El gran Niño

 Article publicat al Contrapunt

Per qui sàpiga de Niño Becerra aquest escrit serà balder i qui no el conegui potser no em llegirà. Però en tant que heterodox i cabdal i fiable allò que diu, en faré unes pinzellades. No hi ha terme mig: se'l rebutja o és referent. Allò que diu xoca frontalment amb els economistes de manual, i no el miren massa bé. Ni el miren  ni en parlen, en tot cas es refereixen a ell dient: "els economistes no fem prediccions" "el catastrofisme d'alguns economistes". Catastrofisme! això ho diuen els economistes copartíceps de la catàstrofe!

Les pinzellades, a retenir: diu que la crisi és sistèmica, no cojuntural, provocada per aquest model de creixement;que res s'hi pot fer perquè és un procés natural -i previsible- i que la recessió ha de créixer  molt més. Diu que ens hem d'acostumar a unes taxes d'atur del 25-30 %, ja que no calen tants treballadors!.  Mentrestant hom continua intentant revifar l'insostenible model consumista, el "creixement".  Ni s'adonen que això és el problema i no la solució. Però tampoc saben com fer-ho per tornar a "crèixer" ni  com capejar el temporal. I esperem que torni a pujar el petroli! La filosofia del decreixement és l'única sortida -sortida que paradoxalment a l'establishment se li apar com el pitjor dels malsons. Diria que estan perduts  -o sia, estem perduts-  però és bon senyal que LV posi en diumenge en portada: el primer que cal és austeritat, ingredient que jo vaig apuntar com cabdal fa mesos al Contrapunt. Aix´mateix  la solidaritat, entesa com ajuda a qui no te ingressos, tot i que seria més lògic repartir la feina, però això -pels governants i economistes clàssics- sembla que sigui el papus. L'altre que queda -del tercet INEVITABLE a mitjà termini- que jo ja proposava  és: caminar a l'autosuficiéncia -això també arribarà.




(Insisteixo, cal anar-ho recordant: el primer problema a resoldre  al món continua essent l'ambiental . Deixem el debat de si és per causa del home -i de la dona :)- o no. Tan li fa dir com no dir -en tot cas cal que seguim llegint les coses d'en Niño).


Afegitó. El tercet inevitable: austeritat, etc. és meu, no del Niño, afegeixo. Una cosa s'he li ha de criticar: no dona mai solucions. Dic és meu però hauria de dir era.

Si aquest conegut vividor és "d'esquerres" jo sóc maoísta-leninista i Una "zapaterada" estupefactant.

El pàjaro a LV protestava que no tinguéssim l'AVE tot dient que ell des de París podia anar el mateix dia a Rouen, Estrasbourg, Marsella o Nantes a menjar pigeon à la rouennaise, choucroute, una bullabesa o OSTRES! respectivament. A continuació afegeix que aquí li és impossible anar a fer un arròs amb pelletes de bacallar a Alacant, esmorzar a Madrid, i tot un llistat de destinacions d'alta gastronomia. I ho considera "para un republicano y de izquierdas un tanto humillante". Tot i que aquesta mancança de tren ràpid la compensa així el paio: "me quedé al dia siguiente y repetí arroz" -aquest de verdures i magro-. Tot sovint explica les delikatessen que es zampa. No he d'amagar que potser perquè és un modus vivendi que desconec, el llegeixo a voltes amb interès -no pas enveja.  Ah, aquest bonvivant-revolucionari és Joan de Sagarra. Què deuen entendre molts per ser d'esquerres?  

I la gent entestada en el debat de "les dretes i les esquerres! Des de l'eclecticisme dic que a "l'esquerra" -llegim progressistes de saló-  li surt rendabilíssim perpetuar aquesta dicotomia, tot i que cada vegada el "poble" s'ho empassa menys. Bé potser sí q ue ho hauria de raonar més...bé, de fet ja ho tinc  fet.

  Zapaterada

Un jubilat dels de rendes baixes es manifestava estupefacte avui al diari explicant que España dona milions d'euros dels fons de pensions espanyols als sindicalistes jubilats argentins. En foten una darrera l'altra. Les maragallades al menys feien riure.

Una via inèdita, genial i gens traumàtica cap a la sobirania catalana: Catalunya juancarlista i monàrquica

Com sempre quan és llarg: llegiu al menys les negretes

 Lopez Tena va unes passes per davant. Altament recomanable reflexionar la proposta: una Catalunya sobirana i juancarlista!!!!. Tot i que amb tanta veneració a la gorra frígia i per la nostra falta de visió política, la seva proposta és bufar núvols. Com sempre la ideologia espatllant-ho tot.

Abans que Monarquia o República, l'objectiu és la Independència

Monarquia catalana

 "Moltes persones pensen que l'Estat català independent ha de ser republicà, per convicció o perquè identifiquen la monarquia amb el Regne d'Espanya, però fóra erroni no fer-se dues preguntes, ¿Què és més convenient per assolir la independència? ¿Què és més favorable per a l'Estat català? Ja Cambó responia "Monarquia? República?: Catalunya!", i reblava Joan Sales, polemitzant amb Josep Carner: "Totes les nacions tenen defectes i seríem ben pàmfils si imaginàvem que la nostra serà en això diferent de totes les que hi ha i hi ha hagut en el món a fi de fer feliç el príncep dels poetes (...) Fóra en tot cas un escrúpol de monja que de tant voler una nació sense defectes ens deturéssim de fer-la; és que n'hi pot haver cap de pitjor que la inexistència? Somniar perfeccions ve després d'assegurar existències".

DES D'AQUEST PUNT DE VISTA, NO ÉS RELLEVANT que el catalanisme, especialment d'esquerres, hagi estat històricament republicà, o monàrquic per mera conveniència, perquè es referia i refereix a la forma de l'Estat espanyol, entenent que era més favorable per Catalunya que Espanya fos republicana que no que fos monàrquica. No es tracta d'això, sinó de l'Estat català, de la conveniència de la monarquia o la república per a la Catalunya independent. Qui només vulgui la independència de Catalunya si és republicana, o si és monàrquica, o socialista, o liberal, o europeista, o cristiana, o laica, o multicultural, o pacifista, o solidària, o de tots els Països Catalans alhora, o democràcia avançada, o... (ací cadascú que posi allò que vulgui, el seu "escrúpol de monja" favorit); qui subordini i condicioni la independència al seu model de societat preferit, millor que no es torbi i no continuï llegint aquest article, adreçat als que volen només la independència. I punt. I a part.

SI NOMÉS ENS FIXEM EN LA PROBABILITAT, sembla clar que la Catalunya independent serà una república, per les següents raons: manca de dinastia històrica; context internacional republicà, on en un segle no s'ha creat cap monarquia a Europa, i molt poques al món; i manca de suport popular: els monàrquics a Catalunya són partidaris de la monarquia espanyola i de mantenir Catalunya al Regne d'Espanya, els independentistes catalans no són monàrquics. Nogensmenys, si l'Estat propi és l'objectiu i la dicotomia independència/dependència és a hores d'ara la contradicció principal que desplaça i subordina totes les altres, el dilema monarquia/república esdevé una contradicció secundària que s'ha de resoldre al servei de l'assoliment de l'Estat propi. Fer el contrari fóra caure en l'oportunisme dogmàtic, per insistir en la centralitat d'una contradicció ara no principal (monarquia/república, capitalisme/socialisme, etc.) en el moment erroni.


DOS SÓN ELS escenaris que recomanen l'adopció de la forma monàrquica, si s'esdevenen: 1. Les facilitats que pot oferir a l'establiment i consolidació de l'Estat català el manteniment de la dinastia borbònica espanyola, bé tenint com a cap d'Estat català el que ho sigui a Espanya, tal com s'esdevé a molts Estats de la Commonwealth que mantenen com a cap d'Estat el britànic; bé iniciant una nova dinastia amb una branca de la família real espanyola. Només s'esdevindrà si els espanyols s'avenen amb més facilitat a la independència catalana si mantenim la seva casa reial, i si aquesta l'acceptés i propiciés. És un escenari improbable però possible, encara que molt arriscat per a la pròpia casa reial espanyola: donada la xenofòbia anticatalana que predomina a Espanya, podria ser que l'establiment de l'Estat català amb rei o reina compartit amb Espanya o provenint-ne, provoqués el seu derrocament a Espanya, i una situació altament paradoxal: república a Espanya, monarquia espanyola a Catalunya, tal com s'esdevingué a Àustria i Hongria entre 1918 i 1947: república a Àustria, monarquia austríaca a Hongria, no proclamada per veto dels aliats però mantinguda mitjançant el govern per un regent. 2. La superior projecció de la marca Catalunya com a Estat monàrquic que com a Estat republicà. Hi ha al món més de dos-cents Estats, i menys del 10% són monarquies. Esdevenir-ne donaria a l'Estat català un plus de visibilitat, especialment si s'adopta una dinastia altament visible al món i seguint l'exemple noruec s'entronitza a Catalunya la casa històricament rival de la borbònica espanyola: els Windsor, que regnen a Gibraltar. Tenir com a rei un fill de Lady Diana Spencer, i nét de la reina Elisabet II, projectaria al món la marca Catalunya amb molta més eficàcia i extensió, sense cap més despesa addicional a la que genera un cap d'Estat, rei o president. Nogensmenys, a Europa tots els nous Estats independents han adoptat als segles XX i XXI la forma republicana, amb les soles excepcions de Noruega i d'Albània, aquesta de curta durada. Noruega és el cas més interessant: per referèndum es va triar la forma monàrquica quan es va independitzar de Suècia (1905-1907), i va nomenar rei un príncep danès, monarquia històricament rival de la sueca, amb qui competia per l'hegemonia al Bàltic i el domini sobre la mateixa Noruega. És, però, altament improbable, per manca de suport popular i polític a l'establiment de la casa de Windsor com a casa reial de Catalunya.


EN CONCLUSIÓ, EL FUTUR ESTAT català independent serà probablement una república, però cal no menystenir els avantatges que per a la seva creació i projecció ofereix la monarquia, i esprémer els escenaris que la farien possible, al servei sempre de l'objectiu principal, que no és la república: és la independència. Sense existència no hi ha atributs, sense Estat no hi ha ni monarquia ni república, sinó la que tenen els que sí que en tenen d'Estat propi, els espanyols, i que decideixen per nosaltres i ens imposen la seva monarquia o la seva república. Per a Catalunya l'objectiu no és ni la monarquia ni la república, ho és la independència, tenir Estat propi, i al servei d'aquest objectiu tota la resta és instrumental, tot allò que sigui "escrúpol de monja", en paraules de Sales, no té cap mena d'importància. Per assolir la independència s'ha de fer, per dir-ho a la valenciana, "lo que més convinga, lo que faça falta". Aprenguem de Cambó. Monarquia? República?: Independència!"

Alfons López Tena

Notari. President del Cercle d'Estudis Sobiranistes

Observacions critèriques:  Tenir de rei el fill de Lady Di és suggerent, :) proposta  en la línea imaginativa i possibilista que tant m'agrada, per tant cap frikada.

L. Tena esmentava en un altre mitja, com a factor important, que  una monarquia catalana anularia moltes reticències de la gent que per lligams familiars o sentimentals amb Espanya ara no és sobiranista.

QUI ÉS CATALÀ? -l'aproximació més gran a la qüestió-

M'agradaria haver-la inventada jo, però la vaig sentir a Ainaud de Lasarte i la vaig retenir. La deixo per a referència del lector reflexiu.
  
Qui és català?


"És catala qui quan li pregunten què és diu: Sóc català" (lo millor és lo menys rebuscat)


Dic que la resposta és una aproximació, p.e.: potser la qüestió  seria més aviat Qui és més català? o espanyol o francès

Podeu googlejar: dos catalanòmetres criteri.

 Una coseta més.  A un Jedi, el mig troll, el vaig respondre a raig quan em va preguntar com m'ho feia per tenir tants trolls i segur que això requereix més matisos, que no sóc capaç de fer del tot. Pujo l'oferta: tres euros als tres primers que ho raonin bé. Crec però que això respon en part. És extret del de moment mig abandonat  El Criticaire.

La verdad
Baltasar Gracián


Advertid que la verdad en la boca es muy dulce, pero en el oído es muy amarga; para dicha no hay cosa más gustosa, pero para oída no hay cosa más desabrida. No está el primor en decir las verdades, sino en el escucharlas; por activa es muy agradable, pero por pasiva la verdad es la quinta esencia de lo aborrecible.


p.s. Els brots han estat envaïts per la mateixa  malura de dies enrera. Passo a fumigar. Gràcies.


COMPTE amb aquest afegitó!


Ara recordo que vaig pensar que la pregunta estaria millor així: ETS CATALÂ?

Ja es veuen brots -que importa el color?-

Cagum seuna, no he pogut obrir quatre ratlles que tenia  a un document de text d'un disket. Referé i afegiré. Algú sap com s'obre un arxiu que no es pot obrir? En tinc més. Potser és el disket.

La bogeria dels anònims i niks s'encomana i l'espiral folla s'ha encomanat als comentaristes, que han passat del past post. Tot i això és la primera vegada, a tenor dels comentaris, que veig els brots verds.

Un comentarista ahir: No te enteras de nada...Creo que te va este rollo...

Primer. Això de este rollo sona lumpen i fatal. Per qui m'heu près vos?

Segon. Ens havíem d'enterar d'alguna cosa? Hom pensa que jo o algú es trenca el cap intentant desxifrar qui hi ha darrera tants anònims? Sembla que sí però que algú es pensa encara que tenim un famós rondant. Però sí reconec que m'agradaria saber qui pasteja; qui em té aquest odi cerval. Però no us cregueu, per saber-ho donaria un màxim de dos euros. I sí, no sé perquè no acabo de pet la cosa...deu ser la mandra de reconfigurar el blog. Però després de llegir l'anònim Jedi, penso que també és el què diu i que jo digué en altres paraules: Es una qüestiò digna de fer-hi un assaig sociològic i potser sanitari. Té moltes projeccions i paga la pena ficar's-hi de cap (això no ho espereu dels qui no sabem res, amic Jedi) encara que sigui per compendre un xic, la naturalessa humana. (es veu que ho sap tot i m'ho dira, hehe). Per vos Jedi els dos euros.

Gràcies pels consells amics. I de moment -com deia el Benito- bastante tengo con lo mío.


El jerog. és: Laureano

Avui sóc una mica més català. Tres cosetes

No he pogut resistir fer un post amb el que m'he trobat avui.

Apart els que no saben sumar i el grup de místics o sentimentaloides espanyolistes -molts de respectables-, el petit però influent percentatge de rics ciutadans de Catalunya són els més repatanis a la independència. És clar, ells  en tenen de sobra i poden a més gaudir dels serveis privats de pagament. Ara però, per primera vegada, la cosa els toca : els rics catalans han estat tractats amb desigualtat tributaria respecte tot Espanya, per decissió del tripartit, perquè no hi ha un duro a la Generalitat! Talment semblaria una jugada magistral per sumar adeptes a la causa catalana. Ara que paguin o lluitin...o que callin.

Això que ve és el que m'ha fet escriure el post: ...el sistema de financiación de Cataluña es insolidario y desigual... -diu el PP a la premsa molletana. Em pensava que ja no quedava ningú amb la ignorància o cinisme de dir això; dir que la víctima és el lladre. La llàstima és que no es diguin més coses així i que aquesta animalada resti amagada dins un text de lectura poc engrescadora i espesa: coses així són una màquina de fer independentistes. Curiosament Evocacions  deia avui a can Brian que les provocacions antinacionalistes de l'Espada tenen la mateixa conseqüencia : els cosmopolites barcelonins llegeixen premsa madrilenya ...vulll que perdi el Barça...sóc del Madrid... -el futbol l'importa un rava-.

Després de llegir això espero haver augmentat l'esma i haver contribuït a la causa, tot i que..repeteixo la cantarella: la confiança en els manaires d'aquí també poquíssima, però si fossim sobirans al menys no hauríem de sentir-nos dir lladres. I la quantitat de lladres i ganduls a mantenir pel ciutadà català -xino o andalús o el que sigui l'origen- també disminuiria.

Vull dir una cosa:  la tempesta de la cosa encara no ha escampat i em trobo una mica desmotivat per a comentar als blogs amics, tot i que vaig seguint els posts. Ja escamparà.

Jeroglífic

Vinga, que aquest em sembla que és fàcil

Nombre de varón

U

NOTA

  e, i, o, u

ajuda: si penses en el cul ja ho tens mig fet.

Això sí que fa gràcia, veieu?

Només ho entendran bé els seguidors del blog

Igual que un habitual que diu que plega i no plega a mi també em costa. Si escric ara és per exemplificar quelcom, en referència a la cosa.

Mentre cantava el representant de TVE a Eurovisió es va  colar un grup de coristes disfressats que em van fer un fart de riure. Quan va entrar el corista oficial, el de la barretina, només va poder fer alguns sentits passos de dança, amb els braços i el rostre, aconseguidíssims, però no hi cabia i va haver de marxar. Aquests espontanis, si fessin igual que els anònims que han continuat la  broma de la cosa -esdevinguda aberració- ,  o sia si es repetissin, així mateix esdevindrien patètics. 

Un anònim afirma en comentari que tinc dos enemics...ooohh, només dos. Jo que m'havia fet il.lusions:(

Per cert, és obvi que si Elkenarra té quelcom a desmentir o confirmar del que han dit d'ell que ho faci.

"Digo hijo, digo hijo digo", si als espontanis aquests d'Eurovision els van multar, el Chikiliquatre mereixia multa i presó. El Buenafuente amb grillons.


He deixat un comentari d'ara a l'anterior post.

TANCO EL BLOG. AMUNT EL CRITERI!

Al respondre i matisar la fitxa d'UQV ho digué: ... Per cert, encerta ... no tinc cap inconvenient a.... A més, a molts fa morbo -odiosa expressió- topar amb un creient, un catòlic, a vegades gallito. I ho dic sabent que a partir d'ara passo a ser per a molts l'encarnació d'infinites tares i limitacions (i persecució)  Més endavant les circumstàncies van fer revifar el meu catalanisme militant, tot proclamant-lo. Catòlic i catalanista -i militant per la natura. A més crec que manifestat sense estridències i amb ànim de raonar-ho tot.  Això és més del que molts -a un cantó o l'altre- poden suportar; llampegada de la veritat que no és la seva, que els enlluerna i transtorna. Aquestes són -i ara veig clares- les raons del sabotatge d'aquest blog. Tots els que m'heu declarat ingenu....ho havíeu vist això?

Vist que és impossible mantenir aquesta situació no em queda altre opció que tancar el blog -i mira que tenia unes coses de collons per a publicar. No seré jo qui més hi perdré. En tot cas no el tancaré en aquest moment, tal vegada...mañiana...por la mañiana.

Com que l'esperit lúdic malgrat tot no m'abandona i perquè crec que una mica de gimnàstica mental va bé, us deixo això (Ocon-LV):

Jeroglífic: ¿Qué has preparado?

Nota aton
 

har her hir   hur

Observ.- S'assembla a la tècnica resolutiva del jeroglífic d'uns posts més aball (har...); aton és una nota musical al revés. Jo hi tinc pràctica i no l'he trobat massa difícil i quan el veieu ho veureu. No he llegit la solució però crec que no n'hi ha una altra. Pista: és un plat que sembla gallec.

I després Game Over

És obvi que la cosa ja ha passat a ser-nos aliena. A mi particularment vull dir que a ser-me més aliena encara. Si algú s'hi ha fixat, em limitava principalment a escoltar -i treure conclusions privades-, no tan identitàries sinó "situacionals".  Sí, ingenu, però quedi clar que el dubte si era o no era famós el que narrava de marres feia temps que el tenia superat, com la majoria de la colla cluster.

Bé, dispareu els darrers dards; darrer partit. Ara per federats.


Si resta una mica de senderi, ara toca i us demano  que en el primer torn de paraules exposeu les conclusions i valoracions, tant si heu intervingut o no en la cosa.

Hiuntertast artgen blupf!

"Efrem ha dit...

Ostres, hi ha gent que es pren més temps lliure que jo, que ja és dir! Verge santa, Criteri, algú t'estima molt i s'està deixant la pell aquí... Mai havia vist tants comentaris, quina matada.

Efrem ha dit...

Per cert, hi ha una opció que normalment ve per defecte i que molts l'hem treta, que és la d'obligar a escriure unes lletres "clau" per a poder postejar, això serveix per evitar el flood de programes, i als trolls els fa la vida més complicada havent de teclejar cada cop la clau. (Malgrat que fa un pel més incòmode el posar comentaris, pensa-t'ho, potser li aniria bé al blog)"  

Criteri diu: 

Bona pista la kanarra, la seguirem. Suposo que ningú es pensava que aquestes altures encara pensava en cap signador de llibres del Corte Inglés. Una cosa és la desbarramenta i l'altra -ignota i fruit d'estranyes motivacions, que ara són l'autèntic enigma, així com l'autor-s- és aquesta manera tan estrafolària d'actuar, amb tant paste-pega. No dongueu la culpa a l'Efrem -gràcies, aahh, el dilluns vaig estar al teu poble després de moolts lustres- si "hom" no pot tocar més la pera, òbviament tocava fer lo de les paraulotes filtre, però no pas avui...MAÑIANA!!

M'estan atacant!! Save our soul! SOS!

Deixava màniga ampla per a que tothom "s'esplaiés" i treiés els dimonis i alguns no ho van entendre, ara he posat ordre i tampoc. Algun robot diabòlic VOL DESTRUIR EL MEU BLOGUET i està atacant-lo a l'anterior post.

Segona pregunta inèdita entorn la sobirania

No cal dir que això que ve és una metàfora de la situació lingüistica a Catalunya. Imaginem-nos: Suissa, cantó francoparlant. Va i que s'hi desplacessin a viure-hi un milió i mig d'italians. O bé Galícia, ocupada per milió i mig de catalans. Algú pot establir quin dret moral -o eximent- tindrien aquest gran gruix de nous residents foranis per a exigir igualtat de drets lingüistics? Fins a quin punt?   Com l'anterior pregunta -i continuant el tema- és abans que tot una interpel.lació  a nosaltres mateixos a que pensem sincerament que faríem i demanaríem un milió i mig de catalans a Galícia.

També ens situa en disposició de comprendre algunes postures repatànies a la llengua pròpia del país d'acollida. No sempre hi juga l'imperialisme o incomprensió lingüistica, sovint és inèrcia de tribu, comoditat, quan no impossibilitat d'aprendre l'idioma...o qui fa el paper de Met -l'orni.

No crec que aquest plantejament pugui qualificar-se de tabú i si cas és igual, que són temps moderns, on trencar tabús és un esport general. Com a l'anterior pregunta esmentada, afirmo que aquestes són també qüestions que haurien de formar part d'un debat públic ample -ara absent o banal- imprescindible per encarar i decidir el futur del país, ara que sembla que estem a la cruïlla definitiva.

Durat l'impass resolc enigmes

 Mentre acabo de refer el post -va sobre una pregunta  entre agossarada i tabú-  i també la situació, deixo aquest jeroglífic - LV, Ocon de Oro- perquè ja el donava per irresoluble i vaig tenir la petita satisfacció de resoldre'l. És bonic i quan ho tens veus que és senzill, que aquesta és la gràcia dels jeroglífics.


Jeroglífic

Vas a llevar mucho equipaje?

0500
ta  te ti pu tu

No vull donar-me-les de pinxo, tan sols és que hi tinc una mica de pràctica i afició. No sé si cal dir que els nombres es tradueixin a lletres-xifres de la numeració romana. A l'anterior  que vaig proposar -on per cert els comentaris començaven a desmadrar-se- UQV va ser el que el va resoldre, però ara és a Madeira i...ah, és veritat, internet és a tot arreu.

Sobre la nostra necedat i avanç editorial

Vale que de "bojos, músics i poetes tots una miqueta" -i de necis, o nicis segons hem après de l'Evo. Però hi ha mesures, per tant deixeu-me transcriure una cosa que vaig llegir a Torres y Villaroel, el més bissarro dels escriptors castellans, i que tinc per a situar, entre moltes  altres coses molt més espectaculars, als prolegòmens de la meva obra inèdita -poc a veure amb el blog:


"¿He de temer que tomen mis escritos por las hechuras de un loco, en viendo tanto necio cuanto escribe?

Confesso que aquest sidral de comentaristes té una cosa que m'engresca: N'hi ha que estan pitjor que jo :)  El surrealisme, si porta maldat, no val res. I no diguem si no té una mica de gràcia.

Deus meus! que he hecho yo para merecer ello?

Nota als nous lectors:  Aquests 4 últims posts formen part d'un esperpent en el que m'he vist involucrat, això els hi sera de lenta comprensió i fins i tot impossible si son persones sensates. (Esperant tornar a la normalitat)


Ho vaig dir; a partir d'ara acabaria amb  la història aquesta esperpèntica -aquesta és la paraula?-  i les digressions al blog, educades o no; vaig dir que si s'em demanava esborraria els comentaris; a més jo no he insultat a ningú, quan aquí n'hi han bastants que han repartit estopa. L'únic que s'em pot atribuir és la meva més que cristiana segur estúpida paciència i no haver suposat que no tothom relativitza els insults com faig jo mateix i no haver posat mesures d'accés, però ja ho sabeu, ho trobava i ho trobo pesat.. Que voleu més? que me saque lo jojo?!

Sigui qui  sigui el pirata: tu tens paciència robòtica però jo en tinc més, però sí,  esborraré els post i els seus comentaris inconvenients o no -tot i que així privo que s'en fagi un estudi seriós-  intueixo que això és el que cal malgrat ningú m'ho hagi demanat, però avui no...Mañaana!

Si se suposa que per omisió també cal demanar perdó, ho faig.

Suposo que més que popular i famós amb això com a màxim em podria fer tristemente célebre :( 

"Una comèdia de l'absurd" "Així serà el que així us hagi semblat" Comiat.

"Habrà que hacernos a la idea, que sube la marea, y ésto no da más de sí" Aquesta cosa ha acabat tan absurdament com va començar i amb un mutis estrany i inqualificable -com de costum- per part dels factors. Absurdament, coincidint i recomfortat amb l'últim comentari -Quim- que li "saltaven les llàgrimes", de risa suposo. I és per ell que no sé si esborraré el post anterior i els 80 i escaig comentaris: dependrà de la demanda.

Després del merder un repòs i escriure el proper post que serà una pregunta heterodoxa, per alguns pèrfida, valenta segur, que té  relació amb l'última -no sé perquè penso que podria haver desencadenat el tifó-, i que cap d'aquests intel.lectuals nostrats, a sou del règim o sense, no s'han plantejat ni analitzat. De fet només plantegen les obvietats de sempre; de fet, i a diferència de França per exemple els debats importants aquí son inexistents o de vol gallinaci.

Ai, a veure si ho acabo d'adobar...

"Les tortugues i "el bloguero loquero"

He optat per anar finiquitant ja l'assumpte, i en aquest post només intervindrè si hi ha alguna "informació" rellevant. Borjas, en tot cas no llegeixis els comentaris i menys contestis! i així evitaríem la palinòdia.

Si els intervinents  no aporten res de nou seria el moment d'apuntar conclusions. Uns dies al balneari i tornem-hi.


(No sé si sou bloggers o no els nicks aquests, però si sou bloggers, caram com s'han manifestat les animadversions! -tan callades fins aquí)

Si encara penjo aquest és per la curiositat de veure si hi ha algun The end espectacular -i feliç, vull dir-

El blog de les tortugues calentes

Nota pel lector nou: aquest post indaga sobre la identitat d'un escriptor reconegut que ronda uns quants blogs, entre ells aquest, sota el nom de Una luna rara. I  molts altres inefables misteris, amanits amb els condiments més exòtics.

El tema i comentaris del passat post ja ha quedat prou aigualit i dispers  en el marasme del guirigai del "cluster", així que de moment faig aquest impass i obro post, d'nterès metablogaire, com a continuació dels comentaris extratemàtics.

Pregunta inèdita entorn la sobirania

Si jo anés a viure al País Basc p.e. tinc clar que no m'immiscuiria en la polèmica nacionalista, encara que viure en un entorn euscarparlant em resultés més incòmode.O potser diria: no m'en surto amb la llengua doncs foto el camp. O sia, no em sentiria autoritzat moralment a intervenir en un lloc i assumpte que no és el meu. Però, ai las, la cosa es complicaria  si -com els fills de l'immigració castellanoparlant a Catalunya- jo, fill de no vascos, hagués nascut i criat allà, o sia fill de la terra basca però de pares no bascos. Em pregunto si potser també faria jo com el gruix de fills d'immigrats castellanoparlants a Catalunya que s'oposen i entorpeixen la sobirania de Catalunya -al costat dels botiflers i cagadubtes? Estic convençut que tots els apanyols, tot i que la sang dels pares pesi, també són i actuen! en certa manera com a catalans i fins i tot estimeu el país, tot i voler-lo castellà. Observeu que en aquest escrit intento fer-me càrrec, comprendre la postura de vosaltres, espanyolistes  de "dretes i esquerres"- * Espero que l'esforç sigui recíproc -tinc escrites les raons per les que jo no podia ser altra cosa que catalanista. No podeu ser tampoc  altra cosa que espanyolistes?

O sia,  la pregunta  -i allunyem-la geogràficament, sisplau: Té dret moral un Ahmalid-Mahled,emigrant o  fill d'emigrants  de primera generació, a decidir, o a oposar-se a la sobirania del Quebec?

La pregunta no és pèrfida però com que alguns li trobaran i és bona la poso al tag. I si hom  troba que és retòrica, al menys que la reflexioni.

* De moment continuo escrivint i mantenint també entre cometes "crisi", cometes cada vegada més 

esclarissades.

El diumenge 25 a votar! -Visca Catalunya!

Tenia previst fer aquesta meva petita col.laboració a l'èxit del referèndum -l'èxit en sí ja és poder fer-lo- organitzada per Mollet decideix.  Una mestra a una enquesta del Contrapunt diu "ni serveix de res, ni l'interessa" sic. Ara escric això amb moltes més ganes. I de moment les consultes ja han servit perquè en parlin als principals països.

Sé que -curiosament- els lectors i llegits d'aquest blog no són majoritàriament sobiranistes i menys nacionalistes, i -majoritariament- ens respectem. A tots els que puguin votar els demano que es deixin de prevencions sobre nacionalismes, de IVs internacionals, tebiors i mandres i vagin a votar...sinó per a ells pensant en els seus fills. Visca Catalunya, la justícia i les llibertats dels pobles!

Informacions profitoses

Vic. A cal llibreter de vell Costa, prop d'on nasqué Balmes  -on el seu padrí va fer pujar un burro per l'escala a treure el cap  pel balcó, pel gaudi de la canalla que festejava el bateig amb nyoca que els llençava- trobo una joia, 10 euros 327 p.: Balmes, de Lluis Riba.

És d'aquells llibres que obris per on sigui quasi sempre hi trobes quelcom a subratllar:

"Balmes sentia en su corazón el germen de las pasiones más violentas...las conocía...las dominaba. Sin religión hubiera sido un hombre terrible" Curiós: representant del seny però arrauxat: l'ànima catalana? Compte! "elogia razonadamente las pasiones, en cuanto colaboran a los fines encontrados justos por la razón"

Quant  sentiu això, és de Balmes: 
Calumniad que algo queda
De lo sublime a lo ridículo solo hay un paso.

Lleó XIII, S. Pare: "...primer talent polític del segle XIX i dels més grans de tots els temps." Pugué esser-ho en tant que era eclèctic i apartidista. A vegades penso que al menys una temporada hauria d'escriure només de Balmes, d'allò que deia...ni que tingués només quatre lectors -els capellans no venen i així ens va- Hom prefereix Wittgenstein, queda més cool.

Viatge a Estocolm -i II- (Aquest post té regal)

Luterans i religió
Pel nord celebren bàsicament la Pasqua, amb la parafernàlia d'aquells ous tan bonicament decorats. Això pensava, però vaig veure que commemoren també el Good Friday -totally red in calendar, ens van dir. La religió té més importància de la que pensava. De fet l'skyline d'Stockholm són les punxes de les esglèsies -i l'ajuntament. Però és més, arreu trobes llocs de culte. Al costat de l'ascensor de l'hotel una porta comunicava a la ImmanuelKirken! Hi entrarem diumenge per la porta del carrer i ens trobarem amb uns espais impressionants i moderns: recepció, escenari, lloc de culte, "sunday school", amplíssima cafeteria, etc. Era l'hora de cel.lebració, tot ple, la gent polida i mudada, coral "tunificada", etc. Sana enveja i plany pel què els cristians d'aquí no sabem fer. I sobretot el convenciment de la bondat de formar comunitat amb un lligam espiritual.

El retorn del caçador
La dona nòrdica -pels llatins- podria per se ser motiu per a viatjar al nord. A les amigues que sé que em llegeixen, els he de dir que no és menyspreu a la fèmina llatina, que estimo, però el contrast a la força ens ha de frapar -compte que la dona diu lo mateix dels suecs. A diferència de Noruega a Estocolm hi ha molta multi-culti i avui has de tenir àgil vista felina per destriar l'objectiu visual...o espècie cinegètica desitjada. Estem parlant d'especímens de díficil cacera, però mentre no hi ha veda hi ha esperança.

Inevitablement em venia al cap els meus antics tours per Lloret i rodalies, i en alguns moments semblava que es despertés en mí el vell instint caçador depredador dels meus twenties -en companyia del germà de la honorable candidata ;)- i que de fet no acabaven en res més que quatre tontades. (continuo el tema més avall) (Ai si llegeix la dona!)


Un xil.lè atípic desfà tòpics

Mentre miràvem unes peces de vidre nòrdic als encants d'allà, el paradista -xil.lè- ens va clissà i va encetar llarga conversa. A El Vendrell tenia una immobiliària que va vendre abans de les vaques grasses. Perquè van triar aquest viatge a Suècia tants xil.lens? vaig preguntar. Ens va malparlar dels exil.lats de Pinotxet : "tiraos y envidiosos". Van apuntar-se a les ajudes grandioses que donava de bona fe Suècia; alguns jubilats amb quaranta anys (sic). Ara la moma ja s'acabat.

Digué dels suecs "ni socialdemocràcia ni nà, esta gente quiere ser americana y les encanta que les hables en inglés". No sé si fiable del tot però en part així em va semblar també. No cal dir que el xil.le -també ex-perseguit- estava mal vist pels seus.

Seria llarg parlar de les ajudes que reben -suecs o residents. És una societat sense massa diferèncias i això no ve de cap revolució ni miracle: La bona administració és revolucionària. Eh, Evo?

Corolari i el regal   

Acabo demanant perdó per la gossadia de parlar d'un lloc que he vist en uns dies, és però fruit d'impressions reals aplegades a informacions concloents. Així mateix és obvi que tampoc -tot intentar-ho- m'atorgo el caràcter de ciutadà exemplar "a la nòrdica". Som d'on som. I sé que la meva vena surrealista i passional i punt anàrquica no és pas nòrdica.

En definitiva, lloc ideal per a qui no li molesta el "mal temps" ni estar molt temps recollit -les cases són acollidores i calentes-. Si no us agraden les gentades ni els carrers plens de cotxes; si us desquicia el soroll,si aprecieu el sentit de l'ordre, la seguretat a tota hora, oferta cultural assequible i extensa, el tracte educat, la solitud, el gaudi de la natura propera, en fi, tot el que és contrari d'aquí!: Benvinguts al nord. Amanit amb rosses esculturals i una cuina gustosa i sana, i sobretot predisposats a descobrir una altra realitat. Política: vinc inútilment refermat en l'aserció de Pich i Pon: Les tres coses més importants per un bon govern són ministració, ministració i ministració -i això fa bons ciutadans. Jo encapçalaria una subscripció  per a una immersió nòrdica als nostres governants. Post de les tres emes.

Sense pensar massa a vegades m'he anomenat anglòfil. Segurament ara sóc filonòrdic. I si ens haguéssim de guiar per això...   Existeixen, no desta guisa però jo l'has he vist, Evarist!  Jo em quedo pero amb les noruegues.

Desitjaria amb aquestes parrafades haver complert en alguna mesura l'aspiració del blog: formar, informar i entretenir. Tak sa mykette! I a veure si el consulat em convida a alguna cosa.

Viatge a la capital de les sueques . Part I

Sense saber-ho ni voler-hi anar ara, em vaig trobar embarcat -avionat- viatge a Estocolm per decissió de dona i bambins. Em vaig anar atemperant quan em vaig assabentar que era més barat que anar a Londres. Però arribar-te a Helsinki o Tallin, a quatre passes, o veure més del país, impossible.

L'Estocolm essencial, per a viatgers. Anècdotes i algun consell. 

- El Museu del Vasa -un em digué: el museu de Barça?- El Titanic de Suècia. Per defectes de fabricació el que havia de ser la joia dels mars s'enfonsa només disparar les salves els seus canons. Tres-cents anys després el reflotaren i recuperaren el què dúia i sembla que els hi ha resultat rendible. Grandiós però millor el Framm d'Oslo, on hi pots vaguerejar lliurement per dins.

- Els palaus reials. A la tornada agafarem un vaixell, era el primer dia i passàvem trinxant les plaques de gel.

- Skansen. Conjunt d'autèntics habitatges, tallers i botigues antigues, etc, en un entorn natural i amb fauna nòrdica. Assistirem a un pique violent entre ossos.

- L'ajuntament i la seva torre. El guia, que tenia un anglès de persona normal i se l'entenia bastant, anava fent preguntes i jo en vaig contestar una -el sostre de la sala de plens s'assemblava a la carcassa d'un vaixell-. Encabat va preguntar: Any question? NO vaig perdre la oportunitat de dir davant d'un seguici d'italians, japonesos, americans, que fins fa poc alla s'hi asseia "a catalan of -o from- Lèrida,Lleida". Es va estranyar i fent broma digué: "Representava la minoria catalana, suposo". El de LLeida l'han ascendit. Informació de Españoles en el mundo.

I això és tot. Podem sumar-hi el museu pictòric i la catedral que la trobarem tancada..

Altres: Òbviament hi ha l'espectacle de la ciutat: el carrer comercial, el de la marxa, l'antic, etc. És un ciutat en que es camina molt -són illes i ponts- i més amb la meva dona. Des de les 10 fins a les 21 només seiem per menjar -generalment als bancs- i al water. Si algú és mitòman, a lloc cèntric hi ha l'apartament de la Salander, quina millor gràcia és estar a prop d'un restaurant vegetarià -buffet- inexcusable i tenir les millors vistes. Després de menjar-hi i de dies sense butifarrota i altres carnasses vàrem mig aborrir la carn. Arreu, un cafè són 200 centilitres, l'aigua com a tot Europa no es paga, cosa que representaria un estalvi de 4000 pessetes diàries -si fèssim 4 persones dos àpats-. Treiu-vos el passi de transports. Hi ha unes galeries -tres vegades el Boulevard Rosa- que no es veuen de fora, al centre, no recordo si Store o Gallery...on hi ha a més un disco pub. Interessats: també hi ha encants -flea market- a 20 minuts.

Particularment aconsello aprendre quatre paraules en suec, aprendren la complicada fonètica m'és engrescador i és assequible.

Preus: tot el que no són alguns capricis cap exageració.
Temps: de fred en feia a estones -semblava diferent- però no en vàrem patir massa, amb vent als molls potser una mica més, d'hivern molt passable, en definitiva (primers d'abril). Darrera el radiador hi havia un forat que expel.lia ventilació -aire no calent-, cosa que suposo va evitar que engeguéssim el radiador. 

Gent 

A l'hotel la parella recepcionista era hollywoodiana: noi i noia guapos, alts, rossos, simpàtics, servicials. El noi amb una sana curiositat manifestada p.e. amb l'interés amb que escoltava com ens va anar als Encants d'allà o l'expressió quan li vaig donar notícia d'aquest blog i post. La noia, de bellesa i expressió serena, dolça qual mandarina, d'una simpatia profunda i innata, enlluernava. Salutacions si em llegiu, amics.

I en bona mesura així era arreu. Penses: Quin collons de defectes tindran aquesta gent? És tal com ho veiem? Suposo que fregant trobaríem coses displaents. Tot i això quan es deleixen pel "paradís" sureny crec que no saben ben bé què diuen.

Feminisme femení
Ens va sorprendre veure una poli molt prenyada i algún lavabo amb el cartell d'unisex. Allà el feminisme no s'ha d'imposar amb quotes ni sermons. És més, diria que aquesta paraula ni es fa servir. La igualtat arriba fins on arriba el sentit comú. Em va cridar l'atenció l'actitud de les sueques al metro. A casa nostra les dones hi van més aviat amb al cap cot, allà ben dretes, dominant l'escena, molt mirones, cosa que òbviament em dificultava les anàlisis antropomòrfiques.

Fi de la primera part, que he vist que potser s-ha allargat massa amb les informacions turistiques.

Una Catalunya noruega

Publicat a Contrapunt

Puigcercós ha dit : "Catalunya ha de ser com Noruega". Cosa del tot plausible, jo mateix l'he escrita i he manifestat a vegades, potser és l'enyor del nord d'on venim, que just m'ha descobert ara el necessari Gaziel. Ara bé, no sé si som conscients que per això caldria que els catalans fossim com els noruegs -i les catalanes com les noruegues? més d'un afegiria-. Bé, tot i que potser és utòpic és bo tenir un bon model a imitar, com el norueg.

Visitant el país és fàcil percebre la igualdat, ordre i cohesió d'aquella societat. Ara bé, el dilema és: serem capaços mai, en aquest nord del sud que som, de ben administrar-nos, de respectar la natura, de viure sense massa exhibicionisme material, sense l'esclavitud del disseny, la façana i l'estètica, amb sentit pràctic de les coses, d'interessar-nos per la cultura, de ser cívics, dialogants, etc? Perquè en realitat, pel que toca la doctrina política, el secret no és tan difícil, i no se sap massa: només es tracta d'impedir que ningú no sigui massa ric: els escalats desmesurats dels impostos fan que no compensi guanyar massa diners. D'això, del civisme i una administració assenyada vé el famós benestar nòrdic. Vet aquí.

Acabo d'escriure això i ve la neu ocasionant el caos -trobo que la paraula que millor el defineix és inexpl icable, i per ara inexplicat-. Proclamar la voluntat de ser com els noruegs després del desgavell nival pot semblar un sarcasme.

Altre vegada el nord. M'havia manifestat anglòfil, però començo a posar-ho en qüestió, per raons que hauria d'ampliar. Després de tornar d'Estocolm crec poder afirmar que el Nord és l'excel.ència, amb poques genialitats, però l'excelència. Obro tag.

Veient la tosuderia del país -menys Puigcercós, però que ho demostri- en tanta reivindicació de mediterraneïtat  com a paradigma de civilització, penso que serà inútil tornar a insistir  que mirem el nord, però com que per tosuderia la meva, alguna cosa escriuré de la meva estada allà.

Pregunta pèrfida -per als racionalistes-

Tenia fa poc això a la recambra i resulta adient ara, després dels anteriors comentaris aquí i a Can Brian.

A vegades rebem alguna sotragada intel.lectual -la veritat ja ho té això-. Disculpes per si la pregunta és bajanada o per si "incomoda" la pau de les idees d'algú. Tot i que no ensorrarà cap fonament potser servirà per adonar-se que res no és tan sòlid com sembla. 

No sé a partir de quina cosa em va sortir, una pregunta tan "tonta" com aquesta: Com expliquem la xenoglòssia? (facultat de parlar llengües sense conèixer-les). Tan compromès és negar el fet com tractar-ho d'explicar amb veu racionalista. Potser després de la incomoditat de llegir-la n'excusi el trago de comentar-la -aquí m'agradaria veure el Punset :)) i tants, tot i que ara sembla més light-.

Ara afegeixo que en cas que algun racionalista, cientifista o fins ateïsta, us comenci a tocar els nassos i mirar-vos amb aquella condescendència-suficiència -abans deien paparruchas- li podeu engegar: Per cert, que en penses de la xenoglòssia? I no és l'única pregunta, n'hi han moltes més.

Afegitó.- L'escrit el vaig recordant el que jo sabia del fenòmen. Una vegada penjat vaig anar a Google i realment la constatació científica o la complexitat del fenòmen ha superat les meves expectatives. No creia necessari aportar "documentació" però ara veig que si:  Entrada a Wikipedia , o Victor Zammit o xenoglòssia a Google


Del segon enllaç:  

"Aunque se demuestre que la telepatía es cierta,' dijo un eminente biólogo a William James, 'los eruditos se unirían para suprimirla y ocultarla, porque perturbaría la uniformidad sin la cual los científicos no pueden llevar a cabo sus ocupaciones"

"El Dr. Ian Stevenson, uno de los más respetados científicos de los Estados Unidos, ha realizado investigaciones especializadas sobre xenoglosia; su libro Xenoglossy (Stevenson 1974) es uno de los principales estudios científicos en esta área. En él se documenta un estudio que le hizo a una mujer americana de 37 años. Bajo hipnosis ella experimentó un total cambio de voz y personalidad como la de un hombre. Ella habló con fluidez en sueco, un idioma que ella no hablaba ni comprendía en estado de conciencia normal.
Este caso estuvo bajo la atención directa del Dr. Stevenson por más de ocho años. Los estudios incluyeron lingüistas y otros expertos y científicos quienes meticulosamente investigaron cada posible explicación alternativa"

Un debat verge, una informació d'or i una apostilla

Espero que aquest em surti curt, escric però a raig.

-Brian ens digué que Ramon Folch -ambientalista de referència- defensava la MAT -sempre que fos respectuosa- i jo li deia que si li fessin cas amb tot lo altre que diu...com per exemple lo que diu avui: "Sense les energies renovables no hi ha futur". I n'ha dit de molt més incordiants a l'establishment..
 
 -Imprescindible el Singulars d'ahí, amb Marcel Coderch, de visió obligada a escoles i ministeris. Un amic molletà -Barberà- al capdavant dels programes amb cara i ulls. Olé!

- Em sembla que ningú no és conscient de la immensa, descomunal, fastigosa  ignorància que ens envolta: "la meitat dels ciutadans catalans enquestats no saben quins partits ens governen" Dades de l'enquesta de LV esmentades a Catalunya Opina. Si d'això no s'en parla no pot ser perquè a algú ja li va bé? -ja sabeu qui són els alguns-. No és això un descrèdit de la democràcia? En fi, per a fer-ne un assaig.

La blanca neu d'un país que té la negra

M'ha sortit llarg però com que hi ha heterodòxia ho penjo.

El comentari més o menys tòpic

Qui hagi seguit -i segueix!- el caos de la nevada per la ràdio s'acostarà -una mica- a la seva magnitud i fins i tot dels drames personals: absència d'informació, de policies - molts també atrapats i desconcertats-, policies a qui havien d'ajudar a posar les cadenes, milions d'hores perdudes en estacions o dormint al cotxe a sota zero, etc. Ara la manca de corrent, que ocasiona el deteriorament de menjar, medicaments, hotels en situació crítica, en fi, res que no sapigueu més o menys.

El comentari heterodox

No us equivoquéssiu, no faré sang, la incompetència dels nostres dirigents ja no sorprèn ningú, més aviat els alleujaré. La seva ineficiència es veu compensada per una cosa que ja vaig dir i argumentar amb dades: Catalunya té la negra -apart de la Moreneta- . Tal cúmul i magnitud d'adversitats no es dona a cap país civilitzat. Va faltar poc -quinze dies- per a que es produís una situació sensen parangó al món quan fa tres anys: milions de persones sense aigua. Massa fregar el perill. Que mig pam de neu col.lapsi milions de persones és explicable? Que caiguin les torres de la corrent...això passa enlloc? -predic que això no s'arreglarà massa aviat. Per això penso en un malastruc.

De fet l'explicació podria ser racional: la nevada del 62 no va fer tants problemes perquè érem menys, ara la gran quantitat de gent a "gestionar" o bé és massa per la capacitat dels polítics o bé és impossible. Podria ser el karma de la nostra dèria pel "creixement", indústria, bellugeig de gent, etc

Anàlisi política

Si una cosa que ha afectat tant directament a tants, i difícilment excusable, no esquerda o fins i tot ensorra el tripartit ja no l'ensorra res. Jo no conec cap cas al món que un pam de neu bloquegi milions d'habitants i una mica més col.lapsi les carreteres o sigui el pais. Bowles, que viu a Llança, s'en fa creus que la gent aguanti tant -ho dic jo, un que tampoc posa pels núvols CiU ni el seu model economicista.

Pels que s'omplen la boca defensant les ideologies: suposo que heu vist que les ideologies no serveixen per esbandir carreteres, ni tot allò principal! Com deia Pla -aleshores-, tan pràctic ell: bona dieta al país i bon clavegueram!

Això és també el canvi climàtic, Borjas

El Borjas comentava que aquesta neu invalida l'evidència del canvi climàtic. Crec al contrari -i un especialista ho ha dit també- que el fet que nevi així al març -i les inundacions a l'hivern arreu- és una mostra més que el desgavell climàtic és evident. Otrosí: la desaparició periòdica de les platges del Maresme també estava cantada amb els ports esportius. I negada pels mateixos negacionistes del c.c. En fi, erre que erre. Penso que si els ecologistes tinguessin un infern propi seria Catalunya. Jo també erre que erre, encara que sé que en això em foten cas quatre, però aquí queda, almenys em servirà per a demostrar on estava la raó. Què menys?!

Per aclarir lo de la negra: vull dir que aquí s'ajunta la gana i les ganes de manjar -la mala sort i  la incompetència i l'afany de lucre-

Àtoms i consumisme

Publicat a Contrapunt


"Tothom" sabia que els residus atòmics son un problema irresoluble. Els dipósits temporals són plens i cal córrer a fer-ne un altre, per a 60 anys -i després? Però la coherència és primordial, i si majoritàriament Catalunya és proatòmica no hi ha lloc a escarafalls. Però sí, hi ha perill -transport, fuites,terratrèmols, terrorisme- si no els farien a la vora Barcelona i no sobornarien poblets amb penúries.

Un conegut locutor: sense nuclears no podríem veure una Coca-cola fresqueta. Exagerat però centra la qüestió: l'amenaça certa de ser irradiats no és el preu per una Coca fresca a l'estiu, sinó per anar amb màniga curta a l'hivern o estar glaçats a l'estiu amb la refrigeracio; per a aquestes bombetes i radiadors que tenim ara innecessàriament encesos; per a que rodi el consumisme . De bojos. Bonica herència la que deixem a les generacions futures: tifes tòxiques durant milers d'anys i un planeta destrossat. És el fruit de la ignorància, a voltes estupidesa o misèria moral. No ens enganyem, les alternatives són incertes, però el primer que cal entendre és que no n'hi ha cap que no passi per l'estalvi i seny -un bon jersei a l'hivern-. Acabo de llegir que el 30 % del pa va a les escombreries. Recordem també el menjar que llencen els hipers. Una crisi ben rara.

"El catalán aquí ni se habla ni se entiende". I una descoberta.

Relato l'anècdota viscuda fa quatre dies per Jordi Pujol escoltada a RAC1 -sense cap mínima intenció d'obrir un debat sobre la lllengua-.

Jordi Pujol va demanar un pastís a un establiment barceloní, en català, i la dependenta extracomunitària li va dir: Aquí el catalán ni se habla ni se entiende! En Pujol va deixar el pastís; l'amo va sortir i va demanar-li perdó amb mil excuses que en Pujol no acceptà, dient-li que tenia obligació d'explicar a la noia com atendre el públic. Al final no s'endugué el pastís. A l'explicar-li a la meva dona em digué: "Imaginat que això hagués passat a Alemània amb l'alemany". Ben cert, encara que consideressim el català una llengua de segona, aquests fets -no és l'únic- són impensables enlloc i no fan augurar res de bo.

Si diuen que el català és també riquesa de les Espanyes" crec que ni l'espanyol més acèrrim ni l'Apañó nostrat hauria de deixar d'indignar-se, en tant que és menysteniment i manca de respecte al patrimoni cultural comú.

Una gran descoberta

En el tema de la llengua és on Pujol hi toca més, en tot lo altre és un típic exemple d'integrant i dirigent de poble remolcat, en contraposició a remolcador, dit en paraules de la meva última descoberta, en la que m'hi reconec profundament -explicaré el perquè més endavant-, en mig llibre n'he tingut prou per creure adonar-me de la seva vàlua; també m'ha fet "entendre" per fi Catalunya: és GAZIEL. Aquest menystingut, Balmes, Vives i Pla amagats. Què podem esperar d'un país així? De limitacions, i errors com l'esmentat i alguna grandesa escrites sentint el país, va el llibre: Quina mena de gent som?

SOS Besòs, SOS Vallès

Publicat al Contrapunt de Mollet


Trenta anys claveguera i de nou la vida al Besòs. Quan hi passava treia gas i nas per veure els ocells aquàtics. De nou però el desori. Les obres del TGV l'han encaixonat, encimentat, ridiculitzat i malmès ara per sempre -en castellà seria el AVE contra las aves-. Ens han deixat mig Besòs. Brutalitat només comparable a l'arrasament insensible dels bellíssims turons i planes per la GEC Alstrom. Bé, i a la Rania i el què volgueu.


Les vies del TGV són una cicatriu purulenta que travessa el país. Tot per arribar unes hores abans a París. El TGV serà aplaudit pels que tenen Eurodisney com a fita cultural i pels apressats senyors de maletí. El TGV és incompatible amb l'esperit dels que viatgen a París buscant art i coneixement. Potser el TGV i tanta obra pública salvatge i prescindible és necessària per alimentar el monstre del negoci de les infraestructures -i comissions-, tot trinxant el país.

Fa basarda voltar pel Vallès. Acabo de saber que han edificat el turó de Llerona i a la frontera St. Cugat-Cerdanyola he vist coses de malson. I tothom glosant la Toscana. Si el Vallès era més bonic, home!

Fa temps que considero sobrers per inútils els alegats ecològics -i mireu que hi ha evidències d'on estava la raó- Si ara hi torno és per rebequeria i "potser inèrcia", tot comptant que el vostre model no és el meu-. Allà la consciència de cadascú.

Partits polítics: Bon vent i barca nova!

L'excepcionalitat i virulència de l'article de Juli Capella fa que avui enganxi. En Brian parlava de desafecció i vaig esmentar-li. Poc després ho penjava e-notícies.

Encabat de llegir-lo penses: En general sí que hi ha cansament i desafecció, però quina sortida tenim? Entorn la "crisi" tinc clar el diagnòstic i encara més les solucions, però en això no sabria que dir-hi, si no és entrant en utopíes, a sobre estranyes -potser per això raonablement bones per imaginatives-.

¡Adéu, partits polítics!

JULI Capella

" Adéu partits polítics, que una vegada vau ser instrument de transformació i avui ho sou de manutenció. Adéu, perquè us heu convertit en màquines amorfes de gestió sense ideologia. Adiós, perquè només prometeu allò que vol sentir la gent. Perquè us heu convertit en un trust que defensa els seus propis interessos i no els seus votants. Adéu, aparells aparatosos, que heu pervertit la vostra organització, cada vegada més blindada i burocràtica. Adéu, perquè tots esteu tacats per un finançament tèrbol i il·legal. Good-bye, per haver perdut l’ètica buscant desficiosament l’aritmètica. Agur, per recol·lectar addictes en lloc d’afins, fidels en lloc de fidedignes, empleats en lloc de col·legues.

Adieu, perquè el vostre corporativisme us deslegitima. Adeus, perquè tots elaboreu el mateix programa electoral pensat per acontentar tothom, i que sabeu perfectament que no complireu. Adéu, perquè només us distingeix la prioritat de subsistir i només us preocupa què diran els mitjans de comunicació.

Auf Wiedersehen, perquè tenir militants ja és una aberració anacrònica i premonitòria. Adéu, perquè, des dels vostres despatxos, sempre us assabenteu tard i malament del que passa al carrer. Adéu, perquè no sou exemple de transparència ni de renovació. Adéu, perquè encara seguiu elegint el vostre líder amb el 95% dels vots.

Adéu, perquè en pro de l’eficiència heu cancel·lat el debat i la discrepància. Adéu, perquè cada vegada esteu més lluny de la gent i més a prop entre vosaltres. Ciao ciao, perquè us espanta la gent que destaca i preferiu entre les vostres files mediocres. Adéu, perquè feu pudor de ranci i de tancat. Perquè us defenseu entre vosaltres a costa del ciutadà, segrestant-lo de la política. Au revoir, perquè intenteu silenciar altres organitzacions socials i moviments polítics que no podeu manipular i us van prenent terreny.
Adéu, estimats partits polítics, us esteu carregant la democràcia que un dia vau ajudar a forjar. Sens dubte vau ser útils, gràcies pels serveis prestats, però el segle XXI us diu adéu, sense nostàlgia."

Nota critèrica: I feia cara de no haver trencat un plat!

MÉS DECONSTRUCCIONS. ANAGRAMES -diverses i sorprenents-

Segona entrega, amb alguna troballa antològica.

Fauna

Jordi Pujol. Jo! Pujol dir -molt ell. Laporta, la tropa -la portarà a la victòria? José Montilla. El majo listón. Jo sol alimento. Majote sillón! Zapatero. Petarazo. Para, zote! Apretaoz. Rata o pez? Atrape Oz -mag-. Otea paz -de moment la otea. Tapa Zero -fou portada de la revista gai. ZETAPARO. Tanta unanimitat em recorda una tonadeta: "i ninguna era buena".Em sap greu pels seus fans, però a veure si ells en troben cap de positiu.

Flora bloguera

El café de Ocata. Cala de afecto, però també: Cae él afectado? -per les referències ultraerudites. Desde mi celda. Desdice de mal. Dé el CD de misa -és capellà i tecnològic. Filosòficament.Filo sòfica ment. Entrellum. Lluert-men -canvia de pell? Temen llur...ploma?Benvinguts. Vens tub gin. Vingen tubs. Vins beguts. O amb anglès de la Barceloneta: Vins be guts! -sovint parla de les seves xerinoles graduades. Pels pels, però cap altre em fou possible.

Escriptors sovint esmentats per aquí

Ballarin. Branilla -llarg i sec. L'albiran -però no l'abasten-. Plató -tindrà a veure amb el Pla Ot?. Balmes. Val més. Gracià. Gràcia. Lluis Vives si vull vies. Ortega Gasset. Rosega gatets. E!, grito a gestas!. Josep Pla. Pag(j)esol. Jo pelas. Jepo Pals. Volia "jorobar" Pals amb la nuclear. Tot i que també pels pels, tampoc aquí cap més fou possible. (Alguna petita llicència (?) és permesa a l'hora d'anagramitzar)

Dos de destacats

Unamuno. Un humano. -qui conegui Unamuno ja ho interpretarà. Montaigne.   A món i gent!

Un antològic

Pensi el lector informat, abans de continuar llegint, els dos atributs essèncials de Garcia Lorca..... Ja tenia Grràcia loca, però després aparegué inapel.lable: GRÀCIA, CALOR.

Una acròstics de propina

UQV Un que vacil.la
RDC Rebutja Déu Crist. Renega de Crist
SS Som, serem

No esteu de dir si algun-s us han fet especial gràcia. De la mateixa manera que parlo d'antològics reconec que serà molt difícil que pugués mantenir el nivell de troballes. Qui sap però res dels misteris dels mots?

DECONSTRUINT BLOGAIRES. ANAGRAMES

Afegitó: Atenent alguna petició CONTINUARÀ, amb alguns certament extrordinaris .
De Noctas ve no cast. Doncs bé, ara he recordat que aquí mateix va dir que no li importaria tenir sexe amb una noia maca amb sida -amb un parell, i amb goma, aixó sí-. Menys castedat impossible.

Si n'hi ha un que fa fitxes de blogaires un altre els desfà i refà.

Ana-Marga: ANAGRAMA

Arcadi Espada: escapa ardida -de Factual-
Brian: Rabin -Became it?
Noctas: No cast, sóc tan...
Miquel Colomer: Qui? colom meler. Qui? cor, mel, meló
Damien: Amiden -blogaires-
Ote: Teo?
Albert Boadella: D'abella brètola. Badallo al berte -perdó-
Margarito: grito mara -terrorífic-
LLambregades: Brega de malls -cor de roca-
Enric Vila: Vilarienc -és molt d'ell- Neci rival -alguns pensaran-
Ramon Alcoberro: Corona? Borra-m'el -és republicanista-
Gregorio Luri: Or griego: Luri -és proclàssics, i bilingue-
Salvador Sostres: Desastrós! Valors! A vosaltres, sords! Sort, salves a d'Ors. As valors destros. SOS valors destra!

Blogs

Un(o) que vigila: igual que ovni
Bonnie and Clyde: Clan de bon Yndie
Una de lladres: Des de la lunar -hi ha qui diu que són Lunarara-. Anell d'userda
Lunarara: Ara lunar -oficiant elevat-
La vaca sorda: A dos va calar -són dos-. Ava, das calor -Cinefília?
Evocacions: Cocinas veo. Cóves nació -és poc barretinaire encara-
Sin prisas pero con pausas: Supino Sir, peras con pasas -aristocràcia diletant-
La España que hace daño: La espada que hace ñaño -parla molt d'espases alliberadores. Pequeña coña salada, he:) Amb Apañó surt a més un palíndrom: Apañò o ñapa? Sorry, ha sortit.
El Criterio: El cierto, ir
El Criteri: Cert, tri'el -no comments-

TOP 2. A l'escala Criteri aquests serien els més valorats.

La España que hace daño: Señal de achaque apañó
I un de perfecte. Renacimiento: Irónicamente!! -entre tantes inefables característiques de l'ítem, aquesta n'és molt destacada.

El lector pensará que m'he fet venir bé alguna deconstrucció. No descartem el factor subconscient, però han sortit així, i encara més, en la majoria de casos, els ítems a desconstruir no acceptaven cap altre significat i reconstrucció que la que retrata el subjecte. I fixeu-vos, de la bèstia grossa és d'on en surten més, i clavats. Per tant, directa al tag Casualitats -majúscules-.
Exemplificaré: Reprenent l'anagrama de Dalí, no he trobat cap altre expressió que no girés en torn les virolles:

Salvador Dalí: A Dalí vas d'or. Valora didals. Dadà: virolla. As d'or val Dalí. La vida? dòlars.

Vull acabar dient que amb aquesta entrada recordo el que em deia la parenta quan jo començava a col.leccionar "paperots antics", quan amb patètic entusiasme ensenyava les meves "joies" a profans: "Has de pensar que no a tothom li agraden aquestes coses". Potser jo hagi estat l'únic que s'ho haurà passat bé amb això, però només que a un li hagi descobert aquest món quasi mágic ja estic ben pagat. Amb tot, si Breton es va fer famós només per: Avida Dollars-Salvador Dalí, suposo que alguna gràcia deu fer.

I fait vos jeux, segur que no està tot dit i podreu canviar el vostre si no us agrada. I m'excuso i també pels que no he pogut fer encara . Em despediré amb l'anagrama del meu nom.
En sé més...Va, stop.

Dieu el que volgueu, i si algú s'identifica -cocinas, Ava, etc- però sense marxar massa del tema, sisplau.

Continua el joc -de fet ja està fet-

Uns més:

Cóves nació, vilarienc
Brega de malls,
Cert, tri'el
Corona? Borra-m'el

Supino Sir, peras con pasas!

Més fàcil? Al menys saber quin joc és sí.

Sembla dadaísta, però aquest joc és així. Algú ho millorarà.

Bé, el joc ve de: Ana i Marga.

Repeteixo que alguns que em quedan són quasi màgics.

(encabat donaré les explicacions)

Algú vol desxifrar això?

(A los que vengáis de Ca la Nebrera, gracias. Este post, excepcionalmente y en la primera parte, no es para el público en general)

No sabia si plantejar-ho com a enigma -per fàcil- però mentre ho acabo del tot ho avanço. N'afegiré els que falten. Curiosos, antològics i altres que entren directament al regne del Misteri. Sobretot DOS. Cada frase n'és un. Què? Quin joc és?

A resoldre:

Pequeña coña salada, he :) Igual que ovni, des de la lunar -anell d'userda- a dos va calar: "Ava, das calor". Sóc tan...

Potser no és tan fàcil? Si el Sr Ot ho veu i sap que esperi una mica, sisplau.

Apunts televisius

Documental al 33: Reportatge sobre la realitat del canvi climátic als Alps, que afecta i afectará més encara a pagesos, bestiar, turisme, glaceres, etc.

A Catalunya opina. Al costat d'aixó, molt menys preocupant el Niño Becerra, en la seva línea realista-futurista per a molts catastrofista. Fins el pepero de la taula se l'ha cregut. He escrit a la Nebrera lo que no ha dit Niño: les solucions.

El futur va per aquí.

Breus comentaris a tres coses de La Vanguardia

- Carretero abandona Reagrupament. Una notícia transcendental pel futur del país. La veu de l'independentisme arrauxat? desacomplexat? serà encara més arrauxada: Laporta. Tremolor general possible, a diverses bandes i fronts.

- Notícia menor, però entranyables les paraules emocionades i sentides de Jordi Carbonell, home clau en el catalanisme intel.lectual i polític, manifestant que a les seves velleses ha tornat a la fe dels pares.

- Tant se val "dretes, esquerres, centre," clero o intel.lectualitat, assenyats com Marina o fanàtics com Losantos: amb Catalunya Espanya mai encerta. Tant se val la tendència del conservadurisme català - i d'on sigui- amb temes de medi ambient sempre naufraga: Josep Pla volia una central atòmica a la Costa Brava. De totes maneres tant de bo, haguéssim evitat les hordes turístiques i convertir-nos en el pixador d'Europa.

El meu enigma a la ràdió i beat Samsó.

A la Segona hora -emissora RAC 1- van avançar que parlarien del nou beat Josep Samsó - assassinat per tots sabem qui, en aquest cas res de "incontrolats"- i vaig pensar: que estrany. Efectivament, parlar del beat significava per a ells fer-ne aquella "conyeta" tan pijoprogre barcelonina, tot trucant a tres mataronins per a saber si havien observat cap miracle des de la beatificació (sic). Moltes rises tontes i gràcies més tontes encara. Però a l'última trucada van quedar -em va semblar- mig glaçats, tot parlant de fet màgic, quan la persona a qui van trucar -sempre a l'atzar- era la descendent directa de la senyora que el cuidava als seus últims moments i li portava el menjar a la presó mentre esperava que el matessin. Diu que Mn. Samsó li deia a vegades: porta'm aquell menjar que m'agrada tant. I la bona dona li portava disimulada dins l'entrepà la sagrada forma, que és al que es referia el beat.

Aquest és el post que volia penjar i enviar-los, però...

...unes hores més tard a RAC 1

Candela ... la locutora de la Segona hora diu: Esteve Maspons ha escrit a La Vanguàrdia una carta... Es referia a la del lingot, que seleccionà per a les tres cartes de la setmana. El mateix dia que -per primera vegada- escrivia al programa, el programa parla de mi.

Espero que la trucada i això comptin per a una possible santificació de Mn. Samsó, venerat sigui.

(enviaré mail al programa)

Ara sortim a la ràdio!

Després de sortir a La Vanguardia l'enigma del lingot ha passat a la ràdio en un programa d'audiència.

Volia penjar el post però no tinc el disket a mà, espero que demà, al costat de dues Casualitats meravelloses.

Si algú vol afegir alguna cosa al post de sota és actiu.

Qui és català? Proposo dos catalanòmetres

Qui és catala? Proposo una aproximació a tan debatudíssima qüestió amb dos catalanòmetres, a usar per qui li calgui.

Primer catalànometre

Llegiu això tot seguit -en veu alta millor-: Mare de Déu, quin bé de Déu de bens! Quantes vocals heu pronunciat bé? N'esteu segurs?

Segon catalanòmetre

Sentiu alguna cosa escoltant això? -dempeus

(Penso si aquest cant no seria una eina catalanitzadora i catalitzadora, a part de mesuradora) 

Mesura

El nombre de vocals encertades en el primer i el grau d'emoció que desperta a algú l'himne dona mesura aproximada però fiable de la catalanitat, catalanisme, patriotisme, etc. Deixo matisos, que sempre m'allargo massa.

Hi haurà catalans d'origen que no sentin res amb l'himne, altres que no ho són que encertaran les vocals i fins i tot qui descubrirà que és català malgré lui. No sé com dir-ho bé: potser no marca tant la intensitat com la profunditat, aquell esperit -inconscient col.lectiu- que cada poble té. Afinat molt o poc, aquest catalanòmetre marcaria -això sí- una escala, la que va del simple veinatge, a la ciutadania fins arribar al catalanisme acendrat. Sé que no és una eina perfecte -en tant que hi ha coses difícilment mesurables- peró se m'acut plausible.

Notes

Confio en la intel.ligència del lector, i que no farà segones lectures, només ho penjo -escrit després de sentir el Cant al Palau- per si algú pot tenir interés a plantejar-s'ho i com a possible divertimento que si no n'e vero he bem trobatto,  I que ningú s'incomodi si no li surten totes les vocals, cada dia sento a la feina algú que diu ésmurssá i a mi em costen alguns sons castellans.

S'accepten catalanòmetres més elaborats.

En cas que algú vulgui opinar no cal que ho faci del seu resultat, sinó de la fiabilitat o el que vulgui.

M'han contestat a La Vanguardia

El Sr. Robert Navarro -matemàtic- ens contesta a la Vanguàrdia donant la seva solució.

Diu:

En "L'enigma del lingot" del 18/ I/ 2010 es planteja la qüestió de dividir un lingot que fa 15 centímetres i pesa 1000 grams en tres parts iguals. S'afirma que surten tres parts de 5 cm cadascuna, però que no es pot dividir el pes, ja que "mil dividit entre tres no dóna un número exacte". Vull fer les següents observacions:

1. No és cert que 1000/ 3 no sigui "un nombre exacte": és un element del cos dels racionals, com un altre qualsevol. Que no tingui una expressió decimal amb un nombre finit de xifres, i sigui igual a 333,333..., amb infinits tresos, és del tot accidental.

2. Que la humanitat hagi decidit numerar en base 10 és un fet purament anecdòtic, independent de l'aritmètica en si. Imaginem, per un moment, que existeixin uns éssers intel·ligents que numeren en base 9. Per a ells, el lingot té una mida de 16 centímetres i pesa 1331 grams (prescindint del fet que el centímetre procedeix d'una divisió decimal). Cada tercera part del lingot tindria 5 centímetres i pesaria 410,3 grams, ara ja amb un sol fraccional (no goso anomenar-lo decimal). En efecte, 16 en base 9 és igual a 15 en base 10, 1331 en base 9 és igual a 1000 en base 10, i 410,3 en base 9 és igual a 333,333... en base 10.

Al senyor Iu Forn

Del mateix Robert Navarro he trobat això. Matemàtic i teòleg d'alçada. Balmes era capellà i matemàtic. Mmm, curiós.

Cada dia llegeixo la seva columna a l'AVUI. Les opinions que hi expressa les contemplo en general amb coincidència, o almenys amb simpatia. Però el 6 de novembre em vaig trobar amb una que em va causar un total rebuig. Diu vostè textualment que l'home va crear Déu a la seva imatge i semblança, i que el va crear com una espècie de panacea contra l'adversitat, la injustícia, la desgràcia i la maldat. És possible que el déu d'un munt de persones sigui aquest. I que aquestes persones es trobin decebudes, perquè aquest déu no satisfà les seves aspiracions.

Però jo prefereixo arribar a la idea de Déu per un camí semblant al d'Aristòtil. Déu és el principi. Ell és el mateix ésser, el mateix coneixement i el mateix amor. No hi ha res, ni concret ni abstracte, per damunt d'Ell. La seva existència ve donada per la seva mateixa essència, cosa que no es pot afirmar de ningú més. Aquestes qualitats no les podem atribuir ni a mi ni a vostè, ni a cap altre ésser diferent d'Ell.

Quan s'afirma que l'home s'assembla a Déu, es diu en uns termes relatius, perquè la infinita distància entre Ell i nosaltres és insalvable.Certament, Déu no s'assembla a mi. I si jo m'assemblo a Ell és només fins a un cert punt: jo sóc finit i contingent, mentre que Ell és infinit i necessari.

Robert Navarro i González

Sant Cugat del Vallès

Gràcies Senyor Robert.

Comentaris a la fitxa d'UQV

La Vanguardia ha publicat l'enigma del lingot. Si algun lector de LV m'ha localitzat el blog pot deixar comentari -tres posts més avall-. També entretenir-se amb algún altre.


La fitxa és a l'agència de UQV. Començo per demanar disculpes per parlar de mi. I per dir que el que m'ha procurat més gaudi -intel.lectual- és que el fitxador -al reconèixer-m'ho a mi- ha confirmat el que és una de les meves banderes: UNA CERTA OBJECTIVITAT ÉS POSSIBLE. Estic fart de sentir, i ho ensenyen als futurs periodistes que no és així. Resultat: manipulació sense aturador i una superficialitat abassegadora.


Paisissisme i transcendència

Ara matisem. Diu: "com a català mira més la saó dels camps que els universos metafísics", hauria de dir "sense oblidar els universos metafísics". I Balmes? Verdaguer? Gaudí? O potser són excepcions? També defenso que el seny ens pot acostar al misteri.

Em situa al paisissisme en lloc del nacionalisme. Un aspecte delicat. Sincerament afirmo que la cosa avui la tinc més tèbia, a diferència dels vint anys quan les circumstàncies hi ajudaven i ni jo ni aquesta Catalunya eren els mateixos. El romanticisme necessari per a ser nacionalista minva amb l'edat i el patriotisme es relativitza, també oscila. Estic lluny dels Espades, més a prop de V. Puig, ara bé, sé el què sóc i suposo us imagineu que votaria -tot i que sense massa aspavents- en un referèndum . Això pot decebre a uns i altres. Penseu però que aquest és un tema punyetero, irracional i intransferible, com la idea de transcendència. Per cert, encerta al adjudicar-me-la -tot i que tébiament- i que jo no tinc cap inconvenient a confirmar -religiosa, concretament-. A més, a molts fa morbo -odiosa expressió- topar amb un creient, un catòlic, a vegades gallito. I ho dic sabent que a partir d'ara passo a ser per a molts l'encarnació d'infinites tares i limitacions. Però d'això "d'actuar a fi de bé" i del meu tarannà idealista i senzill -de bufanúvols si voleu- segur que en bona part bé de l'educació religiosa. Jo era dels que m'ho creia, i m'ho crec, això del codi cristià. I no penseu que no m'ha donat problemes fins que vaig descobrir -de massa gran- que existia un codi del mal pel mal, el mal banal i que no es pot anar amb el lliri a la mà. Si ho saps no cal altre codi. No em fa res ensenyar les cartes -ni el plomero- l'otentote que vigila ho ha fet i per cert portava espadas -no li fan gaire gràcia els meus jocs de paraules ni potser tampoc que esbombi les seves cartes :)

Claredat

He insinuat que en ocasions temia ser poc intel.ligible. Vull pensar que en part és per voler abreviar coses que considero -erròneament- explícites. Ara bé, he, entendre això de l'OTE tampoc no es fàcil a la primera: "Com l'ex-seminarista que entén els homes perquè la pulsió humana l'empeny a no ser guardià de res ni a fer de la renúncia cap capellanesca bandera de superioritat"

Esponja


Encerta a dir que m'hagués parat a Gallecs a ajudar -és un dir, amb les meves manasses- i més si el grup era "bigarrat". Mai he tingut massa dificultats inquirint a desconeguts. El germà de la Tura em deia que era una esponja, ja que a la taula de la colla al Regino -era el bar institucional-sovint incorporava passavolants o personatges curiosos.

Influència

Molt ben intuït això de la possible influència, en el benentès que no tinc la repercusió numèrica de les bèsties grosses: són algunes d'elles les que em llegeixen i a qui podria dir que influeixo. No puc dir-ne la periodicitat, el que podria donar són molts detalls concluents. En una ocasió fins i tot una va fer un post en resposta a un meu -sense esmentar-lo, és clar-, a l'estil dels que fa el Sostres dedicats a Vila, on la gent es pregunta: a què treu nas? Penso si una de les bèsties no ha anat a Londres induïda per una crònica del meu viatge :) No pateixin les interfectes, no cantaré. A mi ja em va bé que escampin les coses meves. Per cert, per què no comenten enlloc? Orgull, mandra, deixadesa, per fútil, manca de nivell...? Seria capaç de donar-los un parell d'euros a cadascú. O més. (Deixeu-me fer la il.lusió que les suposicions del paràgraf són reals)

Santa ira

"Defuig sempre la picabaralla personal, i no li agraden les crítiques furibundes" Aii, aquí hauríem de parlar-ne. I no és culpa de l'espia haver-se format una imatge intueixo massa assossegada de mí, ja que de moment la rauxa la porto mantinguda, com diu la capçalera. "Res de picabaralles personalistes", això és exacte, però he de confessar-me passional i que a vegades em poseeix l'ira, sempre santa, davant sers o fets ignominiosos -o estupideses radicals-, i no amago la perversió de participar espiritualment amb el crític encoleritzat i argumentatiu que deixa en evidència infames i infàmies, perquè també penso que si algú et toca el crostó quan t'ho mereixes fins i tot és molt positiu. Crec que lo de blog contingut aviat ho esborraré i ja em frenareu: esborrar lo de bocamoll costarà més.


Humor

Seré franc, la cosa que m'ha arribat a l'ànima però és no poder excel.lir en l'humor. Em conformaré amb el qualificatiu d'encomiable, que no és poc, donat l'escàs nivell d'humor de la blogosfera-. Ara, una cosa és clara, tot i les moltes coincidències amb l'espia no ens fan riure ni gràcia les mateixes coses. Aprecio que m'en reconegui la voluntat. No vull se pas graciós, certament-, més aviat com Camba: Porque a mí se me ocurren muchas tonterías y cuanto tengo confianza con la gente, las digo. La cuestión es pasar el rato, yo no quiero callarme una tontería que pueda divertirnos a todos para echármelas de hombre serio y sesudo. Mi nombre es Camba y en el fondo soy un buen chico”.

Tot i que emprant l'humor és quasi segur que les intel.ligències "selectes" -i potser en general -no et prenguin seriosament. De manera paradoxalíssima però, el que tothom coneix més de molts creadors són algunes facècies i en realitat, en realitat, el que queda, excel.lint, és la gràcia i l'enginy: Cervantes, Pla, Shakespeare, Molière, etc. Que n'aprenguin els pedants.


Gràcies a l'espia per la benevolència i l'esforç que esmerça, a Evocacions i Noctas, els primers en fer-me confiança -i a tots els que em llegiu o ens llegim.

BICENTENARI DEL SUPERHEROI. I joc de collita. NO ALS JOCS D'HIVERN A BARCELONA - Comentari publicat al Sostres-

Aquesta notícia havia de ser penjada el dia 1 de Gener. Abans que us assabenteu per la premsa us ho comunico jo -ben mirat, què collons importarà a la premsa Balmes?!


HEM ENTRAT A L'ANY BALMES, L'ANY DEL CRITERI


El 2010 s'acompleixen 200 anys del naixement de Jaume Balmes i Urpiá, "lumbrera del pensament català i cristià", com diu la làpida de la seva casa natal, situada a una cantonada de la incomparable plaça de Vic. Si és possible, el 28 de Juliol, aquest modest blogaire hi farà una ofrena floral i penjarà un petit text.

N'anirè informant, perquè si hem d'esperar que en parlin als grans mitjans estem arreglats.

JEROGLÍFIC

Aquests nombres contenen xifrat el començament del títol d'una canço ( té dues paraules) (és en castellà i té a veure amb el moviment)

1 3 5 7 9


Potser no interessarà a ningú, però com que no estic profund deixo això per a qui interessi. No conec massa gent que faci jeroglífics, potser per no estar-hi habituats. Espero que us hi aficioneu. Jo en tinc una petita col.lecció de propis i he agafat aquest perquè és fàcil de plantejar, i potser de respondre -una vegada resolt segur-. La gràcia -o ràbia- és que quan llegeixes la solució penses: tan fàcil que era! Si algú ho sap i vol participar, en el premi -de moment virtual- no hi haurà divergències. Em sembla.

No als jocs d'hivern

Vull tenir l'honor de ser el primer català que explicita públicament la seva opinió en contra. Les raons són òbvies però si això va seriosament ja les donaré.

Còpia del comentari escrit a raig, i publicat a la Grossen Bestia

Nego la major. JOCS MAI MÉS!, La meva oposició als Jocs aquests són les mateixes per les que era escèptic al 92. I no anava errat: tots els problemes de Bcn vénen del 92. Posar Barcelona al mapa: als 25 anys també ho creia. Quina merda de país s'ha de ser que per sobreviure s'ha de convertir en pixador de turistes? No ho veieu que el turisme ho destrossa tot? Ensenyariu vosaltres al món el vostre raconet de paradís per a ser envaït? I mil raons més.

Les dues opcions electorals. Parlant de bajanades

Esperant recuperar profunditat, avui parlaré de bestieses: política i polítics. I ho faig també perquè ens trobem davant una cruïlla.

Sostres proposava com a dues úniques opcions electorals Más i Montilla. Jo crec que davant les coses que han passat -i el temps que fa que passen!-, davant el cansament de tanta incompetència, silenci i corrupció; davant la desafecció i emprenyament que percebo arreu, si hi hagués coherència crec que el plantejament seria: Nebrera, Anglada, Carretero, abstenció -en blanc mai!- o els que ara hi han al Parlament. El més probable però és que no hi hagi més sorpreses de les previsibles. (parlo des de la lógica, no de preferències personals, que no les tinc per cap en concret i amb tots una mica com tot eclèctic)

Afegitó. L'Albert B. m'ha recordat la paraula clau que inspira el post: regeneració -política, la sociomoral és més utòpica-. I la pregunta concloent i que serà la que planarà a la comptessa electoral és si és possible la regeneració si es queden els mateixos.


En aquesta entrada dono permís al Jose que s'esplaï -si li plau- tot el que vulgui. La política ja és això: paraules. Lo altre és gestió amb seny, eclèctica.

Nota.- (Amb l'aportació del Brian i el comentari següent crec que la paradoxa del lingot s'ha aclarit. Com a mínim s'ha aclarit lo suficient. Els comentaris hi són oberts però.) Borreu això anterior. Després de diversos missatges la cosa no ha ha acabat