Informacions profitoses

Vic. A cal llibreter de vell Costa, prop d'on nasqué Balmes  -on el seu padrí va fer pujar un burro per l'escala a treure el cap  pel balcó, pel gaudi de la canalla que festejava el bateig amb nyoca que els llençava- trobo una joia, 10 euros 327 p.: Balmes, de Lluis Riba.

És d'aquells llibres que obris per on sigui quasi sempre hi trobes quelcom a subratllar:

"Balmes sentia en su corazón el germen de las pasiones más violentas...las conocía...las dominaba. Sin religión hubiera sido un hombre terrible" Curiós: representant del seny però arrauxat: l'ànima catalana? Compte! "elogia razonadamente las pasiones, en cuanto colaboran a los fines encontrados justos por la razón"

Quant  sentiu això, és de Balmes: 
Calumniad que algo queda
De lo sublime a lo ridículo solo hay un paso.

Lleó XIII, S. Pare: "...primer talent polític del segle XIX i dels més grans de tots els temps." Pugué esser-ho en tant que era eclèctic i apartidista. A vegades penso que al menys una temporada hauria d'escriure només de Balmes, d'allò que deia...ni que tingués només quatre lectors -els capellans no venen i així ens va- Hom prefereix Wittgenstein, queda més cool.

Viatge a Estocolm -i II- (Aquest post té regal)

Luterans i religió
Pel nord celebren bàsicament la Pasqua, amb la parafernàlia d'aquells ous tan bonicament decorats. Això pensava, però vaig veure que commemoren també el Good Friday -totally red in calendar, ens van dir. La religió té més importància de la que pensava. De fet l'skyline d'Stockholm són les punxes de les esglèsies -i l'ajuntament. Però és més, arreu trobes llocs de culte. Al costat de l'ascensor de l'hotel una porta comunicava a la ImmanuelKirken! Hi entrarem diumenge per la porta del carrer i ens trobarem amb uns espais impressionants i moderns: recepció, escenari, lloc de culte, "sunday school", amplíssima cafeteria, etc. Era l'hora de cel.lebració, tot ple, la gent polida i mudada, coral "tunificada", etc. Sana enveja i plany pel què els cristians d'aquí no sabem fer. I sobretot el convenciment de la bondat de formar comunitat amb un lligam espiritual.

El retorn del caçador
La dona nòrdica -pels llatins- podria per se ser motiu per a viatjar al nord. A les amigues que sé que em llegeixen, els he de dir que no és menyspreu a la fèmina llatina, que estimo, però el contrast a la força ens ha de frapar -compte que la dona diu lo mateix dels suecs. A diferència de Noruega a Estocolm hi ha molta multi-culti i avui has de tenir àgil vista felina per destriar l'objectiu visual...o espècie cinegètica desitjada. Estem parlant d'especímens de díficil cacera, però mentre no hi ha veda hi ha esperança.

Inevitablement em venia al cap els meus antics tours per Lloret i rodalies, i en alguns moments semblava que es despertés en mí el vell instint caçador depredador dels meus twenties -en companyia del germà de la honorable candidata ;)- i que de fet no acabaven en res més que quatre tontades. (continuo el tema més avall) (Ai si llegeix la dona!)


Un xil.lè atípic desfà tòpics

Mentre miràvem unes peces de vidre nòrdic als encants d'allà, el paradista -xil.lè- ens va clissà i va encetar llarga conversa. A El Vendrell tenia una immobiliària que va vendre abans de les vaques grasses. Perquè van triar aquest viatge a Suècia tants xil.lens? vaig preguntar. Ens va malparlar dels exil.lats de Pinotxet : "tiraos y envidiosos". Van apuntar-se a les ajudes grandioses que donava de bona fe Suècia; alguns jubilats amb quaranta anys (sic). Ara la moma ja s'acabat.

Digué dels suecs "ni socialdemocràcia ni nà, esta gente quiere ser americana y les encanta que les hables en inglés". No sé si fiable del tot però en part així em va semblar també. No cal dir que el xil.le -també ex-perseguit- estava mal vist pels seus.

Seria llarg parlar de les ajudes que reben -suecs o residents. És una societat sense massa diferèncias i això no ve de cap revolució ni miracle: La bona administració és revolucionària. Eh, Evo?

Corolari i el regal   

Acabo demanant perdó per la gossadia de parlar d'un lloc que he vist en uns dies, és però fruit d'impressions reals aplegades a informacions concloents. Així mateix és obvi que tampoc -tot intentar-ho- m'atorgo el caràcter de ciutadà exemplar "a la nòrdica". Som d'on som. I sé que la meva vena surrealista i passional i punt anàrquica no és pas nòrdica.

En definitiva, lloc ideal per a qui no li molesta el "mal temps" ni estar molt temps recollit -les cases són acollidores i calentes-. Si no us agraden les gentades ni els carrers plens de cotxes; si us desquicia el soroll,si aprecieu el sentit de l'ordre, la seguretat a tota hora, oferta cultural assequible i extensa, el tracte educat, la solitud, el gaudi de la natura propera, en fi, tot el que és contrari d'aquí!: Benvinguts al nord. Amanit amb rosses esculturals i una cuina gustosa i sana, i sobretot predisposats a descobrir una altra realitat. Política: vinc inútilment refermat en l'aserció de Pich i Pon: Les tres coses més importants per un bon govern són ministració, ministració i ministració -i això fa bons ciutadans. Jo encapçalaria una subscripció  per a una immersió nòrdica als nostres governants. Post de les tres emes.

Sense pensar massa a vegades m'he anomenat anglòfil. Segurament ara sóc filonòrdic. I si ens haguéssim de guiar per això...   Existeixen, no desta guisa però jo l'has he vist, Evarist!  Jo em quedo pero amb les noruegues.

Desitjaria amb aquestes parrafades haver complert en alguna mesura l'aspiració del blog: formar, informar i entretenir. Tak sa mykette! I a veure si el consulat em convida a alguna cosa.

Viatge a la capital de les sueques . Part I

Sense saber-ho ni voler-hi anar ara, em vaig trobar embarcat -avionat- viatge a Estocolm per decissió de dona i bambins. Em vaig anar atemperant quan em vaig assabentar que era més barat que anar a Londres. Però arribar-te a Helsinki o Tallin, a quatre passes, o veure més del país, impossible.

L'Estocolm essencial, per a viatgers. Anècdotes i algun consell. 

- El Museu del Vasa -un em digué: el museu de Barça?- El Titanic de Suècia. Per defectes de fabricació el que havia de ser la joia dels mars s'enfonsa només disparar les salves els seus canons. Tres-cents anys després el reflotaren i recuperaren el què dúia i sembla que els hi ha resultat rendible. Grandiós però millor el Framm d'Oslo, on hi pots vaguerejar lliurement per dins.

- Els palaus reials. A la tornada agafarem un vaixell, era el primer dia i passàvem trinxant les plaques de gel.

- Skansen. Conjunt d'autèntics habitatges, tallers i botigues antigues, etc, en un entorn natural i amb fauna nòrdica. Assistirem a un pique violent entre ossos.

- L'ajuntament i la seva torre. El guia, que tenia un anglès de persona normal i se l'entenia bastant, anava fent preguntes i jo en vaig contestar una -el sostre de la sala de plens s'assemblava a la carcassa d'un vaixell-. Encabat va preguntar: Any question? NO vaig perdre la oportunitat de dir davant d'un seguici d'italians, japonesos, americans, que fins fa poc alla s'hi asseia "a catalan of -o from- Lèrida,Lleida". Es va estranyar i fent broma digué: "Representava la minoria catalana, suposo". El de LLeida l'han ascendit. Informació de Españoles en el mundo.

I això és tot. Podem sumar-hi el museu pictòric i la catedral que la trobarem tancada..

Altres: Òbviament hi ha l'espectacle de la ciutat: el carrer comercial, el de la marxa, l'antic, etc. És un ciutat en que es camina molt -són illes i ponts- i més amb la meva dona. Des de les 10 fins a les 21 només seiem per menjar -generalment als bancs- i al water. Si algú és mitòman, a lloc cèntric hi ha l'apartament de la Salander, quina millor gràcia és estar a prop d'un restaurant vegetarià -buffet- inexcusable i tenir les millors vistes. Després de menjar-hi i de dies sense butifarrota i altres carnasses vàrem mig aborrir la carn. Arreu, un cafè són 200 centilitres, l'aigua com a tot Europa no es paga, cosa que representaria un estalvi de 4000 pessetes diàries -si fèssim 4 persones dos àpats-. Treiu-vos el passi de transports. Hi ha unes galeries -tres vegades el Boulevard Rosa- que no es veuen de fora, al centre, no recordo si Store o Gallery...on hi ha a més un disco pub. Interessats: també hi ha encants -flea market- a 20 minuts.

Particularment aconsello aprendre quatre paraules en suec, aprendren la complicada fonètica m'és engrescador i és assequible.

Preus: tot el que no són alguns capricis cap exageració.
Temps: de fred en feia a estones -semblava diferent- però no en vàrem patir massa, amb vent als molls potser una mica més, d'hivern molt passable, en definitiva (primers d'abril). Darrera el radiador hi havia un forat que expel.lia ventilació -aire no calent-, cosa que suposo va evitar que engeguéssim el radiador. 

Gent 

A l'hotel la parella recepcionista era hollywoodiana: noi i noia guapos, alts, rossos, simpàtics, servicials. El noi amb una sana curiositat manifestada p.e. amb l'interés amb que escoltava com ens va anar als Encants d'allà o l'expressió quan li vaig donar notícia d'aquest blog i post. La noia, de bellesa i expressió serena, dolça qual mandarina, d'una simpatia profunda i innata, enlluernava. Salutacions si em llegiu, amics.

I en bona mesura així era arreu. Penses: Quin collons de defectes tindran aquesta gent? És tal com ho veiem? Suposo que fregant trobaríem coses displaents. Tot i això quan es deleixen pel "paradís" sureny crec que no saben ben bé què diuen.

Feminisme femení
Ens va sorprendre veure una poli molt prenyada i algún lavabo amb el cartell d'unisex. Allà el feminisme no s'ha d'imposar amb quotes ni sermons. És més, diria que aquesta paraula ni es fa servir. La igualtat arriba fins on arriba el sentit comú. Em va cridar l'atenció l'actitud de les sueques al metro. A casa nostra les dones hi van més aviat amb al cap cot, allà ben dretes, dominant l'escena, molt mirones, cosa que òbviament em dificultava les anàlisis antropomòrfiques.

Fi de la primera part, que he vist que potser s-ha allargat massa amb les informacions turistiques.

Una Catalunya noruega

Publicat a Contrapunt

Puigcercós ha dit : "Catalunya ha de ser com Noruega". Cosa del tot plausible, jo mateix l'he escrita i he manifestat a vegades, potser és l'enyor del nord d'on venim, que just m'ha descobert ara el necessari Gaziel. Ara bé, no sé si som conscients que per això caldria que els catalans fossim com els noruegs -i les catalanes com les noruegues? més d'un afegiria-. Bé, tot i que potser és utòpic és bo tenir un bon model a imitar, com el norueg.

Visitant el país és fàcil percebre la igualdat, ordre i cohesió d'aquella societat. Ara bé, el dilema és: serem capaços mai, en aquest nord del sud que som, de ben administrar-nos, de respectar la natura, de viure sense massa exhibicionisme material, sense l'esclavitud del disseny, la façana i l'estètica, amb sentit pràctic de les coses, d'interessar-nos per la cultura, de ser cívics, dialogants, etc? Perquè en realitat, pel que toca la doctrina política, el secret no és tan difícil, i no se sap massa: només es tracta d'impedir que ningú no sigui massa ric: els escalats desmesurats dels impostos fan que no compensi guanyar massa diners. D'això, del civisme i una administració assenyada vé el famós benestar nòrdic. Vet aquí.

Acabo d'escriure això i ve la neu ocasionant el caos -trobo que la paraula que millor el defineix és inexpl icable, i per ara inexplicat-. Proclamar la voluntat de ser com els noruegs després del desgavell nival pot semblar un sarcasme.

Altre vegada el nord. M'havia manifestat anglòfil, però començo a posar-ho en qüestió, per raons que hauria d'ampliar. Després de tornar d'Estocolm crec poder afirmar que el Nord és l'excel.ència, amb poques genialitats, però l'excelència. Obro tag.

Veient la tosuderia del país -menys Puigcercós, però que ho demostri- en tanta reivindicació de mediterraneïtat  com a paradigma de civilització, penso que serà inútil tornar a insistir  que mirem el nord, però com que per tosuderia la meva, alguna cosa escriuré de la meva estada allà.

Pregunta pèrfida -per als racionalistes-

Tenia fa poc això a la recambra i resulta adient ara, després dels anteriors comentaris aquí i a Can Brian.

A vegades rebem alguna sotragada intel.lectual -la veritat ja ho té això-. Disculpes per si la pregunta és bajanada o per si "incomoda" la pau de les idees d'algú. Tot i que no ensorrarà cap fonament potser servirà per adonar-se que res no és tan sòlid com sembla. 

No sé a partir de quina cosa em va sortir, una pregunta tan "tonta" com aquesta: Com expliquem la xenoglòssia? (facultat de parlar llengües sense conèixer-les). Tan compromès és negar el fet com tractar-ho d'explicar amb veu racionalista. Potser després de la incomoditat de llegir-la n'excusi el trago de comentar-la -aquí m'agradaria veure el Punset :)) i tants, tot i que ara sembla més light-.

Ara afegeixo que en cas que algun racionalista, cientifista o fins ateïsta, us comenci a tocar els nassos i mirar-vos amb aquella condescendència-suficiència -abans deien paparruchas- li podeu engegar: Per cert, que en penses de la xenoglòssia? I no és l'única pregunta, n'hi han moltes més.

Afegitó.- L'escrit el vaig recordant el que jo sabia del fenòmen. Una vegada penjat vaig anar a Google i realment la constatació científica o la complexitat del fenòmen ha superat les meves expectatives. No creia necessari aportar "documentació" però ara veig que si:  Entrada a Wikipedia , o Victor Zammit o xenoglòssia a Google


Del segon enllaç:  

"Aunque se demuestre que la telepatía es cierta,' dijo un eminente biólogo a William James, 'los eruditos se unirían para suprimirla y ocultarla, porque perturbaría la uniformidad sin la cual los científicos no pueden llevar a cabo sus ocupaciones"

"El Dr. Ian Stevenson, uno de los más respetados científicos de los Estados Unidos, ha realizado investigaciones especializadas sobre xenoglosia; su libro Xenoglossy (Stevenson 1974) es uno de los principales estudios científicos en esta área. En él se documenta un estudio que le hizo a una mujer americana de 37 años. Bajo hipnosis ella experimentó un total cambio de voz y personalidad como la de un hombre. Ella habló con fluidez en sueco, un idioma que ella no hablaba ni comprendía en estado de conciencia normal.
Este caso estuvo bajo la atención directa del Dr. Stevenson por más de ocho años. Los estudios incluyeron lingüistas y otros expertos y científicos quienes meticulosamente investigaron cada posible explicación alternativa"

Un debat verge, una informació d'or i una apostilla

Espero que aquest em surti curt, escric però a raig.

-Brian ens digué que Ramon Folch -ambientalista de referència- defensava la MAT -sempre que fos respectuosa- i jo li deia que si li fessin cas amb tot lo altre que diu...com per exemple lo que diu avui: "Sense les energies renovables no hi ha futur". I n'ha dit de molt més incordiants a l'establishment..
 
 -Imprescindible el Singulars d'ahí, amb Marcel Coderch, de visió obligada a escoles i ministeris. Un amic molletà -Barberà- al capdavant dels programes amb cara i ulls. Olé!

- Em sembla que ningú no és conscient de la immensa, descomunal, fastigosa  ignorància que ens envolta: "la meitat dels ciutadans catalans enquestats no saben quins partits ens governen" Dades de l'enquesta de LV esmentades a Catalunya Opina. Si d'això no s'en parla no pot ser perquè a algú ja li va bé? -ja sabeu qui són els alguns-. No és això un descrèdit de la democràcia? En fi, per a fer-ne un assaig.

La blanca neu d'un país que té la negra

M'ha sortit llarg però com que hi ha heterodòxia ho penjo.

El comentari més o menys tòpic

Qui hagi seguit -i segueix!- el caos de la nevada per la ràdio s'acostarà -una mica- a la seva magnitud i fins i tot dels drames personals: absència d'informació, de policies - molts també atrapats i desconcertats-, policies a qui havien d'ajudar a posar les cadenes, milions d'hores perdudes en estacions o dormint al cotxe a sota zero, etc. Ara la manca de corrent, que ocasiona el deteriorament de menjar, medicaments, hotels en situació crítica, en fi, res que no sapigueu més o menys.

El comentari heterodox

No us equivoquéssiu, no faré sang, la incompetència dels nostres dirigents ja no sorprèn ningú, més aviat els alleujaré. La seva ineficiència es veu compensada per una cosa que ja vaig dir i argumentar amb dades: Catalunya té la negra -apart de la Moreneta- . Tal cúmul i magnitud d'adversitats no es dona a cap país civilitzat. Va faltar poc -quinze dies- per a que es produís una situació sensen parangó al món quan fa tres anys: milions de persones sense aigua. Massa fregar el perill. Que mig pam de neu col.lapsi milions de persones és explicable? Que caiguin les torres de la corrent...això passa enlloc? -predic que això no s'arreglarà massa aviat. Per això penso en un malastruc.

De fet l'explicació podria ser racional: la nevada del 62 no va fer tants problemes perquè érem menys, ara la gran quantitat de gent a "gestionar" o bé és massa per la capacitat dels polítics o bé és impossible. Podria ser el karma de la nostra dèria pel "creixement", indústria, bellugeig de gent, etc

Anàlisi política

Si una cosa que ha afectat tant directament a tants, i difícilment excusable, no esquerda o fins i tot ensorra el tripartit ja no l'ensorra res. Jo no conec cap cas al món que un pam de neu bloquegi milions d'habitants i una mica més col.lapsi les carreteres o sigui el pais. Bowles, que viu a Llança, s'en fa creus que la gent aguanti tant -ho dic jo, un que tampoc posa pels núvols CiU ni el seu model economicista.

Pels que s'omplen la boca defensant les ideologies: suposo que heu vist que les ideologies no serveixen per esbandir carreteres, ni tot allò principal! Com deia Pla -aleshores-, tan pràctic ell: bona dieta al país i bon clavegueram!

Això és també el canvi climàtic, Borjas

El Borjas comentava que aquesta neu invalida l'evidència del canvi climàtic. Crec al contrari -i un especialista ho ha dit també- que el fet que nevi així al març -i les inundacions a l'hivern arreu- és una mostra més que el desgavell climàtic és evident. Otrosí: la desaparició periòdica de les platges del Maresme també estava cantada amb els ports esportius. I negada pels mateixos negacionistes del c.c. En fi, erre que erre. Penso que si els ecologistes tinguessin un infern propi seria Catalunya. Jo també erre que erre, encara que sé que en això em foten cas quatre, però aquí queda, almenys em servirà per a demostrar on estava la raó. Què menys?!

Per aclarir lo de la negra: vull dir que aquí s'ajunta la gana i les ganes de manjar -la mala sort i  la incompetència i l'afany de lucre-

Àtoms i consumisme

Publicat a Contrapunt


"Tothom" sabia que els residus atòmics son un problema irresoluble. Els dipósits temporals són plens i cal córrer a fer-ne un altre, per a 60 anys -i després? Però la coherència és primordial, i si majoritàriament Catalunya és proatòmica no hi ha lloc a escarafalls. Però sí, hi ha perill -transport, fuites,terratrèmols, terrorisme- si no els farien a la vora Barcelona i no sobornarien poblets amb penúries.

Un conegut locutor: sense nuclears no podríem veure una Coca-cola fresqueta. Exagerat però centra la qüestió: l'amenaça certa de ser irradiats no és el preu per una Coca fresca a l'estiu, sinó per anar amb màniga curta a l'hivern o estar glaçats a l'estiu amb la refrigeracio; per a aquestes bombetes i radiadors que tenim ara innecessàriament encesos; per a que rodi el consumisme . De bojos. Bonica herència la que deixem a les generacions futures: tifes tòxiques durant milers d'anys i un planeta destrossat. És el fruit de la ignorància, a voltes estupidesa o misèria moral. No ens enganyem, les alternatives són incertes, però el primer que cal entendre és que no n'hi ha cap que no passi per l'estalvi i seny -un bon jersei a l'hivern-. Acabo de llegir que el 30 % del pa va a les escombreries. Recordem també el menjar que llencen els hipers. Una crisi ben rara.

"El catalán aquí ni se habla ni se entiende". I una descoberta.

Relato l'anècdota viscuda fa quatre dies per Jordi Pujol escoltada a RAC1 -sense cap mínima intenció d'obrir un debat sobre la lllengua-.

Jordi Pujol va demanar un pastís a un establiment barceloní, en català, i la dependenta extracomunitària li va dir: Aquí el catalán ni se habla ni se entiende! En Pujol va deixar el pastís; l'amo va sortir i va demanar-li perdó amb mil excuses que en Pujol no acceptà, dient-li que tenia obligació d'explicar a la noia com atendre el públic. Al final no s'endugué el pastís. A l'explicar-li a la meva dona em digué: "Imaginat que això hagués passat a Alemània amb l'alemany". Ben cert, encara que consideressim el català una llengua de segona, aquests fets -no és l'únic- són impensables enlloc i no fan augurar res de bo.

Si diuen que el català és també riquesa de les Espanyes" crec que ni l'espanyol més acèrrim ni l'Apañó nostrat hauria de deixar d'indignar-se, en tant que és menysteniment i manca de respecte al patrimoni cultural comú.

Una gran descoberta

En el tema de la llengua és on Pujol hi toca més, en tot lo altre és un típic exemple d'integrant i dirigent de poble remolcat, en contraposició a remolcador, dit en paraules de la meva última descoberta, en la que m'hi reconec profundament -explicaré el perquè més endavant-, en mig llibre n'he tingut prou per creure adonar-me de la seva vàlua; també m'ha fet "entendre" per fi Catalunya: és GAZIEL. Aquest menystingut, Balmes, Vives i Pla amagats. Què podem esperar d'un país així? De limitacions, i errors com l'esmentat i alguna grandesa escrites sentint el país, va el llibre: Quina mena de gent som?

SOS Besòs, SOS Vallès

Publicat al Contrapunt de Mollet


Trenta anys claveguera i de nou la vida al Besòs. Quan hi passava treia gas i nas per veure els ocells aquàtics. De nou però el desori. Les obres del TGV l'han encaixonat, encimentat, ridiculitzat i malmès ara per sempre -en castellà seria el AVE contra las aves-. Ens han deixat mig Besòs. Brutalitat només comparable a l'arrasament insensible dels bellíssims turons i planes per la GEC Alstrom. Bé, i a la Rania i el què volgueu.


Les vies del TGV són una cicatriu purulenta que travessa el país. Tot per arribar unes hores abans a París. El TGV serà aplaudit pels que tenen Eurodisney com a fita cultural i pels apressats senyors de maletí. El TGV és incompatible amb l'esperit dels que viatgen a París buscant art i coneixement. Potser el TGV i tanta obra pública salvatge i prescindible és necessària per alimentar el monstre del negoci de les infraestructures -i comissions-, tot trinxant el país.

Fa basarda voltar pel Vallès. Acabo de saber que han edificat el turó de Llerona i a la frontera St. Cugat-Cerdanyola he vist coses de malson. I tothom glosant la Toscana. Si el Vallès era més bonic, home!

Fa temps que considero sobrers per inútils els alegats ecològics -i mireu que hi ha evidències d'on estava la raó- Si ara hi torno és per rebequeria i "potser inèrcia", tot comptant que el vostre model no és el meu-. Allà la consciència de cadascú.

Partits polítics: Bon vent i barca nova!

L'excepcionalitat i virulència de l'article de Juli Capella fa que avui enganxi. En Brian parlava de desafecció i vaig esmentar-li. Poc després ho penjava e-notícies.

Encabat de llegir-lo penses: En general sí que hi ha cansament i desafecció, però quina sortida tenim? Entorn la "crisi" tinc clar el diagnòstic i encara més les solucions, però en això no sabria que dir-hi, si no és entrant en utopíes, a sobre estranyes -potser per això raonablement bones per imaginatives-.

¡Adéu, partits polítics!

JULI Capella

" Adéu partits polítics, que una vegada vau ser instrument de transformació i avui ho sou de manutenció. Adéu, perquè us heu convertit en màquines amorfes de gestió sense ideologia. Adiós, perquè només prometeu allò que vol sentir la gent. Perquè us heu convertit en un trust que defensa els seus propis interessos i no els seus votants. Adéu, aparells aparatosos, que heu pervertit la vostra organització, cada vegada més blindada i burocràtica. Adéu, perquè tots esteu tacats per un finançament tèrbol i il·legal. Good-bye, per haver perdut l’ètica buscant desficiosament l’aritmètica. Agur, per recol·lectar addictes en lloc d’afins, fidels en lloc de fidedignes, empleats en lloc de col·legues.

Adieu, perquè el vostre corporativisme us deslegitima. Adeus, perquè tots elaboreu el mateix programa electoral pensat per acontentar tothom, i que sabeu perfectament que no complireu. Adéu, perquè només us distingeix la prioritat de subsistir i només us preocupa què diran els mitjans de comunicació.

Auf Wiedersehen, perquè tenir militants ja és una aberració anacrònica i premonitòria. Adéu, perquè, des dels vostres despatxos, sempre us assabenteu tard i malament del que passa al carrer. Adéu, perquè no sou exemple de transparència ni de renovació. Adéu, perquè encara seguiu elegint el vostre líder amb el 95% dels vots.

Adéu, perquè en pro de l’eficiència heu cancel·lat el debat i la discrepància. Adéu, perquè cada vegada esteu més lluny de la gent i més a prop entre vosaltres. Ciao ciao, perquè us espanta la gent que destaca i preferiu entre les vostres files mediocres. Adéu, perquè feu pudor de ranci i de tancat. Perquè us defenseu entre vosaltres a costa del ciutadà, segrestant-lo de la política. Au revoir, perquè intenteu silenciar altres organitzacions socials i moviments polítics que no podeu manipular i us van prenent terreny.
Adéu, estimats partits polítics, us esteu carregant la democràcia que un dia vau ajudar a forjar. Sens dubte vau ser útils, gràcies pels serveis prestats, però el segle XXI us diu adéu, sense nostàlgia."

Nota critèrica: I feia cara de no haver trencat un plat!

MÉS DECONSTRUCCIONS. ANAGRAMES -diverses i sorprenents-

Segona entrega, amb alguna troballa antològica.

Fauna

Jordi Pujol. Jo! Pujol dir -molt ell. Laporta, la tropa -la portarà a la victòria? José Montilla. El majo listón. Jo sol alimento. Majote sillón! Zapatero. Petarazo. Para, zote! Apretaoz. Rata o pez? Atrape Oz -mag-. Otea paz -de moment la otea. Tapa Zero -fou portada de la revista gai. ZETAPARO. Tanta unanimitat em recorda una tonadeta: "i ninguna era buena".Em sap greu pels seus fans, però a veure si ells en troben cap de positiu.

Flora bloguera

El café de Ocata. Cala de afecto, però també: Cae él afectado? -per les referències ultraerudites. Desde mi celda. Desdice de mal. Dé el CD de misa -és capellà i tecnològic. Filosòficament.Filo sòfica ment. Entrellum. Lluert-men -canvia de pell? Temen llur...ploma?Benvinguts. Vens tub gin. Vingen tubs. Vins beguts. O amb anglès de la Barceloneta: Vins be guts! -sovint parla de les seves xerinoles graduades. Pels pels, però cap altre em fou possible.

Escriptors sovint esmentats per aquí

Ballarin. Branilla -llarg i sec. L'albiran -però no l'abasten-. Plató -tindrà a veure amb el Pla Ot?. Balmes. Val més. Gracià. Gràcia. Lluis Vives si vull vies. Ortega Gasset. Rosega gatets. E!, grito a gestas!. Josep Pla. Pag(j)esol. Jo pelas. Jepo Pals. Volia "jorobar" Pals amb la nuclear. Tot i que també pels pels, tampoc aquí cap més fou possible. (Alguna petita llicència (?) és permesa a l'hora d'anagramitzar)

Dos de destacats

Unamuno. Un humano. -qui conegui Unamuno ja ho interpretarà. Montaigne.   A món i gent!

Un antològic

Pensi el lector informat, abans de continuar llegint, els dos atributs essèncials de Garcia Lorca..... Ja tenia Grràcia loca, però després aparegué inapel.lable: GRÀCIA, CALOR.

Una acròstics de propina

UQV Un que vacil.la
RDC Rebutja Déu Crist. Renega de Crist
SS Som, serem

No esteu de dir si algun-s us han fet especial gràcia. De la mateixa manera que parlo d'antològics reconec que serà molt difícil que pugués mantenir el nivell de troballes. Qui sap però res dels misteris dels mots?

DECONSTRUINT BLOGAIRES. ANAGRAMES

Afegitó: Atenent alguna petició CONTINUARÀ, amb alguns certament extrordinaris .
De Noctas ve no cast. Doncs bé, ara he recordat que aquí mateix va dir que no li importaria tenir sexe amb una noia maca amb sida -amb un parell, i amb goma, aixó sí-. Menys castedat impossible.

Si n'hi ha un que fa fitxes de blogaires un altre els desfà i refà.

Ana-Marga: ANAGRAMA

Arcadi Espada: escapa ardida -de Factual-
Brian: Rabin -Became it?
Noctas: No cast, sóc tan...
Miquel Colomer: Qui? colom meler. Qui? cor, mel, meló
Damien: Amiden -blogaires-
Ote: Teo?
Albert Boadella: D'abella brètola. Badallo al berte -perdó-
Margarito: grito mara -terrorífic-
LLambregades: Brega de malls -cor de roca-
Enric Vila: Vilarienc -és molt d'ell- Neci rival -alguns pensaran-
Ramon Alcoberro: Corona? Borra-m'el -és republicanista-
Gregorio Luri: Or griego: Luri -és proclàssics, i bilingue-
Salvador Sostres: Desastrós! Valors! A vosaltres, sords! Sort, salves a d'Ors. As valors destros. SOS valors destra!

Blogs

Un(o) que vigila: igual que ovni
Bonnie and Clyde: Clan de bon Yndie
Una de lladres: Des de la lunar -hi ha qui diu que són Lunarara-. Anell d'userda
Lunarara: Ara lunar -oficiant elevat-
La vaca sorda: A dos va calar -són dos-. Ava, das calor -Cinefília?
Evocacions: Cocinas veo. Cóves nació -és poc barretinaire encara-
Sin prisas pero con pausas: Supino Sir, peras con pasas -aristocràcia diletant-
La España que hace daño: La espada que hace ñaño -parla molt d'espases alliberadores. Pequeña coña salada, he:) Amb Apañó surt a més un palíndrom: Apañò o ñapa? Sorry, ha sortit.
El Criterio: El cierto, ir
El Criteri: Cert, tri'el -no comments-

TOP 2. A l'escala Criteri aquests serien els més valorats.

La España que hace daño: Señal de achaque apañó
I un de perfecte. Renacimiento: Irónicamente!! -entre tantes inefables característiques de l'ítem, aquesta n'és molt destacada.

El lector pensará que m'he fet venir bé alguna deconstrucció. No descartem el factor subconscient, però han sortit així, i encara més, en la majoria de casos, els ítems a desconstruir no acceptaven cap altre significat i reconstrucció que la que retrata el subjecte. I fixeu-vos, de la bèstia grossa és d'on en surten més, i clavats. Per tant, directa al tag Casualitats -majúscules-.
Exemplificaré: Reprenent l'anagrama de Dalí, no he trobat cap altre expressió que no girés en torn les virolles:

Salvador Dalí: A Dalí vas d'or. Valora didals. Dadà: virolla. As d'or val Dalí. La vida? dòlars.

Vull acabar dient que amb aquesta entrada recordo el que em deia la parenta quan jo començava a col.leccionar "paperots antics", quan amb patètic entusiasme ensenyava les meves "joies" a profans: "Has de pensar que no a tothom li agraden aquestes coses". Potser jo hagi estat l'únic que s'ho haurà passat bé amb això, però només que a un li hagi descobert aquest món quasi mágic ja estic ben pagat. Amb tot, si Breton es va fer famós només per: Avida Dollars-Salvador Dalí, suposo que alguna gràcia deu fer.

I fait vos jeux, segur que no està tot dit i podreu canviar el vostre si no us agrada. I m'excuso i també pels que no he pogut fer encara . Em despediré amb l'anagrama del meu nom.
En sé més...Va, stop.

Dieu el que volgueu, i si algú s'identifica -cocinas, Ava, etc- però sense marxar massa del tema, sisplau.

Continua el joc -de fet ja està fet-

Uns més:

Cóves nació, vilarienc
Brega de malls,
Cert, tri'el
Corona? Borra-m'el

Supino Sir, peras con pasas!

Més fàcil? Al menys saber quin joc és sí.

Sembla dadaísta, però aquest joc és així. Algú ho millorarà.

Bé, el joc ve de: Ana i Marga.

Repeteixo que alguns que em quedan són quasi màgics.

(encabat donaré les explicacions)

Algú vol desxifrar això?

(A los que vengáis de Ca la Nebrera, gracias. Este post, excepcionalmente y en la primera parte, no es para el público en general)

No sabia si plantejar-ho com a enigma -per fàcil- però mentre ho acabo del tot ho avanço. N'afegiré els que falten. Curiosos, antològics i altres que entren directament al regne del Misteri. Sobretot DOS. Cada frase n'és un. Què? Quin joc és?

A resoldre:

Pequeña coña salada, he :) Igual que ovni, des de la lunar -anell d'userda- a dos va calar: "Ava, das calor". Sóc tan...

Potser no és tan fàcil? Si el Sr Ot ho veu i sap que esperi una mica, sisplau.

Apunts televisius

Documental al 33: Reportatge sobre la realitat del canvi climátic als Alps, que afecta i afectará més encara a pagesos, bestiar, turisme, glaceres, etc.

A Catalunya opina. Al costat d'aixó, molt menys preocupant el Niño Becerra, en la seva línea realista-futurista per a molts catastrofista. Fins el pepero de la taula se l'ha cregut. He escrit a la Nebrera lo que no ha dit Niño: les solucions.

El futur va per aquí.

Breus comentaris a tres coses de La Vanguardia

- Carretero abandona Reagrupament. Una notícia transcendental pel futur del país. La veu de l'independentisme arrauxat? desacomplexat? serà encara més arrauxada: Laporta. Tremolor general possible, a diverses bandes i fronts.

- Notícia menor, però entranyables les paraules emocionades i sentides de Jordi Carbonell, home clau en el catalanisme intel.lectual i polític, manifestant que a les seves velleses ha tornat a la fe dels pares.

- Tant se val "dretes, esquerres, centre," clero o intel.lectualitat, assenyats com Marina o fanàtics com Losantos: amb Catalunya Espanya mai encerta. Tant se val la tendència del conservadurisme català - i d'on sigui- amb temes de medi ambient sempre naufraga: Josep Pla volia una central atòmica a la Costa Brava. De totes maneres tant de bo, haguéssim evitat les hordes turístiques i convertir-nos en el pixador d'Europa.

El meu enigma a la ràdió i beat Samsó.

A la Segona hora -emissora RAC 1- van avançar que parlarien del nou beat Josep Samsó - assassinat per tots sabem qui, en aquest cas res de "incontrolats"- i vaig pensar: que estrany. Efectivament, parlar del beat significava per a ells fer-ne aquella "conyeta" tan pijoprogre barcelonina, tot trucant a tres mataronins per a saber si havien observat cap miracle des de la beatificació (sic). Moltes rises tontes i gràcies més tontes encara. Però a l'última trucada van quedar -em va semblar- mig glaçats, tot parlant de fet màgic, quan la persona a qui van trucar -sempre a l'atzar- era la descendent directa de la senyora que el cuidava als seus últims moments i li portava el menjar a la presó mentre esperava que el matessin. Diu que Mn. Samsó li deia a vegades: porta'm aquell menjar que m'agrada tant. I la bona dona li portava disimulada dins l'entrepà la sagrada forma, que és al que es referia el beat.

Aquest és el post que volia penjar i enviar-los, però...

...unes hores més tard a RAC 1

Candela ... la locutora de la Segona hora diu: Esteve Maspons ha escrit a La Vanguàrdia una carta... Es referia a la del lingot, que seleccionà per a les tres cartes de la setmana. El mateix dia que -per primera vegada- escrivia al programa, el programa parla de mi.

Espero que la trucada i això comptin per a una possible santificació de Mn. Samsó, venerat sigui.

(enviaré mail al programa)

Ara sortim a la ràdio!

Després de sortir a La Vanguardia l'enigma del lingot ha passat a la ràdio en un programa d'audiència.

Volia penjar el post però no tinc el disket a mà, espero que demà, al costat de dues Casualitats meravelloses.

Si algú vol afegir alguna cosa al post de sota és actiu.

Qui és català? Proposo dos catalanòmetres

Qui és catala? Proposo una aproximació a tan debatudíssima qüestió amb dos catalanòmetres, a usar per qui li calgui.

Primer catalànometre

Llegiu això tot seguit -en veu alta millor-: Mare de Déu, quin bé de Déu de bens! Quantes vocals heu pronunciat bé? N'esteu segurs?

Segon catalanòmetre

Sentiu alguna cosa escoltant això? -dempeus

(Penso si aquest cant no seria una eina catalanitzadora i catalitzadora, a part de mesuradora) 

Mesura

El nombre de vocals encertades en el primer i el grau d'emoció que desperta a algú l'himne dona mesura aproximada però fiable de la catalanitat, catalanisme, patriotisme, etc. Deixo matisos, que sempre m'allargo massa.

Hi haurà catalans d'origen que no sentin res amb l'himne, altres que no ho són que encertaran les vocals i fins i tot qui descubrirà que és català malgré lui. No sé com dir-ho bé: potser no marca tant la intensitat com la profunditat, aquell esperit -inconscient col.lectiu- que cada poble té. Afinat molt o poc, aquest catalanòmetre marcaria -això sí- una escala, la que va del simple veinatge, a la ciutadania fins arribar al catalanisme acendrat. Sé que no és una eina perfecte -en tant que hi ha coses difícilment mesurables- peró se m'acut plausible.

Notes

Confio en la intel.ligència del lector, i que no farà segones lectures, només ho penjo -escrit després de sentir el Cant al Palau- per si algú pot tenir interés a plantejar-s'ho i com a possible divertimento que si no n'e vero he bem trobatto,  I que ningú s'incomodi si no li surten totes les vocals, cada dia sento a la feina algú que diu ésmurssá i a mi em costen alguns sons castellans.

S'accepten catalanòmetres més elaborats.

En cas que algú vulgui opinar no cal que ho faci del seu resultat, sinó de la fiabilitat o el que vulgui.

M'han contestat a La Vanguardia

El Sr. Robert Navarro -matemàtic- ens contesta a la Vanguàrdia donant la seva solució.

Diu:

En "L'enigma del lingot" del 18/ I/ 2010 es planteja la qüestió de dividir un lingot que fa 15 centímetres i pesa 1000 grams en tres parts iguals. S'afirma que surten tres parts de 5 cm cadascuna, però que no es pot dividir el pes, ja que "mil dividit entre tres no dóna un número exacte". Vull fer les següents observacions:

1. No és cert que 1000/ 3 no sigui "un nombre exacte": és un element del cos dels racionals, com un altre qualsevol. Que no tingui una expressió decimal amb un nombre finit de xifres, i sigui igual a 333,333..., amb infinits tresos, és del tot accidental.

2. Que la humanitat hagi decidit numerar en base 10 és un fet purament anecdòtic, independent de l'aritmètica en si. Imaginem, per un moment, que existeixin uns éssers intel·ligents que numeren en base 9. Per a ells, el lingot té una mida de 16 centímetres i pesa 1331 grams (prescindint del fet que el centímetre procedeix d'una divisió decimal). Cada tercera part del lingot tindria 5 centímetres i pesaria 410,3 grams, ara ja amb un sol fraccional (no goso anomenar-lo decimal). En efecte, 16 en base 9 és igual a 15 en base 10, 1331 en base 9 és igual a 1000 en base 10, i 410,3 en base 9 és igual a 333,333... en base 10.

Al senyor Iu Forn

Del mateix Robert Navarro he trobat això. Matemàtic i teòleg d'alçada. Balmes era capellà i matemàtic. Mmm, curiós.

Cada dia llegeixo la seva columna a l'AVUI. Les opinions que hi expressa les contemplo en general amb coincidència, o almenys amb simpatia. Però el 6 de novembre em vaig trobar amb una que em va causar un total rebuig. Diu vostè textualment que l'home va crear Déu a la seva imatge i semblança, i que el va crear com una espècie de panacea contra l'adversitat, la injustícia, la desgràcia i la maldat. És possible que el déu d'un munt de persones sigui aquest. I que aquestes persones es trobin decebudes, perquè aquest déu no satisfà les seves aspiracions.

Però jo prefereixo arribar a la idea de Déu per un camí semblant al d'Aristòtil. Déu és el principi. Ell és el mateix ésser, el mateix coneixement i el mateix amor. No hi ha res, ni concret ni abstracte, per damunt d'Ell. La seva existència ve donada per la seva mateixa essència, cosa que no es pot afirmar de ningú més. Aquestes qualitats no les podem atribuir ni a mi ni a vostè, ni a cap altre ésser diferent d'Ell.

Quan s'afirma que l'home s'assembla a Déu, es diu en uns termes relatius, perquè la infinita distància entre Ell i nosaltres és insalvable.Certament, Déu no s'assembla a mi. I si jo m'assemblo a Ell és només fins a un cert punt: jo sóc finit i contingent, mentre que Ell és infinit i necessari.

Robert Navarro i González

Sant Cugat del Vallès

Gràcies Senyor Robert.

Comentaris a la fitxa d'UQV

La Vanguardia ha publicat l'enigma del lingot. Si algun lector de LV m'ha localitzat el blog pot deixar comentari -tres posts més avall-. També entretenir-se amb algún altre.


La fitxa és a l'agència de UQV. Començo per demanar disculpes per parlar de mi. I per dir que el que m'ha procurat més gaudi -intel.lectual- és que el fitxador -al reconèixer-m'ho a mi- ha confirmat el que és una de les meves banderes: UNA CERTA OBJECTIVITAT ÉS POSSIBLE. Estic fart de sentir, i ho ensenyen als futurs periodistes que no és així. Resultat: manipulació sense aturador i una superficialitat abassegadora.


Paisissisme i transcendència

Ara matisem. Diu: "com a català mira més la saó dels camps que els universos metafísics", hauria de dir "sense oblidar els universos metafísics". I Balmes? Verdaguer? Gaudí? O potser són excepcions? També defenso que el seny ens pot acostar al misteri.

Em situa al paisissisme en lloc del nacionalisme. Un aspecte delicat. Sincerament afirmo que la cosa avui la tinc més tèbia, a diferència dels vint anys quan les circumstàncies hi ajudaven i ni jo ni aquesta Catalunya eren els mateixos. El romanticisme necessari per a ser nacionalista minva amb l'edat i el patriotisme es relativitza, també oscila. Estic lluny dels Espades, més a prop de V. Puig, ara bé, sé el què sóc i suposo us imagineu que votaria -tot i que sense massa aspavents- en un referèndum . Això pot decebre a uns i altres. Penseu però que aquest és un tema punyetero, irracional i intransferible, com la idea de transcendència. Per cert, encerta al adjudicar-me-la -tot i que tébiament- i que jo no tinc cap inconvenient a confirmar -religiosa, concretament-. A més, a molts fa morbo -odiosa expressió- topar amb un creient, un catòlic, a vegades gallito. I ho dic sabent que a partir d'ara passo a ser per a molts l'encarnació d'infinites tares i limitacions. Però d'això "d'actuar a fi de bé" i del meu tarannà idealista i senzill -de bufanúvols si voleu- segur que en bona part bé de l'educació religiosa. Jo era dels que m'ho creia, i m'ho crec, això del codi cristià. I no penseu que no m'ha donat problemes fins que vaig descobrir -de massa gran- que existia un codi del mal pel mal, el mal banal i que no es pot anar amb el lliri a la mà. Si ho saps no cal altre codi. No em fa res ensenyar les cartes -ni el plomero- l'otentote que vigila ho ha fet i per cert portava espadas -no li fan gaire gràcia els meus jocs de paraules ni potser tampoc que esbombi les seves cartes :)

Claredat

He insinuat que en ocasions temia ser poc intel.ligible. Vull pensar que en part és per voler abreviar coses que considero -erròneament- explícites. Ara bé, he, entendre això de l'OTE tampoc no es fàcil a la primera: "Com l'ex-seminarista que entén els homes perquè la pulsió humana l'empeny a no ser guardià de res ni a fer de la renúncia cap capellanesca bandera de superioritat"

Esponja


Encerta a dir que m'hagués parat a Gallecs a ajudar -és un dir, amb les meves manasses- i més si el grup era "bigarrat". Mai he tingut massa dificultats inquirint a desconeguts. El germà de la Tura em deia que era una esponja, ja que a la taula de la colla al Regino -era el bar institucional-sovint incorporava passavolants o personatges curiosos.

Influència

Molt ben intuït això de la possible influència, en el benentès que no tinc la repercusió numèrica de les bèsties grosses: són algunes d'elles les que em llegeixen i a qui podria dir que influeixo. No puc dir-ne la periodicitat, el que podria donar són molts detalls concluents. En una ocasió fins i tot una va fer un post en resposta a un meu -sense esmentar-lo, és clar-, a l'estil dels que fa el Sostres dedicats a Vila, on la gent es pregunta: a què treu nas? Penso si una de les bèsties no ha anat a Londres induïda per una crònica del meu viatge :) No pateixin les interfectes, no cantaré. A mi ja em va bé que escampin les coses meves. Per cert, per què no comenten enlloc? Orgull, mandra, deixadesa, per fútil, manca de nivell...? Seria capaç de donar-los un parell d'euros a cadascú. O més. (Deixeu-me fer la il.lusió que les suposicions del paràgraf són reals)

Santa ira

"Defuig sempre la picabaralla personal, i no li agraden les crítiques furibundes" Aii, aquí hauríem de parlar-ne. I no és culpa de l'espia haver-se format una imatge intueixo massa assossegada de mí, ja que de moment la rauxa la porto mantinguda, com diu la capçalera. "Res de picabaralles personalistes", això és exacte, però he de confessar-me passional i que a vegades em poseeix l'ira, sempre santa, davant sers o fets ignominiosos -o estupideses radicals-, i no amago la perversió de participar espiritualment amb el crític encoleritzat i argumentatiu que deixa en evidència infames i infàmies, perquè també penso que si algú et toca el crostó quan t'ho mereixes fins i tot és molt positiu. Crec que lo de blog contingut aviat ho esborraré i ja em frenareu: esborrar lo de bocamoll costarà més.


Humor

Seré franc, la cosa que m'ha arribat a l'ànima però és no poder excel.lir en l'humor. Em conformaré amb el qualificatiu d'encomiable, que no és poc, donat l'escàs nivell d'humor de la blogosfera-. Ara, una cosa és clara, tot i les moltes coincidències amb l'espia no ens fan riure ni gràcia les mateixes coses. Aprecio que m'en reconegui la voluntat. No vull se pas graciós, certament-, més aviat com Camba: Porque a mí se me ocurren muchas tonterías y cuanto tengo confianza con la gente, las digo. La cuestión es pasar el rato, yo no quiero callarme una tontería que pueda divertirnos a todos para echármelas de hombre serio y sesudo. Mi nombre es Camba y en el fondo soy un buen chico”.

Tot i que emprant l'humor és quasi segur que les intel.ligències "selectes" -i potser en general -no et prenguin seriosament. De manera paradoxalíssima però, el que tothom coneix més de molts creadors són algunes facècies i en realitat, en realitat, el que queda, excel.lint, és la gràcia i l'enginy: Cervantes, Pla, Shakespeare, Molière, etc. Que n'aprenguin els pedants.


Gràcies a l'espia per la benevolència i l'esforç que esmerça, a Evocacions i Noctas, els primers en fer-me confiança -i a tots els que em llegiu o ens llegim.

BICENTENARI DEL SUPERHEROI. I joc de collita. NO ALS JOCS D'HIVERN A BARCELONA - Comentari publicat al Sostres-

Aquesta notícia havia de ser penjada el dia 1 de Gener. Abans que us assabenteu per la premsa us ho comunico jo -ben mirat, què collons importarà a la premsa Balmes?!


HEM ENTRAT A L'ANY BALMES, L'ANY DEL CRITERI


El 2010 s'acompleixen 200 anys del naixement de Jaume Balmes i Urpiá, "lumbrera del pensament català i cristià", com diu la làpida de la seva casa natal, situada a una cantonada de la incomparable plaça de Vic. Si és possible, el 28 de Juliol, aquest modest blogaire hi farà una ofrena floral i penjarà un petit text.

N'anirè informant, perquè si hem d'esperar que en parlin als grans mitjans estem arreglats.

JEROGLÍFIC

Aquests nombres contenen xifrat el començament del títol d'una canço ( té dues paraules) (és en castellà i té a veure amb el moviment)

1 3 5 7 9


Potser no interessarà a ningú, però com que no estic profund deixo això per a qui interessi. No conec massa gent que faci jeroglífics, potser per no estar-hi habituats. Espero que us hi aficioneu. Jo en tinc una petita col.lecció de propis i he agafat aquest perquè és fàcil de plantejar, i potser de respondre -una vegada resolt segur-. La gràcia -o ràbia- és que quan llegeixes la solució penses: tan fàcil que era! Si algú ho sap i vol participar, en el premi -de moment virtual- no hi haurà divergències. Em sembla.

No als jocs d'hivern

Vull tenir l'honor de ser el primer català que explicita públicament la seva opinió en contra. Les raons són òbvies però si això va seriosament ja les donaré.

Còpia del comentari escrit a raig, i publicat a la Grossen Bestia

Nego la major. JOCS MAI MÉS!, La meva oposició als Jocs aquests són les mateixes per les que era escèptic al 92. I no anava errat: tots els problemes de Bcn vénen del 92. Posar Barcelona al mapa: als 25 anys també ho creia. Quina merda de país s'ha de ser que per sobreviure s'ha de convertir en pixador de turistes? No ho veieu que el turisme ho destrossa tot? Ensenyariu vosaltres al món el vostre raconet de paradís per a ser envaït? I mil raons més.

Les dues opcions electorals. Parlant de bajanades

Esperant recuperar profunditat, avui parlaré de bestieses: política i polítics. I ho faig també perquè ens trobem davant una cruïlla.

Sostres proposava com a dues úniques opcions electorals Más i Montilla. Jo crec que davant les coses que han passat -i el temps que fa que passen!-, davant el cansament de tanta incompetència, silenci i corrupció; davant la desafecció i emprenyament que percebo arreu, si hi hagués coherència crec que el plantejament seria: Nebrera, Anglada, Carretero, abstenció -en blanc mai!- o els que ara hi han al Parlament. El més probable però és que no hi hagi més sorpreses de les previsibles. (parlo des de la lógica, no de preferències personals, que no les tinc per cap en concret i amb tots una mica com tot eclèctic)

Afegitó. L'Albert B. m'ha recordat la paraula clau que inspira el post: regeneració -política, la sociomoral és més utòpica-. I la pregunta concloent i que serà la que planarà a la comptessa electoral és si és possible la regeneració si es queden els mateixos.


En aquesta entrada dono permís al Jose que s'esplaï -si li plau- tot el que vulgui. La política ja és això: paraules. Lo altre és gestió amb seny, eclèctica.

Nota.- (Amb l'aportació del Brian i el comentari següent crec que la paradoxa del lingot s'ha aclarit. Com a mínim s'ha aclarit lo suficient. Els comentaris hi són oberts però.) Borreu això anterior. Després de diversos missatges la cosa no ha ha acabat

Com resoldríeu l'enigma del lingot? Afegitó a la saviesa

Tenim un lingot de 15 cms de llarg i 800 grams de pes. Podríem repartir-lo en tres parts iguals?

De la mateixa manera que sóc ludòfil resolutiu a vegades també invento alguna cosa. Ara se m'acut això, a veure si algú pot ajudar-m'ho a resoldre, a banda que ara estic poc escrividor.

Afegitó

El mateix dia que escribia lligant humor i saviesa vaig trobar aixó de Francisco Casavella: "La sabiduria és poseer un magnífico sentido del humor; siempre bajo la atenta vigilancia de una lucidez nada presuntuosa."

Per a Kiko Amat era nogensmenys: "...el único que podia darles un baño intelectual a los jerifaltes de la cultura. Y mi héroe."

Enigma: Com es tradueix Montilla al català i altres curioses casualitats i la meva nadala

ENIGMARI


Montilla és un monticle o muntanyeta, o sigui que LA TRADUCCIÓ DE MONTILLA ÉS PUJOL, o sigui que després de governar-nos un pujol n'ha vingut un altre -el primer és un pujol asoleiat, el segon no ho recordo-. Ho trobo fascinant. Ah, i visca, UQV.

- Donava per conclòs el post però no puc resistir esmentar altres curiositats. L'any Dalí, va ser l'any on de qui més es parlava era de Saddam, Aznar, Carod i al meu poble l'alcalde Monràs. Que els unia? el bigoti. Va ser l'any dels bigotis.

- El rei que va marcar el final de les llibertats catalanes; el primer polític lliure de l'estigma centralista -sobre el paper-; el futur monarca que possiblement es veurà immers o fins i tot resoldrà la qüestió de la sobirania catalana, el primer brot de protesta antifranquista -per part de l'Església, contra Acedo Clunga, governador civil de Barcelona; el primer moviment -extrapartits- fou el FLP -Frente de Liberación Popular-. Foren coneguts com els Felipes. Com tots els anteriors. Quin flipe! -perdò per l'acudit-.

- En el temps on Gorbachov i Clinton eren el centre de la política mundial aquí es parlava de Felipe, Aznar . Què unia els quatre? El Zodíac, eren Peixos. Per cert, com Pla, Montaigne, Espinàs i com jo -ah, vaig nèixer el mateix dia que l'Aznar-.

- Ara, per Casualitats extraordinàries aquestes entre Lincoln i Kennedy. Aquestes no les he descobert jo.

En fi, elucubracions divertides i coincidències curioses. O no?


POEMA DE NADAL

La nostra vanitat prou s’afigura
que està damunt del bé i del mal,
mes no hi val ganivet, ni ànima dura,
és més forta la nit de Nadal!.

Ai, si no fos aquesta nit tant clara!.
Seríem tros de carn i pensament
que no coneix d’on ve, ni on va, ni on para;
pell d’home arrossegada pel corrent!.

Però Nadal ens ha pintat el rostre
amb un vermell precís i decidit,
i ens dona un sentiment de llar, de sostre,
de terra, de nissaga i d’esperit.

I ens dona un punt d’humilitat de cendra
per estimar un racó dintre l’espai,
i desperta en el cor aquell blau tendre
que hem volgut escanyar i que no mor mai.
(...........................)
I si tot l’any la mesquinesa ens fibla,
i l’orgull de la nostra soledat,
almenys aquesta nit, fem el possible
per ser uns homes de bona voluntat.

J. M. de Sagarra

Amb aquest meravellós fragment, us desitjo el bon Nadal. Com que ja ens l'havíem desitjat en altres canals quedeu excusats de donar-me'l ara :) BON NADAL

El fitxador. M'ha fitxat

Per si algú ho ignora, ha aparegut un blog on un especialista realitza les fitxa de diferents blogs. La d'aquest és just penjada i -noblesa obliga- en lloc de copiar-la us remeto a ca seva i conèixer també la seva plana. I no ho faig perquè em retrata en termes positius, sinó per l'estona que m'ha dedicat, que dedica a la tasca fitxeril, amb prosa lluïda i culte.No cal dir que és una tasca arriscada, pot errar interpretant les pistes i en la difícil objectivitat -li he detectat dos tics-.

Vaig dir, abans de ser fitxat, que la seva tasca era necessària al món dels blogs, món que marca alguna tendència i propicia debat directe i substanciós, no només sobre politiqueries tertulianes; amb la "incorrecció" que cal -a vegades més-. Reducte de la intel.ligència inquieta, per tant heterodoxa. Enorgullim-nos tots els que ens llegim i hi participem . El nivell del país ara és el que és.

Si la fitxa d'UQV serveix per ajudar a coneixer els dos "Criteris" i del que diu del meu hi ha un punt de realitat , podem dir que també ell participa en aquest fer "a fi de bé". El fet de fer les fitxes també implica compromís.

Publicaré algunes observacions a la fitxa. Bèstia de segona com sóc no gastaré -ni gastaria si fos grossa- la indiferència d'elles, no sé si "encetats" també per la crítica de l'espia a la rauxa dels esmentats. De moment però, deixant un moment la modèstia a favor de la veritat i referit a l'apartat influència, diré que més de dues vegades he vist que algunes bèsties grosses han emprat arguments o idees meves, després d'escriure-les jo, o he donat peu a altres. Que no pateixin, ni dic ni diré res, a mí ja em va bé que el que penso ho escampin. He de dir que tot i les crítiques i els defectes dels esmentats, l'espia és indubtable que els hi reconeix implícitament algunes qualitats, per això els llegim. La modèstia no és certament la principal virtud d'ells, i mai he vist que deixessin cap comentari enlloc, com fem tothom.

El comentari a la fitxa no serà llarg, ja que -parafrasejant el que va dir aquell escriptor a l'editor a l'hora de corregir l'obra del primer-: Qui sóc jo per a corregir l'obra d'un geni? -amb la ironia que cadascú li posi a geni-.

Continuaran cinc cèntims a la fitxa.

Montaigne i jo, dos tontos molt tontos

Després de l'agossarament en fer tesis potser és temps de modèstia i reconèixer la nostra beneiteria.

"No hi ha ànima per vulgar i mesquina en la que no llueixi alguna facultat particular..." Ho vaig llegir de Montaigne però jo ja ho pensava -qui no ha pensat "els clàssics em copien"?- A continuació -situació inversa- llistava "les coses vulgars que és vergonyos no conèixer". Abans de llegir-ho jo ja tenia feta una llista, que figura ampliada darrera la de Montaigne.


La llista d'incompetències d'en Montaigne -realment apabullany-


"Hame acontecido más de una vez no recordar la gestión que tres horas antes había yo dado o recibido, y olvidarme del sitio donde había escondido mi bolsa...mi espíritu es tardío y embotado; la nubecilla más ligera lo detiene...tampoco vana sutileza que no me embarace; en los juegos en que el espíritu toma parte: el ajedrez, las damas, la baraja y otros análogos, no se me alcanzan sino los rasgos más groseros. Mi comprensión es lenta y embrollada... pero lo que llega a penetrar lo dilucida bien y logra abrazar lo universal...gracias a los maestros. Ningun alma existe tan inepta e ignorante como la mía de muchas cosas vulgares que es vergonzoso desconocer. Enumeraré algunos ejemplos:

Yo nací y me crié en los campos; tengo entre manos los negocios...pues bien, no sé contar ni con fichas ni con la pluma; desconozco la mayor parte de nuestras monedas; ignoro la diferencia que existe entre las diversas semillas, así en la planta como en el granero; apenas distingo las coles de las lechugas de mi huerto; ni siquiera me son conocidos los nombres de los útiles más indispensables de la labranza...los más elementales principios de la agricultura, que hasta los niños saben; mayor todavía es la ignorancia en las artes mecánicas y en el tráfico, y en el conocimiento de las mercancías, diversidad y naturaleza de los frutos, vinos, carnes; no sé cuidar a un pájaro, ni medicinar a un caballo o a un perro...no hace todavía un mes que se me sorprendió ignorante de que la levadura sirviera para hacer el pan, y de qué cosa fuese fermentar el mosto.

En punto a música y canto, no pude dar un paso ni tampoco supe jamás tocar ningún instrumento. En la danza, en el juego de pelota, en la lucha, no he podido adquirir sino una muy ligera y común capacidad; en el nadar y en el esgrimir, en el voltear y en el saltar, mi habilidad es del todo nula. Mis manos son tan torpes que no aciertan a escribir como Dios manda, En la lectura no soy más aventajado: muy luego echo de ver la fatiga de los que me escuchan. En lo que a otros particulares toca, no sé cerrar a derechas una carta; ni supe nunca cortar la pluma, ni trinchar en la mesa, ni equipar un caballo, ni manejar un halcón, ni hablar a los perros, a los caballos y a las aves"


La llista d'incompetències d'un servidor

Si Montaigne -mig pagès, com Pla- desconeix tantes coses del camp, jo que "escric" manifesto avergonyit la meva ignorància -dilació- en tanta lectura de tants escriptors i filòsofs de renom. A peu em perdo per Barcelona, amb cotxe ni hi vaig; orientar-me per carretera i seguir els rètols m'és un repte. En retòrica i oratòrica limitació absoluta, envejo la gràcia i expressivitat de qualsevol netejadora o peixetera; quan explico acudits -serè- és més possible que hom rigui de mi que amb mi. La renda i les bases imponibles per a mi són imposibles, en general tota la paperassa. En qüestions de bricolatge la incapacitat supera la voluntat. Tinc memòria però oblido fàcilment noms i fesomies i sóc incapaç de recordar un vers d'una canço, musicòfil com sóc. Encara que ho intueixo no entenc un sofregit ni la picada. Fill de pagesos obtinc magríssims resultats amb les quatre hortalisses que planto a un racó del pati. Sé anglès però no els entenc quan parlen. L'autoservei de benzina em costa esforç, i tot i això és el màxim que puc aconseguir en un cotxe -no trobaria ni les bugies-; sóc incapaç de distingir-ne més de quatre models -tirant molt llarg- i el meu Megane el localitzo millor per l'antena esfilagarsada que pel "disseny", que confonc amb els altres monovolums. No sé fer anar un móbil i coses amb l'ordinador les justes. I altres limitacions que per descuit o vergonya no escric, algunes d'intel.lectuals coincidents amb les de Montaigne. Podria afegir que no faig escarafalls al landisme i recordo que a casa em van dir cursi, al retrobar-me amb aquestes cançons.

Pel què explica, Montaigne sembla més tonto que tots nosaltres, i publicava!. Sembla doncs que saber què és i on rau l'estupidesa pot ser tan esmunyadís com saber què és la saviesa -o la veritat-. Cadascú té les seves "especialitats" en el camp de la tonteria i també en el de les habilitats. "Només" es tracta de dilucidar el valor de cadascuna.

Curioses Casualitats sobre "herois" i altres

(Les tres tesis són els següents posts. Millor començar per elles)

M'ha anat bé aquestes dues nits a l'Empordà, després de "l'esgotament" de tanta tesi, i a sobre per l'hora intempestiva que la vaig "passar a net".

Com a afegitó

Exactament 24 hores després d'escriure-ho, a Can Massa abans de dormir  llegeixo al llibre de Dalí que comprarem a Púbol una cosa que seria una resposta a la qüestió que tancava el meu autocomentari sobre els qui dubten de la nostra identitat. És la llegenda que hi ha al peu del monument Pujolsià de Figueres: El pensament català rebrota sempre i sobreviu els seus il.lusos enterradors. El llibre es clou amb unes paraules de Dalí per a inscriure sobre les relíquies dels argonautes: Prohibida la entrada a tots aquells que no siguin herois.

48 hores després. Portava el Quadern gris ja que la meva dona el volia començar. L'obro i em surt -ho creieu o no- la plana i el paràgraf, l'únic del llbre on Pla parla de Balmes, d'entre les 800 planes. Talment com si algú m'hagués empès a obrir-lo per allà.

Guinys i enginys de la Providència? com dient: Alles gut, xaval.

EL SUPERHEROI DELS CATALANS I ALTRES HEROIS. El model ideal de saviesa és el català?

Nota.- Els apressats, desconfiats, i lectors de matèries més lleugeres, llegeixin almenys la lletra en negreta.

Aparteu les criatures! -guardeu-les- i pareu atenció. Això és més seriós, el més seriós, ambiciós -o el que sigui- que he escrit aquí -pretensió que porta el risc de despertar patètica risibilitat-.

Partint del llibre El Balmes de Josep Pla, de Mn Ramon Pou i Rius -finura i intuició- vull explicar per què l'heroi de Pla fou Balmes. Espero que us sorprengui com a mi.

Com a balmesià i planià m'ha omplert de satisfacció llegir Mn. Pou. M'aferrat en la convicció que són màxima expressió de la intel.ligència, si més no la catalana, poc aimant d'embolicar-se en massa profunditats però la més profitosa i útil a l'home. Pou afirma que això és un tret del caràcter català -algú s'ha donat que Balmes vol dir cavitats poc profundes?

Balmes, l'alter ego de Josep Pla

"Balmes fou per a Pla una consciència submergida, que avala la seva manera de ser... s'hi identifica en allò que és la seva passió: escriure, publicar, defensar l'ordre, ser realista, tocar de peus a terra,...l'economia sanejada. La moderació balmesiana té captivat, fascinat l'esperit de Pla." Tota la moderació en l'ordre social li ve de Balmes, diu Pou.

Comencem reconeixent que Pla va obviar els primers escrits apologètics de Balmes -segur que per la seva manifesta incapacitat, fins ben gran, per a la metafísica-. Deia també que el trobava massa barroc en ocasions -Pou ens fa veure que òbviament Balmes era fill del seu temps-. Sovint sembla que el rebaixi a la categoria d'artífex de la filosofia del sentit comú -en el sentit del common sense anglès però, diferent del horse sense- Afirma que Balmes no va crear cap sistema filosòfic i que feia poca filosofia. Pla no tingué en compte que va morir massa jove per a crear escola.

El "capteniment conservador d'amdós" però no és ben bé igual. Pla, diu Pou, en té prou amb professar l'ordre revolucionari i Balmes "vol acció, un fer implicat i replicat; complicar-se en el corrent humà, sovint a contracorrent". Extrec de Micronet: "...criticaba con dureza los modos en que Espartero se hizo con el poder e instituyó un régimen liberal-progresista. En el año 1841 marchó a Madrid, persuadido de que su presencia en la capital era la única forma de defender el sistema moderado contra el partido progresista en el poder". O sigui, com que Vic li quedava petit, el capellanet agafa i s'en va a Madrid a canviar el país! Sensacional. I la seva proposta dinàstica, sens dubte, hagués evitat tots els trasbalsos posteriors que ha patit la història d'Espanya.

En parla Pla

"...no deixa de ser curiós constatar que en un país que tendeix a formular idees en general ininteligibles i gravita en l'afany d'aquesta fraseologia ideològica, hagi produït una filosofia pobríssima...Si agafeu el millor llibre de de filosofia que ha produït aquest país, El Criteri, afirmació probablement indefectible, us trobareu amb el llibre de menys filosofia del continent...Això està bé, i és l'explicació del seu èxit entre nosaltres...(XLIII-702-73)

Pla escrigué sobre la perfecta síntesi en Balmes de l'home pensador i el pràctic: "la dosificació d'aquests dos sentits constitueix el tipus huma més complet del país" "...Balmes és encara bastant viu; que pot ser de gran utilitat i profit. Frigorificar Balmes serà una mica difícil" Per a vergonya del país la predicció de Pla no és massa exacta.

Del Balmes polític

Si com a pensador el valoraba, com a polític arribà a dir: "és l'encarnació màxima, el legislador perenne de la posició catalana més profunda i més contrastada per les circumstàncies...la quinta essència del conservadurisme liberal, és a dir la flor de la vida moderna en el que té de més estrictament ètica i civilitzada"..."Balmes fou un moderat típic, inteligentíssim, d'una sagacitat impressionant. No em sembla que el segle vint hagi donat, en la política, un altre home de la seva objectivitat, d'elevació, i de més viva sensibilitat per les coses públiques" (XXXIII-161-162)

I reblant el clau: "És el català del segle passat que manejà més idees i tingué una més vasta curiositat intel.lectual" (XXXIII-157)

Conclusions

Mossèn Modest Prats va dir a Pou que Pla -ratllava els 83- estava preocupat per la transcendència de l'home i que llegia Michele Federico Sciacca. Dada que coincideix amb un dels ultimíssims escrits: " En aquesta península, tan pobra en filosofia -Catalunya encara més-, el professor de Gènova, parlant i escrivint, em descobrí un món nou -això no vol dir que no tingui un gran respecte per Jaume Balmes...-Materialista i cientifista com vaig ser en la joventud, ja tard en la vida, el professor Sciacca em descobrí un altre món. Aquelles hores de Gènova han estat per a mi inolvidables".(XLIV-562). Per quins set sous hi fa sortir Balmes al costat de Sciacca en una qüestió que tant el preocupava en aquelles darreries de la seva vida? Pla fa aparèixer Balmes des del Quadern Gris, volum primer de les seves obres fins els "Darrers escrits" volum últim-. Pla va viure sempre al costat de Balmes. "

"La moderació de Balmes és el constant punt de referència de Pla. És que en definitiva, l'ombra de Balmes planava sempre sobre Pla". Amb aquestes paraules clou Mn. Pou el seu treball.

"Pot existir un doctrinarisme dretà tan irreal i pertorbador com un racionalisme d'esquerra. Balmes està fora d'aquests engranatges" Com jo. I com això, altres intuicions confirmades en el treball de Mn.Pou, m'han omplert d'un goig especial; d'orgull pel nom del modest blog i de la responsabilitat que aquest modest Criteri sigui el primer del món. Vull dir de la Xarxa:)

Moltes més coses trobareu al llibre esmentat, que el podeu encarregar a la xarxa de biblioteques.

SEGONA PART

Altres superherois

"Amb Maspons va nostra raça, amb ell Nosaltres Sols"

Donava per conclòs això, quan he vist -Casualitat- a l'index de conferències anuals a Vic sobre Balmes un nom: Francesc Maspons i Anglasell!

Els escrits del vallesà no estan massa disponibles- i els seus llibres sobretot són de lleis-, però el dia que vaig llegir-lo per primera vegada de seguida vaig considerar que em trobava davant d'una intel.ligència excepcional preclara i de criteri justíssim, com poquíssims. I de nou la Casualitat: poc després em va caure un exemplar de Nosaltres Sols -1932- que em confirmà -sorprès- l'excepcional apreciació que jo tenia de Maspons i Anglasell. Jo no era el primer. Poques vegades he llegit lloa tan abrandada. Per tot això -i així el divulgo- incloc el biguesenc a la llista.

Heus ací l'home

(selecció d'estrofes)

Canto l'Home del dret. Seny clar. Cor recte

Més que la força fort!

Ja en Clarís ombra roja del martiri

allà Dalt ignorava el repós, amb els tràgics herois

que alliberar volgueren llars i ares

President Clarís, èpic Canonge

Ara ell confia, ja es reposa

i s'ha eixugat el plor

car veu que Catalunya ja té l'Home

que és el seu dret fet hom;

i aquest home (escolteu-lo jovenalla,

puny aspre i bes de flor!

Escolteu-lo i canteu-lo com el "pean" dels indòmits estols)

Aquest home d'acer, tot crua i nua

Raó: Es En Maspons i Anglasell: Cavaller del dret dels Pobles,

sense fums de Quixot!

A ell, llaor! Amb ell va nostra Raça,

Amb ell Nosaltres Sols.

autor: FILIAL

Encara un altre: Joan Lluis Vives

Pensava en la meva relativa erudició i -efectivament- encabat d'escriure això descobreixo un altre monstre: Lluis Vives. No és moment d'explaiar-m'hi i diré només dues coses: es acceptat arreu que fou el pare de la psicologia moderna. Cito San Baldomero Ucar: "La filosofía es, según Vives, una ciencia universal a la que nada se escapa y que engendra todo tipo de saber, pero un saber eminentemente práctico..."  reivindica Aristòtil a qui distingeix de "el modo de escribir de ciertos filósofos que confunden profundidad con vaciedad". Pla, Balmes amb Vives: la tríada del sentit comú i el seny!

Savis i savieses hi hauran, jo -català cap i la fi- considero que aquest pensament de tots ells planer però elevat, altruïsta, positiu i sensat és el més...assenyat.

A qui accepti la gran vàlua dels esmentats i tenint en compte les coincidències en el seu patró de pensament li proposo que reflexioni. Ens diuen cap a on hem d'anar -ara que anem perduts-? És clar d'on venim? Per què s'els arracona doncs? Quins patrons queden o hi han que siguin més raonables? Potser ens emboliquem però intueixo un camí.

I sembla que tot lligui

Partint de Balmes-Pla he anat a parar a la formulació del meu canon-balanç de saviesa, on afegeixo Graciàn, amb aquest silogisme: Mn. Pou fa marxar de costat Pla i Balmes; el prologuista Garralda diu -confirmant-m'ho- que des de Gracian ningú com Balmes. Fent el silogisme: Si Gracian és a Balmes lo que Balmes és a Pla, Pla val com Gracián. Matemàtic, tots units i coincidents en la defensa de la inteligència al servei de la utilitat a l'home -no sé si té massa a veure amb la doctrina "utilitarista"- i la seva dignitat. Encàrrec per a estudiosos: que interessant seria saber què pensaven Pla i Balmes de Gracian o de Vives. O Pla d'en Maspons -aquests coincidiren com a mínim en la signatura d'un manifest al costat de la floreta del país-.

Sembla que tot lliga i quadra; que potser ens hem acostat una mica més a la veritat, si més no al camí que hi porta, -camí i veritat aquí esbossats amb trina veu uníssona-. Per força la veritat ha de ser una i lluminosa. Enlluerna tant que no la veiem?

Aquí acaben de moment les meves tesis si no valuoses valentes.

Trailer- Després de l'agosarament en fer tesis "transcendents" potser és temps de modèstia i reconèixer la nostra ruquesa, amb el següent post : Montaigne i jo -dos tontos molt tontos- (el primer títol que s'em va ocòrrer)

Nota per a mi. He de buscar al disket una entrada del meu "llibre", per a refrescar la memòria sobre el "sistema filòsofic" que vaig decidir desemvolupar -un foli, no ens pensem-.

PATOLOGIES DEL CARÀCTER CATALÀ

"Els catalans estan malalts" Aznar. Passo a net uns antics pensaments, des dels meus escasos coneixements de psicología, tractant les patologies més exteses.

Neuròtics

Estem carregats de manies, sentit del ridícul i obsessions. No en debades aquí és on es valora més que enlloc del món el neuròtic Allen i les seves neuròtiques -i cada vegada pitjors- pel.lícules.

Síndrome d'Estocolm

Envers Espanya. O França!

Masoquistes

No sóc jo qui s'ha inventat això del'autoodi: odi a la pròpia tradició és masoquisme. Així mateix ho és el destruir el nostre paisatge natural i urbà. I a la guerra -i tantes vegades- cremar o girar el cap davant la destrucció de quasi totes les esglésies, patrimoni artístic i els arxius parroquials on es guardava la pròpia història. En èpoques s'ha lligat el Barça perdedor amb el masoquisme català. No podria afirmar que el tret del victimisme que ens adjudiquen aniria per aquí, però l'apunto.

Paranoics

Qualificatiu que ens adjudiquen sobretot els forasters. Quant hi ha de "hambre y de ganas de comer" ho deixo al criteri de cadascú.

Alienats

Possessió per altres identitats i entitats -o llengües-.

Duals (no recordo el nom clínic)

Passem de la de ser catalans al pessimisme. Tenim moments de seny -a vegades excessiu- i moments en que som víctimes d'una rauxa tal que sovint ens colapsa el pensament. Som de l'egoïsme més atroç i a l'hora capaços d'empreses col.lectives ciutadanes, tot i que això s'està perdent.

Autistes

Els poetes de la resistència en deien mesells. El català rep totes les malvestats, les de fora i les inflingides pels que manen -i remenen- a Catalunya mateix, amb absoluta insensibilitat, sense reacció aparent. El català -en qüestions materials o no- va a la seva, com els autistes amb les seves coses.

Depressius

És habitual el pessimisme i la depressió que comporta la frustració no poder exercir plenament de catalans i de ser ignorats al món. Pessimisme culé que malgrat tot es manté.

Complex d'inferioritat

Davant les cultures grans -o grosses- el català s'acostuma a sentir insignificant, inferior. Ho denota el servilisme que representa tenir reserves a emprar el català, fins i tot de moltes persones que s'emboliquen en la bandera.

Cretinisme

Ensarronats contínuament. Aquesta patologia és universal, cadascú en tenim el nostre grau -i matèria-. L'atenuant és que és sovint és induïda.

Megalomania

És un component que ens identifica bastant. Hi haurà més exemples però pensem en Monturiol, Verdaguer, Gaudí, Dalí, el mateix Balmes, un capellanet que va sortir de Vic cap a Madrid "per a influir a la marxa del país", el Sostres mateix o en Pujols dient que el català ho tindria tot pagat. No hi ha delirants més lúcids que els catalans, sostinc.

Catofòbics

Aquí me la jugo, vinga, i és que identifica bastant la Catalunya d'avui. Dels Segadors que tenien el Sant Crist com a capità hem passat a encapçalar la crítica fins i tot l'aversió a tot allò catòlic, especialment pel què fa a la jerarquia. Fins i tot per part de moltíssims catòlics declarats! Un fonamentalista diria que això no és patologia sinó possessió pel Mal.

Veig que si encetés el capítol de fòbies donaria per molt, hi som propensos: l'altra antonomàsica és la PPfòbia.

Egocentristes

No sé si és patologia però quasi. Enlloc, en qualsevol grup de persones amb les mateixes idees i objectius es produeix tal desunió i afloren tants personalismes, fruit de l'egolatria. L'individualisme de la pairalia. Aventuro -veient el panorama- si no hi ha una perillosa deriva cap la cleptomania.

Satiriasis

7 vegades més putes que a Anglaterra; enlloc es permet el porno en obert o les copul.les al carrer, ni hi ha cap Bagdad més.

Esquizofrènics

Creix l'independentisme que a l'hora però abjura de la tradició que també ens identifica -qualificant-ho de nacionalisme de campanar i espardenya-.

I allò més concloent: esquizofrènia és viure amb dues identitats.

Ensenyament positiu: conèixer-nos

Una persona observadora amb més coneixements suposo en podria fer un llibre i afegir dolències. Aquí pot fer-ho, això si més no és un punt de partida. Una qüestio paral.lela seria saber com afecten aquestes patologies als catalans d'adopció.

Hem d'assumir la nostre condició de poble heterodox i sublimar els nostres trets patològics -aquest mateix escrit en seria una prova?:)- tot controlant els destructius. Potser així fruitaria el talent i més genis prototípics, com els esmentats abans, i no maldaríem per ser el què no som, cosa que ens perjudica. Pensem que el revers de la moneda és Suïssa -prototip del país equilibrat- i que la seva màxima fita és haver inventat el rellotge de cucut.

Penso si Balmes no ha estat el paradigme de català -i humà- absolutament "normal" i equilibrat. Però ser molt -tant- "normal" tampoc no és normal. Segur que no debia ser-ho. D'altra banda hi ha la qüestió que si a una persona heterodoxa o que va contra corrent se la pot considerar normal. Tinguem en compte una obvietat: les grans coses més aviat són pròpies de persones "poc normals".

Notes. L'autor pot o no pot identificar-se amb les patologies.

Seguirà aviat una tercera i última tesi, més seriosa.