21 de juliol de 2012

Viatge a les Açores i coses del país. Cap. 9. El futur és portugués i reflexions de l'escriuredor.

La teoria peregrina. El futur "és" portuguès. 

El futur de la persona, que és la maduresa i vellesa, té uns trets particulars, que penso que cada dia seran més semblants a l'etapa de maduresa de la humanitat -amb la "crisi" posant les coses als seu lloc. Són els mateixos trets del caràcter portuguès: gaudi dels petits plaers, menjar poc -i treballar menys- i païr bé, calma i tranquilitat. Brots d'irritabilitat típics de l'edat, sentimentalisme -la saudade- i la nostàlgia de temps pasats -tal com els portuguesos enyoren l'era dels descobriments, malenconia. O sia, finiquitada la societat del desfici consumista i amb el relativisme en qüestió, que podríem comparar-ho a la disbauxa juvenil, s'apropa un futur   inevitablement serà més pausat, més donat als sentiments i a la senzillesa, més madur, en definitiva, més portuguès.  No sé si s'ha entès. En definitiva, menys conya amb els portuguesos.
  
Reflexió de l'escriuredor

És la meva crònica viatgera més llarga. Suposo que es perquè m'hi he trobat còmode parlant d'aquests pintorescos, senzills però complicats, tristos, bons jans veïns -excepte Mourinho, que deu ser perquè és més "mouro" que portuguès. Com sempre amb la gossadia de parlar generalitzant, després només d'una breu estada. Tinc però la sensació que no m'allunyo massa de la realitat. Em serveixo a més d'algunes lectures de les que crec que extrec lo fonamental i útil.

I ha estat quasi a l'acabar que m'adono que potser caldria reflexionar sobre quina necessitat, quina raó hi ha per a emprar el meu temps redactant això. Deixant la resposta per un altre dia, esmento si més no la satisfacció  de poder haver estat útil i amè a alguns i -sense falsa modèstia- de ser probablement un dels pocs extrangers que han escrit alguna cosa amb intent de rigor sobre les Açores i Portugal.  Amb el recolzament d'interessants comentaris vostres. Suposo que hi haurà algun referent o alguna altra crònica que intenti transmetre l'esperit d'aquesta terra açoriana, última europea i de Portugal en general. Si algú en troba alguna ja ens ho farà saber.

Bon profit doncs a qui hagi arribat fins i gràcies per les aportacions. De ben segur poquets sabran tant de les Açores i Portugal  ;)

Nota.  
Després d'haver penjat el darrer capítol lus, ja puc fer la meva migració anual. Demà mateix. No sé si val la pena escriure ni si n'escriure res, però us ben asseguro que el lloc on vaig ha de donar per mil moments memorables.

Bones vacances i fins la tornada.

4 comentaris:

Anònim ha dit...

Jo vinc d'estar deu dies fora sense internet: a pa i aigua. He quedat bocabadat per la mort del Brian a qui jo l'hi deia -un tant irònicament- el "del motllo de fer formatges". Descansi en la pau del Senyor en qui no hi creia. A tu Criteri, desitjar-te ¡¡Bon viatge!!... ja en diràs.

Anònim ha dit...

"ja ens diràs" he volgut dir.

Anònim ha dit...

El tiempo pasa rápido y sin darnos apenas cuenta nos muestra el futuro, hecho presente. Hoy por fin hemos asistido, después del bombardeo de días anteriores, a la anodina apertura de los JJ.OO. donde lo mejor ha sido el sketch protagonizado por Mr. Bean en una graciosa y ocurrente parodia de la película "Carros de fuego". En general no me ha gustado el servilismo mostrado hacia las otras etnias (otra cosa es el respeto) que pueblan masivamente Gran Bretaña. El que protagonistas notorios de raza blanca en películas de culto, se conviertan, por ese enfermizo ánimo por agradar que mostraron ayer los ingleses, en dos monos de raza negra bailando al son desenfrenado del rock and roll me parece, cuanto menos, una inexactitud. Tampoco me gustó el protagonismo que han ido adquiriendo las mujeres, en especial en su faceta de abanderadas de sus repectivos países; así hemos contemplado la paradoja de que países islámicos donde la mujer es perseguida, ignorada, sometida, llevada como un perro con burka y casi, casi, con la correa atada al cuello como si de un perro se tratara, ayer desfilaron ellas, representándoles, exhibiendo la bandera de su país con una sonrisa y un orgullo que no sé de dónde les proviene, salvo que los imanes religiosos estuvieran al acecho escrutando con semblante severo para ver quien de ellas daba síntomas de cansancio o rebeldía y ejecutarlas inmediatamente al final de los Juegos. Este paulatino protagonismo de la mujer en el deporte, siempre mezclándola con el estamento masculino en su exhibición pero nunca, por motivos obvios, en competición, me recuerda el que últimamente tratan de imponer los medios de comunicación remachando constantemente los éxitos del fútbol femenino del que, por cierto, yo no pagaría ni un sólo duro por verlo y al que en cuanto asoma por television quito de la pantalla en un santiamén por no tener que ofender mis ojos con un retazo de tan humillante tomadura de pelo.

Criteri ha dit...

Moltes gràcies.
Certament són dies de poc internet i blogs, i tot i que ja de tornada no estarem massa actius.