Què s'ha de fer quan veieu algú que té raó? Parlarem de la independència

Pla aconsella una cosa en la què hi estic més que totalment d'acord, si és possible: "Quan veieu algú que te raó, el que heu de fer és estirar-li l'americana, tot recomenant-li calma i serenitat." A algú que li vaig dir no ho acabava d'entendre. És el que m'haurien d'haver fet moltes vegades a mí. Si tampoc ho teniu clar, imagineu-vos una persona sola que té la raó, discutint -o debatent- contra un grup o massa. (gràcies Carles Armengol, per descobrir-me la cita).

Pla, la psicologia , o filosofia, feta humor.

Parlem de la independència. La quarta via

Porto anys parlant i escrivint sobre la independència, quan n'érem quatre i mal vistos els que ho feiem i ara que sembla que hauria d'esmerçar-m'hi més,no dic res. Trobo que ja hi ha massa gent que ho fa. Però com que ho fa, en general, no dient el que jo vull sentir, estic preparant  una mena de manifest concluent i critèric sobre quin és la fita i el camí. El quart. La quarta via.

Ara, el que és més obvi i evident per a a mí, és que NINGÚ té la més remota idea de com sortir-s'en del follón que no saben ni donde s'han metío.  Però ja se sap catalans, qui alguna cosa vol alguna cosa li costa. I segur, segur, que tot no es farà ni serà del gust de tothom.

EL SUPERHEROI DELS CATALANS I ALTRES HEROIS. El model ideal de saviesa és el català?

Nota.- Els apressats, desconfiats, i lectors de matèries més lleugeres, llegeixin almenys la lletra en negreta.

Aparteu les criatures! -guardeu-les- i pareu atenció. Això és més seriós, el més seriós, ambiciós -o el que sigui- que he escrit aquí -pretensió que porta el risc de despertar patètica risibilitat-.

Partint del llibre El Balmes de Josep Pla, de Mn Ramon Pou i Rius -finura i intuició- vull explicar per què l'heroi de Pla fou Balmes. Espero que us sorprengui com a mi.

Com a balmesià i planià m'ha omplert de satisfacció llegir Mn. Pou. M'aferrat en la convicció que són màxima expressió de la intel.ligència, si més no la catalana, poc aimant d'embolicar-se en massa profunditats però la més profitosa i útil a l'home. Pou afirma que això és un tret del caràcter català -algú s'ha donat que Balmes vol dir cavitats poc profundes?

Balmes, l'alter ego de Josep Pla

"Balmes fou per a Pla una consciència submergida, que avala la seva manera de ser... s'hi identifica en allò que és la seva passió: escriure, publicar, defensar l'ordre, ser realista, tocar de peus a terra,...l'economia sanejada. La moderació balmesiana té captivat, fascinat l'esperit de Pla." Tota la moderació en l'ordre social li ve de Balmes, diu Pou.

Comencem reconeixent que Pla va obviar els primers escrits apologètics de Balmes -segur que per la seva manifesta incapacitat, fins ben gran, per a la metafísica-. Deia també que el trobava massa barroc en ocasions -Pou ens fa veure que òbviament Balmes era fill del seu temps-. Sovint sembla que el rebaixi a la categoria d'artífex de la filosofia del sentit comú -en el sentit del common sense anglès però, diferent del horse sense- Afirma que Balmes no va crear cap sistema filosòfic i que feia poca filosofia. Pla no tingué en compte que va morir massa jove per a crear escola.

El "capteniment conservador d'amdós" però no és ben bé igual. Pla, diu Pou, en té prou amb professar l'ordre revolucionari i Balmes "vol acció, un fer implicat i replicat; complicar-se en el corrent humà, sovint a contracorrent". Extrec de Micronet: "...criticaba con dureza los modos en que Espartero se hizo con el poder e instituyó un régimen liberal-progresista. En el año 1841 marchó a Madrid, persuadido de que su presencia en la capital era la única forma de defender el sistema moderado contra el partido progresista en el poder". O sigui, com que Vic li quedava petit, el capellanet agafa i s'en va a Madrid a canviar el país! Sensacional. I la seva proposta dinàstica, sens dubte, hagués evitat tots els trasbalsos posteriors que ha patit la història d'Espanya.

En parla Pla

"...no deixa de ser curiós constatar que en un país que tendeix a formular idees en general ininteligibles i gravita en l'afany d'aquesta fraseologia ideològica, hagi produït una filosofia pobríssima...Si agafeu el millor llibre de de filosofia que ha produït aquest país, El Criteri, afirmació probablement indefectible, us trobareu amb el llibre de menys filosofia del continent...Això està bé, i és l'explicació del seu èxit entre nosaltres...(XLIII-702-73)

Pla escrigué sobre la perfecta síntesi en Balmes de l'home pensador i el pràctic: "la dosificació d'aquests dos sentits constitueix el tipus huma més complet del país" "...Balmes és encara bastant viu; que pot ser de gran utilitat i profit. Frigorificar Balmes serà una mica difícil" Per a vergonya del país la predicció de Pla no és massa exacta.

Del Balmes polític

Si com a pensador el valoraba, com a polític arribà a dir: "és l'encarnació màxima, el legislador perenne de la posició catalana més profunda i més contrastada per les circumstàncies...la quinta essència del conservadurisme liberal, és a dir la flor de la vida moderna en el que té de més estrictament ètica i civilitzada"..."Balmes fou un moderat típic, inteligentíssim, d'una sagacitat impressionant. No em sembla que el segle vint hagi donat, en la política, un altre home de la seva objectivitat, d'elevació, i de més viva sensibilitat per les coses públiques" (XXXIII-161-162)

I reblant el clau: "És el català del segle passat que manejà més idees i tingué una més vasta curiositat intel.lectual" (XXXIII-157)

Conclusions

Mossèn Modest Prats va dir a Pou que Pla -ratllava els 83- estava preocupat per la transcendència de l'home i que llegia Michele Federico Sciacca. Dada que coincideix amb un dels ultimíssims escrits: " En aquesta península, tan pobra en filosofia -Catalunya encara més-, el professor de Gènova, parlant i escrivint, em descobrí un món nou -això no vol dir que no tingui un gran respecte per Jaume Balmes...-Materialista i cientifista com vaig ser en la joventud, ja tard en la vida, el professor Sciacca em descobrí un altre món. Aquelles hores de Gènova han estat per a mi inolvidables".(XLIV-562). Per quins set sous hi fa sortir Balmes al costat de Sciacca en una qüestió que tant el preocupava en aquelles darreries de la seva vida? Pla fa aparèixer Balmes des del Quadern Gris, volum primer de les seves obres fins els "Darrers escrits" volum últim-. Pla va viure sempre al costat de Balmes. "

"La moderació de Balmes és el constant punt de referència de Pla. És que en definitiva, l'ombra de Balmes planava sempre sobre Pla". Amb aquestes paraules clou Mn. Pou el seu treball.

"Pot existir un doctrinarisme dretà tan irreal i pertorbador com un racionalisme d'esquerra. Balmes està fora d'aquests engranatges" Com jo. I com això, altres intuicions confirmades en el treball de Mn.Pou, m'han omplert d'un goig especial; d'orgull pel nom del modest blog i de la responsabilitat que aquest modest Criteri sigui el primer del món. Vull dir de la Xarxa:)

Moltes més coses trobareu al llibre esmentat, que el podeu encarregar a la xarxa de biblioteques.

SEGONA PART

Altres superherois

"Amb Maspons va nostra raça, amb ell Nosaltres Sols"

Donava per conclòs això, quan he vist -Casualitat- a l'index de conferències anuals a Vic sobre Balmes un nom: Francesc Maspons i Anglasell!

Els escrits del vallesà no estan massa disponibles- i els seus llibres sobretot són de lleis-, però el dia que vaig llegir-lo per primera vegada de seguida vaig considerar que em trobava davant d'una intel.ligència excepcional preclara i de criteri justíssim, com poquíssims. I de nou la Casualitat: poc després em va caure un exemplar de Nosaltres Sols -1932- que em confirmà -sorprès- l'excepcional apreciació que jo tenia de Maspons i Anglasell. Jo no era el primer. Poques vegades he llegit lloa tan abrandada. Per tot això -i així el divulgo- incloc el biguesenc a la llista.

Heus ací l'home

(selecció d'estrofes)

Canto l'Home del dret. Seny clar. Cor recte

Més que la força fort!

Ja en Clarís ombra roja del martiri

allà Dalt ignorava el repós, amb els tràgics herois

que alliberar volgueren llars i ares

President Clarís, èpic Canonge

Ara ell confia, ja es reposa

i s'ha eixugat el plor

car veu que Catalunya ja té l'Home

que és el seu dret fet hom;

i aquest home (escolteu-lo jovenalla,

puny aspre i bes de flor!

Escolteu-lo i canteu-lo com el "pean" dels indòmits estols)

Aquest home d'acer, tot crua i nua

Raó: Es En Maspons i Anglasell: Cavaller del dret dels Pobles,

sense fums de Quixot!

A ell, llaor! Amb ell va nostra Raça,

Amb ell Nosaltres Sols.

autor: FILIAL

Encara un altre: Joan Lluis Vives

Pensava en la meva relativa erudició i -efectivament- encabat d'escriure això descobreixo un altre monstre: Lluis Vives. No és moment d'explaiar-m'hi i diré només dues coses: es acceptat arreu que fou el pare de la psicologia moderna. Cito San Baldomero Ucar: "La filosofía es, según Vives, una ciencia universal a la que nada se escapa y que engendra todo tipo de saber, pero un saber eminentemente práctico..."  reivindica Aristòtil a qui distingeix de "el modo de escribir de ciertos filósofos que confunden profundidad con vaciedad". Pla, Balmes amb Vives: la tríada del sentit comú i el seny!

Savis i savieses hi hauran, jo -català cap i la fi- considero que aquest pensament de tots ells planer però elevat, altruïsta, positiu i sensat és el més...assenyat.

A qui accepti la gran vàlua dels esmentats i tenint en compte les coincidències en el seu patró de pensament li proposo que reflexioni. Ens diuen cap a on hem d'anar -ara que anem perduts-? És clar d'on venim? Per què s'els arracona doncs? Quins patrons queden o hi han que siguin més raonables? Potser ens emboliquem però intueixo un camí.

I sembla que tot lligui

Partint de Balmes-Pla he anat a parar a la formulació del meu canon-balanç de saviesa, on afegeixo Graciàn, amb aquest silogisme: Mn. Pou fa marxar de costat Pla i Balmes; el prologuista Garralda diu -confirmant-m'ho- que des de Gracian ningú com Balmes. Fent el silogisme: Si Gracian és a Balmes lo que Balmes és a Pla, Pla val com Gracián. Matemàtic, tots units i coincidents en la defensa de la inteligència al servei de la utilitat a l'home -no sé si té massa a veure amb la doctrina "utilitarista"- i la seva dignitat. Encàrrec per a estudiosos: que interessant seria saber què pensaven Pla i Balmes de Gracian o de Vives. O Pla d'en Maspons -aquests coincidiren com a mínim en la signatura d'un manifest al costat de la floreta del país-.

Sembla que tot lliga i quadra; que potser ens hem acostat una mica més a la veritat, si més no al camí que hi porta, -camí i veritat aquí esbossats amb trina veu uníssona-. Per força la veritat ha de ser una i lluminosa. Enlluerna tant que no la veiem?

Aquí acaben de moment les meves tesis si no valuoses valentes.

Trailer- Després de l'agosarament en fer tesis "transcendents" potser és temps de modèstia i reconèixer la nostra ruquesa, amb el següent post : Montaigne i jo -dos tontos molt tontos- (el primer títol que s'em va ocòrrer)

Nota per a mi. He de buscar al disket una entrada del meu "llibre", per a refrescar la memòria sobre el "sistema filòsofic" que vaig decidir desemvolupar -un foli, no ens pensem-.

Una qüestio gens adient, però roent

Amb aquesta calor reconec però que no és el millor moment per "honduras", però ha vingut així. Post potent doncs, i no pas pel que jo dic. Esperò que sigui de bon llegir.

En alguns dels blogs que visito sura la qüestió filòsofica -ja sense cometes- penjada al post anterior a Jacko: si no seria millor viure -i escriure- més la sensualitat i les coses quotidianes tot relativitzant la importància i dedicació de les nostres divagacions, obstacle en el fruir -i fluir- de la vida real.

Part de la resposta era òbvia: és Pla: "Pla escrivia absolutament de tot" -no recordo on ho he acabat de llegir-. O sigui, que si a Pla, referent per a tants, no li feia res explicar la cuina de la sardina o els vents del país després de parlar de Chesterton, no hem de trobar rídicul que algú un dia vulgui ser profund i altres no.

En quant a la Pregunta: suposo que no podem triar entre ser superficials o profunds -ve de fàbrica-, i que allò difícil és controlar les mesures.

Torras i Bages no concebia "les lletres per les lletres", Cervantes tampoc, i l'escriptura de Pla és tot ella un acte d'altruïsme -ho sabia?- destinat a fer-nos més feliços, i això ho feia: instruint intel.lectualment i en allò tangible. Bé, això serien altres figues: s'hi val escriure només pel lluïment -etc- o cal idealisme?

Primera Casualitat

Després de redactar això trobo l'Agustí, a Can Vila, que amb rigor escriu això -no sé si ho embolica més-: "...m’ha quedat molt clar que en Pla, tot i ser un gran escriptor, un artesà i un artista de la llengua, no hi podem pas cercar ni profunditat, ni densitat espiritual. És un gran analitzador y “explicador” de la superfície de la realitat, amb una capacitat narrativa extraordinària; quan parla de l’humà, te descripcions psicològiques realment imponents (com la que en fa d’en “Xènus”) però alhora manifesta una incapacitat total i absoluta per anar més enllà del psicologisme, per tal de comprendre que de fet la “Realitat és una emprempta de l’Eternitat”.

En aquest sentit, “Incerta Glòria” d’en Joan Sales és al meu parer, un llibre molt més interessant que tota l’obra del gran escriptor que fou Josep Pla. Però cl reconèeixer que ambdós son necessaris per a la cultura catalana: Pla ens salva i actualitza la llengua; en Sales ens salva i ressucita l’ànima."

Segona Casualitat

Em va agradar la boutade de l'Efrem: Hi han dos tipus de persones: les que divideixen les persones en dos tipus i les que no. Reconec que seria dels primers. M'havia plantejat possibles divisions i penso com a plausible la que he llegit també justament avui a Ortega y Gasset -interessant però em fatiga-, a la cua del DNI. Deia: "...el reconocimento de dos castas de hombres: los meditadores y los sensuales. Para éstos el mundo és una reverberante superficie: su reino és el haz esplendoroso del universo...Aquéllos por el contrario, viven en la dimensión de la profundidad". (Bru de Sala, avui a la Vanguardia citava un pensador que dividia els països en guineus i eriçons)

I Ferran Soldevila, al punt, després de gaudir el Montseny:

Posta fina, cel fagedes
qui ha enganyat la nostra vida
empaperant-la de diaris
i entatxonant-la de llibres?

Tard però he vist que en el fons és l'eterna pregunta: On trobar la felicitat -i com-? elevant-nos? en la sensualitat per se? Sembla que hom creia -fins ara- que el consumisme ens hi portaria de pet.

La qüestio és abstrusa amb aquesta calor. Ja heu fet prou a llegir.

És escaient citar lo que acabo de trobar de Gaudí: El gran llibre a llegir, sempre obert, és el de la natura.

(El vers figura al manuscrit del "meu llibre". Aiximateix l'escrit en seria una mica representatiu, d'entre els molts temes que hi toco i remeno)

-II- Viatge a Londres i coses del país. Pirats i pirates

L'anterior crònica, potser interessà algun viatger i aquesta és d'interès més general. Això espero, però sempre esperem massa.

Jo i altres animals

On hi han animals vaig jo -porteu sempre pa, per a ells-. Les bestioles allà vénen i aquí fugen, és simptomàtic. Els esquirols mengen de la mà-. M'embadaleix observar-los a tots, i tan a prop. A un gran estany vaig passar una estona donant menjar a uns grans cignes. Tenia el panet a la mà i l'anaven estirant tot pessigant-me els dits, sé que hi ha que ho considera una activitat perillosa, el cert és que vaig adonar-me que tenia dues càmeres filmant-me. A Baker Street -casa del prime minister- al moment de la foto vaig posar la mà al morro del cavall que va començar a mig queixalar, jugant o que sé jo , cosa que també va despertar algún xisclet entre la munió de turistes. Què voleu, si això em diverteix?

Westminster i Darwin

Tothom parlant de Darwin i estavem solets, aquell matí de fina pluja, a la dolça penombra sagrada de la catedral, trepitjant la seva tomba. Ningú hi parava esment. Estava al costat de Newton, aquest enlairat en panteó. Així mateix l'estranya emoció davant les restes de Carroll, Dickens i Haendel. Hi han uns minuts cada hora que tothom guarda silenci i es convida a sentir una lectura. Amb St. Paul -la catedral dels londonencs- són les dues construccions més impressionants, dos llocs entranyables a visitar.

Catalans a Londres

Que ho fa que els catalans ens distingim tres hores lluny? Un vianant em va demanar una adreça i em va semblar que era català. Li vaig dir: Are you spanish? Yes. Català? Sí.

Al costat del Tàmesis hi havia una figura de Dalí i esperàvem fer-nos la foto corresponent, i li vaig dir a un grup que no marxava: Vinga catalans, foteu el camp ja. Es van posar a riure aquells catalans.

UK, el nord, la dissortada pàtria i Pla

Allà no es deixen fotre però tampoc et foten -el just i necessari-. Entenen el concepte de llibertat i democràcia. Aquí ens creiem que democràcia és votar i fer ampolles. Ells en porten molts anys, i aquí el nostre anarquisme mal entès tampoc no ajuda. Cada vegada més anyoro un país amb més ordre, civisme i cultura, més nòrdic. Al venir, sempre em ressona Espriu i el seu nord desvetllat culte, lliure i feliç". Ho mitifico? potser sí, també hi ha pillastres; era país de pirates, de pirats -són encantadors- ; en sé d'algun que li fa nosa el català. Potser però també és un mite la seva fredor i orgull. I és cert que treballen poc, i ben mirat Londres és un monstre superpoblat, tot i que l'agobi no el varem sentir com aquí baix. Certament hi han les hordes de Lloret, però pensem que a Europa ens té com a Can Pixa, aquí vénen a desbarrar una setmana. I allò principal: l'anglès no sap beure.

A Londres estant vaig llegir Pla sobre el dibuixant Pere Ynglada: Manejava el protocol europeu normal, però d'una exactitud infalible que aquí semblava molt complicat i que no és més que un saber viure amb les mínimes dificultats. Era reservat pero sempre portava la cortesia i correcció a uns extrems que en la nostra vida aspra, brusca i insegura -barreja d'exabruptes, febleses, enveges, adulacions, exasperacions sense fonament i de caigudes fàcils- feien estrany.

I "l'alegria" mediterrània? No tot és or. Tot venint, al bar de la Renfe hi havia quatre solitaris, capcots a la barra davant les cerveses. Vaig pensar en aquella estampa tan típica de
munions de "treballadors" de la City prenent la cervesa davant els pubs, sortint de les oficines, amb aquell esguard net i feliç.

Pla en deia: han inventat tot el que val la pena. -li he de llegir Viatge al nord- Recordo que algú esmentà alguna similitud catalano-anglesa, no ho sé. A part St. Jordi de patró.

El que fa anys que em fa ballar el cap és que Barcelona destaqui en el ranking de qualitat de vida. La insana, sorollosa, insegura, cara i atapeïda Barcelona! -La Vanguardia, tan moderada, justament acaba de fer un reportatge terrorífic, aterridor, de les Rambles nocturnes-.

Després de llegir coses i assimilar el viatge, crec poder dir que l'encant de Britania ve del respecte reverencial que tenen a la tradició. I viceversa -a casa nostra-.

Superficial o no, això és el que em sembla, i algú en treurà, espero, alguna cosa de profit.

LA MANDRA DE PENSAR I EL FUTUR

En aquesta ocasió demano al passavolant que no tingui mandra de llegir això .

Les meves velles i noves prediccions es comencen a acomplir amb precisió rellotgera sorprenent.

- Nacionalització general de la banca : el suplement econòmic de la Vanguardia està dedicat integrament a això. (no sóc comunista i tota la vida ho he defensat).

- Lobbies USA: Obama ha contractat ja, un industrial de l'armament -pagano-.

- En Sebastian, ha parlat de caminar cap a l'autarquia! I jo que tenia recança de dir la paraula! Em sap greu Sebas, jo vaig ser primer -t'ho han xivat?-. Quatre mesures imaginatives que tenen i tothom les critica! Com els pisos de 30 metres com a primera vivenda. Vaig profetitzar en públic que la mesura era tan bona que no s'aplicaria.

Acabo de llegir que el conseller d'agricultura de la Gene aconsella consumir productes catalans.

Comencen a afinar o és que n'hi ha dos que pensen?

- Ensurts climàtics: Obvio els de fora. A tot sudeuropa i a casa nostra ja hem patit un ciclo inèdit i terrible. Més greu és el seu origen: un xoc tèrmic pels 20 graus en plena "setmana dels barbuts". Callen això i la responsabilitat que hi té l'home. I que el problema ambiental és el més acuciant.

Estic segur que a més d'un les meves prediccions han provocat somriure. És probable que mica en mica s'els hi glaci. Això "va en serio" nois.

No presumeixo de res, voldria àdhuc equivocar-me. Tinc parcel.les d'estupidesa com la infinita majoria: sóc incapaç d'identificar més de 4 models de cotxes; inútil per l'oratoria quotidiana; no sé anar per Barcelona; mé's difícil entendre els surtidors de benzina, la renda i mil coses més. Però hi han magnituds d'estupidesa col.lectiva desesperants i inconcebibles: coses que ja es veien venir fa 25 anys i que encara avui l'immensa majoria no veu, remeis a la crisis que ens enfonsaran més en tot, etc. Com no es pot veure allò evident? Ajuntem a l'estupidesa comuna -congènita a l'home- la ignorància, l'egoïsme, i sobretot la mandra de pensar i el cóctel fatal està servit. Deu fer tres lustres que ho escriguí: "...alegres i confiats com ovelles cap a l'escorxador". Em mossego la llengua, tot i que no hauria de fer-ho.

Torno a recordar els conceptes claus: SOBRIETAT, AUTARQUIA I SOL.LIDARITAT (SAS)

Quan hi penso ric sol:

Pla estava sol d'excursió amb un ase a Sardenya. Després d'hores terribles sense que l'ase volgués donar un pas; amb un Pla extenuat i amb la bèstia mirant-lo displicent, escrigué: "Vaig pensar fins i tot que l'ase tenia raó." Em passa el mateix: potser sóc jo l'errat i em penso que ho és el ferrat. La cosa òbvia és que algú pixa fora de test, i cal saber-ho.

*Estic content d'ara haver-me enrecordat d'aquesta planada, tan adient i divertida.
Es troba a un llibre sobre les Illes del Mediterrani.