13 de febrer de 2012

Un món apassionant. Allò que ens dona caràcter.

Seguim amb l'apassionant -per a quatre, però molt- món de la terminologia local i dialectalismes, alguns del Vallès Oriental en general,suposo.

D' Osona en diem la plana i del Maresme la marina. Els de l'altra banda són els de St. Fost i Martorelles.
 A Osona en diuen aixada i aqui magalla.

Parpelina és una barra de ferro llarga per fer alçaprem -no és ben bé localisme, però així la divulgo.

Xargais són corriols de la pluja -correctament xaragalls.
Estiracabells són libélules, papasastres tijeretas, rènec és una paparra i  les llagostes saltamartins -fins a la  normalització no  havia sentit saltamartí.

(Crec que s'entén sense posar cursives)

Aquestes han estat doncs les meves aportacions al patrimoni.

4 comentaris:

Evocacions ha dit...

Parpelina és una paraula ben bonica. La coneixia de quan vaig treballar en un taller mecànic.

Criteri ha dit...

És bonica, sí. I tan delicada que ningú diria que és una barra de ferro:)

Outsider friar ha dit...

No crec que "parpelina" sigui tan local ni comarcal (l'he sentit fer servir a Rubí). El mateix cal dir dels "xargais" (sembla que son "xaragalls" de pronunciació deformada). No sé, tampoc, sóc filòleg...

Criteri ha dit...

Sí, ja vaig veure que era al diccionari parpelina, però com que a mi em va sonar rara quan la digué el meu pare diríem que l'he inclòs unamica pel morro, igual que xaragall tot i que aquí sí que la diferència està en que en diem xargai.
La meva sogre va viure a Rubí -li he de portar, i jo no hi estat mai!- també Vallès, i de la xarranca en deien titllo com a Mollet , també igual el joc del flendit.