24 de març de 2008

L'objectivitat com a objectiu

Publicat a Línea Vallès

En un canal local un director de diari afirmà que l'objectivitat no és possible (sic). I és una cosa que sento sovint. Uns estudiants de periodisme ho afirmaven convençuts a la ràdio, i deien que així ho ensenyen a la facultat. A la meva pregunta de si és possible un diari independent -ingenuo de mí- Antonio Franco, quan era director del P. de Catalunya, ens engegà un llarg preàmbul per dir que no es plantejable desprendre's del pensament propi a l'hora de descriure la realitat. Sinceritat -que agraïm- no els en falta , no. Fins i tot confongué neutralitat i objectivitat.

Hi han alguns mitjans que arriben al sectarisme dels antics diaris de partit. El més greu no és la parcialitat sinó que el lector no ho sàpiga i s'ho cregui tot. I encara més greu òbviament quan els mitjans són emprats per a la difussió de calumnies, globos sonda, ocultacions, etc. No és d'estranyar que cada vegada més la gent contrasti o s'informi per Internet.
En el terreny de la premsa local-comarcal em sembla que s'actua amb una mica més de dignitat.

No es pot ser objectiu, diu tothom. No sé si el lector s'adona de la gravetat d'aquest supòsit. Afirmo jo, al contrari, que tot el que no és objectivitat és desinformació, quan no manipulació. Deixant de banda si hi ha pressió pels poders-de qualsevol mena- i reconeixent la dificultat de ser ecuànim, crec que estem d'acord que la primera cosa que cal exigir a un mitjà és que intenti explicar les coses com són; que ho tingui com a premisa. Jutjar objectivament ha de ser aiximateix un objectiu en la vida de cada ser humà. Tot i que la informació ha de ser més retrat de la realitat que judici. No és tan difícil, bén mirat.