LA SOLUCIÓ A LA CRISI. Heterodoxa per tant plausible.Centrant el problema

Versión en castellano abajo a continuación.

Bé, aquí està el Pla, i no pas de desarrollo.

Tothom reconeix que ningú té resposta. Aquesta és la meva heterodoxa,concreta i modesta alternativa, encara que algú hi trobi indicis de megalomania. Ans el contrari m'arrisco al ridícul. Ho deixaré dues setmanes, o el que calgui -cap i la fi si això no interssa ni serveix de res, lo que tinc per penjar encara menys-, fins tenir les lectures i comentaris que estimi adients. Crec que he d'aguantar aquest post. Ni que sigui pel convenciment de no estar més errat que ells.

LES SOLUCIONS A LA CRISI -immediates i estructurals-

Incentivar el consum només portarà frustració. Calen petites accions immediates i per començar els fonaments d'una nova manera de viure. Els "milions de Zapatero" haguessin ajudat. Llàstima.

-Activar ja les mesures clàssiques -les tres erres- de manual bàsic de sostenibilitat. Aplicar el seny: reducció dels desplaçaments inútils de mercaderies i persones; envasos retornables i promoure el granel, l'artesania, etc.

- Habilitar grans naus on s'ocupés gent, recollint, recuperant, i venent allò que no es fa servir.

- Reducció dels sous forasenyats, públics o no; nacionalització de la banca i energia, i creació d'una infraestructura industrial bàsica.

- Considerar delicte que els supermercats llencin el menjar -tones i tones- i que el ciutadà llenci coses en bon estat.

- Recuperar camps i dignificar la nostra pagesia, o sigui un retorn a la terra. Tenir aliments a mà és primordial.

- La bàsica energia: ocupar gent en el sector de les energies renovables i promoure'l. Per rendabilitat i ecologia.

Fer pedagogia elemental i del sentit comú: amb un cosa tan senzilla com un bon jersey, estalviariem milers de milions en energia, i energia per a altres coses. Cada grau un 8% més de consum.

- Transport col.lectiu constant i arreu.

- El més difícil per els governants: mentalitzar la gent cap a l'austeritat, que la "festa" que tothom creia perpètua s'està acabant, que no s'ha de repetir ni es pot sostenir. Tant dur com obvi: no hi ha caviar per a tots i anar a les Bahames no és un dret, com tampoc canviar de cotxe en lloc de canviar-li peces, i etc.

Menys consum són menys hores de treball -i encara caldrà repartir-lo-, per tant cal promoure el lleure creatiu i desemvolupament cultural. I una pedagogia de valors amarant tots els àmbits. I pel que vulgui treballar més, de feina sempre n'hi ha: refer els castells enrunats o restaurar catedrals. El temps fou l'eina principal amb que els antics ho aixecaren.

És important desdramatitzar: aixopluc, menjar, beure i vestir és l'únic que realment cal. I no me'n puc estar de dir-ho: el drama autèntic és el desgavell ambiental i el seu oblit.

Conceptes bàsics

Sobrietat i estalvi, i l'autosuficiència possible. Enfront a això només veig la insistència en l'error materialista, la barbàrie civilitzada i la degradació del ser humà. Sé que a algú li mancarà i criticarà la mancança d'anàlisi polític, però el tema és més de fons i crec que ja ha arribat l'hora que la vulgaritat dels fets parli. I dos ingredients fonamentals més: imaginació i valentia.

En fi, tot plegat com l'ou de Colom, ja ho veieu. Tan senzill de veure com difícil d'aplicar - com a l'ou alguna cosa caldrà esquerdar-. El decreixement, que és la solució, és vista per TOTS els governants com el problema. Vet aquí el dilema.

Sóc conscient que el que dic no és plat de bon gust i que el missatger a vegades la paga; accepto que no puc ser exacte, però afirmo que s'ha de ser cec per no veure que el debat és aquest: fugida endavant o marxa enrrera. Més encara, en el fons la tria és aquesta: viure per a consumir o per "progresar cultural i espiritualment"; que creixi l'economia o que creixem nosaltres. O sigui que al final tot és una qüestió de valors.

Coincidència amb Balmes

Amb gossadia Balmes va proposar i lluitar per una solució dinàstica imaginativa que hagués salvat el segle XIX -i el XX- espanyol, i que per intrigues no es va realitzar. Ara tothom reconeix que era LA solució. Des de el Criteri internàutic del segle XXI jo proposo la solució a un altre problema central, la única que crec possible -també des de l'ecologia-.

Mèrit i esperança. Utopia i desesper.

Amb l'avantatge d'haver treballat el camp i el bestiar, interioritzant que la natura no està d'estadístiques i palpant que si no regues i adobes no culls, no tinc altre mèrit que el de concretar i personalitzar el que molts diem fa lustres.

Amb el desig utòpic i desesperat que partint d'aquest modesta proposta algú de dalt comenci a replantejar-ho tot; el lector normal s'ho replantegi, adoni i escampi; o que algú em digui: no saps el que dius. I que manifesti obertament si la fita és tornar als cotxes, al totxo i les collonades -el criteri general- , és a dir, a la insostenibilitat .

El temps parlarà -tot i que a mi ja em sembla sentir la remor-. Però per damunt, damunt de tot, aquesta sensació de impotència.

Nota.- M''he adonat que tant com solucions són prediccions .

Fi de la trilogia

L'endemà de penjar això em vaig succeir dues coses extraordinàries, tan desconcertants com el que a molts els pot semblar aquest blog, per tant hi retiro la frase escèptica en què dubto de l'interés del que dic o queda per dir.

Parlant de refer castells, acaba de caure la torre sobirana del Castell de S. Martí de Centelles. Així cauran tots. I els milions del Zapatero? no saben administrar ni saben gastar-los, tots en general, em sembla.



Hi ha comentaris al post següent.


VERSIÓN EN ESPAÑOL

Lo que no responde Leopoldo Abadia

Bien, aqui está el Plan, y no de desarrollo.

Todo el mundo reconoce que nadie tiene respuesta. Ésta es mi heterodoxa,concreta y modesta alternativa, aunque alguien encuentre indicios de megalomanía. Antes al contrario, me arriesgo al ridículo. Lo dejaré dos semanas, o lo que haga falta -al fin y al cabo si eso no interesa ni sirve de nada, lo que tengo para colgar todavía menos-, hasta tener las lecturas y comentarios que a estime adecuados. Creo que tengo que aguantar éste post. Ni que sea por el convencimiento de no estar más errado que ellos.

Las medidas de fuerza -ayudas al consumo -coches, banca, etc- sólo traerán frustración. Calan pequeñas acciones -para ahora mismo- pero también empezar los fundamentos de una nueva manera de vivir. Y cuando menos para prepararnos para lo que pueda venir. Los "millones de Zapatero" hubiera ayudado. Lástima.


LAS SOLUCIONES A LA CRISIS. ACCIONES INMEDIATAS Y ESTRUCTURALES

- Activar ya las medidas clásicas -las tres erres- de manual básico de sostenibilidad. Aplicar el sentido común: reducción de los desplazamientos inútiles de mercancías y personas; envases retornables y promover el granel, artesania, etc.

- Habilitar grandes naves donde se ocupara gente, recogiendo, recuperando, y vendiendo aquello que no se utiliza.

- Reducción de los sueldos forasenyats, públicos o no; nacionalización de la banca y energía, y creación de una infraestructura industrial básica.

- Considerar delito que los supermercados tiren la comida -toneladas y toneladas- y que el ciudadano tire cosas en buen estado.

- Recuperar campos y dignificar a nuestro campesinado. Tener alimentos a mano es primordial.

- La básica energía: ocupar gente en el sector de las energías renovables y promoverlo. Por rentabilidat y ecología.

Hacer pedagogía elemental y del sentido común: con uno cosa tan sencilla como un buen jersey, ahorrariamos miles de millones en energía, y energía para otras cosas. Cada grado un 8% más de consumo.

- Transporte colectivo constante y a todas partes.

- Lo más difícil para los gobernantes: mentalitzar a la gente hacia la austeridad, que la "fiesta" que todo el mundo creía perpetua se está acabando; que no se debe que repetir ni se puede sostener. Tant duro como obvio: no hay caviar para todos e ir a las Bahamas no es un derecho, como tampoco cambiar de coche en lugar de cambiarle piezas, y etc.

Menos consumo son menos horas de trabajo -y todavía habrá que repartirlo-, por lo tanto hay que promover el ocio creativo y desarrollo cultural. Y una pedagogía de valores empapando todos los ámbitos. Y para el que quiera trabajar más, trabajo siempre hay: rehacer los castillos derribados o restaurar catedrales. El tiempo fue la herramienta principal con que los antiguos lo levantaron.

Es importante desdramatizar: cobijo, comer, beber y vestir es lo único que realmente hace falta. Y no me puedo privar de decirlo: el drama auténtico es el deterioro ambiental y su olvido.

Conceptos básicos

Sobriedad y ahorro, y la autosuficiencia posible. Frente a eso sólo veo la insistencia en el error materialista, la barbarie civilizada y la degradación del ser humano. Sé que a alguien le faltará y criticará la carencia de un análisis político, pero el tema es más de fondo y creo que ya ha llegado la hora que la vulgaridad de los hechos hable. Y dos ingredientes fundamentales más: imaginación y valentía.

En fin, todo como el huevo de Colón, ya lo veis. Tan sencillo de ver como difícil de aplicar - como en el huevo alguna cosa hará falta resquebrajar. El decrecimiento, que es la solución, es vista por TODOS los gobernantes como el problema. He ahí el dilema.

Soy consciente de que lo que digo no es plato de buen gusto y que el mensajero a veces la paga; acepto que no puedo ser exacto, pero afirmo que se tiene que ser ciego para no ver que el debate es éste: huida adelante o marcha atrás. Más todavía, en el fondo la elección es ésta: vivir para consumir o para "progresar cultural y espiritualmente"; que crezca la economía o que crezcamos nosotros. O sea que al final todo es una cuestión de valores.

Coincidencia con el autor de El Criterio -Balmes-

Con osadia Balmes propuso y luchó por| una solución dinástica imaginativa que hubiera salvado el siglo XIX -y el XX- español, y que por intrigas no se realizó. Ahora todo el mundo reconoce que era LA solución. Desde el Criterio internáutico del siglo XXI yo propongo la solución a este otro problema central, la única que creo posible -también desde la ecología.

Mérito y esperanza. Utopía y desespero.

Con la ventaja de haber trabajado el campo y el ganado, interiorizando que la naturaleza no está de estadísticas y palpando que si no riegas y abonas no recoges, no tengo otro mérito que el de concretar y personalizar lo que muchos decimos hace lustros.

Con el deseo utópico y desesperado que partiendo de este modesta propuesta alguien de arriba empiece a replantearlo todo; el lector normal se lo replantee, se dé cuenta y lo divulgue, o
que alguien me diga: no sabes lo que dices. Y que manifieste abiertamente si la meta es volver a los coches, al ladrillo y las collonades -el criterio general-, es decir, a la insostenibilitat.

El tiempo hablará -aunque a mí ya me parece sentir el rumor. Pero por encima, encima de todo, esta sensación de impotencia.

Fin de la trilogía

Al día siguiente de colgar eso me sucedieron dos cosas extraordinarias, tan desconcertantes como lo que a muchos les puede parecer este blog, por lo tanto retiro la frase escéptica en que dudo del interes de lo que digo o queda por decir.

Hablando de rehacer los castillos, acaba de caer la torre soberana del Castillo de S. Martí de Centelles. Así caerán todos. Y los millones de Zapatero. No saben administrar ni gastar.

Nota.- Me he dado cuenta que tanto como soluciones son predicciones.
Hay comentarios en el post siguiente.

DIR A AIXÒ CRISI ÉS IMMORAL. (Trilogia de la crisi -II-)

Sé que em quedo sol, però que hi farem.

Quan les grans superficies llencen tones d'aliments;
quan les paperes vessen de menjar i llencem el pa sec;
quan Caritas ja no sap que fer amb tanta roba;
quan les administracions públiques malgasten, dilapiden, malbaraten, llencen i malversen milions;

quan preferim engegar la calefacció a posar-nos un bon jersei;
quan es paguen milions als esportistes i "artistes" de tota mena;
quan polítics,banquers, i algun funcionariat cobren sous immorals;
quan llencem tantes coses encara utilitzables
quan...

com podem dir que hi ha crisi? com podem dir que no hi ha recursos?
com es pot comparar-la amb la del 1929, quan llavors no n'hi havia ni per a menjar ni escalfar-se. I finalment, considero -con un par- quasi immoral anomenar a això crisi quan a mig món malden pel menjar i beure.

El que entenc per crisi vindrà, sí. Els de dalt fan tot el contrari del què caldria.

No sé si m'he fet entendre. No ho crec. Ja s'entendrà.

Segurament estic errat

Penso que no pot ser que sigui l'única persona del planeta que pensa diferent i no estar errat. No tinc raó, vale, no pasa nà, que no pa-sa naaa, pero en no pasando naaa, seria necessari, això sí, que reconeguéssim:

primer: que la societat "de a peu" ha de ser molt cretina, ignorant i aborrallonada perquè amb la crisi que dieu que hi ha, permeti tantes monstruoses i irracionals despeses (a lo millor el que és és santa)

segon: que caldria buscar ja una nova paraula per fer servir quan vingui la "grossa". Els més optimistes diuen que seguirem en caiguda lliure un parells d'anys més. (Crisassa?)


Perdoneu tanta heterodòxia.

ORIGEN DE LA "CRISI". Anàlisi heterodox. (Trilogia de la "crisi"-I- )

Els economistes no ho havien previst; no saben que fer, i crec que ni tan sols encerten el perquè.

Ho atribueixen tot a quatre "descamisats" americans. Difícil de creure que ells tinguin els calers que falten. Ells han sigut el símptoma. Lliguem les preguntes lògicament.: si els bancs no tenen diners qui els té? Estan sota les rajoles? Afinem més: Qui té el gruix dels diners del primer món!? -ja tenim la pregunta- . L'altra seria: perquè ningú diu que tot ha coincidit amb l'augment monstruós del preu del petròli?

- On són els diners.

Vet aquí: rius de diners han fluït i fugen cap a les Aràbies, a canvi de rius de petròli. Saber quans més n'hi han a Xina, a les Cayman, o els que hem deixat fent turisme al sur sí que ho podrien dir els experts. (Aquest escrit té alguna setmana. Ara veig que hom ja comença a plantejar això. No pas a respondre de manera convincent)

- Què ha passat?

Faves comptades; res de nou. Com a qualsevol llar ens hem arruinat perquè hem gastat massa. Tantes voltes cal donar-hi? I si algú troba origens més plausibles que els expliqui.

En la part II de la trilogia raonaré el despropòsit que representa dir crisis a això. I a la III la sortida; l'única que em cap al cap.

*Quan tregui les cometes a crisi és que haurà començat

De pe a pa, tot es va acomplint. Cretinisme general i justificació

- La Vanguardia confirmava i detallava l'inici d'un tímid però decidit camí a l'autarquisme a diferents països. I que Obama retallava les mesures ecològiques per ajudar al consum.

- Parlava de sobrietat, autarquia i sol.lidaritat (SAS) com els conceptes claus. Per sol.lidaritat òbviament entenc la dels ocupats cap els aturats. California i altres estats en quasi fallida, han obligat als funcionaris a fer dos dies de vacances al mes, no pagades al més. Eh voilà.

- No sols no apliquen les mesures que calen i proposo sinó que algunes les apliquen al revés. Jo recomanava treballar a fons les energies renovables i n'han reduït dràsticament les ajudes. Jo reivindicava la pagesia de proximitat i justament s'ha iniciat el mobbing rural per a que pleguin granges i pagesos, a banda expropiacions per carreterotes. Veure el noi que portava una granja desconcertat i impotent per haver de plegar; pensar en la còmoda vida de jutges i polítics culpables és esfereïdor. A part d'explotar la pagesia en actiu, treuen la feina i sosteniment a molts , i probablement el nostre.

M'aterra que el món estigui en mans tan irresponsables i que els creguem tantes vegades.

M'emprenya que els fets no em contradiguin; no poder discutir-ho amb els de dalt. Es desesperant que essent obvi no vegin encara el que cal fer.

Començo a assumir que el cretinisme general ens portarà a un desastre total.

JUSTIFICACIÓ

Un any després d'encetar el blog m'he n'he adonat. Tot i no ser encara un avi, arribes a una edat que en que creus que per l'experiència tenim l'autoritat i el deure d'aconsellar, i si cal, pontificar, "De la vieja la conseja". Com sempre ha estat i ha de ser. I el deure dels joves és escoltar. La intenció és bona i les errades menors que a la joventud. I disculpeu. La impertinència juvenil torna de gran. O millor insolència?

A la pròxima entrada donaré una molt possible explicació particular de l'origen de la "crisi". I després ja, com trobar la sortida, l'única possible. Ens hi juguem molt, potser tot.

Missatge optimista: No cal dramatitzar. En el fons confio que no seran tan inútils i en continuarem tenint per menjar i beure, vestit i aixopluc. En realitat lo suficient.

Jaume I, 81

Abans penjo aquest. No és plat de gust que et retallin un text, però els de Contrapunt encerten. La gent no està de massa lletres, tot i que sovint hem d'aguantar inacabables textos de coses de la Conxinxina i l'Irak.

Generalment hi ha un feed back relatiu amb els lectors, et diuen que t'han vist al diari i poca cosa més, però aquest escrit potser per tractar coses molletanes ha estat un dels que ha estat acollit més bé.

Publicat a Contrapunt el 2009

JAUME I, 81 (full version)

Després d'un segle llarg d'estar aixecada han enderrocat la casa del Jaume I n. 81 -i 79-. Com tantes altres. Però aquesta té un significat especial per Mollet -no sé com dir que jo hi trobava un accentuat regust de molletanitat-, i per mí. Era la casa del Vicenç Plantada, i allà hi va viure aquest que escriu.

Abans de la Lecheria Maspons fou seu d'un carreter, després botiga de modes i al final l'òptica d'un altre Sr. Esteve. Allò era l'escola, bastant abans del tombant del segle XX. La casa anava de Jaume I a Antonia Canet. La meitat de darrera del immoble l'ocupava un hort, amb la seva bassa, pou i molí de vent. I la comuna, de la què aquí en vaig parlar un dia -els joves molletans que no n'hagin vista mai cap ja no podran-. Era el penúltim típic hort urbà molletà. Durant la primera immigració dels anys 1960 fou ocupada per una família i una parella d'homes, just després de la Teresa Font de Plantada -la Cagacarrils- a qui a casa ajudaren fins el final. Hi havia també una mina i refugi de la guerra,al que s'accedia per un soterrani rònic amb algún ratot que no sé d'on venia. A dalt hi havia uns nius artificials. Ja de molt petit m'enfilava a la torre i seguia l'evolució d'ous i pardalets,obrint una tapeta, o senzillament mirava el paisatge verd d'aleshores. Abans de caure la casa vaig poder-hi entrar -trenta anys després- i encara vaig trobar coses de la botiga.

Els Plantada s'uniren als Dardichón. Un d'ells fou l'únic molletà que lluità i morí a la Primera guerra mundial. Altres membres destacaren i s'escamparen pel món. Potser caldria que algun historiador hi fes recerca, i a qui facilitaria alguna dada. El que jo proposaré a l'Ajuntament és que s'honori al patriarca del molletanisme Vicenç Plantada, amb una placa a la nova construcció. Com a homenatge i per coneixement dels molletans, de manera especial pels veïns que ocupin el mateix espai on visqué l'insigne molletà.

LA MANDRA DE PENSAR I EL FUTUR

En aquesta ocasió demano al passavolant que no tingui mandra de llegir això .

Les meves velles i noves prediccions es comencen a acomplir amb precisió rellotgera sorprenent.

- Nacionalització general de la banca : el suplement econòmic de la Vanguardia està dedicat integrament a això. (no sóc comunista i tota la vida ho he defensat).

- Lobbies USA: Obama ha contractat ja, un industrial de l'armament -pagano-.

- En Sebastian, ha parlat de caminar cap a l'autarquia! I jo que tenia recança de dir la paraula! Em sap greu Sebas, jo vaig ser primer -t'ho han xivat?-. Quatre mesures imaginatives que tenen i tothom les critica! Com els pisos de 30 metres com a primera vivenda. Vaig profetitzar en públic que la mesura era tan bona que no s'aplicaria.

Acabo de llegir que el conseller d'agricultura de la Gene aconsella consumir productes catalans.

Comencen a afinar o és que n'hi ha dos que pensen?

- Ensurts climàtics: Obvio els de fora. A tot sudeuropa i a casa nostra ja hem patit un ciclo inèdit i terrible. Més greu és el seu origen: un xoc tèrmic pels 20 graus en plena "setmana dels barbuts". Callen això i la responsabilitat que hi té l'home. I que el problema ambiental és el més acuciant.

Estic segur que a més d'un les meves prediccions han provocat somriure. És probable que mica en mica s'els hi glaci. Això "va en serio" nois.

No presumeixo de res, voldria àdhuc equivocar-me. Tinc parcel.les d'estupidesa com la infinita majoria: sóc incapaç d'identificar més de 4 models de cotxes; inútil per l'oratoria quotidiana; no sé anar per Barcelona; mé's difícil entendre els surtidors de benzina, la renda i mil coses més. Però hi han magnituds d'estupidesa col.lectiva desesperants i inconcebibles: coses que ja es veien venir fa 25 anys i que encara avui l'immensa majoria no veu, remeis a la crisis que ens enfonsaran més en tot, etc. Com no es pot veure allò evident? Ajuntem a l'estupidesa comuna -congènita a l'home- la ignorància, l'egoïsme, i sobretot la mandra de pensar i el cóctel fatal està servit. Deu fer tres lustres que ho escriguí: "...alegres i confiats com ovelles cap a l'escorxador". Em mossego la llengua, tot i que no hauria de fer-ho.

Torno a recordar els conceptes claus: SOBRIETAT, AUTARQUIA I SOL.LIDARITAT (SAS)

Quan hi penso ric sol:

Pla estava sol d'excursió amb un ase a Sardenya. Després d'hores terribles sense que l'ase volgués donar un pas; amb un Pla extenuat i amb la bèstia mirant-lo displicent, escrigué: "Vaig pensar fins i tot que l'ase tenia raó." Em passa el mateix: potser sóc jo l'errat i em penso que ho és el ferrat. La cosa òbvia és que algú pixa fora de test, i cal saber-ho.

*Estic content d'ara haver-me enrecordat d'aquesta planada, tan adient i divertida.
Es troba a un llibre sobre les Illes del Mediterrani.

Only the Lord is my lord

Després de parlar aquí si la religió allibera o esclavitza, vaig anar al Palau a sentir un concert de Gospel de negres d'Alabama. El primer que van dir va ser que allò era més que un concert, era una experiència espiritual, alliberadora, com ho era pels esclaus de les plantacions, on nasqué el gospel (God spell), com a crit de llibertat d'uns homes esclaus de cos però lliures d'ànima -Jesus makes me free- perquè la tenien en Jesús . Més o menys va explicar això.

Fou una demostració de facultats vocals, ritme i comunicació. Un privilegi -car i rar-. A tots ens agradà més la primera part, més melòdica,després sacrificarenen la melodia pel lluïment vocal. L'espectador cristià establia una doble comunicació, que feia sentir a un català molt proper a aquells "negrassos" d'Alabama.

Anècdota. Tot sortint, uns quants ja estaven-afables i translluint bonhomia- saludant i venent Cedés a baix les escales. Quinse música - deia un-. Jo m'acosto i li dic : quinze, quinze. De seguida canvia el registre i es posa a cridar, sense deixar de somriure: quinsa, quinsa música- provocant rialles a la gernació que baixava.

Aprofito per comentar lo del blogger: "la religió allibera com pot alliberar el sexe o les "drogues". Tots errem sovint per precipitar-nos, perquè si alguna cosa esclavitza són les drogues i el sexe. Alienen, i els de dalt ho saben bé. Cert que també han intentat emprar la religió com anestèsic, però sovint és -i ha de ser- un revulsiu. Un personatge tan irrellevant com Antonia de Latte en va dir una molt significativa. "A mi el que cuenta es el de ariba -senyalant amunt-, lo que diga cualquiera di me me importa un caraj-jo". No es fàcil deduir que això, pel poder, és perillosíssim. O com diu no sé qui: Only the Lord is my lord. Quasi res.

He arribat a la conclusió que per llibertat cadascú entén el què vol. Jo també.

Als bars es llegia: "Prohibido cantar, la palabra soez, o hablar de religión y de política". Cantar? quan més millor; una palabra soez a vegades cal; però no esmerçaré un minut a polemitzar sobre política de partits perquè em fa fàstic, i de religió per tot el contrari; perquè no s'en treu res, i com hom diu, pertany als sentiments privats. Per tant us n'exonero de comentar i manifestar-vos.

PREDICCIONS INÈDITES PEL 2009 -"o máás"- (Més fiables que les d'ells, si més no )

Un comentarista em va convidar a pronosticar  el 2009, tot confiant en el meu criteri, espero. N'havia parlat però concretaré.

La "Crisi"

El 2008 em quedava sol dient que no això no era una crisi. Ara tothom rectifica dient que la crisi serà -i acabarà aquest any 2009-. Erren de nou. El que tothom entén per crisi vindrà per a no marxar. Adéu per sempre al malbaratament i el consumisme. Sembla terrible però tranquils, no passa res per estalviar en collonades o perquè els polítics o futbolistes cobrin el salari mínim, p.e. Temo, constato però, que l'opció general de solució és fugir endavant i la recepta "imaginativa" és: més consum! Potser aplicaran mesures que seran miratge de millora -i farien trontollar momentàniament el què pronostico-. De fet no en tenen ni idea, arreu, i per tant TOTES les possibilitats són obertes.

- El primer que faran: augment forassenyat d'impostos i sancions. La reducció -misèrrima- de sous públics serà l'última mesura, essent optimistes.

- La divisió rics i pobres serà ara entre ocupats i aturats.

- S'anirà veient com la gent s'anirà adaptant a la situació: auge de les botigues de segona mà, tallers de reparació, cosidores, sabaters, recollida de deixalles per a revendre,  etc

- Això ho he sentit una vegada però ho sentirem fins cansar-nos: fi del cafè para todos autonòmic i la tornada a la pesseta.

Política

- S'iniciarà l'escalada de partits petits. Potser s'obrirà el meló del debat sobre la immigració.

- Els comunistes -i ex- aprofitaran de la crisi per a treure pit . (Tot i que fa temps que passen de demanar la nacionalització de la banca, o l'energia.

- Començaran a manifestar-se tímida però clarament les primeres reaccions del malestar ciutadà, però es mantindrà la fe zapateril. Les maniobres de distracció però, aniran perdent efectivitat.

Internacional

No hi entenc, però em fa mala espina, tinc por que s'emboliqui massa la cosa a l'Orient Mitjà, a mig o llarg plaç, així com la dependència total europea al gas dels Putins, i de la dependència energètica en general. Obama farà -més o menys- el què li diguin els lobbys.

El clima seguirà desorientant i donant ensurts.

Notes

Tant de bo erri. En parlarem -D.V.-d'aquí un any. I recordeu aquests prioritaris conceptes: Sobrietat, autosuficiència i sol.lidaritat.

Apostes? De fet no és més que un petit joc el què he fet, de no massa mèrit, ja ue la majoria del què dic semblaria obvi.

Camí a la saviesa: mestratge i esforç

Crec que és dels escrits especialment útils -ni que sigui per a mitja dotzena de persones- i que potser m'ha esdevingut massa transcendentalista. Tot i que potser no passa d'espès.

Preàmbul i trailers

Espero posar-me al dia perquè se m'han acumulat els posts. Alguns que considero, crec, d'interès general i altres de particular. Títols: Only the Lord is my lord, Prediccions pel 2009, "Aportacions" meves a la humanitat, i Inèdites preguntes pèrfides. Cada dia em proposo escriure més concís, però és difícil.

Camí a la saviesa

Aquests dies he participat en debats en què es tractava de: les disensions personals -Sostres-Vila-; la llibertat en el cristianisme; el mal; i vida interior versus col.lectiva.

Havia començat a llegir un llibre -Paradojas de la vida monàstica- en forma d'entrevista amb l'Abad Enzo Bianchi, artífex d'una espècie d'exitosa revolució monacal -llegint-el no m'estranya-. Savi, però savi de c. Doncs bé, com si una mà invisible em portés pel llibre, hi vaig anar trobant la resposta, la més plausible a les quatre qüestions! El mateix dia havia escrit que el món de monjos i capellans és avui el reducte en que es tracta amb més profunditat les qüestions humanes (la gent erra al pensar que només parlen de la Bíblia i la moral) : tant en el terreny del creixement individual com de la convivència, per fer-la pacífica i solidària. Dues fites indefugibles per un món millor.

Fra Enzo és benedictí -el monestir de Bose, ecumènic-. M'ha acabat de convèncer que no estic errat quan incloc la Regla de St. Benet a les meves preferències. Jo em pensava que era de l'Edat mitjana, i és dels segles VI-VII! La proba del seu valor és que avui encara és model a seguir. No canvia la saviesa com canvien les modes.

Rieu-vos dels que es diuen intel.ligents, encara que ho siguin, o dels que ho siguin sense dir-ho. Hi ha un estadi molt superior: el de la saviesa dels homes com els citats, que em meravella, enlluerna i ensenya. Potser és que sempre he sentit un interés, o curiositat si voleu, per la vida monàstica, però llegir aquests llibres, on a part de sàvies qüestions parla de la vida apacible, espiritual -també activa i sovint problemàtica- dels monestirs, asserena l'ànima abans d'anar dormir.

Per cert, si Pla us mereix més confiança que un servidor us diré que quan estava a Poblet es planyia als monjos de no haver llegit abans la Regla.

També vaig descubrir al llibre de l'Enzo, per reblar el clau, la senzilla però profunda saviesa dels Pares del desert, per alguns exemples de consells que donaven als vells a preguntes. Com si fossin d'ara. Jo amb la meva ignorància no en savia res, i seria bo si algú ens aconsellés què se'n pot trobar escrit.

He conclòs que si volem créixer com a persones, ens calen mestres savis però també un llarg camí de treball personal. I la voluntat de fer-lo, és clar.

p.s. Acaben de passar un documental al K-300, extraordinari, sobre el Crist de Dalí. En desconeixia totes les facècies i que estava a Escocia. Fou inspirat per un dibuix de Sant Joan de la Creu d'una visió. Per a pintar-lo va parlar amb el seu amic Warner de Hollywood i contractaren un model a qui penjaren amb cordes i el fotografiaren des de dalt. Fou venut a un visionari de Glasgow, amb les crítiques ferotges de la crítica i pintors moderns, però les multituds s'abocaven a veure'l -com sempre-. Ha estat triat el quadro preferit dels escocesos.

És pitjor l'estupidesa o el mal?

La facècia de les campanes com a paradigma de la qüestió

Sovint llegeixes d'algú que diu que prefereix un dolent a un estúpid. No ho sé. Tampoc sé si s'ha raonat alguna vegada. Però amb sembla una de les preguntes cabdals de la societat: tot el que hi ha de dolent al món és més fruit del mal o l'estupidesa? En quina mesura?

Plantejo la reflexió després que m'han dit que han reprès el toc de quarts de les campanes a Mollet -a sobre que no treuen les repeticions i en toquen en hores en que està prohibit el soroll-. Fantàstic, ara ja sabem que són un, dos, o tres quarts d'alguna hora -no es pot saber quina!-. Guanyem 102 campanassos diaris. Perquè ho fan: O són insensibles al malestar que causa tant soroll a les persones sensibles als decibels? O bé no poden arribar a entendre que poden causar aquest malestar? Repeteixo que ara visc més lluny i quasi no les sento, però considero aquests tocs irracionals de campanes com un insult a la intel·ligència. Post previ. Guardo encara retalls de diari sobre problemàtica campanil. Es van reduint de forma general arreu.

M'importa poc que ho llegeixi el responsable de l'ajuntament, ans el contrari. Imagineu-vos que esteu al cinema, o a un concert, i ve l'acomodador cada quart d'hora a picar una paella amb un martell. I a les dotze, 28 vegades. Doncs exactament això. Què, encara no s'està convençut? Bé, almenys que s'accepti que això a alguns -bitxos raros, vale- els molesta.

Aquest any vinc guerrer. I sóc un any més acètic. Sempre intentant agradar a tothom; mai sabent dir no, amb resultats decebedors. Encara que en el pla intel.lectual i social puc afirmar que sempre he anat a contracorrent, encara que amb massa compte. Un conseller va dir "ara que m'he jubilat ja puc dir el que vull" (!?) No havíem quedat que estàvem en democràcia! No vull esperar a ésser vell per dir el que em dona la gana -com Pujol, Barrera,Maragall, i molts altres que no recordo-.

p.s. La campanya governamental de les rebaixes diu: "Compra con criterio." Amb criteri assenyat, és clar.

Les profecies de Sant Malaquies

No vull cridar el mal temps, però he pensat que és escaient esmentar les profecies de Sant Malaquies.

Privatum preguntava que cal per a predir amb garanties i jo digué que calia informació, descartar-ne allò accesori i processar. I intuició -cosa racional o no, a gustos-. Ell digué també que sensibilitat. A vegades-com en aquest cas- ja ho trobes fet. És clar que t'has d'haver bellugat.

Que n'opino? El mateix que l'Església, ni afirmo ni nego. Ara bé, suggerent ho és, més quan segons el sant, Benet XVI és el penúltim papa.


Núm. Nom Pontificat Lema Traducció

97 Pius VII 1800-1823 Aquila rapax Àguila rapaç
98 Lleó XII 1823-1829 Canis et coluber Gos i colobra
99 Pius VIII 1829-1830 Vir religiosus Home religiós
100 Gregori XVI 1831-1846 De balnes Etruriae Dels banys d'Etrúria
101 Pius IX 1846-1878 Crux de cruce Creu de la creu
102 Lleó XIII 1878-1903 Lumen in caelo Llum al cel
103 Pius X 1903-1914 Ignis ardens Foc ardent
104 Benet XV 1914-1922 Religio despopulata Religió despoblada
105 Pius XI 1922-1939 Fides intrepida Fe intrèpida
106 Pius XII 1939-1958 Pastor angelicus Pastor angèlico
107 Joan XXIII 1958-1963 Pastor et nauta Pastor i navegant
108 Pau VI 1963-1978 Flos florum Flor de flors
109 Joan Pau I 1978 (31 dies) De medietate lunae De la meitat de la lluna
110 Joan Pau II 1978-2005 De labore solis Del treball del sol
111 Benet XVI 2005-? Gloria olivae La glòria de l'olivera

• # 111: “Gloria Olivae” (La gloria del olivo). Benedicto XVI (2005). Toma su nombre por San Benito y Benedicto XV. Los Benedictinos tuvieron una rama llamada los "olivetans". Benedicto XV se destacó por sus esfuerzos por la paz durante la Primera Guerra Mundial.

Queda uno solo en la lista:

• # 112: “Petrus Romanus” (Pedro Romano). Quién será el último Papa ya que en su reinado ocurrirá el fin:

"En la persecución final de la Santa Iglesia Romana reinará Petrus Romanus (Pedro el Romano), quien alimentará a su grey en medio de muchas tribulaciones. Después de esto la ciudad de las siete colinas será destruida y el temido juez juzgará a su pueblo. El Fin."

Algunas observaciones:

1. Algunos observan que, aunque la profecía dice que Petrus Romanus es el último Papa, no especifica si hay o no Papas entre el y su predecesor (Gloria olivoe). En ese caso San Malaquías habría hecho la lista de los próximos 111 Papas y entonces saltado al último. Esto es especulación.
2. La relación entre los Papas y sus lemas, en algunos casos es sorprendente, en otros solo encaja con explicaciones bastante elaboradas. También hay lemas que son los suficiente amplios como para poder ajustarse a muchos Papas. Por ejemplo, todos los Papas del siglo XX han tenido una "fe intrépida" y han sino "Pastores angélicos".
3. Es importante tener en cuenta que estas profecías no son parte del magisterio de la Iglesia ni son necesarias para la salvación. La validez de su contenido no está garantizada por la Iglesia.
4. Recordemos que una profecía vale tanto y cuanto nos ayude o anime a vivir la fe ya revelada. Estas profecías podrán tener su interés pero ayudan poco para lograr esa meta. Por algo la Iglesia oficialmente les ha dado tan poca importancia.

Una mè i un bombó

Un dia d'aquests vaig dir al nano petit que busqués alguna peli que tingués baixada -un dels pocs dies que podem compartir visionat-; i que fos lleugera. Ens va posar No es país para viejos (!) del Bardem. Al final el psicòpata, el dolent, s'escapa, després de carregar-se mig repartiment i el "bo" la casca, després de passar-se tota la peli esquivant el psicokiller. Artesanalment ben feta, però res més. Cap ensenyament moral, cap humanitat i força sang. Explico el final per a què ningú la vegi :) I te aquells finals sobtats que et deixen amb la camisa aixecada.

El bombó és la que vaig comprar per euro i mig al Mercadet, La leyenda del pianista sobre el océano, del director de Cinema paraíso, amb la que comparteix aquella malenconia. És la historia d'un nen que un fogoner troba abandonat en un transàtlàntic i que es fa gran amagat al vaixell. Res a veure amb el patafi anterior, aquesta és bon cinema europeu en estat pur, res de stars i bons diàlegs. Això sí, no és una pel.lícula trepidant. Atenció al monòleg en que explica el perquè de la seva opció.

Que trist que ens hagin fet perdre la possibilitat - i quasi el costum- de veure cinema europeu. L'amèrica en fou -de bon cinema-, ara és quasi tot indústria-espectacle, majoritàriament per a adolescents. Suposo que hi ha més de bo del què em penso, perquè jo hi trobo poquíssimes coses interessants.

Afegitó.
He vist Gomorra, la peli de la Camorra. No és una peli ni un documental. És una successió d'actes delictius, activitats i vendettas, lo propi de la Camorra. A mi m'interessa la cosa aquesta dels lobbys, societats secretes, etc. però ni així la pel.lícula m'ha interessat. Potser per això mateix: el que deia ja ho sabía.

Faig aquestes crítiques resumides, per a donar una orientació -a mi m'agradaria llegir-ne- per a orientació de la gent que s'en refïi del meu criteri.

El llop a Nadal

Algú ho trobarà carrincló -però és Nadal, que caram!-.

És admirable cada vers del Poema de Nadal, d'en Sagarra. Quina facilitat de versificar, quina manera de trobar l'expressió emotiva adequada. No endebades, amb els anys que han passat, se segueix recitant. He cregut que llegir aquest petit fragment és una bona manera d'entrar a les festes.


POEMA DE NADAL (fragment)

I del desig de música fent tria,
perquè té ganes de dir la millor,
tot bolcant a l'infant que dormia,
li deuria sortir aquesta cançó:

"Què li darem an el Noi de la Mare,
què li darem que li sàpiga bo?..."
I mentre deia les dolces paraules,
la cançó anava escampant-se pel món.

La van aprendre les fulles de menta,
i va enganxar-se al bec dels falciots
al campanar les campanes movien
poc a poquet, el batall tremolós:
"
Què li darem an el Noi de la Mare?"
Els grills somiquen damunt del rostoll,
i les aranyes, quan filen, la canten,
i les abelles brunzint sota el sol.

Totes les dones amb fills a la falda,
totes les dones la saben de cor!
Va caminant i baixant la muntanya,
la cançó arriba a la platja i al moll:

"Què li darem an el Noi de la Mare?... "
canta la vela, que empeny el xaloc,

i el card que cruix í l'arjau que grinyola,
i el fum de pipa que engega el patró.

Quan ve Nadal, la cançó del miracle
fa que tremoli l'esquena dels llops.
Fins els qui cremen i roben i maten,
si de menuts l'han sentida algun cop,
la volen dir i se'ls encalla la llengua,
la volen dir i els escanya la por!

Quan ve Nadal, la cançó del miracle
amb el pessebre de molsa i arboç,
ens fa pensar en unes ganes molt vives,
ens fa pensar en un desig de debò,

de donar coses al Noi de la Mare,
coses que vinguin de dintre del cor,
perquè si és llum i misteri que espanta,
perquè si aguanta la bola del món,

té la carn nua ajaguda a la palla
i té les galtes mullades de plor,
i vol sentir-nos molt més a la vora,
ben acostats al voltant dels pastors,
i vol sentir a la pell les nostres ànimes
com l'alè de la mula i el bou!

(Josep Maria de Sagarra)

La meva nadala

Tant de bo, com el llop emboscat,
sentíssim un calfred d'emoció,
aquests dies principals,
bo i sentint la cançó

Cancó tendra de Nadal,
que us desitjo VENTURÓS.
BONES FESTES I L' ANY NOU!

Gangues i troballes

Per si algú té curiositat per les troballes a la Biblio per la Marató : Records de Pompeu Fabra escrit per la filla. Cuentos inverosímiles de Lopez Rubio "como fetiches mágicos". De la col.lecció vull saber: L'utilitarisme, de Ralco; La Literatura, que parla del món editorial i la creació, -com tothom tinc projectes-; Les notícies a la televisió: com i per què diuen les coses a la tele; el llibre aquell de que les dones no saben llegir els mapes ni els homes escolten, que resumiria el seu interés en una cosa certa que escriuen: "resulta sorprenent que al segle XXI no expliquin a les escoles les diferències entre homes i dones". És obvi que això evitaria el trencament de moltes famílies. I dues revistes que parlen de l'Àrtic. Crec que la meva aportació econòmica va ser justa.

El Quadern d'evocacions hom feia esment de l'interés dels alumnes per les societats secretes. Dels maçons sé el mateix que tothom: res. Uns et diuen que treballen per la humanitat, però no com. Franco diu que són el diable, però tampoc per què. Agafí un llibre que en parlava, però sorpresa: era d'un recent rebotat i perseguit, que n'explica molts misteris i el procés per a ser macó. Ara és catòlic.

Gangues i momes: aprofito per promoure el Mercadet del primer diumenge. Al de Decembre hi vaig trobar: el voluminós llibre d'Edmón Vallès amb infinitat de grans fotografies d'època fins el 1931 a Catalunya: 1 euro. Biografia de Luter i una joia que empaitava fa temps: Catálogo de necedades que los europeos se aplican mutuamente: 1 euro els dos. Bob Marley i Carpenters Anthology: 1 euro els dos (en cassete, és clar. El so, perfecte.) DVD Il pianista sull oceano. 2 euros. Recordo la multiusos -nova- comprada per 7 euros i que en val més de 70. Crisi? Doncs apa, ja ho sabeu.

Reconec que no entenc perquè una majoria passa d'aquests mercadets. Jo crec que és complex de "nuevos ricos". Si algú ho explica, li agrairem.

n.b. Vits! fa una mica de cosa que el meu fos l'últim comentari a l'home que mira, abans de plegar. Ah, m'ha semblat que Ralco desperta controvèrsia i admiració a l'hora. Amb mí ha estat una persona molt amable, amb la que fins i tot hem mantingut algun correu, tot i que òbviament no coincideixo en tot el que diu. Si algú vol donar-nos la seva valoració, ara que no es pot fer allà, endavant.

Prediccions, pronòstics i cagabandúrries meves curioses

Com a remenador de papers vells sovint trobo i llegeixo amb fruició previsions fetes dècades abans que arribés el segle XXI, on "profetes" i científics pronosticava una societat dosmilista amb una sèrie de disbarats i "adelantos" que llavors causaven admiració entre els crèduls, però ara fan riure. No van encertar quasi res. I és que una regla important de la prospectiva -parlo com si en fos un llicenciat- és no fer volar massa coloms.

Qui més qui menys ha endevinat alguna cosa. Jo esmento els meus, no per presunció sinó com a cosa curiosa i per a recordar-los.

PRONÒSTICS ENCERTATS

- A mitjans dels 1970's vaig estar uns anys portant camises de maniga llarga a l'estiu, ja que les mànigues aleshores feien poc més de mig pam, i pels de braç prim eren inportables. Esperava que arribessin les mànigues quasi tapant colze, i van arribar. També era obvi que les horribles clenxes aixafades dels 60-70 havien de canviar. Aquí va trigar moltíssim.

- Així mateix durant molts anys, les americanes no sortien de "l'hechura de figurin del Corte Inglés", estretes, o directament entallades. Confiava que algú ho arranjaria algun dia i va aparèixer Adolfo Dominguez creant l'arruga i una nova mentalitat en el vestir.

- Havia pensat moltes sovint que el terreny aspre i terrible del Priorat per força havia de produir també un vi especial, concentrat, amb personalitat. Bastants anys després s'ha reconegut mundialment.

- El meu eclecticisme em feia dir mig bromejant que era una mica comunista, tot defensant la nacionalització de l'energia, la banca i coses per l'estil -cosa que els mateixos excomunistes, si ho diuenara és amb la boca petita i d'aquella manera-. Però, tal com anem veient, no em desencaminava, tot i que ara hi ajudi la situació econòmica del moment.

- Tinc escrit un text inèdit que s'intitula La textura és abans que el gust". Quina no seria la meva sorpresa quan llegeixo als mitjans: "Un estudio de la universidad de Cambridge llega a la conclusión que la textura està antes que el sabor". En un altra ocasió ho ampliaré.

- Abans dels Jocs de Barcelona vaig pensar que colocant alguns ventiladors-bufadors al pal de la bandera es podria evitar el trist efecte que fa una bandera pansida. Fins vaig pensar proposar-ho, però hom ja sap que en segons quines esferes si la idea vé de fora, ja no val. A Pekin algú va pensar el mateix que jo, i així es va fer.


- Soc del poble de "la Tura", la noia de cal Pinyonaire. Des dels primers moments de formar part de la cúpula del PSC jo aventurava una Tura ministra. Però la seva estrella s'enlairà coincidint amb el descens del felipisme i entrada del PP. Més que predicció és una aventuració: pot ser la primera Molt Honorable. He de dir que això ho dic sense compartir ideologia -no en tinc cap-, és més, el seu model de municipi molletà no és pas exactament el d'un "verdum", més o menys classiciste. Sempre li he reconegut però el seu caràcter d'animal polític i era assequible a la gent del poble. No he tingut amb ella però un tracte massa profund, nomes en algun acte,
alguna conversa quan anava a buscar el seu germà per anar fer el tomb, com la del dia que em va explicar com un gris li havia trepitjat les ulleres en una manifestació.

Com podeu veure -i no és falsa modèstia- preveure algunes coses d'aquestes no era tan difícil, però cal posar-s'hi, i en els de tipus socio-polític no pecar d'optimista i crèdol, que això és del que hom peca quasi sempre.

Afegitó


- Quasi  de seguida que va sortir TV3, vaig esciure que calien serials propis que reflectissin la nostra realitat. Després en van dir sèries de proximitat"   Van fer de seguida -això sí- una radionovela a C. Ràdio. Vaig pensar: mira, les mestresses estaran acompanyades i ara ho tindran en català. Però van fer una burla d'aquest gènere radiòfonic - amb aquesta conyeta tan "transgresora" made in TV3-. Va aguantar unes setmanes.

Però poc després vaa arribar el primer èxit de TV3:  La Granja. La cosa però va anar degenerant fins arribar als infectes culebrots de Benet i Jornet.

Sí, Obama és esquerrà

L'Albert em retreia amb totíssima la raó el meu pessimisme. Us deixo aquesta gracieta, real.

Em vaig equivocar quan contradeia, sobretots a homes d'esquerra - jo prefereixo les idees a la ideologia- quan qualificaven Obama d'esquerrà. Efectivament, Obama escriu amb l'esquerra. El que potser no sabien és que Mc Cain també.

M'estranya que no s'hagi fet esment a aquesta dada.

Afegitó als posts anteriors. La bogeria continua.

Reblant el que hi deia, el suplement econòmic de la Vanguardia està dedicat a la necessitat de promoure el consum -de béns innecessaris, és clar-, amb proclames de molts governs en aquest sentit. Per la tarda, en un documental, han basat el benestar de Noruega en la seva capacitat d'estalvi. Els islandesos han fet tot el contrari, fins que s'ha acabat la festa. No cal afegir res més.

Una pregunta incòmoda -la primera- i defensa de l'autarquia

La situació econòmica actual és fruit del consum desaforat, del poc estalvi. Per a resoldre-la, tots els governants, per unanimitat absoluta han dit que la solució passa per a retornar al consum i la despesa alegre, pel què adoptaran t les mesures que calgui. Mesures i doctrina que són exactament les mateixes que ens ha portat a aquest atzucac. Seran animals? (Cada vegada són més les veus, fins i tots a les esferes de poder que reconeixen que no hi ha una idea clara del què cal fer.)

Diuen que és un drama que no es venguin cotxes. Diuen que per anar bé s'haurien de vendre més cotxes. Seran animals?

Pregunta: Quin problema representa que la gent agafi el transport públic? No estarien més bé les ciutats sense tants cotxes? És un problema problema -REAL- que no es venguin cotxes? Tothom raona així: si no es fabriquen cotxes hi hauran molts aturats. Aquesta resposta indica la monumental indigència intel.lectual que ens envolta, i si no intel.lectual, matemàtica. Perquè en el fons és qüestió d'agafar llapis i una calculadora. Responent correctament a aquesta pregunta segur que ens en sortiríem. Ben mirat la pregunta es respon sola. Però ni així. Dedica-li el temps que calgui, amic lector a resoldre aquest sofisma. Si et costa, substitueix fàbriques de cotxes per fàbriques d'armes. És millor però si la resposta hom la troba ell mateix.

Predicció

Els conceptes claus per encarar el futur són austeritat general, unida al temps lliure pel desemvolupament person. Óbviament, reducció de tants sous escandalosos i despesa pública inútil. L'altre concepte -arraconat i "ranci"- és: autarquia, de bon grat o per força -pronostico-. M'en vaig adonar el dia que vaig somiar que desballestaven les màquines de la Pelleria de Mollet-tancada al cap de cent anys-. No correm massa a llençar-les. Això tampoc s'entén? Ah, per si algú ja ni recorda que és la autarquia: és menjar tomàquets de la comarca en lloc de polonesos o holandesos, com ara. La darrera mesura que proposo és: treballar menys, treballar tothom. A no ser que els treballadors fixos es conformin a deixar cada vegada més part del sou en pagar aturats i ajudes diverses. Benentés, és millor adoptar ara aquestes mesures de bon grat que més endavant per força.

Els grans teoremes -també en matemàtiques- són els més senzills.

Amb l'afegitó que vaig "afegir", la resposta ja és més o menys donada.

Tocar els badalls. Insult a la intel.ligència

Que el rellotge del campanar toqui 28 cops de campana cada dia a les dotze de la nit, i intentar justificar-ho, és un insult a la intel.ligència i un atemptat.

L'article va aparèixer una mica escurçat, aquesta és l'extended version. Tot i que de les campanes en podria escriure fins l'alçada d'un campanar.

Publicat a Contrapunt el 2008

La Montserrat Tura amb la seva apologia als tocs de campana a dojo ha tocat un tema molt sensible per a molts. Ho fa amb una bonica prosa i des de la poesia -des de la racionalitat seria impossible-. Tot i que -cordialment- hi discrepo, fins hi estaria d'acord si la freqüencia campanil fos assenyada. Ella mateixa reconeix que han perdut tota funcionalitat -això que sempre són puntuals...- . És possible que qui baixi al centre li agradi sentir-les uns moments, o qui hi visqui lluny aprecïi el seu bronzit ja difuminat, però és diferent per a qui ha de sentir els excesos decibel.lics tot el dia.- Quan hom comença a agafar el son; per a gent de son lleuger, migranyosa, no hipoacúsica, sensible al soroll; quan hom torna a agafar el son després de ser despertada i el perd definitivament amb el "toc de repetició", les campanes constitueixen una refinada tortura. Jo abans les sentia de prop, i tocaven tota la nit: 528 "campanassos" diaris!

Dues paradoxes chestertonianes: Els veïns que les defensen es posen en evidència dient: Jo? ni les sento. En canvi, les persones a qui no agraden les senten totes. Llavors? El disgust de no sentir quarts ni repeticions és incomparablement menys greu que la minva de la qualitat de vida i son dels afectats. Hi han diversos graus de sensibilitat al soroll, és clar, però com en l'urbanisme sempre ha de prevaldre els interessos dels més perjudicats o febles: un capellà de Mollet digué en una ocasió que a ell no li molestava dormir amb les campanes a sobre. Temps després sabèrem que durant una Encesa del campanar -traques i trons- estava dormint com un angelet a sota mateix. Crec assenyat acabar amb les repeticions horàries i que s'adecuïn els tocs a la normativa municipal horària de sorolls . A qui no l'hagi convençut que es pregunti si li agradaria veure una pel.licula, escoltar un concert, etc. amb campanes cada 15 minuts, o si a l'anar d'hotel o camping ho preferiria amb campanar al costat, etc. Ah, que el campanar hi fos abans no és la qüestió.

La predicció

El que aquí podríem incloure a les meves profecies es al fet que quan vivia a la vora del campanar havia demanat al senyor rector que li semblava treure les campanes per la nit. L'Ajuntament li va dir que no. Es veu que hi hagué més gent que ho demanà i es va comprobar que a quasi tots els pobles les havien tret. Al final es va fer, i es farà arreu.

També és quelcom misteriós que dies després de sortir publicat l'escrit, les campanes s'han tornat boges -ja li contradeia a la Montserrat Tura la puntualitat que els hi atorgava-. Cada dos quarts toquen 10 o 12 camapandes! És talment com si l'escrit hagués concentrat les energies de molta gent i haguessin destarotat el rellotge.

Els fonaments de la nostra immoral opulència. Dia de la blogosfera contra la misèria al món.

Avui és el dia que s'ens convida als bloggers a participar a la consciènciació sobre la misèria al món. És una idea extraordinariament útil i positiva. Jo prefereixo parlar de misèria que de pobresa, que és massa relatiu.

La meva aportació sol.lidària voldria ser també informativa i conscienciadora. La nostra miserable i immoral opulència no és defensable des de l'ètica i no es explicable amb la matemàtica. Vet aquí les alteracions que la fan possible:


El principi de les tres potes que necessita la societat consumista -millor del despilfarro- : 

1  l'expoliació i agressió salvatge a la natura;

2 l'explotació dels recursos, productes i treballadors dels països del tercer món;

3  l'ofegament de pagesos i ramaders a qui es paga un preu de misèria pel seu esforç -aprofitant-se del seu individualisme. Els pobres poden menjar. La resta, el que estalvia en menjar ho reventa en béns de consum. 

Si algú troba esbiaxada aquesta visió m'agradaria conèixer la bona.

Diuen que als països rics hi ha una crisi general. Mentida absoluta i monumental. Que alguns passin problemes mentre altres reventin de farts no és crisi.

Un negoci de futur, un pronòstic, i dues anècdotes de mercadet de vell.

Això que em va passar al darrer Mercadet de Col.leccionisme de Mollet -cada primer diumenge- és una mostra del què s'hi pot trobar i a quin preu. Aprofito per fer-ne promoció -a part del seu interés perquè amb altres companys en soc el pare- i aconsello visitar els de tot arreu.

M'agraden les navalles, les multiusos em serveixen per moltes coses -per quasi tot- i m'agrada el disseny i el tacte. A una parada en tenien unes quantes i entre elles una Victorinox -l'exèrcit suíss- amb infinitat de coses, molt gruixuda. Em pensava que em demanaria molts diners ja que noves valen més de 60 euros -aquesta quasi ho era-. En vaig pagar 7 euros. La navalla havia estat allà tot el matí!

A les vacances a Oslo, a un mercadet d'aquests, molt barat fins i tot tenint en compte tan car com és tot allà, vaig trobar una navalla de butxaca però de tamany respectable i solidíssima. La paradista em va dir que era de l'exèrcit de Noruega, i que ja no es fabricaven fa 2o anys pel seu alt cost. Incloïa un element que no havia vist mai: un gran punxó tort de cinc dits, com un ullal, que em va dir que era per "drill" -foradar-, etc. Asseguraria que la seva finalitat no era tan inocent. Jo dic que és per osos i rens. Em va treure 5 euros dels 25 o 30 que valia.

Un consell pràctic i un de moral. Quan trobeu una peça cara o compreu vàries coses no és lleig regatejar. Quan la peça és barata trobo immoral fer-ho, com a vegades he vist.

La predicció: les botigues i mercadets d'articles usats tenen un futur segur.

Nota posterior.- Crec que aquest escrit ja el puc incloure -no és de gran mèrit- a les profecies acomplides. L'augment que s'ha produït de botigues i compres de segona mà des que ho vaig pronosticar és espectacular. Només és el començament.

La meva visió de la crisi és que no n'hi ha. (...no la hay sin duda la habrá))

Com que no sóc seguidor de cap doctrina política i econòmica, la meva visió del que està passant a la força ha de ser molt personal. Estic acabant un escrit en que ho explico mínimament . Ara només vull dir i avançar que si això és una crisi que mai vingui la opulència. Pregunteu als avis què és una crisi. De moment recomano estar previnguts i acostumar-nos a l'austeritat. Ho recomano sobretot als optimistes.

Himmler, Montserrat i el pare Hilari Raguer

Crec que val la pena explicar del tot aquesta anècdota, relatada incompleta a un documental del Canal 33.


Han passat al Canal 33 un documental en que sortia la visita de la camarilla himleriana a Montserrat. Entre altres coses interessants posava en clar per a qui ho dubtava que els cristians alemanys -catòlics sobretot- eren els únics, amb quatre sindicalistes, que criticaven el nacionalsocialisme. Aquí també, Himmler va sortir escaldat del monestir, després de discutir amb els monjos que l'atengueren, que parlaven alemany i eren homes d'una gran formació.

El que vull explicar és una mancança estranya en aquesta emissió. El pare Ragué va fer fa uns mesos una xerrada al Casal Cultural de Mollet i li vaig demanar que ens fes cinc cèntims d'aquest episodi i si havia conegut al pare Ripoll, principal interlocutor de Himmler, i explicà a l'auditori:

" Trobant-se davant la Moreneta el pare Ripoll digué a la comitiva alemanya que era tradició que al passar davant d'ella hom la besés o fes una salutació. La bèstia de Himmler digué que quan ells manessin "acabarien amb aquestes "supersticions". El pare montserratí Andreu Ripoll, ràpid li va etzibar: "Fa molt temps que hom ho intenta i encara no ho han aconsseguit". Quin crack aquest Ripoll. He de dir que aquesta brillant resposta crec que no fou celebrada com calia pels militants esquerranosos assistents a l'acte. Ragué va explicar aquest mateix fet al documental del 33 però no aparegué el "tall" de Ripoll a Himmler. Oblit o autocensura de Ragué o tissora del realitzador?

Encara queden monjos que varen veure i parlar amb Himmler i civils que el tractaren a Barcelona. A vegades em pregunto quantes persones queden que conegueren, ni que fos superficialment, Gaudí. Trobo imperdonable aquest desinterés per la saviesa de l'edat.

El final d'una era

La predicció.- Tot i que el 2005 no tenia massa mèrit preveure això, quasi ningú no en parlava i encara avui molts ho neguen. L'endemà curiosament van emetre per televisió un documental amb el mateix títol i tema. Tot fa semblar que fins i tot erem optimistes.

Publicat a Contrapunt el 2005

M'agradaria donar a conèixer les dades que aportava un catedràtic de recursos energètics en una entrevista que "radiaven" a sobre la webcam de Canal Mollet, i ja veurà el lector perquè.

Començà dient que el consum de petròli es de milers de litres/segon , i que no passarien més de tres dècades, essent optimistes, en arribar al moment crític en el consum de petròli: quan la demanda superarà l'oferta, i l'escalada de preus - si no és que ja ha començat- serà imparable. Afegí que per produir hidrògen de l'aigua cal un altre combustible - per tant aquest "motor d'aigua"no és la panacea que crèiem els ignorants- ; que és una aberració cremar el 90% del petròli en la combustió de motors, només el 10% s'empra per fer plàstics, teixits, etc., i deixà clar que amb les energies alternatives no serà posible mantenir aquest nivell forasenyat de consum.

Podem continuar malbaratant recursos , actuar irresponsablement i girar el cap davant la debacle ecològica del planeta, o negant-la, però la fi de la societat consumista ja és a la vista i l'haurem d'acceptar, de bon grat a la força. El que cal- tal com va acabar dient - és que els dirigents polítics governin pensant en un plaç més llarg que els 4 o 8 anys de mandat, i escoltar els experts.

Digué que hem basat el nostre model de civilització en un bé esgotable com el petròli, sense tenir un sustitut. Hi ha massa gent que es plantegi el futur sense petròli? Què en farem dels cotxes? Cultius de Xampinyons?

De totes maneres potser sí que no n'hi ha ha per tant: l'home ha passat milers d'anys sense petrolli-compte, i el petròli serà només una etapa de dos segles- i el que ens hauria de preocupar es l'aigua, sense la qual no passaríem quinze dies. Diuen que les guerres del futur seràn per l'aigua. Ah, i no diria jo que es pugui ser més optimista pel que fa les reserves d'altres matèries primeres: des del gas natural al tungstè per les bombetes.

I ja em disculpareu si a algú li he espatllat l'àpat, però d'això es tractava, no?

Osona per un forat

Després de llegir les cartes al director vaig quedar parat de la rauxa que gasten en comparació al nostre Vallès. Vaig escriure també perquè algunes cartes m'incitaren a fer-ho.


Publicat al 9NOU d'Osona-Ripollès

Ja he deixat la insensata tendència a sentir-me interpelat per cada bajanada o genialitat expressada a la premsa, però després de llegir la secció de les cartes del n.2798 del 9NOU no puc evitar fer alguna reflexió. Primer vull felicitar els escribents per la seva incorrecció política, màxima expressió de democràcia. A la comarca veïna, la meva, la gent no parla per no ofendre -al setmanari mateix on tinc columna-. Cadascuna de les cartes haguessin merescut alguns comentaris.

Al capellà que no vol cobrar els serveis li diria que en marketing hi ha una llei que diu que allò que és gratis no es valorat. Aquí baís és impensable una demostració pública d'espanyolisme aferrissat com la d'en Roca,un català de socarrel -i molt més un Anglada-. El sentiment és lliure però, en tot cas el que caldria és que en Rovira recollís el guant i rebatés això que "no ha existit mai una consciència de nació". Un altra mostra d'aparent autoodi és la manera com s'emprenyen uns joves de Vic perquè molta gent "vomita" que Vic és com Liverpool. Potser no, però Catalunya tampoc és Anglaterra, i els Homes conill aquells a la majoria ni els sonen. He fruit la ironia de'n Jordi Roca i m'ha dolgut el que explica: amb les causes i prebostos que criticar i aquestes Verges -i molts que no tant-, prioritzen i malgasten el temps fotent-se amb la "gent de missa, tot fent-se l'atrevit".

Després de rellegir-lo, m'adono de la paradoxa -cabdal- que planteja en Vila, sobre la qual suposo que a vegades es deu debatre. Sovint faig estades a Osona i la considero la segona patria xica -de petit el pare esmentava sovint la "plana" i a ca la iaia tenien mossos d'aquí -i els segadors dels què parlava Jaume Pérez-. Voldria doncs tractar el dilema: Una ciutat de Vic amb "escales mecàniques", Mc Donalds, disseny, Cortes Ingleses i estar ben assortits? O el Vic de sempre, menestral i cassolà però amb algunes mancances de la modernor? Sé que això ho han de decidir els vigatans, però també cal que sàpiguen que si venim a Vic és per passejar-nos pels vells carrers estrets humits i d'antigues cases, fins i tot la llegenda levítiva és un atractiu. I perquè encara es manté aquesta flaire d'una Catalunya antiga -i de purins, si s'escaigués-. No he pogut evitar la broma. Sé que és romanticisme tronat, que no són temps de líriques i que tot ha de ser funcional i modern. Però pensem en el paradigme extrem, Venècia: una ciutat insalubre, de cases inhabitables, intransitable, però que des del mateix moment que s'hi fessin pisos sòlids, grans superfícies i modernors diverses potser si que dels seus habitants tants no en marxarien, però caldria veure si tants turistes hi anirien, a deixar les virolles. Suposo que cal triar.

Creixement zero. Escrit el 1991

M'ha sorprès veure què predicava jo -i quatre més- ja l'any 1991, amb un èxit perfectament descriptible. Al menys ens queda tenir la raó, i el dret que et dóna a ser escoltat. Penjaré més endavant una cosa que vaig publicar al Nou Diari de Barcelona el mateix any, encara més sorprenent.

El 9 Nou, 1991

Creixement zero i V. O.

En Santiago Cucurella es manifestava sobre alguns dels greus problemes que pateix i amenacen la comarca, fruit del desemvolupament demogràfic i industrial i posa de manifest el que hauria de ser l'eix de qualsevol acció política: el manteniment d'una qualitat de vida digna en un entorn equilibrat. Això ja no és possible, com encertadament apunta, en els municipis del sud de la comarca. Oblida però en el seu interessant article, o defuig, apuntar les causes de fons del problema, possibles solucions i els costos socials que suposaria.

No estic d'acord tampoc que qualifiqui de pessimistes a ultrança els partidaris del creixement zero. Una institució tan seriosa com el Club de Roma fa temps que ho preconitza. Encara més, caldria plantejar-se si amb una reestructuració racional de l'economia i el consum seria possible el creixement negatiu, en zones determinades. (ara se'n diu decreixement).

FI

La predicció.-La demostració palpable de tot això que deia està al caure; ell camí a l'austeritat ara serà obligat.

En els lustres que han passat des de l'article la massificació i la destrucció immisericorde que ha patit la comarca ha superat les previsions més pessimistes. Tot i que molts afortunats ho veuen positivament: hem crescut molt -diuen-. Taujans, i molts d'ells il.lustrats.

Troballa sorprenent

Ja ni recordava haver escrit això, i així. Al 2002! . Ho vaig trobar al Google. I que em votessin tan positivament! Desgraciadament encertava. INSTAURO EL TAG " les meves profecies". Desgraciadament no és l'única.

Opinión

¿Cultura del agua?

Esteban Maspons Gual

20/03/2002

La -nueva- cultura del agua es algo que hemos de aprender y practicar los ciudadanos al tiempo que los Gobiernos. Ya que no se trata tan sólo de minimizar las obras hidráulicas, sino de asumir que el agua será cada vez más escasa y materialmente imposible de consumir en su nivel actual.

Aparte de la aberración de los campos de golf y las miles de piscinas particulares en países secos, tenemos regadíos inadecuados, despilfarro doméstico, industrial, municipal, etcétera, debido al bajo precio del recibo. Hacen falta directrices claras y urgentes. El hombre ha vivido miles de años sin gasolina. Sin agua...

Resultado 115 votos

La negra i la Moreneta

Deia un escriptor que el seu ofici era remoure les entranyes del món i posar-les a la vista de tots i que no era extrany que això pugués fer de l'escriptor un proscrit.

El que escriu pot quedar en evidència pel fons i la forma . I al repasar els escrits sovint ho veig. En aquest, quant parlo de culpables, ha quedat una mica embolicat: la negra, els polítics, el model de país. Atribuim-ho a les presses.

Publicat a Contrapunt

Després de la rogativa -encara que "laica"- del conseller Baltasar a la Moreneta - i les de l'Església- al final ha plogut -tot i que també en excés-. A part la sequera extrema hem tingut també -en poc temps- apagades de llum, un barri enfonsat, el mosquit tigre, fuites atòmiques, el musclo zebra , enfonsaments a les vies, platges que desapareixen, caos i retards ferroviari i aeroportuari i a sobre un Barça de pena. I preguem a la Sagrada Família pels túnels que hi passaran al costat. Tot això al costat de problemes endèmics com la nostra condició de liders en prostitució, drogues i SIDA. I més coses que segur em descuido. No valoro la part de culpa de governs passats o presents, però seria difícil trobar un lloc amb tants problemes greus tan seguits. Més aviat crec que part de la culpa és del propi model de país i la seva dèria de tenir en lloc d'esser. Un espai massificat, industrial i turístic de tercera. Instal.lat en ple desarrollismo salvatge. Però no crec que hom ho vegi així. Ve la MAT, es projecten infinitat de carreteres, s'oblida el tren, i es menysté la pagesia, i potser sort que la construcció afluixa . Tot plegat ens hauria de fer pensar si a Catalunya a part de la Moreneta no tinguem també la negra.

El perquè d'eclèctic, ètic, prohermètic, ascètic, una mica acètic, escèptic, i ideològicament asèptic.

- Cal valorar l'estètica en tant que camí a la recerca o plasmació de la bellesa, espiritual o material.

- El meu escepticisme potser és particular. No és que no em cregui res sinó que no m'ho crec a la primera; a la primera no nego ni afirmo res. Dubto fins i tot del grau del meu escepticisme. Ser escèptic no és no creure's res. Jo tinc un petit grapat de coses en les que crec, al contrari d'allò que és corrent avui: hom rebutja els grans principis i tota veritat absoluta però en fa seves milers de petites. Hom creu que pel fet de ser petites són més a l'abast i facils d'asseverar, quan és ben al contrari. Que oportú Chesterton: El que no creu en Déu és capaç de creure en qualsevol cosa. Ser escèptic davant els mass media i el poder és indefugible, això sí.

- L'eclecticisme és sovint conseqüència de l'escepticisme: quan hom no es decanta per res concret agafa una mica de cada cosa. En definitiva: sóc una persona sense ideologia -i massa idees-.

- No hi ha relativisme que hi valgui, qualsevol persona sana sap, la veu interior li diu el que està bé o no. Fer el que està bé -matisos apart- és l'ètica.

- Sóc d'una asèpsia total als virus ideològics. Tanmateix no sóc brou de cultiu adequat en el què puguin florir massa modes modernes ni "discursos dominants".

- El pas del temps porta serenor, però també una mica de l'acidesa acètica del vinagre; diem-ho clar: hom va perdent paciència d'escoltar i patir bajanades arreu. En l'escriptura, tanmateix, l'acidesa hi dóna un punt de gust. Diem-n'hi també humor, el que està entre l'enginy i el sarcasme.

- Cal un mínim ascetisme, que és camí a la virtud, i aquesta camí de la pau. Vénen temps d'ascetisme forçat.

- Diuen que una de les coses més grans de l'home són les ganes de conèixer, i aixì hem descobert totes les coses que sabem. El que no podem conèixer és allò que ens atreu més: allò hermètic. Sempre restarà el Misteri.


Penso en un partit amb aquestes premises, i sense promeses. El votarien quatre gats, és clar.

COM SENTIR PLOURE

Aquest article va ser publicat a Contrapunt setmanes abans que s'actués per a plantar cara a la sequera, de la què se'n parlava com a tema menor. Ha estat un dels articles dels que he percebut un millor feedback.


Crec que aviat es farà palpable el que aquí mateix digué: l'aigua és més important que el petroli -és imprescindible- . Això seria d'una obvietat ridícula, si no fós perquè encara no ho acabem d'interioritzar. Tenim una situació de sequera extrema que té tots els números per a fer-se crònica; ignorem l'amenaça de desertització i actuem com si sentíssim ploure, i no plou. Esperem un remei miraculós.

Plou la meitat i augmenta el consum i la població. Resulta absolutament incomprensible que a aquest problema -que no és sinó part del problema ambiental global- no se li dongui absoluta rellevància. Els primers i únics en rebre són els menys indicats: els pagesos. No poden regar els vegetals que ens alimentaran, però podem regar els cotxes i els "golfos", i no es penalitza el consum excessiu. Sense oblidar el tema del cabal ecòlogic, que està delmant la fauna.

Venint de pagès és més fàcil adonar-se més d'allò que és prioritari per a la vida, el ritme natural; que a la natura res no és virtual. A la terra i les plantes no se les pot enganyar amb estadística, promeses -d'aigua- i politiqueries; a pagès s'aprofiten fins i tot els fems; quan manca aigua a la bassa l'has d'estalviar, i vigiles a cremar massa llenya perquè després tu l'has de tallar.

Tard o d'hora -i ho englobo en el problema ecològic de fons- s'acabarà el lligar els gossos amb fuet i tocarem de peus a terra; hom veurà que el futur passa per mirar el passat, que cal tornar a l'estalvi com a valor i cultura, i a un cert ascetisme. De bon grat o aviat a la força. Això anant bé.

El model francès

Coses de França

Publicat a Contrapunt

Després d'uns dies al sud de França tinc algunes observacions que m'agradaria compartir pel seu interés positiu. El retall del Contrapunt viatjarà a l'alberg rural de M. Genevieve -tal com li digué- i segur comentarà amb alguns catalans, principals ocupants de la casa i tot l'Auda.

Tinc alguna dèria que a propis i estranys costa entendre. Aquest viatge m'ha procurat la satisfacció de veure que a França estan realitzades.

El posat sorprès de molts botiguers nostrats quan els tornes la bossa de plàstic és la mateixa de molts compatriotes a un super francès quan veuen que no en donen; quantes vegades no he pensat la necessitat que l'Administració habilités naus per a deixar les andròmines per a vendre a bon preu com la de Prada, gestionada per Caritas. Em molesta transigir pagar dos euros el got d'aigua als hostalers del país. Darrera la frontera és de franc.

Direm també que a França la tele és familiar i cultural; la gent viu de dia; la propaganda de prostitutes als diaris discreta, a la carretera ni pensar-ho; els pobles són polits, harmònics, sense guixades, urbanitzacions ni "torres" pretencioses; les carreteres no són talussos de ciment,pots tocar l'herba dels marges; no et sents .congestionat ; la gent és educada -màscara o no, tant és- i respectuosa. I el principal fet diferencial: en lloc d'intentar que els pagesos pleguin , com aquí -desgraciats-, allà són la carcassa que estructura el territori i preserva el paisatge.

És clar que de França ens desagrada la seva afecció a l'àtom i la bestialitat napoleònica; que la grandeur republicana hagi quasi extingit les llengues minoritàries; que et facin pagar 5 euros per veure unes ruïnes de castell -i pel tabac-, etc. Però quina llàstima que no els imitem en tantes coses importants! En una roda de corresponsals europeus parlaven que hi han coses que passen aquí i impensables a fora.

Allò òbvi és preguntar-se perquè no en prenem patrò. I allò que no entenc és perquè tants immigrants - en sóm liders europeos- trien Catalunya -honorant-nos injustament-. Un país tan atapeït, encimentat,a vegades tan barroer. En fi, això és l'esboç meu particular del sud del nord, aquell nord on el poeta volia allunyar-s'hi.

Coses de França, el sud del nord i els càtars

Una petita crònica de la sortida de Setmana Santa


Al Rosselló

Primera parada a la Porta Catalana, amb unes botigues d'artesania -vidre- interessants i un self service on per poquíssims diners tenies un plat únic d'amanida i peix, suficient, sa i fresc.

Després a Millà, on vaig comprar tabac al doble d'Espanya, i que vaig intentar allargar el màxim. No és un poble encantador però té la plàcida calma que tant trobo a faltar aquí. En aquesta vila -i és una constant- - hi ha una cosa que ens frapà: el monòlit central a la plaça en memòria a tots els "enfants" -els diuen així- morts a la Gran Guerra. Com de terrible havia de ser. Pobles de centenars d'habitants amb algunes desenes de noms inscrits. Deu ser per això que la tragedia sembla tan present -all contrari de la Segona-. Justament va coincidir la nostra estada amb la mort de l'últim supervivent. La televisió emeté un documental -rodat una mica abans- on apareixien els penúltims supervivents -ja centenaris- on resultava palpable el record i interés -fins i tot col.leccionista- dels francesos per a gran guerra.

De Prada a Carcassona

Parada a Prada. La principal sensació que sentirem aquella tarda fou la d'estar en un país aletargat. Gent enlloc, quasi fred. Encara més a Vilafranca. És bonic; són quatre carrers entre muralles. Amb la presència vigilant del Fort Liberia, penjat a la muntanya. Dilluns de Setmana Santa: una botiga oberta i dos persones al carrer. I és un destí turístic!. Muralles i església tancades. L'amo dels apartaments s'ens adreçà en català -un català molt pobre, o rovellat-. No podem amagar que el català no era allò habitual. Talment sembla que darrera els Pirineus no volen saber res de nosaltres. Unes decenes de quilòmetres i una llengua ens haurien d'unir però tota una concepció de la vida i la societat ens separa. Aquí rau el destrobament Catalunya-Rossellò.

L'endema, cap al nord. Ens trobem amb una dels must de l'excursió: a poca distància hi han les coves de la Cannale, on forem atesos en un català més ric i n'érem els únics visitants. Una meravella, que es tansforma en emoció quan a la gran sala sona i ressona un Virolai esplèndid. Cap a Sant Martí del Canigó, pujada infernal a peu per a trobar-ho tancat. A prop hi ha el curiós centre balneàric de Vernet -talment com la colònia de vacances de la pel·lícula "Dirty dancing"-. El poble antic de Vernet el coneixia per la raresa que suposa que surti un poble català del nord a un bitllet espanyol -el de 500 Pts. d'en Verdaguer-.

EL trajecte capvespral fins el castell de Queribús -últim bastió càtar- s'em va fer llarg, no m'agrada massa fer quilòmetres. La característica comuna dels castells càtars -en realitat reconstruïts- és la seva situació imposible damunt arestes de la muntanya, els pogs. Magnífica vista que arribava al mar i on ens trobàrem una cosa que ja no ens deixaria en tot el viatge: el vent. Fins i tot està prohibit pujar al castell alguns dies. Reculem i autopista cap a Carcassona.

Carcassona i l'Aude

Confeso que no he arribat mai a entendre - ho dubto de cap català- el complicat sistema de distribució territorial francès, fins diria que éstà mal fet. Limiten el Llenguadoc a Midi-Pirineus amb el Roselló; la Provença la trossegen, i a més també és llenguadociana. I el garbuix de Departaments, districtes i regions.

La vinya i el turisme són els pilars de l'economia. La promoció del món càtar ha estat molt important. Tothom coneix la Cité ni que sigui en fotos. Tot i ser com un Poble Espanyol, atapeït de turistes i botigues, a la ciutadella encara es pot percebre la història acumulada a les seves pedres.

Pobles encantadors, altres com encantats, tots amb el seu encant; vinyes escombrades per l'etern mistral amb les carreteres quasi solitàries que les atravessen. Caunnes, amb l'abadia i la pedrera del marbre de Versailles; Montoliu, el poble dels bibliòfils; el Canal del migdia -avui només per a lleure- i el plàcid camí que hi va al costat; el mercat del carrer de Carcasona i el cobert; el menjar, les botigues i els magatzems -tots amb productes del país-. Imatges agradables que et vénen. Sense oblidar la bergerie -l'Ecurie- on ens allotjavem, portada per la molt gentil M. Genevieve, qui amb tots els honors hauria d'ostentar el títol de Lady Marmalade, per la qualitat que aconseguia en la seva elaboració. Una de les meves frustracions recurrents és no saber parlar perfectament el francès, i sobretot entendre'l.

Pels catalans aquest és un territori que fins que no hi penetres física i històricament et sembla més allunyat -està a menys distància que Saragossa- . Quan comences a capbussar-te en la seva història t'adones que no només l'hem compartida sinó que tots aquests territoris formaven una unitat política; si més no aquest sud del nord volia ser de Catalunya abans que de França.



El misteri càtar


Les coses medievals sempre tenen un estrany atractiu, encara més si les amanim amb misteris -esotèrics, de tresors, ordes-. Els catarisme és un món que desperta l'interés de molta gent. Com que hi han prou fonts -modernes-crec que allò més interessant és manifestar les conclusions principals a les que he arribat. I disculpeu algun matís que se m'escapi.

- Roma, per lluitar per la unitat de la fe i evitar un cisme, va donar el vist-i-plau al rei francès en la lluita contra el catarisme. Aquest és un episodi negre de l'Església, que diguem-ho també, no podia controlar des de Roma tots els inquisidors fanàtics. Eren altres temps , violents. La guerra era un art i quasi un esport.

- Hi ha un factor -que als historiadors jacobins no agrada dir- fonamental: l'ús de la llengua occitana en lloc del francès fou determinant en l'expansió del catarisme a Occitània.


- Em sembla que eren, efectivament, uns "bons homes" els càtars -potser massa radicals en el seu camí de perfecció-. Senzills en la seva vida però de gran alçada espiritual; sembla que no feien mal a ningú, però nosa sí, foren l'excusa de França per conquerir Occitània. Desperten la meva compassió i sento una gran llàstima pel dolor infligit a aquells pobres bons homes i dones.


-Amb la desaparició dels càtars va desaparèixer també el gentil món dels trobadors, plegat a la desaparició d'Occitània. I com que Pere III, pare de Jaume I, els va ajudar i va ser derrotat a Muret, també va representar la fi de la presència i principi d'expansió catalana cap el nord.


Els càtars. Segona visió

-Després d'escrit això topo amb altres textos menys idealitzants. No cal esborrar el que he escrit però cal puntualitzar i anar -tots- amb cura, ja que les fonts de l'època són escadusseres. La impressió més exacta em sembla que seria la que els dibuixaria com homes de fe, senzills, etc., però fanàtics. El que hom entén per extremistes . A vegades, arribaven a l'extrem de deixar-se morir, per fugir d'aquest món fisic que creien obra del Maligne,

-La croada contra ells va començar quan van assassinar els emissaris que Roma va enviar per a parlamentar; diuen que havien atacat convents.

-Els episodis sanguinaris dels croats foren perpetrats molt sovint per mercenaris -bascos també- al servei de França. I sobre tot per la bèstia sanguinària de Simó de Monfort. Diuen que els occitans encara escupen sobre el lloc on caigué abatut a Tolosa -per una pedra llençada per unes dames amb la catapulta-. Simó, curiosament va tenir com hostatge de luxe -en fou tutor- en Jaume I, fins que el Papa li feu entregar als templers a Montsó.

-En quant l'Inquisició, creada per a acabar amb l'heretgia, també cal aclarar coses. A diferència del poder civil no emprava la tortura com a un càstig sinó una eina de confessió i no havia de produir mai la mort del reu; el torment no havia de durar més de mitja hora. Fou el poder civil qui havia d'aplicar les comdemnes i el que va inventar tots els instruments de tortura.

El reverdir del catarisme

La gran pregunta. I els càtars avui? Hi han professants? Semblaria estrany, avui són mals temps per la lírica i l'ascetisme. En un web francés hi trobí la resposta. Hi ha una mena de castell, palau -bastida- anomenat Roquefixade on fan reunions i estades "càtares", i és seu d'un dels caps del ressorgiment càtar. Fins i tot hi han col.loquis amb representants de l'Església catòlica. Fugen d'organitzar-se jeàrquicament i enfrontar-se amb ningú.

Hem visitat el país càtar quan s'estan preparant per la data d'acompliment de la profecia: notre Bèlibaste prophètisa en 1308 " au bout de 700 ans refleurira le Laurier"

Màrius Serra comenta una peça meva

Una de les col.leccions que faig és la de jocs d'enginy, paciència, etc.

"He començat a remenar papers perquè m'ha vingut vagament a la memòria algun exemple publicitari clàssic que feia servir un artefacte . He regirat manuals i catàlegs, i finalment l'he trobat fotocopiat en la carta d'un lector. Arran d'una tímida sol·licitud d'informació al pròleg del meu Manual d'Enigmística, l'Esteve Maspons de Mollet em va fer arribar un deliciós exemple d'aprofitament publicitari de l'enigmística. L'anunci és un tríptic. El producte, per tal de no deixar lloc al dubte, és al centre, clarament publicitat. L'ala esquerra del tríptic té un títol fascinant: "Instrucciones para el uso de este laberinto japonés". Aleshores, insta el client a col·locar les fitxes en la posició que indica la figura 1, i la figura 1 és un rectangle de quatre fitxes d'ample i cinc d'alt que conté 16 fitxes i 4 espais buits. Hi ha 8 fitxes negres --amb les lletres n, t, l, e, e, o, o, n impreses en blanc-- i 8 fitxes blanques --que contenen les lletres i, m, n, i, d, a, s, l impreses en negre--.
L'ala dreta del tríptic aclareix el que s'espera del client: "y hágalas correr en sentido horizontal o vertical, sin girar ni sacar ninguna, hasta que resulte el trazado de la fig. 2". La figura 2 presenta el rectangle ordenat com un autèntic escaquer, amb quadrets alterns negres i blancs, que forma un quadrat perfecte 4x4 a la part superior del rectangle i deixa una banda inferior de quatre quadres buits. L'ordenació de totes les fitxes ens permet llegir el nom del producte publicitat: "Linimento de Sloan". El senyor Sloan s'ho mira des de l'etiqueta d'una ampolla que no ens costa gens de reconèixer. Fa aquell tuf de naftalina que trobem als armaris i als lavabos dels museus. La inscripció que fa de peu al tríptic és contundent: "Mata Dolores".
· Màrius Serra , 19.10.91