9 de desembre de 2011

"Per a el lector més intel.ligent"

Aquesta publicació suposo que serà desconeguda per a molts lectors. Crec fer doncs una aportació cultural amb la invitació a submergiu-vos al món "codornicesc". A mi em va agafar massa jove i la vaig recuperar més endavant. 

Notes d'en Criteri sobre la Codorniz


Caldria reflexionar sobre per què amb la democràcia va acabar La Codorniz.
Revista molt madrilenya, però mai li havia llegit cap sortida de to contra Catalunya.
Va ser molt interessant la polèmica entre Alvaro de la Iglesia i el fundador Mihura. Aquest li va traspassar la revista a de La Iglesia. Mihura se sentí traït per la línea que agafà, més crítica -o menys blanca.
Precisament Acevedo mantenia la tesi que l'humor ha de ser "regeneracionista" i crític -mai partidista! compte. Fa molt temps em vaig emocionar -sic- quan vaig poder completar els tres toms de el seu El Despiste nacional, antologia de disbarats a la premsa.
Comparar El Jueves amb La Codorniz és un sacrilegi. Tot i que l'havia llegit, el Jueves és des de fa dècades la bíblia laica dels flautagossos.


(aquestes eren unes notes sobre un enviament d'un lector codornicesc)

15 comentaris:

Anònim ha dit...

De fet la capçalera de portada de "La Codorniz" era subtitulada com: "La revista más audaz para el lector más inteligente". Ho recordo com si la tinguès devant.

Pel que fa al teu dubte, d'on ve la referència a José Luis Lasplazas, obviament es correspon amb el locutor Luis Arribas Castro. a més he deixa't escrit com a complement al mencionat periodista radiofònic el paràgraf següent:

Homes de ràdio: Federico Gallo, Jorge Arandes, Mario Beut, Salvador Escamilla, Estanis González, Joaquín Soler Serrano, Felipe Peña, María Matilde Almendros, Matilde Vilariño, Soto Viñolo el de "Elena Francis", Eduardo Berraondo, Maruja Fernández, Miguel Angel Valdivieso (Miguelito), Lola Martínez, Tony (de ràdio Barcelona), Juan Viñas, Isabel Monasterio, Luis Gasulla, Emilio Dalmau, Adolfo Marsillach, Isidro Sola, Ricardo Palmerola, Encarna Sánchez (de qui quan tingui temps us explicaré una anécdota força interesant viscuda de primera má pel meu pare,)Joan Armengol, etc. etc. tots plegats protagonistes d'una època irrepetible. Ho sento pels nois d'ara que no auràn viscut un temps tan plètoric de sentit, on l'imaginaciò suplia el mal gust que diariament ens mostra la TV.

Anònim ha dit...

¿Qué? haciendo la pelota al personal ¿no?... vaya Criteri, tú como siempre, dando lametones. Qué t'empatolles de Codorniz, perdiz o aguilucho?... ¡vaya rollos nos cuentas!... estás mas pasao que los higos de Lepe.

Criteri ha dit...

El subtítul de la portada va ser obra del de Laiglesia.
Conec la majoria dels locutors, tot i que molts em van agafar de petit. Més cap aquí: Joan Lluch, Antoni Serra,i per referències del meu pare p.e.Manuel Cano i M. Lluisa Sola del radioteatre, ue després marcaren l'època dòr dels dobladors.
De la meva època més jove el Constantino Romero, Pallardó, Bachs, Botines,
Coneixes els que t'he esmentat?
M'emprenya bastant que tothom esmenti l'Elena Francis, la meva parentela i relacions eren de la... Montserrat Fortuny!!

Temo que aquests post, aquestes coses per nosaltres tan entranyablement valuoses no interessarà a ningú.

Diuen que la nostàlgia del passat és un
error, potser sí, però es que la realitat present és tan...,callo per no ser titllat de...
I sisplau, expliquen's andances teves al mundillo que sembla que coneixes. (Sense fantasia:)

Criteri ha dit...

Ja no publico cap troll. Ho faig amb aquest segon comentari per si s'en dona vergonya.

Anònim ha dit...

Poca conya amb la Codorniz. Fou l'únic reducte on s'exercia un certa crítica.

Criteri ha dit...

Certament, això no sé si ho sap massa gent.Al llibre de l'Acevedo hi ha algun apunt sobre això.

Anònim ha dit...

Això no cal que ho publiquis, però sàpigues que els dos primers anònims que han postejat són el mateix individu, encara que no t'ho creguis. És un individu que juga a la múltiple personalitat, i a fer el doble i el triple joc. Per pura diversió.
Salutacions.

Criteri ha dit...

"encara que no t'ho creguis" tenia la sospita -ja esborraré tot això.

Anònim ha dit...

Aquellos tiempos en que coincidieron tan ilustres locutores que mencioné en mi anterior post, alumbraron multitud de espacios radiofónicos que habrían de hacer las delicias del público infantil y del adulto. Me refiero a programas como “Tambor”, “Cascabel”, “Fantasía”, “Taxi Key”, “Diego Valor”, “Matilde, Perico y Periquín”, etc. etc. y también aquellos seriales de lágrima fácil, candorosos y sencillos… ingenuos en su concepción y multitudinarios en su escucha a través de las ondas hertzianas. Era un mundo muy diferente al de hoy, tanto en lo formal, como en el estilo de vida sencillo, todavía alejado de la llamada sociedad de consumo que aún tardaría en llegar e instaurarse y que como un vendaval, acabaría arrasando con toda una época, para acabar alumbrando la dictadura de la televisión a finales de los años sesenta. Muchos de aquellos profesionales, probarían fortuna en el nuevo ámbito que se abría al mundo, con mejor o peor suerte. José Luis Barcelona, Mario Cabré, el propio Federico Gallo y algunos otros como Pepe Iglesias el Zorro, José Luis Pecker y tantos otros.
Solía contarme mi padre una anécdota poco conocida ocurrida al padre de Encarna Sánchez quien fue asesinado en una calle creo recordar, del barrio que se extiende a la izquierda de la Vía Layetana, sin que a día de hoy haya sido habido quien o quienes lo mataron. Vamos, una curiosidad, una de esas “perlas” que tanto te gustan a ti, Criteri. A tener en cuenta, no obstante, que eran tiempos de la dictadura y entonces, obviamente, era casi imposible no aclarar cualquier suceso delictivo.

Sombrero de copa ha dit...

Benvolguts Criteri i d'altres visitants habituals:

No sé si han hagut anys pitjors que aquest. La veritat és que jo no ho recordo. A punt ja d'escórres definitivament pel desguàs de la Història aquest any pletòric de notícies negatives i de calamitosos esdeveniments de tota mena, que pràcticament ens ha deixat afectats d'una manera o d'altra a tots sense excepció, vull expressar-vos el meu sincer desig de felicitat i alegria i dir-vos, que no us deixeu vèncer pel desànim. Recordeu que l'esperança -si bé és una virtut teologal-, és l'últim que hauríem de perdre els éssers humans. La necessitem perquè és la base intel.lectual de la nostra supervivència, és la que ens consola en els moments difícils i la que recolza les nostres il.lusions, sense les quals, la vida no seria tan amena, ni valdria la pena de ser viscuda.

Reitero doncs, de tot cor, els meus desitjos de que passeu tots sense excepció, un bon Nadal en companyia dels vostres parents i amics propers i que tingueu un venturós i millor any 2012.

Anònim ha dit...

Criteri, t'han dit "no cal que ho publiquis" i tu ho publiques. És gaire elegant, això?

Criteri ha dit...

Ano: "No cal" no és el mateix que "no".No em facis perdre el temps.
Doncs, sí, m'ha interesssat l'anècdota de l'Encarna Sanchez -no la de la Pantoja suposo. Fet suposo que real, a diferència de lo que diuen que és llegenda i que va contestar M Santpere a Bobby Deglané, que va dir: Si en Catalunya hablan como perros. I diu la Mary: En Cataluña a los perros les llamamos Bobby. La recordes?

Tu ho has dit Sombrero, l'esperança és v teologal,i aquí caldria un mossèn per escatir si és també virtud social o personal. Cal tenir esperança, si, però amb el mall actiu.
Gràcies sinceres pels desitjos i els faig extensius.

Anònim ha dit...

Lo de Mary Santpere, a quien por cierto tuve el gusto de tratar en diversas ocasiones, fue así:

Bobby Deglanés , haciéndose el gracioso muy en el estilo que entonces y ahora se practica con los catalanes, le preguntó a Mary:
-¿Es verdad que los catalanes habláis como los perros? en alusión a una lengua que no entendía y que años después se llamaría "polaco", a lo que Mary con su desparpajo habitual le respondió -Si, en efcto... y les llamamos Bobby -alos perros-. Así fue esta anécdota y era del todo real. Saludos.

Tigrese ha dit...

Juan de Bcn.
13.01.2010 23:46
Supuesto conflicto de Mary Santpere vs Bobby Delgané
La escatológica frase que dicen que dijo Bobby Deglané es totalmente falsa. La gran Mary hace bastantes años lo desmintió en TVE, creo que en una entrevista de Joaquín Soler Serrano. Dijo que todo fué un bulo creado por unos periodistas de Bcn interesados en que Bobby no viniera a trabajar a Bcn. A partir de aquella manifestación de Mary, nunca más se habló del tema. Así lo dijo Mary, así lo ví y así lo cuento. Se podría comprobar en los archivos de TVE pero parece ser que a algunos les interesa que quede el bulo, pero las mentiras tienen las patas cortas. Bcn.

Tigrese ha dit...

Antonio
25.01.2009 03:53
mary santpere bobby deglané, falsa polémica
Siento contradecirte pero lo del caso Mary Santpere-Bobby Deglané es totalmente falso. Se lo preguntaron en TV hace ya unos cuantos años y ella dijo que ese caso era una gran mentira, refiriendo que uno o varios individuos relacionados con la comunicación no querían que Bobby viniera a trabajar a Barcelona, como era su deseo, y se inventaron esa calumnia. Yo, que ya tengo 65 años, ví toda esta respuesta de Mary por TV (creo que era TVE) y sería muy interesante poder rescatar esa respuesta de Mary con el entrevistador. Después de su intervención, la gente ya dejó de hablar del caso. Un Saludo. Bcn.