31 de maig de 2012

Viatge a les Açores i coses del país. Cap. 7. Viaje a las Azores. Inici de les notes sobre el curiós fet portugués

El descobriment que més d'un potser m'agrairà sempre.

Em decep que quan parles de música portuguesa tothom diu: ah, el fado -es pronuncia fadu. Justet es coneix José Afonso, Dulce Pontes i Madredeus. A més a més, en realitat el fado només el copsen els portuguesos, o els que estan en vies de ser-ho. M'he pogut fer a mans amb uns recopilatoris de música portuguesa -pop, protesta, etc- no fado i que al nostre país és introbable. Aquest discos m'han confirmat el perquè,de sempre,  esperava amb interès Portugal a Eurovisió. Cançons senzillament brillants i viceversa, d'una musicalitat de gust universal  però amb el punt de diferenciació just per a gaudir quelcom nou.   És possible que algun músic d'avantguarda hi trobi ingenuïtat.

Tristesa portuguesa

Si algú us diu que entén el fado és un snob, o d'una hipersensibilitat extraordinària. Més que música el fado és sentiment, expressió perfecta d'un dels trets principals del poble portuguès: la tristesa, positiva! diuen. La lletra, música, l'entonació única- inimitable per un no portuguès- del fado, és com una submersió de l'esperit a la tristesa,   especial. Una manifestació sentimental particularíssima i amb la que s'hi troben molt a gust. Vet aquí les paraules d'un taxista lisboeta: "que triste é Portugal. E por ele que eu gostai tanto " En parlaré més del curiós caràcter portuguès

Dec ser l'únic català, espanyol, o terrícola, que té la música d'aquest país entre les primeres en preferència amb la catalana i anglesa. Hi connecto sense saber massa perquè.

El consell. Dos artistes -enllaçats

Per pressions familiars Jorge Palma estava encaminat al pianisme clàssic, se n'escapà i ens legà el gaudi d'una obra de gran alçària i la seva interessant veu. Memòrias dum Cidadao frustrado.

La cancó de l'açorià Luis Alberto BettencourtAdormecer en  Porto Pim hagués estat la cançó adient. Parla del moment que va decidir tornar a l'isolament de les illes, de la vida fora de la confusió mundana. Ens porta a recordar o a imaginar la vida senzilla i silenciosa dels pobles açorians, l'Atlàntic batent les Aigües als peus dels espadats o las roques, a les noites sem fin... Com que no hi és penjo Sempre que cae uma estrela.  Música més fàcil que la del Palma.

Em faria il·lusió compartir  i haver descobert a algun lector el gust per la música portuguesa, sovint bàlsam   per l'esperit. Suposo que per entrar-hi cal una mínima dosi de malenconisme i ingenuïtat, o sia portuguesisme.

La major gesta de Portugal.

Portugal va circumvalar el món, van descobrir terres -ells no en diuen conquerir,compte!- i cristianitzar milions de persones, és el país continental amb les fronteres més antigues del món, tot i això un dels seus grans filòsofs afirma resolut que la seva gesta més meritòria és haver sabut resistir i no haver estat engolits per Castella -a diferència dels altres regnes peninsulars o d'ultramar.

 El portuguès més admirat de la història? Sorpresa?

La televisió pública portuguesa va convidar a votar el portuguès més important de la història. Entre l'estupor i ràbia de molts va guanyar Oliveira da Salazar -estupor no pas general, ja que el va votar la majoria.  La manipulació fou impossible ja que el procés fou net. No entro si fou una dicta dura o tova. De fet es va alinear amb els aliats a la SGM. Això ja palesa la complexitat del país veí i el desconeixement absolut que en tenim aquí. I desinterès. M'ha vindut a la memòria que aquesta votació es parlava de fer-la aquí, però cap cadena va gosar. Canguelis és la paraula. Hagués guanyat el generalet?

20 comentaris:

Anònim ha dit...

Portugal és per a mi "Grandola vila morena"... i ho serà sempre. És un himne i -a la vegada- un clixé desat al fons de l'ànima on romanen mig adormits els records d'una vida plena, cada cop més llunyana i dificil de projectar en aquest cinema dels somnis que és el nostre cervell.

"La melancolía es el placer de sentirse triste" escriu en Jaume Durán Barquet al seu blog. I això explica, grosso modo, potser el caràcter portugués a que fas referència, amic Criteri. Vull dir que, en la essència d'aquest estat d'ànim o de caràcter, s'hi troba un punt de gust i de plaer que fa que es pugi dur amb naturalitat i viure així cada dia. El fado el tinc molt escoltat i estudiat. És a'ls baixos fons de Coimbra on el vaig descobrir el fado. De vegades sembla una música malaltíssa de tant que capgira els sentiments en el propi si, però això ja ho tenen també, el tango i el flamenc. També, moltes cançons del folklore català (res a veure amb la sardana), parlo de cançons ja perdudes que a mi em cantava la meva tieta per fer-me dormir quan era un nadó, cançons tendres que em feien molta pena i sovint em feien plorar.

Antonio de Oliveira Salazar, si bé va ser un dictador, no ho va ser amb una guerra civil amb un milió de morts de per mig. Encara que van patir una llarga guerra colonial a Angola i Moçambique no va tenir-ne les connotacions d'una guerra fraticida com la que vam patir nosaltres. Es per això que en una votació allà, pugui sortir Oliveira com a home de bé mentre que a Espanya -n'estic segur-, seria d'escàndol el resultat d'un plebiscit a favor o en contra del regnat de Franco.

Anònim ha dit...

He oblidat parlar del epígraf en que et refereixes als navegants i descobridors portuguesos ensems amb els intents dels castellans per annexionar-se per la força aquell territori veí.

Amb la derrota dels catellans a la batalla de Aljubarrota l'any 1385 el rei Joao I, va posar fré a les veleitats expansionistes del rei Juan I de Castilla i les forces francesas que l'acompanyaren. Hi ha un monestir preciós a la població de Batalha que va ser edificat per ordre del esmentat rei portugués, per a conmemorar la victòria i la intervenció divina en aquella decisiva batalla.

Pel que fa a la colonització dels territoris sotmesos a la hegemonia portuguesa, s'ha de dir que tot es deu a la magistral jugada que els hi van fer els polítics portuguesos recolzats en els superiors coneixements geogràfics que tenien els navegants portuguesos qui mitjançant el Tractat de Tordesillas els hi van fotre un gol per tota l'esquadara als ineptes i poc preparats Reis Catòlics, de la mà del seu aleshores monarca Joao II i els seus espabilats representants. Només dir que es van quedar amb tot Brasil qui territorialment, doblava el territoi sota domini espanyol a més de les posesions a l'África. Com sempre els espanyols fent el carallot.

I això es tot, -que no és poc-, amic Criteri, per avui.

Criteri ha dit...

Bon -per documentat-complement el que ens aportes. Encertada la definició de malenconia. La saudade portuguesa té però algún tret propi, afegeixo lo de l'escriptor portugués Manuel de Melo que la va definir al 1660! como «bem que se padeçe y mal de que se gosta» (bien que se padece y mal que se disfruta).No sé fins a quin punt aquest sentiment el tenim la resta de peninsulars.
Exacte, el fado és com el flamenc, no és cosa de posar el disc i dir : oh que bonic!
En quant lo d'espanyol més il.lustre seria interes. veure-ho. Si es van acollonir seria per alguna cosa.

Criteri ha dit...

Afegeixo la gran amistat de sempre de Portugal amb Anglaterra, que els van ajudar a alliberar-se de Castella.
Recordem que va ser el Vaticà qui va establir les bases del repartiment de les noves terres.

(molt interessant, a recordar: "recolzats en els superiors coneixements geogràfics que tenien els navegants portuguesos"

Criteri ha dit...

Ah, el pacífic caràcter portuguès queda ben palès a la "revoluçao dos cravos". Una revolució amb només 4 morts -a mans d'algún policia boig.

Però ai...la puta realitat...Van entrar al poder els comunistes com elefants a Sotheby's, van començar a nacionalitar empreses, perseguir salazaristes i el somni d'una democràcia encara va trigar uns anys.
No és així?

Anònim ha dit...

La revoluçao dos craveis... encara tinc desat a algún lloc de casa l'emblemàtic poster del nen possan't un clavell a la boca del canó d'un fusell d'un soldat. Sí, malauradament va ser així com tu dius, Criteri. Jo hi vaig ser molt de temps i vaig coneixer els capitans Piris de Almeida, Costa "no se qué" i el comandant Otelo Saraiva de Carvalho. Hi havien molts més com en Vasco Gonçalves i tants i tants d'altres que ja he oblidat. L'Alvaro Cunhal va ser el més fill de puta dels dirigents comunistes d'Europa. Sort que tot va passar i ja és oblidat. Aquí a Espanya no vam arribar a tant, per fortuna.

Manel ha dit...

Aquí tenim idealitzada la revolució dels clavells. No ens descuidem que la presecució de l'esquerra va fer que saltessin del seu lloc la gent de l'administració portuguesa, tristos funcionaris, que sabien com funcionava el país, provocant un desori immens.

Com diu Criteri, el desconeixement dels nostres veïns és gran i aquestes informacions segur que seran molt útils.

Anònim ha dit...

Bon dia, Criteri. Avui es dissabte i tinc ganes de parlar. Es veritat que n'hi van haver-hi pocs de morts però no sols al bàndol "revolucionari" si no entre els membres de la PIDE que van haver de patir la revenja del "poble" airat. Jo en vaig veure un de cas. Va ser a Lisboa a un carrer amb una baixada molt pronunciada per on passava el tramvia, no gens lluny d'on es el carrer principal on hi han els docks que vorejen el riu. Un paio de la policia política va ser reconegut i per més que va intentar fugir va ser enxampat i mort allí mateix colpejat i mòlt a puntades de peu per una massa d'exaltats, molts d'ells de raça negra. També recordo enfrontaments a cops propinats amb els pals de les pancartes en que es manifestaven dotzenes d'individus de diverses faccions enfrontades a la Praça do Comerço on es van abocar i cremar milers de diaris -d'una tendencia determinada-.

Pel seu interès històric i com a curiositat, et recomano aprofundir en l'estudi de la guerra que va enfrontar Isabel de Castella vs. Juana "La Beltraneja", entre Castella i Portugal i que va derivar en un enfrontament entre ambdues flotes per l'hegemonia de l'Oceà Atlàntic. Serien però, els portuguesos qui acabarien imposant-se als castellans en la decisiva batalla naval de Guinea, curiosament provocada per cobejar les seves riqueses en or i esclaus. Més endavant, ja amb els Reis Catòlics, es signaria la Pau d'Alcáçovas, pas previ a la signatura del Tractat de Tordesillas al que em vaig referir ahir per il·lustrar quan intel·ligents que van ser i com de bé jugaren les seves cartes els portuguesos. Molt abans dels fets relatats en l'anterior paràgraf, és cert, com tu dius, que van existir les anomenades "bulas alejandrinas" que arran del descobriment d'Amèrica per part de Colom, van servir perquè l'Església, àrbitre absolut i acceptat tàcitament per tot l'orbe cristià, concedís tota classe d'avantatges als monarques espanyols. Amb el pas del temps i després de les contínues queixes i escaramusses sostingudes amb els portuguesos, es va passar a la Pau d'Alcáçovas i després, ja definitivament, al Tractat de Tordesillas, on es va acabar consumant el gol sobirà que ens van fotre els amables, pacífics, però no menys savis, portuguesos.

Evocacions ha dit...

Sempre he sentit un apreci per Portugal, amb gent més culta que a moltes altres nacions europees. Potser un dia us explicaré una anécdota.
Grancrònica i grans comentaris avui

Criteri ha dit...

Ignorava això dels morts de la part salazarista -per part de negres, com dius- però cert que debien haver-hi violència també entre portuguesos blans Però certament tot més "light" que cap altre revolució.

Certament Manel i Evo estem aprenent bastant sobre els nostres pintorescos veïns.

A les proximes entregues parlaré d'altres coses curioses.

Anònim ha dit...

Pintorescos veïn?

Anònim ha dit...

He volgut dir pintorescos veïns? No entenc el sentit...

Anònim ha dit...

Deixo un enllaç d'interès pels que els hi agrada Portugal:

http://www.elperiodico.com/es/noticias/barcelona/portugal-mas-que-fados-1874926

Salutacions.

Criteri ha dit...

Pintorescos, curiosos, especials, com els anglesos, per això són tan amics.
Gràcies per l'enllaç, ha de ser interessant. No hi ha massa cosa d'aquestes a la xarxa. Les que aquí diem i dieu:) i poca cosa més.

Criteri ha dit...

He vist l'enllaç i he buscat una mica més i puc assegurar que no he trobat res que parli dels portuguesos amb una mica de cara i ulls.
L'enllaç és bo, això sí, perquè anuncia uns actes del dia de Portugal i intentaré anar a algún.

Anònim ha dit...

"puc assegurar que no he trobat res que parli dels portuguesos amb una mica de cara i ulls." A això dius que no es parlar dels portuguesos? T'en fots o què?

PROPUESTAS. LUNES. 4.6. 2012 | JORNADAS. SEMANA DE CULTURA PORTUGUESA EN BARCELONA

El festival tiene como objetivo promocionar el circo, el cine y el diseño portugueses y se organiza para conmemorar el Día de Portugal, que se celebra el 10 de junio.
Galería Il·lacions. Notariat, 3. De 10.00 a 14.00 y de 16.00 a 20.00 horas. Entrada libre. Hasta el 9 de junio.

Portugal, más que fados

Tan cerca y tan desconocida. Para muchos, una tierra que se mueve con la cadencia del fado y que sabe a bacalao. En la realidad, un país con arte puntero, cine independiente y música experimental que un año más -y van seis- aterriza en Barcelona para promover su producción cultural a través de la semana Portugal experiencia / Portugal convida. Organizada por el consulado, esta iniciativa se realiza con motivo del Día de Portugal (10 de junio).

El festival se desarrollará en cinco espacios distintos y combina manifestaciones culturales y lúdicas como exposiciones, gastronomía, cine, música y fiesta. Y todo ello, gratuito.

El viaje al país vecino se inicia hoy con la apertura de una exposición en la sala Il·lacions. Se titula de Entre outras coisas y reúne a cinco artistas de diferentes disciplinas que interpretan algunos poemas de As coisas, de la escritora Ines Fonseca. Los artistas son el fotógrafo Pedro Macedo, el ilustrador Joao Fazenda, la ceramista Maria Ana Vasco y el diseñador de moda Ricardo Dourado.

Las jornadas siguen mañaña, martes, en la Filmoteca de Catalunya, con un ciclo de cine independiente portugués que abrirá el director Edgar Pera y su filme El Barón (22.00 h. 4 euros). Hasta el siguiente martes ,12 de junio, este programa proyectará más de media docena de cintas, como el documental Bolaou y los filmes de ficción Guerra civil y Palacios de pena.

La naturaleza de las Azores es el eje que une la pintura de Manuel d'Olivares y el piano de Miran Devetak, que mostarán su trabajo el miércoles en el CCCB (11.00 y 19.30 h). El jueves, la acción se trasladará al Col·legi d'Arquitectes, donde se presentará un libro y un documental sobre el arquitecto español Joao de Castilho (19.00 h). El festival culminará el sábado en los Jardinets de Gràcia (16.00 h) con artesanía, degustaciones, actuaciones del Circo Chapitô y la música de Lula Pena y Blind Zero.

Silveri ha dit...

Anònim, dir que Portugal huele a bacalao i fado i que tenen cine i art punter no és massa cosa, no?

Jo volia esmentar però els músics: Betancourt fa una música agradable i senzilla. El Jorge Palma, és efectivament un músic de mires més avançades i la canço és una gran composició.Jo no en tenia ni idea.

Anònim ha dit...

Certement, no és massa cosa aquesta frase però, i la resta d'ìnformació que és ben abundant... això no ho heu llegit Silveri i Criteri o és que només llegiu allò que us sembla, petits bacons?

Criteri ha dit...

Silveri i anònim, tranquils, tot ha estat un malentès. Jo em pensava que era un reportatge i era una agenda, molt interessant, com ja havia escrit. Disculpa bandarra.

Anònim ha dit...

Disculpes acceptades. Tens raó soc un bandarra ;-)