Capítol II.-Viatge a Bèlgica -Flandes- i coses del país. Anècdotes, impressions i informacions. Gant, Brugges

Amberes II (continuació)

L'hotel era lògicament jueu . Tela. No vull emprar la lògica que els hotels jueus són d'aquest tarannà. Ras i curt: l'únic de bo és que l'habitació era molt gran. Brut, sorollós, personal displicent, una imatge de mesquinesa...en el jardí -enganxat a un pati magatzem-; en els pegats, despintats, etc. Al buffet  lliure d'esmorzar eres "lliure" de triar formatge, salami o chopped -o cereals i iogurt.- Ni una pasta. El recipient dels ous i el bacon...impol·lut. El nom: Antwerp Diamond  (!) De barat res! Segons l'entesa acompanyant els diamants de la capital del diamant -les peces de joieria- eren bastant kikes..

Gran però sense disbauxa. L'emblema d'Amberes té una má, la que va tallar Bravo al gegant  esculturat a la plaça on hi és  molt divertit el viatge de 40 minuts, al sostre d'una diligència -vem estar de sort. 5 Euros! Òbviament vaig disfrutar el seu mercadet de brocanters, espai on el dia abans hi jugaven a basket -molt bé- nois negres i blancs.

 Vam anar a la missa de la catedral d'Amberes. Emoció de participar-hi dins aquella joia gòtica impressionant, envoltats de pintures dels grans mestres flamencs; fou celebrada per un jove capellà pelut que semblava talment sortit d'un quadre flamenc renaixentista. Un altre moment emotiu va ser al contemplar després, l'obra mestre de Rubens, La davallada de la creu; amb el pal.lid cos de Jesús com a font de llum de les altres figures. Flandes és catòlica i bastant pietosa, i se celebren moltes festes religioses als carrers de les ciutats.

A Gant

Dia i mig de tardor fresca: pluja i vent. Ens trobem amb un capvespre amb un centre desangelat, nosaltres gelats. Espantats pels preus dels sopars. Amb tot el sentiment anem al Mc Donalds. L'endemà -i és un consell valuós- trobem al costat del castell una fritterie, i a la segona planta, dominant el bonic carrer, menjarem sols i barat en uns còmodes sofàs. A Gant poguérem veure el vitrall de coronació i la pica baptismal del més gran emperador que veieren els segles: el "nostre" Carles I. La de l'hotel -amabilíssima, potser per la botella de xampany que veiérem arraconada- no dominava massa el francès, reconeixia. Va haver de pensar una bona estona per dir-me com es deia gastar, spend the money -sóc català- en francès -dépenser-. Bonic tot, però recordeu que la Venècia del Nord és Brugges.

A Brugges, i dues anècdotes

Que no ve de bruixes! com ignorant pensava jo, sinó de pont -del bryg-bridge anglosaxó-. Aquí la plaça ja és de dimensions grans  i espectacular com avisava Anakin. Aquí decidirem fer la musclada belga. Al ser migdia eren més barats que els 17-20 euros la ració, habituals. Els àpats de musclos -mussels from brussels feia la gràcia el camarer- són típics amb patates. Tastàrem la carbonade flamenca -vedella, ceba, farigola i llorer, cuinat amb cervesa. Els musclos estaven al punt de cocció, fets a la cervesa -quasi imperceptible- però no vaig valorar la diferència als musclos al vapor d'aquí. Com que el camarer s'enrollava li vaig preguntar com es deia el compte en neerlandès. Rekening, diu, El dolo roso. Vaig pensar: què diu del dòlar? I diu: El dolo roso is rekening! Es referia a la Dolorosa! A l'hora de pagar ens diu senyalant el teclat de la maquinota de la tarja: Service no compris, pourboire, propina. Jo li vaig dir, rient, que molta crisi, que ja estava bé, i que era dolo roso els 3'5 euros per una mica de pa amb mantega -ja comptava que en això ens clavarien-, i la dona, poc aimant de incidències, mentrestant ja havia clikat a la màquina dos euros. En fi, no és per la quantitat, sinó per la picaresca. Herència dels nostres tercios? És ben viu el seu record -a un llibre de visites, un apañolàs graciós signava: Volveremos, Un tercio.

Així mateix la cosa hispànica hi és molt present: per la cosa del turisme a la nostra costa i per Fabiola i pels immigrants. Molta gent parla espanyol. Parlant de la Fabiola explicaré que una botiguera que va buscar conversa -potser sorpresa que busqués un diccionari de butxaca holandès-  no sé com va sortir a parlar de la guenya. La meva comprensió del francès oral és relativament modesta i en aquell moment no l'entenia. Era  reine! la Fabiola! Vaig tenir un pensament genial, ràpid i precís que va deixar a aquesta bona dona  literalment  sense parla -i mira que xerrava!!-: vaig recordar i li digué que el vestit de núvia de la Fabiola el van fer al meu poble -és cert.