13 d’abril de 2008

Coses de França, el sud del nord i els càtars

Una petita crònica de la sortida de Setmana Santa


Al Rosselló

Primera parada a la Porta Catalana, amb unes botigues d'artesania -vidre- interessants i un self service on per poquíssims diners tenies un plat únic d'amanida i peix, suficient, sa i fresc.

Després a Millà, on vaig comprar tabac al doble d'Espanya, i que vaig intentar allargar el màxim. No és un poble encantador però té la plàcida calma que tant trobo a faltar aquí. En aquesta vila -i és una constant- - hi ha una cosa que ens frapà: el monòlit central a la plaça en memòria a tots els "enfants" -els diuen així- morts a la Gran Guerra. Com de terrible havia de ser. Pobles de centenars d'habitants amb algunes desenes de noms inscrits. Deu ser per això que la tragedia sembla tan present -all contrari de la Segona-. Justament va coincidir la nostra estada amb la mort de l'últim supervivent. La televisió emeté un documental -rodat una mica abans- on apareixien els penúltims supervivents -ja centenaris- on resultava palpable el record i interés -fins i tot col.leccionista- dels francesos per a gran guerra.

De Prada a Carcassona

Parada a Prada. La principal sensació que sentirem aquella tarda fou la d'estar en un país aletargat. Gent enlloc, quasi fred. Encara més a Vilafranca. És bonic; són quatre carrers entre muralles. Amb la presència vigilant del Fort Liberia, penjat a la muntanya. Dilluns de Setmana Santa: una botiga oberta i dos persones al carrer. I és un destí turístic!. Muralles i església tancades. L'amo dels apartaments s'ens adreçà en català -un català molt pobre, o rovellat-. No podem amagar que el català no era allò habitual. Talment sembla que darrera els Pirineus no volen saber res de nosaltres. Unes decenes de quilòmetres i una llengua ens haurien d'unir però tota una concepció de la vida i la societat ens separa. Aquí rau el destrobament Catalunya-Rossellò.

L'endema, cap al nord. Ens trobem amb una dels must de l'excursió: a poca distància hi han les coves de la Cannale, on forem atesos en un català més ric i n'érem els únics visitants. Una meravella, que es tansforma en emoció quan a la gran sala sona i ressona un Virolai esplèndid. Cap a Sant Martí del Canigó, pujada infernal a peu per a trobar-ho tancat. A prop hi ha el curiós centre balneàric de Vernet -talment com la colònia de vacances de la pel·lícula "Dirty dancing"-. El poble antic de Vernet el coneixia per la raresa que suposa que surti un poble català del nord a un bitllet espanyol -el de 500 Pts. d'en Verdaguer-.

EL trajecte capvespral fins el castell de Queribús -últim bastió càtar- s'em va fer llarg, no m'agrada massa fer quilòmetres. La característica comuna dels castells càtars -en realitat reconstruïts- és la seva situació imposible damunt arestes de la muntanya, els pogs. Magnífica vista que arribava al mar i on ens trobàrem una cosa que ja no ens deixaria en tot el viatge: el vent. Fins i tot està prohibit pujar al castell alguns dies. Reculem i autopista cap a Carcassona.

Carcassona i l'Aude

Confeso que no he arribat mai a entendre - ho dubto de cap català- el complicat sistema de distribució territorial francès, fins diria que éstà mal fet. Limiten el Llenguadoc a Midi-Pirineus amb el Roselló; la Provença la trossegen, i a més també és llenguadociana. I el garbuix de Departaments, districtes i regions.

La vinya i el turisme són els pilars de l'economia. La promoció del món càtar ha estat molt important. Tothom coneix la Cité ni que sigui en fotos. Tot i ser com un Poble Espanyol, atapeït de turistes i botigues, a la ciutadella encara es pot percebre la història acumulada a les seves pedres.

Pobles encantadors, altres com encantats, tots amb el seu encant; vinyes escombrades per l'etern mistral amb les carreteres quasi solitàries que les atravessen. Caunnes, amb l'abadia i la pedrera del marbre de Versailles; Montoliu, el poble dels bibliòfils; el Canal del migdia -avui només per a lleure- i el plàcid camí que hi va al costat; el mercat del carrer de Carcasona i el cobert; el menjar, les botigues i els magatzems -tots amb productes del país-. Imatges agradables que et vénen. Sense oblidar la bergerie -l'Ecurie- on ens allotjavem, portada per la molt gentil M. Genevieve, qui amb tots els honors hauria d'ostentar el títol de Lady Marmalade, per la qualitat que aconseguia en la seva elaboració. Una de les meves frustracions recurrents és no saber parlar perfectament el francès, i sobretot entendre'l.

Pels catalans aquest és un territori que fins que no hi penetres física i històricament et sembla més allunyat -està a menys distància que Saragossa- . Quan comences a capbussar-te en la seva història t'adones que no només l'hem compartida sinó que tots aquests territoris formaven una unitat política; si més no aquest sud del nord volia ser de Catalunya abans que de França.



El misteri càtar


Les coses medievals sempre tenen un estrany atractiu, encara més si les amanim amb misteris -esotèrics, de tresors, ordes-. Els catarisme és un món que desperta l'interés de molta gent. Com que hi han prou fonts -modernes-crec que allò més interessant és manifestar les conclusions principals a les que he arribat. I disculpeu algun matís que se m'escapi.

- Roma, per lluitar per la unitat de la fe i evitar un cisme, va donar el vist-i-plau al rei francès en la lluita contra el catarisme. Aquest és un episodi negre de l'Església, que diguem-ho també, no podia controlar des de Roma tots els inquisidors fanàtics. Eren altres temps , violents. La guerra era un art i quasi un esport.

- Hi ha un factor -que als historiadors jacobins no agrada dir- fonamental: l'ús de la llengua occitana en lloc del francès fou determinant en l'expansió del catarisme a Occitània.


- Em sembla que eren, efectivament, uns "bons homes" els càtars -potser massa radicals en el seu camí de perfecció-. Senzills en la seva vida però de gran alçada espiritual; sembla que no feien mal a ningú, però nosa sí, foren l'excusa de França per conquerir Occitània. Desperten la meva compassió i sento una gran llàstima pel dolor infligit a aquells pobres bons homes i dones.


-Amb la desaparició dels càtars va desaparèixer també el gentil món dels trobadors, plegat a la desaparició d'Occitània. I com que Pere III, pare de Jaume I, els va ajudar i va ser derrotat a Muret, també va representar la fi de la presència i principi d'expansió catalana cap el nord.


Els càtars. Segona visió

-Després d'escrit això topo amb altres textos menys idealitzants. No cal esborrar el que he escrit però cal puntualitzar i anar -tots- amb cura, ja que les fonts de l'època són escadusseres. La impressió més exacta em sembla que seria la que els dibuixaria com homes de fe, senzills, etc., però fanàtics. El que hom entén per extremistes . A vegades, arribaven a l'extrem de deixar-se morir, per fugir d'aquest món fisic que creien obra del Maligne,

-La croada contra ells va començar quan van assassinar els emissaris que Roma va enviar per a parlamentar; diuen que havien atacat convents.

-Els episodis sanguinaris dels croats foren perpetrats molt sovint per mercenaris -bascos també- al servei de França. I sobre tot per la bèstia sanguinària de Simó de Monfort. Diuen que els occitans encara escupen sobre el lloc on caigué abatut a Tolosa -per una pedra llençada per unes dames amb la catapulta-. Simó, curiosament va tenir com hostatge de luxe -en fou tutor- en Jaume I, fins que el Papa li feu entregar als templers a Montsó.

-En quant l'Inquisició, creada per a acabar amb l'heretgia, també cal aclarar coses. A diferència del poder civil no emprava la tortura com a un càstig sinó una eina de confessió i no havia de produir mai la mort del reu; el torment no havia de durar més de mitja hora. Fou el poder civil qui havia d'aplicar les comdemnes i el que va inventar tots els instruments de tortura.

El reverdir del catarisme

La gran pregunta. I els càtars avui? Hi han professants? Semblaria estrany, avui són mals temps per la lírica i l'ascetisme. En un web francés hi trobí la resposta. Hi ha una mena de castell, palau -bastida- anomenat Roquefixade on fan reunions i estades "càtares", i és seu d'un dels caps del ressorgiment càtar. Fins i tot hi han col.loquis amb representants de l'Església catòlica. Fugen d'organitzar-se jeàrquicament i enfrontar-se amb ningú.

Hem visitat el país càtar quan s'estan preparant per la data d'acompliment de la profecia: notre Bèlibaste prophètisa en 1308 " au bout de 700 ans refleurira le Laurier"