Larra, el seu crític i en Criteri. Trailers de properes amenitats critèriques

Només per a criteristes -o  larristes. O no.


Obro a l'atzar Larra i trobo que diu el crític J.L. Jhonson:

Nos asombra su profunda percepción de la realidad española...pero el prudente optimismo ha desaparecido por completo. Ya se nota el cansancio espiritual del hombre que ha dejado de luchar por su ideal. Encontramos ahora una profundidad sentimental apenas sospechada.

Habia adoptado conscientemente al escribir una actitud de una conciencia social...Veia claramente que tenia algo especial para ofrecer a la nación. Su sàtira mordaz servía para provocar una reacción al lector que le llevara a exigir cambios..


El crític cita Larra "...no sé que ángel malo me inspira esta maldita tentación de reformar, emprendida cual soldado va a tomar una batería..." Com ho explica Jonson? Larra entendió que estaba solo y que tendria que alcanzar su objetivo sin la ayuda de nadie. Si entendemos ésto, el fin de sus artículos es obvio. En el lector Fígaro buscaba un aliado, Sí, un aliado, ésto es, uno como él, que considerara indispensable un ambiente social revitalizado en que, como hombre de talento, pudiera satisfaces sus aspiraciones.


Conclusió

Publico aquesta transcripció  ni que sigui per curiosa coincidència,  si ho  lliguem al canvi de rumb del blog. Si més no hi ha unes coses fonamentals que m'acosten a Larra: l'escriure com a tasca reformadora, escepticisme total i entendre -com ell- que estic sol a la palestra. Si hi ha més paral.lelismes no sóc jo per dir-los.


Trailers

-Va una de megalomania critèrica -dues -(títol)
- Mena de joc on el lector ha de resoldre però també proposar. Aportarà dades inèdites a la sociopolítica -apartat hispànic-"barata"-, la més útil.
- Açores i els curiosos veïns portuguesos.

Crònica d'una jornada valenciana i fallera. Amb diverses facècies

El viatge

Sis del matí, dissabte. Cap a València fallera. La Pepi -organitzadora-  va avisar: no pugeu als autocars perquè pot ser que el que vingui primer sigui el 2 i el segon l'1. Arriben els autocars i un bon gruix de gent que tenia l'1 va pujar al 2 i viceversa. El primer en arribar era l'autocar 2 i el segon l'1! Quan ja hi estaven aposentats, tots cap a terra a fer el canvi. Després algun viatger va ocupar el seient dels guies i el que tenien destinat  pels regalets, provocant la desolació de la Pepi.. Per acabar-ho d'adobar sobrava gent! com podia ser? Doncs que van pujar persones al.lienes que havien d'haver agafat el Sagalés que va arribar uns minuts abans.  Gran fallada i... sense falles. El conductor del Sagalés no va estar al tanto de res. Tot plegat representà una hora menys d'estada a València.

 La Pepi, gran i excelentíssima persona. El Pepito, el seu home, també. Fou ell qui ens va tocar a l'autocar fins el moment d'esmorzar. Reconegué pel micro: Jo sóc molt soso. La Pepi va pujar després i fou un altra cosa. Gran animadora dels viatges:  "Como están usteeedes?" Acudits, participació d'algun voluntari, caramels. Vigília del Dia del Pare. Ens obsequia amb un detall. Veiem la silueta de la ciutat diuen que fantasma de Marina d'Or. Punt d'arribada: Plaça d'Aragó. Diu el conductor: Generalmente llegamos hasta el centro però con las fallas hoy os sortamos aquí. Conya general.

La ciutat

Com Madrid, València és castissa, familiar. Les antípodes de Can Fanga, tan cosmopolita ella, freda? Allà es respira la joie de vivre. He trobat però que abunda el servei malcarat. Conviu però sense problemes amb el dependent que et tracta com si et conegués de tota la vida i fa broma. Serà per com afecta a cadascú la lluna de València? Els preus de les coses: humans. Sobretot el menjar, que sembla una de les principals ocupacions d'allà. No sé que hi troba la gent amb Barcelona, tot tan car, tants cotxes, sempre tan atapeïda.

Dia massa bo. Només baixar veiem  uns tios amb una samarreta: Rumbera de la Cabra -o així. Rojo,maricón i del Barça. A  un encreuament topem amb la primera falla. No me la imachinava tan gran. Crec que és una cosa sense igual al món. Em cridà l'atenció  l'aire disneyá de la majoria. Qui s'inspirà amb qui?

Tarda

Hora de la mascletà. No recordo tanta munió de gent com la que anava a la traca. La Neus no estava per soroll i per a no tenir problemes de lloc pel dinar ho deixàrem.  Estàvem disposats a entaular-nos per a la paella, quan trobem: ració de paella: 4 euros!, Calamars amb sardines 2 o 3 euros. Per emportar. Tebiona, però boníssima, però no ens ho vàrem acabar. A la motxilla cap a Mollet, on la sogra en va donar bona compte. El cafè el prenguérem en un tamboret alt d'aquests que posen els bars al carrer, veient passar la gent que venia de la mascletà cap els restaurants. Ens van portar nachos barbacoa d'acompanyament (sic).

El cantaire cec

Sentim un que canta al carrer, en català, oriental. És un cantaire cec amb una guitarra. És a tocar les taules d'un restaurant terrassa. Moltes taules i plenes. És el cec que ens trobarem a una d'aquelles botigues de curiositats col.leccionistes, on es veu que la mestressa li va dir a la dona: Mirem que no entri perquè cada vegada ens trenca un cendrer. A mitja cançó passa algú i no sé que li diu, i ell, sense deixar de tocar contesta: Eivissa. Realment un figura, un artista. Deixo l'euro i li pregunto: És teva la cançó? i conesta: No, d'Andy i Lucas. Superava l'original. Em va convidar a escoltar-ne una de pròpia. Era una rumba, fantàstica, a la que em vaig animar a posar-hi alguna segona veu. Em va passar pel cap de ser el seu agent. Tens disc?  No -diu. Grava'l -li dic. Vivia a València. Pel que sembla sol, ja que ens digué que les dones només volen l'interès i una li digué: No et vull perquè ets cec i et falta un ull. Diu que això el va ferir.

M'han dit que em presenti a tu si que vales. Però si hi vaig i el Risto em toca massa els collons li trenco la cara. Tomba i gira. M'estén la mà. Comiat. Em diu tot marxant: grava un disc tu també.

Si hom deia a Can Noctas que Catalunya està mot espanyolitzada penso que de València podríem dir que està desvalencianitzada, pel que fa a la llengua. Se sent poc el valencià. Tot i que l'idioma oficial de les falles ho és. Em sembla però que l'ús de tan castellà és per comoditat vehicular, i que en realitat hi ha més àmbits i més gent que el parla del que sembla.

Sentirem un saxo pel carrer i resulta que eren unes canyes en forma de saxo. Sonava amb quasi el mateix timbre. Saxo andino, 15 euros. Val la pena un viatge a València o quasi, només per anar a la llibreria Paris València. Se celebrava a més una fira del llibre vell, on vaig comprar per 4 euros les cròniques d'un viatger Anglès a la Catalunya del XIX. Aconsello també la botiga Pop no sé què, amb centenars de curiositats.

Vespre

Ofrena a la Mare de Déu dels Desemparats, que corona una carcassa de fusta d'uns tres pisos d'alçada on hi ha enfilades persones composant un tapís de rams de flors.  Van entrant a la plaça les comissions falleres amb corones de flors. Amb la veu de fons d'un speaker abundantíssim de paraules, generalment de caire devocional. Impensable a casa nostra. Deixa bocabadat la quantitat de gent tradicionalment habillada, aquella fallereta amb cadira de rode; la gent més gran obrint la comitiva... Gent joiosa i àdhuc emocionada passant als peus de la Geperudeta. . Maravella, per no dir fa enveja. Sap greu que a Catalunya totes aquestes manifestacions molts les titllin de carrinclones. Cohesió social, la continuïtat que representa la tradició, la espiritualitat, nogenysmenys és això el que hom rebutja al principat, amic lector.

Al costat mateix d'on esperàvem l'autocar, hi havia la Feria del jamón. Un envelat on se celebrava concurs de talladors i degustació.Hi entràrem per fer temps i ens prenguérem una ració de pernil extra, per 7 euros -aquí en compten 20.

 Al tornar, cap a mitja nit, un Sagalés -suposo que el mateix de Mollet- es va posar al costat del nostre durant algun  km, no sabem si  per avançar o provocar, provocant la por de molts i la reacció del viatger de davant: deixa'l que avanci!! potser instigat per un comentari meu. Sembla que algú a prop del xófer va parlar que "feien carreres", cosa que va ferir al conductor i digué pel micro:  "No me ha gustado nada lo que he oído de hacer carreras. Yo llevo la misma velocidad punta desde Valéncia...yo soy un profesioná" Certament era un gran conductor. Sense més a resenyar, arribem a Can Mulà, després que ens acomiadés amb "un gran abrazo para todos"

Ja que he fet la crònica, amic que la sol.licitaves, ensabona'm una mica i digu'em que no està mal del tot;)

No plegaré. Canvi de rumb

 Canvi de rumb al blog

Com a català, sóc home de paraula, pero he deixat de fer dues coses que vaig dir, pero  són coses que no perjudiquen ningú, ans el contrari.  La primera és que no parlaria més de medi ambient.  A partir d'ara sera així.. Si amb les evidències, si amb tot lo obvi que resulta el desgavell ecològic la gent no reacciona, ja m'aturo. Fins i tot  potser és que la humanitat s'ho mereix. Així mateix tampoc parlaré més de la necessitat i la inel.luctibilitat del decreixemnet, de tan obvi -i poc agraït- com és.

El segon incompliment  és que plegaria. No podria dir per què volia plegar però sé per què torno. Tinc tantes coses que explicar, de dir, d'ensenyar... -les de caire més seriós, de fons, no sé com dir-ho- les deixo per potser publicar en llibre. Tinc tantes coses per aprendre...

Sembla que tots naixem ensenyats; m'he adonat que el comú de la gent encara menys volem sentir-nos adoctrinats, ni que sigui per gent informada i sàvia. Així va el món. Ens agrada que ens distreguin, sorprenguin, ens facin riure, emocionin, etc.  Intentaré que hi hagi el punt just de cada cosa. Tot menys comentar la buida o falsa xerrameca dels polítics.

Així no anirem enlloc

Hi ha un lector que considera obvi molt del que escric. Ho considero un compliment, tenint en compte que poca gent veu allò obvi.  En un  mòn sense rumb, il.lògic, defensar allò obvi és defensar allò que pocs defensen, anar a contracorrent, compte! No ha d'estranyar que jo sigui obvi, essent com sóc seguidor del que s'ha titllat de rei dels obvis: Jaume Balmes,la nostra llumenera.  A més hi ha coses que es veuen òbvies només quan algú les diu.

Article certament previsible pel lector critèric, i també obvi, però penseu que anava adreçat als lectors  del setmanari.

 
Article publicat a Contrapunt

Així no anirem enlloc



Si hi ha una raó per la desesperança és perquè  quasi unànimement hom s'entesta en anomenar crisi a allò que és la fi d'un model econòmic: el consumisme. És la fi d'una concepció del món que basa la felicitat humana en comprar, posseir i llençar. Hom continua encegat, predicant com a solució,  el retorn al "creixement" -llegeixi's desarrollismo-, allò que ha esta l'origen del problema. És obvi que encara no s'ha entès què és la sostenibilitat. Qui pot definir això com a crisi si es llença el menjar a tones; amb el volum de molts sous públics i de la banca, etc?

Si s'assumís que s'han acabat per sempre aquelles disbauxes econòmiques i l'austeritat ha arribat per a no marxar, posar les solucions seria facílissim, vindrien rodades, sense traumes. Però el sistema s'entesta en pretendre que dos i dos facin cinc.Viure en la irrealitat, no genera més que  malestar social. La Generalitat empren -a la força- l'únic camí possible. Ha endegat una dràstica austeritat en la despesa -austeritat; la campanya cridant a consumir productes del camp català -autosuficiència- i reducció salarial del funcionariat per evitar acomiadaments -solidaritat. Exactament els tres elements cabdals que vaig proposar aquí mateix ja fa temps.

Vull afegir que, no sé com, un article meu del Contrapunt va arribar a Intereconomia, a Madrid.
No menysvaloréssim pas la capacitat d'influència de cadascú. Ara que Mollet té un home de pes a Madrid, l'emplaço a encetar als centres centrals del poder polític el que ha de ser l'eix del debat socio-econòmic: créixer o decréixer. Difícil ho veig però, ja que aquest debat no el plantegen ni els antagonistes dels liberals. Ningú no en vol ni sentir parlar. I ho pagarem car.

Adeusiau -després d'uns quants posts que ja tinc fets- potser

Gràcies als que alguna vegada han comentat.

Recordeu i recorregueu a  El Criteri balmesià. Sé que haureu de recordar -i recordareu- lo que l'il.luminat  d'en Criteri us avisava i fins i tot us deia.

Se m'ocorre acabar deixant allò que tant repetia i  poc agradava -ara ja no m'importa:  el veritable problema,  perill planetari i social és el desgavell ecològic. I l'amenaça atòmica. El problema de l'home és la seva infinita, potser necessària estupidesa. Per tant siguem benevolents. Estimar és cabdal, o com a mínim tinguem paciència.

 No plou. Ni neva. Tot agostat al març, el temps de la verdor.


(els nous lectors poden començar pels posts enllaçats a la barra esquerra)


(publicaré encara unes quantes entrades que tinc guardades, p.e. el darrer capítol del Viatge a les Açores, centrat en el "fet portuguès" sobretot.)

Per si les mosques , passeu més endavant per aquí per si em pica la mosca i segueixo amb el blog.


 Tres Afegitons. Passat un any, han dit a la ràdio: Japó reconeix que Fukushima va ser molt més desastrós del que van dir. Els geigger marquen avui deu vegades més de lo tolerable. Van pensar seriosament evacuar els dotze milions de tokiencs, etc.


-  Resum fantàstic del què ha de ser el futur. Diumenge a LV.  A Japó hi ha un abans i després de  Fukushima. Ho sintetiza així un intel.lectual de referència japonès. "Ens hem adonat que el mite del creixement econòmic, per a ser un país poderós, no és tan important. Ara només volem viure de forma segura i saludable".


- Canal 33. Peli v.o. francesa basada en Flaubert. Transcric d'un personatge: "L'amor, la musica, Déu, tot ve a anar allà mateix, l'expansió de l'ànima de les persones nobles".

Confessió íntima. -i afegitó.

L'aventura va començar una vigília d'un Onze de setembre. Vint-i-set anys després jo i la Neus l'hem closa. S'obre un nou camí a la vida del meu fill gran i acaba una etapa a la nostra vida, si hem de fer cas a allò que tothom diu, l'etapa,  l'aspecte més important de la vida d'un home: tenir fills i educar-los. L'Arnau marxa de casa. L'Arnau i la Lídia enceten una vida en comú.

El primer moment d'impasse com a pare fou el darrer any que comprarem els reis als nens: " l'any que ve ja ho sabran, s'ha acabat l'edat de la innocència". Quan ell era  petit jo pensava que el dia que marxés de casa seria dur; últimament però  érem conscients que el que li tocava era volar sol i fins i tot ho celebràvem per ell . La llibertat que desitja un noi de vint-i-set anys és difícil de gestionar pels grans que viuen amb ell. Però abans d'ahir al matí després de passar la darrera nit a casa, quan per última vegada va sortir amb el cotxe amb l'última mudança cap a la seva nova casa, va ser un moment que ens deixà més tous del que ens pensàvem.

A tots els pares que hem viscut o viuran aquest moment, els ajudaria pensar que, òbviament, és llei de vida,  però com que no estem avisats ens afectarà . Val la pena anar-se fent el càrrec que arriba un dia que els fills se'ns en van i  ens trobarem una casa més sola; que tindrem el neguit de no haver-ho fet tan bé com voldrien, que ens queda tant per ensenyar-los...Fem-ho mentre puguem, mentre estiguin amb nosaltres i -és clar- ajudem-los sempre. I pensem sobretot quant tant pitjor seria -com diu ma sogra- veure'l tornar a casa pel fracàs de la seva relació.

Altres persones amb més motius que jo podrien explicar, escriure  sobre l'experiència i sensacions de la marxa dels fills, la solitud i l'absència -cap i la fi el meu va a Vilassar i encara som quatre a casa. No sé per què ningú s'esplaia en això. Ni tampoc jo ho he fet massa.

 Afegitó del TRAILER.- Continuant amb els sentiments íntims, personals, esperonat pel Noctas, aviso que estic confegint, a seguir: UNA HISTÒRIA ROMÀNTICA. LA DOLÇA ANNIE.

El savi, l'excepció a la regla

Com més conec el món, com més va,  més m'enlluernen els savis, els quatre, o quaranta quatre que hi ha hagut. Balmes, Gracián, Montaigne...No m'en feu dir gaires més que no n'estic segur.


El savi veritable és l'excepció a la regla.

 Afegitó. Ha escrit Luri:  probablemente tenía más razón que un santo el gran Mariana cuando advertía de que “el que aborrece el pecado, aborrece a los hombres”

 

Crònica del concert de Manel. Meditacions i teoria peregrina.

El concert

Manel al Coliseum. Dissabte 28 de gener. Repeteixen l'ensarronada. Les companyies de teatre diuen: Última setmana! i hi estan un mes. Aquests diuen: Final de presentació del darrer disc. Ara he vist que començara la gira fora de Barcelona. Ple absolut. Gent participativa, tot i que amb un so adequat seria millor. Comunió.

Estava a l'última fila de la dreta de la platea a la primera cadira de l'esquerra. Davant teniem uns bollycaos que parlaven castellà i se sabien totes les lletres.  A Manuel Fuentes li buscaren seient. Al Follonero i noia els tenia tres metres darrera meu, amb dues cadires que els hi habilitaren, al final del corredor, al costat de la porta! Com que cantava massa els van desplaçar.

Lo pitjor del concert: comprobo aterrit ja a la primera canço l'excessiu volum de so. En aquell punt que et vibra la caixa toràcica. Seria per a que arribés bé el so al galliner? La corda sovint no s'escoltava. Ignora Manel que el seu públic no és aimant de soroll i que la seva música no s'hi adiu? Estic segur que cap espectador ha posat el disc tan alt de volum a casa seva.

Una de les coses més desagradables fou un individu dos files davant a l'esquerra que es va passar més de mig concert amb un Ipod o Ipad d'aquests, amb la seva llumineta, mirant missatges. Quasi vegetal davant la música.

Manel i .... Teoria peregrina

Manel agrada o no. A mi m'agrada. Manel fa el tipus de música que més s'adiu, que més entenem i arriba als catalans, diríem que la prototípica, la que sabem fer millor, vaja. No és ben bé lo nostre el ritme dels negres, ni els baladistes mediterranis, ni el potent pop rock. Amb Antonia Font, Amics de les Arts, Roger Más, etc, recuperen la línea nostrada d'aquella cosa que feien els Dos+1, Sisa, Riba, Esquirols, en general els de la nova canço, etc.  Música que no preten cap virtuosisme ni profunditat excelsa -generalment superficial-, sinó arribar a la finalitat -utilitària- de elevar l'esperit amb el gaudi de la creació artística. Una música aparentment ingènua, senzilla, però excelsa, vàlida i entenedora. No és la mateixa definició que la filosofia de Balmes, el nostre pensador per antonomasia? Segons Pla i un servidor.

Cataluña y yo somos así, señora

La Bíblia esdevindrà fashion?

Amb motiu de la presentació de la Bíblia Catalana Interconfessional, creients i agnòstics cults avalen sense complexes la lectura de la Bíblia. Deixo magnífic text de Rafel Argullol, catedràtic agnòstic i més sensat que la majoria.

"Después de siglos de intolerancia religiosa contra el pensamiento ilustrado, ahora se reivindica una pobre y falsa ilustración para ser intolerantes en todo lo que implique elementos religiosos. Este desastroso sectarismo, supuestamente progresista, ha arrinconado la cultura religiosa de las escuelas y de las universidades con un especial rencor contra el cristianismo. Y es este fanatismo antirreligioso el que ha alejado las últimas generaciones de estudiantes de un tesoro como la Biblia, condenándoles a ser más pobres moral y espiritualmente".

"Junto con el inmenso placer literario que para los no creyentes significa la lectura de la Biblia, es del todo obvio que sin conocimientos bíblicos toda la cultura occidental es un imposible (...). Defenderé siempre que la Biblia es también una lectura obligatoria desde el punto de vista de la ética ciudadana. Su complejidad, belleza y altura de miras, a menudo trágica, la conforman como uno de los documentos más penetrantes para acceder a la condición humana y a su contradictoria complejidad. És el libro que salvaria en caso de naufragio universal...con las tragedias griegas. Con estos dos libros la humanidad podria volver a comenzar".

Esdevindrà fashion? si no per aquests motius tan alts de mires, diuen però -per mor dels temps que corren- que s'ha desvetllat  un gran interes en el darrer escrit de Joan: El llibre de l'Apocalipsi.

La tercera "Espanya" -o la quarta- enfront la Memòria històrica.

Quan sento Memòria històrica surto espiritat, però com que hi sortia gent de Mollet i a casa ho volien veure vaig resistir una part del Banda Ampla. En aquest tema es donen totes les coses que jo detesto intel.lectualment: manipulació, calúmnies, sectarisme, crispació, cinisme, etc
L'advocat que va parlar tant, el Pau Gil, és amic meu.
Al programa m'hagués explicat com el cul. Arà però faig les preguntes que penso que calia fer.

- Lo primer que calia era saber: què es vol reivindicar amb això de la MH? Pam! ja errem! No es tracta de reivindicar sinó d'estudiar! Però, que no s'estudia? No se n'ha escrit un femer de tot? I doncs? Segon tema, fosses. En la meva ignorància, suposo que compartida, caldria saber de bon principi: S'oposa algú a obrir fosses o a estudiar fets?    Qui hi ha enterrat a les fosses, rojos o blaus? És qüestió de pressupost? Si a algú interessés explicaria com s'en van emportar a matar al meu avi. Uns "lluitadors  per la llibertat". Per cert, la família de Lorca s'oposa a que el desenterrin.
 

- Sabia que es parlaria més de la guerra, franquisme i de política que de MH, com pertocava.

- Sembla que hi hagi interès en parlar de la MH només relativa al franquisme. Mal fet. La ignorància hi és també en els "fets de la reraguarda".

- Al programa hi havia gent tan sectària i idiota -entre els convidats especials sobretot- que encara plantejava el tema en termes de bons i dolents. I el supertocho inevitable que es va fotre amb l'Església.

- Després que una dona narrés la tortura i assassinat del pare, una altra, la mestretites de torn, es va autoinsultar la  pròpia intel.ligència dient: Són casos personals (sic)

- Això que heu llegit ho ha escrit un que suposo que hagués estat de la "tercera Espanya", com la majoria era. Tot i que ara seria de la cuarta. L'eclecticisme és el futur i allò correcte. Cregueu-me.

En definitiva,  no seré jo que faci escarafalls perquè s'estudïi la història i es divulgui  -tota-  ni tampoc -si hi ha aquest clam popular- que s'obrin fosses. Ara bé, no puc deixar de sentir un tuf polític, per tant sectari, per definició.

Una anècdota pròpia corrobora un descobriment revolucionari

Luca Bonatti, neurolingüista de la Pompeu Fabra diu a LV en tituars: Un nen d'un any raona millor que un adult. Diu que tenen el raonament pur, que defineix com el no esbiaixat per l'experiència. Critica la filosofia tradicional que confon racionalitat amb verbalització, etc. Interessantíssim.

En una reunió d'unes 15 persones -de cultura mitjana- es demanaven signatures per a protestar sobre no importa què. Tothom, reivindicatiu, va signar a la primera. Jo vaig dir: m'ho he de pensar. Això em va portar a una recriminació general. Poc després va assistir a la reunió una senyora de la neteja, de poc o cap estudi, que tampoc va voler firmar. Això em va alleujar una mica, cosa anguniosa perquè diuen que hi ha llibertat de discrepar, diuen. Però bé, per desgràcia, tota la vida, fins no fa massa, he viscut acostumat a confiar i recolzar la majoria, allò que altres suposadament més informats deien. Encara em costa discrepar en segons què. Però ara vaig amb peus de plom. En definitiva, diria que la senyora illetrada i jo, l'infantiloide Criteri, estàvem en lo cert. I ara, després d'haver llegit l'esmentat llumenera de neuròleg hi pujaria de peus.

Corolari: tot plegat posa de manifest que no devem estar tan errats qui lloem Balmes i que la deuen vessar els filòsofs profunds que el menystenen criticant la seva filosofia senzilla, del sentit comú, tot titllant-la de no tenir alçada. Que n'aprenguin. O sia que a banda que  només entraran al cel els que siguin com nens, també d'ells és la raó pura. Tot  sembla que concordi.

Crec que el descobriment de Bonnati és d'una importància extraordinària.


Afegitó
 
 Bonatti s'aventura a barrejar disciplines i aconsella com a premisa màxima que el que s'ha de fer amb els infants és estimar-los.

Un món apassionant. Allò que ens dona caràcter.

Seguim amb l'apassionant -per a quatre, però molt- món de la terminologia local i dialectalismes, alguns del Vallès Oriental en general,suposo.

D' Osona en diem la plana i del Maresme la marina. Els de l'altra banda són els de St. Fost i Martorelles.

 A Osona en diuen aixada i aqui magalla.

Parpelina és una barra de ferro llarga per fer alçaprem -no és ben bé localisme, però així la divulgo.

Xargais són corriols de la pluja -correctament xaragalls.

Estiracabells són libélules, papasastres tijeretas, rènec és una paparra i  les llagostes saltamartins -fins a la  normalització no  havia sentit saltamartí.

(Crec que s'entén sense posar cursives)

Aquestes han estat doncs les meves aportacions al patrimoni.

Noves paraules en ruta a Mollet. -II- DESCOBRIMENT etimològic. "El hombre que lo hace todo en España"

Continuo amb altres verbositats molletanes que vaig proposar a en Màrius Serra. Divendres TV3  -vegeu capítol 1.
 
Extracte del primer mail -a raig-a en Serra. Deixo de banda els mots que va esmentar al programa:

"Encara hi ha gent que diu Teners en lloc de Tenes. És riera, no riu! . I Santolària en lloc de Santa eulàlia -de Ronçana.

Tot i que pot estar més extès, la paraula bufarut l'he sentida dels més grans aquí, ben viva. Els meteoròlegs es veien negres per traduir tornado...ara en diuen mànega. Fins i tot el savi local Plantada, va escriure Lo bufarut del Vallès.

Aquí es diu sagrantana i bastant galipau.

El refrany: Mollet, merda al gec. -també diem geca.

ALTRES (aquí ho vaig deixar anar una mica a raig)

No puc assegurar que siguin estrictament molletanes però no les sento pas enlloc més, potser n'hi ha alguna de Sta. Eulàlia, d'on eren els pares:

Mal andandu, granuha...per pillastre

Flasca...per tova o tovassa o fleuma
estriganyós
Nesprar o nesplar,
Esballissar per esllabissar
Estepència
fer la tabella (?) em sembla que té a veure amb els nadons


I altres més dubtoses:Mal covat, mal xinat, coverot

Ah, una cassanella és la protuberància esfèrica que surt a una branca fruit de la reacció a la deposició d'un ou per un insecte i que serveix de niu a la larva. Agallas en castellà.

Hi ha malnoms molt divertits: Can Nannares per arengades,  Can Mitja figa, Can Maifumem, etc"

segon mail afegitó:

"Més que he recordat:

Aquesta és diria que molt molletana, dels nens dels 60,s: FLENDIT , joc de carrer -flendi-

també joc: Cuitamagar

De torna:

Ratapinyada, nasdemocs, rènec -per paparra- Potser més de la vall del Tenes?"

Nota a peu de set:

Uns molletans ens vàrem adreçar a l'home del temps Dani Ramírez i al quefàs del Servei Meteoròlògic català -què deu fer tot el dia?  El primer ens va atendre sense massa interès i el segon sense cap. I això que els hi férem un parell d'aportacions meteorològiques locals -que no van sortir i que haguessin portat amenitat a la llarguíssima xerrada del temps. El Serra, més simpàtic però no estaba per "departir". Marxà de seguida.

He de dir que la gent que està de "públic" no sent res. No hi ha megafonia. Pels retalls hi ha un dia que el programa és gravat.

DESCOBRIMENT ONOMÀSTIC,  i uns particularismes critèrics

Estepència li diem aquí a una gran densitat de llavors germinades al sòl. (Quina estepència de pastanagues!) Buscant l'etimologia he trobat que estepa és també una peça de fusta amb la que es construeix una barca, bo i enssamblant-les. Per tant Fabian Estapé deu el seu cognom a un avantpassat fuster que feia estepes. Esteper també és un bolet. No asseguraria que en F. Estapé en sabés res.


Particularismes

No sé perquè foto tanta majúscula a l'encapçalament! Quina importància li donarà ningú i a qui dimonis ha d'interessar això? Potser justet a algú del Institut d'Estudis Catalans. M'importa i fa gràcia a mi i a quatre més i ja en tenim prou. Oi?

Si algú vol col.laborar enviant aquestes paraules pel seu estudi a l'Institut E.C., gràcies. Jo no dono l'abast. 

A vegades tinc la impressió de ser El hombre que lo hace todo en España que buscava Astrud. (bé, on posa lo hace diguem lo dice).

Justament ara també  he descobert la participació d'un molletà a la primera Guerra mundial, amb graduació i condecorat. He de passar les dades al Centre d'Estudis Molletans per si un historiador vol seguir el cas. També escriuré  el que no es va dir al Banda Ampla de la Memòria Històrica dels pebrots.


Nota- lo correcte seria posar en cursiva les paraules de marres. Però altre feina tinc. Disculpes.

Paraules en ruta. El Divendres de TV3 a Mollet. Resolent curiositats. -1-

Paraules en ruta amb Màrius Serra, a Mollet. Jo us diré el cercador d'uns quantes, però m'agradaria saber qui  va proposar les d'eixorcar, carreratge, titllo, Síndic personer, Caganell, Merdans, i lo de perquè Mollet i Granollers no es poden veure.

Les altres que digué en Serra eren: Gallecs es pronuncia Gallécs. Aquí diem galipau i sagrantana. El joc dels nens al carrer era el flendit. Noms de casa curiosos: Can Maifumem i Can Mitja figa, l'expressió: Mollet merda al gec.

Al meu perfil poso: diletant. Una de les meves diletàncies és la lingüistica, el verborisme. Per tant ja tenia  feta la recopilació, i la vaig oferir al Serra. Efectivament va ser  aquest servidor qui va subministrar els mots -a partir de Gallecs. El Servei d'atenció a l'espectador em va remetre un reconeixement com a salvaguardador de paraules.

(si algú vol algun aclariment sobre alguna de les meves aportacions només   ha de dir-ho, i si algú sap els autors de les altres aportacions -algunes de regust municipalista- també.)


Continuarà. Amb la conversa amb els meteoròlegs i altres aportacions semàntiques, etc.
 

Quan la publicitat és prostitució i els publicitadors prostituts

Una vegada li vaig  llegir a una madame que " hi ha diverses formes de prostitució, hi ha qui ven la vagina i hi ha qui ven el cervell". Cert que no és el mateix però situa la qüestió de la que parlaré.

A casa havíem comentat lo molt que grinyola veure persones de "prestigi", oferint-se, rebaixant-se a anunciar qualsevol cosa -òbviament tots ja amb una situació econòmica folgadíssima.

Escric després de veure l'anunci d'una model -de les aparentment serioses, tertuliana, etc- em sembla que una tal Martina Klein dient en un anunci: El meu pare està sa i valent perquè pren Eko!
Ens vol, ens volen vendre que una culleradeta diària de blat torrat fa miracles!  Quan li deuen haver pagat per dir aital animalada, tan infantil mentida?  Recordem també el "savi" Punset  defensant el pa industrial o el molt esquerranós Imanol Arias  uns  productes bancaris. O el Guardiola, i centenars més que venen el seu careto, prestigi i dignitat per a benefici d'un altre... i propi, naturalment. Diria que s'ha perdut el seny i fins i tot el sentit de la dignitat. La majoria de ciutadans ho accepta com una cosa normal.

Una teoria peregrina sobre les drogues i una pregunta pèrfida sobre el Barça i Catalunya

Teoria Peregrina sobre la permissivitat de drogues

Una teoria peregrina de les meves atribuia l'obssessió antitabaquil del establishment a les propietats de la nicotina -veure tag de les teories. Toca ara explicar -explicar-me- perquè no es fa res, res, res, contra el tràfec de marihuana -i poquet contra les altres drogues,essent xacra que afecta la salut de la població -joves en particular-, li causa d'inseguretat  -bandes de traficants. Resposta: Els de dalt saben que un jove, que un jovent atontat pels narcòtics es preferible a individus amb les facultats plenes i crítiques. I els porreros es creuen transgressors. Pobrets.

Si aquesta no és la resposta correcta, la correcta seria molt més absurda.


Pregunta pèrfida sobre el Barça

Ramon Barnils deia que "Catalunya serà independent quan el Barça baixi a segona", en canvi el pensament pujolià afirma que les victòries del Barça aixequen l'ànim dels catalans  per a la lluita, ens reafirma, etc. Quina és l'afirmació encertada? Què és millor per l'emancipació del país? No vull ser dirigista i callo la meva opinió, tot i que es podria suposar.

Temes meditables però sobre els que no trobo ningú que hi mediti. De fet no sé sobre que mediten les ments preclares i els dirigents, a part de politiqueries, cotilleries de partits i d'economia, desbarrant sempre i ara desconcertats i perduts.

Afegitó d'apunt filosòfic- "L'austeritat CONTRAURÀ l'economia". Ahir mateix això era titular a tots els mitjans. Fa mesos que ho vaig escriure i anys que alguns ja ho sabíem. I la dosi de "catastrofisme"

lo Dues cosetes.



-  "Desastroso, apocalíptico" -com aquell de tele 5

 La meitat de la collita de blat de moro a les Açores, el 30 per cent a l'Argentina, la meitat de la collita d'olives al ponent català estan perdudes. La sequera està acabant amb Àfrica central, de moment. De moment Àfrica.

Crisi ambiental i desajust econòmic van de bracet.
 Aquest és el primer any que no ha fet fred.
Com diu Pla: tan li fa dir com no dir. Les coses són com són.





- Un altra vegada desperten a les tantes -els "savis".

Repenjo lo escrit al Contrapunt fa molts mesos, i que és lo mateix que han "descobert" ara alguns savis economistes i savis a seques i que ahir va estar portada arreu !!

...Què passa aplicant austeritat a l'administració pública? per exemple suprimint informes, activitats culturals i artístiques, publicacions, personal i un llarg etcètera? En primer lloc grans estalvis al pressupost, sí, però ai las..., també un considerable augment d'aturats, que caldrà mantenir. Com resoldre aquesta paradoxa -essèncial-, aquest monumental atzucac? Hi han dues úniques vies: repartiment de la feina o que qui treballi mantingui els aturats.  Compto amb la intel.ligència del lector, que òbviament ja no creu que la "festa" de les darreres dècades es pugui repetir mai més. No sé si m'he explicat prou, ni hi ha lloc ni ignoro que no és fàcil demostrar que la lluna és rodona a qui la veu quadrada. Deixo la reflexió en última instància pel lector, només calen saber les quatre regles, sobretot la divisió. Una vegada resolt aquesta primera qüestió ens trobarem que arribem a aspectes que ja tenen a veure amb el factor humá, objectius vitals, lleure, etc.

La manca de sobrietat que tants denunciàvem ha portat a la necessitat de ser austers. I si no som austers? el pas següent és la misèria. En definitiva penso que tota proposta d'acció davant el futur ha de passar per un canvi de txip -potser tambe de placa base, o com es digui-. No cal dir que llegiria amb la mateixa atenció les argumentacions contràries."

El trist consol de tenir raó. 


- Apunt filosòfic a posteriori per a un-s que em deia que tenia raó



Tenir la raó no és treure cap rifa. Si vas contracorrent, encara que tinguis la raó, constatablement, t'assegures dues coses: Seràs rebutjat i menystingut. La segona és que ningú et reconeixarà la raó encara que li passi pels morros i això emprenya de veritat -m'emprenyava.

Bé, això és tan obvi que no sé per què ho escric. Potser per si algú no ho sabia.

L'Espanya del sud ha de ser el nostre model

Als catalans ens hauria de caure la cara de vergonya de lo malament que administrem.els diners públics -o ens els administren els nostres dirigents . Els andalusos i extremenys haurien de ser el nostre mirall pel què fa la gestió pública. Allà baix els nens tenen llibres i dentistes gratis, els grans les autopistes, la correcció de la miopia i no sé quantes coses més ; tot això pagant molts menys impostos! Ara diuen que donen 12.000 euros a qui compri una casa. A més la seva economia és capaç de  mantenir, de pagar un sou -modest suposo, això sí- a qui hagi treballat algunes setmanes -en diuen peonàs.

Com ho han assolit? Fàcil: a part de la potència del seu teixit econòmic  ells han sabut aplicar la primera llei del bon govern:, la llei de les tres emes: ministració, ministració i ministració -vegeu post del mateix títol. Aprenguem-ne!

Miri com es miri...quina vergonya... quanta indignitat.

Consells pràctics i un d'extraordinari -per a alguns

Atenent la petició d'un lector que em demana que torni a les informacions útils i amenes.


1- Cada vegada està més demostrat que confiar en els  avantatges salutíferes de beure llet és un error. Substituiu-la pel iogur. A més a més no hi foten porqueries. No cal Danone, que és el més car i és igual.o pitjor.


2- Què hi ha  més important que l'alimentació? Estic convençut que el millor aliment són els fruits secs, a més és impossible posar-los aditius, excepte el blanquejador de les nous. Compreu-les "brutes", de closca ennegrida, i del país. Així mateix,  la "mala" presència -relativa- de tota verdura i hortalissa demostra que són poc o gens tractades químicament.

3- Tres consells practiquíssims per a evitar un dels primeríssims problemes familiars.

Hi ha gent que té més lletra menuda , psicòlegs, educadors, sociòlegs, que han parlat -seriosament, si- sobre la resolució de conflictes, però no han entrat en el terreny que compte, que és el de les solucions concretes, cosa que diria jo que un pas més enllà encara de la filosofia utilitarista balmesiana. Més que resolució de conflictes avui proposaré la manera d'evitar-los, concretament per lo que fa a les terribles discusions familiars, en especial amb la jovenalla. Primeríssim problema de les llars, al costat de les garrotades dels lampistes i paletes.

3- A vegades l'estat de crispació previ a la discussió ve de tenir una tele engegada de fons -sic-, amb volum alt, que ningú mira, vomitant anuncis o crits. Per tant: tele tancada i posar música suau -Ràdio Estel p.e.

3- I un consell personal, que algú m'agrairà algun dia, infalible: quan sospitem que una cosa pot esdevenir bronca o que la bronca pot pujar de to: CONECTEU UN CASSETTE GRAVADOR!  Podreu comprovar després del terrabastall, com ha esdevingut la cosa : el fons i la forma. A ningú ens agrada escoltar-nos perdent els estreps, per tant, davant una gravadora vigilarem molt allò que i com! ho diem. Comprobat, garantia segura. Hi haurà famílies flegmàtiques, que suposo seran basses d'oli i no sabran de la magnitud del problema, però sospito que seran les mínimes:)

En fi, coses que potser sabíeu o us eren sobreres.
Bé, no només de divagacions viu l'home, ui, vull dir  les persones:)

Comencem a no anar per tan mal camí. La Generalitat i jo.

Ja farà uns anys, quan tot just s'ensumava la "crisi"  plantejava aquí i a la premsa local els tres eixos bàsics, ineludibles a desemvolupar: solidaritat, autosuficiència i austeritat. Ha trigat, però la Generalitat així també se n'ha adonat.

1- Solidaritat: amb les retallades als funcionaris es pretén evitar acomiadaments massius.

2- Autosuficiència: fa poc han endegat una gran campanya per a promoure el consum dels productes del camp català.

3- Austeritat: no cal que ho desemvolupi, n'hi ha prou i de sobres amb esmentar que han animat a controlar el consum de paper higiènic. 

No està de més esmentar la coincidència entre el que deia jo el 2008 -de franc- i Más ara:

"res tornarà a ser exactament com ho havíem conegut abans. Com més aviat ens adonem que això no serà així, millor". "Res tornarà a ser exactament com ho havíem conegut abans, això de vegades molesta una mica", ha afegit Artur Más.

Deia en Criteri amb sa proverbial i patètica aparent ingenuïtat el 2008:

- El més difícil per els governants: mentalitzar la gent cap a l'austeritat, que la "festa" que  es creia  perpètua s'està acabant per sempre. Dur com obvi: no hi ha caviar per a tots i anar a les Bahames no és un dret, com tampoc canviar de cotxe en lloc de canviar-li peces, i etc

Si algú creu que hi ha un debat -a part l'ecològic- i unes solucions més adients ho hauria de fer públic.

Espero que no hi haurà ningú que m'hagi llegit una mica, que cregui que la cosa va de posar-se medalles.