21 de març de 2012

Crònica d'una jornada valenciana i fallera. Amb diverses facècies

El viatge

Sis del matí, dissabte. Cap a València fallera. La Pepi -organitzadora-  va avisar: no pugeu als autocars perquè pot ser que el que vingui primer sigui el 2 i el segon l'1. Arriben els autocars i un bon gruix de gent que tenia l'1 va pujar al 2 i viceversa. El primer en arribar era l'autocar 2 i el segon l'1! Quan ja hi estaven aposentats, tots cap a terra a fer el canvi. Després algun viatger va ocupar el seient dels guies i el que tenien destinat  pels regalets, provocant la desolació de la Pepi.. Per acabar-ho d'adobar sobrava gent! com podia ser? Doncs que van pujar persones al.lienes que havien d'haver agafat el Sagalés que va arribar uns minuts abans.  Gran fallada i... sense falles. El conductor del Sagalés no va estar al tanto de res. Tot plegat representà una hora menys d'estada a València.

 La Pepi, gran i excelentíssima persona. El Pepito, el seu home, també. Fou ell qui ens va tocar a l'autocar fins el moment d'esmorzar. Reconegué pel micro: Jo sóc molt soso. La Pepi va pujar després i fou un altra cosa. Gran animadora dels viatges:  "Como están usteeedes?" Acudits, participació d'algun voluntari, caramels. Vigília del Dia del Pare. Ens obsequia amb un detall. Veiem la silueta de la ciutat diuen que fantasma de Marina d'Or. Punt d'arribada: Plaça d'Aragó. Diu el conductor: Generalmente llegamos hasta el centro però con las fallas hoy os sortamos aquí. Conya general.

La ciutat

Com Madrid, València és castissa, familiar. Les antípodes de Can Fanga, tan cosmopolita ella, freda? Allà es respira la joie de vivre. He trobat però que abunda el servei malcarat. Conviu però sense problemes amb el dependent que et tracta com si et conegués de tota la vida i fa broma. Serà per com afecta a cadascú la lluna de València? Els preus de les coses: humans. Sobretot el menjar, que sembla una de les principals ocupacions d'allà. No sé que hi troba la gent amb Barcelona, tot tan car, tants cotxes, sempre tan atapeïda.

Dia massa bo. Només baixar veiem  uns tios amb una samarreta: Rumbera de la Cabra -o així. Rojo,maricón i del Barça. A  un encreuament topem amb la primera falla. No me la imachinava tan gran. Crec que és una cosa sense igual al món. Em cridà l'atenció  l'aire disneyá de la majoria. Qui s'inspirà amb qui?

Tarda

Hora de la mascletà. No recordo tanta munió de gent com la que anava a la traca. La Neus no estava per soroll i per a no tenir problemes de lloc pel dinar ho deixàrem.  Estàvem disposats a entaular-nos per a la paella, quan trobem: ració de paella: 4 euros!, Calamars amb sardines 2 o 3 euros. Per emportar. Tebiona, però boníssima, però no ens ho vàrem acabar. A la motxilla cap a Mollet, on la sogra en va donar bona compte. El cafè el prenguérem en un tamboret alt d'aquests que posen els bars al carrer, veient passar la gent que venia de la mascletà cap els restaurants. Ens van portar nachos barbacoa d'acompanyament (sic).

El cantaire cec

Sentim un que canta al carrer, en català, oriental. És un cantaire cec amb una guitarra. És a tocar les taules d'un restaurant terrassa. Moltes taules i plenes. És el cec que ens trobarem a una d'aquelles botigues de curiositats col.leccionistes, on es veu que la mestressa li va dir a la dona: Mirem que no entri perquè cada vegada ens trenca un cendrer. A mitja cançó passa algú i no sé que li diu, i ell, sense deixar de tocar contesta: Eivissa. Realment un figura, un artista. Deixo l'euro i li pregunto: És teva la cançó? i conesta: No, d'Andy i Lucas. Superava l'original. Em va convidar a escoltar-ne una de pròpia. Era una rumba, fantàstica, a la que em vaig animar a posar-hi alguna segona veu. Em va passar pel cap de ser el seu agent. Tens disc?  No -diu. Grava'l -li dic. Vivia a València. Pel que sembla sol, ja que ens digué que les dones només volen l'interès i una li digué: No et vull perquè ets cec i et falta un ull. Diu que això el va ferir.
M'han dit que em presenti a tu si que vales. Però si hi vaig i el Risto em toca massa els collons li trenco la cara. Tomba i gira. M'estén la mà. Comiat. Em diu tot marxant: grava un disc tu també.

Si hom deia a Can Noctas que Catalunya està mot espanyolitzada penso que de València podríem dir que està desvalencianitzada, pel que fa a la llengua. Se sent poc el valencià. Tot i que l'idioma oficial de les falles ho és. Em sembla però que l'ús de tan castellà és per comoditat vehicular, i que en realitat hi ha més àmbits i més gent que el parla del que sembla.

Sentirem un saxo pel carrer i resulta que eren unes canyes en forma de saxo. Sonava amb quasi el mateix timbre. Saxo andino, 15 euros. Val la pena un viatge a València o quasi, només per anar a la llibreria Paris València. Se celebrava a més una fira del llibre vell, on vaig comprar per 4 euros les cròniques d'un viatger Anglès a la Catalunya del XIX. Aconsello també la botiga Pop no sé què, amb centenars de curiositats.

Vespre

Ofrena a la Mare de Déu dels Desemparats, que corona una carcassa de fusta d'uns tres pisos d'alçada on hi ha enfilades persones composant un tapís de rams de flors.  Van entrant a la plaça les comissions falleres amb corones de flors. Amb la veu de fons d'un speaker abundantíssim de paraules, generalment de caire devocional. Impensable a casa nostra. Deixa bocabadat la quantitat de gent tradicionalment habillada, aquella fallereta amb cadira de rode; la gent més gran obrint la comitiva... Gent joiosa i àdhuc emocionada passant als peus de la Geperudeta. . Maravella, per no dir fa enveja. Sap greu que a Catalunya totes aquestes manifestacions molts les titllin de carrinclones. Cohesió social, la continuïtat que representa la tradició, la espiritualitat, nogenysmenys és això el que hom rebutja al principat, amic lector.

Al costat mateix d'on esperàvem l'autocar, hi havia la Feria del jamón. Un envelat on se celebrava concurs de talladors i degustació.Hi entràrem per fer temps i ens prenguérem una ració de pernil extra, per 7 euros -aquí en compten 20.
 Al tornar, cap a mitja nit, un Sagalés -suposo que el mateix de Mollet- es va posar al costat del nostre durant algun  km, no sabem si  per avançar o provocar, provocant la por de molts i la reacció del viatger de davant: deixa'l que avanci!! potser instigat per un comentari meu. Sembla que algú a prop del xófer va parlar que "feien carreres", cosa que va ferir al conductor i digué pel micro:  "No me ha gustado nada lo que he oído de hacer carreras. Yo llevo la misma velocidad punta desde Valéncia...yo soy un profesioná" Certament era un gran conductor. Sense més a resenyar, arribem a Can Mulà, després que ens acomiadés amb "un gran abrazo para todos"

Ja que he fet la crònica, amic que la sol.licitaves, ensabona'm una mica i digu'em que no està mal del tot;)

18 comentaris:

Anònim ha dit...

Doncs, tens raó... no sols no està malament del tot, l'article, sinó que m'agrada perquè has captat l'ànima d'aquesta bonica i senzilla ciutat que conec molt bé, talment com el port que en diuen, "grao". També fan gràcia les anècdotes que expliques. Sobretot, la del cec i la del xofer andalús.

Jo, dissabte, era justament a Vinaròs a prop teu. Crec que et vaig veure passar per l'autopista. I l'hi vaig dir a la meva dona, "noto unes extranyes vibracions, segur que per aqui ha passat l'ínclit Criteri, lo "modest" Criteri" de Mollet.

A Vinaròs, hi vaig molt sovint. Per a gaudir de paelles i bona gent; catalanistes i del Barça. Per a mi, es, de llarg, el millor indret de la costa daurada. Tot és molt econòmic i comprar al mercat fa goig. Dissabte passat, em vaig emportar (pagant, esclar), quatre quilos de faves acabades de collir. No dic el preu perquè no vull que el proper dissabte hi hagi "overbooking". Com anècdota curiosa, dir que aqui es pot degustar l'autèntic all i oli fet només am all i oli sense lligar amb ou ni res més. A Catalunya és sencerament imposible. Només jo, a les grans "galas" que acostumo a celebrar ho faig i no sempre em surt bé. ¡Felicitats, per aquest nou caire del teu blog! S'agraeix allunyar mals rotllos i noticies "sempre negatives nunca positives" Val Gaal, dixit.

Anònim ha dit...

Renoi, per un dia que hi vas estar Déu n'hi do. Digna de pensar-hi és la diferència que estableixes amb Barcelona.

Hauries de parlar amb l'editorial de l'Espinàs a veure si t'envien a fer algun viatge a peu ara que ell ha plegat:)

Sombrero de copa ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Sombrero de copa ha dit...

Fa gràcia el teu escrit. Per cert, Criteri, la fira del pernil que menciones, era de porc o de senyora? A Valéncia hom es trova sovint amb moltes sorpreses. Fixa't que el Camps diu que vol tornar... ves quins collons

Eufemio ha dit...

Enhorabuena Criteri se nota que el blog a mejorado. Sin tantos trolls y tantas mandangas de censura y tiempo de espera. Yo ya me he retirado, pero de vez en cuando paso por aqui para seguir disfrutando de tus artículos y los de tus lectores.

Anònim ha dit...

O tu o el conductor heu relliscat ja que la velocitat constant és de creuer, no punta.
Pel demés molt entretinguda la crònica.

Anònim ha dit...

"Sombrero diu "es trova" y Eufemio "a mejorado". Grandes intelectuales. Ser enemigo de ellos "honra". Uix, perdón, "onra".

Criteri ha dit...

Gràcies a tots i al primer per les informacions. Al del dubte lingüistic ha filat fi, chapó! En principi sembla contradicció,certament, això de mantenir la velocitat punta, que vol dir màxima. Ah i per l'altre anònim corrector ortogràfic":)) :deixa-ho, que ara estem tranquils!

Criteri ha dit...

Per cert, si quasi tot el que passa al món és sempre "negjatifo" no és culpa meva, ni tinc la culpa de clisar les notícies clau, ni deixarà de ser negatiu per no parlar-ne. Obviament calia que jo hagués vist -gràcies anònim-que no podia prentendre augmentar lectors dient la veritat, la realitat.

Per tant i com diu l'Apañó i fan per allà baix: "cervecicas al sol" -jo a l'ombra però-

Cap i la fi alea jacta est.
(em sap greu, la cabra tira amunt )

Outsider friar ha dit...

Excel·lent! Si ho poleixes una mica, el Pla i l'Espinàs ja tenen successor!
De València i dels valencians, quan hi he anat n'he admirat tan l'alegria (aquesta joia de vivre que dius) com la inconstància...
París-València, no és una llibreria de facsímils?

Anònim ha dit...

Per cert Criteri, del pernil no has dit res. Que amagues?

Sombrero de copa ha dit...

A las puertas de la semana santa y por si algunos de tus amables lectores decide tomar la mochila y lanzarse a la aventura de descubrir nuevos parajes, te remito este escrito que sin duda ha de servir para despertar la curiosidad y, si cabe, el ansia por viajar a este paraíso natural no tan lejano que son los Picos de Europa.

SIGUIENDO EL CURSO DEL RIO CARES

¡Ah!, qué gratísimos recuerdos, qué raras sensaciones encontradas, acuden a mi cansada memoria mientras evoco, en la quietud silenciosa de mi despacho, pasados episodios, crónicas de un viaje inacabado cuya singladura emprendí hace ya tantos años. Casa Julián, en Niserias, ¡vaya salmones gigantes! que servían primorosamente a la mesa en aquel idílico remanso del río Cares que ya pasó a mejor vida, según me contaron, tras ser prohíbida su pesca. Maravillosa carretera estrecha y serpeteante que se extiende paralela al río desde Panes (primer pueblo de Asturias, viniendo de Cantabria), en que el Cares vierte sus aguas en el Deva, hasta Valdeón, ya en la provincia leonesa, donde se encuentra su nacimiento, poco antes de su paso por Arenas de Cabrales, sede de aquel diminuto hotelito pintado de vivos colores sobre la madera de que está construido todo el edificio, como en un cuento de los hermanos Grimm, en que apenas se puede mover uno en su interior sin dar un paso y encontrarse en la estancia contigua. Allí en aquel apartado rincón de los Picos de Europa, se elaboraban y se podían degustar sus inimitables quesos de sabor ofensivo, ásperos al paladar y aspecto corrompido, que se envolvían en verdes hojas arbóreas para suavizar sus toscas hechuras y atenuar su nada grato olor. Todo esto, si antes no nos desviamos a la izquierda, en el cruce que hay a la entrada del pueblo, para ir al encuentro de la imponente mole del Naranco de Bulnes, donde transcurrieran las primeras hazañas de aquel intrépido escalador que fue, César Pérez de Tudela. Más adelante, la carretera acaba por despegarse perezosamente del río y prosigue hasta Covadonga.

¡Qué excursión! Luego, Arriondas, donde un 5 de agosto de hace no sé cuantos años, seguí aquella competición del descenso de las piraguas por el río Sella en un trenecito de vía estrecha donde conocí a un curioso personaje, viajante de comercio, catalán por más señas, que venía de vender ataúdes por toda Galicia. Según me explicó, por aquel entonces, los gallegos solían comprar y guardar bajo la cama el ataúd, hasta el momento de su macabra utilización. A poca distancia, Cangas de Onís, antigua capital del Reino de Asturias y cuna de la Reconquista, donde se contempla su emblemático puente romano de tres arcos sobre el río Sella que todavía recuerdo engalanado para la ocasión. Finalmente, accedemos a Covadonga y su santuario y después, a los lagos Enol y Ercina, a través de una ruta de ascenso peligrosísima por el continuo deambular de las vacas (culonas, las llamaban) que, en total libertad, campaban a sus anchas por aquella estrechísima carretera de alta montaña en la que apenas era posible cruzarse dos vehículos en según qué curvas, carente de barreras de seguridad a ambos lados y que durante el mes de agosto, aun y a pesar del vértigo y el temor a sufrir un accidente que inspiraba, estaba tan transitada como nuestra Gran Vía.

Criteri ha dit...

Outsider, si vens a Mollet avisa, que et deixaré pagats uns xurros a la xurre del Jordi, el Teo -cunyat- s'ha jubilat. A la llibreria PV hi ha bastant facsímil, restes d'edició, jo què sé, molt barat-variat.

Lo de barrejar pernil i dones ho hauries d'explicar tu:) Anón

Suposo que escrius amb més cura que jo, Sombrero. A veure si alguna vegada expliques alguna facècia també. Reconec però que -com Larra deia d'ell- aquest caràcter un punt "curioso metomentodo" que tinc m'ajuda a trobar-les o provocar-les.

Criteri ha dit...

Per cert, una Casualitat critèrica que vaig trobar (?) molt curiosa i exacta, serà lo pròxim -a Larra.

Sombrero de copa ha dit...

I a mi a qué em convides, mal amic?

Anònim ha dit...

A LA MEMORIA DESGRACIADA DEL JOVEN LITERATO D. MARIANO JOSE DE LARRA

Ese vago clamor que rasga el viento
es la voz funeral de una campana:
vano remedo del postrer lamento
de un cadáver sombrío y macilento
que en sucio polvo dormirá mañana.

Acabó su misión sobre la tierra,
y dejó su existencia carcomida,
como una virgen al placer perdida
cuelga el profano velo en el altar.

Miró en el tiempo el porvenir vacío,
vacío ya de ensueños y de gloria,
y se entregó a ese sueño sin memoria,
¡que nos lleva a otro mundo a despertar!

Era una flor que marchitó el estío,
era una fuente que agotó el verano:
ya no se siente su murmullo vano,
ya está quemado el tallo de la flor.

Todavía su aroma se percibe,
y ese verde color de la llanura,
ese manto de yerba y de frescura
hijos son del arroyo creador.

Que el poeta, en su misión
sobre la tierra que habita,
es una planta maldita
con frutos de bendición.

Duerme en paz en la tumba solitaria
donde no llegue a tu cegado oído
más que la triste y funeral plegaria
que otro poeta cantará por ti.

Esta será una ofrenda de cariño
más grata, sí, que la oración de un hombre, pura como la lágrima de un niño, ¡memoria del poeta que perdí!

Si existe un remoto cielo
de los poetas mansión,
y sólo le queda al suelo
ese retrato de hielo,
fetidez y corrupción;
¡digno presente por cierto
se deja a la amarga vida!

¡Abandonar un desierto
y darle a la despedida
la fea prenda de un muerto!

Poeta, si en el no ser
hay un recuerdo de ayer,
una vida como aquí
detrás de ese firmamento...
conságrame un pensamiento
como el que tengo de ti.

JOSÉ ZORRILLA -Recitado en el entierro de "Figaro"-.

Anònim ha dit...

efectivament Criteri, això de fer la segona veu a un cantaire cec de carrer a València no ho haria tothom,ha,ha,ha!!

Criteri ha dit...

mmm, m'ho he de pensar, Sombrero.
Zorrilla era aleshores un jove poeta que es començava a fer-se conèixer.

Això de cantar amb el cec ...és que havíem dinat bé i la música i altres circumstàncies em van animar larailo-la.