23 d’abril del 2012

Los dos cerebros con más raza de España

Hi ha algun lector que se'n riu públicament -i una majoria potser privadament:)- de la meva dèria per Balmes i Larra -caràcters antagònics. He trobat en bona hora!! un treball -crec que definitiu- que els contraposa i compara, tot demostrant que les riotes d'alguns no eren justificades. Que jo anava bé.

Queda l'altre de la tríada. I Pla?  ja vaig escriure al blog que Pla considerava a Balmes el prototip d'intel.ligència catalana. Tot quadra.

Ara donaria alguns euros per saber que pensava Pla de Larra.

Als qui no us vingui de gust o no estigui preparat per llegir això -tan llarg- sapigueu que ho teniu aquí. Arribarà un dia que voldreu llegir-ho. Aquest escrit dona notícia -quedeu-vos al menys amb això-  de la pareja de cerebros con más raza que España produjo en la primera mitad del siglo XIX -com a mínim diria jo- segons el rigurós i picant Mostaza.



Balmes, Larra: dos polos
Dos trayectorias vitales, casi contemporáneas, dos polemistas, dos disconformes con la situación política en que se desenvuelven, dos críticos acerados de una España invertebrada, dos muertos prematuros, dos periodistas prodigiosos, dos trabajadores infatigables en un ambiente de holgazanería intelectual, dos españoles de buena cepa que aman asomarse al balcón de los Pirineos y aun aventurarse a excursionar Europa adelante, dos soñadores de una España eterna que fustigan a la España temporal. 

Estas son las semejanzas de Jaime Balmes y de Mariano José de Larra. Nace el primero en 1810 y muere en 1848: vida de escasos treinta y ocho años. Nace el segundo en 1809 y se suicida en 1837: vida de escasos veintiocho años. Ambos tienen la misma debilidad estética en su mocedad primera: creerse poetas. Y no lo son: carecían de numen, de aliento místico, de alada gracia. 

Psicológicamente, son disímiles: metódico, ponderado, enérgico, el sacerdote de Vich: nervioso hasta lo patológico, reconcentrado y amargo, el seglar madrileño. Y disparejas son sus conductas, sus éticas, sus culturas. Pero de uno y otro cabe afirmar que forman la pareja de cerebros con más raza que España produjo en la primera mitad del siglo XIX.

Larra y Balmes rompen con su esfuerzo aquella cerrazón intelectual en que una larga etapa de guerras y pronunciamientos, de crisis políticas y asonadas callejeras, había hermetizado al pueblo español del ochocientos. Fueron dos almas votadas valientemente a la faena de desentumecer conciencias, aventar polvo de prejuicios, introducir en la cámara cerrada de cada compatriota una ráfaga de aire puro y de luz matinal. 

Su obra es incompleta, titubea aquí y allí su pensamiento, no siempre acierta su escalpelo crítico. Pero, ¿qué contemporáneo les iguala en señorío intelectual, en rigor de pensamiento, en afán misionero? Polemistas natos, Balmes y Larra valen, tanto y más que por lo que dicen, por lo que incitan. Sus ideas están superadas ya, su estilo no es el de nuestro gusto; sus preocupaciones, en cambio, siguen atormentándonos. Como que se preocuparon nada menos que de poner exigencia de forma en el atumultado caos que llevaba dentro Juan Español. El uno, con la seca norma de la lógica –para eso trazó su Criterio–; el otro, con el látigo de la rechifla y del sarcasmo. 

Aun desagradándoles hasta la náusea la España que ellos vivían, Balmes, al igual que Larra, sentían con dolor físico un patriotismo escandecido por la ira o dorado por la piedad. El sacerdote absuelve; el satírico maneja el bisturí. Mas cuando se encuentran lejos de España, el sesudo Balmes se enternece con la misma húmeda nostalgia que el hipocondríaco Larra. Antes que a Unamuno les pasó a ellos ese fenómeno psicológico de dolerles España en el tuétano y en el corazón. 

Mas ¿por qué nos son hoy Balmes y Larra más eficazmente conocidos y ejemplares a nosotros que no lo fueron a sus contemporáneos? A mí ver, se entregaron –ellos, tan radicalmente llamados al oficio intelectual– en demasía a la polvareda del palenque político. Y este azacaneo en el «hic et nunc» les restó tiempo para cernerse aquilinamente sobre la marejada de los hechos. Metiéronse bosque adentro y, aunque expertos baquianos, no acertaron a salir al descampado. Dan la penosa impresión Larra como Balmes –y más el primero–, de andar a topetazos con los hechos como si fuesen troncos insensibles de una selva inextricable. La polémica siempre reduce el horizonte. En Larra lo achica hasta la asfixia: el escritor parece debatirse dentro de una campana pneumática. Está siempre, como el caballo con tábanos, coceando sin sentido. Contra esto y aquello: el lema unamuniano le cuadra a Larra, que ni pintiparado. Esta visión miope de las cosas es en Larra deformadora: se las acerca tanto que las ve monstruosas. Tiene retinas de microscopio: el infusorio se le hace un camello. Y así, para caricaturizar, no acude a otro resorte que al agigantamiento del fenómeno criticado. Otros humoristas convierten lo grande en enano para lograr su efecto estético. Larra –romántico hasta la medula– desorbita, exagera, abulta monstruosamente el perfil de sus guiñoles. El efecto que produce es, a veces, de cansancio: no aguantamos tanta hipérbole. 

Balmes, no; analiza hasta la atomización lógica los asuntos, pero no pierde de vista que está tratándolos con lente de crítico. Al final, recompone los elementos y nos sitúa ante una panorámica normalizada: cada cosa su tamaño, aunque –como en los pintores primitivos– el miniaturismo pormenorizador quita perspectiva y fondo al enfoque. Al ir leyendo a Balmes experimentamos la sensación de movernos por un mundo de dos dimensiones: echamos de menos la lontananza. Su horizonte es plano. 

Balmes fue un eficacísimo periodista; Larra un periodista brillante. Como escritores, esa es su gloria y su limitación. Ni Larra hubiera pasado a la historia literaria por sus novelas y dramas –malas imitaciones de los románticos galos de la época– ni Balmes es admirable por su estilo. Pero en el menester de avivar la atención diaria de los lectores y formar en ellos una opinión, el éxito de Balmes y de Larra no tuvo rivales antes ni después. Eran escritores siempre en vena polémica, siempre con argumentos a punto. Pensaban Balmes y Larra con las plumas mojadas en tinta: la idea –y hasta el estilo– les fluían manadíamente al conjuro de la descarga nerviosa que en ellos desencadenaba el simple hecho de tomar el palillero. Por eso piensan a torrentadas; y Larra, sin esquema previo alguno. Es, en este aspecto, un precursor del escribir automático de los sobrerrealistas (léase su magnífico artículo «El día de difuntos»); por algo el superrealismo significa, en su raíz, un regreso a los estímulos estéticos que actuaban por debajo de la moda romántica. 

Pero ni Balmes ni Larra ejercieron de verdad un magisterio. La videncia de Sócrates no era su índole. Como si más que departir en sosegado diálogo con un grupo selecto de alumnos que continuasen sus enseñanzas, les acuciase predicar y arengar en el ágora. Hay mucho de tribunos de la plebe en Balmes y en Larra. Su tiempo no se prestaba para los grupos selectos –para la aristocracia del espíritu–: eran días de democracia desgreñada y vociferante. Había que adoptar el aire de faquir –es lo que hizo Larra– o de apóstol que grita en la plaza la buena nueva –es lo que hizo Balmes–. Y así le faltan, en absoluto, matices a su pensamiento. Larra traza cuadros de colores crudos y contrapuestos; Balmes, discurre por teoremas, «more mathematico». Su música –la de ambos– como su colorido, son de una monotonía que cansa. En vano buscaremos en Balmes aquellas disquisiciones complejas y sutiles de nuestros teólogos del seiscientos, ni en Larra daremos con la gama de impresiones que nos sale al paso en Quevedo –su maestro– o en Mateo Guzmán. Balmes y Larra son menos ricos de pentagrama y de paleta. Menos cabales, por lo mismo. 

A Balmes lo olvidaron luego sus lectores y no influye, apenas, durante más de medio siglo. Cosa similar le acaece a Larra hasta que lo desempolva y pone en circulación, revalorizado, la generación del 98. Y como pasa en estos olvidos y resurrecciones espasmódicos, la medida se rompe: a Balmes se le deforma y caricaturiza cuando se le quiere hacer pasar por un genio, no de otro modo que cuando para equipararle a un gigante aupamos sobre zancos a un niño y le enmascaramos las facciones; a Larra se le pone junto a Quevedo y aun junto a Cervantes, con lo que, en realidad, lo que se logra a través del contraste es enanizarle. No: ni genios ni mediocres. Balmes y Larra son –dentro de la chatez que ofrece el panorama de su tiempo– las dos cotas más elevadas. 

Les falló el sistema de propia formación. No atinaron en la ardua faena de escogerse y puIirse. A diario se vertían sobre las hojas volanderas de la literatura periodística, y esa perentoriedad les devoró en su engranaje. Cuando se ponen a labrar obra de largo empeño, el ritmo del hacer periodístico los precipita, y el libro les sale de las manos inmaturo, mutilado, con iluminaciones y apagones. Es sintomático que la obra más lograda de Balmes sea El Criterio –una especie de meditaciones sobre la marcha–. Ni Balmes ni Larra alcanzan a tener un discipulado orgánico. Y eso porque formar alumnos supone en el maestro una vida al margen de la cotidianidad apremiante. Los hijos espirituales –como los de la carne– requieren larga gestación y más larga crianza. Esas criaturas que se cree tener porque nos leen en el periódico y nos jalean y se dicen nuestros aprendices, se parecen a la descendencia habida en amores mercenarios y de la que el padre jamás llega a poseer la certeza que engendra responsabilidad. Balmes y Larra pasaron sin dejar familia intelectual: no se cuidaron de formar escuela y por eso su eficacia fue –y es, a pesar de toda la beatería de una y otra banda– precaria y borrosa.
Pero ni Balmes es un pensador decisivo como Hegel o Kant, ni Larra un escritor de formato quevediano. Murieron demasiado pronto para dejar una herencia intelectual de alto porte. Leerlos, sin embargo, es óptima experiencia. Balmes nos agudiza la cordura; Larra, la disconformidad con la rutina. El sacerdote es un díctamo; el humorista, una cantárida. 

Ahora bien: ojo con la valoración excesiva, ojo con el desprecio inconsciente. Larra no es Ganivet: ni piensa tan acendradamente, ni escribe tan preciso, ni ahonda tan directo en el alma nacional. Ganivet está a cien codos sobre Larra, como lo estaba el nivel cultural de la Restauración sobre el nivel cultural de la Regencia de María Cristina de Borbón. Ganivet es, además de prodigioso pensador, un poeta de ancha envergadura y un novelista que en Los trabajos de Pío Cid alcanza una de las cumbres más altas de nuestra novelística. Todas esas ventajas le lleva a Larra. Y, además, la de ser un observador más objetivo de los hechos y de las costumbres.
A su vez, si Balmes no es un Suárez, supera –«sicut inter viburna cupressi»–, con su pensamiento escrito, esos ramplones mamotretos –más centones de opiniones que filosofía genuina– que apandan con su peso de plomo los plúteos de muchas bibliotecas: los Urráburu, los Mendive, los Ortí Lara, los Ceferino González. Acaso un solo discípulo, a más de medio siglo de distancia, tuvo Balmes: Amor Ruibal. Sólo que éste posee mayor exactitud conceptual, está más hecho, profundiza más. Balmes está a medio camino entre el desprecio de Unamuno y la iletrada alabanza de quienes ni lo han leído. 

Otro toque aún a este apunte: Balmes fue un alma serena, honrada, deseosa del mayor bien de su patria y de la mayor gloria de Dios. Fue Larra, por el contrario, un atrabiliario, un vanidoso, un descreído. Y como sus vidas, sus muertes: santa la de Balmes; desesperada la de Larra. 

Y acabo con unas preguntas: ¿se suicidó Larra solamente por un fracaso amoroso? ¿No arrastraba una especie de tara mental que le hacía obsesivo y lo introvertía, en las etapas –frecuentes– de depresión? ¿No era, según todos los síntomas, un hepático que se concomía con los disgustos? ¿Hasta qué extremo no engendró en él un estado de abatimiento insuperable el fracaso político de las elecciones anuladas en agosto de 1836, cuando ya, por los buenos oficios del Duque de Rivas –Ministro de Gobernación del Gabinete Istúriz–, era diputado por Avila? El suicidio de Larra ¿no está ya premeditado en ese desgarrador final de su artículo político «Día de difuntos de 1836»? El encuentro con Dolores Armijo fue, si acaso, el resorte que disparó el mecanismo, pero la determinación venía fraguándose –y por motivos más complejos– desde meses atrás. Larra se sentía acorralado por los odios que le cercaban. Se había metido en una aventura política, de la que esperaba saltar a altos puestos, y de golpe se había desmoronado su futuro. Por contra, sus amigos de ayer le recriminaban de tránsfuga. La vuelta al poder de los constitucionalistas, el día 9 de agosto de 1836, produjo en Larra un traumatismo espiritual. Sucumbió ante la idea de verse despreciado por los izquierdistas que antes le jaleaban. Desde esa fecha hasta el fatídico 13 de febrero de 1837, Larra se agría y aisla cada vez más. Se siente solo: la última cita con Dolores Armijo no hace más que evidenciarle esa soledad absoluta. Alejado de la religión; ha perdido la fe en el amor y en el triunfo político –acaso también en el literario, pues se le resisten, por su falta de imaginación, la novela y el drama, que ha intentado vanamente–, Larra escapa de sí mismo y de cuanto le rodea, pegándose un tiro. 

Bartolomé Mostaza

Què tinc, que tenim cadascú de l'un i l'altre?  d'aquests dos monstres del pensament i que van dur a terme la seva immensa obra a una edat en la que avui encara es juga a la Play?



16 d’abril del 2012

Viatge a Madrid -2- Continuació del viatge a la capital del Regne i reflexions particulars sobre BCN-MDR

El Museu de Cerralbo i el Romàntic amb una imatge colpidora.  El carrer dels rics.

El marquès de Cerralbo,  senyor de Aguilera va aplegar amb els anys un fons museogràfic extraordinari. Va fer construir una gran mansió com a habitatge i museu. El marquès -conservador i carlista- va cedir-ho a la vila. Un museu tan desconegut com interessant.. Gent així és la que mereixen monuments i carrers.

Cada metre quadrat estava ple d'història i cultura. A la mitja llum d'aquelles cambres, en aquell l'ambient vuitcentista, envoltats de tanta bellesa,   visquérem un moment especial: eren les dotze del migdia i  aquells rellotges centenaris escampats, van inundar l'ambient amb uns dolços sons de campanetes, els mateixos que sentiren molts anys abans els estadants de la mansió.

Com que plovia molt, i immersos com ja estàvem en ple XIX, amb un taxi anàrem al Museu Romàntic. El romanticisme tingué vigor el primer terç del 1800. Hi havia la sala de Larra: poca cosa, destaco un manuscrit de Los calaveres, el retrat de la dona -cap bellesa- mig causant del suicidi -Armijo-, i les seves pistoles. Però el que més ens frapà del museu eren els quadres-retrats d'uns nens púbers, pal.lids, amb profundes ulleres...Eren nens morts!, segons ens digué el vigilant. "Són los hijos de los señores retratados en las escaleras. Había mortalidad infantil y era costumbre el pintarlos. En estos cuadros hay símbolos que lo denotan, como el crucifijo". Vaig evitar preguntar quan i com els pintaven. La contemplació d'aquells nens i púbers és frapant.

Tarda també emplujada a un Serrano solitari. Presenciem un accident de moto, molt soroll però el xicot bé. La imatge de via comercial, elitista i més selecta no sé si augmentava o no al estar tan buida.Hi ha les botigues que trobem arreu, tot i que dins uns espais i decoracions diferents, interessants. Hi ha una botiga de Ferrari amb monoplaça inclòs. La característica però de Serrano penso que està en les botigues no franquiciades, les més selectes de totes.  Entre elles la clàssica perfumeria Álvarez, la que surt a la tele a vegades, la dels més exclusius, vaja. Hi havia un bon paraigües d'oferta i vam pensar que en podria tenir algun que no fos de quatre euros, d'aquests que es poden arreglar, a Barcelona. A Madrid no n'arreglen, em digué moixa la mestressa de la botiga. De passada la Neus tafanejaria les seves coses. Després de l'accident de la moto en presenciem un altre: a una dependenta li cau i trenca un flascó de perfum. Cap bronca de la mestressa. Difícil per un pagès com jo adoptar les maneres d'un burgès, però només cal educació. Molt senyor aquí i senyor allà, per part de la senyora mestressa. Els preus dels seus sabons -fabricació exclusiva- eren correctes i la Neus va comprar algunes coses per a regalar. Marxem nosaltres i entra una senyorassa amb el marit també senyoràs amb tot de compliments. No sé si d'això en podríem dir excel.lència.

Escapada a Àvila

Viatge amb tren pel mig de les immensitats estepàries castellanes, amb suaus relleus. Àvila, la capital més alta d'Europa. Abril. Fred d'hivern, emplujat. Els primers avilenys que trobàrem baixant de l'estació eren dos homes parlant-se a uns metres .. Desprès d'haver suportat a tots els mitjans -públics i ciutadans- aquella insistència i planys sobre el "mal temps" que feia aquesta Setmana Santa, em trobo per fi amb gent -suposo que del camp- que viu a la realitat de les coses: Ya tenemos el agua aquí! i contesta l'altre: Quince días deberia durar!-  Eso!

Visita guiada amb el José, gran sapiència amb tocs d'humor. Ens parlà de la mentalitat immobilista i de l'orgull dels castellans vells, dels que tenen terra i que amb prou feines dona per a viure. A Àvila fan pagar per a tot, fins per passar per la muralla -car- i els fullets -barats. No m'estranya que diguin per escrit que la "muralla" és un motor econòmic. Estranya finalitat per una muralla. Suposo que Santa Teresa d'Àvila també ha de ser un motor.. No compreu Yemas del Convento, tot i el nom porten additius i no la data de caducitat.

 Ruta teresiana, catedral i església de S. Vicente -curioses construccions d'un particular gòtic i romànic. El "Tostado" fou una eminència. "Laurence Sterne lo menciona, en el libro VI capítulo II de Tristram Shandy, entre otros ejemplos de niños prodigio: "casi en brazos de su nodriza, aprendió todas la ciencias y artes liberales sin que le enseñaran ninguna de ellas" . El seu sepulcre-altar-retaula és de lo millor d'Àvila, segons el guia, i jo. Es perceben fins i tot les venes sota la tela del relleu, d'alabastre. Anem a fer un café i torrija -car- a La Fortaleza, amb fotos de l'atemptat que la ETA hi va cometre. A l'estació hi havia uns jubilats abulencs asseguts, ocupant bancs  a la sala d'espera, cosa que no agradà a algun viatger. Uns altres estaven asseguts escalfant-se el cul als radiadors -amples,de ferro colat i antics. Per a una vista general de la muralla cal fer una llarga passejada fora vila.


 Art i cultura a dojo

El Prado, Princesa Sofía, Thysen. Que he de dir? Un consell: no us atureu en el que no us interessi. I una constatació: lo que ens falta per aprendre, d'història, d'art, etc.  La visita als museus és un estímul per aprendre. Segona constatació: La gent no estava per aturar-se a les sales d'abstracte. Tot i això hi havia un noi -amb aspecte de perruquer- que estava entusiasmat davant un "quadro" que era només (?) la tela pintada negra, comentant que venia tot sovint a veure'l. No em feu dir qui era el "pintor".

Pasem per davant de la casa-museu de Lope i coincidim amb el començament de la visita guiada i gratuïta! Estructura original però reconstruïda alguna instància, i amb algun moble del mateix mossèn Lope

Reflexions

No sé si es desprèn am el que dic, que la vida a Madrid és més agradable i social que a Barcelona. En part és així. Em sembla també que en la relació entre ambdues capitals, ambdues comunitats, hi ha un punt d'amor i odi. Jo faig cap panegíric general de Madrid ni practico l'autoodi. Els catalans els guanyem en una cosa fonamental -no ho dic jo- i és en què som homes de paraula. Aquí -i al sud més- la picaresca i l'engany es consideren una habilitat, quasi virtut. L'altra és aquesta nostre manca de fanatisme -excepte quan excepcionalment bufa la rauxa. Catalunya és més camperola. Ells admiren la nostra fantasia. Ells ens guanyen en que saben gaudir més de la vida -no m'estranya que els periodistes i polítics catalans que hi viuen hi estiguin encantats. Ens superen en això que en diríem "senyorio" -extern si voleu-,  prestància i distinció; en seguretat al moure's pel cada dia. Com no han de tenir més distinció si sempre han tingut la cort? Com no han de denotar seguretat, si ells han estat un imperi universal -ara ho són peninsular- i nosaltres, Catalunya, una desdibuixada realitat virtual?  -empremta genètica se'n diu. Ara penso que Madrid ens guanya amb el tema dels cotxes -en circulen menys, és clar. Hi hauria molt per escriure sobre aquestes i altres diferencie, però no en sóc prou informat i segur que altres més rigorosos ho hauran fet. O no? Ara m'adono que aquest punt de placidesa de gran part de l'extens Madrid centre és que el trànsit no és massa gran i és més localitzat.

Bé, si heu arribat aquí, gràcies i felicitem-nos tots. Amics que ho esmentàveu, no tinc cap pretensió de comparar-me amb  l'Espinás -ni Carnicer-, primer per ofici, després perquè no enfoco el viatge cap a l'escriptura de cap llibre -l'Espinàs fins i tot provoca la conversa amb els naturals, buscant la perla- i per últim no hi esmerço el temps d'un professional. La justificació és innecessària, segurament.

12 d’abril del 2012

Viatge a Madrid -1-

Madrid poble, ciutat i capital imperial.

Tot anant a l'estació a trenc d'alba, amb la bafarada del Besòs pensava en Trillo: Al romper el alba y con viento de levante zarpamos hacia Perejil. A l'estació, amb l'escombra una neneta negreta la deixava neta -oblideu-ho-. Li vaig preguntar si el dilluns tenia més feina i em va dir que sí però perquè el diumenge no treballava. Amb l'orella l'escoltava però els ulls mig els tenia a una caixa metàl.lica collada a la paret: CALCES. A una coneguda que hi havia, estranyada, la vaig enredar dient que era per a les calces per a rentar. Vols dir?  respongué. Quina sensació més agradable veure la gent a l'andana que anava a treballar -amb cares de son i resignació- i nosaltres de vacances. Pensava: amb sort els queden 30 o 40 anys de fer el mateix cada dia, si no en tenen...cap a l'atur.

Amb l'AVE han anulat la possibilitat d'anar a Madrid a bon preu amb tren. Em sorprengué la seva silenciositat. Em va tocar un seient on corria l'aire fred pels peus. A l'anada ens engegaren una peli una mica brutota -passable- per a ser un ámbit familiar.
Desentrenem a Madrid i ens topem amb la seva especial llum, el color -més ben dit-, que ve donat per la pedra blancoia dels seus edificis, metro fins Gran Via i a 50 metres l'hostal. S'ens va ocòrrer buscar hostal en lloc d'hotel. Encert total. Edificí robust -mig decó. Hi havia més plantes amb sengles hostals. Un conserge està al despatxet presidit per un important crucifix. Ens acompanya a l'hostal, al segon pis i surt una de les sudamericanes que el porten. Habitació amb parquet i triem interior per por del soroll de la Gran Vía. Al comanament de la tele hi havia un caragol.

Sortim a dinar. Si fa un mes deia que a València sembla que una de les seves primeres ocupacions sigui el menjar -i el beure, i el cafè...-, a Madrid seria aparentment la primera. El nombre de locals fa feredat i a diferència de Bcn són omplerts amb autòctons. Tot just arribar de Madrid vaig sentir a Canal català una dona amb un càrrec associatiu barceloní on deia que molts ciutadans ja no passen de Plaça Catalunya i maleïa amb ganes els alcaldes causants d'aquest disbarat que és avui Barcelona, i ho serà. Tot i que també ha esllanguit el Madrid més familiar i castís, el seu centre és...això, centre de trobada i lleure dels autòctons. Com la nit i el dia. La nit és Barcelona. No tot són violes. A la calle Montera -cèntrica- hi ha quasi durant tot el dia un fotimer de putes, negres i gitanes rumanes bàsicament, fent al carrer, prop d'un Mc Donalds. Famílies, jovent, nens etc es creuen i conviuen amb les professionals del sexe. És un lloc on una dona decent no pot estar-s'hi quieta un moment si no vol passar pel què no és. Un espectacle repugnant, francament.


Comencem a percebre que aquell Madrid que ens trobarem una mica abans del 2000 s'ha desdibuixat. Madrid s'ha barcelonitzat, per desgràcia. Molts locals típics han desaparegut, hi ha més gent, el centre ja és ple de les marques que hi ha a tot arreu, el turisme estranger comença a envair els espais, etc. Per sort per ells en molta menys mesura . Tampoc necessiten el turisme per res, el monstre buroràtic ja els procura la feina, si més no l'ocupació.

Trobem un local rústic, amb bon menjar a preus més o menys rústics. Taverna S. Isidro. És una gran comoditat saber amb quin idioma has de parlar i estalviar-te la sensació de claudicació si no ho fas en català, com quant ets als països de parla catalana. Sortim a prendre un cafè a una terrasa de Cuchilleros: dos euros. Més endavant el pagaríem a 2'50. Els preus també s'ha barcelonitzat una mica. Un acordeonista búlgar virtuós ho amenitza amb un acordió.

Imprescindible fer una visita guiada: El Madrid imprescindible -1-. Durant hora i mitja ens passegen pel Madrid dels Borbons i el barri de les lletres. El guia ens digué que un tal Hossman -1850- va ser l'impulsor de la característica edificació del Madrid vuitcentista. Bé, d'original tampoc massa, ja que es va fer seguint el model de París. Van establir una uniformitat d'alçada i color.Una cosa que el guia explicaba com una ardidesa a mi em va tocar el nas. Parlava de Carlos III com el rey alcalde, ja que va procurar tant per Madrid com el millor alcalde. No sé quants edificis i coses va fer i de les que encara en treuen rèdit ara. En detriment de les altres ciutats de l'estat! 

Veguérem molts sudamericans, alguns negres i rumanesos, però cap àrab. Bé, només dos i eren a l'AVE cap a Barcelona. En general no notarem la presència del què entenem propiament per xusma. Em sembla que és tota a Barcelona. És molt visible que com diu en Tardà d'ERC, "el discurs de la dreta", el tarannà aquest, predomina al carrer, "s'ha fet" amb el carrer. El jovent no va disfressat d'alternatiu, ni de res, ni amb xandal, etc. Va correcte i molts més que correctes: amb això que a Barcelona i rodalies generalment es considera tan quico, com és anar amb sabates i camisa o polo. El vestir dels adults madrilenys és inequívocament detectable arreu.

Anem a veure Faemino i Cansado. "Como nos descuidemos Alemania nos alcanza". Preus raonables. L'obra d'Arturo Fernández costava 9 euros. Hora: 9.30, que després vaga per anar de tapes, tot i que diuen que tot és obert fins a les dues. Però no, les tapes han desaparegut de Madrid, ara són raciones grans i menús. Tips del dinar, i com que no trobarem enlloc per fer alguna tapa lleugera topem al final amb un Mc Donalds i descobreixo: 1 euro l'hamburguesa -no és gens fàcil-, 1 la ceba arreboçada i 1 les patates. Tres euros el sopar. Portàvem una botella amb aigua. (algú ha comentat que no queda estètic incloure aquest paràgraf, però el cas és que ens va salvar l'àpat. A més sigueu conscients que el meu concepte de l'economia i de priorització de recursos és diferent al de la gent i el món. Vet aquí com està l'economia). Al matí els bars obren molt tard. En general els carrers els posen tard. Així viuen els madrilenys. Mentre hi hagi burros aniran a cavall, com deia el meu pare. A qualsevol trist museu hi ha un fotimer d'empleats funcionaris borinejant.

A la segona visita ens porten al Madrid més antic, on hi havia també la ciutadella musulmana. Trobàrem un campanar inclinat i ens digué el guia que és per l'aigua subterrània que estova el terreny. Madrit ve de Maherit -lloc d'aigua. Fou considerada una ciutat airejada i saludable. Per aquí hi ha les emblemàtiques Vistillas, per les vistes elevades, com elevadíssim és un viaducte peatonal protegit amb un vidre alt per a què la gent no salti. Al construir un parking van aprofitar per intentar localitzar les restes de Velàzquez -allà enterrades- sense èxit. També Mozart és en una fosa comú, Cervantes en parador ignorat. I ara tant reconeguts. Meditable. Passant per l'Església de S. Isidre ens parlà del somni profètic d'un personatge que veigué que el sant tenia el cos incorrupte i així ho estava i està. Avui és a la catedral de Madrid.

Al vespre topem amb la zona homosexual i voltants. A un carrer, indiferents als vianants, ens trobem dos homes abraçats i fent-se petons. No hi estic acostumat i em va frapar.. Entrem a un vegetarià  per a compensar el gran menú del migdia i ens emportem uns plats -menú 5'90 euros- amb suc natural de llimona inclòs. Bo, sa i barat. Lo que em va quasi emocionar -és una mania personal però que crec molt raonable- i vaig dir-ho a l'amo, és que per primera vegada trobo un restaurador o industrial de l'alimentació amb seny: per primera vegada algú no posa sucre a les coses -ni edulcorants, és clar! ni sal, si s'hi pot afegir després. Sempre tot tan enfarfagantment dolç!

 Continuarà amb altres coses, de les que suposo alguna us serà amena o d'utilitat.

10 d’abril del 2012

1 d’abril del 2012

Llistat d'allò particular que compartim amb Espanya -només. I la llista de pitjors pel.licules

Desprès que el comentarista Sombrero de copa parlés de la sarsuela, em dona peu a públicar això. La meva llista, i conèixer si algú vol fer més propostes, de petites grans coses que compartim només amb la resta de la gent de l'estat aquest.

- La sarsuela seria una doncs. que afegiria a la llista que ja tenia.

- Les altres comencen per PA,  per PE,   per BO,   per X.

La torna. La llista de pitjors pel.lícules.


Després de veure SPEED 2, on el director ataca directament la intel.ligència de l'espectador, se m'ocorre donar uns títols que són altres atemptats intel.lectuals i artístics. També: Tienes un e-mail -pel.lícula plana totalment. Vicky, Cristina, Barcelona -inqualificable. Llegiu-ne el meu post si voleu.

Si voleu venjar-vos d'alguna peli, podeu fer-nos-la saber.

Bones vacances i bona Pasqua.


LLISTAT cat-esp

D'acord que hi ha coses cabdals que compartim amb Espanya -només. La geografia p.e.  i tot i ser catalanista, hem de reconèixer que  compartim llengua,en certa manera, i per tant la literatura -l'espanyola, és clar i alguna cosa més hi haurà- Jo em refereixo a allò més popular, tradicional, en fi...

LA SARSUELA MUSICAL
LA BOINA-boina
EL PASDOBLE
EL PERNIL
ELS XURROS

aportacions dels comentaristes:

ELS TOROS
LA BOTA DE VI

Em sap greu que no n'hagin sortit més.No sé si d'aquest tema algun sociòleg en podria treure res. Deixem-els però, que ells són més de quadrar cercles i arrodonir triangles, que d'aquestes tontades. A vegades però algun freakie fa algun estudi seriós.

30 de març del 2012

Amb animus jocandi -i provocandi

Deia jo fa quatre dies a la crònica fallera:

València, les antípodes de Can Fanga, tan "cosmopolita"... cohesió social, la continuïtat que representa la tradició, la espiritualitat -a la València josefina. Nogenysmenys és això el que hom rebutja al principat, amic lector.


I llegia jo ahir un editor dient en un article:

No hi ha escapatòria: Continuïtat és una paraula que quasi no s'escolta...continuïtat i tradició, l'única manera de sortir del provincialisme i d'aspirar a ser, realment, cosmopolites.

 

Segona

Pensava: buscaràs al llibre de Larra alguna cosa per a provocar -amistosament- al lector aquell que em titlla de no sé què de Napoleó, i -tal com ho dic- només obrir el llibre trobo:

Noble Espagne ou la littérature est réduite à la liberté de monologue de Figaro. Deia F. Soulié. Ningú negarà la rotunditat amb que s'escriu de Larra.

Canviem Espagne per Catalogne i Figaro per Criteri:? )) Sí, de vegades sento que -encara que no em pugui dir literat-, sí que no hi ha escriuredor més lliure que jo. Monologuista també, i mono lògic.

Vale, tot plegat és una provocació; vale, lo del'editor és pura xiripa; vale, lo que diu el francès de Larra no m'escau. Però a que és curiós i hem passat un moment entretingut?

Jo no tinc la culpa de llegir les coses que llegeixo -i que no puc deixar de lligar-les,,,i citar-les.


Pròxim post: Un joc sociològic.

27 de març del 2012

Larra, el seu crític i en Criteri. Trailers de properes amenitats critèriques

Només per a criteristes -o  larristes. O no.


Obro a l'atzar Larra i trobo que diu el crític J.L. Jhonson:

Nos asombra su profunda percepción de la realidad española...pero el prudente optimismo ha desaparecido por completo. Ya se nota el cansancio espiritual del hombre que ha dejado de luchar por su ideal. Encontramos ahora una profundidad sentimental apenas sospechada.

Habia adoptado conscientemente al escribir una actitud de una conciencia social...Veia claramente que tenia algo especial para ofrecer a la nación. Su sàtira mordaz servía para provocar una reacción al lector que le llevara a exigir cambios..


El crític cita Larra "...no sé que ángel malo me inspira esta maldita tentación de reformar, emprendida cual soldado va a tomar una batería..." Com ho explica Jonson? Larra entendió que estaba solo y que tendria que alcanzar su objetivo sin la ayuda de nadie. Si entendemos ésto, el fin de sus artículos es obvio. En el lector Fígaro buscaba un aliado, Sí, un aliado, ésto es, uno como él, que considerara indispensable un ambiente social revitalizado en que, como hombre de talento, pudiera satisfaces sus aspiraciones.


Conclusió

Publico aquesta transcripció  ni que sigui per curiosa coincidència,  si ho  lliguem al canvi de rumb del blog. Si més no hi ha unes coses fonamentals que m'acosten a Larra: l'escriure com a tasca reformadora, escepticisme total i entendre -com ell- que estic sol a la palestra. Si hi ha més paral.lelismes no sóc jo per dir-los.


Trailers

-Va una de megalomania critèrica -dues -(títol)
- Mena de joc on el lector ha de resoldre però també proposar. Aportarà dades inèdites a la sociopolítica -apartat hispànic-"barata"-, la més útil.
- Açores i els curiosos veïns portuguesos.

21 de març del 2012

Crònica d'una jornada valenciana i fallera. Amb diverses facècies

El viatge

Sis del matí, dissabte. Cap a València fallera. La Pepi -organitzadora-  va avisar: no pugeu als autocars perquè pot ser que el que vingui primer sigui el 2 i el segon l'1. Arriben els autocars i un bon gruix de gent que tenia l'1 va pujar al 2 i viceversa. El primer en arribar era l'autocar 2 i el segon l'1! Quan ja hi estaven aposentats, tots cap a terra a fer el canvi. Després algun viatger va ocupar el seient dels guies i el que tenien destinat  pels regalets, provocant la desolació de la Pepi.. Per acabar-ho d'adobar sobrava gent! com podia ser? Doncs que van pujar persones al.lienes que havien d'haver agafat el Sagalés que va arribar uns minuts abans.  Gran fallada i... sense falles. El conductor del Sagalés no va estar al tanto de res. Tot plegat representà una hora menys d'estada a València.

 La Pepi, gran i excelentíssima persona. El Pepito, el seu home, també. Fou ell qui ens va tocar a l'autocar fins el moment d'esmorzar. Reconegué pel micro: Jo sóc molt soso. La Pepi va pujar després i fou un altra cosa. Gran animadora dels viatges:  "Como están usteeedes?" Acudits, participació d'algun voluntari, caramels. Vigília del Dia del Pare. Ens obsequia amb un detall. Veiem la silueta de la ciutat diuen que fantasma de Marina d'Or. Punt d'arribada: Plaça d'Aragó. Diu el conductor: Generalmente llegamos hasta el centro però con las fallas hoy os sortamos aquí. Conya general.

La ciutat

Com Madrid, València és castissa, familiar. Les antípodes de Can Fanga, tan cosmopolita ella, freda? Allà es respira la joie de vivre. He trobat però que abunda el servei malcarat. Conviu però sense problemes amb el dependent que et tracta com si et conegués de tota la vida i fa broma. Serà per com afecta a cadascú la lluna de València? Els preus de les coses: humans. Sobretot el menjar, que sembla una de les principals ocupacions d'allà. No sé que hi troba la gent amb Barcelona, tot tan car, tants cotxes, sempre tan atapeïda.

Dia massa bo. Només baixar veiem  uns tios amb una samarreta: Rumbera de la Cabra -o així. Rojo,maricón i del Barça. A  un encreuament topem amb la primera falla. No me la imachinava tan gran. Crec que és una cosa sense igual al món. Em cridà l'atenció  l'aire disneyá de la majoria. Qui s'inspirà amb qui?

Tarda

Hora de la mascletà. No recordo tanta munió de gent com la que anava a la traca. La Neus no estava per soroll i per a no tenir problemes de lloc pel dinar ho deixàrem.  Estàvem disposats a entaular-nos per a la paella, quan trobem: ració de paella: 4 euros!, Calamars amb sardines 2 o 3 euros. Per emportar. Tebiona, però boníssima, però no ens ho vàrem acabar. A la motxilla cap a Mollet, on la sogra en va donar bona compte. El cafè el prenguérem en un tamboret alt d'aquests que posen els bars al carrer, veient passar la gent que venia de la mascletà cap els restaurants. Ens van portar nachos barbacoa d'acompanyament (sic).

El cantaire cec

Sentim un que canta al carrer, en català, oriental. És un cantaire cec amb una guitarra. És a tocar les taules d'un restaurant terrassa. Moltes taules i plenes. És el cec que ens trobarem a una d'aquelles botigues de curiositats col.leccionistes, on es veu que la mestressa li va dir a la dona: Mirem que no entri perquè cada vegada ens trenca un cendrer. A mitja cançó passa algú i no sé que li diu, i ell, sense deixar de tocar contesta: Eivissa. Realment un figura, un artista. Deixo l'euro i li pregunto: És teva la cançó? i conesta: No, d'Andy i Lucas. Superava l'original. Em va convidar a escoltar-ne una de pròpia. Era una rumba, fantàstica, a la que em vaig animar a posar-hi alguna segona veu. Em va passar pel cap de ser el seu agent. Tens disc?  No -diu. Grava'l -li dic. Vivia a València. Pel que sembla sol, ja que ens digué que les dones només volen l'interès i una li digué: No et vull perquè ets cec i et falta un ull. Diu que això el va ferir.
M'han dit que em presenti a tu si que vales. Però si hi vaig i el Risto em toca massa els collons li trenco la cara. Tomba i gira. M'estén la mà. Comiat. Em diu tot marxant: grava un disc tu també.

Si hom deia a Can Noctas que Catalunya està mot espanyolitzada penso que de València podríem dir que està desvalencianitzada, pel que fa a la llengua. Se sent poc el valencià. Tot i que l'idioma oficial de les falles ho és. Em sembla però que l'ús de tan castellà és per comoditat vehicular, i que en realitat hi ha més àmbits i més gent que el parla del que sembla.

Sentirem un saxo pel carrer i resulta que eren unes canyes en forma de saxo. Sonava amb quasi el mateix timbre. Saxo andino, 15 euros. Val la pena un viatge a València o quasi, només per anar a la llibreria Paris València. Se celebrava a més una fira del llibre vell, on vaig comprar per 4 euros les cròniques d'un viatger Anglès a la Catalunya del XIX. Aconsello també la botiga Pop no sé què, amb centenars de curiositats.

Vespre

Ofrena a la Mare de Déu dels Desemparats, que corona una carcassa de fusta d'uns tres pisos d'alçada on hi ha enfilades persones composant un tapís de rams de flors.  Van entrant a la plaça les comissions falleres amb corones de flors. Amb la veu de fons d'un speaker abundantíssim de paraules, generalment de caire devocional. Impensable a casa nostra. Deixa bocabadat la quantitat de gent tradicionalment habillada, aquella fallereta amb cadira de rode; la gent més gran obrint la comitiva... Gent joiosa i àdhuc emocionada passant als peus de la Geperudeta. . Maravella, per no dir fa enveja. Sap greu que a Catalunya totes aquestes manifestacions molts les titllin de carrinclones. Cohesió social, la continuïtat que representa la tradició, la espiritualitat, nogenysmenys és això el que hom rebutja al principat, amic lector.

Al costat mateix d'on esperàvem l'autocar, hi havia la Feria del jamón. Un envelat on se celebrava concurs de talladors i degustació.Hi entràrem per fer temps i ens prenguérem una ració de pernil extra, per 7 euros -aquí en compten 20.
 Al tornar, cap a mitja nit, un Sagalés -suposo que el mateix de Mollet- es va posar al costat del nostre durant algun  km, no sabem si  per avançar o provocar, provocant la por de molts i la reacció del viatger de davant: deixa'l que avanci!! potser instigat per un comentari meu. Sembla que algú a prop del xófer va parlar que "feien carreres", cosa que va ferir al conductor i digué pel micro:  "No me ha gustado nada lo que he oído de hacer carreras. Yo llevo la misma velocidad punta desde Valéncia...yo soy un profesioná" Certament era un gran conductor. Sense més a resenyar, arribem a Can Mulà, després que ens acomiadés amb "un gran abrazo para todos"

Ja que he fet la crònica, amic que la sol.licitaves, ensabona'm una mica i digu'em que no està mal del tot;)

18 de març del 2012

No plegaré. Canvi de rumb

 Canvi de rumb al blog

Com a català, sóc home de paraula, pero he deixat de fer dues coses que vaig dir, pero  són coses que no perjudiquen ningú, ans el contrari.  La primera és que no parlaria més de medi ambient.  A partir d'ara sera així.. Si amb les evidències, si amb tot lo obvi que resulta el desgavell ecològic la gent no reacciona, ja m'aturo. Fins i tot  potser és que la humanitat s'ho mereix. Així mateix tampoc parlaré més de la necessitat i la inel.luctibilitat del decreixemnet, de tan obvi -i poc agraït- com és.

El segon incompliment  és que plegaria. No podria dir per què volia plegar però sé per què torno. Tinc tantes coses que explicar, de dir, d'ensenyar... -les de caire més seriós, de fons, no sé com dir-ho- les deixo per potser publicar en llibre. Tinc tantes coses per aprendre...

Sembla que tots naixem ensenyats; m'he adonat que el comú de la gent encara menys volem sentir-nos adoctrinats, ni que sigui per gent informada i sàvia. Així va el món. Ens agrada que ens distreguin, sorprenguin, ens facin riure, emocionin, etc.  Intentaré que hi hagi el punt just de cada cosa. Tot menys comentar la buida o falsa xerrameca dels polítics.

16 de març del 2012

Així no anirem enlloc

Hi ha un lector que considera obvi molt del que escric. Ho considero un compliment, tenint en compte que poca gent veu allò obvi.  En un  mòn sense rumb, il.lògic, defensar allò obvi és defensar allò que pocs defensen, anar a contracorrent, compte! No ha d'estranyar que jo sigui obvi, essent com sóc seguidor del que s'ha titllat de rei dels obvis: Jaume Balmes,la nostra llumenera.  A més hi ha coses que es veuen òbvies només quan algú les diu.

Article certament previsible pel lector critèric, i també obvi, però penseu que anava adreçat als lectors  del setmanari.

 
Article publicat a Contrapunt


Així no anirem enlloc



Si hi ha una raó per la desesperança és perquè  quasi unànimement hom s'entesta en anomenar crisi a allò que és la fi d'un model econòmic: el consumisme. És la fi d'una concepció del món que basa la felicitat humana en comprar, posseir i llençar. Hom continua encegat, predicant com a solució,  el retorn al "creixement" -llegeixi's desarrollismo-, allò que ha esta l'origen del problema. És obvi que encara no s'ha entès què és la sostenibilitat. Qui pot definir això com a crisi si es llença el menjar a tones; amb el volum de molts sous públics i de la banca, etc?

Si s'assumís que s'han acabat per sempre aquelles disbauxes econòmiques i l'austeritat ha arribat per a no marxar, posar les solucions seria facílissim, vindrien rodades, sense traumes. Però el sistema s'entesta en pretendre que dos i dos facin cinc.Viure en la irrealitat, no genera més que  malestar social. La Generalitat empren -a la força- l'únic camí possible. Ha endegat una dràstica austeritat en la despesa -austeritat; la campanya cridant a consumir productes del camp català -autosuficiència- i reducció salarial del funcionariat per evitar acomiadaments -solidaritat. Exactament els tres elements cabdals que vaig proposar aquí mateix ja fa temps.

Vull afegir que, no sé com, un article meu del Contrapunt va arribar a Intereconomia, a Madrid.
No menysvaloréssim pas la capacitat d'influència de cadascú. Ara que Mollet té un home de pes a Madrid, l'emplaço a encetar als centres centrals del poder polític el que ha de ser l'eix del debat socio-econòmic: créixer o decréixer. Difícil ho veig però, ja que aquest debat no el plantegen ni els antagonistes dels liberals. Ningú no en vol ni sentir parlar. I ho pagarem car.

7 de març del 2012

Adeusiau -després d'uns quants posts que ja tinc fets- potser

Gràcies als que alguna vegada han comentat.

Recordeu i recorregueu a  El Criteri balmesià. Sé que haureu de recordar -i recordareu- lo que l'il.luminat  d'en Criteri us avisava i fins i tot us deia.

Se m'ocorre acabar deixant allò que tant repetia i  poc agradava -ara ja no m'importa:  el veritable problema,  perill planetari i social és el desgavell ecològic. I l'amenaça atòmica. El problema de l'home és la seva infinita, potser necessària estupidesa. Per tant siguem benevolents. Estimar és cabdal, o com a mínim tinguem paciència.

 No plou. Ni neva. Tot agostat al març, el temps de la verdor.


(els nous lectors poden començar pels posts enllaçats a la barra esquerra)


(publicaré encara unes quantes entrades que tinc guardades, p.e. el darrer capítol del Viatge a les Açores, centrat en el "fet portuguès" sobretot.)

Per si les mosques , passeu més endavant per aquí per si em pica la mosca i segueixo amb el blog.


 Tres Afegitons. Passat un any, han dit a la ràdio: Japó reconeix que Fukushima va ser molt més desastrós del que van dir. Els geigger marquen avui deu vegades més de lo tolerable. Van pensar seriosament evacuar els dotze milions de tokiencs, etc.


-  Resum fantàstic del què ha de ser el futur. Diumenge a LV.  A Japó hi ha un abans i després de  Fukushima. Ho sintetiza així un intel.lectual de referència japonès. "Ens hem adonat que el mite del creixement econòmic, per a ser un país poderós, no és tan important. Ara només volem viure de forma segura i saludable".


- Canal 33. Peli v.o. francesa basada en Flaubert. Transcric d'un personatge: "L'amor, la musica, Déu, tot ve a anar allà mateix, l'expansió de l'ànima de les persones nobles".

5 de març del 2012

Confessió íntima. -i afegitó.

L'aventura va començar una vigília d'un Onze de setembre. Vint-i-set anys després jo i la Neus l'hem closa. S'obre un nou camí a la vida del meu fill gran i acaba una etapa a la nostra vida, si hem de fer cas a allò que tothom diu, l'etapa,  l'aspecte més important de la vida d'un home: tenir fills i educar-los. L'Arnau marxa de casa. L'Arnau i la Lídia enceten una vida en comú.

El primer moment d'impasse com a pare fou el darrer any que comprarem els reis als nens: " l'any que ve ja ho sabran, s'ha acabat l'edat de la innocència". Quan ell era  petit jo pensava que el dia que marxés de casa seria dur; últimament però  érem conscients que el que li tocava era volar sol i fins i tot ho celebràvem per ell . La llibertat que desitja un noi de vint-i-set anys és difícil de gestionar pels grans que viuen amb ell. Però abans d'ahir al matí després de passar la darrera nit a casa, quan per última vegada va sortir amb el cotxe amb l'última mudança cap a la seva nova casa, va ser un moment que ens deixà més tous del que ens pensàvem.

A tots els pares que hem viscut o viuran aquest moment, els ajudaria pensar que, òbviament, és llei de vida,  però com que no estem avisats ens afectarà . Val la pena anar-se fent el càrrec que arriba un dia que els fills se'ns en van i  ens trobarem una casa més sola; que tindrem el neguit de no haver-ho fet tan bé com voldrien, que ens queda tant per ensenyar-los...Fem-ho mentre puguem, mentre estiguin amb nosaltres i -és clar- ajudem-los sempre. I pensem sobretot quant tant pitjor seria -com diu ma sogra- veure'l tornar a casa pel fracàs de la seva relació.

Altres persones amb més motius que jo podrien explicar, escriure  sobre l'experiència i sensacions de la marxa dels fills, la solitud i l'absència -cap i la fi el meu va a Vilassar i encara som quatre a casa. No sé per què ningú s'esplaia en això. Ni tampoc jo ho he fet massa.

 Afegitó del TRAILER.- Continuant amb els sentiments íntims, personals, esperonat pel Noctas, aviso que estic confegint, a seguir: UNA HISTÒRIA ROMÀNTICA. LA DOLÇA ANNIE.

29 de febrer del 2012

El savi, l'excepció a la regla

Com més conec el món, com més va,  més m'enlluernen els savis, els quatre, o quaranta quatre que hi ha hagut. Balmes, Gracián, Montaigne...No m'en feu dir gaires més que no n'estic segur.


El savi veritable és l'excepció a la regla.

 Afegitó. Ha escrit Luri:  probablemente tenía más razón que un santo el gran Mariana cuando advertía de que “el que aborrece el pecado, aborrece a los hombres”

 

27 de febrer del 2012

Crònica del concert de Manel. Meditacions i teoria peregrina.


El concert

Manel al Coliseum. Dissabte 28 de gener. Repeteixen l'ensarronada. Les companyies de teatre diuen: Última setmana! i hi estan un mes. Aquests diuen: Final de presentació del darrer disc. Ara he vist que començara la gira fora de Barcelona. Ple absolut. Gent participativa, tot i que amb un so adequat seria millor. Comunió.

Estava a l'última fila de la dreta de la platea a la primera cadira de l'esquerra. Davant teniem uns bollycaos que parlaven castellà i se sabien totes les lletres.  A Manuel Fuentes li buscaren seient. Al Follonero i noia els tenia tres metres darrera meu, amb dues cadires que els hi habilitaren, al final del corredor, al costat de la porta! Com que cantava massa els van desplaçar.

Lo pitjor del concert: comprobo aterrit ja a la primera canço l'excessiu volum de so. En aquell punt que et vibra la caixa toràcica. Seria per a que arribés bé el so al galliner? La corda sovint no s'escoltava. Ignora Manel que el seu públic no és aimant de soroll i que la seva música no s'hi adiu? Estic segur que cap espectador ha posat el disc tan alt de volum a casa seva.

Una de les coses més desagradables fou un individu dos files davant a l'esquerra que es va passar més de mig concert amb un Ipod o Ipad d'aquests, amb la seva llumineta, mirant missatges. Quasi vegetal davant la música.

Manel i .... Teoria peregrina

Manel agrada o no. A mi m'agrada. Manel fa el tipus de música que més s'adiu, que més entenem i arriba als catalans, diríem que la prototípica, la que sabem fer millor, vaja. No és ben bé lo nostre el ritme dels negres, ni els baladistes mediterranis, ni el potent pop rock. Amb Antonia Font, Amics de les Arts, Roger Más, etc, recuperen la línea nostrada d'aquella cosa que feien els Dos+1, Sisa, Riba, Esquirols, en general els de la nova canço, etc.  Música que no preten cap virtuosisme ni profunditat excelsa -generalment superficial-, sinó arribar a la finalitat -utilitària- de elevar l'esperit amb el gaudi de la creació artística. Una música aparentment ingènua, senzilla, però excelsa, vàlida i entenedora. No és la mateixa definició que la filosofia de Balmes, el nostre pensador per antonomasia? Segons Pla i un servidor.

Cataluña y yo somos así, señora

24 de febrer del 2012

La Bíblia esdevindrà fashion?

Amb motiu de la presentació de la Bíblia Catalana Interconfessional, creients i agnòstics cults avalen sense complexes la lectura de la Bíblia. Deixo magnífic text de Rafel Argullol, catedràtic agnòstic i més sensat que la majoria.

"Después de siglos de intolerancia religiosa contra el pensamiento ilustrado, ahora se reivindica una pobre y falsa ilustración para ser intolerantes en todo lo que implique elementos religiosos. Este desastroso sectarismo, supuestamente progresista, ha arrinconado la cultura religiosa de las escuelas y de las universidades con un especial rencor contra el cristianismo. Y es este fanatismo antirreligioso el que ha alejado las últimas generaciones de estudiantes de un tesoro como la Biblia, condenándoles a ser más pobres moral y espiritualmente".

"Junto con el inmenso placer literario que para los no creyentes significa la lectura de la Biblia, es del todo obvio que sin conocimientos bíblicos toda la cultura occidental es un imposible (...). Defenderé siempre que la Biblia es también una lectura obligatoria desde el punto de vista de la ética ciudadana. Su complejidad, belleza y altura de miras, a menudo trágica, la conforman como uno de los documentos más penetrantes para acceder a la condición humana y a su contradictoria complejidad. És el libro que salvaria en caso de naufragio universal...con las tragedias griegas. Con estos dos libros la humanidad podria volver a comenzar".

Esdevindrà fashion? si no per aquests motius tan alts de mires, diuen però -per mor dels temps que corren- que s'ha desvetllat  un gran interes en el darrer escrit de Joan: El llibre de l'Apocalipsi.

21 de febrer del 2012

La tercera "Espanya" -o la quarta- enfront la Memòria històrica.


Quan sento Memòria històrica surto espiritat, però com que hi sortia gent de Mollet i a casa ho volien veure vaig resistir una part del Banda Ampla. En aquest tema es donen totes les coses que jo detesto intel.lectualment: manipulació, calúmnies, sectarisme, crispació, cinisme, etc
L'advocat que va parlar tant, el Pau Gil, és amic meu.
Al programa m'hagués explicat com el cul. Arà però faig les preguntes que penso que calia fer.

- Lo primer que calia era saber: què es vol reivindicar amb això de la MH? Pam! ja errem! No es tracta de reivindicar sinó d'estudiar! Però, que no s'estudia? No se n'ha escrit un femer de tot? I doncs? Segon tema, fosses. En la meva ignorància, suposo que compartida, caldria saber de bon principi: S'oposa algú a obrir fosses o a estudiar fets?    Qui hi ha enterrat a les fosses, rojos o blaus? És qüestió de pressupost? Si a algú interessés explicaria com s'en van emportar a matar al meu avi. Uns "lluitadors  per la llibertat". Per cert, la família de Lorca s'oposa a que el desenterrin.
 
- Sabia que es parlaria més de la guerra, franquisme i de política que de MH, com pertocava.

- Sembla que hi hagi interès en parlar de la MH només relativa al franquisme. Mal fet. La ignorància hi és també en els "fets de la reraguarda".

- Al programa hi havia gent tan sectària i idiota -entre els convidats especials sobretot- que encara plantejava el tema en termes de bons i dolents. I el supertocho inevitable que es va fotre amb l'Església.

- Després que una dona narrés la tortura i assassinat del pare, una altra, la mestretites de torn, es va autoinsultar la  pròpia intel.ligència dient: Són casos personals (sic)

- Això que heu llegit ho ha escrit un que suposo que hagués estat de la "tercera Espanya", com la majoria era. Tot i que ara seria de la cuarta. L'eclecticisme és el futur i allò correcte. Cregueu-me.

En definitiva,  no seré jo que faci escarafalls perquè s'estudïi la història i es divulgui  -tota-  ni tampoc -si hi ha aquest clam popular- que s'obrin fosses. Ara bé, no puc deixar de sentir un tuf polític, per tant sectari, per definició.


15 de febrer del 2012

Una anècdota pròpia corrobora un descobriment revolucionari

Luca Bonatti, neurolingüista de la Pompeu Fabra diu a LV en tituars: Un nen d'un any raona millor que un adult. Diu que tenen el raonament pur, que defineix com el no esbiaixat per l'experiència. Critica la filosofia tradicional que confon racionalitat amb verbalització, etc. Interessantíssim.

En una reunió d'unes 15 persones -de cultura mitjana- es demanaven signatures per a protestar sobre no importa què. Tothom, reivindicatiu, va signar a la primera. Jo vaig dir: m'ho he de pensar. Això em va portar a una recriminació general. Poc després va assistir a la reunió una senyora de la neteja, de poc o cap estudi, que tampoc va voler firmar. Això em va alleujar una mica, cosa anguniosa perquè diuen que hi ha llibertat de discrepar, diuen. Però bé, per desgràcia, tota la vida, fins no fa massa, he viscut acostumat a confiar i recolzar la majoria, allò que altres suposadament més informats deien. Encara em costa discrepar en segons què. Però ara vaig amb peus de plom. En definitiva, diria que la senyora illetrada i jo, l'infantiloide Criteri, estàvem en lo cert. I ara, després d'haver llegit l'esmentat llumenera de neuròleg hi pujaria de peus.

Corolari: tot plegat posa de manifest que no devem estar tan errats qui lloem Balmes i que la deuen vessar els filòsofs profunds que el menystenen criticant la seva filosofia senzilla, del sentit comú, tot titllant-la de no tenir alçada. Que n'aprenguin. O sia que a banda que  només entraran al cel els que siguin com nens, també d'ells és la raó pura. Tot  sembla que concordi.

Crec que el descobriment de Bonnati és d'una importància extraordinària.


Afegitó
 
 Bonatti s'aventura a barrejar disciplines i aconsella com a premisa màxima que el que s'ha de fer amb els infants és estimar-los.

13 de febrer del 2012

Un món apassionant. Allò que ens dona caràcter.

Seguim amb l'apassionant -per a quatre, però molt- món de la terminologia local i dialectalismes, alguns del Vallès Oriental en general,suposo.

D' Osona en diem la plana i del Maresme la marina. Els de l'altra banda són els de St. Fost i Martorelles.
 A Osona en diuen aixada i aqui magalla.

Parpelina és una barra de ferro llarga per fer alçaprem -no és ben bé localisme, però així la divulgo.

Xargais són corriols de la pluja -correctament xaragalls.
Estiracabells són libélules, papasastres tijeretas, rènec és una paparra i  les llagostes saltamartins -fins a la  normalització no  havia sentit saltamartí.

(Crec que s'entén sense posar cursives)

Aquestes han estat doncs les meves aportacions al patrimoni.

10 de febrer del 2012

Noves paraules en ruta a Mollet. -II- DESCOBRIMENT etimològic. "El hombre que lo hace todo en España"

Continuo amb altres verbositats molletanes que vaig proposar a en Màrius Serra. Divendres TV3  -vegeu capítol 1.
 

Extracte del primer mail -a raig-a en Serra. Deixo de banda els mots que va esmentar al programa:

"Encara hi ha gent que diu Teners en lloc de Tenes. És riera, no riu! . I Santolària en lloc de Santa eulàlia -de Ronçana.

Tot i que pot estar més extès, la paraula bufarut l'he sentida dels més grans aquí, ben viva. Els meteoròlegs es veien negres per traduir tornado...ara en diuen mànega. Fins i tot el savi local Plantada, va escriure Lo bufarut del Vallès.

Aquí es diu sagrantana i bastant galipau.

El refrany: Mollet, merda al gec. -també diem geca.

ALTRES (aquí ho vaig deixar anar una mica a raig)

No puc assegurar que siguin estrictament molletanes però no les sento pas enlloc més, potser n'hi ha alguna de Sta. Eulàlia, d'on eren els pares:

Mal andandu, granuha...per pillastre

Flasca...per tova o tovassa o fleuma
estriganyós
Nesprar o nesplar,
Esballissar per esllabissar
Estepència
fer la tabella (?) em sembla que té a veure amb els nadons


I altres més dubtoses:Mal covat, mal xinat, coverot

Ah, una cassanella és la protuberància esfèrica que surt a una branca fruit de la reacció a la deposició d'un ou per un insecte i que serveix de niu a la larva. Agallas en castellà.

Hi ha malnoms molt divertits: Can Nannares per arengades,  Can Mitja figa, Can Maifumem, etc"

segon mail afegitó:

"Més que he recordat:

Aquesta és diria que molt molletana, dels nens dels 60,s: FLENDIT , joc de carrer -flendi-

també joc: Cuitamagar

De torna:

Ratapinyada, nasdemocs, rènec -per paparra- Potser més de la vall del Tenes?"

Nota a peu de set:


Uns molletans ens vàrem adreçar a l'home del temps Dani Ramírez i al quefàs del Servei Meteoròlògic català -què deu fer tot el dia?  El primer ens va atendre sense massa interès i el segon sense cap. I això que els hi férem un parell d'aportacions meteorològiques locals -que no van sortir i que haguessin portat amenitat a la llarguíssima xerrada del temps. El Serra, més simpàtic però no estaba per "departir". Marxà de seguida.

He de dir que la gent que està de "públic" no sent res. No hi ha megafonia. Pels retalls hi ha un dia que el programa és gravat.

DESCOBRIMENT ONOMÀSTIC, 
i uns particularismes critèrics

Estepència li diem aquí a una gran densitat de llavors germinades al sòl. (Quina estepència de pastanagues!) Buscant l'etimologia he trobat que estepa és també una peça de fusta amb la que es construeix una barca, bo i enssamblant-les. Per tant Fabian Estapé deu el seu cognom a un avantpassat fuster que feia estepes. Esteper també és un bolet. No asseguraria que en F. Estapé en sabés res.


Particularismes


No sé perquè foto tanta majúscula a l'encapçalament! Quina importància li donarà ningú i a qui dimonis ha d'interessar això? Potser justet a algú del Institut d'Estudis Catalans. M'importa i fa gràcia a mi i a quatre més i ja en tenim prou. Oi?

Si algú vol col.laborar enviant aquestes paraules pel seu estudi a l'Institut E.C., gràcies. Jo no dono l'abast. 

A vegades tinc la impressió de ser El hombre que lo hace todo en España que buscava Astrud. (bé, on posa lo hace diguem lo dice).

Justament ara també  he descobert la participació d'un molletà a la primera Guerra mundial, amb graduació i condecorat. He de passar les dades al Centre d'Estudis Molletans per si un historiador vol seguir el cas. També escriuré  el que no es va dir al Banda Ampla de la Memòria Històrica dels pebrots.


Nota- lo correcte seria posar en cursiva les paraules de marres. Però altre feina tinc. Disculpes.

7 de febrer del 2012

Paraules en ruta. El Divendres de TV3 a Mollet. Resolent curiositats. -1-

Paraules en ruta amb Màrius Serra, a Mollet. Jo us diré el cercador d'uns quantes, però m'agradaria saber qui  va proposar les d'eixorcar, carreratge, titllo, Síndic personer, Caganell, Merdans, i lo de perquè Mollet i Granollers no es poden veure.

Les altres que digué en Serra eren: Gallecs es pronuncia Gallécs. Aquí diem galipau i sagrantana. El joc dels nens al carrer era el flendit. Noms de casa curiosos: Can Maifumem i Can Mitja figa, l'expressió: Mollet merda al gec.

Al meu perfil poso: diletant. Una de les meves diletàncies és la lingüistica, el verborisme. Per tant ja tenia  feta la recopilació, i la vaig oferir al Serra. Efectivament va ser  aquest servidor qui va subministrar els mots -a partir de Gallecs. El Servei d'atenció a l'espectador em va remetre un reconeixement com a salvaguardador de paraules.

(si algú vol algun aclariment sobre alguna de les meves aportacions només   ha de dir-ho, i si algú sap els autors de les altres aportacions -algunes de regust municipalista- també.)


Continuarà. Amb la conversa amb els meteoròlegs i altres aportacions semàntiques, etc.
 

3 de febrer del 2012

Quan la publicitat és prostitució i els publicitadors prostituts

Una vegada li vaig  llegir a una madame que " hi ha diverses formes de prostitució, hi ha qui ven la vagina i hi ha qui ven el cervell". Cert que no és el mateix però situa la qüestió de la que parlaré.

A casa havíem comentat lo molt que grinyola veure persones de "prestigi", oferint-se, rebaixant-se a anunciar qualsevol cosa -òbviament tots ja amb una situació econòmica folgadíssima.


Escric després de veure l'anunci d'una model -de les aparentment serioses, tertuliana, etc- em sembla que una tal Martina Klein dient en un anunci: El meu pare està sa i valent perquè pren Eko!
Ens vol, ens volen vendre que una culleradeta diària de blat torrat fa miracles!  Quan li deuen haver pagat per dir aital animalada, tan infantil mentida?  Recordem també el "savi" Punset  defensant el pa industrial o el molt esquerranós Imanol Arias  uns  productes bancaris. O el Guardiola, i centenars més que venen el seu careto, prestigi i dignitat per a benefici d'un altre... i propi, naturalment. Diria que s'ha perdut el seny i fins i tot el sentit de la dignitat. La majoria de ciutadans ho accepta com una cosa normal.

30 de gener del 2012

Una teoria peregrina sobre les drogues i una pregunta pèrfida sobre el Barça i Catalunya


Teoria Peregrina sobre la permissivitat de drogues

Una teoria peregrina de les meves atribuia l'obssessió antitabaquil del establishment a les propietats de la nicotina -veure tag de les teories. Toca ara explicar -explicar-me- perquè no es fa res, res, res, contra el tràfec de marihuana -i poquet contra les altres drogues,essent xacra que afecta la salut de la població -joves en particular-, li causa d'inseguretat  -bandes de traficants. Resposta: Els de dalt saben que un jove, que un jovent atontat pels narcòtics es preferible a individus amb les facultats plenes i crítiques. I els porreros es creuen transgressors. Pobrets.

Si aquesta no és la resposta correcta, la correcta seria molt més absurda.


Pregunta pèrfida sobre el Barça

Ramon Barnils deia que "Catalunya serà independent quan el Barça baixi a segona", en canvi el pensament pujolià afirma que les victòries del Barça aixequen l'ànim dels catalans  per a la lluita, ens reafirma, etc. Quina és l'afirmació encertada? Què és millor per l'emancipació del país? No vull ser dirigista i callo la meva opinió, tot i que es podria suposar.

Temes meditables però sobre els que no trobo ningú que hi mediti. De fet no sé sobre que mediten les ments preclares i els dirigents, a part de politiqueries, cotilleries de partits i d'economia, desbarrant sempre i ara desconcertats i perduts.



26 de gener del 2012

Afegitó d'apunt filosòfic- "L'austeritat CONTRAURÀ l'economia". Ahir mateix això era titular a tots els mitjans. Fa mesos que ho vaig escriure i anys que alguns ja ho sabíem. I la dosi de "catastrofisme"

lo Dues cosetes.



-  "Desastroso, apocalíptico" -com aquell de tele 5

 La meitat de la collita de blat de moro a les Açores, el 30 per cent a l'Argentina, la meitat de la collita d'olives al ponent català estan perdudes. La sequera està acabant amb Àfrica central, de moment. De moment Àfrica.
Crisi ambiental i desajust econòmic van de bracet.
 Aquest és el primer any que no ha fet fred.
Com diu Pla: tan li fa dir com no dir. Les coses són com són.





- Un altra vegada desperten a les tantes -els "savis".

Repenjo lo escrit al Contrapunt fa molts mesos, i que és lo mateix que han "descobert" ara alguns savis economistes i savis a seques i que ahir va estar portada arreu !!

...Què passa aplicant austeritat a l'administració pública?
per exemple suprimint informes, activitats culturals i artístiques, publicacions, personal i un llarg etcètera? En primer lloc grans estalvis al pressupost, sí, però ai las..., també un considerable augment d'aturats, que caldrà mantenir. Com resoldre aquesta paradoxa -essèncial-, aquest monumental atzucac? Hi han dues úniques vies: repartiment de la feina o que qui treballi mantingui els aturats.  Compto amb la intel.ligència del lector, que òbviament ja no creu que la "festa" de les darreres dècades es pugui repetir mai més. No sé si m'he explicat prou, ni hi ha lloc ni ignoro que no és fàcil demostrar que la lluna és rodona a qui la veu quadrada. Deixo la reflexió en última instància pel lector, només calen saber les quatre regles, sobretot la divisió. Una vegada resolt aquesta primera qüestió ens trobarem que arribem a aspectes que ja tenen a veure amb el factor humá, objectius vitals, lleure, etc.

La manca de sobrietat que tants denunciàvem ha portat a la necessitat de ser austers. I si no som austers? el pas següent és la misèria. En definitiva penso que tota proposta d'acció davant el futur ha de passar per un canvi de txip -potser tambe de placa base, o com es digui-. No cal dir que llegiria amb la mateixa atenció les argumentacions contràries."

El trist consol de tenir raó. 


- Apunt filosòfic a posteriori per a un-s que em deia que tenia raó



Tenir la raó no és treure cap rifa. Si vas contracorrent, encara que tinguis la raó, constatablement, t'assegures dues coses: Seràs rebutjat i menystingut. La segona és que ningú et reconeixarà la raó encara que li passi pels morros i això emprenya de veritat -m'emprenyava.

Bé, això és tan obvi que no sé per què ho escric. Potser per si algú no ho sabia.

19 de gener del 2012

L'Espanya del sud ha de ser el nostre model

Als catalans ens hauria de caure la cara de vergonya de lo malament que administrem.els diners públics -o ens els administren els nostres dirigents . Els andalusos i extremenys haurien de ser el nostre mirall pel què fa la gestió pública. Allà baix els nens tenen llibres i dentistes gratis, els grans les autopistes, la correcció de la miopia i no sé quantes coses més ; tot això pagant molts menys impostos! Ara diuen que donen 12.000 euros a qui compri una casa. A més la seva economia és capaç de  mantenir, de pagar un sou -modest suposo, això sí- a qui hagi treballat algunes setmanes -en diuen peonàs.

Com ho han assolit? Fàcil: a part de la potència del seu teixit econòmic  ells han sabut aplicar la primera llei del bon govern:, la llei de les tres emes: ministració, ministració i ministració -vegeu post del mateix títol. Aprenguem-ne!

Miri com es miri...quina vergonya... quanta indignitat.

16 de gener del 2012

Consells pràctics i un d'extraordinari -per a alguns

Atenent la petició d'un lector que em demana que torni a les informacions útils i amenes.


1- Cada vegada està més demostrat que confiar en els  avantatges salutíferes de beure llet és un error. Substituiu-la pel iogur. A més a més no hi foten porqueries. No cal Danone, que és el més car i és igual.o pitjor.


2- Què hi ha  més important que l'alimentació? Estic convençut que el millor aliment són els fruits secs, a més és impossible posar-los aditius, excepte el blanquejador de les nous. Compreu-les "brutes", de closca ennegrida, i del país. Així mateix,  la "mala" presència -relativa- de tota verdura i hortalissa demostra que són poc o gens tractades químicament.

3- Tres consells practiquíssims per a evitar un dels primeríssims problemes familiars.

Hi ha gent que té més lletra menuda , psicòlegs, educadors, sociòlegs, que han parlat -seriosament, si- sobre la resolució de conflictes, però no han entrat en el terreny que compte, que és el de les solucions concretes, cosa que diria jo que un pas més enllà encara de la filosofia utilitarista balmesiana. Més que resolució de conflictes avui proposaré la manera d'evitar-los, concretament per lo que fa a les terribles discusions familiars, en especial amb la jovenalla. Primeríssim problema de les llars, al costat de les garrotades dels lampistes i paletes.

3- A vegades l'estat de crispació previ a la discussió ve de tenir una tele engegada de fons -sic-, amb volum alt, que ningú mira, vomitant anuncis o crits. Per tant: tele tancada i posar música suau -Ràdio Estel p.e.

3- I un consell personal, que algú m'agrairà algun dia, infalible: quan sospitem que una cosa pot esdevenir bronca o que la bronca pot pujar de to: CONECTEU UN CASSETTE GRAVADOR!  Podreu comprovar després del terrabastall, com ha esdevingut la cosa : el fons i la forma. A ningú ens agrada escoltar-nos perdent els estreps, per tant, davant una gravadora vigilarem molt allò que i com! ho diem. Comprobat, garantia segura. Hi haurà famílies flegmàtiques, que suposo seran basses d'oli i no sabran de la magnitud del problema, però sospito que seran les mínimes:)

En fi, coses que potser sabíeu o us eren sobreres.
Bé, no només de divagacions viu l'home, ui, vull dir  les persones:)

7 de gener del 2012

Comencem a no anar per tan mal camí. La Generalitat i jo.

Ja farà uns anys, quan tot just s'ensumava la "crisi"  plantejava aquí i a la premsa local els tres eixos bàsics, ineludibles a desemvolupar: solidaritat, autosuficiència i austeritat. Ha trigat, però la Generalitat així també se n'ha adonat.

1- Solidaritat: amb les retallades als funcionaris es pretén evitar acomiadaments massius.

2- Autosuficiència: fa poc han endegat una gran campanya per a promoure el consum dels productes del camp català.

3- Austeritat: no cal que ho desemvolupi, n'hi ha prou i de sobres amb esmentar que han animat a controlar el consum de paper higiènic. 

No està de més esmentar la coincidència entre el que deia jo el 2008 -de franc- i Más ara:

"res tornarà a ser exactament com ho havíem conegut abans. Com més aviat ens adonem que això no serà així, millor". "Res tornarà a ser exactament com ho havíem conegut abans, això de vegades molesta una mica", ha afegit Artur Más.

Deia en Criteri amb sa proverbial i patètica aparent ingenuïtat el 2008:

- El més difícil per els governants: mentalitzar la gent cap a l'austeritat, que la "festa" que  es creia  perpètua s'està acabant per sempre. Dur com obvi: no hi ha caviar per a tots i anar a les Bahames no és un dret, com tampoc canviar de cotxe en lloc de canviar-li peces, i etc

Si algú creu que hi ha un debat -a part l'ecològic- i unes solucions més adients ho hauria de fer públic.
Espero que no hi haurà ningú que m'hagi llegit una mica, que cregui que la cosa va de posar-se medalles.

30 de desembre del 2011

PREDICCIONS PER L'ANY -garantides

Fou el dia dels inocents quan avisava que publicaria les prediccions de l'any. Em referia a les prediccions que escrigué aquí el 2008 pel 2009. Disculpeu.
 PREDICCIONS PEL 2009 -o máás
 Un comentarista confiat em va convidar a pronosticar  el 2009.
    
Sobre la "Crisi"

El 2008 em quedava sol dient que no, que això no era una crisi. Ara tothom rectifica dient que la crisi de veritat serà -i acabarà!-  aquest any 2009. Erren de nou. El que tothom entén per crisi vindrà per a no marxar. Adéu per sempre al malbaratament i el consumisme. Sembla terrible però tranquils, no passa res per estalviar en collonades o perquè els polítics o futbolistes cobrin el salari mínim, p.e. Temo, constato però, que l'opció general de solució és fugir endavant i la recepta "imaginativa" és: més consum! Potser aplicaran mesures que seran miratge de millora -i farien trontollar momentàniament el què pronostico- (els "milions" de Zapatero). De fet no en tenen ni idea, enlloc, i per tant TOTES les possibilitats -de desastre- són obertes.

- El primer que faran: augment forassenyat d'impostos i sancions. La reducció -misèrrima- dels sous dels de dalt serà l'última mesura, essent optimistes.

- La divisió rics i pobres serà ara entre ocupats i aturats.

- S'anirà veient com la gent s'anirà adaptant a la situació: auge de les botigues de segona mà, tallers de reparació, cosidores, sabaters, recollida de deixalles per a revendre,  etc
 
- Es parlarà de la fi del cafè para todos autonòmic i la tornada a la pesseta.

Política


- S'iniciarà l'escalada de partits petits. Potser s'obrirà el meló del debat sobre la immigració.

- Els comunistes -i ex- aprofitaran de la crisi per a treure pit . (Tot i que fa temps que passen de demanar la nacionalització de la banca, o l'energia.

- Començaran a manifestar-se tímida però clarament les primeres reaccions del malestar ciutadà, però es mantindrà la fe zapateril. Les maniobres de distracció però, aniran perdent efectivitat.

Internacional

No hi entenc, però em fa mala espina, tinc por que s'emboliqui massa la cosa a l'Orient Mitjà, a mig o llarg plaç, així com la dependència total europea al gas dels Putins, i de la dependència energètica en general. Obama farà -més o menys- el què li diguin els lobbys.

El clima seguirà desorientant i donant ensurts.

Notes

Tant de bo erri. En parlarem -D.V.-d'aquí un any. I recordeu aquests prioritaris conceptes: 

Sobrietat, autosuficiència i sol.lidaritat.

Apostes? De fet no és més que un petit joc el què he fet, de no massa mèrit, ja que la majoria del què dic semblaria obvi. 

Nota actual del 2011

El lector serà prou intel.ligent i m'estalviarà que puntualitzi res, p.e. -Començaran a manifestar-se tímida però clarament les primeres reaccions del malestar ciutadà.- Hom ho relacionarà amb el 15-M. 
Malgrat haver-me avançat en alguna predicció i algún detall discutible -"el meló del debat immigració-, crec que l'afinació predictòria fou prou correcta.

Predicció pel 2012

Més negra de la que tothom ens pensem -no m'hi entretindré, total per a què. Bé en tot cas diré que això encara no és una crisi: es continuen llençant tonelades de menjar -i de tot- i els càrrecs públics cobren molt. De fet es posen el sou ells -imagineu-vos. I un inacabable etcètera.

No hi ha res, res de presunció en les prediccions, tan sols intento advertir i que s'em faci cas, com tothom d'altra banda.

24 de desembre del 2011

el temps que eres infant - ....I AVANÇAMENT

Però tens el record d'altres dies,
que els teus ulls eren nets, transparents,
i tot ple de misteris dormies
amb el somni enganxat a les dents. 


Si el despit que se't menja tu acales,
per somriure a uns paisatges llunyans,
veuràs l'àngel tot neu a les ales,
amb la cinta de seda a les mans. 


Si t'oblides d'avui, de la febre
que et priva de viure, que et crema la sang,
veuràs la molsa del pessebre,
amb les figures de fang. 


Vuràs la muntanya segura
blanca de bens emblanquinats,
amb la llum dels teus ulls de criatura
completament desentelats. 


Si et penses caçar l'estrella
no vagis baladrejant,
humiteja't la parpella
amb tres llàgrimes d'infant,
ajup-te fins al temps que eres infant. 


J M de Sagarra

De cor us desitjo un Bon Nadal i any vinent als amics, enemics i passavolants. Nadal, aquest any, que  és un petit avanç de la primavera, amb tanta bonança i les imatges de la gent amb màniga curta pel migdia al Moll. Em sap greu, però des que els Nadals ja no són blancs jo ho veig tot més negre cada dia -i per tantes coses-, i em sento negatiu, disculpeu. 

Trailer

Al pròxim post faré les PREDICCIONS PER L'ANY!

19 de desembre del 2011

Tres interessants -per a mí- preguntes pèrfides sobre política.


- La Codorniz és a la dictadura com el Jueves a la democràcia? Si fos així vaja negoci! Per cert, no m'imagino al de la Iglesia, a l'Acevedo, etc prenent partit per unes sigles, em decebrien. No ho crec, eren d'una altra raça.

- Hom pot qualificar el règim nord-coreà de dictadura, com fan ara els mass media? Fins on sé jo dictadors eren Mussolini, el Franco -amb matisos-, la dels coronels grecs, fins i tot els capitostos de les repúbliques bananeres. Però un comunista dictador? No és un oximoron, dictadura comunista? Suposo que seran tics heredats dels informadors dels mitjans.

Afegitó:

Veig que s'ha malinterpretat. És lo que comporta l'heterodòxia.

Si a un règim comunista li diem dictadura com hem de dir a una dictadura? També hem d'anomenar dictadors als reis antics, pel fet de concentrar tot el poder? No crec que cap fatxa accepti que el comparin amb qualsevol sàtrapa comunista.
És una qüestió semàntica. Veig però que no s'ha entès on volia aribar: referit a Corea -o Birmània-, etc, els mitjans parlen de dictadura en lloc de règim comunista, per a amagar -al passerell- que -aital règim assassí- és un règim comunista. 


- Hi ha una cosa que em solivianta més que el debat "dreta-esquerra" i és el de progressista versus carca. Algú té una -ni que sigui lleugeríssima- idea  d'on i qui dona el certificat o el carnet  de progressista? Què és ser progressista?

La cantilena 

Un tifó ha arrasat parts de Filipines amb centenars de morts. Diuen que no  havien vist mai cosa igual.  Si ells han patit la gota freda, corregida i augmentada pel canvi climàtic, els lectors del blog hauran d'aguantar l'esporàdica gota malaia, critèrica, esperant que Déu il.lumini a l'ignorant més que jo, i pugui veure quin és l'autèntic drama de la humanitat i el planeta.

15 de desembre del 2011

Dos teories peregrines i l'anècdota personal amb el Cuní

Teories peregrines

- Majoritàriament, els artistes de la faràndula tenen un concepte laxíssim de la moralitat i el pudor. No els importa mostrar-se despullats o petonejar-se amb qui sigui. Consideren normalíssim mostrar escenes -pujades de to- en horari familiar, i que resulten desagradables a una persona normal. Penso en la sèrie Sagrada Família, certament divertida, però on hom pot apreciar que la gent de la faràndula no es regeix pels mateixos barems morals. Penso que pot ser que l'interpretar molts personatges incideixi en aquest relativisme.


- Els mitjans no saben informar. A Lieja hi ha hagut una matança, de la que sabem el lloc, l'edat de les víctimes, l'hora, etc, però no diuen qui ho ha fet, d'on era -el cognom sembla àrab- i les raons. I així arreu. És habitual també que quan una notícia la consideren "gastada", deixen absolutament de fer-ne cap seguiment.


L'únic català que ha deixat el Cuní sense paraules
-una mica exagerat, però en part és així.
L'anècdota que vaig anunciar.

Es parlava en aquell programa de debat amb públic, sobre l'ensenyament de la religió a les escoles.  Hi vaig enviar un e-mail on deia -no ho recordo exactament- que de fet "Jesús estava proscrit a les escoles". I Cuní, desconcertat, dient "què diu que Jesús està proscrit? ...escolti...no és això...bé, deixem-ho". El vaig enxampar en una contradicció; no va saber sortir-se'n.

13 de desembre del 2011

Un d'aquells posts -informatius- que agraden tant


El riu Danubi està a punt de restar incapaç de garantir la circulació fluvial per manca de profunditat. No hi plou. I al Pirineu no hi neva. Uns coneguts d'Oslo diuen que allà també encara ho esperen. A Sícilia, rius de fang han envaït ciutats.

Les platges veïnes del sud de Barcelona han desaparegut. Un expert ha dit que és pel canvi climàtic afegit a l'atemptat ecològic que representa l'ampliació del port. Ja es van carregar mig delta del Llobregat per ampliar l'aeroport per a que la gent pugui -puguem- anar de vacances al Carib, a Birmània o...ves a saber.

A Escòcia han tingut uns dies una mena de tifó mai vist.

Recordo que alguna cosa inèdita ha passat també amb les marees de Galícia, no sé que al nord de França, i no sé què més, però no paga la pena ni investigar-ho, cap i la fi tampoc no s'ho creu ningú.

Sé que amb aquests posts  faig perdre les ganes de visitar-me. No patiu, ho deixo córrer, cap i la fi alea jacta est. Però -això sí- lector  que encara estàs desinformat, verd en la cosa verda: no t'enfadis amb mi. No en tinc la culpa jo, precisament.

(si els nostàlgics dels mitjans volen seguir comentant facècies i records al passat post, endavant)

9 de desembre del 2011

"Per a el lector més intel.ligent"

Aquesta publicació suposo que serà desconeguda per a molts lectors. Crec fer doncs una aportació cultural amb la invitació a submergiu-vos al món "codornicesc". A mi em va agafar massa jove i la vaig recuperar més endavant. 

Notes d'en Criteri sobre la Codorniz


Caldria reflexionar sobre per què amb la democràcia va acabar La Codorniz.
Revista molt madrilenya, però mai li havia llegit cap sortida de to contra Catalunya.
Va ser molt interessant la polèmica entre Alvaro de la Iglesia i el fundador Mihura. Aquest li va traspassar la revista a de La Iglesia. Mihura se sentí traït per la línea que agafà, més crítica -o menys blanca.
Precisament Acevedo mantenia la tesi que l'humor ha de ser "regeneracionista" i crític -mai partidista! compte. Fa molt temps em vaig emocionar -sic- quan vaig poder completar els tres toms de el seu El Despiste nacional, antologia de disbarats a la premsa.
Comparar El Jueves amb La Codorniz és un sacrilegi. Tot i que l'havia llegit, el Jueves és des de fa dècades la bíblia laica dels flautagossos.


(aquestes eren unes notes sobre un enviament d'un lector codornicesc)