Viatge a les Açores i coses del país. Cap. 5- Coses de l'Illa de Faial i crònica de l'escapada a l'illa de Pico. I afegitó esgarrifós.

 Afegitó: Si busqueu esgarrifós a Google  algú ja imaginarà quina és la plana de referència primera :))


 Per facilitar la lectura he fet dues parts de l'entrada

PART I

Illa de Faial. La dels dibuixos al port i del Peter's Cafe

Capital Horta. El mateix desassossec pel trànsit excessiu i caòtic al entrar-hi, augmentat pel neguit de la desubicació i la cerca de l'hotel. Definitivament els hi ve gros això de la regulació del trànsit. Estem a l'illa blava -uns diuen pel blau del mar, altres per les hortènsies o per la tonalitat de les cases, però no importa ja que és només un slogan. A l'hotel, amb una recepcionista d'uns 80 anys, aconseguim per primera vegada a la vida que ens don in vistes a mar! I muntanya. I quina muntanya! Tenim en front el port i separat per mitja hora de barco l'illa do Pico amb el seu cim que s'aixeca quasi tres mil metres des del nivell del mar. Màxima altura de Portugal. Si alguna cosa hom sap de les Açors una és que hi ha un port on els navegants transatlàntics hi pinten un petit mural al.legòric. És distret passejar-s'hi tot mirant-los. N'hi ha de molt creatius. Com que amb els anys es despinten hi ha qui busca nous materials, com les resines -com unes calces resinades!- o fins i tot mosaic i ciment! N'han fet llibres i nosaltres en vàrem retratar alguns de vaixells catalans o curiosos.

Cap a la caldera

Com sempre la copilot m'enganya amb les distàncies. Volíem aprofitar la tarda per veure la Caldeira - gran depressió,no crater, originat per diferents fenòmens tectònics. Els pocs km de distància -poc menys de trenta-, per mor dels revolts semblaven molt més. Viatge agradable per entre mig de boscos -sobre tot de tuia gegant- prats i vaques arreu entre tanques de pedra volcànica -o engegades- miradouros i les hortènsies blaves i blanques guarnint banda i banda la carretera com núvia cap a l'altar. Trobem la sempiterna boira de les altures açorianes que omple la caldera però que en fuig depressa, fins que es donen els moments suficients per admirar-la.

Al mirador que s'hi accedeix per un petit túnel hi ha un panell informatiu, d'on tradueixo alguna cosa del portuguès per la copilot ,en veu baixa però no tant ja que una parella -gran- que hi havia -no hi havia ningú més- va parar l'orella i l'home va identificar el català. Era de Curaçao! fosc de pell, educat, amb una senyora anglosaxona. Formaven una estranya parella, suposo que força culta, ja que pocs curaçaoencs deuen ni saber què és el català. Tenia ganes d'expansionar-se i mostrar-se amable. Fotos aquí, fotos allà. Parlem mig en anglès mig en espanyol. A l'hora d'acomiadar-nos em diu: "que usted lo gosa bien" El corregeixo: "lo gose bien" -em pregunta si sóc profe. El menteixo...però a mitges. No perquè aquí hi ha qui m'anomeni professor, ni perquè en un temps feia a estones de profe d'anglès, si no perquè  ensenyar potser entraria en el meu capítol de vocacions.  La cosa és que l'endemà estàvem a la terrassa d'un bar -a sota una mena de casalot colonial, molt cèntric- i sentim una veu de l'altra vorera: "que usted lo gose bien!".

PART II

Escapada a l'illa do Pico. Pintoresquisme per activa i passiva.

El dia abans encarreguem excursió guiada  i barco. Al moll ens trobem els firenzans que compartiran trip -4 persones era el mínim. Tota la resta de passatgers del vaixell van pel seu compte. Més despistat que jo l'italià es va deixar el carnet de conduir, si no tampoc hagués agafat el tour. Cada illa és diferent, però Pico te una forta personalitat, que en termes anglesos no sé per què trobo més exactes: dramatic, impressive...- amb la omnipresència  dels quasi tres mil metres del volcà de Pico .Presència mig real ja que mitja montanya sempre està oculta coronada de núvol. Té 6 hores de pujada.

Al port ens espera Nelson Neves, el guia pagerol, amb un portuguès d'Osona, amb ulleres negres. Només hi faltava un grec per a constituir un grup de PIGS. La flor i nata de l'Europa moderna. Ens demanà en quin idioma volíem que parlés: Res d'anglès, el castís portuguèss, acordarem per unanimitat. Ningú sabia massa dels idiomes dels altres però la comunicació i comprensió fou extraordinària, en un poti-poti idiomàtic suposo digne per a grabar.

Arribem aviat a una zona declarada patrimoni cultural. Seca, rural, vegetació escarransida. La carretera de terra de tons calents passa per nuclis d'arquitectura tradicional piquiana. Cases baixes i petites. Tot recordava aquell Mèxic del Far-West. Li demano si hi ha mamífers salvatges i em diu que conills i fures!Quin plaer i luxe tenir algú -el guia- que et pugui satisfer les curiositats. Arribem a Cachorro, llogarret solitari,  tocant el mar, bastit quasi sobre les roques de lava de la costa i que formen uns entrants i cavitats curioses i un punt fantàstiques. A un lloc central del poble  hi ha la roca de lava en forma exacta de gos que dona nom al poble. És tan perfecta que vaig demanar a Nelson si no era fruit de la mà humana. Ho negà amb vehemència. Arribem a una casa  habilitada com a botiga. Comprem reposteria i licor de Nevde -poniol-, pronunciat nèfada. Ja sabré com demanar una infusió de menta-poniol. Marxem del poble sense haver vist més d'un parell de persones. Sol i solitud.

Trailer- El cagarro, PIGS en acció, vulcanisme, etc 

Viatge a les Açores i coses del país. Capítol 4. Rabo de Peixe i coses de Ponta Delgada

Rabo de peixe -continua-

.Camí a les "piscines" de Calheta, en una tarda assoleiada per una carretera solitària, comencem a veure coses més curioses encara... Moltes motos amb un carretó enganxat a darrera carregats de nens i  conduïdes per nens, furgonetes atapeïdes de gent al bolquet i la cabina, dones amb mocador negre...Em pensava haver trobat un lloc reliquial dels anys cinquanta però no era exactament així.  Començarem per la platja, que consistia en uns metres quadrats encimentat, roques negríssimes, terra i molta gent,i crits i molta canalla. Hi havia una zona buida i plana, hi anem però estava plena de boïnes de vaca. Bany ràpid i marxem amb la curiositat per tan estrany lloc, fellinià?

Des de la carretera veiérem un carrer aïllat -a l'extrem del poble- amb cases només al cantó de mar, fregant un cingle amb tot l'Atlàntic per davant. El carrer era postapocalíptic. Totalment buit de gent i cotxes però amb molta brossa pels carrers. Les cases, algunes tancades, la majoria poc o molt deteriorades. Un terratrèmol? abandonament ? Ens desviem a veure-ho i a viure la sensació. Ben estranya. Aquest carrer duia a lo que  ens pensaven casc urbà, però ens trobem a un barri marginalíssim. Carrers de terra, plens d'homes,  aquells homes negrots que havíem vist a Calheta passant el diumenge a la tarda, i les crianças arreu. Érem l'únic cotxe que havia entrat per allà per anar a la capital.  Amb cert respecte, veient com érem observats pels grups d'homes al carrer, preguntem com se surt d'allà. Cap problema. Al veure "l'ambient" pensavem que ja sabíem que era tota aquella gent de la platja: gitanos portuguesos! Però erràvem. Nelson, el guia de Pico ens ho aclarí. Al demanar-li que em confirmés si eren gitanos digué -amb un to que vaig interpretar com a: bona pregunta! i com a satisfacció de poder aclarir-me el tema- No! No son ciganos!  No va poder explicar-ho exactament, però va venir a definir-los com a col.lectiu, grup social, ètnic. Va dir d'ells que eren homes de tasca, amb moltes crianças i subvencions. Hores d'ara no he pogut aclarir res més de la curiosa comunitat del poble de nom tan curiós de Rabo de Peixe, no he trobat cap estudi antropològic i encara menys dubto que se sàpiga el seu origen i formació.  Arreu s'en parla com a grup social, sense més dades. Sempre m'han despertat gran curiositat aquestes comunitats -que anomeno jo illes antropològiques-, com els nostres pasiegos, els negres de Cadis, els agots, etc, segurament desconeguts pel gran públic.

Coses a Ponta Delgada

Havent sopat anem a fer un got al port marítim. Consta de diversos negocis i esta situat a un gran espai exterior sota el nivell del carrer. Entrarem a un local amb terrassa que ens semblà que era lloc de navegants i de la petita burgesia local. Aquí no cal patir pel preu d'un beure. El problema vingué al demanar una infusió de menta amb gel -inadequat per l'hora i el lloc, ja ho sé, però em venia de gust. Com havia de pensar que menta és diu Xà da hortelao? No ens entenguérem. Li vaig dir que no volia te del pagès i el cambrer, els cambrers, ja que en vingué un altre! em va preguntar no sé que d'un morito. I vaig dir: Muito bem, un morito. Em van portar un mojito que va passar molt bé -3 euros. Hi veiem algun desagradable grup d'aquests russos prepotents mafiosos amb les habituals putes rosses-russes incorporades.

Després entrarem a una botiga del port marítim i no sé com, el cambrer diu: Pensava fossim alemais. Ens vàrem sorprendre, per partida doble: ni semblem alemanys i perquè sonava exactament com en català! Li digué que encara que fóssim més alts que la mitjana i la dona rossa, els alemanys ocupen més lloc que jo. Em va dir que no pas tots.  Passejada a les agradables nits açorianes fins a l'hotel. Com a Angra, hi ha un bon desnivell fins arribar-hi. M'hi sento bé en aquest país. Fins hi tot m'agrada sentir el portuguès a la tele de l'hotel. Això del portuguès mereix un capítol, ja que és interessant des de moltes vessants. Potser publicaré,

Quart avió, destinació Horta. Molt control als aeroports illencs. Concert constant de xiulets dels controls, fins al punt que mosquejat-curiós comento de passada -"simpàticament"- a uns polis: muito apito acà. No sé si vaig gosar mirar quina cara hi van posar. De totes maneres el comentari no és tan provocador com haver-te de treure't el cinturó, les sabates, el barret, buidar les butxaques, etc. Entenc bé el Laporta baixant-se els pantalons. Ell pot. Un acte de defensa de la dignitat davant un abús de poder, o del poder. Jo continuo passant la meva navalla multiusos a dins el moneder davant els seus morros i maquinotes.

Trailer- Illes de Faial, la del Peter's Cafe i els dibuixos al Port. Pico, la de la muntanya més alta de Portugal, una reunió de PIGS, una estranya parella, etc

Al final tothom em dona la raó -a casa meva. Sobre El-s Convidat-s

Una reflexió d'actualitat abans de la continuació de les cròniques.

El fill gran tenia al Punset a una "peana", com tanta altra gent, en canvi a mi mai m'ha agradat, amb aquests aires de suficiència i de "profeta de  la"Ciència"". Així mateix a casa esperaven amb cert interès el Convidat amb el Sopa Quintana. Jo vaig dir que no el veuria però al final ho vaig fer. Des que en un concert -pagat per l'Ajuntament de Barcelona!- va a començar a malparlar dels catòlics i clamant per l'apostasia, a mi aquest  ja me les va acabar d'acabar. Després de veure'ls ambdós al programa de l'Om, Punset i Quintana ja són ben poca cosa a casa nostra i penso que en bona part de les cases. Em van donar la raó els de casa. En el cas de Quintana, el parlar espanyol amb els fills és la qüestió menor.

Com canvia la gent a casa seva. Deu ser la confiança de "jugar a casa" que els fa deixar-se anar i mostrar-se tal com són, i mostrar les limitacions, que tots tenim. Afegim-hi el baix perfil de Monzó i Buenafuente, per no parlar de la insubstancial Amengual. És curiós que els únics -que recordi- que salvaria, tenen en comú el fet de ser homes de fe: Ballarin, Calçada i Forcades. Bé, un és dona. Millor dit, una és dona..., no que això és redundant...(?) 

Viatge a les Açores i coses del país -3- Més coses i turisme a S. Miguel i Ribeira Grande

Coses des de San Miquel

San Miguel és la Illa Verda, per les seves praderies. També la més gran i poblada. Capital Ponta Delgada, ciutat aquesta ja d'una certa envergadura on calen més estones per a recórrer i gaudir els carrers i places, d'un encant pausat i antic.

El personal d'hosteleria i l'hosteleria en si, tenen un nivell molt baix. Darrera la recepció dels hotels ens hi trobàrem senyores, molt simpàtiques, però amb el tarannà de dones de feines menys delicades. No tenien cap informació de restauració, festes ni horaris. Lo que si van saber dir-nos fou el nom de la planta que cada nit envaïa el carrer amb un perfum intens. Eren les bouganvillees, que aquí agafen volum de gran arbre. Llegeixo que la collita de blat de moro s'ha reduït a la meitat per la sequera.

Com no podia ser d'altra manera, a Ponta Delgada, com a ciutat i turística, per primera vegada mengem malament, després de més de mig hora d'espera, "a lo guiri". No aneu a aquells restaurants amb terrasses tipus llotja al llarg del carrer principal del port. Després vivim la "nit açoriana". A una plaça plena de gent, amb quiosc i cadires i una graderia escalinata ens aposentem per escoltar un imitador de Michael Bubblée, amb play-back orquestral. Bon show. El cantant també cantava entre el públic. Uns italians -mafiosos?- fent ostentació de calers, donaren propina al cantant. A mi em va "esbroncar" per no aplaudir al presentar My way, homenatge a Sinatra -no ho vaig fer per lo poc original de la tria.

Sete cidades

La gran atracció de l'illa  és la caldera de 110 km quadrats que conté al seu sí la parròquia i la lagoa Verda i la Blava. La postal típica de les Açores. Des del mirador el paisatge és únic, originalíssim. Un poble i dos llacs a dins un "forat" volcànic. Un noi d'una de les quatre paradetes ens explica que el gran hotel abandonat que hi ha al mirador  va ser construït-hi per Bahreinís, amb mires als moros rics. Però no va sortir bé, per lo aïllat del lloc.  Tot baixant cap el poble vaig pensar entrar-hi però ja no teniem arcén per parar. El poble -dins el grandiós forat- és planíssim. Anem a fer picnic al llac enclotat. Hi havia dos o tres grupets de persones en aquella ampla i "despejada" zona del llac. Poca però massa gent encara, per aquella hora d'havent dinat. Els nens  d'aquells dues famílies no sabien jugar sense cridar ni banyar-se sense xisclar. Era la mediterrenaïtat al mig de l'Atlàntic.El descans fou difícil.

Furnas i el cozido

Furnas Zona de fumaroles. El fum i vapor que surt de les escletxes, de les entranyes de la terra  enterboleix, empudeix i escalfa el lloc. La particularitat d'aquesta zona és que aprofitant la calor del terra,  les famílies i restaurants  col·loquen dins uns forats unes grans olles plenes de carn i vegetals que després de tapats amb terra queda cuits en 5 hores. Les famílies ho mengen a l'àrea de pícnic. El turista ho pot encarregar allà mateix al representant dels restaurants del poble. Sense encarregar-ho vàrem poder-ho menjar a un restaurant de sota. Mestressa abúlica, restaurant gelat i buit després que marxés un gai saxó solitari que escrivia. La carn era autèntica i gustosa. La majoria és de vaca, que n'hi ha pels descosits. Trobem un parell de famílies pijes de Barcelona amb una munió de canalla. Tibats i guardant distàncies, suposo que snobs.

Coses a Ribeira Grande

30.000 habitants i primer establiment colonial. Platja d'onades immenses i amb una sorra negra quasi en ebullició. No és país de banys, no. Descansem en una placeta ombrejada i "tova" abans de dinar Mig despertem un home que està ajagut a dins el seu carretó-parada. Li comprem unes patates de les d'abans per mig euro i tramussos, cosa que la Neus no havia menjat mai i li agradà força. Li va fer gràcia la traducció espanyola de tramuç, com n'hi va fer el poble veí de Povoaçao, que no ve de pavo asado ni de pobo -pop- asado. Vol dir població.

Entrem a un restaurant recomanat per un vilatà on ens trobem amb una celebració col.lectiva. És tradició reunir els batejats de l'any. 25 Parelles, mudades, amb aquell estil d'abans. Només hi havia lloc al costat d'una parella, d'edat ja madura i que va acceptar encantada. Ell policia i ella bancària. Els van servir primer i ens van convidar a tastar el seu -abundós- menjar. Sabérem dels problemes que també els hi causa la immigració, sobretot ucraniana. I recordaren que fa quatre dies ningú tancava la porta. I ens explicaren altres coses que si fos cronista professional, com l'Espinàs, hagués apuntat o recordat -i escrit amb més cura. Ja amb més confiança ens digueren que eren carismàtics -moviment catòlic- i que havien estat a molts llocs del món gràcies a això. En una ocasió, tot lloant una cosa, veig que ell s'estira l'orella. Potser perquè és on es pengen les arracades, per un instant em va venir al cap la sospita que pensa el lector. El cas és que tibar l'orella per sota és signe de gran aprovació.  Al acomiadar-se, efusivament, van dir que "poder haver compartit el dinar amb nosaltres havia estat un regal". És suposable que a causa de l'aïllament, intimar amb estrangers els va fer goig.

Primer apunt del caràcter portuguès

A Ribeira hi ha piscines-piscines -no roques amb ciment- davant les quals trobem la primera imatge de "modernitat": la de nois de la vila a qui la Neus va donar l'apel.latiu de Ronaldos -pel Cristiano. Imatge una mica macarrista, però sense aquell punt de malícia dels macarres poligoners del continent. És un tret portugués, tal com ho és -diuen- la seva tristesa. Sobre la idiosincràssia del país en parlarem amb més profunditat. Ara només dic però que la tristesa del portugués és especial. I certament sembla que s'hi trobin bé amb ella, una cosa indefinible, d'introspecció melàngica potser. Es habitual la visió d'homes drets, arrepenjats o asseguts mirant cap el mar, o asseguts pensatius a les places. No seré jo qui pugui desxifrar el seus sentiments profunds, el misteri d'aquest tret identificatori del portuguès, ni saber en quina mesura els pot compartir, sentir algú que no sigui portuguès.  Relato un cas ben especial -o no:  la lentitud del pas havent dinat va fer possible que m'adonés -tot passant passejant- del bust d'un home palplantat darrera una finestreta en una paret gruixuda. Donat la manca d'angle de visió el seguiment que podia fer l'home de qui passava per davant la finestra era d'uns dos segons. La gent que circulava era escassíssima. L'home mirava o simplement estava, era allà, com l'home estàtic del Pau Riba?

El misteri de Rabo de Peixe.

Per la tarda anàrem a prendre un bany a on s'estila a les Açores: a les "piscines naturals" de roca, però amb ciment afegit. Direcció a Calheta ens trobem una corrua de carros i vehicles al mig del sol en una carretera solitària. Gent i tractors estaven guarnits amb escenes diverses. Un espectacle ple de color i ingenuïtat. Unes noies venien pastissos casolans. Era per a recaptar per a nosa Igreja -totes les celebracions giren entorn la religió. Valien un euro i vaig dir: dos euros. Parats que els donés dos euros em van donar però només un pastís. Devien comptar que era una aportació extra A vegades em semblava que aquí raonen una mica diferent.

Camí a les "piscines" de Calheta comencem a veure coses més curioses encara... (continuarà)

Volia acabar el capítol coincidint amb l'estança a Ponta Delgada, peró ja s'allargat massa el text i potser a algú atraparé amb el vell truc del continuarà, amb algunes coses més de la capital i aeroport.

Viatge a les Açores i coses del país -2- (a Illa Terceira)

Dins un volcà

Illa Terceira. Sobre 1960, al mig d'una zona boscosa van trobar un forat grandiós que va resultar ser la boca d'un volcà apagat! S'anomena Algar do Carvao. A causa de la dificultat d'excés, ja que té una caiguda de 140 metres només hi podien baixar 6 persones cada dia, fins que van obrir l'accés horitzontal pel fons. Ambient humit i fred. Sensació especial la d'estar a les entranyes del que havia estat un monstre, enmig de la gegantina cavitat i el gran buit ben arrodonit que havia provocat l'explosió d'una bola de gasos.

Compres, menjar, la capital

Olé! M'assabento d'una botiga de segona mà. Era un magatzem destarotat,"a cima" el poble de San Mateus. Decepció però. Comparativament car i gènero gens interessant-aquí ningú deu llençar res. Compro només un CD de música portuguesa.

Shopping a Angra  -sempre comencem amb peeping- a una botiga que va resultar ser d'una associació de dones marinheiras. Artesanies diverses. Sempre s'aprèn. A més vaig saber que safata és tabuleira. La senyora ens va aconsellar menjar peix al restaurant davant la botiga. Com que el peix a la brasa és una menja que fem mai, hi vaig demanar una "bocanegra". Textura i gust exquisit. Em va costar poc més que l'últim peix a la brasa que vaig menjar, a Palamós fa 25 anys: 8 euros i mig. Aquí ens van portar l'aperitiu açorià, que tot i ser barat, no l'havíem demanat ni calia, per la qual cosa digué a la Neus que no deixés propina -de fet la deixem excepcionalment. Després em va saber greu pel sagalet que ens serví.

El casc antic d'Angra és patrimoni de la humanitat. Quant més boniques no eren les zones sense cotxes! Cases mig barroques i l'empedrat dels carrers i voreres fan que domini el blanc i el fosc. Cap bloc de pisos per mor dels terratrèmols. Tot i que bona part es va reconstruir després de l'últim ,fa tres segles. La possibilitat d'accidents geològics és cosa que intueixo la porten a dins. L'últim fou a l'illa de Faial, a finals del segle XX, del que en són visibles encara una munió de cases afectades.És zona activíssima, com ho demostra l'erupció del Capelinho l'any  1958 durant més d'un any.

Religió

Potser per l'aïllament de la zona, la regió ha pogut preservar un admirable fervor religiós -i la costum que a les piles hi hagi aiga beneïda. Totes les grans celebracions ciutadanes giren entorn les festes patronals i religioses en general. La fe i la catolicitat és un dels trets fonamentals del país, el contrari que al nostre. Per si l'Església tenia poques celebracions els açorians han creat els Imperios. Són una institució, una mena d'agrupacions, entorn unes capelles d'alegre i acolorit disseny, on es ret culte a l'Esperit Sant. Són a càrrec de l'anomenat Emperador. Aquest culte, dona lloc durant l'any a unes festes riquíssimes en espiritualitat, bellesa i solidaritat i són les més importants de les Azores. Les places, monuments, museus, escoles, etc dedicades a membres de l'Església és abassegadora. El factor civilitzatori catòlic es manifesta aquí en la seva plenitud.

Teoria peregrina

Vista la proporció de catalans que trobem constato que som proporcionalment la gent que fuig més fora del país per vacances. Això podria demostrar las ganes que té la gent de fotre el camp del nostre tan inhòspit, estressant atepeït i malaguanyat país. Quina necessitat té la gent d'altres autonomies de vida placidíssima tot l'any de fotre el camp, de desconnectar?

La natura i els seus colors

Cada poc temps trobem a les carreteres interiors equipadíssimes árees de picnic amb barbacoes. Divertiment molt estès. Cal parar a cada miradouro. Avui hem vist a un d'ells una noia d'una empresa d'avistament de balenes, intentant localitzar-ne. No cansa mirar les aèries perspectives del paisatge. Tots diferents com diferents les combinacions dels cinc colors de la costa açoriana. Intensíssims el blau marí -ara sé per què en diuen blau marí- , transformant-se en el blanc neguitós de l'escuma del mar, com esquitxos llunyans; el negre de la lava, i més diluïts fent  de marc, el verd dels prats i el blau cel. Solitud i silenci. Sensació d'allunyament.

Pròxim capítol: La parella carísmàtica, la principal meravella de les illes, el "moguito", el misteri de Rabo de Peixe, i moltes coses més.

Viatge a les Açores i coses del país -1-

Cròniques tant per a remembrança personal com amb el desig -optimista- que sigui d'interès general, o si més no per als encuriosits per aquest racó desconegut. L'amenitat crec que augmenta a cada capítol.

Visió general

No sé si el lector sap massa de les Açors -per ells és masculí, Os Açores-, si coneix ningú que hi hagi estat o si li desperten curiositat, però aquí queda la meva visió i record per a qui ho vulgui compartir. Comencem per a retenir la imatge de fons del país: turons verds i prats amb tanques de pedra seca i lava per a les vaques; carreteres solitàries i allargassats pobles blancs enlluernants, amb taques de colors llampants i alguna casa negra de lava, pobles penjats a les fajas fregant cingle. On no hi ha abisme hi ha alguna comptada platja, però  sobretot roques negres contrastant el blau potent de mar i cel. Amanit amb els corresponents relleus volcànics i els diferents paisatges de cada illa i en cada illa. I la constant de totes les viles portugueses: aquestes voreres emmosaicades amb figures a partir de pedres blanques i  negres. Això -i mil coses més i amb mil variacions- és el paisatge de les Açors. Són nou illes dividides en tres grups.  La senyora i copilot -la Neus- i jo visitarem Terceira, S. Miguel, Faial i Pico. Sis avions i dos barcos. Flores és l'última terra europea. Corvo un destí que espero acomplir. Illa minúscula però també amb la seva caldeira i paisatges únics. Uns centenars d'habitants. Paradoxalment l'atracció que provoca el seu aïllament i solitud pot ser una atracció que acabi amb el seu encant solitari i antic. Compte, és un arxipèlag que de punta a punta hi ha tant com de Barcelona a Sardenya.

Crida l'atenció la disposició allargada dels pobles, amb la carretera general que passa pel carrer major que te unes voreres de mig metro, que de fet sembla que hagin estat pensades només per posar-hi la cadira. Al vespre tothom hi és. Si vas amb cotxe has de vigilar: tothom camina per la calçada i abunden els que envaeixen la carretera amb les seves cames estirades, a vegades "còmodament" asseguts a terra. La  imatge d'aquests pobles és més siciliana que vallesana.  És típica la visió d'el cafè de plaça amb una munió d'homes a fora bevent i xerrant arrepenjats o asseguts on calgui.

Coses a Terceira i error clamorós

Entrem amb cotxe a la capital Angra, Patrimoni de la humanitat. Sensació de neguit i certa decepció al percebre excés de trànsit i una xarxa inextricable de carrers -les indicacions viàries portugueses són realment d'una inexactitud exasperant. Percepció esvaïda  al voltar-la a peu i pels racons. Ja la veia com una vila portuària-balneària. El meu nivell de tolerància als cotxe, però és molt baixa. Augmentà  la meva repulsió cap a la cultura de l'automòbil particular empudegant visual, espiritual i orgànicament allà on hi són. Una de les raons de triar el viatge és la meva aversió a fer kilòmetres.

Al passeig vespertí per la capital Angra -bahia- do Heroismo -dita així per unes batusses del XVIII- ens trobàvem fent la ronda de la seva façana marítima, que té al davant dos illots molt grans, quasi enganxats i que al capvespre adoptaven unes tonalitats d'or vell amb textura de vellut. Un natural amb ganes de xerrar ens va corregir enèrgicament: Illots no, ilheus -Os dois ilheus.Amb un portuguès enrevessat no parava de  xerrar. Recordo que digué que el turisme no venia perquè l'aigua era massa freda, en què treballa la gent: pesca, "gado" gadu! -ganado- i ...de pintors! Sensacional! La impressió  -desprès de només fent uns qms- que en aquest país es pintava molt  es va confirmar. Dubto que hi hagi cap lloc on la pintura ocupi un lloc primordial en el ranking d'ocupacions. Recordem la cançoneta de les pes: Pere Peret Pintor, Pinta Parets Per Portugal.

Hora foscant. Ens asseguérem amb un kiosk deliciós envoltat de taules sobre unes escales que dominen el port. Cafè: 0'60, sopa 1, Whisky 3 euros. És costum prendre torrades amb mantega -1 euro. Els preus del menjar, eren així de barats arreu. Parlant de preus, a un estanc de Lisboa -destí Barcelona- demano un parell de cartrons de la marca portuguesa Alem mar, i l'amable estanquer m'explica que només es ven a les illes portugueses. Anava a demanar una altra marca quan veig bocabadat que el preu és quasi el doble que a les Açores! Maleït siga per a refiar-me i els bandarres de la tabacaria d'Horta que "no tenien cartons". Com a Madeira el tabac és lliure d'impostos.

Però ai, no tot són flor i violes en els preus. L'avió és car fins i tot pels residents i el preu de l'allotjament també, si és en zona no massa aïllada. Que ningú es pensi que hem deixat la camisa en el viatge: un hostalet a Port de la Selva, p.e. ens hagués sortit quasi igual. No hi ha enlloc tan car com Catalunya, les raons...un altre dia. Una de les característiques del portugués és la manca de resposta als estímuls econòmics, diria que als materials i a l'esperit empresarial. Una de les coses agradables de viatjar per aquí és la confiança que no et fotaran els calers, cosa gens menyspreable. L'única picaresca -suposo que pot ser-ho- és la "tradició" de l'aperitiu, que no sé encara si és opcional o no. És formatge de vaca açoresana amb pa amb oli. Segons on el porten sense demanar.

Del caràcter i similituds del país en parlaré abastament.

Avanç- El pròxim capítol serà discret. Destacaria l'apartat religiós i la teoria peregrina que hi incloc.

La qüestió clau del futur humà. Decebedor Niño Becerra

 Quan he recolzat Niño Becerra ha estat perquè ha estat l'únic que ha explicat i explica la realitat agitadíssima i catastròfica de l'economia. Vull deixar clar però que sempre n'he sospitat per la seva manca d'alternatives. Després del vis a vis amb A.Oliveras a Can Barberà de Mollet vull deixar públicament una cosa clara: Niño és tan decebedor com els altres.pel què fa al canvi de paradigma econòmic.

Niño Becerra està en contra de reduir la jornada laboral i repartir la feina, diu que no és productiu -és la cosa que vull que m'expliquin!-  diu que uns quants són els que treballaran i mantindran la resta. L'altre barbaritat que va dir és que el creixement és necessari;  que és necessari tenir el doble de camises de les que necessitem (sic) , etc perquè això crea l'excedent de riquesa adient per a tenir els serveis públics necessaris.Teoria tan suggerent com idiota.

No hi ha massa temps a decidir-ho: OPTEM PER CRÉIXER O DECRÉIXER? Per a mi és clar que això es pot traduir per: L'AUSTERITAT VERSUS L'HECATOMBE SOCIAL. No sé perquè plantejo el dilema. Tot és dat i beneït.

Dit això, a vegades em sento, trist, impotent i espaordit, com si fos l'única persona amb seny d'aquest país i bona part de l'estranger.

Nogensmenys aterrat pel cas omís que hom fa del que és el primer problema, real, del món: el desgavell ecològic. Lligat intrínsecament al model econòmic de bogeria que s'ens vol fer empassar.

Espero que els optimistes tingueu raó i  equivocar-me en tot, i el món anirà de meravella.

Vull ser monja!

Algunes noies expresaren a les xarxes el "desig" d'abraçar la professió conventual després de la visita de l'Om a Teresa Forcades, segons el meu fill després de buscar les reaccions al programa. Si a la gent se li expliquessin verament les coses de la fe en lloc de presentar-les-hi amb les calúmnies i befes habituals, no hi hauria lloc per el borreguisme anticatòlic que impera. Em sembla que el mateix Om va sortir desconcertat. Per cert L'Om no havia estat mai a Montserrat fins els 40 i escaig, quan hi va anar per fer un programa. Raro aquest Om. El temia com una pedregada pero va estar molt bé. Grandíssims moments televisius.

Quina diferència de regust del programa amb el Quim Monzò. La nit i el dia. D'ell diré que m'agrada llegir els seus articles però també que ahir vaig constatar, o percebre la diferència entre una persona espiritual profunda i un materialista. No sé com explicar com aquest plus de la fe em fa apreciar i valorar de manera tan diferent aquest dos personatges. Monzó, tan materialista, se m'apar com coix, com si li faltés un bull per l'excel.lència, o així. No ho sé, cadascú que comparí i valori.

Màxima estupefacció. Esperança.

El gran nen Outiser Frias em comunica que a Intereconomia fan referència al meu article  del Contrapunt sobre la ronya present a la Festa Major molletana.

"Poco después el mismo "artista" -Txabi Franquesa- actuó en Mollet donde, según me dicen, su gracia consistió en poner al Papa de pedófilo entre las carcajadas de los asistentes. Muy "gracioso" como se ve." Com els comunistes la caverna utilitza també la mentida com arma. Ningú va riure quan digué lo del Papa.


Volia parlar de satisfacció personal -que també- però més que res aquest fet em fa parlar d'esperança., la de què no tot lo que escric-escrivim-,  a fi de bé,  cau en sac foradat.

Després d'aquest imprevist ja ve el Viatge a...i coses del país. País realment curiós. Crònica amena, i informativa de lo essencial necessari no explicat.  Podeu cotinuar intentant endevinar-lo. (Veure el post presentació de fa poc).

Cochambre -ronya- a la Festa Major

El Contrapunt m'acaba de publicar això.


Cochambre, amb Franquesa

En una Festa Major no cal programar Shakespeare, però cal tanta grolleria?

Tot i que això no ho llegirà cap infant, si reproduís lo que deia el monologuista Franquesa -davant un munt de nens- molts s'esquinçarien els vestits. És un tipus graciós; podria evitar ser tan malparlat i groller.  I a Benet XVI el tractà de pedòfil, a la infanta Elena de "deforme", etc. Si Franquesa és gràciós els Hotel Cochambre són uns fenòmens: s'ho han montat de meravella cantant -cada any el mateix- coses com el Patio de mi casa; el repertori més suat dels 60 i alguna gracieta. Res a dir si no fos la cochambre. Paraulotes i grolleries, constants alusions -mig apologètiques- a les drogues i alcohol. Per arrodonir-ho, el Benito cantant va expressar la seva simpatia pel Benet papa corejant: Que Ortega Cano conduzca el papamóbil!
Bé, després d'escriure això suposo que m'he guanyat algun qualificatiu carcúndic. Cosa que -cregueu-me- em preocupa tant com "anar a la Meca". Per cert, és curiós que en l'Anglaterra illetrada de Shakespeare la gent gaudís les seves obres.


Per cert, ambdós artistes catalans, adreçant-se al públic en un espanyol magnífic, això sí.

Tot està molt fotut. Monzó a TV3

Abans de les cròniques del viatge a...no puc deixar de palesar això.

Al costat de l'Ajuntament, zona chic de Mollet -ehem. Fa un parell d'anys fou la tenda on hi comprava roba la que va tancar, fa uns mesos fou un restaurant mexicà  -fa dos anys hi havien cues. Hi abans d'ahir el restaurant xinès -no han tornat a llogar res. Hi altres que ja ni esmento i altres que deuen aguantar amb una sabata i una espardenya. A la resta del poble ja comencen a caure els negocis dels xinesos! Acaba també de tancar l'Opencor del Corte Inglès. La gent es pensava que seria un revulsiu per Mollet.

Sembla que només  hagin d'aguantar quatre botigues i alguna de les que no paguin lloguer.

Monzó

Allò que prometia una vetllada divertida amb el Monzó amb la visita de l'Om, va tenir un regust tristoi. Tan divertit que és a la ràdio -amb reserves. És curiós com canvia la gent a casa seva. . Recordeu el pena del Punset. Per cert, qui la vist i qui el veu al Monzó, tan contestatari ell. El meu fill m'ha dit que als indignats als-ens va posar a parir. És d'aquells que ja ho té bé, crec que no és home de principis.

El pati

Tot plegat...pessimisme. La situació, no ho dubtéssim pas, està molt pitjor d'allò que ens pinten -i ho pinten malament. Tot i que el més greu és que la recepta que proposen és : MÉS CREIXEMENT, MÉS DESARROLLISMO. I és clar, no se'n surten. Evocacions en parla amb gran encert.

A una crònica -ja popular- de primera má llegim d'Atenes el que sembla que passarà aquí: la constatació directíssima de la "crisi" : La crisis griega deja las aulas sin libros -fotocopias-, reduce el tráfico, vacía los restaurantes y cierra tiendas y cambia los hábito.

Errava, el més greu d'aquests temps de crisi, és la crisis espiritual, de valors, com volgueu anomenar-la.

Ja ho havia escrit, i és important retenir l'obvietat: aigua, menjar, aixopluc i roba és el realment  imprescindible. Amb això ha viscut l'home milers d'anys -i a vegades escassejant i tot.

Suma i segueix

Avui he vist que ha tancat un altre bar-terrassa a la zona esmentada. Està al costat d'un bar low-cost, de canyes a 0'50 cts, etc. Així continuem.

VIATGE A ... I COSES DEL PAÍS -I- (pre-crònica i enigma)

Crònica d'una regió i un país,  amb pretensió amena i informativa i on alguns potser trobaran una informació que farà que em recordin sempre, agraits.

"Turista, terrorista": solitària pintada a la capital d'on érem. "Quan parles massa del paradís comença a esdevenir infern" acaba d'escriure en Puigverd. Esbombar un paradís és tan estúpid com dir per internet on són els llocs on es fan bolets. Així el turisme ha embrutat, destrossat i atapeït els nostres llocs més bonics. Sento com un càrrec de consciència de divulgar del lloc que hem visitat a les vacances, un dels pocs reductes amb lo necessari per anomenar-se paradís: natura, paisatges, pocs cotxes i gent, tradicionalisme i altres que diré. No ho escamparia arreu, però ho faig aquí convençut de la categoria de la gent que em llegeix, i que, és clar, no és massa, ni de la massa (m'aplaudeixo el joc:). Callo el lloc fins la següent crònica, a tall de joc i intriga -és molt suposar que intrigui a massa gent:) . En realitat volia fer una cosa inèdita: fer tota la crònica sense donar cap dada dels llocs. Potser algun consagrat ho farà algun dia.

He de dir que a la primera presa de contacte vaig témer que potser no podria explicar tantes coses de la idiosincràcia del país i que li faltaria amenitat. Però al contrari del que solen dir els "enterats" penso que a un paradís no li manca mai amenitat. En quant definir els naturals, crec que me n'he sortit, al descobrir un poble amb tantes semblances al català.

Inici

Aquesta vegada atent, no em vaig deixar cap lentilla ni els calçotets -veure Viatge a Bèlgica. Amb "la màgia" -he,he- d'un Mollet encara adormit, fosc i fresc, fem cap a l'estació aturant-nos al forn del Berenguer per estalviar-nos els preus dels esmorzars aeroportuaris. Els Sostres es van assabentar aquí a la passada crònica de la moma dels cafès dobles -n'hi ha per dos i se'n paga poc més d'un- i ja els han suprimit de la seva sucursal:).

Arribem amb avió a l'escala i connexió perfecta cap a l'avió, destí cap a la nostre destinació. A Informació, cofoi de les meves nocions d l'idioma, no m'entenen el nom del lloc a la primera: ... I és que com diuen ells mateixos és una idioma molt traïdor. Línia regular i per tant refrigeri. Entrepà, calent!, vi, refresc, gelatina de fruites (?) i gelat Farggi -mira per on, pel SS sabérem que el seu fundador acabava de traspassar, i li fa un bon repàs. Després d'algunes hores sobre el mar, com agulla al paller trobem al mig de l'oceà una petita taca de color que no és el blau i avall que fa baixada.

Primeres impressions

L'aeroport hi ha avions de guerra, ja que es també base militar. Hi havia un dispensador al hall on podies aplicar-te un antisèptic, desinfectant (?) a les mans, d'una pudor molt forta.  Recordant la monstruositat de-ls aeroport de Bcn ens frapà al sortir a fora les mides d'aquest, el què se'n diu d'escala humana. Si no vols pagar per aparcar només cal recórrer cent metres. Sense acord previ varem trobar-nos amb l'encarregat del cotxe de lloguer, pel mètode d'alçar la mà. Una de les motivacions del viatge -autòfob com sóc- és que les distàncies a recórrer i el trànsit són adequats per a mi. Cap a l'hotel. Aviat trobem el paisatge que es farà habitual: pobles, molts com deshabitats i bestiar pasturant entre tanques minerals guarnides per gràcia de la natura amb flors que a Catalunya les comprem a la floristeria. Aquestes flors, a molts indrets, converteixen la carretera en un alt corredor flanquejat pel blau de les flors. I pintors, molts pintors, de parets. No passaves uns centenars de metres sense trobar-te una bastida amb pintors. No sé si és tradició o que -la zona rep ajudes- la gent té poca feina. Els resultats són uns pobles blanquíssims contrastant amb la blavor del mar reflexa d'un cel net. Pista: els pobles abans eren negríssims.

Pista: la primera que vàrem visitar en realitat era la tercera. Entrada a la capital. Comptava trobar una capitaleta provinciana i aturada, ingenu de mi, i vaig constatar que una ciutat és una ciutat arreu. Em semblà més gran del què pensava i m'hi vaig trobar amb la mateixa pudenta presència dels cotxes, abundosos,  envaint-ho tot i trencant el vuitanta per cent de l'encant de la capital, calculo. Per sort l'interior és tot lo contrari. A més la fatal disposició de les coses viàries, l'estretor dels carrers -tot buscant l'hotel- i l'aparcament van fer que l'entrada fos una mica decebedora.

Tant si és per plausible curiositat pel què ens envolta o per la de seguir les andances d'en Criteri, començo agraint de cor a qui vulgui compartir amb aquestes lletres el record d'aquest curiós viatge i país, lletres escrites també com a souvenir personal. Crec si més no que hi trobareu algunes concretes qüestions per les que ja haurà valgut la pena que esmercéssiu algunes estones llegint aquestes cròniques. Parlaré de coses que les hauríem de saber millor.

Si algú ens diu a quin lloc li sona tot això que he escrit  em seria profitós.

Mare de Déu, no he explicat quasi res i lo que ja m'he allargat.

4 preguntes pèrfides i trailer important sine die però no massa lluny.

Se m'acumulen les coses. A qui esperi les cròniques del viatge vacacional haurà d'esperar una mica més.

Trailer important

I és que  estic vivint una experiència kafkiana, que o no entenc o se m'insulta la intel.ligència i que ja sabeu que és una cosa que no suporto. N'hauré de parlar quí, És de caire, econòmic, legal i d'ordre públic.

Preguntes pèrfides

1 Parlant de masses juvenils: es pot creure que si les turbes dels barris de  Londres haguessin estat educades en la fe i les pràctiques religioses actuarien així?

2 Parlant del Madrid.  -el dit del Mou- Igual com dic a dic b. És correcte que a Catalunya no s'expliqui la versió merengue dels fets, ni la provocació o befes que diuen van patir els blancs?

3 Si hi ha una cosa que em provoquen basques intel.lectuals i físiques són aquests bracós, colls, cames, etc supertatuats. M'agradaria conèixer les motivacions reals profundes. Se m'acut ara que podria ser una manifestació d'autoodi, tal com les perforacions, etc.

4 L'altre dia ho pensava a l'envelat: El veurem algun dia concorregut pels molletans negres, moros, xinesos, etc, en alegre companyonia? Quan hom parla d'integració suposo que també és això, que és això. El fet és que no n'hi havia ni un. Agradaria als autòctons?
 
Insults a la intel.ligència. Per a una antologia de l'estupidesa

- Mentre feien la final de la Supercopa, Barça TV emetia un partit del Barça de l'any de la picor, sic. No comments.
                                           -----------..............------------

Gaudeixo trobant les preguntes, espero que també gaudiu  o us enrabieu -només són preguntes, nois-  al  llegir-les i reflexionar tots si en contesteu algunes. Com es va contestar la de l'erotisme inter-antropo-faúnic :)

Poti-poti estiuenc

Observacions molt personals a fets que m'han provocat indignació extrema i augment del meu escepticisme.

1- L'autoritat ha prohibit prohibir recollir ferralla.

2- L'autoritat ha donat ordre a la polícia de perseguir i robar -sic-les coses que molta gent recupera de la via pública i ven.

Podria extendre'm parlant de reciclatge, subsistència, ocupació, dignitat, etc, però no cal. Només vull palesar la inutilitat de la nostra casta política, no diré que podrida, però moltíssim més desgraciats i perjudicials que els pobres desgraciats que es dediquen a aquest tipus d'activitat ecòlogica i subsistèncial. La menjadora ni dóna treball ni deixen treballar, la nostra casta majoritàriament mama i fa nosa.

3- L'odi al fet catòlic -no al musulmà- per part de la xusma nostrada el tinc tan assumit que  em deixa fred la "ràbia babejant" davant l'espectacle a casa pròpia de centenars de milers de joves alegres, sans, nets, moguts per la fe.
El realment indignant és el cinisme de retreure el dispendi ecònomic organitzatiu -i que molta pobra gent s'ho empassi. Aquesta tropes pacífiques, divisions millor dit,  de joves catòlics han representat una borratxera de milions per allà on han passat. Les paraules de Benet XVI són encara infinitament més valuoses.

4- Per què a cines i teles ens hem d'empassar quasi només cine USA, el més inverssemblant i diria que dolent artísticament?  Sembla però que en general no es veu així.  Que voleu si la gent no coneix res més?

Altres indignitats

3- Els nostres llacs pirinencs, tan ben retratats i impol.luts als fullets turístics també estan podrits. Tenen una bona col.lecció de metalls pesants. Així mateix els peixos.

4- Lo més encertat que he llegit de la ditada Mourinha: "El Madrid ha conseguit -n'és especialista- embrutar la victòria esportiva del Barça. Si no fos pel dit tothom estaria parlant de la meravella del gol de...etc"

5- Lo de l'enèssim intent d'anihil.lació del català es comenta sol. Lo que més m'aclapara és la desvergonya. No els mereixem cap respecte i potser és culpa nostra, i en particular la política d'abaixar cap i cova d'en Pujol.

6-   Als negacionistes que diuen que no hi ha canvi climàtic els toca explicar la fosa del'Artic que ja permet atravessar-lo fins al Canadà. La fosa ha desfermat també el canibalisme entre els óssos polars. Ah, el inèdit ciclò tropical de N.Y.?

Em quedaven unes preguntes pèrfidíssimes però ja n'hi ha prou.

Per què tanco el blog Maig de l'11 (15-M)

ndÉs una tragèdia l'evolució-involució i fantasies dels 15-M, així com la manca de pes o presència de persones madures, realistes i assenyades. El summun ha estat la seva posició davant la visita de Benet XVI, que suposo és la cara real dels assembleïstes, per la qual cosa, tot i compartint indignacions polítiques tanco el blog Maig de l'11 ja que no vull que ningú m'identifiqui amb aquella patuleia; xusma -il.lustrada o no- i joves manipulats. Tanco perquè la gent no sap distingir entre estar indignat i estar amb els "indignats" i no vull que s'em confongui.

I no és l'anticatolicitat estúpida o malèvola -previssible- d'aquella massa el que m'ha indignat sinó que s'ens hagi insultat la intel.ligència criticant les despeses del viatge papal, quan -al contrari- el milió i mig de joves de la JMJ ha representat una borratxera de milions per allà on han passat, sense comptar la promoció del país. Dels beneficis morals i espirituals  ja no en parlo, ja que la degradació actual de l'esperit de les masses fa que aquesta sigui impermeable a la saviesa de les paraules papals.

Només pel canguelis dels de la menjadora, és apreciable aquesta mena de rebel·lió. Però passo a ser-ne observador. No mouré un dit fins veure-hi algú en qui pugui confiar, o sigui, em sembla que mai. Les masses no estan per excel·lències.

Ja ho veieu, en Criteri sempre a la seva bola: indignat amb els governants i indignat amb els indignats.

Visca en Benet XVI! Visca l'ordre just!

Deconstruccions verbals (joc màgic) Parts 1 i 2

Esperant resoldre l'atonia estival, com a les teles faig una reposició, pels nous amics lectors i recordança: la dels meus celebrats anagrames, (Canviar amb sentit l'ordre de les lletres d'un mot o frase: Roma-mora; Lleida-l'ideal)

Fauna

Jordi Pujol. Jo! Pujol dir -és molt ell. Laporta la tropa -la portarà a la victòria? José Montilla. El majo listón. Jo sol alimento. Majote sillón! Zapatero. Petarazo. Para, zote! Apretaoz. Rata o pez? Atrape Oz -mag-. Otear paz -de moment la otea. R.paz ateo...per una lletra! Tapa Zero -fou portada de la revista gai. I el concluent ZETAPARO. Tantes i en el mateix sentit em fa venir al cap la tonadeta: "i ninguna era buena".Em sap greu pels seus fans, però a veure si ells en troben cap de positiva.

 Més Flora bloguera

Desde mi celda. Desdice de mal. Dé el CD de misa -és capellà i tecnològic. El café de Ocata. Cala de afecto, però també: Cae él afectado? -per les referències ultraerudites.  Filosòficament.Filo sòfica ment. Entrellum. Lluert-men -canvia de pell? Temen llur...ploma?Benvinguts. Vens tub gin. Vingen tubs. Vins beguts. O amb anglès de la Barceloneta: Vins be guts! -sovint parla de les seves xerinoles espirituoses. Pels pels, però cap altre em fou possible.

Escriptors sovint esmentats per aquí

Ballarin. Branilla -llarg i sec. L'albiran -però no l'abasten-. Plató -tindrà a veure amb el Pla Ot?. Balmes. Val més. Gracià. Gràcia. Lluis Vives... si vull vies. Ortega Gasset. Rosega gatets. E!, grito a gestas!. Josep Pla. Pag(j)esol. Jo pelas. Jepo Pals. Volia "jorobar" Pals amb una central nuclear. Tampoc aquí cap més combinació em fou possible. (Alguna petita llicència (?) és permesa a l'hora d'anagramitzar)

Dos de destacats

Unamuno. Un humano. -qui conegui Unamuno ja ho interpretarà. Montaigne. Pensava Imagine Ot, però millor:) A món i gent!

Un antològic


Pensi el lector, abans de continuar llegint, els dos atributs essèncials de Garcia Lorca..... ..................................Ja tenia Grràcia loca, però després aparegué inapel.lable: GRACIA, CALOR.

Una acròstics de propina -blogaires-

UQV Un que vacil.la
RDC Rebutja Déu Crist. Renega de Crist (ho fa)
SS Som, serem

SEGONA PART

DECONSTRUINT BLOGAIRES

UQV  fa fitxes de blogaires, servidor els desfà i refà.

 

Arcadi Espada: escapa ardida -de Factual-
Brian: Rabin -Became it?
Noctas: No cast, sóc tan...
Miquel Colomer: Qui? colom meler. Qui? cor, mel, meló
Damien: Amiden -blogaires-
Ote: Teo?
Albert Boadella: D'abella brètola. Badallo al berte -perdó-
Margarito: grito mara -terrorífic-
LLambregades: Brega de malls -cor de roca-
Enric Vila: Vilarienc -és molt d'ell- Neci rival -alguns pensaran-
Ramon Alcoberro: Corona? Borra-m'el -és republicanista-
Gregorio Luri: Or griego: Luri -és proclàssics, i bilingue-
Salvador Sostres: Desastrós! Valors! A vosaltres, sords! Sort, salves a d'Ors. As valors destros. SOS valors destra!

Blogs

Un(o) que vigila: igual que ovni
Bonnie and Clyde: Clan de bon Yndie
Una de lladres: Des de la lunar -hi ha qui diu que són Lunarara-. Anell d'userda
Lunarara: Ara lunar -oficiant elevat-
La vaca sorda: A dos va calar -són dos-. Ava, das calor -Cinefília?
Evocacions: Cocinas veo. Cóves nació -és poc barretinaire encara-
Sin prisas pero con pausas: Supino Sir, peras con pasas -aristocràcia diletant-
La España que hace daño: La espada que hace ñaño -parla molt d'espases alliberadores. Pequeña coña salada, he:) Amb Apañó surt a més un palíndrom: Apañò o ñapa? Sorry, ha sortit.
El Criterio: El cierto, ir
El Criteri: Cert, tri'el -no comments-

TOP 2. A l'escala Criteri aquests serien els més valorats.

La España que hace daño: Señal de achaque apañó
I un de perfecte. Renacimiento: Irónicamente!! -entre tantes inefables característiques de l'ítem, aquesta n'és molt destacada.

El lector pensará que m'he fet venir bé alguna deconstrucció. No descartem el factor subconscient, però han sortit així, i encara més, en la majoria de casos, els ítems a desconstruir no acceptaven cap altre significat i reconstrucció que la que retrata el subjecte. I fixeu-vos, de la bèstia grossa és d'on en surten més, i clavats. Per tant, directa al tag Casualitats -majúscules-.
Exemplificaré: Reprenent l'anagrama de Dalí, no he trobat cap altre expressió que no girés en torn les virolles:

Salvador Dalí: A Dalí vas d'or. Valora didals. Dadà: virolla. As d'or val Dalí. La vida? dòlars.

Vull acabar dient que amb aquesta entrada recordo el que em deia la parenta quan jo començava a col.leccionar "paperots antics", quan amb patètic entusiasme ensenyava les meves "joies" a profans: "Has de pensar que no a tothom li agraden aquestes coses". Potser jo hagi estat l'únic que s'ho haurà passat bé amb això, però només que a un li hagi descobert aquest món quasi mágic ja estic ben pagat.  suposo que alguna gràcia deun fer Avida Dollars-Salvador Dalí, va fer famós  Breton. Té 16.000.000 d'entrades a Google. No és juuuuust!!

Fait vos jeux, segur que no està tot dit i podreu canviar el vostre si no us agrada. I m'excuso i també pels que no he pogut fer encara . Em despediré amb l'anagrama del meu nom i primer cognom.
En sé més...Va, stop.
 

Així poden dividir-se els éssers humans

Deixo aquesta reflexió, llegida a casa un amic de ca l'Apañó i que mereix esculpir-se en pedra picada.


L'home que no arrisca per les seves idees,  val poc com a home o valen poc les seves idees. 

Va ser dit per Plató. Fa quatre dies.

Guarreridas, Part 2. Sostres sincrònic.

Les dues preguntes d'avui són consequència òbvia de les de l'anterior post i com que estic bastant desconectat de la bogeria de la blogueria  -bogeria molt sana però- se m'acut deixar-les, mentre m'adapto a la cosa després de tornar del reducte de natura prístina i solitària mar enllà. Preguntes que no sé si entraran en la categoria de "fechoría intelectual" que m'atribuïen a Ca l'Apañò -o sera Casa :)


1.- Es considera violació, delicte o falta el forçament sexual d'un irracional? No? doncs hi ha una Associació per la dignitat dels primats i al Floquet de Neu no s'el va dissecar per la seva dignitat, cosa que no sembla menys indigna que si l'hagués violat un cuidador.

2.- M'he adonat que les preguntes de l'anterior post eren doblement pèrfides. Tots els contestants -que m'han fet passar una bona estona, gràcies- no han dubtat, implícitament, que serien capaços d'assolir una excitació amb partenaires tan curiosos :))

Sostres contesta

Preguntava jo fa poc si era més puta la que cobra per cardar o ho fa per afició. El Sostres ho ha respost. No en un, en dos posts. Quedi clar, avui ho dic només per si algú vol saber la seva opinió del tema.

Per vacances, va de sexe

 Preguntetes

Abans de marxar, us deixo unes fresques (?) propostes pèrfides.

1- Si fossis forçat sense remissió a tenir una relació zoofílica, quin animal triaries?

2- Igualment, si essent heterosexual, et fessin triar entre empènyer un barbat home o una linda cabreta. (o, si gai, a una dona)

3- Pregunta-dubte personal

Seguint el fil de la darrera. M'han regalat un massatge a mi i la dona. Diu que l'imparteixen mans masculines, i a mi això em fa...no ho sé, una mica de repelús. Necessito saber si s'ha de ser molt rar per a rebutjar que un mascle et possi les mans a sobre. Algú em pot dir que opina?

Potser apart de pèrfides són heavies qüestions, per tant, menys els valents, que algun n'hi ha que em llegeix;), accepto que passeu de respondre-les. Però són vacances d'estiu, home, animeu-vos! Tothom sap que és un dels jocs -entremeliat- d'en Criteri.

Aquestes preguntes podeu probar de plantejar-les en alguna reunió avorrida-desinhibida. Tot i que amb la banalització del sexe imperant, no crec que calgui molta desinhibició ni s'esquinci res. Ja em direu, si de cas.

És possible que la propera sigui ja una part de la crònica de les meves andances a...

Ara sí, bones vacances!

Tres preguntes pèrfides sobre política, sexe i salud

Com que ja són vacances deixaré això uns dies. Òbviament us ocuparà més temps a resoldre que a llegir. Suposo.

1 Quina ideologia és pitjor, el nacionalsocialisme o el comunisme? Quina ha estat més nefasta i assassina?
Bé,són dues preguntes. Ben mirat són d'una lògica infantiloide. Per això són tan punyeteres.

2 M'han parlat d'una convilatana que canvia d'home com de pentinat. Això  ha portat a preguntar-me qui és més puta, la que jeu cobrant o la que ho fa gratis, senza amore?

3 Que perjudica més l'organisme, els minuts que un fumador -no compulsiu-  aspira el fum del tabac o les vint-i-quatre hores de fum dels transports que s'empassa un nen -o un adult.