15 de setembre de 2010

Darrera entrega: Viatge a Bèlgica -Flandes- i coses del país. Compres, cerveses, gent i suspens.


Musée du Jouet, engrescador

Una de les coses més interessants de sortir de casa i voltar amb certa  magnitud, són els estímuls, les idees que reps, etc. El museu fou una d'elles, pel contingut però també el contenidor. Era un edifici bonic, sí, però el material hi era exposat sense les pijades, disseny i lluentor excessiva de les instal.lacions d'aquí -sobretot-. Era un can Pistraus, a voltes amuntegat i amb pols: un museu com no havia vist mai. A lo que anava. Aquest museu i veure que a Bèlgica qui menys et penses fa un museu del que menys et penses -de les patates rosses en endavant- m'ha fet pensar seriosament en montar un museu amb els jocs, joguines, curiositats i freakades que tinc.


La majoria de cerveses són de 8-11 graus, doble malta, amb el gust i textura de les artesanes d'aquí. Grans cerveses. A destacar les comptades marques que fabriquen els trapencs: s'han d'elaborar al monestir i destinar part dels beneficis a beneficiència. A destacar la mítica  Westvleteren   
elegida millor del món, que només es pot comprar al monestir. Les que arriben als canals de venta arriben a preus altíssims.Diuen que el secret és la lentitud a l'hora de  maltejar. Maltejem per a viure, no vivim per a maltejar, diuen els monjos. Passa com en l'oli: quan probes allò de factura artesanal -i elevada:)- la resta no ho gaudeixes tant. És curiós però que als bars veus beure vi a moltíssima gent -i  a moltes fèmines.


Compres, de nou i vell
El paradís dels paradistes i paradors 


Arreu hi ha mercats setmanals de segona mà. Comencem però per la inevitable xocolata, més bona i més barata. Segur que les dones també s'enduran alguna cosa de puntes de coixí d'algunes de les mil botigues del ram. Compro bastant, però trio i no m'agrada gastar massa en una peça -puntes coixí-, però no vaig poder resistir a fer feliç a la meva dona i animar-la a comprar un treball de principis de segle amb una filigrana que feia embadalir fins un no expert. Pujava "una mica més" del què acostumem a gastar. Considerem-ho una inversió.  Al dir si ens podia fer una rebaixa, ens va preguntat on érem. M'ho va posar en safata: Apanyols... pobres, crisi, etc. i va fer un bon arreglo Això fou en una botiga,  però ella ja  s'ha acostumat a com a mínim resistir distreta mentre jo remeno rampoines als encants, i fins i tot més: Marchée du puces, Brusel.les. Mentre jo mirava uns cromos de  terra, ella havia clissat un faisà de vidre (si no sou d'aquest món de les coses velles, potser podeu passar de llarg, si és que no us piqui la curiositat).  Jo li digué, mira a sota. Murano! Pel preu del ocellot, a preu gangós, em vaig emportar també els cromos: Vida de Napoleon: XIX-XX circa. A Internet només he trobat aquesta, i li falta un cromo. Revistes Tintin i altres, una pedra  de riu amb un forat amb cristalls! per dos euros, postals antigues, i bagatel.les diverses. A una botiga vaig comprar un joc de cartes-targes litografiat; un catàleg litog. de 15 postals d'una fàbrica de mosaics modernistes, i algun paperot més, i després de demanar un bon preu em va sorprendre: 5 euros -7 amb un porquet fantàstic de vidre-.


També algun retallable antic del museu del comic, trencaclosques i jocs estranys i curiosos, entre els que destaca un ocellet que piula fregant-lo amb els dits! sense piles! -pel museu :) Després  he pensat que això és impossible, ignorància de la dependenta...i meva. Remenant comics vells, dos magnífics àlbums a 1 i 2 euros: L'Ottage de Barcelone -ambientada els anys 20 i una mica picaresc- i: L'Or de Montserrat, amb unes grans i sengles il.lustracions. El darrer ambientat a la guerra dels Segadors. i sorprenentment erudit. Sorpresa òbvia, i a més eren els més barats (?), 1 i 2 euros.




Altres coses, com la de la facècia pel.liculera aeroportuària

Gent, no Gant


No sabria dir si hi ha gent més oberta que aquesta. Ja ni recordo les vegades que una pregunta, un contacte, donava lloc a una conversa. Indefectiblement el que més els encuriosia és saber d'on veníem. Com la noia del tren que es dalia per a parlar amb nosaltres -i practicar l'espanyol d'un Erasmus sevillà, lloc on vol establir-se-. A l'estona, la Neus -la pròpia- va trencar el gel -jo estava l legint Xenofobe's guide to Belgians- i la mitja hora que quedava, vinga palica. La Rambla, muchos...pick-pockets no? Jo: sí, y por la noche más. Però amb general fórem equànims :) O el matrimoni holandès de la nostra edat, tan perduts com nosaltres al metro, en l'infernal sistema de buy-tickets.

Bicifòbs

Els urbanites -com el Sostres- que odieu, sic, les bicis, prengueu paciència. Sobretot a Bruges et passan com borinots. La bici regna i a mí m'omplia de joia. Aquí som rucs, vull dir rics i aquest transport no va amb el nostre status privilegiat.  Lo mateix dels mercats de vell, ai uix! :). Impressionen els biciparkings.

 Facècia suspensiva




Viatge de tornada. Passo l'arc de control de l'aeroport i ...piiip. Em regiro la butxaca i trobo el moneder i l'encenedor. Menys mal! penso jo. Però, que va. Una noieta d'uns vint anys va i avisa als de seguretat. I ja em teniu aixecant-me la camisa i patint un "cacheig" exahustiu. Les meves butxaques acostumen a contenir les coses més insospitades i efectivament vaig començar a treure fullets; pa sec que m'havia quedat  per donar els ocells; el tovalló enxocolatat de la gaufre de la nit abans -no trobava una paperera-, etc ...i el moneder. Una vegada revisat li pregunto, en barrena: Per què se m'ha considerat sospitós?  -jo penso que podia ser al posar-me la mà al front al pitar -tot pensant: Ja hi som!-El senyor, d'una amabilitat i formes quasi capellanesques, em diu no sé què de la poche -butxaca-i que són normes universals, i que a ell també li hagués tocat ser revisat. En vista potser de la paciència que jo vaig mostrar, l'home també es desfeia en explicacions: si es pot detectar això, allò; que si la droga...Mentre això deia va arribar un moment que va senyalar d'entre les meves pertenències el moneder, que és el lloc on, com ja recordarà algú, hi coloco cada vegada una pràctica navalla, dissimulada entre  el metall de les monedes. Després el va agafar, el monedero, i amb ell a la mà, que si tomba que si gira, que si aquí hom sovint hi porta droga...suspense hitchcokià...Ara l'obrira! i vinga rotllo. Fins que vaig escoltar -alleujat- que podia recollir-ho tot.


Molts direu que no n'hi ha per tant. Si això m'hagués passat a EEUU, no crec que ningú dubti dels mals de cap que m'hagués portat que m'enxampessin portant un navallot. I arreu...no ho sé pas. Otrosí, crec poder tenir l'exclusiva de, no tan sols passar "un arma" pels morros d'un controlador, sinó que a  més aquest la tingui a les mans.

En fi, esperem acomplir allò que deia aquell que signava Un Tercio a un llibre de visites: Volveremos!

7 comentaris:

Quim Tubert ha dit...

Pa sec per donar menjar als ocells... Ai, no sap com l'admiro senyor criteri. Aquestes cròniques són delicioses. I aquesta preocupació pels diners, tant nostrada, quina alegria constatar que encara queda gent de seny. Una forta abraçada.

Criteri ha dit...

Bé, el pa era del que m'emportave del buffet. I veig que potser parlo massa de la cosa monetària, però òbviament a l'hora de viatjar -i sempre!- la bona administració és cabdal. L'estalvi com a valor avui és fins i tot ranci. Confesso que tenia fama de ranci, i ara fins i tot essent més després encara hi ha gent que no comprèn que "miri la pesseta" -alguns fins i tot amb problemes de feina o calers-.

Criteri ha dit...

Ja vaig dir que aquests escrits són també llibre de records propi, però que en Quim i d'altres llegiu i valoreu les meves cròniques m'és gratificant. Ho agraeixo molt i espero que poder haver estat útil.

Jaume Sanz ha dit...

Caldria pensar perquè només anem a museus quan viatgem

Criteri ha dit...

Hom diria que és perquè potser a aquella ciutat el viatger no hi tornarà, però no em val del tot i m'inclinaria més a una contesta menys favorable al criteri de les persones, en aquest cas m'incloc (no he estat al de Figueres...encara)

Evocacions ha dit...

A mi, criteri, vam preguntar/me si portava l'iquids. Jo dic que no em fan obrir la maleta i troben de tot aigua iogurts.... Clar jo pensava en l'iquids perillosos. va el guardia civil i em diu> si vola anar fora te-ls pots menjar... personeu el teclat

Criteri ha dit...

Molt bona, Evo :))