25 de febrer de 2013

Viatge en creuer. Nàpols -la catalana-i els napolitans,Florencia, Villefrance, etc -cap IV-



Nàpols -la catalana- i els napolitans

L'Itàlia més tòpica. L'altra cara de l'Alguer. El centre  es pot assaborir mínimament en un dia. Fent cas omís als consells de les guies i sense saber encara si és perillós, vam anar pel barri dels carrerons de la roba estesa , de les motoretes que et surten per tot arreu, suposo que amb molts camorristes  -tot i que hi ha moltes petites botigues que donen normalitat  al barri. Sovint trobes petites capelles memorials personals a la façana dels edificis.  A una fruiteria hi vàrem demanar un parell de fruites, però el vell murri napolità va omplir-nos una bossa tot barbotejant i fent aspavents. El deixàrem fer només per l'espectacle. Preu no abusiu. Hi havia una aixeta per a netejar-les. Menjar en napolità és manyà, segons l'avi. Adosat a la paret d'una planta baixa -amb ciment i filat- trobàrem un colomar! Un grup d'homes ens va dir que no els donguéssim menjar. Ens demanàrem d'on érem i ens van dir que aquell barri tan típic es deia Espanya. El napolità té influències catalanes i de fet només va ser oficial quan Nàpols fou català -o catalana?. "L'entrada triomfal del Magnànim a Nàpols, que restà esculpida en l'arc d'accés al Castell Nou, construït sota la direcció de Guillem Sagrera, tingué lloc el 26 de febrer de 1443." Aquest castell és la principal fita arquitectònica de la ciutat.

Vagarejant pels carrers trobàrem un quiosquet on comprarem -a preu risible- un tros de la pizza per antonomàsia -la napolitana- i algun altre pastisset salat, d'arròs, empanada, amb la cervesa a euro. Mentre ho menjàvem en un banc ens venia una gran cridòria d'una taula d'una "terrassa" de bar. Un vianant ens digué: Stanno giocando a carte. Els napolitans són molt jugadors. Al cap de mig hora  tornem a sentir crits de dones, ara sí que era una bronca, en el més pur estil del cine neorealista. Ens trobàrem l'altaret del temple de la religió maradoniana, a la façana d'un bar. Hi passem a fer un cafè -tan petit com excel.lent- i comprar-ne una mica a granel en gra per la nova cafetera -res de Nesspressos. Pessebres a l'estiu. Tot un carrer. Les figures napolitanes són d'una expressivitat i qualitat emocionants, amb una estètica entre el barroc i la caricatura. Saben què és el caganer. A un mercadet de vell al carrer vaig comprar un llibre de disbarats futbolístics i un parell de jocs d'enginy a un euro -nous amb fascicle en valien nou- A Nàpols hi ha molt per veure. Ens quedaren les catacumbes extensíssimes, el Duomo -san Genaro-,  les esglésies i museus, i el Vesubi. Pompeia i Capri.
Pla té la teoria que el caràcter agitat i bellugadís dels napolitans ve del Vesubi. És com si estiguessin sempre a punt per fotre el camp, a punt per si erupciona. Quelcom imprès als gens. Pregunta: un senyor al carrer, tot xerrant, tenia les mans amb els palmells i dits encarats, com pregant, i les feia anar amunt i avall. Algú sap que significa?

Florència

No tinc res anotat. Recordo però el mal humor que ens va provocar que l'autocar aparqués tres quarts d'hora lluny del centre. De fet, crec que està fora de lloc divagar sobre tot lo que no sigui l'art i la bellesa omnipresent. Al mateix dia vèiem Pisa. Hi ha una fila recta de dos-cents metres de parades de souvenirs al recinte monumental de la Torre i el Baptisteri

Villefranche -prop de Montecarlo

Una cosa molt arriscada era anar a Montecarlo per compte propi des de Villefranche. Cap problema per anar-hi al matí en tren, però a la tornada s'omplien els trens i no hi cabia la gent. De fet, com a mínim dos grups van perdre el vaixell, un a Roma, on anàren a una casa de religiosos i l'endemà amb tren a Florència. 
Férem bé de no anar a Montecarlo. Villefranche és un petit nucli ple d'encant, costerut, encaixonat entre la montanya i el mar, amb el sabor estil rústic que els francesos tan bé treballen. Et rep un mercadet de coses provençals només al desembarcar. . Capella de pescadors decorada per Celine. Hi ha una gran ciutadella amb vistes, que ara conté tres museus gratuïts. Parlàrem amb uns british que ens digueren: scotish, no english. Hi vaig comprar una làmina joc amb la història agitada del poble amb els assalts que va patir, com a port estràtegic que era. No hi busqueu anar de vacances, és més car encara que la Costa Brava.

Al darrer capítol, anècdotes de a bord i reflexions