Crònica del concert de Manel. Meditacions i teoria peregrina.

El concert

Manel al Coliseum. Dissabte 28 de gener. Repeteixen l'ensarronada. Les companyies de teatre diuen: Última setmana! i hi estan un mes. Aquests diuen: Final de presentació del darrer disc. Ara he vist que començara la gira fora de Barcelona. Ple absolut. Gent participativa, tot i que amb un so adequat seria millor. Comunió.

Estava a l'última fila de la dreta de la platea a la primera cadira de l'esquerra. Davant teniem uns bollycaos que parlaven castellà i se sabien totes les lletres.  A Manuel Fuentes li buscaren seient. Al Follonero i noia els tenia tres metres darrera meu, amb dues cadires que els hi habilitaren, al final del corredor, al costat de la porta! Com que cantava massa els van desplaçar.

Lo pitjor del concert: comprobo aterrit ja a la primera canço l'excessiu volum de so. En aquell punt que et vibra la caixa toràcica. Seria per a que arribés bé el so al galliner? La corda sovint no s'escoltava. Ignora Manel que el seu públic no és aimant de soroll i que la seva música no s'hi adiu? Estic segur que cap espectador ha posat el disc tan alt de volum a casa seva.

Una de les coses més desagradables fou un individu dos files davant a l'esquerra que es va passar més de mig concert amb un Ipod o Ipad d'aquests, amb la seva llumineta, mirant missatges. Quasi vegetal davant la música.

Manel i .... Teoria peregrina

Manel agrada o no. A mi m'agrada. Manel fa el tipus de música que més s'adiu, que més entenem i arriba als catalans, diríem que la prototípica, la que sabem fer millor, vaja. No és ben bé lo nostre el ritme dels negres, ni els baladistes mediterranis, ni el potent pop rock. Amb Antonia Font, Amics de les Arts, Roger Más, etc, recuperen la línea nostrada d'aquella cosa que feien els Dos+1, Sisa, Riba, Esquirols, en general els de la nova canço, etc.  Música que no preten cap virtuosisme ni profunditat excelsa -generalment superficial-, sinó arribar a la finalitat -utilitària- de elevar l'esperit amb el gaudi de la creació artística. Una música aparentment ingènua, senzilla, però excelsa, vàlida i entenedora. No és la mateixa definició que la filosofia de Balmes, el nostre pensador per antonomasia? Segons Pla i un servidor.

Cataluña y yo somos así, señora