16 de març de 2012

Així no anirem enlloc

Hi ha un lector que considera obvi molt del que escric. Ho considero un compliment, tenint en compte que poca gent veu allò obvi.  En un  mòn sense rumb, il.lògic, defensar allò obvi és defensar allò que pocs defensen, anar a contracorrent, compte! No ha d'estranyar que jo sigui obvi, essent com sóc seguidor del que s'ha titllat de rei dels obvis: Jaume Balmes,la nostra llumenera.  A més hi ha coses que es veuen òbvies només quan algú les diu.

Article certament previsible pel lector critèric, i també obvi, però penseu que anava adreçat als lectors  del setmanari.

 
Article publicat a Contrapunt


Així no anirem enlloc



Si hi ha una raó per la desesperança és perquè  quasi unànimement hom s'entesta en anomenar crisi a allò que és la fi d'un model econòmic: el consumisme. És la fi d'una concepció del món que basa la felicitat humana en comprar, posseir i llençar. Hom continua encegat, predicant com a solució,  el retorn al "creixement" -llegeixi's desarrollismo-, allò que ha esta l'origen del problema. És obvi que encara no s'ha entès què és la sostenibilitat. Qui pot definir això com a crisi si es llença el menjar a tones; amb el volum de molts sous públics i de la banca, etc?

Si s'assumís que s'han acabat per sempre aquelles disbauxes econòmiques i l'austeritat ha arribat per a no marxar, posar les solucions seria facílissim, vindrien rodades, sense traumes. Però el sistema s'entesta en pretendre que dos i dos facin cinc.Viure en la irrealitat, no genera més que  malestar social. La Generalitat empren -a la força- l'únic camí possible. Ha endegat una dràstica austeritat en la despesa -austeritat; la campanya cridant a consumir productes del camp català -autosuficiència- i reducció salarial del funcionariat per evitar acomiadaments -solidaritat. Exactament els tres elements cabdals que vaig proposar aquí mateix ja fa temps.

Vull afegir que, no sé com, un article meu del Contrapunt va arribar a Intereconomia, a Madrid.
No menysvaloréssim pas la capacitat d'influència de cadascú. Ara que Mollet té un home de pes a Madrid, l'emplaço a encetar als centres centrals del poder polític el que ha de ser l'eix del debat socio-econòmic: créixer o decréixer. Difícil ho veig però, ja que aquest debat no el plantegen ni els antagonistes dels liberals. Ningú no en vol ni sentir parlar. I ho pagarem car.