Serà Barcelona de nou vergonya de Catalunya? Quan el mal i l'idiotesa van plegats

 Continuo "mullant-me", nedant contra el corrent.

Tremolo amb la visita del Papa, Quina en faran alguns? Els mitjans públics catalans ja començan a deixar intuir com serà el tractament de la visita: conyeta enfoteta de pati de col.legi i conyeta amb mala llet. Especialitat de TV3 i algun graciós de RAC 1. D'altra banda cal agrair les altes instàncies del país que hagin fet una crida -des de postures "roges"- al respecte al pontífex. De la premsa no sabria que dir: volen i dolen.

El rídicul i la vergonya ja fa massa temps que l'arrosseguem: guanya el Barça i el centre destrossat; o les fornicacions a la via pública -sense comptar amb la fama, que he constatat, de ciutat de xoriços. De fet podríem recular a la Setmana tràgica o quan el 36 el món s'esgarrifava amb aquella Barcelona de sang i foc -i és clar, només ens van recolzar les Brigades Internacionals-.

El súmmum ha estat -proclames i idioteses diverses a banda- la vaga de transport públic convocada pels sindicats anarquistes i em sembla que CCOO per fotre als catòlics, il·lusionats per la visita. Que miserable pot ser el ser humà! Que immensament cretí! Em confesso emprenyat. Un amic apanyò em va aconsellar que no em fes mala sang. Bon consell però vull mantenir el punt crec que just de capacitat d'indignació per a no ser una orxatera -recipient-. Però tot i això, els boicotejadors no podran pas amargar-nos la vida, perquè l'alegria de creure...(continuarà)

Hi ha una part de la plebs que com brau furiós i amenaçant ens brama, una altra bela com ramat de xais sense nord o perquè els braus bramen, i jo, com més bramen i belen, més sé on i amb qui he i no he d'estar, i més qui sóc em sento. Potser també bramo jo, però no belo.

Entre la CNT, intel.lectuals bords, calumniadors,  ànimes de canti en general i Benet XVI,  VISCA EL PAPA!

A contravent 

perquè els teus dies siguin meus

a contravent jo aniré fent
a contra mala gent jo aniré ferm
a l'encontre del temps
perquè els teus dies siguin meus
de mica en mica jo aniré fent...

(Ocults) 

Vindran dos posts més, un l'article propapal  al Contrapunt. 

Haureu notat l'energia que dona l'indignació:)

Als dos pastposts trobarà el nou lector claus crec que interessants.


Puntilla i descabello, tres informacions més


M'acabo d'assabentar que el nou diari ARA rep una subvenció que dobla els calers de la visita.
Que el pobre noi de l'Herrera dient que algú chuparà amb la visita del Papa.
I que l'associació aquesta laïcista rep 400.000 Euros del tripartit, que suposo que els gasten també fent les samarretotes, apart  de tiberis.

Reflexioni el lector. I sobretot, que no s'escandalitzi de coses que jo digui sinó d'allò que passa.

Reivindico el dret a emprenyar-me...i bramar. N'hi ha que s'encenen amb el futbol.


 

Converso amb el cap pensant i estratega del sobiranisme català

Mercat Vell, la setmana passada, a Mollet, entrada escasa, cosa que demostra l'apatia del meu poble o potser d'arreu. Pensem que és el partit del Laporta.

Primer va parlar en Valdero que ens demostrà la ruina econòmica de la supeditació a Madrid. Inapel.lable. Després en Lopéz Tena reblant el clau i explicant els passos per assolir la sobirania.

Varen informar que el concert econòmic -CiU- és anticonstitucional; que ja cap polític català veu que la cosa amb Espanya pugui anar mai bé -en privat-; que de Madrid no tindríem cap recolzament, en un procés sobiranista, ni dels progres; que la casta política establerta està a la cacera de Laporta; i ens aclarí una qüestió important: els polítics de la Generalitat cobren més que cap perquè així els tenen callats...i contents. "Poca responsabilitat i un grapat de calers".

Al col.loqui, tot girà entorn el mateix: calers i processos,  i allò no es va tocar.. Conec Mollet i estava segur que ningú li preguntaria per allò: la manca d'unitat electoral amb Carretero. Aquest dia no tenia ganes de significar-me, com sempre -o potser era covardia-  i preguntar-ho jo. Massa que vaig parlar potser. Va ser després en petit comité, fumant una cigarreta a la porta  amb L.Tena quan va sortir el tema. Confesso que no era plat del seu gust, fins a tot es va mig indignar quan li vaig retreu-re que els dos líders parlen d'antepossar els interessos del país -fins i tot retirar-se- i ningú ha cedit, pel bé de Catalunya. Va defensar la posició de Solidaritat, també la seva democràcia interna, dient que Laporta no n'havia imposat ni un de les llistes. amb accent valencià: Et creus que el Laporta fa les llistes? digué LT. Contesto: No perquè hi ets tu pel mig -rialles-. I aixó lliga amb una dada important  i que segur que no la sentireu enlloc: L. Tena és valencià, molt: tralla i traca pura. I notari i ex membre del CGPJudicial!! Ell hi posaria allò que als principatins ens manca. I ara penso que no només pebrots, sinó coneixements de lleis. Quedi clar que no sé que faré i que el que es mereixerien és que ni Laporta ni Carretero tinguessin cap vot. Però la situació amb Espanya i l'indignitat de Catalunya ja ha arribat massa lluny i potser caldra triar-ne un. També ERC vale, pels tradicionals, i sempre que deixi de fer el ximple. El gran dilema és fins quan la via gradual de CiU serà tolerable, o si ho és encara. Cal ja deixar fora els complexos.

La nostra contradicció

De perquè em moc entre la incomoditat d'una Espanya política -no em refereixo al poble, ignorant però fins i tot no li nego certa noblesa- que ens expolia i anorrea, i la d'una una Catalunya que avui em resulta detestable en moltes coses. En parlaré aviat  amb quatre exemples i reflexions.

Nois, aviat serà qüestió de decidir-se

La visió de l'enllaç de sota  a alguns els hi fara mal de ventre, o a l'anima, en tant que cruïlla identitària existencial -o així- , a altre els exaltarà; a algú ni fu ni fa?  Als que juguen a la puta i la ramoneta, i al país en general servirá per a visualtzar que un camí s'ha encetat i més aviat que tard caldrà decidir-se a decidir. Sigui com sigui  dubto que cap català romangui  insensible  a la  cinta i no s'hi senti mínimament reflectit. Predic que la cinta es convertirà en símbol i que encetem un moment històric. La força de la música i les imatges traspua la força d'un sentiment, compartit molt, poc o gens. però real com  la  nació mateixa...o el que queda d'ella, i jo m'entenc.  Ara podeu clicar.

Els sentiments són una cosa molt personal i per tant no cal que comenteu si no...d'allò, Ja ho fareu més endavant, després de la publicitat. En tot cas la presa de posició al moment del vot no ha de ser ni serà per a raons sentimentals, sinó per dignitat...i peles, tal com demostrava, i ens comentava  després en petit comité, el cervell -penso- de la "qüestió". Deia també que ja no hi ha cap polític català sensat que en privat negui el desastre de la supeditació a Madrid. Tot plegat lliga ,n 'informaré en un parell de posts més.

Ja sabeu que sóc un ingenu i penso ara que potser el video només agradarà els dits nacionalistes  -d'espardenya, ja sabeu- i que el país potser més que el folklore que s'hi veu, estima més la rumba gitana barcelonina. El temps dirà. Ara comença.

Enteniment begut? i pregunta pèrfida. I Trailer!

Arran l'assassinat de la jove empleada bancària de Cambril, Mar Serna va dir "que era un accident"(?). Allò que va destacar més però va ser que havien reduït els accidents laborals (sic). Bonic consol per a la família. Per a reblar el clau va venir a dir que els responsables també ho eren els caps del banc, que no vetllaven prou per la seguretat. Cap paraula de condemna als assassins.  Tal com us ho dic i em sembla que vaig sentir bé. O ella o jo anem molt perduts. Sincerament, arribo a tèmer que la rara avis sóc jo. No demano l'estaca per l'estaca. És molt demanar una mica d'ordre i seguretat a qui pertoca garantirla?

Més tard, una pregunta pèrfida a afegir, que aquesta vegada ens va ser formulada a nosaltres. Comentant la jugada, un va dir: "Imagineu-vos que sou el pare o la mare de la noia, o l família del joier. En aquestes circumstàncies no votarieu l'Anglada?" (tal com raja).

Després d'escriure això he vist -alleujat- que hi ha enrenou i sorna amb lo de Serna.

Trailer: He parlat una estoneta amb el -podríem dir- "cervell" de l'independentisme català. Pròximament.

Breus apunts de Ballarin, Niño Becerra, Ventdelpla i Infidels

Tinc tres coses més o menys meditables arran de coses dels mitjans.

El slogan de la sèrie Infidels -per les opinions sentides es veu que va de sexe i banyes- diu "Obre les portes a totes les relacions". No cal ser un linx per llegir "obre't de cames..." Algú sap el perquè del slogan? perquè de gràcia, gràcia, no en té. Tan poca com diuen que té la cosa.

Dubto però que Vent del Pla tingués més gràcia.  Confesso que -per l'ambient de poble que tenia- la seguia...fins que aviat em vaig cansar d'aguantar tanta inversemblança, moralina progre, però sobretot perquè l'humor i l'enginy hi era quasi inexistent. En fi, com amb tot lo de Benet i Jornet. Alegrem-nos que ha acabat.

Tot i que tal com va dir la majordona mossèn Ballarin és un home difícil, per la seva rabiosa independència; amb un punt d'autosuficiència potser, és savi i murri com pocs. No tot el què diu va "a missa" però faríem bé d'escoltar-lo, a manca d'altres savis. Em sap greu esmentar de nou el pobre Punset, però entre el programa dedicat a l'un i l'altre no hi ha color.

Va fer molt bé en Fuentes a Cat Rad de recordar Niño Becerra arran dels disturbis als carrers de França. No és pas ell el malastruc que ha portat amb les seves prediccions els desordres als carrers. Els culpables són precisament els que més l'ataquen. Manin o no, compte.

El gran oblidat.

Publicat a Contrapunt 

L'agost de 1810 va néixer a Vic Jaume Balmes, ara fa 200 anys. A la commemoració del seu primer centenari hi era tothom; hi havia fins i tot representació de la Casa Reial,  en aquest bicentenari de Balmes quasi res he vist enlloc; a Vic tot molt escadusser i fins i tot l'Església ha deixat perdre l'oportunitat de reivindicar un dels més grans dels seus.

Balmes, que ha estat segons Pla el nostre més gran filòsof -"tan li fa dir com no dir"- i quin pensament planà sobre l'esperit de l'obra planiana; Balmes, el capellanet que va anar a Madrid a arreglar les Espanyes i quasi va estar a punt d'aconseguir-ho si no li hagués estat boicotejada la seva solució succesòria, en la qual cosa està l'origen dels posteriors problemes polítics i guerres de l'estat espanyol; Balmes admirat per papes i la intel.lectualitat europea; primer defensor -de manera activa- dels drets dels treballadors; creador de l'apologètica moderna, i sobretot: el màxim representant de la filosofia entesa com a eina pràctica i útil en tots els camps de la vida de les persones i la societat.

En un capítol de la seva obra cabdal El Criteri explica, per exemple, de manera pràctica i genial com determinar les aptituds naturals d'un estudiant per evitar "la gran dissort" vital de dedicar la vida a quelcom que no li és adient.  També diu coses com -valguin com a mostra-: "El poble entén més aviat el llenguatge de les passions que el de la raó" o ""Determinar la forma de govern més convincent per a un país és trobar el mitjà de fer concòrreren un punt totes les forces socials; és trobar el centre de gravetat d'una gran massa per a posar-la en equilibri". No sé si és obvi, però que ben dit. Ara farà dos-cents anys. 

Crec que l'oblit i menysteniment del nostre pensador, de la nostra inteligència més preuada podria donar una idea de la mediocritat de la que ara impera. El meu particular reconeixement ja li havia fet anomenant El Criteri al meu blog. Llegiu-lo. El llibre vull dir.

Sobre la "ciència" i el misteri (amb alguns blogs habituals referits)

Feia temps que no topava amb aquelles Casualitats -majúscules.

Al Quadern d'Evocacions, al del Damien que fitxava, al de Brian, i la Vaca sorda feien fa poc i quasi a l'hora un parell d'observacions sobre el coneixement científic, alguns des d'una devoció absoluta. Contradint la infalibilitat, omnipotència i sapiència que pretenen alguns a la "ciència" deia jo que quan aquesta obre una porta n'apareixen moltes més de tancades. L'endemà trobo a El Prodigio de los números -col.leccionable recomanat- aquesta cita de Isaac Assimov, talment com si volgués reafirmar allò que vaig dir jo:

 Crec que el coneixement científic, té propietats fractals i que amb independència de lo molt que aprenguem, lo que queda per a conèixer, per poc que sembli, és tan infinitament complexe com la totalitat. Aquest, em sembla, és el secret de l'univers. Isaac Assimov

La Vaca sorda, tot i que cientifista, va dedicar un post a dir-nos que ja no pensava en els misteris -com és de suposar en una vaca, d'altra banda-, abjurant-ne. Fent una giragonsa jo que li dic que en part podria tenir raó ja que és preferible escoltar Bach que intentar analitzar-ne els secrets dels components emocionals i els físics del so i la música.  Tot seguit robo també al llibre referenciat:

La música es el plaer que experimenta la ment humana al comptar sense ser-ne conscient. Leibnitz.

Aquestes referències que anomeno Casualitats, sinó misterioses -paranoiques?- crec que son "ben trovati".

Demostrar que la lluna és rodona

Aquest és l'article publicat abans de vacances al Contrapunt. Acabo amb ell acabo una petita tongada sobre aques  tema feixuc -i fonamental. Crec que la pregunta és paradigmàtica.


Publicat al Contrapunt


Al darrer número Toni Piñero parlava d’austeritat i ERC de Mollet en presentava una proposta de pla, per cert rebutjada: pel govern ja hi han canals on fer les propostes i per ICV-EUiA mancava al pla una vessant social (?) –perquè no ambiental? Bé, sospito que cal aclarir que quan molts prediquem austeritat ens referim a ella com a manera d’actuar i viure, no només dels governs, sinó també i sobretot del ciutadà. (el terme austeritat està molt de moda a Mollet, ja m'agradaria que en part fos culpa meva:)

 La següent qüestió –una paradoxa inaprensible per a la societat– és paradígmàtica per discernir i saber on som i hem d’anar. Resposta i entesa aquesta, hom comença a entendre-ho tot, i no és fácil quan les propostes de reflexió i acció van en sentit contrari. La qüestió a resoldre i a seguir és:  

Pregunta

Què passa aplicant austeritat a l'administració pública? per exemple suprimint informes, activitats culturals i artístiques, publicacions, personal i un llarg etcètera? En primer lloc grans estalvis al pressupost, sí, però ai las..., també un considerable augment d'aturats, que caldrà mantenir. Com resoldre aquesta paradoxa -essèncial-, aquest monumental atzucac? Hi han dues úniques vies: repartiment de la feina o que qui treballi mantingui els aturats.  Compto amb la intel.ligència del lector, que òbviament ja no creu que la "festa" de les darreres dècades es pugui repetir mai més. No sé si m'he explicat prou, ni hi ha lloc ni ignoro que no és fàcil demostrar que la lluna és rodona a qui la veu quadrada. Deixo la solució al lector , només calen saber les quatre regles, sobretot la divisió. Resolt això  ens trobarem que arribem a aspectes que ja tenen a veure amb el factor humá, objectius vitals, lleure, etc.

La manca de sobrietat que tants denunciàvem ha portat a la necessitat de ser austers. I si no som austers? el pas següent és la misèria. En definitiva penso que tota proposta d'acció davant el futur ha de passar per un canvi de txip -potser tambe de placa base, o com es digui-. No cal dir que llegiria amb la mateixa atenció les argumentacions contràries.

(afegeixo: defensar, de nou!, el creixement -i perdoneu- és indigència intel.lectual.)


A veure si algun liberal o productivista pro-comunista -o conservador, o socialdemòcrata,...en fi,  s'anima i ens dona la seva visió.


Trailer

Al pròxim post m'estrenaré amb uns breus apunts d'allò que hom en diu ciència. Jo en dic investigació, a no ser que parli d'una branca concreta. Amb Casualitats -majúscules- incloses.

El problema més urgent i un parell de cosetes breus

Avui un prebost de la política ha dit: "Allò prioritari és crear ocupació". A priori respectable i plausible. Però pensem. Cal ocupació per a fabricar què, si tenim i sobra de tot? No seria millor parlar de repartir ocupació, de ben administrar, de reduir diferències entre els que guanyen aquestes quantitats immorals?

Serveixi aquest post de preámbul de l'article que posaré del Contrapunt, tot afegint una reflexió que pensava mentre cremaven contenidors i es trencaven vidres a Barcelona: els qui pensen que el PIB és allò prioritari estaran contents, ja que aquestes destrosses -i qualsevol desgràcia amb danys materials-fa pujar el PIB. Voleu més summum de l'absurd? Apuntaré també el que jo considero quasi paradigma de la necetat consumista: les botelles d'aigua embotellada. Per beure un got d'aigua cal fabricar una ampollota! Estem bojos.

Catalunya

Suposo que amb els esdeveniments violents del dia de la vaga, els que m'hagin llegit, aniran comprenent ara quan deia que les meves ànsies; el meu orgull de país estigui una mica aigualit, així com que a voltes anar per europa dient que ets català faci quasi vergonya. Afegim-hi la fornicació al carrer i etc. Ve de lluny. Europa ja ens tenia clissats el 36, amb la bogeria incendiària i assassina dels primers mesos de la guerra. I a la Setmana tràgica. Quina mena de gent som -i tenim- com deia Gaziel? 

En fi, discurs repetit, però que quasi ningú atén ni entén.

Una altra cosa que fa ràbia i a sobre emprenya, de la circulació de zebres i ases

Els ases del pas de zebre

A Mollet hi ha una recta i llarga avinguda, sortint de la vila, on hi ha un pas de zebra tocant l'altre que fa perdre la paciència. Primer trobem els conductors "educats" que aturen el cotxe -i la circulació- quan els peatons que van a creuar encara estan a metres del pas, però el que em creua el cablejat és quan amb la carretera buida trobes el peató que no espera unes dècimes de segon i que passis i et fa parar fins i tot de cop. Pel conductor representa: freno, embrague, marxa, gas,treu i posa quan al peató li costa esperar alguna dècima de segon només. Pensen que fan valer "els seus drets de peató", quan en realitat fan ostentació de la seva falta de lògica i de...la seva fatxenderia estúpida, perquè...

parlo del qui en podríem dir el chulo-cebra. És aquell que creua el pas zebra alentint el pas, i ho fa amb posat altiu i mirada desafiant al pobre conductor, convençut  d'haver fet valdre el seu dret inalienable o potser d'haver tocat els pebrots al "malèvol" conductor. La veritat és que no sé si emprenyar-me o compadir-lo. (i com ha afegit en Noctas: fins alcen la mà, com un urbano! :)

Per Europa et deixen passar, més o menys, però ai si no vas lleugeret! Passar lleuger un pas zebra és un acte de civisme. A Mollet moltes vegades la gent els passa en fila!
Confesso que apuro bastant i intento avançarme als peatons torracollons, però tot i que ho faig quan no hi ha cotxes darrera, compte, sovint sento de lluny: "...ebra" i coses pitjors  "...ón".  I jo senyalant enrera dic: "que no passa cap cotxe, passa ara burro!". Crec que als pasos zebra hi passa gent que es comporta pitjor que ases.

Segur que entre els qui llegeixin això hi haurà el del dit inquisidor acusant-me del meu poc "civisme".

Darrera entrega: Viatge a Bèlgica -Flandes- i coses del país. Compres, cerveses, gent i suspens.

Musée du Jouet, engrescador

Una de les coses més interessants de sortir de casa i voltar amb certa  magnitud, són els estímuls, les idees que reps, etc. El museu fou una d'elles, pel contingut però també el contenidor. Era un edifici bonic, sí, però el material hi era exposat sense les pijades, disseny i lluentor excessiva de les instal.lacions d'aquí -sobretot-. Era un can Pistraus, a voltes amuntegat i amb pols: un museu com no havia vist mai. A lo que anava. Aquest museu i veure que a Bèlgica qui menys et penses fa un museu del que menys et penses -de les patates rosses en endavant- m'ha fet pensar seriosament en montar un museu amb els jocs, joguines, curiositats i freakades que tinc.

Coses que fan ràbia -amb perdó. Nou tag

Abans de l'última crònica belga escric això.

Sé que hauria de ser més com els anglesos, impassible i amb més paciència, però hi ha coses que em superen, més si m'afecten.

- Els fons musicals a ràdio i televisió. En general són prescindibles però aquesta trampeta dels realitzadors puc acceptar-la ja que pot ajudar a immergir-te a les imatges. Però el que és intolerable és aquestes emissores i productors que indefectiblement, darrera les informacions o entrevistes et coloquen musiquetes, que desvirtuen la xerrada, i a vegades tan altes que tapen les paraules! Talment com si tinguessin fòbia a la paraula despullada, als silencis... Fixeu-vos-hi.

- Els cotxes amorrats. Quin tipus de gent ha de ser aquesta que, fins i tot quan superes els límits de velocitat, se t'amorren darrera el cotxe exigint que t'apartis "del seu carril", fent llums i escarafalls? vanbeguts? Són perillosos.

Personalment, si vaig a una velocitat més ràpida que els del carril de la meva dreta mai m'aparto. No dubto que aquests amorradors, inversament també els fa ràbia que no els deixi passar.Vosaltres què sou, amorradors o amorrats?

Capítol II.-Viatge a Bèlgica -Flandes- i coses del país. Anècdotes, impressions i informacions. Gant, Brugges

Amberes II (continuació)

L'hotel era lògicament jueu . Tela. No vull emprar la lògica que els hotels jueus són d'aquest tarannà. Ras i curt: l'únic de bo és que l'habitació era molt gran. Brut, sorollós, personal displicent, una imatge de mesquinesa...en el jardí -enganxat a un pati magatzem-; en els pegats, despintats, etc. Al buffet  lliure d'esmorzar eres "lliure" de triar formatge, salami o chopped -o cereals i iogurt.- Ni una pasta. El recipient dels ous i el bacon...impol·lut. El nom: Antwerp Diamond  (!) De barat res! Segons l'entesa acompanyant els diamants de la capital del diamant -les peces de joieria- eren bastant kikes..

Gran però sense disbauxa. L'emblema d'Amberes té una má, la que va tallar Bravo al gegant  esculturat a la plaça on hi és  molt divertit el viatge de 40 minuts, al sostre d'una diligència -vem estar de sort. 5 Euros! Òbviament vaig disfrutar el seu mercadet de brocanters, espai on el dia abans hi jugaven a basket -molt bé- nois negres i blancs.

 Vam anar a la missa de la catedral d'Amberes. Emoció de participar-hi dins aquella joia gòtica impressionant, envoltats de pintures dels grans mestres flamencs; fou celebrada per un jove capellà pelut que semblava talment sortit d'un quadre flamenc renaixentista. Un altre moment emotiu va ser al contemplar després, l'obra mestre de Rubens, La davallada de la creu; amb el pal.lid cos de Jesús com a font de llum de les altres figures. Flandes és catòlica i bastant pietosa, i se celebren moltes festes religioses als carrers de les ciutats.

A Gant

Dia i mig de tardor fresca: pluja i vent. Ens trobem amb un capvespre amb un centre desangelat, nosaltres gelats. Espantats pels preus dels sopars. Amb tot el sentiment anem al Mc Donalds. L'endemà -i és un consell valuós- trobem al costat del castell una fritterie, i a la segona planta, dominant el bonic carrer, menjarem sols i barat en uns còmodes sofàs. A Gant poguérem veure el vitrall de coronació i la pica baptismal del més gran emperador que veieren els segles: el "nostre" Carles I. La de l'hotel -amabilíssima, potser per la botella de xampany que veiérem arraconada- no dominava massa el francès, reconeixia. Va haver de pensar una bona estona per dir-me com es deia gastar, spend the money -sóc català- en francès -dépenser-. Bonic tot, però recordeu que la Venècia del Nord és Brugges.

A Brugges, i dues anècdotes

Que no ve de bruixes! com ignorant pensava jo, sinó de pont -del bryg-bridge anglosaxó-. Aquí la plaça ja és de dimensions grans  i espectacular com avisava Anakin. Aquí decidirem fer la musclada belga. Al ser migdia eren més barats que els 17-20 euros la ració, habituals. Els àpats de musclos -mussels from brussels feia la gràcia el camarer- són típics amb patates. Tastàrem la carbonade flamenca -vedella, ceba, farigola i llorer, cuinat amb cervesa. Els musclos estaven al punt de cocció, fets a la cervesa -quasi imperceptible- però no vaig valorar la diferència als musclos al vapor d'aquí. Com que el camarer s'enrollava li vaig preguntar com es deia el compte en neerlandès. Rekening, diu, El dolo roso. Vaig pensar: què diu del dòlar? I diu: El dolo roso is rekening! Es referia a la Dolorosa! A l'hora de pagar ens diu senyalant el teclat de la maquinota de la tarja: Service no compris, pourboire, propina. Jo li vaig dir, rient, que molta crisi, que ja estava bé, i que era dolo roso els 3'5 euros per una mica de pa amb mantega -ja comptava que en això ens clavarien-, i la dona, poc aimant de incidències, mentrestant ja havia clikat a la màquina dos euros. En fi, no és per la quantitat, sinó per la picaresca. Herència dels nostres tercios? És ben viu el seu record -a un llibre de visites, un apañolàs graciós signava: Volveremos, Un tercio.

Així mateix la cosa hispànica hi és molt present: per la cosa del turisme a la nostra costa i per Fabiola i pels immigrants. Molta gent parla espanyol. Parlant de la Fabiola explicaré que una botiguera que va buscar conversa -potser sorpresa que busqués un diccionari de butxaca holandès-  no sé com va sortir a parlar de la guenya. La meva comprensió del francès oral és relativament modesta i en aquell moment no l'entenia. Era  reine! la Fabiola! Vaig tenir un pensament genial, ràpid i precís que va deixar a aquesta bona dona  literalment  sense parla -i mira que xerrava!!-: vaig recordar i li digué que el vestit de núvia de la Fabiola el van fer al meu poble -és cert.

Viatge a Bèlgica -Flandes- i coses del país (1). Prolegòmens,Brusel.les i part d'Amberes

No va començar bé el viatge no: poques hores de son;   de matinada, a punt d'arribar a l'estació de Mollet recordo que m'he deixat una llentilla -no porto mai posades les dues per horror d'oculistes-, torno enrere i perdem el tren; més tard vaig veure que també m'havia deixat els calçotets.

A l'aeroport mengem les dues pastes que portàvem. Compartim un got de cafè amb llet dels grans i estalviem quasi dos euros només amb el cafè . Altres prenien un mini-esmorzar de 6 euros i molts encara en deixaven. Primers diners estalviats. Nosaltres invertim l'estalvi d'aquestes collonades en compres d'artesania i brocanteria. El mateix amb les cerveses a Bèlgica, grosses compartides...i guardiola. Per cert, l'establiment era dels Sostres-Semon.

A Brusel.les primera estada,  menjar

L'hotel estava a 300 metres de l'estació. La gran cadena Thon, Noruega, al pis 22e!! Primer dia,  passeig "tranquil" pel centre. La plaça de Brusel.les és una conjunció extraordinària d'edificis extraordinaris, que encerclen cafeteries elegants i envoltada, això si,de comerços de xocolata, puntes de coixí -xinos i nacionals- i souvenirs.  Però no més gran que un camp de futbol. Un restaurant barato per a sopar -arreu el país- és un oximoron. Cal cercar -a prop- les fritteries. Quasi tot arrebossat això sí, però llaminer i on hi trobareu les extraordinàries patates rosses a la belga. Els emblemàtics musclos...una camama. Ja sortiran a Bruges. Hi ha una quantitat de Kebaburies espantosa. Xocolata doncs, frittes i gaufres que en flamenc és waffels són les peculiaritats que sobresurten, tot i lo poc que ens vàrem entaular.

Ves que em va agafar que em vaig emocionar a l'apartat del Tintin al Musée de la bande desinée, en uns panells que ens descobrien Tintin -Tintin est toi- Potser ambé ens descobrien a nosaltres nens , encara que homes cepats, embadalits amb aquells personatgets dibuixats? potser de veure com n'era de compartida aquesta meva afecció pels vells tebeos? El museu era ambientat en reproduccions de vells kiosks i altres escenografies.

A Amberes

Al sortir de l'estació venint de Brusel.les: Ens hem equivocat de país, de dia, i d'any. Ens sobtà trobar-nos un dissabte amb tot tancat, gent vestida diferent, unitats familiars calcades a cada deu metres  cotxet, canalla, molta, ells amb una espècie de frac, mitges blanques i un capell rodó pelut, molts varons amb tirabuixons, i elles com sortides de les pel.licules dels anys 40, amb aquells vestits de "corte" i "tocados" al cap. Havíem aterrat al barri jueu, un dels més importants d'Europa, zona del comerç i talla de diamants. No vàrem parar de veure'n., al centre ni un. N'hi han algunes desenes de mils. Com a mínim molt curiós.

Recolzament curiós a la peregrina teoria pronòrdica. Recordem Balmes.

M'en descuidava, i avanço quelcom de la crònica belga:

Així mateix existeix una preeminència de Bèlgica Nord -flamenca- enfront la sud -valona. El conflicte belga es pot resumir en l'existència d'una Belga del nord treballadora, seriosa, conservadora però tolerant enfront d'uns -en certa manera- vividors i "liberals", que són els del sud, que per descomptat surten beneficiats en el repartiment del pastís pressupuestari.

O sia també aquí, en aquest país tan petit, existeix la diferència. Curiós, molt curios.

Balmes

Aquest dissabte fou el seu bicentenari. Silenci quasi absolut, mostra de la indigència dels nostres intel.lectuals. Aixi mateix oblidat per la cúria. Increïble. Estic preparant escrit i carta als mitjans.
Pobre Jaumet. Pobres de nosaltres.

Teoria peregrina i trailer belga

Arran del viatge a Bèlgica-Flandes, vaig pensar: aquí, tot i ser bastant curosos i una societat amb un ordre palpable, noto però que els països de més el nord ho són més, i França menys. Tenint en compte que Noruega és més excel.lent que Suecia, i que el nord de la Ibèria ho és més europeu que el sud, i el nord de Catalunya que el seu sud, proposo:


Teoria peregrina:

Tot i que als nordeuropeus els va caldre  l'arribada del cristianisme per deixar de ser bàrbars crec poder afirmar que en la societat actual, el civisme, l'ordre, la politesse, l'organització social adecuada, en definitiva, és directament proporcional als graus de latitud nord...i inversament proporcionals als de la temperatura?
                         ------------------------

Ho dic encara sorprès per la falera que tenen per Barcelona i el sud en general; ho dic sense menystenir les mancances o limitacions que sempre suposem, amb raó o sense, a les societats de més amunt, "l'alegria de viure" sobre tot.


Aventuras d'un pinpin al país de Tintín.

Aviat a les pantalles les andances i facècies, tals com la del cambrer bruixenc de el dolo-roso; de com a l'aeroport de Brusel.les vaig estar a un segon de ser engarjolat -segurament-; de la sensació de viure a l'Europa de pre-guerra al barri jueu d'Ambers, etc.

Agrairé si algú té alguna informació particular per a uns dies a Bèlgica

Dijous "parteixo" -i ja pateixo- cap a Bèlgica. Viatge al nostre aire visitant les principals ciutats. Si algú vol dir alguna cosa que es pot escapar al visitant novell, nosaltres i segur algú altre ho agrairem.

Bones vacances i bon viatge als qui sortiu!

Meditacions a l'autopista i altres, cap a Cap Roig

Animalades animalesques

Vam adelantar un camió de porcs i un estava llepant el tub metal.lic de la barana, suposo per aliviar la sed, amb aquella cara com rient que fan a vegades. Vaig pensar: serà poca estona i després ja podran veure i caminar. Però després m'en vaig adonar que aquell era el seu últim viatge. Li digué a la dona. Pobrets, va dir ella. Jo li vaig dir que bé que es fotia el pernil, tot treient ferro. Però la realitat és que per uns moments em van fer pena. Pensem'hi quan mengem massa carn. Tot recordant els temps de la granja familiar i la ruïna del camp vaig pensar en aquell pastor del documental d'un canal vallesà que li deia amb la veu trabada a un pastor jove: Noi, si has de deixar els bens, no et sàpiga greu. Si fem nosa, pleguem. Jo sento que estic en un temps que no és el meu". El comprengué perfectament.

Al bosc del far de S. Sebastià teníem un esquirol a cinc metres, a nivell dels ulls, que varem observar una bona estona arreplegant branquetes amb la boca per fer niu. Una cosa més trista va ser veure una esplèndida guineu atropellada per una merda de cotxe. Per cert, no sé si amb tantes vies ràpides a l'Empordà es guanya massa temps -fa trenta anys  hi havia caravanes i n'hi ha ara- però és una destrossa de l'espai i l'esperit de l'Empordanet. Han reduït des de Madrid els pressupostos per algunes carreteres i jo ho celebro.

Seguim amb els animals per a dir que a Palafrugell vaig menjar granotes. El gust respon exactament a l'expressió "ni car ni peix", és una fina barreja dels dos.

George Benson a Cap Roig i altres

Tinc una dona una mica funkarra i en va treure entrades. Amb una tramontana una mica emprenyadora el Benson va fer a l'auditori del castell una demostració d'habilitats guitarreres i comunicació, res de nou. La part novedosa per mi era assistir a un esdeveniment a priori tan glamourós. No n'hi havia per a tant. La burgesia de Girona -si n'hi ha- no és tan sofisticada. Fins i tot hi havia públic de "batalla", que no sabia qui era el músic, eren treballadors d'empreses sponsors amb entrada gratis. Ara, d'ambient burgés; d'aquesta burgesia que difícilment podem tenir a l'abast n'hi havia. Ah, val la penar esmentar que Benson va felicitar a la selecció de futbol campiona. L'entusiasme del públic va ser tan descriptible que es va pensar que no se l'havia sentit, i hi va tornar...amb el mateix magre resultat.

Els hotels de Llafranc i rodalies són molt senzills -no massa barats-. Es paga l'entorn. Tot i que els cotxes, tampoc no masses, malmeten i empudeguen allà on anem.

Meditacions terrestres, ja ho sé, per sota la línea balmesiana, però d'una "utilitat" superior o al menys més reals que totes aquelles coses del sein i l'ontologia.

Per cert, com a recompensa per a llegir-me:)  us descobreixo per a veure si la podeu aconseguir, la biografia de Balmes de Sebastià Vila. Aquest obra qualifica al seu autor no tan sols com a biògraf, sino com a pensador de primeríssima línea. I demostra inapel.lablement  la valúa del mestre vigatà.

He escrit bastant a raig, no sé com haurà quedat.

4 noticietes 4 -arraconadetes- per a caure de glutis

Uno. El ROBOCOPS!

Un matrimoni septuagenari va ser vexat, amenaçat, apallisat, atemorit i robat en un assalt a casa seva a Manresa, per una banda paramilitar de l'est. Esgarrifava llegir els fets al diari. Van marxar després que el propietari els acompanyés per tota la casa, on a base de pallisses van aconseguir omplir coixineres de joies, objectes i diners. En acabar li van dir rient: Robamos a los empresarios porqué no nos dan trabajo. Robo i cops.

Dos.

Van matar un immigrant sudamericà a cops i puntades de peu perquè orinava en un parc.

Tres. El meneíto.

Aquesta és il.lustrativa de com treballa el Periódico: hi ha un munt de funcionaris -servidors del ciutadà que els paguem- de l'ajuntament de Barcelona, imputats de corrupció i proxenetisme. El gran titular era: Empresaris d'hosteleria haurien subornat funcionaris... (pobrets...jo no quería, oiga)

Cuatro. El maiquelyason -per lo del vel-.

Sense paraules al veure la foto aquell col.lectiu feminista manifestant-se a favor del burka, amb arguments insultants a la inteligència de la dona..

Sense comentaris. Bé, constatar la curiositat de veure com els mitjans -i la gent- qualifiquen la importància de les noticies.

Una pregunta -pèrfida?- que cal fer

Arran la moguda i la mani ho he pensat. Sembla que s'ens vulgui amagar.

Pregunta: Algú pot dir qui és o són els culpables de rebutjar (!) el concert económic per a Catalunya a la transició?

Rastrejant Google es confirma que ningú vol la culpa: la llegenda urbana diu que Roca, altres que els socialistes també, ja que tallaven el bacallà a les hores; o fou el ponent constitucional paisano-molletà Sole Tura? Altri? Tots plegats?

Cal saber l'autoria d'aquet immens error históric. Ves per on però que la manca de concert potser acceleri l'emancipament -aquesta paraula fa molt que no la sento- nacional.

La raó inèdita del túnel per la Sagrada Família..Segona Teoria -que pensava- "peregrina".

Escoltant les reaccions a l'enèssim informe sobre el túnel vaig pensar això:

Teoria: La indiferència de molts que el tren passi per sota la Sagrada Família respon a la indiferència que sentirien si caigués,   i potser també al desig -conscient o inconscient- que caigui.

Peregrí! animal!...ep, alto, qui em digui això no està  prou informat: el 36 ja volien -hom- ensorrar el monestir de Montserrat i socarrimar encara més la Moreneta, cosa que va ser evitada miraculosament per l'avís de Mn. Pere Tarrés a l'autoritat. Miraculosament es va salvar també del foc el tapís de la Creació de la catedral de Girona -el més gran de l'edat mitjana. I per acabar: a la guerra civil, a part de destruir maquetes i plànols i tot l'estudi del Gaudí, ja es plantejava enderrocar la Sagrada Família! però es va veure la seva utilitat per instal·lar-hi nius d'ametralladora. Dissortadament per la majoria de monuments, no hi va haver tanta sort.

Per cert, en Monzó, fa poc, suposo que abans de sortir de la Internacional papanates, brindava per a què caigués el temple i volia que s'enderroqués la basílica del Tibidabo.

Les coses són com són, i han estat com han estat.

Afegitó

Després de llegir els comentaris retiro l'apel.latiu de peregrina a aquesta teoria.

Nou tag: TEORIES "PEREGRINES". Una.

No sé si es exacte o ridícul, jo la veig plausible, aquesta teoria.


TEORIA: Els nens han de ser educats i instruits per homes i les nenes millor per dones.

Com pot una senyoreta estimular les inquietuts i requeriments propies d'un nen: fer-los jugar al què els agrada -jocs massa bruts o enèrgics per una senyoreta-, o la descoberta i experimentació de la natura en sa cruesa; o d'un mecanisme i la tècnica; de la literatura masculina, de tot el que en definitiva és propi del mascle -tan li fa dir com no dir. Així mateix amb les nenes.

I dic més: plantejo si el desastre de l'ensenyament no té en part a veure en tot això que he dit -el noranta per cent dels ensenyants són dones-, i que el Senyor i potser també el feminisme em perdonaran.

Observi's que no m'he molestat en argumentar-ho massa. Per un dia que em surt un post curt!


La propera TP versarà sobre perquè alguns volen el túnel a sota la Sagrada Família.

Minuto y resultado: guanya el niño Criteri i els seus

Reblant el post anterior vull recordar aquest del 2008. Clicar si voleu. Dels tres conceptes que jo establia indefugibles per l'economia: autosuficiència, sol.lidaritat i austeritat, els dos darrers ja els tenim aquí, fefaentment. L'autosuficiència trigarà, ja arribarà, quan la cosa estigui fotuda, ara no ho està, encara que ho sembli. sic.

Bé, així està el partit i així ho preveiem en Niño, un servidor i quatre més. Anem per davant en el marcador, en un partit que juguem un equip de quatre gats contra un de milions. Ja té pebrots!  Que cap cap verd ho consideri petulància, ho recordo senzillament perquè algú em faci cas en las coses que reclamo que s'em faci cas. Això és en interès de tots.

No entenc com una tan gran majoria pot ser tan estúpida de buscar la solució en el creixement. No em puc estar de dir-ho. Disculpes. A més, jo també sóc estúpid per altres coses.

El gran Niño

 Article publicat al Contrapunt

Per qui sàpiga de Niño Becerra aquest escrit serà balder i qui no el conegui potser no em llegirà. Però en tant que heterodox i cabdal i fiable allò que diu, en faré unes pinzellades. No hi ha terme mig: se'l rebutja o és referent. Allò que diu xoca frontalment amb els economistes de manual, i no el miren massa bé. Ni el miren  ni en parlen, en tot cas es refereixen a ell dient: "els economistes no fem prediccions" "el catastrofisme d'alguns economistes". Catastrofisme! això ho diuen els economistes copartíceps de la catàstrofe!

Les pinzellades, a retenir: diu que la crisi és sistèmica, no cojuntural, provocada per aquest model de creixement;que res s'hi pot fer perquè és un procés natural -i previsible- i que la recessió ha de créixer  molt més. Diu que ens hem d'acostumar a unes taxes d'atur del 25-30 %, ja que no calen tants treballadors!.  Mentrestant hom continua intentant revifar l'insostenible model consumista, el "creixement".  Ni s'adonen que això és el problema i no la solució. Però tampoc saben com fer-ho per tornar a "crèixer" ni  com capejar el temporal. I esperem que torni a pujar el petroli! La filosofia del decreixement és l'única sortida -sortida que paradoxalment a l'establishment se li apar com el pitjor dels malsons. Diria que estan perduts  -o sia, estem perduts-  però és bon senyal que LV posi en diumenge en portada: el primer que cal és austeritat, ingredient que jo vaig apuntar com cabdal fa mesos al Contrapunt. Aix´mateix  la solidaritat, entesa com ajuda a qui no te ingressos, tot i que seria més lògic repartir la feina, però això -pels governants i economistes clàssics- sembla que sigui el papus. L'altre que queda -del tercet INEVITABLE a mitjà termini- que jo ja proposava  és: caminar a l'autosuficiéncia -això també arribarà.




(Insisteixo, cal anar-ho recordant: el primer problema a resoldre  al món continua essent l'ambiental . Deixem el debat de si és per causa del home -i de la dona :)- o no. Tan li fa dir com no dir -en tot cas cal que seguim llegint les coses d'en Niño).


Afegitó. El tercet inevitable: austeritat, etc. és meu, no del Niño, afegeixo. Una cosa s'he li ha de criticar: no dona mai solucions. Dic és meu però hauria de dir era.

Si aquest conegut vividor és "d'esquerres" jo sóc maoísta-leninista i Una "zapaterada" estupefactant.

El pàjaro a LV protestava que no tinguéssim l'AVE tot dient que ell des de París podia anar el mateix dia a Rouen, Estrasbourg, Marsella o Nantes a menjar pigeon à la rouennaise, choucroute, una bullabesa o OSTRES! respectivament. A continuació afegeix que aquí li és impossible anar a fer un arròs amb pelletes de bacallar a Alacant, esmorzar a Madrid, i tot un llistat de destinacions d'alta gastronomia. I ho considera "para un republicano y de izquierdas un tanto humillante". Tot i que aquesta mancança de tren ràpid la compensa així el paio: "me quedé al dia siguiente y repetí arroz" -aquest de verdures i magro-. Tot sovint explica les delikatessen que es zampa. No he d'amagar que potser perquè és un modus vivendi que desconec, el llegeixo a voltes amb interès -no pas enveja.  Ah, aquest bonvivant-revolucionari és Joan de Sagarra. Què deuen entendre molts per ser d'esquerres?  

I la gent entestada en el debat de "les dretes i les esquerres! Des de l'eclecticisme dic que a "l'esquerra" -llegim progressistes de saló-  li surt rendabilíssim perpetuar aquesta dicotomia, tot i que cada vegada el "poble" s'ho empassa menys. Bé potser sí q ue ho hauria de raonar més...bé, de fet ja ho tinc  fet.

  Zapaterada

Un jubilat dels de rendes baixes es manifestava estupefacte avui al diari explicant que España dona milions d'euros dels fons de pensions espanyols als sindicalistes jubilats argentins. En foten una darrera l'altra. Les maragallades al menys feien riure.

Una via inèdita, genial i gens traumàtica cap a la sobirania catalana: Catalunya juancarlista i monàrquica

Com sempre quan és llarg: llegiu al menys les negretes

 Lopez Tena va unes passes per davant. Altament recomanable reflexionar la proposta: una Catalunya sobirana i juancarlista!!!!. Tot i que amb tanta veneració a la gorra frígia i per la nostra falta de visió política, la seva proposta és bufar núvols. Com sempre la ideologia espatllant-ho tot.

Abans que Monarquia o República, l'objectiu és la Independència

Monarquia catalana

 "Moltes persones pensen que l'Estat català independent ha de ser republicà, per convicció o perquè identifiquen la monarquia amb el Regne d'Espanya, però fóra erroni no fer-se dues preguntes, ¿Què és més convenient per assolir la independència? ¿Què és més favorable per a l'Estat català? Ja Cambó responia "Monarquia? República?: Catalunya!", i reblava Joan Sales, polemitzant amb Josep Carner: "Totes les nacions tenen defectes i seríem ben pàmfils si imaginàvem que la nostra serà en això diferent de totes les que hi ha i hi ha hagut en el món a fi de fer feliç el príncep dels poetes (...) Fóra en tot cas un escrúpol de monja que de tant voler una nació sense defectes ens deturéssim de fer-la; és que n'hi pot haver cap de pitjor que la inexistència? Somniar perfeccions ve després d'assegurar existències".

DES D'AQUEST PUNT DE VISTA, NO ÉS RELLEVANT que el catalanisme, especialment d'esquerres, hagi estat històricament republicà, o monàrquic per mera conveniència, perquè es referia i refereix a la forma de l'Estat espanyol, entenent que era més favorable per Catalunya que Espanya fos republicana que no que fos monàrquica. No es tracta d'això, sinó de l'Estat català, de la conveniència de la monarquia o la república per a la Catalunya independent. Qui només vulgui la independència de Catalunya si és republicana, o si és monàrquica, o socialista, o liberal, o europeista, o cristiana, o laica, o multicultural, o pacifista, o solidària, o de tots els Països Catalans alhora, o democràcia avançada, o... (ací cadascú que posi allò que vulgui, el seu "escrúpol de monja" favorit); qui subordini i condicioni la independència al seu model de societat preferit, millor que no es torbi i no continuï llegint aquest article, adreçat als que volen només la independència. I punt. I a part.

SI NOMÉS ENS FIXEM EN LA PROBABILITAT, sembla clar que la Catalunya independent serà una república, per les següents raons: manca de dinastia històrica; context internacional republicà, on en un segle no s'ha creat cap monarquia a Europa, i molt poques al món; i manca de suport popular: els monàrquics a Catalunya són partidaris de la monarquia espanyola i de mantenir Catalunya al Regne d'Espanya, els independentistes catalans no són monàrquics. Nogensmenys, si l'Estat propi és l'objectiu i la dicotomia independència/dependència és a hores d'ara la contradicció principal que desplaça i subordina totes les altres, el dilema monarquia/república esdevé una contradicció secundària que s'ha de resoldre al servei de l'assoliment de l'Estat propi. Fer el contrari fóra caure en l'oportunisme dogmàtic, per insistir en la centralitat d'una contradicció ara no principal (monarquia/república, capitalisme/socialisme, etc.) en el moment erroni.


DOS SÓN ELS escenaris que recomanen l'adopció de la forma monàrquica, si s'esdevenen: 1. Les facilitats que pot oferir a l'establiment i consolidació de l'Estat català el manteniment de la dinastia borbònica espanyola, bé tenint com a cap d'Estat català el que ho sigui a Espanya, tal com s'esdevé a molts Estats de la Commonwealth que mantenen com a cap d'Estat el britànic; bé iniciant una nova dinastia amb una branca de la família real espanyola. Només s'esdevindrà si els espanyols s'avenen amb més facilitat a la independència catalana si mantenim la seva casa reial, i si aquesta l'acceptés i propiciés. És un escenari improbable però possible, encara que molt arriscat per a la pròpia casa reial espanyola: donada la xenofòbia anticatalana que predomina a Espanya, podria ser que l'establiment de l'Estat català amb rei o reina compartit amb Espanya o provenint-ne, provoqués el seu derrocament a Espanya, i una situació altament paradoxal: república a Espanya, monarquia espanyola a Catalunya, tal com s'esdevingué a Àustria i Hongria entre 1918 i 1947: república a Àustria, monarquia austríaca a Hongria, no proclamada per veto dels aliats però mantinguda mitjançant el govern per un regent. 2. La superior projecció de la marca Catalunya com a Estat monàrquic que com a Estat republicà. Hi ha al món més de dos-cents Estats, i menys del 10% són monarquies. Esdevenir-ne donaria a l'Estat català un plus de visibilitat, especialment si s'adopta una dinastia altament visible al món i seguint l'exemple noruec s'entronitza a Catalunya la casa històricament rival de la borbònica espanyola: els Windsor, que regnen a Gibraltar. Tenir com a rei un fill de Lady Diana Spencer, i nét de la reina Elisabet II, projectaria al món la marca Catalunya amb molta més eficàcia i extensió, sense cap més despesa addicional a la que genera un cap d'Estat, rei o president. Nogensmenys, a Europa tots els nous Estats independents han adoptat als segles XX i XXI la forma republicana, amb les soles excepcions de Noruega i d'Albània, aquesta de curta durada. Noruega és el cas més interessant: per referèndum es va triar la forma monàrquica quan es va independitzar de Suècia (1905-1907), i va nomenar rei un príncep danès, monarquia històricament rival de la sueca, amb qui competia per l'hegemonia al Bàltic i el domini sobre la mateixa Noruega. És, però, altament improbable, per manca de suport popular i polític a l'establiment de la casa de Windsor com a casa reial de Catalunya.


EN CONCLUSIÓ, EL FUTUR ESTAT català independent serà probablement una república, però cal no menystenir els avantatges que per a la seva creació i projecció ofereix la monarquia, i esprémer els escenaris que la farien possible, al servei sempre de l'objectiu principal, que no és la república: és la independència. Sense existència no hi ha atributs, sense Estat no hi ha ni monarquia ni república, sinó la que tenen els que sí que en tenen d'Estat propi, els espanyols, i que decideixen per nosaltres i ens imposen la seva monarquia o la seva república. Per a Catalunya l'objectiu no és ni la monarquia ni la república, ho és la independència, tenir Estat propi, i al servei d'aquest objectiu tota la resta és instrumental, tot allò que sigui "escrúpol de monja", en paraules de Sales, no té cap mena d'importància. Per assolir la independència s'ha de fer, per dir-ho a la valenciana, "lo que més convinga, lo que faça falta". Aprenguem de Cambó. Monarquia? República?: Independència!"

Alfons López Tena

Notari. President del Cercle d'Estudis Sobiranistes

Observacions critèriques:  Tenir de rei el fill de Lady Di és suggerent, :) proposta  en la línea imaginativa i possibilista que tant m'agrada, per tant cap frikada.

L. Tena esmentava en un altre mitja, com a factor important, que  una monarquia catalana anularia moltes reticències de la gent que per lligams familiars o sentimentals amb Espanya ara no és sobiranista.

QUI ÉS CATALÀ? -l'aproximació més gran a la qüestió-

M'agradaria haver-la inventada jo, però la vaig sentir a Ainaud de Lasarte i la vaig retenir. La deixo per a referència del lector reflexiu.
  
Qui és català?


"És catala qui quan li pregunten què és diu: Sóc català" (lo millor és lo menys rebuscat)


Dic que la resposta és una aproximació, p.e.: potser la qüestió  seria més aviat Qui és més català? o espanyol o francès

Podeu googlejar: dos catalanòmetres criteri.

 Una coseta més.  A un Jedi, el mig troll, el vaig respondre a raig quan em va preguntar com m'ho feia per tenir tants trolls i segur que això requereix més matisos, que no sóc capaç de fer del tot. Pujo l'oferta: tres euros als tres primers que ho raonin bé. Crec però que això respon en part. És extret del de moment mig abandonat  El Criticaire.

La verdad
Baltasar Gracián


Advertid que la verdad en la boca es muy dulce, pero en el oído es muy amarga; para dicha no hay cosa más gustosa, pero para oída no hay cosa más desabrida. No está el primor en decir las verdades, sino en el escucharlas; por activa es muy agradable, pero por pasiva la verdad es la quinta esencia de lo aborrecible.


p.s. Els brots han estat envaïts per la mateixa  malura de dies enrera. Passo a fumigar. Gràcies.


COMPTE amb aquest afegitó!


Ara recordo que vaig pensar que la pregunta estaria millor així: ETS CATALÂ?

Ja es veuen brots -que importa el color?-

Cagum seuna, no he pogut obrir quatre ratlles que tenia  a un document de text d'un disket. Referé i afegiré. Algú sap com s'obre un arxiu que no es pot obrir? En tinc més. Potser és el disket.

La bogeria dels anònims i niks s'encomana i l'espiral folla s'ha encomanat als comentaristes, que han passat del past post. Tot i això és la primera vegada, a tenor dels comentaris, que veig els brots verds.

Un comentarista ahir: No te enteras de nada...Creo que te va este rollo...

Primer. Això de este rollo sona lumpen i fatal. Per qui m'heu près vos?

Segon. Ens havíem d'enterar d'alguna cosa? Hom pensa que jo o algú es trenca el cap intentant desxifrar qui hi ha darrera tants anònims? Sembla que sí però que algú es pensa encara que tenim un famós rondant. Però sí reconec que m'agradaria saber qui pasteja; qui em té aquest odi cerval. Però no us cregueu, per saber-ho donaria un màxim de dos euros. I sí, no sé perquè no acabo de pet la cosa...deu ser la mandra de reconfigurar el blog. Però després de llegir l'anònim Jedi, penso que també és el què diu i que jo digué en altres paraules: Es una qüestiò digna de fer-hi un assaig sociològic i potser sanitari. Té moltes projeccions i paga la pena ficar's-hi de cap (això no ho espereu dels qui no sabem res, amic Jedi) encara que sigui per compendre un xic, la naturalessa humana. (es veu que ho sap tot i m'ho dira, hehe). Per vos Jedi els dos euros.

Gràcies pels consells amics. I de moment -com deia el Benito- bastante tengo con lo mío.


El jerog. és: Laureano

Avui sóc una mica més català. Tres cosetes

No he pogut resistir fer un post amb el que m'he trobat avui.

Apart els que no saben sumar i el grup de místics o sentimentaloides espanyolistes -molts de respectables-, el petit però influent percentatge de rics ciutadans de Catalunya són els més repatanis a la independència. És clar, ells  en tenen de sobra i poden a més gaudir dels serveis privats de pagament. Ara però, per primera vegada, la cosa els toca : els rics catalans han estat tractats amb desigualtat tributaria respecte tot Espanya, per decissió del tripartit, perquè no hi ha un duro a la Generalitat! Talment semblaria una jugada magistral per sumar adeptes a la causa catalana. Ara que paguin o lluitin...o que callin.

Això que ve és el que m'ha fet escriure el post: ...el sistema de financiación de Cataluña es insolidario y desigual... -diu el PP a la premsa molletana. Em pensava que ja no quedava ningú amb la ignorància o cinisme de dir això; dir que la víctima és el lladre. La llàstima és que no es diguin més coses així i que aquesta animalada resti amagada dins un text de lectura poc engrescadora i espesa: coses així són una màquina de fer independentistes. Curiosament Evocacions  deia avui a can Brian que les provocacions antinacionalistes de l'Espada tenen la mateixa conseqüencia : els cosmopolites barcelonins llegeixen premsa madrilenya ...vulll que perdi el Barça...sóc del Madrid... -el futbol l'importa un rava-.

Després de llegir això espero haver augmentat l'esma i haver contribuït a la causa, tot i que..repeteixo la cantarella: la confiança en els manaires d'aquí també poquíssima, però si fossim sobirans al menys no hauríem de sentir-nos dir lladres. I la quantitat de lladres i ganduls a mantenir pel ciutadà català -xino o andalús o el que sigui l'origen- també disminuiria.

Vull dir una cosa:  la tempesta de la cosa encara no ha escampat i em trobo una mica desmotivat per a comentar als blogs amics, tot i que vaig seguint els posts. Ja escamparà.

Jeroglífic

Vinga, que aquest em sembla que és fàcil

Nombre de varón

U

NOTA

  e, i, o, u

ajuda: si penses en el cul ja ho tens mig fet.

Això sí que fa gràcia, veieu?

Només ho entendran bé els seguidors del blog

Igual que un habitual que diu que plega i no plega a mi també em costa. Si escric ara és per exemplificar quelcom, en referència a la cosa.

Mentre cantava el representant de TVE a Eurovisió es va  colar un grup de coristes disfressats que em van fer un fart de riure. Quan va entrar el corista oficial, el de la barretina, només va poder fer alguns sentits passos de dança, amb els braços i el rostre, aconseguidíssims, però no hi cabia i va haver de marxar. Aquests espontanis, si fessin igual que els anònims que han continuat la  broma de la cosa -esdevinguda aberració- ,  o sia si es repetissin, així mateix esdevindrien patètics. 

Un anònim afirma en comentari que tinc dos enemics...ooohh, només dos. Jo que m'havia fet il.lusions:(

Per cert, és obvi que si Elkenarra té quelcom a desmentir o confirmar del que han dit d'ell que ho faci.

"Digo hijo, digo hijo digo", si als espontanis aquests d'Eurovision els van multar, el Chikiliquatre mereixia multa i presó. El Buenafuente amb grillons.


He deixat un comentari d'ara a l'anterior post.

TANCO EL BLOG. AMUNT EL CRITERI!

Al respondre i matisar la fitxa d'UQV ho digué: ... Per cert, encerta ... no tinc cap inconvenient a.... A més, a molts fa morbo -odiosa expressió- topar amb un creient, un catòlic, a vegades gallito. I ho dic sabent que a partir d'ara passo a ser per a molts l'encarnació d'infinites tares i limitacions (i persecució)  Més endavant les circumstàncies van fer revifar el meu catalanisme militant, tot proclamant-lo. Catòlic i catalanista -i militant per la natura. A més crec que manifestat sense estridències i amb ànim de raonar-ho tot.  Això és més del que molts -a un cantó o l'altre- poden suportar; llampegada de la veritat que no és la seva, que els enlluerna i transtorna. Aquestes són -i ara veig clares- les raons del sabotatge d'aquest blog. Tots els que m'heu declarat ingenu....ho havíeu vist això?

Vist que és impossible mantenir aquesta situació no em queda altre opció que tancar el blog -i mira que tenia unes coses de collons per a publicar. No seré jo qui més hi perdré. En tot cas no el tancaré en aquest moment, tal vegada...mañiana...por la mañiana.

Com que l'esperit lúdic malgrat tot no m'abandona i perquè crec que una mica de gimnàstica mental va bé, us deixo això (Ocon-LV):

Jeroglífic: ¿Qué has preparado?

Nota aton
 

har her hir   hur

Observ.- S'assembla a la tècnica resolutiva del jeroglífic d'uns posts més aball (har...); aton és una nota musical al revés. Jo hi tinc pràctica i no l'he trobat massa difícil i quan el veieu ho veureu. No he llegit la solució però crec que no n'hi ha una altra. Pista: és un plat que sembla gallec.

I després Game Over

És obvi que la cosa ja ha passat a ser-nos aliena. A mi particularment vull dir que a ser-me més aliena encara. Si algú s'hi ha fixat, em limitava principalment a escoltar -i treure conclusions privades-, no tan identitàries sinó "situacionals".  Sí, ingenu, però quedi clar que el dubte si era o no era famós el que narrava de marres feia temps que el tenia superat, com la majoria de la colla cluster.

Bé, dispareu els darrers dards; darrer partit. Ara per federats.


Si resta una mica de senderi, ara toca i us demano  que en el primer torn de paraules exposeu les conclusions i valoracions, tant si heu intervingut o no en la cosa.

Hiuntertast artgen blupf!

"Efrem ha dit...

Ostres, hi ha gent que es pren més temps lliure que jo, que ja és dir! Verge santa, Criteri, algú t'estima molt i s'està deixant la pell aquí... Mai havia vist tants comentaris, quina matada.

Efrem ha dit...

Per cert, hi ha una opció que normalment ve per defecte i que molts l'hem treta, que és la d'obligar a escriure unes lletres "clau" per a poder postejar, això serveix per evitar el flood de programes, i als trolls els fa la vida més complicada havent de teclejar cada cop la clau. (Malgrat que fa un pel més incòmode el posar comentaris, pensa-t'ho, potser li aniria bé al blog)"  

Criteri diu: 

Bona pista la kanarra, la seguirem. Suposo que ningú es pensava que aquestes altures encara pensava en cap signador de llibres del Corte Inglés. Una cosa és la desbarramenta i l'altra -ignota i fruit d'estranyes motivacions, que ara són l'autèntic enigma, així com l'autor-s- és aquesta manera tan estrafolària d'actuar, amb tant paste-pega. No dongueu la culpa a l'Efrem -gràcies, aahh, el dilluns vaig estar al teu poble després de moolts lustres- si "hom" no pot tocar més la pera, òbviament tocava fer lo de les paraulotes filtre, però no pas avui...MAÑIANA!!

M'estan atacant!! Save our soul! SOS!

Deixava màniga ampla per a que tothom "s'esplaiés" i treiés els dimonis i alguns no ho van entendre, ara he posat ordre i tampoc. Algun robot diabòlic VOL DESTRUIR EL MEU BLOGUET i està atacant-lo a l'anterior post.

Segona pregunta inèdita entorn la sobirania

No cal dir que això que ve és una metàfora de la situació lingüistica a Catalunya. Imaginem-nos: Suissa, cantó francoparlant. Va i que s'hi desplacessin a viure-hi un milió i mig d'italians. O bé Galícia, ocupada per milió i mig de catalans. Algú pot establir quin dret moral -o eximent- tindrien aquest gran gruix de nous residents foranis per a exigir igualtat de drets lingüistics? Fins a quin punt?   Com l'anterior pregunta -i continuant el tema- és abans que tot una interpel.lació  a nosaltres mateixos a que pensem sincerament que faríem i demanaríem un milió i mig de catalans a Galícia.

També ens situa en disposició de comprendre algunes postures repatànies a la llengua pròpia del país d'acollida. No sempre hi juga l'imperialisme o incomprensió lingüistica, sovint és inèrcia de tribu, comoditat, quan no impossibilitat d'aprendre l'idioma...o qui fa el paper de Met -l'orni.

No crec que aquest plantejament pugui qualificar-se de tabú i si cas és igual, que són temps moderns, on trencar tabús és un esport general. Com a l'anterior pregunta esmentada, afirmo que aquestes són també qüestions que haurien de formar part d'un debat públic ample -ara absent o banal- imprescindible per encarar i decidir el futur del país, ara que sembla que estem a la cruïlla definitiva.

Durat l'impass resolc enigmes

 Mentre acabo de refer el post -va sobre una pregunta  entre agossarada i tabú-  i també la situació, deixo aquest jeroglífic - LV, Ocon de Oro- perquè ja el donava per irresoluble i vaig tenir la petita satisfacció de resoldre'l. És bonic i quan ho tens veus que és senzill, que aquesta és la gràcia dels jeroglífics.


Jeroglífic

Vas a llevar mucho equipaje?

0500
ta  te ti pu tu

No vull donar-me-les de pinxo, tan sols és que hi tinc una mica de pràctica i afició. No sé si cal dir que els nombres es tradueixin a lletres-xifres de la numeració romana. A l'anterior  que vaig proposar -on per cert els comentaris començaven a desmadrar-se- UQV va ser el que el va resoldre, però ara és a Madeira i...ah, és veritat, internet és a tot arreu.

Sobre la nostra necedat i avanç editorial

Vale que de "bojos, músics i poetes tots una miqueta" -i de necis, o nicis segons hem après de l'Evo. Però hi ha mesures, per tant deixeu-me transcriure una cosa que vaig llegir a Torres y Villaroel, el més bissarro dels escriptors castellans, i que tinc per a situar, entre moltes  altres coses molt més espectaculars, als prolegòmens de la meva obra inèdita -poc a veure amb el blog:


"¿He de temer que tomen mis escritos por las hechuras de un loco, en viendo tanto necio cuanto escribe?

Confesso que aquest sidral de comentaristes té una cosa que m'engresca: N'hi ha que estan pitjor que jo :)  El surrealisme, si porta maldat, no val res. I no diguem si no té una mica de gràcia.

Deus meus! que he hecho yo para merecer ello?

Nota als nous lectors:  Aquests 4 últims posts formen part d'un esperpent en el que m'he vist involucrat, això els hi sera de lenta comprensió i fins i tot impossible si son persones sensates. (Esperant tornar a la normalitat)


Ho vaig dir; a partir d'ara acabaria amb  la història aquesta esperpèntica -aquesta és la paraula?-  i les digressions al blog, educades o no; vaig dir que si s'em demanava esborraria els comentaris; a més jo no he insultat a ningú, quan aquí n'hi han bastants que han repartit estopa. L'únic que s'em pot atribuir és la meva més que cristiana segur estúpida paciència i no haver suposat que no tothom relativitza els insults com faig jo mateix i no haver posat mesures d'accés, però ja ho sabeu, ho trobava i ho trobo pesat.. Que voleu més? que me saque lo jojo?!

Sigui qui  sigui el pirata: tu tens paciència robòtica però jo en tinc més, però sí,  esborraré els post i els seus comentaris inconvenients o no -tot i que així privo que s'en fagi un estudi seriós-  intueixo que això és el que cal malgrat ningú m'ho hagi demanat, però avui no...Mañaana!

Si se suposa que per omisió també cal demanar perdó, ho faig.

Suposo que més que popular i famós amb això com a màxim em podria fer tristemente célebre :( 

"Una comèdia de l'absurd" "Així serà el que així us hagi semblat" Comiat.

"Habrà que hacernos a la idea, que sube la marea, y ésto no da más de sí" Aquesta cosa ha acabat tan absurdament com va començar i amb un mutis estrany i inqualificable -com de costum- per part dels factors. Absurdament, coincidint i recomfortat amb l'últim comentari -Quim- que li "saltaven les llàgrimes", de risa suposo. I és per ell que no sé si esborraré el post anterior i els 80 i escaig comentaris: dependrà de la demanda.

Després del merder un repòs i escriure el proper post que serà una pregunta heterodoxa, per alguns pèrfida, valenta segur, que té  relació amb l'última -no sé perquè penso que podria haver desencadenat el tifó-, i que cap d'aquests intel.lectuals nostrats, a sou del règim o sense, no s'han plantejat ni analitzat. De fet només plantegen les obvietats de sempre; de fet, i a diferència de França per exemple els debats importants aquí son inexistents o de vol gallinaci.

Ai, a veure si ho acabo d'adobar...

"Les tortugues i "el bloguero loquero"

He optat per anar finiquitant ja l'assumpte, i en aquest post només intervindrè si hi ha alguna "informació" rellevant. Borjas, en tot cas no llegeixis els comentaris i menys contestis! i així evitaríem la palinòdia.

Si els intervinents  no aporten res de nou seria el moment d'apuntar conclusions. Uns dies al balneari i tornem-hi.


(No sé si sou bloggers o no els nicks aquests, però si sou bloggers, caram com s'han manifestat les animadversions! -tan callades fins aquí)

Si encara penjo aquest és per la curiositat de veure si hi ha algun The end espectacular -i feliç, vull dir-

El blog de les tortugues calentes

Nota pel lector nou: aquest post indaga sobre la identitat d'un escriptor reconegut que ronda uns quants blogs, entre ells aquest, sota el nom de Una luna rara. I  molts altres inefables misteris, amanits amb els condiments més exòtics.

El tema i comentaris del passat post ja ha quedat prou aigualit i dispers  en el marasme del guirigai del "cluster", així que de moment faig aquest impass i obro post, d'nterès metablogaire, com a continuació dels comentaris extratemàtics.

Pregunta inèdita entorn la sobirania

Si jo anés a viure al País Basc p.e. tinc clar que no m'immiscuiria en la polèmica nacionalista, encara que viure en un entorn euscarparlant em resultés més incòmode.O potser diria: no m'en surto amb la llengua doncs foto el camp. O sia, no em sentiria autoritzat moralment a intervenir en un lloc i assumpte que no és el meu. Però, ai las, la cosa es complicaria  si -com els fills de l'immigració castellanoparlant a Catalunya- jo, fill de no vascos, hagués nascut i criat allà, o sia fill de la terra basca però de pares no bascos. Em pregunto si potser també faria jo com el gruix de fills d'immigrats castellanoparlants a Catalunya que s'oposen i entorpeixen la sobirania de Catalunya -al costat dels botiflers i cagadubtes? Estic convençut que tots els apanyols, tot i que la sang dels pares pesi, també són i actuen! en certa manera com a catalans i fins i tot estimeu el país, tot i voler-lo castellà. Observeu que en aquest escrit intento fer-me càrrec, comprendre la postura de vosaltres, espanyolistes  de "dretes i esquerres"- * Espero que l'esforç sigui recíproc -tinc escrites les raons per les que jo no podia ser altra cosa que catalanista. No podeu ser tampoc  altra cosa que espanyolistes?

O sia,  la pregunta  -i allunyem-la geogràficament, sisplau: Té dret moral un Ahmalid-Mahled,emigrant o  fill d'emigrants  de primera generació, a decidir, o a oposar-se a la sobirania del Quebec?

La pregunta no és pèrfida però com que alguns li trobaran i és bona la poso al tag. I si hom  troba que és retòrica, al menys que la reflexioni.

* De moment continuo escrivint i mantenint també entre cometes "crisi", cometes cada vegada més 

esclarissades.

El diumenge 25 a votar! -Visca Catalunya!

Tenia previst fer aquesta meva petita col.laboració a l'èxit del referèndum -l'èxit en sí ja és poder fer-lo- organitzada per Mollet decideix.  Una mestra a una enquesta del Contrapunt diu "ni serveix de res, ni l'interessa" sic. Ara escric això amb moltes més ganes. I de moment les consultes ja han servit perquè en parlin als principals països.

Sé que -curiosament- els lectors i llegits d'aquest blog no són majoritàriament sobiranistes i menys nacionalistes, i -majoritariament- ens respectem. A tots els que puguin votar els demano que es deixin de prevencions sobre nacionalismes, de IVs internacionals, tebiors i mandres i vagin a votar...sinó per a ells pensant en els seus fills. Visca Catalunya, la justícia i les llibertats dels pobles!

Informacions profitoses

Vic. A cal llibreter de vell Costa, prop d'on nasqué Balmes  -on el seu padrí va fer pujar un burro per l'escala a treure el cap  pel balcó, pel gaudi de la canalla que festejava el bateig amb nyoca que els llençava- trobo una joia, 10 euros 327 p.: Balmes, de Lluis Riba.

És d'aquells llibres que obris per on sigui quasi sempre hi trobes quelcom a subratllar:

"Balmes sentia en su corazón el germen de las pasiones más violentas...las conocía...las dominaba. Sin religión hubiera sido un hombre terrible" Curiós: representant del seny però arrauxat: l'ànima catalana? Compte! "elogia razonadamente las pasiones, en cuanto colaboran a los fines encontrados justos por la razón"

Quant  sentiu això, és de Balmes: 
Calumniad que algo queda
De lo sublime a lo ridículo solo hay un paso.

Lleó XIII, S. Pare: "...primer talent polític del segle XIX i dels més grans de tots els temps." Pugué esser-ho en tant que era eclèctic i apartidista. A vegades penso que al menys una temporada hauria d'escriure només de Balmes, d'allò que deia...ni que tingués només quatre lectors -els capellans no venen i així ens va- Hom prefereix Wittgenstein, queda més cool.

Viatge a Estocolm -i II- (Aquest post té regal)

Luterans i religió
Pel nord celebren bàsicament la Pasqua, amb la parafernàlia d'aquells ous tan bonicament decorats. Això pensava, però vaig veure que commemoren també el Good Friday -totally red in calendar, ens van dir. La religió té més importància de la que pensava. De fet l'skyline d'Stockholm són les punxes de les esglèsies -i l'ajuntament. Però és més, arreu trobes llocs de culte. Al costat de l'ascensor de l'hotel una porta comunicava a la ImmanuelKirken! Hi entrarem diumenge per la porta del carrer i ens trobarem amb uns espais impressionants i moderns: recepció, escenari, lloc de culte, "sunday school", amplíssima cafeteria, etc. Era l'hora de cel.lebració, tot ple, la gent polida i mudada, coral "tunificada", etc. Sana enveja i plany pel què els cristians d'aquí no sabem fer. I sobretot el convenciment de la bondat de formar comunitat amb un lligam espiritual.

El retorn del caçador
La dona nòrdica -pels llatins- podria per se ser motiu per a viatjar al nord. A les amigues que sé que em llegeixen, els he de dir que no és menyspreu a la fèmina llatina, que estimo, però el contrast a la força ens ha de frapar -compte que la dona diu lo mateix dels suecs. A diferència de Noruega a Estocolm hi ha molta multi-culti i avui has de tenir àgil vista felina per destriar l'objectiu visual...o espècie cinegètica desitjada. Estem parlant d'especímens de díficil cacera, però mentre no hi ha veda hi ha esperança.

Inevitablement em venia al cap els meus antics tours per Lloret i rodalies, i en alguns moments semblava que es despertés en mí el vell instint caçador depredador dels meus twenties -en companyia del germà de la honorable candidata ;)- i que de fet no acabaven en res més que quatre tontades. (continuo el tema més avall) (Ai si llegeix la dona!)


Un xil.lè atípic desfà tòpics

Mentre miràvem unes peces de vidre nòrdic als encants d'allà, el paradista -xil.lè- ens va clissà i va encetar llarga conversa. A El Vendrell tenia una immobiliària que va vendre abans de les vaques grasses. Perquè van triar aquest viatge a Suècia tants xil.lens? vaig preguntar. Ens va malparlar dels exil.lats de Pinotxet : "tiraos y envidiosos". Van apuntar-se a les ajudes grandioses que donava de bona fe Suècia; alguns jubilats amb quaranta anys (sic). Ara la moma ja s'acabat.

Digué dels suecs "ni socialdemocràcia ni nà, esta gente quiere ser americana y les encanta que les hables en inglés". No sé si fiable del tot però en part així em va semblar també. No cal dir que el xil.le -també ex-perseguit- estava mal vist pels seus.

Seria llarg parlar de les ajudes que reben -suecs o residents. És una societat sense massa diferèncias i això no ve de cap revolució ni miracle: La bona administració és revolucionària. Eh, Evo?

Corolari i el regal   

Acabo demanant perdó per la gossadia de parlar d'un lloc que he vist en uns dies, és però fruit d'impressions reals aplegades a informacions concloents. Així mateix és obvi que tampoc -tot intentar-ho- m'atorgo el caràcter de ciutadà exemplar "a la nòrdica". Som d'on som. I sé que la meva vena surrealista i passional i punt anàrquica no és pas nòrdica.

En definitiva, lloc ideal per a qui no li molesta el "mal temps" ni estar molt temps recollit -les cases són acollidores i calentes-. Si no us agraden les gentades ni els carrers plens de cotxes; si us desquicia el soroll,si aprecieu el sentit de l'ordre, la seguretat a tota hora, oferta cultural assequible i extensa, el tracte educat, la solitud, el gaudi de la natura propera, en fi, tot el que és contrari d'aquí!: Benvinguts al nord. Amanit amb rosses esculturals i una cuina gustosa i sana, i sobretot predisposats a descobrir una altra realitat. Política: vinc inútilment refermat en l'aserció de Pich i Pon: Les tres coses més importants per un bon govern són ministració, ministració i ministració -i això fa bons ciutadans. Jo encapçalaria una subscripció  per a una immersió nòrdica als nostres governants. Post de les tres emes.

Sense pensar massa a vegades m'he anomenat anglòfil. Segurament ara sóc filonòrdic. I si ens haguéssim de guiar per això...   Existeixen, no desta guisa però jo l'has he vist, Evarist!  Jo em quedo pero amb les noruegues.

Desitjaria amb aquestes parrafades haver complert en alguna mesura l'aspiració del blog: formar, informar i entretenir. Tak sa mykette! I a veure si el consulat em convida a alguna cosa.

Viatge a la capital de les sueques . Part I

Sense saber-ho ni voler-hi anar ara, em vaig trobar embarcat -avionat- viatge a Estocolm per decissió de dona i bambins. Em vaig anar atemperant quan em vaig assabentar que era més barat que anar a Londres. Però arribar-te a Helsinki o Tallin, a quatre passes, o veure més del país, impossible.

L'Estocolm essencial, per a viatgers. Anècdotes i algun consell. 

- El Museu del Vasa -un em digué: el museu de Barça?- El Titanic de Suècia. Per defectes de fabricació el que havia de ser la joia dels mars s'enfonsa només disparar les salves els seus canons. Tres-cents anys després el reflotaren i recuperaren el què dúia i sembla que els hi ha resultat rendible. Grandiós però millor el Framm d'Oslo, on hi pots vaguerejar lliurement per dins.

- Els palaus reials. A la tornada agafarem un vaixell, era el primer dia i passàvem trinxant les plaques de gel.

- Skansen. Conjunt d'autèntics habitatges, tallers i botigues antigues, etc, en un entorn natural i amb fauna nòrdica. Assistirem a un pique violent entre ossos.

- L'ajuntament i la seva torre. El guia, que tenia un anglès de persona normal i se l'entenia bastant, anava fent preguntes i jo en vaig contestar una -el sostre de la sala de plens s'assemblava a la carcassa d'un vaixell-. Encabat va preguntar: Any question? NO vaig perdre la oportunitat de dir davant d'un seguici d'italians, japonesos, americans, que fins fa poc alla s'hi asseia "a catalan of -o from- Lèrida,Lleida". Es va estranyar i fent broma digué: "Representava la minoria catalana, suposo". El de LLeida l'han ascendit. Informació de Españoles en el mundo.

I això és tot. Podem sumar-hi el museu pictòric i la catedral que la trobarem tancada..

Altres: Òbviament hi ha l'espectacle de la ciutat: el carrer comercial, el de la marxa, l'antic, etc. És un ciutat en que es camina molt -són illes i ponts- i més amb la meva dona. Des de les 10 fins a les 21 només seiem per menjar -generalment als bancs- i al water. Si algú és mitòman, a lloc cèntric hi ha l'apartament de la Salander, quina millor gràcia és estar a prop d'un restaurant vegetarià -buffet- inexcusable i tenir les millors vistes. Després de menjar-hi i de dies sense butifarrota i altres carnasses vàrem mig aborrir la carn. Arreu, un cafè són 200 centilitres, l'aigua com a tot Europa no es paga, cosa que representaria un estalvi de 4000 pessetes diàries -si fèssim 4 persones dos àpats-. Treiu-vos el passi de transports. Hi ha unes galeries -tres vegades el Boulevard Rosa- que no es veuen de fora, al centre, no recordo si Store o Gallery...on hi ha a més un disco pub. Interessats: també hi ha encants -flea market- a 20 minuts.

Particularment aconsello aprendre quatre paraules en suec, aprendren la complicada fonètica m'és engrescador i és assequible.

Preus: tot el que no són alguns capricis cap exageració.
Temps: de fred en feia a estones -semblava diferent- però no en vàrem patir massa, amb vent als molls potser una mica més, d'hivern molt passable, en definitiva (primers d'abril). Darrera el radiador hi havia un forat que expel.lia ventilació -aire no calent-, cosa que suposo va evitar que engeguéssim el radiador. 

Gent 

A l'hotel la parella recepcionista era hollywoodiana: noi i noia guapos, alts, rossos, simpàtics, servicials. El noi amb una sana curiositat manifestada p.e. amb l'interés amb que escoltava com ens va anar als Encants d'allà o l'expressió quan li vaig donar notícia d'aquest blog i post. La noia, de bellesa i expressió serena, dolça qual mandarina, d'una simpatia profunda i innata, enlluernava. Salutacions si em llegiu, amics.

I en bona mesura així era arreu. Penses: Quin collons de defectes tindran aquesta gent? És tal com ho veiem? Suposo que fregant trobaríem coses displaents. Tot i això quan es deleixen pel "paradís" sureny crec que no saben ben bé què diuen.

Feminisme femení
Ens va sorprendre veure una poli molt prenyada i algún lavabo amb el cartell d'unisex. Allà el feminisme no s'ha d'imposar amb quotes ni sermons. És més, diria que aquesta paraula ni es fa servir. La igualtat arriba fins on arriba el sentit comú. Em va cridar l'atenció l'actitud de les sueques al metro. A casa nostra les dones hi van més aviat amb al cap cot, allà ben dretes, dominant l'escena, molt mirones, cosa que òbviament em dificultava les anàlisis antropomòrfiques.

Fi de la primera part, que he vist que potser s-ha allargat massa amb les informacions turistiques.

Una Catalunya noruega

Publicat a Contrapunt

Puigcercós ha dit : "Catalunya ha de ser com Noruega". Cosa del tot plausible, jo mateix l'he escrita i he manifestat a vegades, potser és l'enyor del nord d'on venim, que just m'ha descobert ara el necessari Gaziel. Ara bé, no sé si som conscients que per això caldria que els catalans fossim com els noruegs -i les catalanes com les noruegues? més d'un afegiria-. Bé, tot i que potser és utòpic és bo tenir un bon model a imitar, com el norueg.

Visitant el país és fàcil percebre la igualdat, ordre i cohesió d'aquella societat. Ara bé, el dilema és: serem capaços mai, en aquest nord del sud que som, de ben administrar-nos, de respectar la natura, de viure sense massa exhibicionisme material, sense l'esclavitud del disseny, la façana i l'estètica, amb sentit pràctic de les coses, d'interessar-nos per la cultura, de ser cívics, dialogants, etc? Perquè en realitat, pel que toca la doctrina política, el secret no és tan difícil, i no se sap massa: només es tracta d'impedir que ningú no sigui massa ric: els escalats desmesurats dels impostos fan que no compensi guanyar massa diners. D'això, del civisme i una administració assenyada vé el famós benestar nòrdic. Vet aquí.

Acabo d'escriure això i ve la neu ocasionant el caos -trobo que la paraula que millor el defineix és inexpl icable, i per ara inexplicat-. Proclamar la voluntat de ser com els noruegs després del desgavell nival pot semblar un sarcasme.

Altre vegada el nord. M'havia manifestat anglòfil, però començo a posar-ho en qüestió, per raons que hauria d'ampliar. Després de tornar d'Estocolm crec poder afirmar que el Nord és l'excel.ència, amb poques genialitats, però l'excelència. Obro tag.

Veient la tosuderia del país -menys Puigcercós, però que ho demostri- en tanta reivindicació de mediterraneïtat  com a paradigma de civilització, penso que serà inútil tornar a insistir  que mirem el nord, però com que per tosuderia la meva, alguna cosa escriuré de la meva estada allà.