25 de febrer del 2013

Viatge en creuer. Nàpols -la catalana-i els napolitans,Florencia, Villefrance, etc -cap IV-



Nàpols -la catalana- i els napolitans

L'Itàlia més tòpica. L'altra cara de l'Alguer. El centre  es pot assaborir mínimament en un dia. Fent cas omís als consells de les guies i sense saber encara si és perillós, vam anar pel barri dels carrerons de la roba estesa , de les motoretes que et surten per tot arreu, suposo que amb molts camorristes  -tot i que hi ha moltes petites botigues que donen normalitat  al barri. Sovint trobes petites capelles memorials personals a la façana dels edificis.  A una fruiteria hi vàrem demanar un parell de fruites, però el vell murri napolità va omplir-nos una bossa tot barbotejant i fent aspavents. El deixàrem fer només per l'espectacle. Preu no abusiu. Hi havia una aixeta per a netejar-les. Menjar en napolità és manyà, segons l'avi. Adosat a la paret d'una planta baixa -amb ciment i filat- trobàrem un colomar! Un grup d'homes ens va dir que no els donguéssim menjar. Ens demanàrem d'on érem i ens van dir que aquell barri tan típic es deia Espanya. El napolità té influències catalanes i de fet només va ser oficial quan Nàpols fou català -o catalana?. "L'entrada triomfal del Magnànim a Nàpols, que restà esculpida en l'arc d'accés al Castell Nou, construït sota la direcció de Guillem Sagrera, tingué lloc el 26 de febrer de 1443." Aquest castell és la principal fita arquitectònica de la ciutat.

Vagarejant pels carrers trobàrem un quiosquet on comprarem -a preu risible- un tros de la pizza per antonomàsia -la napolitana- i algun altre pastisset salat, d'arròs, empanada, amb la cervesa a euro. Mentre ho menjàvem en un banc ens venia una gran cridòria d'una taula d'una "terrassa" de bar. Un vianant ens digué: Stanno giocando a carte. Els napolitans són molt jugadors. Al cap de mig hora  tornem a sentir crits de dones, ara sí que era una bronca, en el més pur estil del cine neorealista. Ens trobàrem l'altaret del temple de la religió maradoniana, a la façana d'un bar. Hi passem a fer un cafè -tan petit com excel.lent- i comprar-ne una mica a granel en gra per la nova cafetera -res de Nesspressos. Pessebres a l'estiu. Tot un carrer. Les figures napolitanes són d'una expressivitat i qualitat emocionants, amb una estètica entre el barroc i la caricatura. Saben què és el caganer. A un mercadet de vell al carrer vaig comprar un llibre de disbarats futbolístics i un parell de jocs d'enginy a un euro -nous amb fascicle en valien nou- A Nàpols hi ha molt per veure. Ens quedaren les catacumbes extensíssimes, el Duomo -san Genaro-,  les esglésies i museus, i el Vesubi. Pompeia i Capri.
Pla té la teoria que el caràcter agitat i bellugadís dels napolitans ve del Vesubi. És com si estiguessin sempre a punt per fotre el camp, a punt per si erupciona. Quelcom imprès als gens. Pregunta: un senyor al carrer, tot xerrant, tenia les mans amb els palmells i dits encarats, com pregant, i les feia anar amunt i avall. Algú sap que significa?

Florència

No tinc res anotat. Recordo però el mal humor que ens va provocar que l'autocar aparqués tres quarts d'hora lluny del centre. De fet, crec que està fora de lloc divagar sobre tot lo que no sigui l'art i la bellesa omnipresent. Al mateix dia vèiem Pisa. Hi ha una fila recta de dos-cents metres de parades de souvenirs al recinte monumental de la Torre i el Baptisteri

Villefranche -prop de Montecarlo

Una cosa molt arriscada era anar a Montecarlo per compte propi des de Villefranche. Cap problema per anar-hi al matí en tren, però a la tornada s'omplien els trens i no hi cabia la gent. De fet, com a mínim dos grups van perdre el vaixell, un a Roma, on anàren a una casa de religiosos i l'endemà amb tren a Florència. 
Férem bé de no anar a Montecarlo. Villefranche és un petit nucli ple d'encant, costerut, encaixonat entre la montanya i el mar, amb el sabor estil rústic que els francesos tan bé treballen. Et rep un mercadet de coses provençals només al desembarcar. . Capella de pescadors decorada per Celine. Hi ha una gran ciutadella amb vistes, que ara conté tres museus gratuïts. Parlàrem amb uns british que ens digueren: scotish, no english. Hi vaig comprar una làmina joc amb la història agitada del poble amb els assalts que va patir, com a port estràtegic que era. No hi busqueu anar de vacances, és més car encara que la Costa Brava.

Al darrer capítol, anècdotes de a bord i reflexions

19 de febrer del 2013

Viatge en creuer pel Mediterrani-III- Marsella, Sardenya-L'Alguer

Per si algú vol conèixer quatre coses d'aquests llocs
 
Marsella la nova

Primer desembarcament. La diferència monumental que hi va trobar Pla als anys cinquanta, visitant-la un quart de segle després, quedaria empetitida ara. És una ciutat encara amb obres arreu. La importància econòmica del port és palpable. Els nazis, durant la ocupació, van acabar amb la Marsella bandarra i gangsteril de les pel.lícules. Van fer però una gran neteja aterrant els barris degradats, cosa que Pla qualifica de positiva però hipòcrita. Neteja que va completar l'aviació anglesa bombardejant els barris cèntrics. Per tot això Marsella és mancada d'un centre històric amb sabor i personalitat. És una ciutat del segle XX.

El nostre Alfons V el 1423 va saquejar la ciutat tres dies. És curiós l'accent marsellès, acatalanat i sense erres fricatives. Es consideren els reis de l'allioli.Cal retenir de Marsella: el barri de la Cannebiere -rovell de l'ou, fins i tot musicat-, el Port Vieux i el temple dedicat a Notre Dame de la Garde, símbol de Marsella -gran devoció a "la bona mére"-, dominant sobre un turó tota la ciutat. Hi comprem una original creu de vidre artesana. Al passar pels Docks -en anglès- la guia ens diu que no sap la traducció en espanyol -diu que moll no- i jo li dic que podria ser tinglado.

Limita amb zones de costa despoblades i abruptes. En definitiva crec que és un a d'aquelles ciutats que has d'anar descobrint tot l'encant i caràcter poc a poc. M'oblidava de les pintoresques illes d'enfront,amb el Castell d'If, on Dumas situa la presó del comte de Montecristo.


El dia de l'Alguer. Sardenya.


Des del primer dia que vaig arribar a Sardenya, tinc una debilitat per aquesta illa.
Pla. Servidor tenia unes ganes tremendes de trepitjar terra sarda. Sabíeu que estigué tres segles sota influència catalana, presència que es nota arreu, també als dialectes sards. Amb una mica de sort hagués esdevingut tan nostrada com les Balears. Sardenya és l'illa més gran del nostre mar. Ha estat castigada i colonitzada per a tothom. Excepte el ferèstec centre indòmit, terra de bandidatge i perills propis de novel.la. Les febres de les maresmes foren una altra gran xacra fins que els americans van fer net amb DDT els anys 1950.

Els kilòmetres previs a l'entrada són uns paisatges d'una mediterraneïtat especial i més lluminosa pels penyasegats de roca blanquissa. Un seguit de caletes amb torres de guaita dels espanyols a alguna punta. El cap Caccia -on hi ha la fantàstica gruta de Neptú.

No sé fins a quin punt tot això de la catalanitat de l'Alguer té sentit o és pur oportunisme turístic. El fet però és que el català és viu. Un dependent va anar a buscar una noia per atendre-n's al veure que érem catalans. Al preguntar si parlava català, va dir que alguerès  -això sí. A l'Alguer es respira una quietud i serenor, més mediterrània que italiana, diguéssim. Els carrerons i la façana de mar són agradabilíssims.
És una illa grandiosa i no m'agrada conduir, per tant dubto que algun dia compleixi el meu desig de recórrer-la i conèixer una mica a fons o descobrir-la, mai millor dit, ja que és l'illa amb més misteri, plena de costums ancestrals, racons ignots i antics, al costat d'erms, pobles perduts i costes d'aigües de blaus inèdits.
Les llengües

No hi ha lloc al món amb tanta varietat lingüistica: Italia, cors, català i el sard que consta de tres dialectes principals que al'hora es divideixen en moltes varietats locals

Tornada al vaixell

Una de les coses de més qualitat del creuer foren els espectacles que cada nit ens oferiren al gran teatre, no massa llargs, distrets i professionals. Aprofitaven per a fer promocions. El presentador era un francès de simpatia teatral però que encomanava optimisme. Era el director del creuer.

7 de febrer del 2013

VIATGE EN CREUER PEL MEDITERRANI -II- Cròniques de vivències i llocs

Atenent alguns lectors recupero la crònica  de vacances que tenia mig oblidades, tot i que em falta acabar-les del tot.
Mai m'havia cansat tant en unes vacances: t'has de llevar d'horíssima per poder "veure" cada ciutat -en unes hores-, caminant sense parar. El creuer és un món multiclassista: des de l'ambient de "merendero" de riu als matrimonis senyors d'etiqueta. En general els viatgers més desmanegats eren catalans -si la dona ho diu segur que és així. Personalment intento vestir adequat a l'ocasió. A un espectacle dels que fan cada nit, on se sol anar mínimament arreglat, van fer pujar a l'escenari un individuo. Anava habillat amb una samarreta plena de lletres, unes bermudes plenes de butxaques i unes xancletes piscineres de colors. Com va, aquest -vaig pensar. Era de la "cosmopolita" Barcelona. Així mateix les vestimentes elegants al "Dia del Capità" eren escadusseres. De totes maneres no tornaré mai a endur-me vestit i corbata. Resulta que el capità no passa per les taules si no que et "rep" al teatre per a fer la foto. Òbviament tenen molt negoci amb les fotos. I ho trobo bé, ja que si no el viatge seria més car. Les fotos eren, a més a més, tipus Hola, sense arrugues ni imperfeccions a les cares.

Em van quedar algunes activitats per fer: jugar al Trivial -tema Itàlia-, el gimnàs, el karaoke, la piscina, el casino...

Les sensacions del navegar

Ara no parlo  del creuerisme -festes, tiberis, etc- sinó del viatge per mar en sí. Les mateixes sensacions que vaig viure són les que esmentava Pla al llibre -que vaig rellegir per ambientar-me- Cabotatge mediterrani. També vaig reveure La leyenda del pianista sobre el océano, que s'ha convertit en una de les meves pel.licules favorites. Va d'un nadó abandonat a un creuer i de qui un fogoner se'n fa càrrec. Esdevé gran pianista, per ell sol. No baixà mai del barco i quan al final decideix fer-ho, des de mitja escala veu la gran ciutat sense fi, s'ho pensa...i torna cap al vaixell. Ambdós, ambtrès, coincidim en la mateixa sensació, difícil d'explicar. Bàsicament la de tenir a bord, un espai controlable, propi, no infinit. Al petit espai del camarot et sents lleuger. En tens prou amb quatre coses: la mica de roba, el llit, algun llibre, joc...fins i tot una tele, que ni es veia bé ni la miràvem massa. I un majordom per si se't descús un botó, p.e. Entenc la recança de que parla Pla al baixar de la baluerna que havia estat casa seva durant quinze dies en el seu viatge mediterrani.

Els companys de sopar

Tot fa pensar que hi ha una mena de comissió que procura agrupar la gent a les taules per alguna afinitat. Nosaltres erem una taula de gent granadeta. De Barcelona, Gandia i Mollet. Granadets tots menys   ,la colombiana  treintanyera companya del Pepe de Gandia. En Pepe -53 anys- em va semblar el típic valenciá blaver, d'arrel franquista, un pel primari. Deia que no parlava en valencià per la seva companya , però tampoc ho feia quan s'adreçava als altres quatre catalanoparlants. Es feia rar conversar en castellà amb una persona amb accent català. Els seus pares eren andalusos. Petit, cap pelat, eixerit, gallito i milionari. El tipic selfmade man. Es va fer d'or amb màquines i camions a l'època del totxo -ara ho té quasi tot parat, diu. També té un Jaguar, i un restaurant. La seva promesa -amb nens- no viu amb ell. Cada dia venia amb un bolso nou, rellotge o perfum adquirit a les "ofertes" del dia dels duty free.

L'altre parella eren un enginyer mecànic i senyora. Persona d'agradable conversa sobre temes actuals i socials. Deia estar entregada unívocament al món del seu ofici, sense cap altre interès-suposo que amb els dies l'amenitat dels sopars hagués caigut una mica. La seva dona manifestà una vegada que no tolera els mentiders -un seu parent ho és, compulssiu. Tots vàrem assentir -jo vaig afegir que encara era pitjor la gent sense paraula ni formalitat. No se li va ocòrrer a Pepe dir: Hombre, yo solo miento si me benefisia.

A seguir: Marsella, Nàpols, L´Alguer

2 de febrer del 2013

Crònica antibarcelonista i futbolera -de volada escasa

Aprofitant la idea del fill gran hem anat, fills i dona inclosa cap al futbol.  He disfrutat aquesta tarda amb la derrota del Barça B. Bé disculpeu la provocació, ni és un escrit antibarça i amb el que he disfrutat ha estat amb la victòria del Sabadell. Als nois s'els feia estrany anar contra el Barça. Si els amics de les forces barcelonistes de Mollet llegissin això em tocarien el crostó. Jo vaig participar a primeria fila en les primeres celebracions al carrer de les victòries culers -Basilea 79 i sempre he seguit el Barça. De totes maneres em sembla que si el Sabadell fos a primera em faria del Sabadell, per una sèrie de raons: escola, lleure, vallesanisme. I de quixotisme.

L'altra cosa que vull dir, encara que a pocs els interessarà és que després de dècades de no trepitjar un estadi he redescobert una sensació que ja ni recordava: l'emoció, els crits, l'eufòria, la comunió col.lectiva del futbol viscut al camp, cosa que ens portaria a disquisicións sobre la màgia la mistica de les agrupacions humanes i del futbol, etc.

Certament vaig estar de sort. Inici esvalotat del Sabadell, dos a cero pel Barça, el segon gol al minut 43. Al 45 marca el Sabadell! Remontada local fins el tres a dos. Estadi amb bona visió amb una música horrible i eixordidora una hora abans. Begudes dos euros i mig.

Els hi porto sort, ja que la darrera vegada que vaig anar a la Creu Alta va ser el dia i any que va pujar a primera -per darrera vegada.

Podria afegir més coses però ja n'hi ha prou i sobres.