era un vaixell gros, però els corredors de les habitacions feien l'efecte d'una pista de curses de velocitat llarguíssima. Hi havia per a cada poques habitacions un "majordom" a la teva disposició -amb propina avançada obligatòria. Durant tota la travessa estan al corredor, amunt, avall o quiets, amb quatre hores de descans. Aquest és el seu àmbit laboral. L'aire condicionat era desagradabilíssimament baix a massa zones. El buffet era excel.lent, però hi havia detalls millorables, com el gust que tenia alguna fruita, fruit dels polvos que hi col·loquen per a mantenir un bon aspecte després d'obertes. El sopar, jo diria que es podia considerar alta cuina, tan per l'alta varietat i qualitat dels menús com per la poca quantitat -però amb força plats per a demanar. La piscina -salada- tenia poca requesta, no així els jacuzzis, sempre plens de canalla que no en marxava. Els solàriums de dalt eren el lloc més tranquil, per a agradables lectures. A evitar el situat davant l'alta xemeneia sortida d'aire del vaixell, que expel·lia horizontalment un aroma de fregits que alimentava.
No agafeu el tot inclòs, encara que vulgueu col.locar-vos cada dia. És car i els mojitos són poc més que menta, sucre i llimona. Les excursions surten molt més barates si no agafeu les del creuer. El menjar que sobra el donen als peixos i l'aigua l'extreuen d'una dessaladora.

A un creuer hi trobareu de tot, de tot el que sigui festa i hedonisme, però amb bon criteri suposo, han obviat la cultura. Vaig veure una sala amb tot de llibres i vaig pensar: Visca! Després ens hi acostàrem. La biblioteca era un trompe l'oeil pintat a la pared. Era l'espai de jocs de saló.

La mar

Al golf de Lleó va bufar un mestral que va donar més d'un mal de cap, vull dir de mar. Molta gent groggy. Curiosament no em va afectar gens. La mica de balanceig dels altres dies, més aviat ens agomboiava. La velocitat és lenta, calculo que equival a footing lent. Trigarem hores fins que perdérem el Montseny de vista. He estat llegint els viatges de Pla pel Mediterrani i m'ha fet adonar que efectivament el mar, navegar, relaxa -una vegada superats els sorolls dels motors i algun cruiximent. Ara entenc millor aquest "poble del mar" oriental, que viu en una especie de barraques i barcasses, mar endins, i que només baixa a terra per a comprar l'arròs i quatre coses. Cada vegada que per la nit, pel vidre del camarot contemplava l'escuma blanca que aixecava sobre el mar fosc el barco, em venia al cap el Titanic, el contrast dels blancs de les ones, lluna i gel i el negre de la nit dels fotogrames que hem vist.  

Tòpics?

Un viatge en creuer ni és descansat, ni tranquil, ni eleg... 

Al proper capítol explicaré el perquè.                 

11 d’octubre de 2012

Per què vaig votar no a la Constitució

Ho deia al past post: qui té principis ferms -que amb el temps esdevenen realitat- no té necessitat d'anar "evolucionant".

Avui he sentit un tertulià de Madrid: No sé de que és queixen els catalans, el 90 per cent va votar a favor de la Constitució. Si no té raó poc li falta, mireu.

Entre el 10 per cent dels que no, estava aquest servidor. Tot i la meva tendra edat tenia clar que no podia votar sí per dues raons, una "progre i una altra carca".

- Ella contemplava -contempla!- l'ús de l'exèrcit davant un intent de secessió.

- No es fa cap referència a Déu, com fan la majoria de Constitucions.

O sigui: a mi que em regirin.

També a la ràdio: Als Estats Units els nens comencen l'escola amb la salutació a la bandera i una pregària. Té més de negatiu o positiu?




4 d’octubre de 2012

No he evolucionat mai. Ni falta que m'ha fet. Afegitó.

Sóc un ésser que no ha "evolucionat" -ni falta que m'ha fet.

Tothom té dret a evolucionar, hom diu referit a Carrillo o Fraga, p.e. I sembla que tothom evoluciona. Fantàstic. Us he de dir però que jo no,  jo no he evolucionat gens ni mai pel què fa a les idees i valors bàsics. Penso lo mateix des que tinc ús de raó.  El temps però me la dona cada dia -la raó.

Només uns exemples. Els catalanistes han evolucionat cap al sobiranisme; els sociocomunistes i franquistes cap a la democràcia; poc a poc tothom s'en va adonant que el sistema industrialista consumista  amb el creixement com a fita no és només indesitjable sinó impossible per insostenible . Tot això jo ja ho deia. Encara recordo que de jove, dels meus amics era l'únic que em quedava fred quan  ells -petis burgesos- bavejaven davant alguna victòria electoral dels marxistes europeos i gelat i tremolant quan tots els més llegits i cultes (?) parlaven de les excel.lències del marxisme real.  Potser lo més important que em queda per constatar és que la societat s'adoni de la importància dels valors espirituals.

No està de més que el nou lector sàpiga això, ara que vénen temps on n'hi haurà moltes plomes -abans covardes o contràries a allò que defensen ara- que pretendran adoctrinar-nos en quelcom que fa quatre dies que creuen i defensen. Jo ja hi era. Ho dic per a què em feu cas quan mireu el que escric no per a a què m'admireu a mi. (B.U.P)

He de dir però que la  poca capacitat d'evolució i el pensar lliurement no sempre surt de franc.

Afegitó

Bé, en part és una boutade. Alguns aspectes humans no els veig igual que abans, però més que evolució en dic canvi. Per exemple amb el temps he constatat -molt tard- que existeix el mal gratuït i que l'estupidesa humana és infinitament superior de la que em deien els meus bons mestres capellans. 

29 de setembre de 2012

Que estúpids som els humans

Els que em llegiu ja podeu suposar que el que em tenia més amoïnat últimament era la manca de pluja i la visió dantesca de boscos i rius amb la sequera.

Ahir,  al començar a ploure -després de mesos sense fer-ho- estava amb algunes decenes de persones a fora, que restaven al.lienes, indiferents,  com vegetals, al fet. És més, alguns protestaven perquè plovia. Que estúpids som els humans. Lo que era un moment de joia esperat per mi de setmanes, esdevenia amb la més absoluta indiferència d'aquella gent i fins i tot amb fàstic per alguns.

Aforisme: Després de dos mesos sense caure una gota molta gent sent ploure com si sentís ploure.

24 de setembre de 2012

Catalans. Ibèrics? centreeuropeus?



Anna Gallès diu: "deixaré de ser espanyola però mai de ser ibèrica". És un pensament que també sempre m'ha acompanyat, però al qual he afegit amb el temps algunes reflexions i dades. Un gran tema, fins i tot debat.

No he descobert prou plausiblement com i què som fins llegir Rudolf Llorens i Gaziel. No sé quin, deia que Catalunya bàsicament es constituí per gent del nord, que com esquitxos d'onades tranquiles anaven atravessant el Pirineu escampant poc a poc població provinent de l'altra banda, com escorrialles que sobreeixien d'un mar europeu. Mantenien ells que és per això, que a diferència de les altres comunitats que sempe han mirat a Madrid, els catalans sempre hem mirat al nord, a París. Com instint atàvic, com a reducte del nord que som, intentant retrobar-nos en els nostres orígens. Plausible. No podem però negar la nostra condició -al menys geogràfica- d'ibèrics.Però quins trets en tenim? Com ens hauria influit el caràcter peninsular? Què i quan tenim de cadascú?

Suposo que l'assumpte és més extens; més obert, per a qui en sàpiga més que nosaltres.

13 de setembre de 2012

CATALUNYA JA ÉS INDEPENDENT...ISTA. Apunts breus a tall de primer manifest

 Post del que n'ha sortit publicada la part central al CONTRAPUNT V.O.
Un col.lega blogaire -no massa modest- es defineix com una persona que té la desgracia "d'adonar-se de les coses deu minuts abans que els altres". Mal m'està dir-ho, però això que avui és un clam jo sóc dels que -postergats-ho manteníem amb lletra i música, fa més de trenta anys -els mateixos que fa que molts ja també avisàvem de la insostenibilitat del sistema industrial-consumista. 

Ara que Catalunya ja és independentista, deixo per sempre la reivindicació. Em tornaré a avançar i des d'ara centraré els esforços en consolidar i marcar pautes per a fer possible el somni d'una Catalunya lliure, justa, culta i feliç, al costat dels altres països de cultura catalana.  Potser no us sembla prou garantia però us demano  que reflexioneu aquest compendi de noves idees per a nous temps.

 APUNTS PER A LA NOVA ETAPA (1)

1 Primer objectiu. Condició sine qua non: només aconseguirem una independència en plenitud si sabem explicar la nostra causa a la minvant però extensa capa de ciutadans d'origen forà que l'entén erradament.

2 Explicarem als a dalt esmentats i a Espanya -i a França-   que en el fons de la nostra reivindicació no hi ha cap esperit de menyspreu   ni rebuig. No som antiespanyols de la mateixa manera que tampoc antifrancesos.

3 Dir-los que l'espanyol i la seva cultura continuaran essent un valuós patrimoni cultural afegit i que ens agradaria que fos recíproc. Ensabonant si cal.

4 Encarir que ens escoltin. Que pensin que els pobles i els homes només poden SER -plenament- si són lliures.

5 I pel que ens toca a nosaltres.  Haurem d'aprofitar, quan un dia o altre tinguem les claus de casa nostra i els duros, per a construir quelcom millor, fer neteja i mantenir la casa endreçada, sana, on es valori l'enaltiment de la cultura i l'esperit. I bo i amb la cara neta projectar-nos al món i contribuir a fer-lo millor. Aquesta és la resposta a La independència per a què?

6 El punt anterior només serà possible si fem una autocrítica ferotge dels nostres vicis i misèries, els que ens han acompanyat quasi sempre. Qui hagi llegit Gaziel i Rudolf Llorens sabrà exactament que vol dir això. D'altra banda hem de mantenir l'orgull de ser nosaltres mateixos i de les nostres glòries. Autoestima. Tinguérem el primer parlament i la primera ONU del món, descobrírem Amèrica i l'allioli, i la Coca-cola, etc

7 En una Catalunya sobirana tot el que fem i desfem serà sota la nostra responsabilitat. Això ens exigirà un plus d'excel.lència per a mantenir ben amunt el prestigi i el nom -sagrat per a molts- de Catalunya.

8 "La nostra pàtria és tan petita que la somio sencera". No oblidem que som Països Catalans. Fomentem-ne la comunicació.

9  Que la Diada del 2012 no sigui flamarada sinó espurna. El president que aconsegueixi proclamar la independència tindrà un lloc de glòria a la història.

10 Compte! Un bon procés emancipatiu cal desemvolupar-lo amb tota la diplomàcia, serenor i finezza política que els catalans no han sabut emprar en tota la seva història. Ja hagi estat per arrauxament, bona fe, ineptitud negociatòria o prudència covarda. Vet aquí el problema.

I un apunt final

Qui posi el seu granet de sorra -anar a la Diada n'era un- tindrà l'orgull de merèixer ser anomenat home digne i bon català. Qui posi pals a les rodes arrossegarà la seva vergonya durant generacions. I si és polític, a sobre, el seu nom figurarà un dia a les pàgines negres de la nostra història. La història de les nacions sempre ha funcionat així. Hi sou a temps. Perquè  no hi haurà marxa enrrera.

Esclaus de ningú, germans de tothom!

Visca Catalunya! -  essencialment la tradicional. D'això més endavant caldrà parlar-ne.


Proposo per funcionalitat, dir-ne del nostre objectiu: Dia I  (de independència)

10 de setembre de 2012

DIGNITAT NACIONAL & REGENERACIÓ- política, moral, espiritual i intel.lectual - TOTHOM a Can Fanga!

Aquest lema hauria de ser la crossa del lema principal de la marxa de  la Diada.

Es veu últimament bastant sovint  la prevenció de molts ciutadans davant el panorama d'una Catalunya independent governada per la mateixa casta i premises polítiques. Jo vaig més enllà i també  faig palesa la nostra mediocritat i la necessitat de fer autocrítica dels nostres defectes i vicis per a construir un millor país, en l'àmbit polític, però també espiritual i intel.lectual. D'aquí que parli de regeneració.

Sé de gent que no hagués pensat mai que aniria a una marxa per la independència. No m'agraden les munions però vull ser-hi . Ara és una bona hora, catalans. I l'endemà, i l'altre, a continuar la brega.

Els catalans hem de ser-hi per dignitat nacional i uns i altres per justícia.

Porteu pancartes i cartells en anglès!  Si en veieu un  que posa We want to be -a una cara- és el d'en Criteri.


Exultant i exaltant -i si no no t'ammïnis- http://www.youtube.com/watch?v=muTMLuGWrp8


Als nous lectors que em llegeixin perquè han vist el blog al cartell de la marxa, els emplaço al pròxim post on intentaré explicar les quatre coses que Catalunya haurà de tenir present a partir d'ara.

5 de setembre de 2012

A la intel.ligència de Solidaritat Independentista s'hi oposa l'estupidesa de CUP. Les tàctiques dels jueus. Mango

El contingut del llibre -essencial- del que avisava que en faria aviat una resenya- és precisament justa la fusta oportuna on trobareu la explicació de la postura de C.U.P de no secundar la marxa d'ANC d'aquesta Diada. Diuen que és perquè hom no contempla la "Qüestió social". S'ha de ser...

No crec possible tanta miopía política. Estic arribant a la conclusió que la CUP està formada  per gent a qui la llibertat de Catalunya els importa relativament  i quintacolumnistes a qui els importa un rave..

Ara que -sinó Catalunya els catalanistes- semblàvem anar a una, va i surten els...flautaquissos

Soposo que escric això  perquè no us desenganyeu, ni perdeu la paciència amb aquest país.

Els jueus són molt putes 

Des d'aquí demanava que en l'esprint final antieurovegas esprintéssim -potser els hi ha arribat:). El cas és que podria ser, podria ser -els jueus són més llestos que nosaltres- que el fet que  tothom canti Madrid com a guanyador podria ser una maniobra per dissipar l'oposició catalana, D'acord que la suposició és agossarada, però mira que si fos veritat...Diuen que el lobby jueu català, encapçalat per Mango està intervenint molt. És clar que també hi ha el lobby madrileny.

Per cert, Mango a Lliça -es veu desde l'autovia a Vic-, amb el recolzament de  politicots catalans mateixos, ha fet una massacre natural terrible de centenars d'hectàreas de lo poc verd que quedava del nostre meravellós Vallés. Hi ha moments que la ironia i la mansuetud que vull i busco no poden contra la justa rauxa que com a català m'encén i no puc sinó estendre el meu dit acusador i dir-los que són  pitjor que les feres salvatges a part d'uns solemnes cretins. I a més, com digué Forges, les meteria un capón!

28 d’agost de 2012

Sobre les nostres vergonyes, indignitats, pors i incompetències.

Tot i que sembla que Eurovegas anirà a Madrid no podem badar ni un moment. Esperem tenir aquesta sort. I que Eurovegas a Madrid esdevingui un pol que atregui a molts residents a Catalunya no autòctons, cosa que "esponjaria" el país. A més a més.

Ara que s'està a punt de decidir TOTS -els homes de bé- hem d'empènyer -cap a Madrid. El Sr. Más i tots els que recolzen aquestà infàmia sinistra estaran de sort si no es fa al nostre delta. S'estalviaran així l'oprobi i la vergonya que acompanyaria per sempre les seves persones per aquest  error, miopía històrica  que canviaria Catalunya per sempre. Tard o d'hora haurien de respondre davant la seva consciència i la història d'aquesta malvestat. El M. H. Más -i tants més- acabaria la seva carrera fent esforços desesperats per reengraciar-se amb el seu poble de la mateixa manera que ho fa Pujol per tants anys d'abaixar el cap -tot recollint engrunes-Tites, tites... Les mateixes engrunes que deixaria Eurovegas a canvi de vendre-n's una altra vegada més.

Els nostres presidents, tots, lògicament volen passar a la història, però inexplicablement ignoren, que ningú ho fa per haver fet quatre autopistes -de pagament a sobre!- o polígonos industrials. A les planes d'or de la història hi passen els governants, que en temps difícils, d'opressió o d'indignitat nacional saben conduir el seu poble, de manera pacífica, a la seva emancipació  (de gestionar l'economia, qualsevol pagès com jo, primmirat amb els calers, ho faria molt millor. Cap mèrit. )

Pròximament: 
- Inici de les cròniques del viatge d'aquest estiu.

- Resenya d'un llibre que acabo de llegir i que m'ha frapat com pocs. De gran lucidesa, gràcia i informació, de conclusions òbvies  que ningú havia sabut extreure. Un gaudi intel.lectual i cultural a cada plana. Aquest llibre, aquest autor, és una demostració immisericorde del fet inextricable que els millors, els bons no sempre són reconeguts com cal, fins i tot sovint són desconeguts. Com aquest.

20 d’agost de 2012

Dignitat nacional. El problema.

- l'Assemblea Nacional Catalana de Mollet ja ha començat a mobilitzar-se per a la Diada tot posant autocars a disposició dels patriotes, dels nacionalistes, i en general de la gent amb un mínim de seny i dignitat, i disponibilitat, per anar a la històrica -segur- Diada d'aquest any. Ningú a casa! 
Circula un correu que diu que si som 100.000 allà es fotaran un fart de riure, tal i tal, i si som 3 o 4 milions -no recordo- Catalunya seria lliure demaà mateix. Compte, no em mamo el dit, i sé que apart d'exigir diginitat nacional a la ciutadania hem de demanar una regeneració política nacional -i intel.lectual, moral i espiritual- ja que la nostra classe política no és tampoc per tirar coets. Ni potser avui nosaltres com a poble.

- Al darrer post parlàvem de la gran solució al gran problema de l'atur, la feina, és a dir, de la renda de cadascú. L'altre gran problema és l'espoli nacional-siguem optimistes i pensem que invertiríem amb una mica de cap el capital que ara paguem a l'estat, que aníriem millor. Però ara torno a incidir, en aquestes jornades de calor i sequera infernal, ara que percebem diàfanament que l'aigua ho és tot, que sense ella i una natura harmònica no som res, torno a cridar fermament que la qüestió de l'espoli,  les llibertats nacionals, i els afers econòmics són absolutament intranscendents davant la magnitud dels problemes causats quan la natura que no ens és al.liada i encara més quan som nosaltres qui hem trencat aquesta al.liança.

30 de juliol de 2012

L'ÚNICA SORTIDA POSSIBLE A LA "CRISI'.

Com que no hi ha massa ganes d'escriure ni de llegir, deixo això uns quants dies, amb la estúpida esperança que serveixi de res o fins i tot que sigui poc o molt compartit.
 
L'ÚNICA MESURA QUE POT EVITAR UN DALTABAIX ÉS REDUIR LA JORNADA LABORAL.

Cal que ho raoni? No. En tot cas qui ho ha de raonar és aquell que no hi estigui d'acord. És l'única mesura i el temps ho demostrarà. Lo demés són al.lucinacions i ilusions fruit de la mandra de pensar.

Hi podem donar-hi totes les voltes que volgueu a la qüestió.

Ah, ja sé que tot plegat  és obvi i perdoneu-me als que així ho penseu..

Si escric majúscules no es per cridar sinó perquè ho considero un lema, o proclama.

21 de juliol de 2012

Viatge a les Açores i coses del país. Cap. 9. El futur és portugués i reflexions de l'escriuredor.

La teoria peregrina. El futur "és" portuguès. 

El futur de la persona, que és la maduresa i vellesa, té uns trets particulars, que penso que cada dia seran més semblants a l'etapa de maduresa de la humanitat -amb la "crisi" posant les coses als seu lloc. Són els mateixos trets del caràcter portuguès: gaudi dels petits plaers, menjar poc -i treballar menys- i païr bé, calma i tranquilitat. Brots d'irritabilitat típics de l'edat, sentimentalisme -la saudade- i la nostàlgia de temps pasats -tal com els portuguesos enyoren l'era dels descobriments, malenconia. O sia, finiquitada la societat del desfici consumista i amb el relativisme en qüestió, que podríem comparar-ho a la disbauxa juvenil, s'apropa un futur   inevitablement serà més pausat, més donat als sentiments i a la senzillesa, més madur, en definitiva, més portuguès.  No sé si s'ha entès. En definitiva, menys conya amb els portuguesos.
  
Reflexió de l'escriuredor

És la meva crònica viatgera més llarga. Suposo que es perquè m'hi he trobat còmode parlant d'aquests pintorescos, senzills però complicats, tristos, bons jans veïns -excepte Mourinho, que deu ser perquè és més "mouro" que portuguès. Com sempre amb la gossadia de parlar generalitzant, després només d'una breu estada. Tinc però la sensació que no m'allunyo massa de la realitat. Em serveixo a més d'algunes lectures de les que crec que extrec lo fonamental i útil.

I ha estat quasi a l'acabar que m'adono que potser caldria reflexionar sobre quina necessitat, quina raó hi ha per a emprar el meu temps redactant això. Deixant la resposta per un altre dia, esmento si més no la satisfacció  de poder haver estat útil i amè a alguns i -sense falsa modèstia- de ser probablement un dels pocs extrangers que han escrit alguna cosa amb intent de rigor sobre les Açores i Portugal.  Amb el recolzament d'interessants comentaris vostres. Suposo que hi haurà algun referent o alguna altra crònica que intenti transmetre l'esperit d'aquesta terra açoriana, última europea i de Portugal en general. Si algú en troba alguna ja ens ho farà saber.

Bon profit doncs a qui hagi arribat fins i gràcies per les aportacions. De ben segur poquets sabran tant de les Açores i Portugal  ;)

Nota.  
Després d'haver penjat el darrer capítol lus, ja puc fer la meva migració anual. Demà mateix. No sé si val la pena escriure ni si n'escriure res, però us ben asseguro que el lloc on vaig ha de donar per mil moments memorables.

Bones vacances i fins la tornada.

19 de juliol de 2012

Demano perdó. Sí, hi ha crisi s

Jo que me les donava al post anterior de ser més rigorós que ningú en l'anàlisi d'un aspecte de la situació actual veig que també he errat.

Venia mantenint que no hi havia crisi i errava. No hi ha crisi, hi ha crisis. Crisi de valors, d'espiritualitat, de justícia i sobretot de intel.ligència.  Ara bé, mantinc que no hi ha crisi de bens materials, més aviat diria que hi ha un problema de sobreproducció. Això podria etiquetar-ho com a teoria peregrina.

13 de juliol de 2012

Sóc l'únic europeu que no protesta per les retallades? Dono per inaugurat l'inici de la "crisi' .

Protestar, recriminar les retallades és com si un nen es clavés un vidre al pati per anar descalç i la mare l'esbronqués per haver-se clavat el vidre en lloc d'esbroncar-lo per anar descalç.

Protesto és clar, però la meva protesta i indignació no és per les retallades, sinó pels sous, prebendes i incompetència de polítics i manegadors del cotarro. Les retallades són la conseqüencia! no la causa.

Em preocupa que la meva lògica no sigui compartida. Que hi diria Balmes? 

En aquest escrit si que  m'agradaria i agrairia encara més que hi hagués més prodigalitat de comentaris on hom em digués si veig garses per perdius , tractant-se d'una cosa en la que em quedo sol -bé, tampoc no és la única- i que crec fonamental per a un debat rigorós.

Dono per inaugurat l'inici de la "crisi'

Després de les mesures ecònomiques darreres em penso que ja puc treure un palet de les cometes amb les que escrivia crisi.

Potser trigo uns dies a contestar els comentaris.

10 de juliol de 2012

Relat del delicte del que fou víctima.

Fa uns mesos vam ser víctimes d'uns fets que ara faig que siguin coneguts.
 

Carta adreçada -en calent i amb santa indignació- als partits de Mollet. En van contestar DOS. No  sé si els va agradar. Publicada al Contrapunt.

Ens adreçem a vosaltres com a representants de la ciutadania per a exposar-vos una situació angoixant que hem viscut per mor de la legislació i també per a efectuar unes sol.licituds.

Teníem un pis llogat quina arrendàtaria -immigrant-  rellogava habitacions i que va rescindir el contracte -després d'uns mesos sense pagar el lloguer. Però un home i una parella rellogada es van quedar al pis sense voler marxar. La persona instigadora tenia el cervell capgirat per la cocaïna i els altres en vies de tenir-li. 

Actuant judicialment, la resolució era llarga i costosa, per la qual cosa ens vàrem haver de sotmetre-n's a l'extorsió de l'individu protagonista, donar-li una bona quantitat euros i les gràcies a Déu per solventar "ràpid" el problema i no haver d'acudir a la justícia, cosa ben trista.

Als Mossos d'Esquadra ens informàren que en aquests casos els delinqüents tenien tots els drets -cosa que ja sabíem, però no fins al punt que ens digueren: si denunciàvem que estaven robant el pis ens podrien denunciar per denúncia falsa; si canviàvem el pany també i si hi entràvem també. La nostra policia nacional va alegar que ells no podien entrar al pis ni identificar al delinquent  encara que els acompanyéssim-teníem una altra clau. Així mateix, les forces de l'ordre, tot i sabem de quin element parlàvem, ens van negar amablement a donar-nos les seves dades personals, si tenia antecendents, si era perillós -que ho és- etc. Ens informaren
del desempar legal dels propietaris, cosa que ens va ajudar a decidirnos a cedir al xantatge -junt a la perillositat de l'individu ocupant.

No sé si el vostre partit i la classe política en general és conscient del què aquest fet representa: destrueix la convivència; genera encara més dscrèdit cap a la classe política i sobre tot als legisladors; afecta la salud física i psíquica de l'afectat; por pel perill de la integritat física pròpia -o no- davant la violència verbal i amenaces dels delinqüents i por al robatori o atemptats a l'habitatge. Nogensmenys haver-nos de sentir que "això amb Franco no passava"...i haver de callar.Total, impotència, frustràció, sensació de desempar i tristor.

Em descuidava els perjudicis econòmics, que són potser però la part menys important, així com el panorama de destrosses i brutícia, que va provocar una plaga d'insectes a tot el bloc.

Voldríem demanar que el vostre partit proposés una modificació de la llei que correspongui, a l'estil europeu: 4 dies pel desallotjament i càstig exemplar pels delinqüents.

I si fos possible, una contesta, tant en el sentit del compromís de treballar en el tema, haver recullit i compartit el nostre neguit o bé si és al contrari, explicant-nos el perquè d'aquestes lleis que tothom diria que afavoreixen el delinqüent i per tant la delinqüencia! Crec un dret del ciutadà recabar explicacions d'allò que constitueix el nostre marc legal.
 Intentarem positivar i aprendre d'aquesta experiència. Gràcies a l'avançada i rebeu una cordial salutació.


Em vaig quedar amb ganes de dir-los hi que són  incompetents en aplicar l'ordre i la justícia en aquests casos però encara més pel que fa al control del tràfic de drogues. Cal dir que el principal protagonista no era pas d'extracció familiar marginal, fou la droga la que l'ha convertit en una desferra.

6 de juliol de 2012

Viatge a les Açores i coses del país. Cap. 8. Els catalans i els portuguesos. El portuguès i el català. Molt curioses i inèdites similituds.



El portuguès i el català

Enyoro sentir el portuguès. Quina llengua més especial, i més per un català -o menys, per les similituds.  Diuen que és l'espanyol malparlat. Fonèticament és fals de tota falsedat,, tot i que més cert pel que fa al lèxic:  gaviota-gaivota, caperuza-carapuça, etc Els mateixos portuguesos diuen que tenen una llengua traiçoeira. Per un castellanoparlant és fins i tot una llengua inabastable de pronunciar. Hi ha qui diu que és un idioma que navega entre consonants.O sigui que és més que un castellà mal parlat. Els molesta bastant que -a diferència d'ells amb el castellà- els veïns peninsulars passin del portuguès. Els portuguesos troben un especial plaer en la inextricabilitat de la seva llengua, tot i que comparada amb l'anglès jo no li trobo tant, tot i les singularitats f. La pronunciació si qonètiques. Tenim la gran mania de pronunciar el portuguès a la castellana, És a la catalana, a la manera d'Olot i Osona! No sé que n'he fet d'un llistat de paraules que no tenen res  veure amb el castellà i eren calcades al català. Els refot que els veïns castellans no facin la mínima intenció d'aprendre un borrall de portuguès però a l'hora els diverteix que els costi tant dir bé una sola paraula.

Els catalans i els portuguesos

Abans parlaré de les portugueses. Vaig llegir que és habitual a Europa que quan s'hi refereixen hi ha qui ho fa estenent el dit index sota el nas -bigoti. Injust, tot i que és cert que no són exemple de sex appeal. En això s'assemblen a la  catalana, amb qui comparteix també un dels seus millors atributs: una magnífica i timbrada veu. Teoria particular però comprovada. A mesura que hi ha més dones que fumen aquest do de la cristal.lina veu es va reduint.Em van semblar molt tímides, discretes, honrades, agradables.
  
Similituds catalano-portugueses.
Gosaria dir -teoria peregrina- que si a un català li treus les ganes de treballar s'acosta molt a un  portuguès.

Ara es moda relativitzar les identitats nacionals i dir que tots els homes i cultures són igual. Certíssim que gratant molt, trobaríem un fons comú entre els humans, però abans d'arribar a aquest fons, quantes palades de tresors, misèries i especificitats diferents hauríem de treure? És el divers i ric mosaic de les cultures del món. La forta, sorprenent especificitat del caràcter portugués n'és una mostra que cada país és ell mateix.
 
 
 Hi ha una gran similitud fonètica entre el català central i el portuguès (No hi ha dues llengües que pronuncïin Purtugal). Les coincidències de vocabulari són extraordinàries. Si hi ha dos països on l'antagonisme sigui Castella són aquests. És innegable també que comparteixen coses amb la resta de la península: és un poble amb fama de noble però que com aquí es transforma quan es fa polític. Els seus governants -com els nostres- són un desastre. De sempre: : "fa vuit cents anys que el poble portuguès diu que "això no pot continuar així".

Espanya els ha estat un tap cap Europa. Això ha desemvolupat una idiosincràcia particular, un tancament en ells mateixos, un "entotsolament" i sobretot una manca d'autoconfiança. La preguiça -mandra- de la que en tenen fama i que no és més que la seva absoluta manca d'estímuls enfront els bens materials i galindaines consumistes, han fet de Portugal una rèmora econòmica per Europa però també... un país meravellós. Quan van arribar les carretades de calers d'Europa van restar desconcertats, no sabien que fer-ne. Fatal miratge. Endegaren també l'era del totxo i les infraestructures inútils. Després tornà el Portugal de sempre: el de menjar poc i pair bé.

Són considerats bona gent -menys el mouro Mourinho-, nobles i pacífics -la seva dictadura fou bastant tova i la seva única revolució fou més de flors que de bales. Però, compte! pocs pobles tenen homes tan braus i valents. Podíem comparar-ho amb el -antic- tarannà català: rauxa i seny. 

Valents, perquè?   Potser no heu vist els açorians corrent davant els toros. Els sanfermins -comparats- són un joc. Les trompades i vols metres enllà  són constants. Un espectacle terrorífic. I lo més gran: tot això provoca les riallades generals. Hi corren nens i grans. Fins i tot dones "de bon any", que impressionen per la seva sang freda i veure-les somriure davant el brau a mig metre embestint les quatre fustes de protecció al carrer. Algunes s'enduien lo seu. Més coneguts són els forcados: una fila de valents deixant-se literalment embestir per un  brau. En definitiva, compartim seny i rauxa. Rauxa que ens porta a ser matussers, a la manca de finezza i capacitat per a la diplomàcia. Podria reblar el clau amb l'exemple del hoquei: compartim la primacia mundial. Curiosísim la nostra vàlua per aquest esport, que en definitiva es compon de seny, de mantenir "l'equilibri" lliscant amb suavitat a l'hora que tot el cos i ànima està en absoluta tensió. O els castellers. No hi ha cap poble que hagi elevat de manera tan valenta i assenyada l'home tan amunt -físicament.


Trailer darrer capítol: El futur és portuguès. Reflexions de l'escriuredor.


2 de juliol de 2012

El tub de dentifrici -problema. On no viuria. Polítics i conills.

 Algunes stravaganzas critèriques més.

- L'altre dia parlaven de land de Baden Wurtenberg tot dient que era el més desemvolupat, el que més industria tenia, així mateix glosaven lo molt que treballaven. Vaig pensar: seria l'últim lloc d'Alemanya que triaria per viure -com Catalunya, vaja. Un país on la indústria n'ha arrasat mig, tot plegat per a...què?

- Diuen que hi ha qui s'ha divorciat perquè el seu cònjuge prem el tub de pasta de dents pel mig i no pel cap de sota. Pensant-ho bé jo no estic segur quina és la manera més racional de prémer la pasta. Ens trobem davant un problema senzill de lògica pura. Però no tothom sembla tenir la mateixa lògica.

Matemàtica política


- Si un cunicultor obté un benefici de 20 cms d'euro per conill cada dos mesos i qualsevol polític amb una miiica de càrrec percep 80.000 euros anuals, quants conills hauria de vendre cada mes per igualar un d'aquests sous polítics? Val més no saber-ho. Podem extrapolar-ho al benefici per  pollastre, per kilo de patates, o per bossa de pipes del quiosquer. Comparare-m'ho a d'altres sous públicsi i reflexionem sobre qui es mereix quant i què.

27 de juny de 2012

Conversa amb Jaume Barberà i una gran lliçó

Fa unes setmanes vaig dir a en Jaume Barberà -també molletà- que si no sabia a qui convidar recorrés a algú de "la catòlica", Són gent que té tot el temps per a pensar i estudiar, i no són banals. L'últim monjo de Poblet o Montserrat és molt més interessant que el 99 per cent -optimista?- dels polítics. En el pla intel.lectual i cultural.

Doncs bé, ha portat la Forcades. Jo no anava per aquí, sinó per algú que no fos tan mediàtic,  però bé  aquesta noia mai no et decep. Al principi cert que ens va deixar astorats fent una crida a la vaga general indefinida per tombar governs -aquest?  Aquí confesso que no la vaig acabar d'entendre. Ara, pel que fa a la resta es va fer entendre com ningú. ENS VA EXPLICAR  AMB UNA PRECISIÓ I AMB UN RIGOR LES MALDATS DEL CAPITALISME SALVATGE, COM FUNCIONA LA COSA,  COM CAP COMUNISTET HA FET MAI. LES SEVES PARAULES SÓN MÉS DEMOLIDORES I ATERRIDORES PEL SISTEMA QUE LA DEL MÉS REVOLUCIONARI O  MÉS INCENDIARI CREMACONVENTS. I SOBRETOT, SOBRETOT: AQUESTA ÉS CREÏBLE. Ho he escrit amb majúscules per a destacar-ho però sembla que cridi. Disculpes.

La difussió del video és molt recomanable i aquesta monja  segur que és considerada per les clavegueres del sistema com un perill públic. Com m'agradaria ser jo.

23 de juny de 2012

De la importància de la religió a les societats

Són cinc cosetes d'aquests dies que potser explicarien quelcom del que he anat parlant últimament com és la davallada de tantes coses fonamental des de sempre.

"Napoleón conocia perfectamente la importancia de la religión para la buena marcha de los paises" No recordo l'autor.

Vargas Llosas a la Vanguardia i Rafel Nadal a Mollet: "es va proclamar la necessitat d'arrambar la religió però qui ho feia no donava ni tenia cap alternativa"


Estic descobrint i estudiant l'època victoriana i l'imperi egipci. No hi ha hagut -malgrat contradiccions- una època moderna més llarga,  més tranquil·la i apacible i que hagi aportat tantes coses amables al món modern com l'era nonàrquica victoriana.  Europa aleshores era un devassall de sang i revolucions a pleret. No hi ha imperi -com el faraònic-que hagi durat tant -més de tres mil anys. Més en l'últim exemple, però en ambdós casos la religió era el centre sobre el que giraven aquestes societats.

Les conclusions em semblen prou evidents per a estendrem-hi i si no ho són ja direu la vostra.

20 de juny de 2012

A tot arreu estem com a Mollet?

Mollet: Més de 50.000 habitants -habitants, dorments, pel què es veu. Setmana tan atepeïda d'actes com escàs el públic.

Dimarts: un personatge tan important i mediàtic com en Rafel Nadal i arrossega unes 20 persones a l'acte.

Divendres tarda: tango magistral al Lledoner, de franc. 30 persones.

Divendres nit: Glissando, a les nits delicioses a la fresca del Jardinet. Això encara ho consideraria un "èxit": 67 persones.

Dissabte: Miquel Àngel Tena, històric de la nova canço. Es va autoproduir un concert a la Sala Fiveller. 35 persones i bona part d'elles relacionades amb el músic i el pianista. Dues hores i mitja a la sala, ja que just al costat l'esplai feia la festa final de curs i ens havíem de repartir el temps per no solapar el so. Quan acabava una tanda d'actuacions infantils els monitors feien uns copets a la porta d'emergència per a què cantés en tena. Ara cantes ara jo. Divertit. Neorealisme a la catalana.

No és que la gent estigués al cine o al teatre, perquè no en tenim.

Voleu que us sigui massa sincer? Estic tan acostumat al luxe d'aquestes vetllades a petit comité, que si es massifiquessin em costaria acostumar-m'hi.

14 de juny de 2012

Poti-poti de facècies descoratjadores. Conversa amb Rafel Nadal.


En la línea indignada-descoratjada de l'antepenúltim post he anotat quatre coses que m'han vingut al cap.

Tothom sap -ho suposo!-que la ITV és una màquina de recaptar - i moltíssim!!. A sobre hi va haver corrupció amb les adjudicacions. He perdut 50 euros i el temps, i a sobre em feren tornar perquè una roda no tenia el mateix dibuixet.

Vaig comprar un llibre antic a Ebay, per 50 euros més els ports. Arriba a Espanya i em fan pagar aranzels, sic, 16 Euros més!

A partit de les 7 del matí Mollet hi ha el soroll d'una fira de festa major. El camió regador, el fregador, la bufadora, que passen dues i quatre vegades amunt i avall; el dels mals endreços; la grua camió que treu els contenidors subterranis- d'un soroll monstruós.

S'ha descobert que la compra de partits de futbol és una pràctica habitual. Un conegut diu que va sentir que unes mestres de vint i pocs anys  deien "yo me voy a Nueva York- Como mola tia, yo a Thailandia- (feia una setmana que s'havien mobilitzat contra les retallades... i les vacances passades  al Japó). Unes quantes vegades l'any, uns veïns mig flautagossos monten un merder de "música" i crits, amb fum de la graellada, de migdia a vesprenit. Entrant a Mollet hi ha uns turonets a la calçada -antivelocitat- d'una elevació i traidoria que insulta a la intel.ligència,  destrossa els cotxes -un ciclomotorista s'hi va deixar les dents.
I mil coses més.

Conversa amb Rafel Nadal -l'ex director de El Periódico

Potser no cal que transcrigui la conversa d'avui a Mollet, però ve a tomb que esmenti la coincidència amb ell quan digué que no s'explica la manca de seny davant tantes coses òbvies. Ell es referia als polítics.

No hi intel.ligència però tampoc honestedat,  ni el sentit de convivència és el desitjable. Ja explicaré el meu perquè. (Napolvictorisis-criptorecord.)

He escrit a raig, que m'espera una pizza de llauna molletana.

9 de juny de 2012

Quin regal de noces ha de fer una família senzilla a un polític de sou milionari?

Tinc un parent que està convidat a una boda i no sap que feR. El nuvi és un polític municipal i des de fa quatre dies també amb cadira a la Diputació. Dos sous d'escàndol -que val més que no sapigueu- per fer ben poca cosa. Aquest parent no té res en contra del polític que es casa; la indignació -i la de mig poble- no és per ell que només ha fet que aprofitar-se del sistema de prebendes polítiques. Això sí, caldria valorar si és ètic acceptar uns diners que no et corresponen moralment.  Però és clar, el meu parent, quasi mileurista i contestatari, diu que li toca bastant la pera haver de fer un bon regal o ingrés a algú que parasita la societat. El regal ja el te cada més a través dels impostos i sancions de la ciutadania.

Hi van cinc persones. Que hauriien de fer els convidats, uns indignats però tots banyuts? Pagar el beure, a sobre? Fer només un detallet? Cap regal? Com justificar-ho? No anar-hi?  I els principis?:


Trailer. Al pròxim post detallo uns quants sablassos més que m'han cardat "els de dalt" i altres vulgaritats. Un d'ells sobre obligacions preferents.

5 de juny de 2012

No soporto la gent. Tres o quatre cosetes.

Cap de setmana indignat

No soporto a la gente, digué F F Gómez per justificar la seva retirada dels escenaris. Vaig pensar: quin tio més avinagrat.No vull dir ara que signi i rubriqui l'ex-abrupte, però puc dir que no em frapa tant i amb els anys lo de FFG s'entén més. I ho dic jo que em considero un ànima filantròpica que fa el possible per fer la vida agradable al proïsme. Però la immensa vulgaritat regnant sovint m'enerva.

Estava a punt d'agafar el son, en aquell moment dolç del duerme-vela, quan va passar un ésser humà tocant el claxon. Sobresalt i gran dificultat per tornar a agafar el procés del son. Altres vegades són grups de pobre gent la que passa parlant a crits per la nit.

A un munícep del poble li han buscat cadira a la Diputació. Dos sous d'escàndol. No pensava que es cobrés tant a la Diputació. Una companyia de ballet ha fet un  ERE perquè la Dip. els deu calers. Sembla que a la gent li importa un rave.

CIU de Mollet vol que l'Església pagui l'IBI. Ja és un insult a la intel.ligència que els partits progres ho demanin, però que ho facin els de CIU supera lo insuperable. Ara, que els partits paguin IBI res. Ells són com ONG's diuen, que no tenen ànim de lucre, ni generen beneficis. És clar que no, lo que generen són despeses i pèrdues!! Els beneficis que s'ingressen els polítics és obvi que no vénen dels beneficis que generen.

En un agradable sopar popular cinèfil vaig seure davant un home -ja granat- d'aquests que diuen que lo pitjor de la societat és l'església -literalment. Com que és raríssima l'ocasió que tinc de debatre-ho vaig entrar al drap. Li vaig dir que la culpa de com anem no és dels capellans -que cobren mil euros- sinó dels partits; que Carites hauria de desaparèixer i que els pobres haurien d'anar fer cua a les seus dels partits i que la misèria l'havia de solucionar l'estat; i quatre coses per l'estil. L'home, segurament acostumat a que la gent li seguia el discurs va restar desconcertat amb la meva vehemència. Però em vaig equivocar. Tenia davant un menjacapellans dels de veritat i vaig deixar escapar la oportunitat d'esbrinar, escrutar, intuir la raó profunda de la teo o catolicofòbia.  Jo no tinc tan clar aquest enigma..


Boicot a la cervesa S. Miguel fins que no prengui mesures!

(manquen dues cròniques açoriano-portugueses: el futur és portugués, catalans i portuguesos -curios., etc)

31 de maig de 2012

Viatge a les Açores i coses del país. Cap. 7. Viaje a las Azores. Inici de les notes sobre el curiós fet portugués

El descobriment que més d'un potser m'agrairà sempre.

Em decep que quan parles de música portuguesa tothom diu: ah, el fado -es pronuncia fadu. Justet es coneix José Afonso, Dulce Pontes i Madredeus. A més a més, en realitat el fado només el copsen els portuguesos, o els que estan en vies de ser-ho. M'he pogut fer a mans amb uns recopilatoris de música portuguesa -pop, protesta, etc- no fado i que al nostre país és introbable. Aquest discos m'han confirmat el perquè,de sempre,  esperava amb interès Portugal a Eurovisió. Cançons senzillament brillants i viceversa, d'una musicalitat de gust universal  però amb el punt de diferenciació just per a gaudir quelcom nou.   És possible que algun músic d'avantguarda hi trobi ingenuïtat.

Tristesa portuguesa

Si algú us diu que entén el fado és un snob, o d'una hipersensibilitat extraordinària. Més que música el fado és sentiment, expressió perfecta d'un dels trets principals del poble portuguès: la tristesa, positiva! diuen. La lletra, música, l'entonació única- inimitable per un no portuguès- del fado, és com una submersió de l'esperit a la tristesa,   especial. Una manifestació sentimental particularíssima i amb la que s'hi troben molt a gust. Vet aquí les paraules d'un taxista lisboeta: "que triste é Portugal. E por ele que eu gostai tanto " En parlaré més del curiós caràcter portuguès

Dec ser l'únic català, espanyol, o terrícola, que té la música d'aquest país entre les primeres en preferència amb la catalana i anglesa. Hi connecto sense saber massa perquè.

El consell. Dos artistes -enllaçats

Per pressions familiars Jorge Palma estava encaminat al pianisme clàssic, se n'escapà i ens legà el gaudi d'una obra de gran alçària i la seva interessant veu. Memòrias dum Cidadao frustrado.

La cancó de l'açorià Luis Alberto BettencourtAdormecer en  Porto Pim hagués estat la cançó adient. Parla del moment que va decidir tornar a l'isolament de les illes, de la vida fora de la confusió mundana. Ens porta a recordar o a imaginar la vida senzilla i silenciosa dels pobles açorians, l'Atlàntic batent les Aigües als peus dels espadats o las roques, a les noites sem fin... Com que no hi és penjo Sempre que cae uma estrela.  Música més fàcil que la del Palma.

Em faria il·lusió compartir  i haver descobert a algun lector el gust per la música portuguesa, sovint bàlsam   per l'esperit. Suposo que per entrar-hi cal una mínima dosi de malenconisme i ingenuïtat, o sia portuguesisme.

La major gesta de Portugal.

Portugal va circumvalar el món, van descobrir terres -ells no en diuen conquerir,compte!- i cristianitzar milions de persones, és el país continental amb les fronteres més antigues del món, tot i això un dels seus grans filòsofs afirma resolut que la seva gesta més meritòria és haver sabut resistir i no haver estat engolits per Castella -a diferència dels altres regnes peninsulars o d'ultramar.

 El portuguès més admirat de la història? Sorpresa?

La televisió pública portuguesa va convidar a votar el portuguès més important de la història. Entre l'estupor i ràbia de molts va guanyar Oliveira da Salazar -estupor no pas general, ja que el va votar la majoria.  La manipulació fou impossible ja que el procés fou net. No entro si fou una dicta dura o tova. De fet es va alinear amb els aliats a la SGM. Això ja palesa la complexitat del país veí i el desconeixement absolut que en tenim aquí. I desinterès. M'ha vindut a la memòria que aquesta votació es parlava de fer-la aquí, però cap cadena va gosar. Canguelis és la paraula. Hagués guanyat el generalet?

28 de maig de 2012

Pasta Gansa, un gran lloc per menjar, al centre de Barcelona, bé, bo, barat ...i quantitat

Vaig donar  als propietaris la meva paraula que faria una petita resenya del seu local. Bé, no la vaig donar explícitament, però en Criteri és persona sèria i no li cal prometre res.

Si aneu de visita al centre de Barcelona;  si aneu tota la família i no voleu gastar els 12 o 14 euros per cap i a sobre tenir raons sobre si aquí sí aquí no, aneu a Pasta Gansa, al carrer Pau Claris. Buffet lliure a preu i qualitat molt recomanables. Tenen alguns altres locals del mateix nom.

Aspectes que també  marquen diferència  són el tracte amable i proper del personal i el fet que és un establiment familiar, que no només gestionen sinó que treballen a peu de negoci. La típica mateixa família catalana que ens podem trobar als hostals de terra endins i de muntanya.

Vaig parlar uns moments amb un dels fills que em va explicar coses del negoci i la família i que també us explicarà si parleu amb ell.

Gran gent i gran establiment.

24 de maig de 2012

Plantejo un problema, molt marrano -per si algú el vol resoldre.

Hi ha moltes modalitats de jocs. De tant en tant en plantejo algun en aquest blog d'Utilitat Pública -BUP-, però també d'esperit lúdic. Aquest entraria a la categoria dels problemes matemàtics. Res de l'altre món però socialment útil -conèixer-ne la solució. Ja que parlem de casinos...A jugaaar!


PROBLEMA

48.000.000 de turistes anuals visitarien Eurovegas i una quantitat que ignoro de gent forana treballadora  es quedaria tot l'any a viure a casa nostra. Més els gàngsters i els executius. Podríem apuntar aproximadament QUANTES TONES  O METRES CÚBICS D'EXCREMENTS -LÍQUIDS I SÒLIDS- ENS DEIXARIEN ANUALMENT?


Del problema a les desgràcies

Ara veig que caldria  esmentar  l'infinitat d'altres residus, com les tones de brossa i els  produïts pels consums energètics.

El consum d'aigua i la destinació d'espais naturals per l'abocament de les muntanyes d'escombreries són una altra vessant de la problemàtica.

De totes maneres, si hi ha un país occidental acostumat a viure entre  fums i la natura emmerdada és Catalunya. Hi estem avesats.

18 de maig de 2012

Eurovegas a Gallecs!

Publicat a Contrapunt

Sembla que hi ha problemes per fer l'Eurovegas al Delta del Llobregat. Que el facin a Gallecs!! Alguns s'hi oposaran per  raons ambientals. També n'hi ha pel Llobregat. Es requalifica i llestos. Com deia en Solans, de la Generalitat, "per quatre ocellets no hem de deixar d'edificar i renunciar al creixement". Hi hauria zones verdes, lògicament. El projecte generaria incomparablement més riquesa que els horts i sembrats actuals. Les famílies i nens podrien esbargir-se gaudint de grans ofertes de lleure i jocs i l'altre públic amb altres diversions a pleret.  Els llocs de treball només absorbirien una petita part dels aturats, molts amortitzats en pocs anys, però tot i així el país ho ha d'aprofitar per a reprendre el camí del creixement, que tant ha transformat el país.  Problemas de legislació laboral? Ja no ve d'una reforma. Problemes amb normatives? S'excepcionalitza. Que l'obra portaria una altra tongada d'immigrants? A Catalunya ja no li ve d'una. Que hi haura potser prostitució i droga? Que no hi és ara arreu?!

Permeti-se'm avui aquest exercici d'ironia -"remedando" Larra- realitzat només per fer més comprensible la magnitud del disbarat vegà. Hi ha infinitat de gent que encara espera amb candeletes aquest jueu tan simpàtic que ve a repartir bitllets. Entre ells el nostre govern i part de l'oposició. Comparteixo les raons que hom escolta per a l'oposició del projecte, però per a mi hi ha altres tan o més importants de les que sorprenentment ningú no en parla.


Comentari 
Aquest incursió a l'estil irònic m'ha estat comentada favorablement i és un camp que hauria de treballar. Pot ser més efectiu que els escrits indignats. Després de sentir ahir el Cercle Catala de Negocis aportant dades sobre la intolerable i descarada rapinya a què ens sotmet l'estat centralista, potser tornaré a la ironia, parlant d'això. Rapinya de l'Estat  podria transformar-se en  deure de ser solidaris amb els pobles pobres d'Espanya.

15 de maig de 2012

Viatge a les Açores i coses del país. Cap. 6. Viaje a las Azores.


"Gràcies i bon profit doncs a qui hagi arribat fins aquí. Pocs sabran tant de les Açores i Portugal com vosaltres ;)"
Així acabaran les cròniques. I així les reprenc, per animar-vos:). Ho repartiré en tres  episodis més, on parlaré  del curiosíssim fet portuguès. 

Cal que el lector se sitüi ara de nou  a les solituds, al silenci, a l'aïllament extrem  de les Açores.


 Illa de pico. Naixement dels cagarros. 

Anem a l'illa de Pico. El Pico és una muntanya punxeguda al mig d'una illa, aixecant-se màgicament 2.500 metres sobre el mar, màxima alçada de Portugal. Sempre coronada de núvols. Mitja hora de barco. Excursió d'un dia amb guia i furgoneta. Vet aquí que en un plafó informatiu apareix la paraula cagarro. Sabes que quere dizer cagarro na nossa lingua? -vaig dir-li, més mal dit. Salta Toni, l'italià, i comença amb rica gestualitat florentina a definir el concepte,dient no sé que de "la merda". Nelson el guia, quedà com desconcertat i després riallades generals fins a plorar. Cagarro: ocell marí: pardela, baldriga de les Açores. Jo ja havia llegit al diari que s'utilitzarien càmeres per a seguir online el naixement dels cagarros.

La Neus demana parada de bany marí. Piscines artificials a les roques, molt arreglades, amb dutxa i vestuari. De franc. Espai reduït, però com que la població és escasa estem amples.

Lajes, antic nucli balener fins que al 1984 van prohibir la cacera. Entrem al museu baleiro. El mític món de la caça i industria balenera davant nostre. Impressiona pensar en aquelles barquetes -meravella de disseny mundial, diuen- plenes d'homes , a les ordres del trancador, figura mítica- enfrontant-se a bèsties tan gegantines com les ones de l'atlàntic, només amb quatre arpons. I la cantitat immensa d'oli i altres productes que en treien. I a fora, quina meravella la sensació de vida a la mida humana, a l'ampli moll amb el poble al fons. Les justes persones deambulant i Nelson parlant amb algun conegut de ves a saber quin racó de l'illa. Tenen però el drama de l'emigració. Són massa gent encara per l'espai que tenen. De 50.000 habitants han passat a 28.000

Anem a dinar. Gran tiberi de sopa -en són els reis mundials-, carn i peix, ben regat amb vi del país. Augmenta la xarrera i el xapurreig...i el xarrupeig. Fins i tot jo ja m'adreço a la rapariga -la noia que ens serveix- en italià: Signorina! Riures eflúvics. Li demano meio amaro, com feu  l'italià. Son infernal al taxi doncs. Parem al poble de Nelson per a veure l'Església, rica en pintures. Continuem cap a la zona -vinyatera. Planúria de camins solitaris entre les parets dels currais -corts-  on els ceps estan protegits del vent per parets de roca volcànica. Aquí les figueres les deixen a una alçada de metre i mig per a protegirles de l'aire de mar per aquestes mateixes parets. El treball a la vinya és costosíssim, ja que cal lligar els gotims manualment per a que no toquin a terra i és impensable la mecanització. El terra pobríssim. És patrimoni de la humanitat. Al mig dels currais, s'aixeca un d'aquests molins de vent petits i acolorits. A dalt despatxaven vins i dominem l'aspre soledat del apagat color de la zona dels currais. Hi despatxava una noia, solíssima, com anacoreta, cosa que per un portuguès és més aviat benedicció. Fou la que ens va fer la foto de grup de tan agradable dia i companyia. Ens faltava un grec per ser una colla de PIGS.

Sao Miguel. Bany calent, natura diversa.

Imperdible la visita al Jardí Botànic creat als voltants de la mansió del governador, tan imperdible com el bany calent al seu gran estany rodó, amb una illa-pèrgola al mig, omplert per unes fonts d'aigua calenta, ferruginoses, que donen a l'aigua un aspecte terbolíssim. Com que el dia no era de calor la sensació de l'aigua calenta a l'entrar era tan agradable que no trobaves l'hora de sortir. Com a tot arreu el públic molt escàs. El jardí botànic extens i amb desnivells espectaculars i racons de tota mena, peixos, aus. Al passar pel costat d'una bassa envoltada de gespa, saltaven a mesura que avançaven infinitat de granotetes de les que només en sentíem el soroll, com quan comencen a ploure gotes grosses. Gegantins bambús, les falgueres grans com arbres, algun fruit tropical, un arbre de fulles molt vermelles anomenat sanguinho i un arbre amb el rètol: arbre del paper. Vaig voler assegura-me i tot enfilant-me me'n vaig emportar un tros d'escorça. Certament, era com un llibret de paper bíblia. Sempre acostumo a agafar també algunes llavors.

Illa de faial. Peter's cafe a Illa Horta.

Destinació de navegants, aquests van convertir un cafè del port en tot un símbol de les illes, lloc de foto obligada al portal i a dins, on hi ha  un  atapeïment d'ensenyes de vaixells, fotos, mapes, etc. És típic prendre-s'hi un gin tònic, però com que hi entràrem a l'hora del cafè no el vaig prendre. Tot i l'emblemàtic del lloc només costava 2'30 euros.

A dalt hi ha el museu del Screamshaw. Tot tipus de treballs en dents i ullals -també algun os- de mamífers marins. Ens atén personalment una noia en perfecte espanyol. Comprem una dent de balena decorada -marbre del mar. No massa barata, però com que la caça està prohibida des de 1984 pensem que val la pena. Tot i que tothom parla de baleias són catxalots (baleias d'esperma)
  
Capelinhos. El naixement del paisatge

A ls dècada de 1950  fou notícia mundial una erupció volcànica -subterrània- que va durar tretze mesos. Diu que probablement foren dues erucions superposades.Amb conseqüencies dramàtiques.

Encara es veu alguna de les 300 cases -petites i típiques- que no van quedar enlavades del tot, com  les barques i conreus, per les emissions -que arribaven a més d'un km. Aquella comunitat quedava anulada per sempre. Els seu integrants, dues mil persones, van escampar-se arreu, sobretot a Amèrica y Canadà. El que deixaven enrere eren munts de lava volcànica i les ondulacions -suaus però èpiques- que formaren les cendres i sorra volcànica. Coses positives? la illa va guanyar algun kilòmetre quadrat i la zona s'ha convertit en centre turístic  i  d'estudi. Resta dret un far decimonònic. Les construccions modernes foren excavades sota la lava. Com m'agradaria haver agafat el camí  que partia d'alla i marxava solitari i pla resseguint la costa solitària. A l'àrea hi han grans extensions de bruc açorià, d'una estructura regularíssima, preciós. En vaig agafar un però després de sobreviure al viatge s'assecà. La zona no està potencialment activa però forma part "d'un complex volcànic fissural actiu".

A poc km Praia. Gran desnivell des de la carretera i per entre bosc arribem a una zona que vol ser i seria turística si no estigués al cul del món. Algunes poques cases açorianes, amb vegetació exuberant, alguna residencial, un parell de restaurants,  i unes casetes apartaments amb jardinet amb taula de lava, a cent metres de l'Atlàntic. Quasi desèrtic de gent fins i tot la platja, amb separació de seguretat. Està sota un cingle amb despreniments.   Aïllats dins una illa. Hi dinem i el cambrer -noi brasiler- ens diu que tenen linguiça. Llengua? li dic. Ho explica, el mig entenc i li dic: Nos dizemos llangoniça. Se sorprèn. Bé, al final era una espècie de xoriç, gustós.

Una artesania única. El miolo.

Curiós museu etnogràfic al Horta. Hi érem sols i teníem una noia que estava per nosaltres i que ens va explicar la història d'un metge que va dedicar mitja vida a treballar el moll blanc de la figuera! Miolo de figueira. És una artesania que nasqué als convents de monges.
Al Museu hi ha l'obra del doctor Euclides Rosa. Ingent, increïble. Laboriosíssima. Quantitat de miniatures fetes durant tot el segle passat amb la part interna dels branquillons de la figuera. Algunes amb mecanismes o llums. La manera que es conservin blanquíssimes fou un secret que no revelà. La cosa és tan extraordinària que hi ha gent d'arreu el món que va a les illes expressament per a veure-ho. Va fer exposicions per tot el món i se'n guarden les maletes i contenidors al museu. Comprem uns llibres d'etnografia a preu de saldo. Al pagar veiem que la noia és tan inútil com jo a l'ordinador. Li dic, avorrit ja, que no cal factura que li pago. Al final  ella també s'aborreix i fem la transacció com sempre s'ha fet: et donc els bitllets i em doncs el gènere. 

Porto Pim. Poètica.

Al costat d'Horta, la capital, prenem el darrer bany a l'única platja que hem trobat digna d'aquest nom. Vestidors, dutxes i lavabos gratis. Un banyista cada 50 m2. Repasso algun dels llibres comprats al Museu: Oficios tradicionals de les illes de Flores i Corvo, contes populars, opuscles sobre notes històriques, una sobre el dialecte açorià.  Adormecer en Porto Pim, és una cançó que conté tota la màgia de les illes i canta la seva solitud, canta la lua i la lareira i el mar batent les roques de les platges i de sota els cingles, mentre s'adormece Porto Pim. Imatges que suggerent tot l'encantament  d'aquestes illes.  -ara veig que no és a la xarxa, però ja en penjaré de millors encara.
 
Títols d'alguns temes -avançament
:  

La informació que més d'un m'agrairá sempre. La tristesa portuguesa.La major gesta de Portugal. Dues aportacions molt valuoses. El portuguès més admirat. El portuguès i el català. Els catalans i els portuguesos. El futur és portuguès- Teoria "peregrina".

Si a algú li han semblat interessants, crec poder dir  que el contingut encara li trobarà més.

11 de maig de 2012

Comentant quatre observacions inèdites

Decepció

Parlava amb  un vell amic, savi en economia i que llegeix quasi tots els diaris cada dia. Però com tothom erra la ruta. Compartirem l'escepticisme  en el futur, i vaig aconsellar-li Larra, el gran escèptic i crític. Em va contestar "jo estic situat en el temps i preocupacions d'avui". Ignorava que res a canviat i el que aprendria amb Larra -tot i que li faltava un bull i uns quants anys.

Frustració

Si els catalans no ens sumem a la campanya del no vull pagar i no veiem que això-no ens enganyem- és una palanca i  la guspira cap a l'emancipació -com l'enfonsament del tè ho fou a USA- és que no tenim arreglo i ens hauríem d'aplicar les paraules d'aquell capellà que digué -cito de memòria:


"EL POBLE QUE NO SAP LLUITAR NI DEFENSAR ELS SEUS DRETS NO NOMÉS SERÀ CONQUERIT SINÓ QUE MEREIX SER CONQUERIT I SOTMÈS"
 
Indignació

Festival Perelada.  Actuació Serrat-Sabina. 200 euros l'entrada!!!. Siguem benevolents però  i pensem que "aquests dos nois de barri, compromesos amb els valors de l'esquerra..."i tota la mandanga,  lo que pretenen és esquilar els rics -diuen que són els que van a aquest festival. Els pobres que ho escoltin des de fora.


Chapeau i matrícula

De la mateix manera que vaig maleir al Sabadell per haver agafat la bèstia corrúpia d'en Xavier Sarda per donar lliçons -en un anunci exemplaritzant (sicsics) felicito a Oliu, director del Banc de Sabadell quan diu a LV: LA CRISI HA ACABAT. AQUÍ ENS QUEDAREM. (És lo més brillant i valent  que he sentit darrerament)




Una indignació de propina

Diu l'anunci:


Yo compro en Media Market. Porquè yo no soy tonto!!

Escoltin senyors, ni compro ni compraré a M M. I tonta ho serà sa tia.

10 de maig de 2012

Comentari a una sèrie històrica -la qüestió cabdal (és també una "Casualitat" critèrica)".

Vaig pel tercer capítol del Sí, Ministre -un dels millors, per explícit. Parlava l'ingenu i novell ministre, de la necessitat de retallades -fa trenta anys ja- per a reduir despeses inútils, a través d'una major eficiència, racionalització, evitació de duplicitat de funcions administratives, despeses suntuàries, etc, etc.  Òbviament això passava per eliminar funcionaris;  òbviament se li va montar un ciri de mil dimonis. Òbviament va veure que estava agafat de peus i mans a la roda de l'administració, del sistema. Això tan obvi encara no s'entén avui; això tan obvi és el que deia jo al passat post -justament, per això ho etiqueto com  Casualitat- Què en fem del personal que sobra? -la qüestió cabdal. És possible que ningú -governant o no- no ho sàpiga? Que fins i tot ningú no ho plantegi o debati?

Fou divertit el moment, quan el ministre, cofoi per la perspectiva d'aprimar l'administració és informat pel seu secretari "permanent" que la plantilla ha augmentat en quatre cents funcionaris! Eren necessaris per a desemvolupar  l'aprimament de l'administració! Així mateix quan planteja vendre quantitat d'edificis públics buits o inútils. Un darrera l'altre el Secretari P. li va negant la possibilitat de vèndre-los, amb les més diverses i abstruses però reals excuses, tan reals com abstruses són les administracions públiques.

7 de maig de 2012

Europa s'ha adonat del que jo ja fa temps que deia . I pregunta pèrfida sobre la "república"

El 2010 publicava jo al Contrapunt: "¿Què passa aplicant austeritat a l'administració pública? per exemple suprimint informes, activitats culturals i artístiques, publicacions, personal i un llarg etcètera? -o infraestructures!.En primer lloc grans estalvis al pressupost, sí, però ai las..., també un considerable augment d'aturats, que caldrà mantenir. Com resoldre aquesta paradoxa -essèncial-, aquest monumental atzucac? ... Penseu. I si no trobeu la resposta -"clara, com un got d'aigua clara"- cliqueu aquí. Però primer feu l'exercici de pensar sisplau. Si no hi esteu d'acord penseu també els arguments per a rebatre-ho  i  les vostres solucions.

Mireu, sé que no hi podré fer res, però com a mínim deixeu-me el plaer de dir que no errava. Al cap de dos anys, els dropos que ens manen han vist el problema. Espero que aviat vegin la solució, el camí que uns quants anem predicant fa dècades. No ho crec.

Dic això, perquè això ha estat el leit motiv de les eleccions franceses 2012.

Per cert, detall "inoblidable" sobre el moment econòmic: SOBRA MÀ D'OBRA. 
(rima i tot, mira)


Intueixo que no s'entén massa la qüestió. La replantejo així:

"QUÈ EN FOTAREM dels treballadors de les empreses de catering, d'obres públiques, dels diplomats que fan informes, músics, impressors, etc, que es queden a l'atur per mor d'una austeritat de l'administració?


Pregunta pèrfida sobre la " república"


Avui el Miquel Iceta babejava davant l'elecció del socialista francès, cantava excel.lencies d'aquell himne "infecte" que és la Marsellesa i cantava a  la república -francesa.

Perquè tants catalanistes i demòcrates perden l'oremus per una república
que ha anorreat les cultures i llengües pròpies de l'hexàgon, ha instituît la mili obligatòria, centralista com cap règim, amb una presidència que costa moltíssims més diners que la nostra Casa real, etc