29 de novembre de 2014

M'agradaria ser un patriota

  Publicat a Enoticies

Tot i que la paraula pàtria és proscrita per algun complexe progre, a mi m'agradaria -com dècades enrere- tornar a ser un patriota, sentir l'exultació,la vibració -espiritual(?)- que em despertaven les coses de la pàtria. Tot i mantenir l'espurna d'emoció a l'escoltar el Cant de la Senyera o milers d'elles voleiant, ja ens és llunyana aquella exaltació juvenil-"henchido el corazón". I mireu que ara seria el moment òptim per gaudir-ho tot plegat. 

L'edat ens ha refredat el sentiment,però també l'ensorrament d'aquella Catalunya antiga -i tradicional, sí- de la que em sentia orgullós i fill. On els abrandats escrits dels Guimerà i Verdaguer; d'aquella munió d'intel.lectuals? Hi ha aquesta sensació d'esquerdament general de l'orgull, la moral, fe, sentiments i cohesió que teníem. De la nostra identitat, Vaja. Tot i que el geni català persistirà, circunstàncies l'han desvirtuat i se'm fa estrany creure que en aquest nou país produeixi la múnio d'homes i fets equiparables als d'abans. 

El pujolisme ha estat una eina de "despatriotització" immensa. En Pujol volia -ingènuament- passar a la història per fer carreteres i polígonos. Mai li vaig sentir la paraula pàtria. La seva preocupació bàsica fou l'economia - s'ha vist que també la pròpia- i la "riquesa". Són els mateixos "ideals" que mouen el procés d'ara i els mateixos són els que manquen:l'esperit i la identitat. Patim una antropològifòbia -coses de la "modernor", de l'estúpid -i provincià!-  rebuig de tot el que soni a folklòric. Hem pasat de la Oda a la Pàtria al Odi a la Pàtria -com a concepte. 

Aquest sentiment,-no sé si també tel.lúric- és tan inefable i mistèric com real. El cas d'Espanya és paradigmàtic. Aprofito per dir-ho, sobretot als espanyolistes i seriosament: la raó i concepte últim "d'espanyolitat comuna dins la diferència", NOMÉS es pot entendre des de la mística, com la Trinitat, o el 6 en uno. 

Aquest mirada particular -no la crec massa desenfocada- apart de reflectir un relatiu escepticisme, espero faci pensar si és vergonyant predicar l'amor a la pàtria i si no és una frivolitat titllar de carrinclones tantes coses que són part mateixa de l'essència de la Catalunya mil.lenària.

Afegitó justificatiu 

A veure si em podeu captar millor. Temo que en la Catalunya nova que ve,   els nostres vicis i defectes lluïssin desenfrenats: aquest pseudoprogressisme atroç, aquesta,teoclericofòbia. Som ecocides i potser encara malmetríem més el territori, som materialistes abans que res,...Comprengueu que tot lo exposat , i méés -descobert amb els anys-  no ajuda a l'eufòria patròtica d'ahir.. Por com pedregada. Tot i que Europa ens  controlaria en alguna manera.


Llegiu l'antepenúltim post, per animar-vos una mica.

4 comentaris:

Francesc Puigcarbó ha dit...

aquest escrit és el més lùcid i sensat que he llegit en molt de temps.

salut

Criteri ha dit...

Gràcies sinceres company,i per venir de qui ve i tot i ser persona reticent a l'olor de cera.Encara q no comenti sovint et vaig seguint. Referent de la "vallosfera", com a mínim.
Sincerament, no estaves al meu rollblog per estar tan virulentament a "l'acera del front de la cera" i se'm perdoni el joc de paraules. Crec ara q ja t'hi puc posar.

pons007 ha dit...

Es curiós, això de ser patriota està molt ben vist en segons quins països, però en d'altres casi que no.

Criteri ha dit...

...
Al ser eclèctic no em fa res anar a remenar llocs rojos, o fachas com aquest. Impagable, adient:

+Soldados,la patria
nos llama a la lid,
¡Juremos por ella
vencer o morir!

-FACHA!

+Es una estrofa del himno de la II República