24 d’abril del 2013

Un aclariment que li vaig fer al Senillosa a El Periódico


Antonio de Senillosa escribía recientemente sobre el despilfarro del dinero público destinado a asociaciones cívicas. Aunque en algunos casos ello sea cierto, se equivoca al poner como ejemplo de ligereza la subvención a una sociedad coleccionista. El coleccionismo es la actividad de ocio cultural más extendida. Potenciarlo y colaborar en la recupera ión y salvaguarda de nuestro patrimonio son los principales objetívos de nuestra asociación, la cual, pendiente de subvención, ya ha organizado numerosas acti vidades. La función social del coleccionista se ejemplifica con personas como Frederic Marés o el pintor molletense Joan Abelló.

   Esteve Maspons. Presidente de la Associació de Col.leccionistes de Mollet i Comarca.

14 d’abril del 2013

Hijoputa! -va dir un mentre ens creuàvem

Baixant Via Laietana, sento un Hijoputa! Venia d'un noi amb el que ens vam creuar. L'improperi anava adreçat al conductor d'un supercotxe esportiu descapotable -no em digueu de marques.

Últimament, alguns articulistes parlen del ressentiment social. Vet aquí un cas paradigmàtic. S'ha de viure molt malament amb aquest sentiment. Jo puc sentir ràbia indignació davant els lladres i les injustícies -de totes les esferes- però mai he sentit, ni em passa pel cap i em costa entendre la reaccio del jove. Una manera de sentir, d'altra banda potser més extesa del que sembla, principalment, suposo, entre els defensors de la lluita de classes i alguns revolucionaris -de diferent pelatge.

7 d’abril del 2013

Viatge a Bilbao. Una breu crònica



Anava a escriure unes reflexions més que àcides acètiques, però per no fer enfadar ningú deixo només unes senzilles observacions .

Després d'uns dies a Bilbao -el mateix que amb Madrid i a València- vinc amb la impressió que Barcelona és inhumana -en el sentit que no està pensada per dur una vida harmònicament humana- i que a Catalunya no dominem l'art de viure, que hi ha massa façana i poca vida autèntica -ja deia Unamuno que ens perd l'estètica-, que alguna cosa ens perdem, suposo que enganyats. Això meditava després de passejar per un Bilbao de mida humana, més cohesionat malgrat la llengua i la política; de turisme equil.librat; amb famílies i molts nens passejant i jugant pel centre.  L'Alhondiga.-espai social, cultural, de trobada- provoca entre astorament i admiració. I tot és més barat.

Aquesta vegada la crònica viatgera és així de curtar, tot i que crec que més profitosa, doncs espero que serveixi per a que reflexionem sobre el nostre dia a a dia aquí, tan diferent. Més profitós que relatar l'anècdota dels nens i la xocolata, el llop de mar que es va posar la meva jaqueta o la camarera borda que ens va bordar perquè no sabíem la nomenclatura dels cafès, o...la meravella de Gaztelugatxe.

A manca de crònica com cal us deixo això.

Hemos estado en Bilbado
y comido bacalado
pero no hemos estao
ni en Bermedo ni en Sestao