29 d’octubre de 2009

On és aquella Catalunya? Ha existit mai?

Nota.- Això ho vaig escriure a raig, per això em va sortir llarg i potser poc matitzat, però alguna de les reflexions que proposo no les crec forasenyades. (llegiu al menys la part en negreta 8)

3 de més polits i curts a venir : La barbaritat més gran dita per un polític d'aquí. La patètica imatge d'Alavedra aguantant-se els pantalons emmanillat vol dir moltes coses i porta a moltes reflexions. L'altre: Als defensors dels acusats -no em refereixo als advocats-.

Post


Això escribia al tornar d'Àustria: "una altra vegada vinc amb el convenciment que aquí no sabem administrar; que amb l'excusa de la mediterraneïtat passa i val tot i que ens aixequen la camisa, o encara més: que això és l'esport nacional. (i això que ja ho tenia escrit abans dels Millets, corrupcions i espionatges mil!)" "Ja no sóc dels que va fotent pallissa a la primera sobre el tema català - ès queden bastant igual, i sincerament, avui no trobo que sigui timbre de glòria dir-se d'un país que permet la copul.la al carrer-..." I ara la Pretòria.

On és aquella burgesia que recolzava la cultura? aquells homes de la Renaixença; la noblesa i l'esperit d'aquell poble que engendrà Balmes i Verdaguers? Fou tot un miratge històric; una minsa part de la realitat?

Encara que d'adolescent jo he viscut la prepotència dels grisos, els àrbitres, l'intent d'anorreament de Catalunya i això et porta a ser més catalanista. Però amb tot el que passa - i també perquè he estat educat en uns valors ben diferents als d'ara- us he de dir que una Catalunya independent governada sota aquesta fèrula, sense una regeneració profunda i una recuperació dels valors tradicionals del país em provoca un entusiasme perfectament descriptible. Ens han destrossat la il.lusió. Hom pot mantenir l'orgull català, com diu Colomer però no pas d'aquesta Catalunya. Un país és més que una llengua.

Penso si la davallada ve de la irrupció dels filòsofs que predicaven contra el sentiment de culpa -per cristià- ha deixat sense fre els egoismes humans i estem en un darwinisme social -especialment al sud-. Diu aquesta filosofia: qui sap res del bé i el mal?: tot val. Fora el sentiment de culpa! Pot tenir consciència i ètica una societat que viu amb aquestes premisses? i el corrupte? Semblaria que no.

Ara les instruccions que tenen els tertulians i polítics és apel.lar a l'honradesa de la majoria de polítics i a fer actes de contrició. Ja no n'hi ha prou, cada cop cola menys el seu discurs i la desconfiança creix. Percebo a l'ambient que la caldera està massa plena i els dallonsis també. No sé que ha de passar més per a una reacció popular. Ni sé com ha de ser, francament.

Google street ensenya al món una altra misèria de la Catalunya d'avui -mireu-. La molesta veritat.

Nota.- Sé que sóc poc complidor amb els meus tràilers, però sempre surt algun tema que s'interposa.

Concreto. He coincidit a fer tres "treballs" que considero de referència: Breus teories i axiomes essencials i inèdits sobre Catalunya. Inclou El català és pagès, L'heroi del nostre heroi -i altres superherois- i Patologies mentals dels catalans.

Ho penjaré més endavant, ho aviso pels interessats. Opino que ara la gent està més per les mogudes que tenim al país i per tant això meu passaria més desapercebut.

9 comentaris:

Jordi ha dit...

Sota els estels
I entre els estels del cel d'un altre món.

El vell mirava fixament al nadó
I el nadó no mirava pas enlloc,

Només dormia
I el vell, moria.

Bonnie & Clyde ha dit...

Gràcies pel tret. Et llegim

Apañó ha dit...

Catalunya no és pas al.liena als mateixos problemes que pateixen la resta de les Espanyes.
Quan el català de debó es reconegui com l´espanyol que veritablement és, per designi històric, que no pas per caprici com diuen encara un grapat de "tontilocos", llavors podrem tenir una Catalunya gran en valors morals i étics, però dintre d´un projecte espanyol també gran i meravellós i, per què no dir-lo, GLORIÓS.

Saludos y ¡Arriba España!

Albert Esteruelas Teixidó ha dit...

Entre el Noctas i tu em vau suggerir un post. A l'estiu vaig pensar aquest aforisme: Res no ens farà tan esclaus com la independència. Que no és un aforisme anti-independència. Jo em pregunto si ser independentista és no estimar Espanya, per exemple. MOlta gent es confon. EL principal és construir un país vivible.

Efrem ha dit...

Com a aficionat a la filosofia, et puc dir que l'individualisme nietzscheà que parla i fa apologia del plaer dionisíac, t'asseguro que no té absolutament res a veure amb la laxitud en els valors que... De fet, m'agradaria saber a qui et refereixes. Suposo que a l'hedonisme revolucionàri ens porta de pet a la caverna amb el seu relativisme inconscient de la que li caurà a sobre quan desperti del somni.

Enganxo el mateix comentari que responia en el post de l'A. Esteruelas

Ostres tu, feia molt de temps que no llegia una crítica tant dura (sostresianes a banda), malauradament feia temps també que la merda no surava tant com darrerament, i per tot arreu: perquè no és només corrupció el que ens assola, és un despropòsit general que de no ser mitigat per una regeneració total i un canvi d'actitud pel que fa a nosaltres els joves (cosa que no es veig per enlloc); no ho sé, però si pot caure encara més baix, el país, ho farà. Estem anant de pet a la claveguera? M'ho pregunto cada cop més temerosament. Em fa l'efecte que s'ha perdut la serietat: política, acadèmica i econòmica. I la serietat és un símbol de respecte, d'apreci fins i tot, i si no respectem i apreciem el que fem i el que som; Merda, cagada pastoret campi qui pugui pixa i rellisca i en cabat tothom a a seva puta trinxera relativista a queixar-se i a bramar, i és una pena, és clar.

La Catalunya triomfant, lliure o espanyola, no la veig ara mateix per enlloc, s'ha extingit? Esperem que no, però de vegades hom no pot evitar sentir-se pessimista i profundament enrabiat, ressentit, amb la seva pròpia casa; em temo que estem en aquest moment, i és un punt d'inflexió. Elpassotisme ja passa de taca d'oli i la laxitud (falta de valors de vell estil, que son necessaris per a qualsevol creació arquitectònica , com la serietat de què abans parlava o la disciplina) s'ha convertit en un valor ètic o filosofia de vida. Això ha propiciat que la ignorància faci estralls entre la població local, que en comptes d'aprendre anglès -per dir alguna cosa- s'ha dedicat a fer el paperinapengim penjam i sumant amb el baix nivell de la immigració a qui haurien de transmetre uns valors que de no ser perquè hem ja oblidat els podríem haver, com a mínim, intentat transmetre.


Malgrat tot, animo tothom qui mai hagi cregut en la Catalunya Triomfant, a seguir en peu de guerra i més violents que mai per espolsar la manta per continuar endavant i cantar algun dia a l'alegria d'una Barcelona forta.

Outsider friar ha dit...

He de confessar que no sóc gens optimista respecte a la "regeneració" d'aquesta terra nostra. Qué és avui pròpiament Catalunya? Potser senzillament i clara una denominació vinícola?
Què és un català? Probablement tot aquell que viu (i malviu) i treballa (o està a l'atur) a Catalunya? Hi ha alguna cosa més en aquesta multiculturalitat nostra que un nom en un mapa?
Cada dia que passa si esforcen més per desconèixer d'on venim i així difícilment sabrem cap a on anem.
Mentrestant, l'últim capomaffia i l'ambiciós aspirant van amb torxes enceses a retre homenatge a un personatge del qual fou el mérit més gran (i l'únic, si no pervertim la memòria) morir afusellat... Ai, Senyor...

Noctas ha dit...

Tot decau. Això sí, hem de mantenir l'esperança. Tota aquesta pasterada de merda pot servir perquè les noves generacions siguin més escèptiques amb els polítics i facin ús de mecanismes de control tan o més bèsties que els mecanismes que ell usen per tenir-nos controlats a nosaltres. Encara hi ha esperança que neixi un altra Pla...saludus

Criteri ha dit...

Divendres Sopar tertúlia amb la gent del Santuari del Miracle -Solsona-, i Cap de setmana missing a la muntanya. Voy.

Jordi, em sembla que era Margarit que deia que la lírica -digue-li les coses de l'esperit- era l'últim que resta quan lo demés fa aigües .

Apañó, apuntes però no dispares: et demano que escriguis un post sobre Espanya entes com a unitat mística , seriosament.

Albert, repeteixo, de moment hem de començar intentant que no ens fotin els calers des de Madrid, i aquí tampoc. Després els catalans ja direm si hi trobem "l'encaix".

Efrem suposo que sí, que el Fredy està mal llegit, però de fet regna i regnà: hedonisme revolucionari i nazisme. Compte amb la fals, no prenguem mal :)

Outsider, la pregunta del milió. N'hi ha més d'una? I Espanya què és?etc? Jo crec que per l'indepe pseudoprogre Catalunya és la llengua. Per a mí és també l'herència de la tradició,
I a més Outsider, ho hauries de saber millor que jo, hi ha quelcom místic i indefinible en el sentir-se d'un lloc. Bona lo de vinícola:)

Noctas, l'esperança em pensava que seria Europa, ara potser són les llistes obertes, en la línea del que dius. Recolzem-ho.

Saluts.

be ha dit...

華麗夢想,
夢世界,
酒店經紀,
酒店工作,
酒店上班,
酒店打工,
禮服酒店,
禮服公關,
酒店領檯,
華麗夢想,
夢世界,
酒店經紀,
酒店工作,
酒店上班,
酒店打工,
禮服酒店,
禮服公關,
酒店領檯,
華麗夢想,
夢世界,
酒店經紀,
酒店工作,
酒店上班,
酒店打工,
禮服酒店,
禮服公關,
酒店領檯,
華麗夢想,
夢世界,
酒店經紀,
酒店工作,
酒店上班,
酒店打工,
禮服酒店,
禮服公關,
酒店領檯,
華麗夢想,
夢世界,