16 d’abril de 2012

Viatge a Madrid -2- Continuació del viatge a la capital del Regne i reflexions particulars sobre BCN-MDR

El Museu de Cerralbo i el Romàntic amb una imatge colpidora.  El carrer dels rics.

El marquès de Cerralbo,  senyor de Aguilera va aplegar amb els anys un fons museogràfic extraordinari. Va fer construir una gran mansió com a habitatge i museu. El marquès -conservador i carlista- va cedir-ho a la vila. Un museu tan desconegut com interessant.. Gent així és la que mereixen monuments i carrers.

Cada metre quadrat estava ple d'història i cultura. A la mitja llum d'aquelles cambres, en aquell l'ambient vuitcentista, envoltats de tanta bellesa,   visquérem un moment especial: eren les dotze del migdia i  aquells rellotges centenaris escampats, van inundar l'ambient amb uns dolços sons de campanetes, els mateixos que sentiren molts anys abans els estadants de la mansió.

Com que plovia molt, i immersos com ja estàvem en ple XIX, amb un taxi anàrem al Museu Romàntic. El romanticisme tingué vigor el primer terç del 1800. Hi havia la sala de Larra: poca cosa, destaco un manuscrit de Los calaveres, el retrat de la dona -cap bellesa- mig causant del suicidi -Armijo-, i les seves pistoles. Però el que més ens frapà del museu eren els quadres-retrats d'uns nens púbers, pal.lids, amb profundes ulleres...Eren nens morts!, segons ens digué el vigilant. "Són los hijos de los señores retratados en las escaleras. Había mortalidad infantil y era costumbre el pintarlos. En estos cuadros hay símbolos que lo denotan, como el crucifijo". Vaig evitar preguntar quan i com els pintaven. La contemplació d'aquells nens i púbers és frapant.

Tarda també emplujada a un Serrano solitari. Presenciem un accident de moto, molt soroll però el xicot bé. La imatge de via comercial, elitista i més selecta no sé si augmentava o no al estar tan buida.Hi ha les botigues que trobem arreu, tot i que dins uns espais i decoracions diferents, interessants. Hi ha una botiga de Ferrari amb monoplaça inclòs. La característica però de Serrano penso que està en les botigues no franquiciades, les més selectes de totes.  Entre elles la clàssica perfumeria Álvarez, la que surt a la tele a vegades, la dels més exclusius, vaja. Hi havia un bon paraigües d'oferta i vam pensar que en podria tenir algun que no fos de quatre euros, d'aquests que es poden arreglar, a Barcelona. A Madrid no n'arreglen, em digué moixa la mestressa de la botiga. De passada la Neus tafanejaria les seves coses. Després de l'accident de la moto en presenciem un altre: a una dependenta li cau i trenca un flascó de perfum. Cap bronca de la mestressa. Difícil per un pagès com jo adoptar les maneres d'un burgès, però només cal educació. Molt senyor aquí i senyor allà, per part de la senyora mestressa. Els preus dels seus sabons -fabricació exclusiva- eren correctes i la Neus va comprar algunes coses per a regalar. Marxem nosaltres i entra una senyorassa amb el marit també senyoràs amb tot de compliments. No sé si d'això en podríem dir excel.lència.

Escapada a Àvila

Viatge amb tren pel mig de les immensitats estepàries castellanes, amb suaus relleus. Àvila, la capital més alta d'Europa. Abril. Fred d'hivern, emplujat. Els primers avilenys que trobàrem baixant de l'estació eren dos homes parlant-se a uns metres .. Desprès d'haver suportat a tots els mitjans -públics i ciutadans- aquella insistència i planys sobre el "mal temps" que feia aquesta Setmana Santa, em trobo per fi amb gent -suposo que del camp- que viu a la realitat de les coses: Ya tenemos el agua aquí! i contesta l'altre: Quince días deberia durar!Eso!

Visita guiada amb el José, gran sapiència amb tocs d'humor. Ens parlà de la mentalitat immobilista i de l'orgull dels castellans vells, dels que tenen terra i que amb prou feines dona per a viure. A Àvila fan pagar per a tot, fins per passar per la muralla -car- i els fullets -barats. No m'estranya que diguin per escrit que la "muralla" és un motor econòmic. Estranya finalitat per una muralla. Suposo que Santa Teresa d'Àvila també ha de ser un motor.. No compreu Yemas del Convento, tot i el nom porten additius i no la data de caducitat.

 Ruta teresiana, catedral i església de S. Vicente -curioses construccions d'un particular gòtic i romànic. El "Tostado" fou una eminència. "Laurence Sterne lo menciona, en el libro VI capítulo II de Tristram Shandy, entre otros ejemplos de niños prodigio: "casi en brazos de su nodriza, aprendió todas la ciencias y artes liberales sin que le enseñaran ninguna de ellas" . El seu sepulcre-altar-retaula és de lo millor d'Àvila, segons el guia, i jo. Es perceben fins i tot les venes sota la tela del relleu, d'alabastre. Anem a fer un café i torrija -car- a La Fortaleza, amb fotos de l'atemptat que la ETA hi va cometre. A l'estació hi havia uns jubilats abulencs asseguts, ocupant bancs  a la sala d'espera, cosa que no agradà a algun viatger. Uns altres estaven asseguts escalfant-se el cul als radiadors -amples,de ferro colat i antics. Per a una vista general de la muralla cal fer una llarga passejada fora vila.


 Art i cultura a dojo

El Prado, Princesa Sofía, Thysen. Que he de dir? Un consell: no us atureu en el que no us interessi. I una constatació: lo que ens falta per aprendre, d'història, d'art, etc.  La visita als museus és un estímul per aprendre. Segona constatació: La gent no estava per aturar-se a les sales d'abstracte. Tot i això hi havia un noi -amb aspecte de perruquer- que estava entusiasmat davant un "quadro" que era només (?) la tela pintada negra, comentant que venia tot sovint a veure'l. No em feu dir qui era el "pintor".

Pasem per davant de la casa-museu de Lope i coincidim amb el començament de la visita guiada i gratuïta! Estructura original però reconstruïda alguna instància, i amb algun moble del mateix mossèn Lope

Reflexions

No sé si es desprèn am el que dic, que la vida a Madrid és més agradable i social que a Barcelona. En part és així. Em sembla també que en la relació entre ambdues capitals, ambdues comunitats, hi ha un punt d'amor i odi. Jo faig cap panegíric general de Madrid ni practico l'autoodi. Els catalans els guanyem en una cosa fonamental -no ho dic jo- i és en què som homes de paraula. Aquí -i al sud més- la picaresca i l'engany es consideren una habilitat, quasi virtut. L'altra és aquesta nostre manca de fanatisme -excepte quan excepcionalment bufa la rauxa. Catalunya és més camperola. Ells admiren la nostra fantasia. Ells ens guanyen en que saben gaudir més de la vida -no m'estranya que els periodistes i polítics catalans que hi viuen hi estiguin encantats. Ens superen en això que en diríem "senyorio" -extern si voleu-,  prestància i distinció; en seguretat al moure's pel cada dia. Com no han de tenir més distinció si sempre han tingut la cort? Com no han de denotar seguretat, si ells han estat un imperi universal -ara ho són peninsular- i nosaltres, Catalunya, una desdibuixada realitat virtual?  -empremta genètica se'n diu. Ara penso que Madrid ens guanya amb el tema dels cotxes -en circulen menys, és clar. Hi hauria molt per escriure sobre aquestes i altres diferencie, però no en sóc prou informat i segur que altres més rigorosos ho hauran fet. O no? Ara m'adono que aquest punt de placidesa de gran part de l'extens Madrid centre és que el trànsit no és massa gran i és més localitzat.

Bé, si heu arribat aquí, gràcies i felicitem-nos tots. Amics que ho esmentàveu, no tinc cap pretensió de comparar-me amb  l'Espinás -ni Carnicer-, primer per ofici, després perquè no enfoco el viatge cap a l'escriptura de cap llibre -l'Espinàs fins i tot provoca la conversa amb els naturals, buscant la perla- i per últim no hi esmerço el temps d'un professional. La justificació és innecessària, segurament.

18 comentaris:

Anònim ha dit...

Aquesta sí, aquesta segona part del viatge a Madrid està molt més aconseguida, treballada i interesant que la primera. No va fer gràcia la broma de les "calces", ni trobo que vingui a conte -com ja t'han fet notar a Cal Apañó- la menció dels preus,i dels menjars en general. Crec que a ningú interesa aquesta part del article.

Jo hi vaig estar fa un parell d'anys. Estiguè per a córrer una marató i en vaig gaudir molt dels díes que hi vaig romandre. Tot molt maco i nou.

Anònim ha dit...

Jo ho trobo curiós lo de les calces, que suposo hauria de ser ELS calces, ferroviaris.

Als que no hem pogut fer vacances amb aquestes escrits ja ho hem fet una mica i en tot cas també disposem d'informacions interessants.

Anònim ha dit...

Sembla, Criteri, que no estàs per la tasca de mantenir "viu" el blog. Et trobes deprimit o què. Veig que no respons als teus lectors.

Criteri ha dit...

Primer de tot, ja sabeu que contesto sempre -no em demaneu immediatesa, ja que treballo, i en aquests comentaris tampoc hi havia massa cosa a contestar.
El primer anónim. Has fet més que un comentari una microcrítica que t'agreeixo sincerament, i que suposo que potser correspons a part dels lectors.
Al segon, li diré que a mi em balla pel cap la paraula Calzos , de quan em teia el carnet de conduir. Deu ser això.

Gràcies a ambdós.

Anònim ha dit...

Entesos, Criteri, entesos. Creia que no treballaves. Calces es el plural de "calce" -no oblidem que es una paraula castellana- és una cuña que se pone para evitar que una rueda o varias se deslicen cuando se precisa que estén bloqueadas.

Criteri ha dit...

Ja veus que a la gent li motiva més parlar d'un punyetero elefant que reflexionar sobre la capital i sobre les diferencies entre les dues capitals. Diria que estem sols, ja que he buscat a google i totes les planes que parlen de les diferencies
BCN MDR es refereixen al futbol i alguna a viatges.
No deu ser un tema tan atractiu i important com ens pensem.

Anònim ha dit...

És el que hi ha, amic Criteri. Ens envolta un mar procelòs, dolent i perillòs. Déu ens guardi... pel que ve.

Anònim ha dit...

No t'ammoïnis Criteri si jo no he dit res és perquè ja ho has dit tot tu:))

Anònim ha dit...

Guaita Criteri el que deia la portada d'"Hermano Lobo" del 18 d'octubre de 1975 "Última hora: Resucita Mariano José de Larra y se vuelve". Els temps no han camviat tant com ens pensem.

Criteri ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Criteri ha dit...

1 anon,si tu lo dise...

2 anon Per això es va suicidar -entre altres coses- perquè res no canvia.

Característica dels romàntics, volia canviar les coses, la societat -pobret ell, i pobre jo. Però si no la societat potser si que alguna cosa hom canvia o en alguna ànima hom deixa bona petjada.

Bravo per la referència H L.

Anònim ha dit...

Ell es va suicidar per l'Armijo, no pas per les seves idees; no l'idealitzis tant, Criteri. De vegades, sense voler, escrivim històries que només hi són a la nostra imaginació. Crec que això és el que et passa amic amb respecte a Larra.

Criteri ha dit...

He llegit bastantes versions sobre això i la majoria diuen que l'Armijo va ser el detonant i prou.
Va coincidir amb els dies després de perdre la seva acta de diputat -per Àvila!- a causa de la rebelión de la Granja, i ja desenganyat absolutament dels liberals i del país...i Armijo. Era un romàntic.

L'idealitzo? potser abans, després vaig saber del seu "acetisme", agreujat pel fet de tenir-lo ja només sense arribar a la trentena!!

Igualment et dic que no siguis tan taxatiu en desqualificar el punt de vista que exposava, que m'ha obligat -i ho faig de gust- aclarir-ho per a tots els lectors.

Criteri ha dit...

Aprofito per anunciar el descobriment d'un text d'alta volada per a sucar-hi pa, on demostra o al menys coincideix, amb l'opinió d'aquest pobre pagès que llegiu quan exalta Larra i Balmes.

I no crec que pugui ser rebatut.

IMPERDIBLE!! PRÒXIM POST!

Anònim ha dit...

Tu, Criteri, només l'has llegit peró, jo, que el vaig coneixer i tratar a la vegada del Espronceda i la seva tieta la Carolina Coronado. Què m'has d'explicar, ¡bandarra! Fins i tot el Zorrilla quan era l'enterrament va dir aquell vers tenebròs però tan ben trobat: "Ese vago clamor que rasga el viento. es la voz funeral de una campana: vano remedo del postrer lamento. de un cadáver sombrío y macilento. que en sucio polvo dormirá mañana."

Anònim ha dit...

¡Ostres, noi! ¡per fer-te auto-propaganda no et manca iaia! El Larra no era res, Criteri. Sí, ho era en Balmes, però no en Larra... aquell era... un cagalló romàntic farcit de somnis imposibles i poca cosa més.

Criteri ha dit...

Tu vas conèixer Larra, sí, ja m'ho imaginava, però jo... jo SÓC Balmes reviscut :)))
Larra era un carallot, però la seva gràcia a voltes àcida, a voltes profunda ha estat inimitable.

Auto-propaganda? La justa que resulta al justificar el que deia i per contrarestar l'anti-propaganda!, tot i que segur que l'alimenta:)))

I bon vespre, que he de sortir.

Anònim ha dit...

¡¡Ja ho deia jo!! Capellà i cardador...