Bon i místic Nadal!

Com que estaré més o menys una setmana passant per la botiga només per rebre el encàrrecs -comentaris-, transcric aquest bonic treball una mica llarg, per a llegir per entregues si cal, també com a petit present per aquest Nadal i festes, desitjant-vos-les Santes i Bones, i un Bon Any, de tot cor, a tots els que habitual o esporàdicament em visiteu i llegiu aquestes coses meves i en especial és clar, a tots els que alguna vegada heu escrit algun comentari.

La mística del Nadal

Cada religió ha fet una aportació decisiva a la construcció de l'experiència mística. Es deu al budisme aproximar la mística a la il·luminació de la ment que succeïx especialment a l'hora de l'alba i en els dies de lluna, la influència dels quals es deixa sentir sobre les persones. De la meditació s'espera l'eliminació del desig, que obri la vida al nirvana. Es tracta d'un coneixement intuïtiu i una mirada interior que ens fa vore la inconsistència del món. Hi ha moltes formes d'aconseguir la il·luminació des de la intuïció, fins a l'aïllament, el mode d'asseure's o el domini de la respiració.

L'hinduisme per la seua banda va fer una contribució important a la mística com a unió amb l'absolut i va desenrotllar les tècniques conegudes com a ioga (meditació, autodisciplina...) que porten a la unificació del ser i inclou l'acció desinteressada (karma), la devoció i l'amor absoluts a Déu (bhakti) l'autoconeixement (jñana).

L'islam va convertir l'oració en un pilar bàsic de la mística. Cinc oracions repartides al llarg del dia, en direcció a la Meca i seguint un ritual precís permet situar-se en estat de puresa i comunió amb el gènere humà, amb la terra i sobretot en proximitat amb Déu.

El judaisme va vore en la meditació que es realitza tres vegades al dia un moment d'oració i de reflexió, en el que es fan benediccions i es reciten salms d'alabança, agraïment, petició i confessió. La Torá com a llibre sagrat, que es llig i es recita en la sinagoga i en família durant el sàbbat i les festes, és el principal vehicle per a l'experiència mística.

El cristianisme s'aproxima a totes les religions mundials, en el que respecta al sentit de la mística com a il·luminació, meditació, unió amb Déu, contemplació i oració. Fins ací, cap novetat. No obstant, l'Evangeli de la Infància està ple de referències que marquen l'altre camí de la mística cristiana. Nadal significa una inflexió en els camins de l'espiritualitat que li portarà a transitar per les senderes del món, a domiciliar-se en els pessebres, ...continua aquí

Article de Joaquim García Roca que recull el número de desembre de Cresol, la revista de la Unió Apostòlica del Clero

El meu candidat

Publicat al Contrapunt

Va sortir amb el títol: estalvi i treball.
 

 Un directiu del barça a l’assemblea: “Aquesta junta serà rigurosa i austera, reduirem les despeses de protocol, fitxatges i comissions; viatjarem en classe turista i companyies low cost… i els llums s’apagaran al sortir de l’oficina”! Vaig tenir una alegria. Serà realitat? Que bo seria sentir-ho –i veure-ho– dels nostres gestors públics. El qui es preocupa d’apagar els llums per estalviar, més curós serà en despeses més importants. I és garantia de persona assenyada. Dissortadament molts trobaran que això dels llums no té importància, tal com ho comprobo al meu àmbit laboral. L’estalvi -i el treball- són, o eren, valors tradicionals del país i allò que el va fer pròsper. Res és perfecte però, ja que després algú digué a l’assemblea esmentada que pagarien sous de 400.000 euros.

En política, més que les declaracions ideològiques, prefereixo els fets i valoro els detalls. No dubtaria en qualificar com a millor gestor el polític que fes apagar els llums quan toca. Tindríem garantida una cosa tan cabdal com és la bona gestió dels diners públics. Qui em pot dir que avançar en aquestes petites mesures no seria més positiu que les grans proclames? Gonzàlez va dir: “Los catalanes tienen una incapacidad innata para el despilfarro”. Em sembla, però, que va passant a la història, i el menysteniment de la xocolata del lloro ha estat nefast.

La veritable raó del desacord Laporta-Carretero. I trailer. I afegitó.

Aquesta manca d'unitat ha estat un dels desastres més grans de la història del nacionalisme català, que és com dir la història de Catalunya, per això qualsevol cosa que hi aporti llum ha de ser benvinguda.

El perquè

A E-noticies deia Laporta: Quan vàrem contactar amb els de Reagrupament, ens en vam adonar de seguida que allà no hi havia  un duro. Cal que expliqui res més? sembla que sí, ja que sembla que ningú no ho ha sapigut interpretar.  Que vol dir que no tenien un duro? que el Laporta o els seus en tenien molts. S'ha vist mai que qui no té un duro imposi massa condicions? És suposable que qui posa els calers li toqui anar darrera? Bé, ja està explicat; el gran enigma, tantes vegades plantejat. Tan senzill com això.

Modestament he de reconèixer que això no deixa de ser una teoria. Però convençudament us dic que és la que em sembla si no la més plausible, l'aspecte més determinant. Encara que cap tertuliá bec d'or o plata no ho hagi dit -generalment lo que diran ja ho sabem abans que parlin.

Trailer: Cap vot  a l'independentisme català! Ho vaig escriure abans de les eleccions sorprès i molest al veure la incapacitat de posar-se d'acord. No ho vaig penjar i ho faré ara. Crec que l'argumentació encara és vàlida. Tanta flamarada catalanista i al final 4 mísers parlamentaris. Per culpa seva. O per culpa nostre, de ser com sóm? Recordo: Barrera, Broggi i tutiquanti que en saben també estaven per no votar-ne cap.

Nota afegida: Em debia semblar balder publicar-ho -no sé si deprés de sentir Valdero :) i Tena- i vaig esborrar-lo, amb lo que la història ha perdut un treball de fina anàlisi política:) d'aquest fet dramàtic. Asseguraria també que aquest escrit  era l'únic que hagués estat publicat denunciant la desunió, de manera tan irada com em sembla que aclaridora.


M.C. Que si naps que si cols, que si tomba que si gira...l'important l'ecologia. Recordem-ho. 

M'han censurat

Fa una mica de ràbia que després de fer el petit esforç de fer un comentari, educat, un blogaire t'el censuri.

En dos dies. Al blog d'un  professor de filosofia i filosofador  gironí -en "Cuinetes" sap qui és i també ho ha petit- jo contestava a un fanàtic -o demàgogic- de l'ensenyament públic que entre altres coses deia que els col.legis de Pedralbes no havien de ser subvencionats (sic).

L'altre. Vàrem fer una nit -pel pont- a la Garrotxa i parlarem amb un senyor molt agradable que resultà ser el pare de Joan Boada d'interior  -quan m'ho va dir em vaig quadrar:). Em va parlar de l'honestedat del seu fill -els pares...- i quasi el vaig veure com un sant laic, o més aviat ateu. El cas és que em ballava pel cap que algunes bestieses havia dit. Vaig buscar-ho i efectivament. Mireu que diu: "l'església va exercir el lideratge en la repressió i assassinats del franquisme"sic; "les catedrals haurien de destinar-se a espais associatius" sicsic, i m'aturo. Bé s'em va ocòrrer comentar-li la conversa i això...i censored.

Un republicà i l'altra mig comunista. Vaja adalids de la llibertat: "aquests arguments són perillosos i esgarriacries, fora". Com es podria defensar des de la filosofia o l'ètica aquesta censura?

De fet, tot i que no m'agrada que em tapin la boca, em sento a l'hora cofoi  -m'ho agafo així- de veure com puc arribar ser de perillós:)


Notes disperses:

Tot i que no vaig a molts concerts, diria que pocs grups aconsegueixen aixecar la gent de les cadires ja a les primeres cançons, com ahir  Kool the Gang, acompanyant a la meva funkarra dona. Música i espectacle previsible, però no per això menor i exent d'alguna sorpresa. Artistes que buscaven el contacte amb el públic, pujant al galliner, fent sortir un noi i noia a ballar -el noi, un crack del  hip-hop del grup Brodes bros, amb qui parlàrem a la sortida.  Amb un final amb el grup titular donant la mà a les fans una bona estona, podent fer fotos a un metre, etc. Gent encantadora.

La veritable raó de la no unió Laporta i Carretero en el pròxim post.

M.P. Tornados i inundacions tropicals ja al sud espanyol. Lo prioritari és la lluita contra la desfeta ecològica.

La seguretat en un mateix

Després d'escriure el post anterior vaig pensar: Se m'en va l'olla, com el Sostres, amb la seva prepotència? Cal opinar tan taxativament? Però "diligent la Providència" em va fer sentir en Pedro Ruiz i  l'Om: "Estàs molt segur de tu mateix, no? Pedro: Sí, perquè estic segur dels meus dubtes." Crec que és això. He passat mitja vida donant-me-les de menys, més que dubtant em sentia sempre abassegat per tanta gent com parlava, amb tanta seguretat i superioritat. La majoria errats. Permeteu-me que ara faci la pau. En quant que el criteri ajustat és qüestió de minories -o dels que saben d'allò que parlen- no faig res més que coincidir en Unamuno i tants. I tot i amb això hom s'equivoca! Però d'allò que vegi i comprobi clar i inapel.lable no tinc por de fer-ne bandera. Tampoc són massa coses, no us penseu.

M.C. Podem parlar de tot, sapigueu però que l'únic inaplaçable és la lluita per la supervivència del planeta.

Quatre pobres reflexions i una gran primícia. I una pregunta bastant pèrfida per alguns

Tenia més coses, però davant l'empatx, deixò aquestes quatre cosotes personals.

Ja que dic personal i com a motiu de confiança afegida, esmento la satisfacció de llegir que el dia de les eleccions -i suposo que més dies- el nostre futur president va anar a complir amb les seves obligacions o devocions religioses. Com Obama!  Un bon senyal, no ho dubteu. Zapatero no hi va:) -ni voldria que ningú hi anés.

Espero gaudir amb el L. Tena, no ho crec amb el Laporta; espero veure com anirà lo dels pactes, contradiccions, desafiaments de l'ambigüetat.

Mas no podia començar pitjor: el primer que ha dit és que treurà Medi Ambient. El segon que en destaco és quan veient-se-les venir diu: Catalunya l'aixecarem entre tots. Home, així qualsevol.

Dada positiva: El sostre electoral de Ciudad'anos. Recordo que Barrera va dir quan va entrar el Partido Socialista Andaluz al Parlament català: Ja sabem quans estrangers hi ha a Catalunya. Amb els de Rivera no sè si en podem dir estrangers, enemics, autoodiats...

Pregunta pèrfida, teoria peregrina

S'em va ocòrrer preguntar-me si una cosa que ha ajudat a la baixada d'ERC és que les noves generacions sobretot, la veuen com una cosa rància, de resonàncies dels anys 1930, vull dir menys atractiva i "moderna" que S.I. o que el ianquicisme de Mas. És així?

Particularment penso que els qui han votat Esquerra Republicana l'han votada més per esquerra i republicana que  per catalanisme. Bé ho penso i a més els dirigents sempre deixen lo d'independentista en darrer lloc.

Personalment

Bé, no sé si havia explicitat que votava Carretero. En Criteri sempre amb la minoria més absoluta e incompresa. Ja sabeu que no tinc predilecció per les masses, però tampoc per estar tan sol :( Això no vol dir que no tingui raó, ans el contrari, que el seny és cosa de pocs. I no dubteu que si Carretero s'emportés les masses...segurament que en fugiria. No pas per elitisme. A Mollet: 111 vots -és clar que és un Mollet. Bonic número. De derrota en derrota també es pot guanyar però la lluita és innecessàriament llarga.

Trailer de primícia: 

Informaré el perquè de la manca de candidatura Laporta-Carretero. Només a les vostres pantalles!!!

30 ANYS MÉS DE PARAR EL COVE? (i 10 titulars més, no condicionats) I EL MEU TITULAR DEL 0-5

Titular del 0-5 a baix

30 ANYS MÉS DE PARAR EL COVE?

30 anys més d'aguantar que ens venguin com una victòria 4 sardinotes que puguin portar de Madrid. (si no fos una grolleria diria que també 30 anys més de parar el cul). No vull aigualir la festa

dels nacionalistes de CIU, però per a mi el nacionalisme és quelcom més ambiciós.

Algú no m'entendrà. Per tant explico: parar el cove és "poner el cesto". En tot cas algú haurà de demostrar si el que hem fet durant trenta anys no ha estat poner el cesto per a què l'omplissin fins on els sembli a ells.

CIU DISFRESSADA DE SOBIRANISTA I PP D'ANTIIMMIGRACIÓ SÓN ELS VENCEDORS

Amb aquesta tàctica s'ha impedit més presència de l'independentisme i assolir l'objectiu compartit per tots. Complert: l'esgarria cries Anglada no entra. Hi ha hagut un acord implicit de tots en presentar un PP xenòfob i ell que ho assumís ambiguament i li ha anat de conya. Però que no ho heu vist tot això? M'han dit que durant mig hora a la tele hi havia: PXC:3 escons. Cap tertuliá hi va dir res!

MADRID SATISFETA PELS RESULTATS

Ho deia Carretero a Mollet "A Madrid estarien contentíssims amb un parlament ple d'autonomistes. I diran: "no escarmenten, fotem-los una mica més que no reaccionen."

EL MILIÓ DE PERSONES AL CARRER ES TRADUEIX EN 4 INDEPENDENTISTES ELECTES

I deixem-nos de presumpcions sobre si a un o altre partit també n'hi han.

EL 2014 NO SERÀ POSSIBLE

  

Ho serà algun dia? Ho voldrà el poble català algun dia?

Sí, és cert, els titulars estan fets en clau catalanista. És com m'ha sortit i suposo que deu ser l'eix central. Més que el "debat" dreta esquerra.

Intueixo que el meu descaro, el descaro dels independentistes no s'entén i fins i tot pot encara escandalitzar. No sé si és més sorprenent però la capacitat de la gran majoria de catalanistes d'aguantar els cops, el seu optimisme, en fi...

Seguiré amb algunes coses, com d'habitual amb alguna heterodòxia.

EL CAMP NOU CANTA, EL MADRID LA BALLA

Crec que lo més rellevant del partit fou la manera que el Barça feia ballar el Madrid. En bona part del partit això es va produir de manera tan  excelsa futbolísticament parlant, com no havia vist en un partit d'aquest nivell. Aquells tocs a la primera, aquelles esperons, aquelles pilotas al buit,...Casillas fins i tot em va fer pena. La cara de Mourinho ho va compensar. Aquest tio enfonsarà encara més el Madrid.

Davant les eleccions. Missatge institucional de El Criteri

Algunes coses -en pocs dies- que encenen la sang d'un català i que faran decantar el vot de molts. (text refós, no tan institucional com calia)

Fets 

Lo del Restaurant engegant i insultant Àngel Colom i acompanyants per qüestions de l'idioma.

Que per allà baix treballant vint-i-tres dies cobren -els ho paguem- tot l'any.

Els petards quan perd el Barça.

La sentència declarant la pèrdua de condició d'idioma preferent del Català -difícil de redactar, vatúa l'olla!-

Els Riberas, Cajas i cajons que ens toquen els dallons. Enemics a casa que vomiten odi cap a tot allò nostre i la bilis que guarden.

L'última, a la tele, un llampant empresari "d'aquí" diu: "A mí Cataluña no me ha regalao na!" Demagògia molt extesa del més baix estil i talla. Qui diu que regalem res aquí, a part el dret a viure millor? Vull dir a fer més calers.

Altres inclourien l'anticatalanisme dels mitjans audiovisuals de Madrid, cosa que se m'en fot a mi. Que bordin, en no sintonitzant-los, arregla

No acabariem, si afegissim l'expoli, el menyspreu,...

El desinflament

Però, quina il.lusió ens ha de fer i hem de tenir en  un país de tan baix to moral general? A Barcelona es fornica al carrer i ara tenim el bordell amb més putes  d'Europa. Líders també en delinqüencia i SIDA.

Barcelona: capital europea de l'anarquisme incendiari i desordre. Hi ha tan autoodi (o què?) que cremen fins i tot quan guanya el Barça.

Aquesta campanya vergonyosa i manipulada -llarg d'explicar-, i la frivolitat de tants, ridícul planetari.

I la nostra condició de societat estúpidament antipapista i més malaltissament teofòbica del món? Bé, potser ens supera la gran Albània.

I la nostra inèdita ecofòbia, capaç de desgraciar la meitat del país per l'economia? I l'acarnissament contra la pagesia?

I aquest relativisme i baix to moral que supura arreu? I aquesta ignorància, tan sovint ilustrada; el materialisme, la frivolitat? Tot això és més extès que enlloc.

MALGRAT TOT,  de la mateixa manera que uns -residents aquí- no saben o volen, per raons de sang o llengua. deixar de voler ser espanyols, jo no puc deixar de ser catala.; malgrat  tot, m'aferro a un bri d'esperança. Vull creure possible una altra renaixença -ni que sigui mínima- dels valors i  dels catalans de tremp d'altra hora; de tot allò que ens fa ser diferents al món, allò que ens fa ser. Per això, perquè crec en els drets dels pobles a conformar-se votaré i us demano que ho feu, per la llibertat de Catalunya. El status quo amb Espanya sembla ja quimèric.

Comprenc com ningú -ho palesava aquí- el dilema del català d'ascendència forana, ple de dubtes. El comprenc més que als cagadubtes de socarrel catalana.
Cadascú estigui amb pau amb la seva consciència...(igual la consciencia també es una cosa relativa).

Els comptes els més clars possibles, això sí. Clar com el que he expresat aquí.

Estic un pèl absort en aquestes qüestions i aviso als companys que temo que estaré una temporadeta que bàsicament només escriure i comentaré sobre la cosa política o com s'en digui això, tot sabent que és una pèrdua de temps. O no.

La más curiosísima -o mayor- muestra de nacionalismo que vieron los siglos

És cosa digno de estudio.

És aceptable, desde la lògica, cuidado, que un funcionario relativamente bien situado, empresario o persona de condición econòmica boyante de ciudadanía catalana sea refractario a la independencia y sea favorable a esa gravosa dependència del Estado Español. A esos profesionales privilegiados no les "viene de un palmo" hacer un sobreesfuerzo fiscal para atender a comunidades subdesarrolladas -obviando a los sectores necesitados de Cataluña-. Bien -bien mal-. Pero que un trabajador en Cataluña, o parado, o con problemas econòmicos,  o asistido por Caritas, esté dispuesto a dar -o a que le quiten- lo que casi no tiene para él,"solidariamente", obstinadamente y "ad aeternum", movido por el patriotismo y en aras a una España más que unida pegada, és una cosa incomprensible y quizás la mayor muestra de nacionalismo que vieron los siglos. "Contribuyamos, paguemos! para que por muchos años podamos  unidos contribuir y pagar para poder contribuir..." 

De fet això seria curiós si no tinguessim en compte la desinformació i manipulació a que està sotmesa la població. La pobre "inocencia de la gente". I les poques ganes de pensar.

Odioses,absurdes, pèrfides reflexions? Doncs que algú ho expliqui perquè segur que ens perdem alguna cosa.

El post va en castellà per si algú vol pastejar-lo, tot i que també va pels catalanoparlants botiflers  o porucs catalanoparlants.

  
Trailer: Darrer post electoral. Per què toca votar sobiranisme i per què ho faig absolutament desinflat.

Preguntes pèrfides d'utilitat nacional

No sé si algú les ha fet però la resposta no l'he sentida mai.

Preguntes

Fa un segle (?) que estem abocant un bona part de la riquesa dels catalans en forma d'impostos cap el sud -i el mig?- peninsular. Fins quan hem de ajudar, mantenir, ser "solidaris"? Per les traces que porta diria que "in aeternum".

Quina mena de catàstrofe, quin desastre natural han patit per a què necessitin tanta ajuda, per a què no es puguin valdre per ells mateixos, viure de la caritat? No és caritat? Per quins sets sous tenen dret a tenir la mateixa renda per càpita quan lo que produeixen no ho fa possible? Com es pot explicar que les inversions públiques per habitant superin les catalanes? I els dentistes gratis.

Tot i que tingui la meva opinió, no són preguntes retòriques, -incòmodes segur-, per tant m'agradaria que aquells qui es declaren solidaris, segur que tots ells sants varons, em facin veure lo egoïsta que sóc. I si no, que serveixin aquestes reflexions com argument per aturar la injustícia que personalment m'aclapara.

Trailer No tenia a l'abast el text del post següent: Sobiranisme desinflat. Catàleg d'anims i desànims. I l'acte de nacionalisme més gran que "vieron los siglos".

A qui heu de votar o qui votarà què. I contra el vot en blanc.

Ho plantejo a grans trets i centrat en l'aspecte identitari -que desenganyis el lector- és el que pesa més, a tots cantons! Certament no tant en aquestes eleccions, on juguen variants noves. Agrairé a qui  hi digui la seva o qualsevol matisació.

El nacionalista que considera que no és temps o no té ganes d'esmolar les eïnes... CiU

El sobiranista que considera que és temps d'esmolar les eines i té paciència per esperar que trobin ja la pedra d'esmolar...ERC

El nou sobiranista que no es trenca massa el cap i creu en carismes, etc Solidaritat Catalana I.

El nou sobiranista de vot més seriós i exigent...Reagrupament
El respectuós amb el fet català però amb tics castellanitzadors...Nebrera

El que vol una Catalunya mig espanyola...PP

El que no li preocupa massa ser una Catalunya mig espanyola...PSC

El que no li preocupa massa ser una Catalunya mig espanyola però tampoc cap altre possibilitat...ICV

El que està per una Catalunya mig espanyola i europea -vull dir blanca-...Plataforma per Catalunya

El que vol una Catalunya castellana...Ciudad'anos

I esmento també

el partit de qui que creu que la vida és un carnaval -ultrarelativista- diari...la CORI

el partit més necessari i urgent: arreu està dispers, silenciat i diuen que potser son rojos en el fons, per la qual cosa no els votarem...els PARTITS VERDS. D'això el món en pagarà una factura immensa, si és que tenim efectius per a pagar-la. De fet, algú ja ho està pagant, com són el bestiar de zones àrtiques i molts agroramaders afectats de noves plagues o sequera.

No pretenia el toc ecològic, a més a més a la majoria del lectors s'els enfot i altres no s'ho creuen i es refien dels que diuen que això és alarmista en lloc d'alarmant.

,

El vot més absurd

Allò que la lògica fa evident que no s'ha de fer mai és votar en blanc, ja que:

Arguments contra el vot en blanc, des de la lògica

S'ocuparan igualment tots als escons. Ni que votés el 90 per cent en blanc.

Els partits n'estan encantats

Afavoreix als partits que n'estan més encantats

A l'hora del recompte el blanc és ignorat, compte com a participació i refrendament a "ells" !!

I ara no hi ha excusa, ja que ara hi ha la possibilitat de votar la candidatura dels Escons en Blanc, que amb aquests si que veuriem els escons blancs, buits..
I ara no hi ha excusa. Hi ha, amb possibilitats de fer soroll al menys, freakis, populistes,Nebreras, animalistas...

Si estàs emprenyat amb "ells" i els vols fer emprenyar...no vagis a votar.

Perquè et creus que fan tantes crides a la "participació"? Santa inocència.

Un anàlisi no sé si exacte però políticament eclèctic.

Trailer: ara no el tinc a mà però em sembla recordar que és bastant bo

Converso amb Carretero. Informacions molt informatives. I trailer.

Mollet. Vila més catatònica que catalònica. Ve al Carretero i arreplega unes 50 persones i moltes de fora. Alguns ex-ERC.

Destacats de la presentació

Ruth Carandell comença. Un discurs molt correcte. Carretero, tot i que no és un fenòmen de l'oratòria -ni això vol dir res- fa una xerrada amena, amb anècdotes i reflexions interessants: el retrocés de la llengua; què més cal que ens facin per a decidir-nos a optar per la sobirania? o bé: Imagineu-vos que torna a sortir un parlament ple d'autonomistes. A Madrid pensaran: estupendo, no reaccionen. En lloc de fotre'ls-hi un 10 ara els fotarem un 20. O també: ...aquelles persones grans, porugues,  que diuen: oh, la independència, ja m'agradaria, si només calgués pitjar un botó. Jo els dic: és molt fàcil, tant com agafar una papereta i votar, no cal que ningú ho sàpiga. A les preguntes li dic -resumeixo- que al fullet que han repartit hi ha una cosa que manca i una que sobra. Li manifesto l'estranyesa que aquestes alçades prediquin "més consum" i també que no hi ha en cap dels molts apartats un que parli de medi ambient. Aquest és un punt flac de Reag. i de tots, és clar. Fins i tot va frivolitzar, dient que no es posarien fulles d'olivera al cap per semblar verds.  Li vaig dir que el debat era molt feixuc (asterisc) i que: cal consumir allò que cal i prou, i que en el fons, allò és lo que vol sentir la gent: consum, creixement, desemvolupament, etc. Al sortir na Carandell em va remetre a l'apartat ambiental a la seva plana. Jo li vaig dir bromejant que no cal que s'hi capfiquessin massa, que això els hi donaria quatre vots.

Conversa

Al sortir, al vestíbul,  vaig adonar-me que tenia Carretero -cigarreta en mà, apagada-  al costat, xerrant amb un jove, -sense buscar-ho doncs- parlo amb ell, bé parlava bàsicament ell, com a protagonista que era, però sincerament dic que s'el veu molt interessat en captar lo que diu la gent. L'ego que molts li suposen no li vaig veure -massa-, en la conversa el vaig trobar una persona prou propera.

Va dir que potser no hi ha tants indep. com sembla i que cal treballar els sectors humils aliens al fet català. Vaig dir: No sé qui ha dit que la independència la faran possible els Manolos. I digué: vaig ser jo.Li vaig dir també: A Macià (?) un dels seus li digué: "Desenganyeu-vos president, de nacionalistes en som quatre gats", per a després esmentar el prosobiranisme per raons pecuniàries -així li vaig dir al Colom als anys 90 -i em sembla que em va fer cas a la campanya. C. va parlar de la necessitat també d'el sentiment cosa que jo vaig manifestà òbvia i necessària en qualsevol "gesta".

Llavors lo típic, Laporta, Tena, etc -accident històric, li dic- Resumint: Reag. foren els primers i Laporta això no ho tingué en compte. Li oferien el primer lloc però Solid. volia la dissolució de Reag. Altres militants em qualificaren -tradueixo-  L. Tena de marrullero. I aquí he de dir, pragmàticament però, que contra la bèstia centralista això ens aniria bé :) Explicà la seva marxa d'ERC, i que si hi hagués romàs ara dirigiria un Institut X vivint com un rei. Ja en acabar el vaig felicitar per qualificar d'idiota la postura dels dirigents crítics amb la postura del Papa.

Em sento incòmodo parlant dels físics masculins, però -si altra cosa hom li nega- trobo que en Carretero és potser el de físic més agraciat i elegància.

El consell de comiat que vaig donar al candidat amb qui vaig xerrar després -de S.P. Vilamajor- és que  potser tant com convèncer de les bondats de la independència, cal fer-fo de les bondats de votar-los a ells.

Corol.lari

No sé si Reag. és la opció sobiranista més efectiva, pràctica, carismàtica etc. però és la que trobo més seriosa.
 

(asterisc) Qüestio urgent

Crec que és inaplaçable que algú faci palès i demostri amb un parell de frases prou entenedores, assimilables, a la força descolocants, que predicar més consum és una barbaritat -i tothom ho repeteix-. Jo no puc estar per a tot, però ja m'hi posaré algun dia.


Ara m'adono, vet aquí parlant de política, jo? Però no, això no és política, encara que ho sembli. 

Trailer: Per qui s'ha de votar


Per a la gent que vingui de Reagrupament: aquest blog és profundament seriós, per això de vegades hi ha humor. Els comentaris al.liens a la qüestió no són d'humor surrealiste sinó d'un parell que els ha donat per a tenir-se-les aquí, potser per fer boicot al post.

Un hoste que es porta el pa, i trailer important

 Per acabar el cicle papal penjo l'article del Contrapunt.

Comprenc que hi hagi persones a qui la visita de Benet XVI els desperti el mateix entusiasme que despertaria a d’altri la visita d’un aiatolà. Ara bé, centrar la crítica a la visita en el dispendi econòmic que representa és d’una barra i cinisme inaudit, i pretendre que la gent s’ho cregui és un insult a la intel·ligència –de fet molts s’ho creuen, però. Em nego a creure que els crítics no s’adonen del ressò planetari que tindrà el país i com de cara resultaria una campanya publicitària tan gegantina. Sense l’aportació de l’Església la despesa seria l’equivalent a dues cigarretes per català. En un moment trobaríem infinitat de despeses públiques inútils pel cost equivalent de la visita.

Resulta tragicòmic veure tanta gent d’ínfima talla intel·lectual, però sobretot moral, donant lliçons i criticant –i insultant– el Papa; dramàtic trobo que els sindicats i partits que al franquisme foren aixoplugats als despatxos de les parròquies ara ho agraeixin així. També protesten pels talls als carrers. Amb el famós sambòdrom ambulant de l’Hereu també? Esperem el rigor dels mitjans i que se centrin en allò essencial, que seran les paraules del Sant Pare.

Resumint, amics menjacapellans, val més guardar pietós silenci si no voleu quedar en evidència i estar agraïts pels beneficis –relatius, ja ho sé– com poden ser una encara major afluència turística. Sia benvingut, doncs, el Papa i sobretot escoltem-lo.

Al costat de l'article hi havia, amb fotos incloses, sis persones del carrer, opinant -més aviat repetint com lloros- negativament de la visita. Van quedar molt progreguais. S'avergonyiran? Bona senyal si sí. L'únic a favor era un mahometà, com era previsible.

Trailer

Carretero a Mollet. Hi converso. Crònica.

Ah, ja sabia perquè demanava jo rigor als mitjans i que se centressin en les paraules del Papa: el centre i focus han estat per ells....................les monges que tenien cura de l'altar. 

El Papa és un provocador i tres cosetes potser originals. I la clau de volta de tot.

Sembla que com si pluja fina hagués passat i netejat una mica aquesta ciutat desquiciada i que l'esdeveniment hagi donat llum i enteniment a la desorientada i manipulada plebs i als opinadors . Passarem ja del fanatisme anticlerical  al diàleg ? Jo també he apaivagat la  meva  -santa- ira. Barcelona no m'ha decebut. No ha passat res d'allò que molts temíem  i pels gais disfressats de la catedral, amb tota sinceritat us ho dic, sento una llàstima immensa, com no sentia fa temps.

Apunts de la visita 

Els veïns han sobreviscut a les penoses, gairebe insuportables condicions imposades.  Estic segur que la mateixa massa massificada de gent indignada haurà gaudit i vibrat amb l'esdeveniment, que així és el vulgo. I segur que els qui coneguin la vergonya s'avergonyiran de les animalades que van dir i creure.  Excepte aquesta cosa del Bolaño tothom estava molt manso a les tertúlies, em poques ganes de tornar a fer el ridícul.

Quan veia el magnificient monument -com vaig gaudir amb la cerimònia- pensava: quins spots, un darrera l'altre! de les decenes de milions que ho veuen una majoria dirà: hi he de ser-hi algun dia! (ja hi cabreu a Barcelona :)? No salto d'alegria, no us cregueu.

Com es debia sentir aquella colla de menjacapellans a primera fila, escoltant la paraula d'Aquell i d'allò que rebutgen? -alguns ho rebutgen abans que res. Quina papereta, renoi! La cara de Benach en un moment que l'enfocaren era d'autèntic fàstic -o ho semblava i perdoni: mueca i mirada a terra de trascantó.

Un moment emotiu: Una senyora madura que explicava, amb llàgrimes els ulls, l'emoció d'estar prop del Papa a S. Joan del Nen Déu. La seva filla amb síndrome de Down l'abraçava consolant-la. Aquestes coses són les que la bèstia sacrílega -encarnació del mal?-  vol fer desaparèixer.

En fi, que el catolicisme és ben viu, per a sorpresa de molts, i s'ha palès la necessitat del diàleg. Algú el rebutja? Ara que ha fet la crida a la reevangelització,  només em resta doncs que convidar-vos a retrobar-vos, a retrobar-nos en allò que us van ensenyar els vostres pares de petits. I a qui la seva mare no li hagués ensenyat el Parenostre, que l'aprengui. Borges: si mi madre me enseñó a rezar el Padrenuestro, seguro que és bueno.

Apunt Gonzalez Norio i la clau de tot.

Parlant d'avortament, UQF. És un tema que em ve gros, ho reconec. Només relato l'anècdota. A la Noria van parlar si una paridora de 10 anys ha d'avortar. Surt una que havia estat mare als 14 anys i li pregunten:

Period.Tu hubieses abortado? 

Mare. Sí.

Altra period.Però ahora, pensándolo ahora.

Mare. Ahora n..

Jordi Gonzalez, amb vehemència. Publicidad, publicidad, publicidad! (amb tot el morro)

El tema clau en sociologia és la manipulació de masses. Jo la detecto però  en sóc ignorant. Que algú en faci cinc cèntims!!

La cita no és exacta. El secretari del Papa: en aquesta societat hedonista, consumista...les paraules de Sa Santedat són una autèntica provocació. 

Ce ça voilà.

Serà Barcelona de nou vergonya de Catalunya? Quan el mal i l'idiotesa van plegats

 Continuo "mullant-me", nedant contra el corrent.

Tremolo amb la visita del Papa, Quina en faran alguns? Els mitjans públics catalans ja començan a deixar intuir com serà el tractament de la visita: conyeta enfoteta de pati de col.legi i conyeta amb mala llet. Especialitat de TV3 i algun graciós de RAC 1. D'altra banda cal agrair les altes instàncies del país que hagin fet una crida -des de postures "roges"- al respecte al pontífex. De la premsa no sabria que dir: volen i dolen.

El rídicul i la vergonya ja fa massa temps que l'arrosseguem: guanya el Barça i el centre destrossat; o les fornicacions a la via pública -sense comptar amb la fama, que he constatat, de ciutat de xoriços. De fet podríem recular a la Setmana tràgica o quan el 36 el món s'esgarrifava amb aquella Barcelona de sang i foc -i és clar, només ens van recolzar les Brigades Internacionals-.

El súmmum ha estat -proclames i idioteses diverses a banda- la vaga de transport públic convocada pels sindicats anarquistes i em sembla que CCOO per fotre als catòlics, il·lusionats per la visita. Que miserable pot ser el ser humà! Que immensament cretí! Em confesso emprenyat. Un amic apanyò em va aconsellar que no em fes mala sang. Bon consell però vull mantenir el punt crec que just de capacitat d'indignació per a no ser una orxatera -recipient-. Però tot i això, els boicotejadors no podran pas amargar-nos la vida, perquè l'alegria de creure...(continuarà)

Hi ha una part de la plebs que com brau furiós i amenaçant ens brama, una altra bela com ramat de xais sense nord o perquè els braus bramen, i jo, com més bramen i belen, més sé on i amb qui he i no he d'estar, i més qui sóc em sento. Potser també bramo jo, però no belo.

Entre la CNT, intel.lectuals bords, calumniadors,  ànimes de canti en general i Benet XVI,  VISCA EL PAPA!

A contravent 

perquè els teus dies siguin meus

a contravent jo aniré fent
a contra mala gent jo aniré ferm
a l'encontre del temps
perquè els teus dies siguin meus
de mica en mica jo aniré fent...

(Ocults) 

Vindran dos posts més, un l'article propapal  al Contrapunt. 

Haureu notat l'energia que dona l'indignació:)

Als dos pastposts trobarà el nou lector claus crec que interessants.


Puntilla i descabello, tres informacions més


M'acabo d'assabentar que el nou diari ARA rep una subvenció que dobla els calers de la visita.
Que el pobre noi de l'Herrera dient que algú chuparà amb la visita del Papa.
I que l'associació aquesta laïcista rep 400.000 Euros del tripartit, que suposo que els gasten també fent les samarretotes, apart  de tiberis.

Reflexioni el lector. I sobretot, que no s'escandalitzi de coses que jo digui sinó d'allò que passa.

Reivindico el dret a emprenyar-me...i bramar. N'hi ha que s'encenen amb el futbol.


 

Converso amb el cap pensant i estratega del sobiranisme català

Mercat Vell, la setmana passada, a Mollet, entrada escasa, cosa que demostra l'apatia del meu poble o potser d'arreu. Pensem que és el partit del Laporta.

Primer va parlar en Valdero que ens demostrà la ruina econòmica de la supeditació a Madrid. Inapel.lable. Després en Lopéz Tena reblant el clau i explicant els passos per assolir la sobirania.

Varen informar que el concert econòmic -CiU- és anticonstitucional; que ja cap polític català veu que la cosa amb Espanya pugui anar mai bé -en privat-; que de Madrid no tindríem cap recolzament, en un procés sobiranista, ni dels progres; que la casta política establerta està a la cacera de Laporta; i ens aclarí una qüestió important: els polítics de la Generalitat cobren més que cap perquè així els tenen callats...i contents. "Poca responsabilitat i un grapat de calers".

Al col.loqui, tot girà entorn el mateix: calers i processos,  i allò no es va tocar.. Conec Mollet i estava segur que ningú li preguntaria per allò: la manca d'unitat electoral amb Carretero. Aquest dia no tenia ganes de significar-me, com sempre -o potser era covardia-  i preguntar-ho jo. Massa que vaig parlar potser. Va ser després en petit comité, fumant una cigarreta a la porta  amb L.Tena quan va sortir el tema. Confesso que no era plat del seu gust, fins a tot es va mig indignar quan li vaig retreu-re que els dos líders parlen d'antepossar els interessos del país -fins i tot retirar-se- i ningú ha cedit, pel bé de Catalunya. Va defensar la posició de Solidaritat, també la seva democràcia interna, dient que Laporta no n'havia imposat ni un de les llistes. amb accent valencià: Et creus que el Laporta fa les llistes? digué LT. Contesto: No perquè hi ets tu pel mig -rialles-. I aixó lliga amb una dada important  i que segur que no la sentireu enlloc: L. Tena és valencià, molt: tralla i traca pura. I notari i ex membre del CGPJudicial!! Ell hi posaria allò que als principatins ens manca. I ara penso que no només pebrots, sinó coneixements de lleis. Quedi clar que no sé que faré i que el que es mereixerien és que ni Laporta ni Carretero tinguessin cap vot. Però la situació amb Espanya i l'indignitat de Catalunya ja ha arribat massa lluny i potser caldra triar-ne un. També ERC vale, pels tradicionals, i sempre que deixi de fer el ximple. El gran dilema és fins quan la via gradual de CiU serà tolerable, o si ho és encara. Cal ja deixar fora els complexos.

La nostra contradicció

De perquè em moc entre la incomoditat d'una Espanya política -no em refereixo al poble, ignorant però fins i tot no li nego certa noblesa- que ens expolia i anorrea, i la d'una una Catalunya que avui em resulta detestable en moltes coses. En parlaré aviat  amb quatre exemples i reflexions.

Nois, aviat serà qüestió de decidir-se

La visió de l'enllaç de sota  a alguns els hi fara mal de ventre, o a l'anima, en tant que cruïlla identitària existencial -o així- , a altre els exaltarà; a algú ni fu ni fa?  Als que juguen a la puta i la ramoneta, i al país en general servirá per a visualtzar que un camí s'ha encetat i més aviat que tard caldrà decidir-se a decidir. Sigui com sigui  dubto que cap català romangui  insensible  a la  cinta i no s'hi senti mínimament reflectit. Predic que la cinta es convertirà en símbol i que encetem un moment històric. La força de la música i les imatges traspua la força d'un sentiment, compartit molt, poc o gens. però real com  la  nació mateixa...o el que queda d'ella, i jo m'entenc.  Ara podeu clicar.

Els sentiments són una cosa molt personal i per tant no cal que comenteu si no...d'allò, Ja ho fareu més endavant, després de la publicitat. En tot cas la presa de posició al moment del vot no ha de ser ni serà per a raons sentimentals, sinó per dignitat...i peles, tal com demostrava, i ens comentava  després en petit comité, el cervell -penso- de la "qüestió". Deia també que ja no hi ha cap polític català sensat que en privat negui el desastre de la supeditació a Madrid. Tot plegat lliga ,n 'informaré en un parell de posts més.

Ja sabeu que sóc un ingenu i penso ara que potser el video només agradarà els dits nacionalistes  -d'espardenya, ja sabeu- i que el país potser més que el folklore que s'hi veu, estima més la rumba gitana barcelonina. El temps dirà. Ara comença.

Enteniment begut? i pregunta pèrfida. I Trailer!

Arran l'assassinat de la jove empleada bancària de Cambril, Mar Serna va dir "que era un accident"(?). Allò que va destacar més però va ser que havien reduït els accidents laborals (sic). Bonic consol per a la família. Per a reblar el clau va venir a dir que els responsables també ho eren els caps del banc, que no vetllaven prou per la seguretat. Cap paraula de condemna als assassins.  Tal com us ho dic i em sembla que vaig sentir bé. O ella o jo anem molt perduts. Sincerament, arribo a tèmer que la rara avis sóc jo. No demano l'estaca per l'estaca. És molt demanar una mica d'ordre i seguretat a qui pertoca garantirla?

Més tard, una pregunta pèrfida a afegir, que aquesta vegada ens va ser formulada a nosaltres. Comentant la jugada, un va dir: "Imagineu-vos que sou el pare o la mare de la noia, o l família del joier. En aquestes circumstàncies no votarieu l'Anglada?" (tal com raja).

Després d'escriure això he vist -alleujat- que hi ha enrenou i sorna amb lo de Serna.

Trailer: He parlat una estoneta amb el -podríem dir- "cervell" de l'independentisme català. Pròximament.

Breus apunts de Ballarin, Niño Becerra, Ventdelpla i Infidels

Tinc tres coses més o menys meditables arran de coses dels mitjans.

El slogan de la sèrie Infidels -per les opinions sentides es veu que va de sexe i banyes- diu "Obre les portes a totes les relacions". No cal ser un linx per llegir "obre't de cames..." Algú sap el perquè del slogan? perquè de gràcia, gràcia, no en té. Tan poca com diuen que té la cosa.

Dubto però que Vent del Pla tingués més gràcia.  Confesso que -per l'ambient de poble que tenia- la seguia...fins que aviat em vaig cansar d'aguantar tanta inversemblança, moralina progre, però sobretot perquè l'humor i l'enginy hi era quasi inexistent. En fi, com amb tot lo de Benet i Jornet. Alegrem-nos que ha acabat.

Tot i que tal com va dir la majordona mossèn Ballarin és un home difícil, per la seva rabiosa independència; amb un punt d'autosuficiència potser, és savi i murri com pocs. No tot el què diu va "a missa" però faríem bé d'escoltar-lo, a manca d'altres savis. Em sap greu esmentar de nou el pobre Punset, però entre el programa dedicat a l'un i l'altre no hi ha color.

Va fer molt bé en Fuentes a Cat Rad de recordar Niño Becerra arran dels disturbis als carrers de França. No és pas ell el malastruc que ha portat amb les seves prediccions els desordres als carrers. Els culpables són precisament els que més l'ataquen. Manin o no, compte.

El gran oblidat.

Publicat a Contrapunt 

L'agost de 1810 va néixer a Vic Jaume Balmes, ara fa 200 anys. A la commemoració del seu primer centenari hi era tothom; hi havia fins i tot representació de la Casa Reial,  en aquest bicentenari de Balmes quasi res he vist enlloc; a Vic tot molt escadusser i fins i tot l'Església ha deixat perdre l'oportunitat de reivindicar un dels més grans dels seus.

Balmes, que ha estat segons Pla el nostre més gran filòsof -"tan li fa dir com no dir"- i quin pensament planà sobre l'esperit de l'obra planiana; Balmes, el capellanet que va anar a Madrid a arreglar les Espanyes i quasi va estar a punt d'aconseguir-ho si no li hagués estat boicotejada la seva solució succesòria, en la qual cosa està l'origen dels posteriors problemes polítics i guerres de l'estat espanyol; Balmes admirat per papes i la intel.lectualitat europea; primer defensor -de manera activa- dels drets dels treballadors; creador de l'apologètica moderna, i sobretot: el màxim representant de la filosofia entesa com a eina pràctica i útil en tots els camps de la vida de les persones i la societat.

En un capítol de la seva obra cabdal El Criteri explica, per exemple, de manera pràctica i genial com determinar les aptituds naturals d'un estudiant per evitar "la gran dissort" vital de dedicar la vida a quelcom que no li és adient.  També diu coses com -valguin com a mostra-: "El poble entén més aviat el llenguatge de les passions que el de la raó" o ""Determinar la forma de govern més convincent per a un país és trobar el mitjà de fer concòrreren un punt totes les forces socials; és trobar el centre de gravetat d'una gran massa per a posar-la en equilibri". No sé si és obvi, però que ben dit. Ara farà dos-cents anys. 

Crec que l'oblit i menysteniment del nostre pensador, de la nostra inteligència més preuada podria donar una idea de la mediocritat de la que ara impera. El meu particular reconeixement ja li havia fet anomenant El Criteri al meu blog. Llegiu-lo. El llibre vull dir.

Sobre la "ciència" i el misteri (amb alguns blogs habituals referits)

Feia temps que no topava amb aquelles Casualitats -majúscules.

Al Quadern d'Evocacions, al del Damien que fitxava, al de Brian, i la Vaca sorda feien fa poc i quasi a l'hora un parell d'observacions sobre el coneixement científic, alguns des d'una devoció absoluta. Contradint la infalibilitat, omnipotència i sapiència que pretenen alguns a la "ciència" deia jo que quan aquesta obre una porta n'apareixen moltes més de tancades. L'endemà trobo a El Prodigio de los números -col.leccionable recomanat- aquesta cita de Isaac Assimov, talment com si volgués reafirmar allò que vaig dir jo:

 Crec que el coneixement científic, té propietats fractals i que amb independència de lo molt que aprenguem, lo que queda per a conèixer, per poc que sembli, és tan infinitament complexe com la totalitat. Aquest, em sembla, és el secret de l'univers. Isaac Assimov

La Vaca sorda, tot i que cientifista, va dedicar un post a dir-nos que ja no pensava en els misteris -com és de suposar en una vaca, d'altra banda-, abjurant-ne. Fent una giragonsa jo que li dic que en part podria tenir raó ja que és preferible escoltar Bach que intentar analitzar-ne els secrets dels components emocionals i els físics del so i la música.  Tot seguit robo també al llibre referenciat:

La música es el plaer que experimenta la ment humana al comptar sense ser-ne conscient. Leibnitz.

Aquestes referències que anomeno Casualitats, sinó misterioses -paranoiques?- crec que son "ben trovati".

Demostrar que la lluna és rodona

Aquest és l'article publicat abans de vacances al Contrapunt. Acabo amb ell acabo una petita tongada sobre aques  tema feixuc -i fonamental. Crec que la pregunta és paradigmàtica.


Publicat al Contrapunt


Al darrer número Toni Piñero parlava d’austeritat i ERC de Mollet en presentava una proposta de pla, per cert rebutjada: pel govern ja hi han canals on fer les propostes i per ICV-EUiA mancava al pla una vessant social (?) –perquè no ambiental? Bé, sospito que cal aclarir que quan molts prediquem austeritat ens referim a ella com a manera d’actuar i viure, no només dels governs, sinó també i sobretot del ciutadà. (el terme austeritat està molt de moda a Mollet, ja m'agradaria que en part fos culpa meva:)

 La següent qüestió –una paradoxa inaprensible per a la societat– és paradígmàtica per discernir i saber on som i hem d’anar. Resposta i entesa aquesta, hom comença a entendre-ho tot, i no és fácil quan les propostes de reflexió i acció van en sentit contrari. La qüestió a resoldre i a seguir és:  

Pregunta

Què passa aplicant austeritat a l'administració pública? per exemple suprimint informes, activitats culturals i artístiques, publicacions, personal i un llarg etcètera? En primer lloc grans estalvis al pressupost, sí, però ai las..., també un considerable augment d'aturats, que caldrà mantenir. Com resoldre aquesta paradoxa -essèncial-, aquest monumental atzucac? Hi han dues úniques vies: repartiment de la feina o que qui treballi mantingui els aturats.  Compto amb la intel.ligència del lector, que òbviament ja no creu que la "festa" de les darreres dècades es pugui repetir mai més. No sé si m'he explicat prou, ni hi ha lloc ni ignoro que no és fàcil demostrar que la lluna és rodona a qui la veu quadrada. Deixo la solució al lector , només calen saber les quatre regles, sobretot la divisió. Resolt això  ens trobarem que arribem a aspectes que ja tenen a veure amb el factor humá, objectius vitals, lleure, etc.

La manca de sobrietat que tants denunciàvem ha portat a la necessitat de ser austers. I si no som austers? el pas següent és la misèria. En definitiva penso que tota proposta d'acció davant el futur ha de passar per un canvi de txip -potser tambe de placa base, o com es digui-. No cal dir que llegiria amb la mateixa atenció les argumentacions contràries.

(afegeixo: defensar, de nou!, el creixement -i perdoneu- és indigència intel.lectual.)


A veure si algun liberal o productivista pro-comunista -o conservador, o socialdemòcrata,...en fi,  s'anima i ens dona la seva visió.


Trailer

Al pròxim post m'estrenaré amb uns breus apunts d'allò que hom en diu ciència. Jo en dic investigació, a no ser que parli d'una branca concreta. Amb Casualitats -majúscules- incloses.

El problema més urgent i un parell de cosetes breus

Avui un prebost de la política ha dit: "Allò prioritari és crear ocupació". A priori respectable i plausible. Però pensem. Cal ocupació per a fabricar què, si tenim i sobra de tot? No seria millor parlar de repartir ocupació, de ben administrar, de reduir diferències entre els que guanyen aquestes quantitats immorals?

Serveixi aquest post de preámbul de l'article que posaré del Contrapunt, tot afegint una reflexió que pensava mentre cremaven contenidors i es trencaven vidres a Barcelona: els qui pensen que el PIB és allò prioritari estaran contents, ja que aquestes destrosses -i qualsevol desgràcia amb danys materials-fa pujar el PIB. Voleu més summum de l'absurd? Apuntaré també el que jo considero quasi paradigma de la necetat consumista: les botelles d'aigua embotellada. Per beure un got d'aigua cal fabricar una ampollota! Estem bojos.

Catalunya

Suposo que amb els esdeveniments violents del dia de la vaga, els que m'hagin llegit, aniran comprenent ara quan deia que les meves ànsies; el meu orgull de país estigui una mica aigualit, així com que a voltes anar per europa dient que ets català faci quasi vergonya. Afegim-hi la fornicació al carrer i etc. Ve de lluny. Europa ja ens tenia clissats el 36, amb la bogeria incendiària i assassina dels primers mesos de la guerra. I a la Setmana tràgica. Quina mena de gent som -i tenim- com deia Gaziel? 

En fi, discurs repetit, però que quasi ningú atén ni entén.

Una altra cosa que fa ràbia i a sobre emprenya, de la circulació de zebres i ases

Els ases del pas de zebre

A Mollet hi ha una recta i llarga avinguda, sortint de la vila, on hi ha un pas de zebra tocant l'altre que fa perdre la paciència. Primer trobem els conductors "educats" que aturen el cotxe -i la circulació- quan els peatons que van a creuar encara estan a metres del pas, però el que em creua el cablejat és quan amb la carretera buida trobes el peató que no espera unes dècimes de segon i que passis i et fa parar fins i tot de cop. Pel conductor representa: freno, embrague, marxa, gas,treu i posa quan al peató li costa esperar alguna dècima de segon només. Pensen que fan valer "els seus drets de peató", quan en realitat fan ostentació de la seva falta de lògica i de...la seva fatxenderia estúpida, perquè...

parlo del qui en podríem dir el chulo-cebra. És aquell que creua el pas zebra alentint el pas, i ho fa amb posat altiu i mirada desafiant al pobre conductor, convençut  d'haver fet valdre el seu dret inalienable o potser d'haver tocat els pebrots al "malèvol" conductor. La veritat és que no sé si emprenyar-me o compadir-lo. (i com ha afegit en Noctas: fins alcen la mà, com un urbano! :)

Per Europa et deixen passar, més o menys, però ai si no vas lleugeret! Passar lleuger un pas zebra és un acte de civisme. A Mollet moltes vegades la gent els passa en fila!
Confesso que apuro bastant i intento avançarme als peatons torracollons, però tot i que ho faig quan no hi ha cotxes darrera, compte, sovint sento de lluny: "...ebra" i coses pitjors  "...ón".  I jo senyalant enrera dic: "que no passa cap cotxe, passa ara burro!". Crec que als pasos zebra hi passa gent que es comporta pitjor que ases.

Segur que entre els qui llegeixin això hi haurà el del dit inquisidor acusant-me del meu poc "civisme".

Darrera entrega: Viatge a Bèlgica -Flandes- i coses del país. Compres, cerveses, gent i suspens.

Musée du Jouet, engrescador

Una de les coses més interessants de sortir de casa i voltar amb certa  magnitud, són els estímuls, les idees que reps, etc. El museu fou una d'elles, pel contingut però també el contenidor. Era un edifici bonic, sí, però el material hi era exposat sense les pijades, disseny i lluentor excessiva de les instal.lacions d'aquí -sobretot-. Era un can Pistraus, a voltes amuntegat i amb pols: un museu com no havia vist mai. A lo que anava. Aquest museu i veure que a Bèlgica qui menys et penses fa un museu del que menys et penses -de les patates rosses en endavant- m'ha fet pensar seriosament en montar un museu amb els jocs, joguines, curiositats i freakades que tinc.

Coses que fan ràbia -amb perdó. Nou tag

Abans de l'última crònica belga escric això.

Sé que hauria de ser més com els anglesos, impassible i amb més paciència, però hi ha coses que em superen, més si m'afecten.

- Els fons musicals a ràdio i televisió. En general són prescindibles però aquesta trampeta dels realitzadors puc acceptar-la ja que pot ajudar a immergir-te a les imatges. Però el que és intolerable és aquestes emissores i productors que indefectiblement, darrera les informacions o entrevistes et coloquen musiquetes, que desvirtuen la xerrada, i a vegades tan altes que tapen les paraules! Talment com si tinguessin fòbia a la paraula despullada, als silencis... Fixeu-vos-hi.

- Els cotxes amorrats. Quin tipus de gent ha de ser aquesta que, fins i tot quan superes els límits de velocitat, se t'amorren darrera el cotxe exigint que t'apartis "del seu carril", fent llums i escarafalls? vanbeguts? Són perillosos.

Personalment, si vaig a una velocitat més ràpida que els del carril de la meva dreta mai m'aparto. No dubto que aquests amorradors, inversament també els fa ràbia que no els deixi passar.Vosaltres què sou, amorradors o amorrats?

Capítol II.-Viatge a Bèlgica -Flandes- i coses del país. Anècdotes, impressions i informacions. Gant, Brugges

Amberes II (continuació)

L'hotel era lògicament jueu . Tela. No vull emprar la lògica que els hotels jueus són d'aquest tarannà. Ras i curt: l'únic de bo és que l'habitació era molt gran. Brut, sorollós, personal displicent, una imatge de mesquinesa...en el jardí -enganxat a un pati magatzem-; en els pegats, despintats, etc. Al buffet  lliure d'esmorzar eres "lliure" de triar formatge, salami o chopped -o cereals i iogurt.- Ni una pasta. El recipient dels ous i el bacon...impol·lut. El nom: Antwerp Diamond  (!) De barat res! Segons l'entesa acompanyant els diamants de la capital del diamant -les peces de joieria- eren bastant kikes..

Gran però sense disbauxa. L'emblema d'Amberes té una má, la que va tallar Bravo al gegant  esculturat a la plaça on hi és  molt divertit el viatge de 40 minuts, al sostre d'una diligència -vem estar de sort. 5 Euros! Òbviament vaig disfrutar el seu mercadet de brocanters, espai on el dia abans hi jugaven a basket -molt bé- nois negres i blancs.

 Vam anar a la missa de la catedral d'Amberes. Emoció de participar-hi dins aquella joia gòtica impressionant, envoltats de pintures dels grans mestres flamencs; fou celebrada per un jove capellà pelut que semblava talment sortit d'un quadre flamenc renaixentista. Un altre moment emotiu va ser al contemplar després, l'obra mestre de Rubens, La davallada de la creu; amb el pal.lid cos de Jesús com a font de llum de les altres figures. Flandes és catòlica i bastant pietosa, i se celebren moltes festes religioses als carrers de les ciutats.

A Gant

Dia i mig de tardor fresca: pluja i vent. Ens trobem amb un capvespre amb un centre desangelat, nosaltres gelats. Espantats pels preus dels sopars. Amb tot el sentiment anem al Mc Donalds. L'endemà -i és un consell valuós- trobem al costat del castell una fritterie, i a la segona planta, dominant el bonic carrer, menjarem sols i barat en uns còmodes sofàs. A Gant poguérem veure el vitrall de coronació i la pica baptismal del més gran emperador que veieren els segles: el "nostre" Carles I. La de l'hotel -amabilíssima, potser per la botella de xampany que veiérem arraconada- no dominava massa el francès, reconeixia. Va haver de pensar una bona estona per dir-me com es deia gastar, spend the money -sóc català- en francès -dépenser-. Bonic tot, però recordeu que la Venècia del Nord és Brugges.

A Brugges, i dues anècdotes

Que no ve de bruixes! com ignorant pensava jo, sinó de pont -del bryg-bridge anglosaxó-. Aquí la plaça ja és de dimensions grans  i espectacular com avisava Anakin. Aquí decidirem fer la musclada belga. Al ser migdia eren més barats que els 17-20 euros la ració, habituals. Els àpats de musclos -mussels from brussels feia la gràcia el camarer- són típics amb patates. Tastàrem la carbonade flamenca -vedella, ceba, farigola i llorer, cuinat amb cervesa. Els musclos estaven al punt de cocció, fets a la cervesa -quasi imperceptible- però no vaig valorar la diferència als musclos al vapor d'aquí. Com que el camarer s'enrollava li vaig preguntar com es deia el compte en neerlandès. Rekening, diu, El dolo roso. Vaig pensar: què diu del dòlar? I diu: El dolo roso is rekening! Es referia a la Dolorosa! A l'hora de pagar ens diu senyalant el teclat de la maquinota de la tarja: Service no compris, pourboire, propina. Jo li vaig dir, rient, que molta crisi, que ja estava bé, i que era dolo roso els 3'5 euros per una mica de pa amb mantega -ja comptava que en això ens clavarien-, i la dona, poc aimant de incidències, mentrestant ja havia clikat a la màquina dos euros. En fi, no és per la quantitat, sinó per la picaresca. Herència dels nostres tercios? És ben viu el seu record -a un llibre de visites, un apañolàs graciós signava: Volveremos, Un tercio.

Així mateix la cosa hispànica hi és molt present: per la cosa del turisme a la nostra costa i per Fabiola i pels immigrants. Molta gent parla espanyol. Parlant de la Fabiola explicaré que una botiguera que va buscar conversa -potser sorpresa que busqués un diccionari de butxaca holandès-  no sé com va sortir a parlar de la guenya. La meva comprensió del francès oral és relativament modesta i en aquell moment no l'entenia. Era  reine! la Fabiola! Vaig tenir un pensament genial, ràpid i precís que va deixar a aquesta bona dona  literalment  sense parla -i mira que xerrava!!-: vaig recordar i li digué que el vestit de núvia de la Fabiola el van fer al meu poble -és cert.

Viatge a Bèlgica -Flandes- i coses del país (1). Prolegòmens,Brusel.les i part d'Amberes

No va començar bé el viatge no: poques hores de son;   de matinada, a punt d'arribar a l'estació de Mollet recordo que m'he deixat una llentilla -no porto mai posades les dues per horror d'oculistes-, torno enrere i perdem el tren; més tard vaig veure que també m'havia deixat els calçotets.

A l'aeroport mengem les dues pastes que portàvem. Compartim un got de cafè amb llet dels grans i estalviem quasi dos euros només amb el cafè . Altres prenien un mini-esmorzar de 6 euros i molts encara en deixaven. Primers diners estalviats. Nosaltres invertim l'estalvi d'aquestes collonades en compres d'artesania i brocanteria. El mateix amb les cerveses a Bèlgica, grosses compartides...i guardiola. Per cert, l'establiment era dels Sostres-Semon.

A Brusel.les primera estada,  menjar

L'hotel estava a 300 metres de l'estació. La gran cadena Thon, Noruega, al pis 22e!! Primer dia,  passeig "tranquil" pel centre. La plaça de Brusel.les és una conjunció extraordinària d'edificis extraordinaris, que encerclen cafeteries elegants i envoltada, això si,de comerços de xocolata, puntes de coixí -xinos i nacionals- i souvenirs.  Però no més gran que un camp de futbol. Un restaurant barato per a sopar -arreu el país- és un oximoron. Cal cercar -a prop- les fritteries. Quasi tot arrebossat això sí, però llaminer i on hi trobareu les extraordinàries patates rosses a la belga. Els emblemàtics musclos...una camama. Ja sortiran a Bruges. Hi ha una quantitat de Kebaburies espantosa. Xocolata doncs, frittes i gaufres que en flamenc és waffels són les peculiaritats que sobresurten, tot i lo poc que ens vàrem entaular.

Ves que em va agafar que em vaig emocionar a l'apartat del Tintin al Musée de la bande desinée, en uns panells que ens descobrien Tintin -Tintin est toi- Potser ambé ens descobrien a nosaltres nens , encara que homes cepats, embadalits amb aquells personatgets dibuixats? potser de veure com n'era de compartida aquesta meva afecció pels vells tebeos? El museu era ambientat en reproduccions de vells kiosks i altres escenografies.

A Amberes

Al sortir de l'estació venint de Brusel.les: Ens hem equivocat de país, de dia, i d'any. Ens sobtà trobar-nos un dissabte amb tot tancat, gent vestida diferent, unitats familiars calcades a cada deu metres  cotxet, canalla, molta, ells amb una espècie de frac, mitges blanques i un capell rodó pelut, molts varons amb tirabuixons, i elles com sortides de les pel.licules dels anys 40, amb aquells vestits de "corte" i "tocados" al cap. Havíem aterrat al barri jueu, un dels més importants d'Europa, zona del comerç i talla de diamants. No vàrem parar de veure'n., al centre ni un. N'hi han algunes desenes de mils. Com a mínim molt curiós.

Recolzament curiós a la peregrina teoria pronòrdica. Recordem Balmes.

M'en descuidava, i avanço quelcom de la crònica belga:

Així mateix existeix una preeminència de Bèlgica Nord -flamenca- enfront la sud -valona. El conflicte belga es pot resumir en l'existència d'una Belga del nord treballadora, seriosa, conservadora però tolerant enfront d'uns -en certa manera- vividors i "liberals", que són els del sud, que per descomptat surten beneficiats en el repartiment del pastís pressupuestari.

O sia també aquí, en aquest país tan petit, existeix la diferència. Curiós, molt curios.

Balmes

Aquest dissabte fou el seu bicentenari. Silenci quasi absolut, mostra de la indigència dels nostres intel.lectuals. Aixi mateix oblidat per la cúria. Increïble. Estic preparant escrit i carta als mitjans.
Pobre Jaumet. Pobres de nosaltres.

Teoria peregrina i trailer belga

Arran del viatge a Bèlgica-Flandes, vaig pensar: aquí, tot i ser bastant curosos i una societat amb un ordre palpable, noto però que els països de més el nord ho són més, i França menys. Tenint en compte que Noruega és més excel.lent que Suecia, i que el nord de la Ibèria ho és més europeu que el sud, i el nord de Catalunya que el seu sud, proposo:


Teoria peregrina:

Tot i que als nordeuropeus els va caldre  l'arribada del cristianisme per deixar de ser bàrbars crec poder afirmar que en la societat actual, el civisme, l'ordre, la politesse, l'organització social adecuada, en definitiva, és directament proporcional als graus de latitud nord...i inversament proporcionals als de la temperatura?
                         ------------------------

Ho dic encara sorprès per la falera que tenen per Barcelona i el sud en general; ho dic sense menystenir les mancances o limitacions que sempre suposem, amb raó o sense, a les societats de més amunt, "l'alegria de viure" sobre tot.


Aventuras d'un pinpin al país de Tintín.

Aviat a les pantalles les andances i facècies, tals com la del cambrer bruixenc de el dolo-roso; de com a l'aeroport de Brusel.les vaig estar a un segon de ser engarjolat -segurament-; de la sensació de viure a l'Europa de pre-guerra al barri jueu d'Ambers, etc.

Agrairé si algú té alguna informació particular per a uns dies a Bèlgica

Dijous "parteixo" -i ja pateixo- cap a Bèlgica. Viatge al nostre aire visitant les principals ciutats. Si algú vol dir alguna cosa que es pot escapar al visitant novell, nosaltres i segur algú altre ho agrairem.

Bones vacances i bon viatge als qui sortiu!

Meditacions a l'autopista i altres, cap a Cap Roig

Animalades animalesques

Vam adelantar un camió de porcs i un estava llepant el tub metal.lic de la barana, suposo per aliviar la sed, amb aquella cara com rient que fan a vegades. Vaig pensar: serà poca estona i després ja podran veure i caminar. Però després m'en vaig adonar que aquell era el seu últim viatge. Li digué a la dona. Pobrets, va dir ella. Jo li vaig dir que bé que es fotia el pernil, tot treient ferro. Però la realitat és que per uns moments em van fer pena. Pensem'hi quan mengem massa carn. Tot recordant els temps de la granja familiar i la ruïna del camp vaig pensar en aquell pastor del documental d'un canal vallesà que li deia amb la veu trabada a un pastor jove: Noi, si has de deixar els bens, no et sàpiga greu. Si fem nosa, pleguem. Jo sento que estic en un temps que no és el meu". El comprengué perfectament.

Al bosc del far de S. Sebastià teníem un esquirol a cinc metres, a nivell dels ulls, que varem observar una bona estona arreplegant branquetes amb la boca per fer niu. Una cosa més trista va ser veure una esplèndida guineu atropellada per una merda de cotxe. Per cert, no sé si amb tantes vies ràpides a l'Empordà es guanya massa temps -fa trenta anys  hi havia caravanes i n'hi ha ara- però és una destrossa de l'espai i l'esperit de l'Empordanet. Han reduït des de Madrid els pressupostos per algunes carreteres i jo ho celebro.

Seguim amb els animals per a dir que a Palafrugell vaig menjar granotes. El gust respon exactament a l'expressió "ni car ni peix", és una fina barreja dels dos.

George Benson a Cap Roig i altres

Tinc una dona una mica funkarra i en va treure entrades. Amb una tramontana una mica emprenyadora el Benson va fer a l'auditori del castell una demostració d'habilitats guitarreres i comunicació, res de nou. La part novedosa per mi era assistir a un esdeveniment a priori tan glamourós. No n'hi havia per a tant. La burgesia de Girona -si n'hi ha- no és tan sofisticada. Fins i tot hi havia públic de "batalla", que no sabia qui era el músic, eren treballadors d'empreses sponsors amb entrada gratis. Ara, d'ambient burgés; d'aquesta burgesia que difícilment podem tenir a l'abast n'hi havia. Ah, val la penar esmentar que Benson va felicitar a la selecció de futbol campiona. L'entusiasme del públic va ser tan descriptible que es va pensar que no se l'havia sentit, i hi va tornar...amb el mateix magre resultat.

Els hotels de Llafranc i rodalies són molt senzills -no massa barats-. Es paga l'entorn. Tot i que els cotxes, tampoc no masses, malmeten i empudeguen allà on anem.

Meditacions terrestres, ja ho sé, per sota la línea balmesiana, però d'una "utilitat" superior o al menys més reals que totes aquelles coses del sein i l'ontologia.

Per cert, com a recompensa per a llegir-me:)  us descobreixo per a veure si la podeu aconseguir, la biografia de Balmes de Sebastià Vila. Aquest obra qualifica al seu autor no tan sols com a biògraf, sino com a pensador de primeríssima línea. I demostra inapel.lablement  la valúa del mestre vigatà.

He escrit bastant a raig, no sé com haurà quedat.

4 noticietes 4 -arraconadetes- per a caure de glutis

Uno. El ROBOCOPS!

Un matrimoni septuagenari va ser vexat, amenaçat, apallisat, atemorit i robat en un assalt a casa seva a Manresa, per una banda paramilitar de l'est. Esgarrifava llegir els fets al diari. Van marxar després que el propietari els acompanyés per tota la casa, on a base de pallisses van aconseguir omplir coixineres de joies, objectes i diners. En acabar li van dir rient: Robamos a los empresarios porqué no nos dan trabajo. Robo i cops.

Dos.

Van matar un immigrant sudamericà a cops i puntades de peu perquè orinava en un parc.

Tres. El meneíto.

Aquesta és il.lustrativa de com treballa el Periódico: hi ha un munt de funcionaris -servidors del ciutadà que els paguem- de l'ajuntament de Barcelona, imputats de corrupció i proxenetisme. El gran titular era: Empresaris d'hosteleria haurien subornat funcionaris... (pobrets...jo no quería, oiga)

Cuatro. El maiquelyason -per lo del vel-.

Sense paraules al veure la foto aquell col.lectiu feminista manifestant-se a favor del burka, amb arguments insultants a la inteligència de la dona..

Sense comentaris. Bé, constatar la curiositat de veure com els mitjans -i la gent- qualifiquen la importància de les noticies.

Una pregunta -pèrfida?- que cal fer

Arran la moguda i la mani ho he pensat. Sembla que s'ens vulgui amagar.

Pregunta: Algú pot dir qui és o són els culpables de rebutjar (!) el concert económic per a Catalunya a la transició?

Rastrejant Google es confirma que ningú vol la culpa: la llegenda urbana diu que Roca, altres que els socialistes també, ja que tallaven el bacallà a les hores; o fou el ponent constitucional paisano-molletà Sole Tura? Altri? Tots plegats?

Cal saber l'autoria d'aquet immens error históric. Ves per on però que la manca de concert potser acceleri l'emancipament -aquesta paraula fa molt que no la sento- nacional.

La raó inèdita del túnel per la Sagrada Família..Segona Teoria -que pensava- "peregrina".

Escoltant les reaccions a l'enèssim informe sobre el túnel vaig pensar això:

Teoria: La indiferència de molts que el tren passi per sota la Sagrada Família respon a la indiferència que sentirien si caigués,   i potser també al desig -conscient o inconscient- que caigui.

Peregrí! animal!...ep, alto, qui em digui això no està  prou informat: el 36 ja volien -hom- ensorrar el monestir de Montserrat i socarrimar encara més la Moreneta, cosa que va ser evitada miraculosament per l'avís de Mn. Pere Tarrés a l'autoritat. Miraculosament es va salvar també del foc el tapís de la Creació de la catedral de Girona -el més gran de l'edat mitjana. I per acabar: a la guerra civil, a part de destruir maquetes i plànols i tot l'estudi del Gaudí, ja es plantejava enderrocar la Sagrada Família! però es va veure la seva utilitat per instal·lar-hi nius d'ametralladora. Dissortadament per la majoria de monuments, no hi va haver tanta sort.

Per cert, en Monzó, fa poc, suposo que abans de sortir de la Internacional papanates, brindava per a què caigués el temple i volia que s'enderroqués la basílica del Tibidabo.

Les coses són com són, i han estat com han estat.

Afegitó

Després de llegir els comentaris retiro l'apel.latiu de peregrina a aquesta teoria.

Nou tag: TEORIES "PEREGRINES". Una.

No sé si es exacte o ridícul, jo la veig plausible, aquesta teoria.


TEORIA: Els nens han de ser educats i instruits per homes i les nenes millor per dones.

Com pot una senyoreta estimular les inquietuts i requeriments propies d'un nen: fer-los jugar al què els agrada -jocs massa bruts o enèrgics per una senyoreta-, o la descoberta i experimentació de la natura en sa cruesa; o d'un mecanisme i la tècnica; de la literatura masculina, de tot el que en definitiva és propi del mascle -tan li fa dir com no dir. Així mateix amb les nenes.

I dic més: plantejo si el desastre de l'ensenyament no té en part a veure en tot això que he dit -el noranta per cent dels ensenyants són dones-, i que el Senyor i potser també el feminisme em perdonaran.

Observi's que no m'he molestat en argumentar-ho massa. Per un dia que em surt un post curt!


La propera TP versarà sobre perquè alguns volen el túnel a sota la Sagrada Família.

Minuto y resultado: guanya el niño Criteri i els seus

Reblant el post anterior vull recordar aquest del 2008. Clicar si voleu. Dels tres conceptes que jo establia indefugibles per l'economia: autosuficiència, sol.lidaritat i austeritat, els dos darrers ja els tenim aquí, fefaentment. L'autosuficiència trigarà, ja arribarà, quan la cosa estigui fotuda, ara no ho està, encara que ho sembli. sic.

Bé, així està el partit i així ho preveiem en Niño, un servidor i quatre més. Anem per davant en el marcador, en un partit que juguem un equip de quatre gats contra un de milions. Ja té pebrots!  Que cap cap verd ho consideri petulància, ho recordo senzillament perquè algú em faci cas en las coses que reclamo que s'em faci cas. Això és en interès de tots.

No entenc com una tan gran majoria pot ser tan estúpida de buscar la solució en el creixement. No em puc estar de dir-ho. Disculpes. A més, jo també sóc estúpid per altres coses.

El gran Niño

 Article publicat al Contrapunt

Per qui sàpiga de Niño Becerra aquest escrit serà balder i qui no el conegui potser no em llegirà. Però en tant que heterodox i cabdal i fiable allò que diu, en faré unes pinzellades. No hi ha terme mig: se'l rebutja o és referent. Allò que diu xoca frontalment amb els economistes de manual, i no el miren massa bé. Ni el miren  ni en parlen, en tot cas es refereixen a ell dient: "els economistes no fem prediccions" "el catastrofisme d'alguns economistes". Catastrofisme! això ho diuen els economistes copartíceps de la catàstrofe!

Les pinzellades, a retenir: diu que la crisi és sistèmica, no cojuntural, provocada per aquest model de creixement;que res s'hi pot fer perquè és un procés natural -i previsible- i que la recessió ha de créixer  molt més. Diu que ens hem d'acostumar a unes taxes d'atur del 25-30 %, ja que no calen tants treballadors!.  Mentrestant hom continua intentant revifar l'insostenible model consumista, el "creixement".  Ni s'adonen que això és el problema i no la solució. Però tampoc saben com fer-ho per tornar a "crèixer" ni  com capejar el temporal. I esperem que torni a pujar el petroli! La filosofia del decreixement és l'única sortida -sortida que paradoxalment a l'establishment se li apar com el pitjor dels malsons. Diria que estan perduts  -o sia, estem perduts-  però és bon senyal que LV posi en diumenge en portada: el primer que cal és austeritat, ingredient que jo vaig apuntar com cabdal fa mesos al Contrapunt. Aix´mateix  la solidaritat, entesa com ajuda a qui no te ingressos, tot i que seria més lògic repartir la feina, però això -pels governants i economistes clàssics- sembla que sigui el papus. L'altre que queda -del tercet INEVITABLE a mitjà termini- que jo ja proposava  és: caminar a l'autosuficiéncia -això també arribarà.




(Insisteixo, cal anar-ho recordant: el primer problema a resoldre  al món continua essent l'ambiental . Deixem el debat de si és per causa del home -i de la dona :)- o no. Tan li fa dir com no dir -en tot cas cal que seguim llegint les coses d'en Niño).


Afegitó. El tercet inevitable: austeritat, etc. és meu, no del Niño, afegeixo. Una cosa s'he li ha de criticar: no dona mai solucions. Dic és meu però hauria de dir era.

Si aquest conegut vividor és "d'esquerres" jo sóc maoísta-leninista i Una "zapaterada" estupefactant.

El pàjaro a LV protestava que no tinguéssim l'AVE tot dient que ell des de París podia anar el mateix dia a Rouen, Estrasbourg, Marsella o Nantes a menjar pigeon à la rouennaise, choucroute, una bullabesa o OSTRES! respectivament. A continuació afegeix que aquí li és impossible anar a fer un arròs amb pelletes de bacallar a Alacant, esmorzar a Madrid, i tot un llistat de destinacions d'alta gastronomia. I ho considera "para un republicano y de izquierdas un tanto humillante". Tot i que aquesta mancança de tren ràpid la compensa així el paio: "me quedé al dia siguiente y repetí arroz" -aquest de verdures i magro-. Tot sovint explica les delikatessen que es zampa. No he d'amagar que potser perquè és un modus vivendi que desconec, el llegeixo a voltes amb interès -no pas enveja.  Ah, aquest bonvivant-revolucionari és Joan de Sagarra. Què deuen entendre molts per ser d'esquerres?  

I la gent entestada en el debat de "les dretes i les esquerres! Des de l'eclecticisme dic que a "l'esquerra" -llegim progressistes de saló-  li surt rendabilíssim perpetuar aquesta dicotomia, tot i que cada vegada el "poble" s'ho empassa menys. Bé potser sí q ue ho hauria de raonar més...bé, de fet ja ho tinc  fet.

  Zapaterada

Un jubilat dels de rendes baixes es manifestava estupefacte avui al diari explicant que España dona milions d'euros dels fons de pensions espanyols als sindicalistes jubilats argentins. En foten una darrera l'altra. Les maragallades al menys feien riure.