15 de setembre de 2011

VIATGE A ... I COSES DEL PAÍS -I- (pre-crònica i enigma)

Crònica d'una regió i un país,  amb pretensió amena i informativa i on alguns potser trobaran una informació que farà que em recordin sempre, agraits.

"Turista, terrorista": solitària pintada a la capital d'on érem. "Quan parles massa del paradís comença a esdevenir infern" acaba d'escriure en Puigverd. Esbombar un paradís és tan estúpid com dir per internet on són els llocs on es fan bolets. Així el turisme ha embrutat, destrossat i atapeït els nostres llocs més bonics. Sento com un càrrec de consciència de divulgar del lloc que hem visitat a les vacances, un dels pocs reductes amb lo necessari per anomenar-se paradís: natura, paisatges, pocs cotxes i gent, tradicionalisme i altres que diré. No ho escamparia arreu, però ho faig aquí convençut de la categoria de la gent que em llegeix, i que, és clar, no és massa, ni de la massa (m'aplaudeixo el joc:). Callo el lloc fins la següent crònica, a tall de joc i intriga -és molt suposar que intrigui a massa gent:) . En realitat volia fer una cosa inèdita: fer tota la crònica sense donar cap dada dels llocs. Potser algun consagrat ho farà algun dia.

He de dir que a la primera presa de contacte vaig témer que potser no podria explicar tantes coses de la idiosincràcia del país i que li faltaria amenitat. Però al contrari del que solen dir els "enterats" penso que a un paradís no li manca mai amenitat. En quant definir els naturals, crec que me n'he sortit, al descobrir un poble amb tantes semblances al català.

Inici

Aquesta vegada atent, no em vaig deixar cap lentilla ni els calçotets -veure Viatge a Bèlgica. Amb "la màgia" -he,he- d'un Mollet encara adormit, fosc i fresc, fem cap a l'estació aturant-nos al forn del Berenguer per estalviar-nos els preus dels esmorzars aeroportuaris. Els Sostres es van assabentar aquí a la passada crònica de la moma dels cafès dobles -n'hi ha per dos i se'n paga poc més d'un- i ja els han suprimit de la seva sucursal:).

Arribem amb avió a l'escala i connexió perfecta cap a l'avió, destí cap a la nostre destinació. A Informació, cofoi de les meves nocions d l'idioma, no m'entenen el nom del lloc a la primera: ... I és que com diuen ells mateixos és una idioma molt traïdor. Línia regular i per tant refrigeri. Entrepà, calent!, vi, refresc, gelatina de fruites (?) i gelat Farggi -mira per on, pel SS sabérem que el seu fundador acabava de traspassar, i li fa un bon repàs. Després d'algunes hores sobre el mar, com agulla al paller trobem al mig de l'oceà una petita taca de color que no és el blau i avall que fa baixada.

Primeres impressions
L'aeroport hi ha avions de guerra, ja que es també base militar. Hi havia un dispensador al hall on podies aplicar-te un antisèptic, desinfectant (?) a les mans, d'una pudor molt forta.  Recordant la monstruositat de-ls aeroport de Bcn ens frapà al sortir a fora les mides d'aquest, el què se'n diu d'escala humana. Si no vols pagar per aparcar només cal recórrer cent metres. Sense acord previ varem trobar-nos amb l'encarregat del cotxe de lloguer, pel mètode d'alçar la mà. Una de les motivacions del viatge -autòfob com sóc- és que les distàncies a recórrer i el trànsit són adequats per a mi. Cap a l'hotel. Aviat trobem el paisatge que es farà habitual: pobles, molts com deshabitats i bestiar pasturant entre tanques minerals guarnides per gràcia de la natura amb flors que a Catalunya les comprem a la floristeria. Aquestes flors, a molts indrets, converteixen la carretera en un alt corredor flanquejat pel blau de les flors. I pintors, molts pintors, de parets. No passaves uns centenars de metres sense trobar-te una bastida amb pintors. No sé si és tradició o que -la zona rep ajudes- la gent té poca feina. Els resultats són uns pobles blanquíssims contrastant amb la blavor del mar reflexa d'un cel net. Pista: els pobles abans eren negríssims.

Pista: la primera que vàrem visitar en realitat era la tercera. Entrada a la capital. Comptava trobar una capitaleta provinciana i aturada, ingenu de mi, i vaig constatar que una ciutat és una ciutat arreu. Em semblà més gran del què pensava i m'hi vaig trobar amb la mateixa pudenta presència dels cotxes, abundosos,  envaint-ho tot i trencant el vuitanta per cent de l'encant de la capital, calculo. Per sort l'interior és tot lo contrari. A més la fatal disposició de les coses viàries, l'estretor dels carrers -tot buscant l'hotel- i l'aparcament van fer que l'entrada fos una mica decebedora.

Tant si és per plausible curiositat pel què ens envolta o per la de seguir les andances d'en Criteri, començo agraint de cor a qui vulgui compartir amb aquestes lletres el record d'aquest curiós viatge i país, lletres escrites també com a souvenir personal. Crec si més no que hi trobareu algunes concretes qüestions per les que ja haurà valgut la pena que esmercéssiu algunes estones llegint aquestes cròniques. Parlaré de coses que les hauríem de saber millor.

Si algú ens diu a quin lloc li sona tot això que he escrit  em seria profitós.

Mare de Déu, no he explicat quasi res i lo que ja m'he allargat.

7 comentaris:

Evocacions ha dit...

A mi em sembla que ja ho sé, però m'ho guardo per modéstia.

Blai ha dit...

Jo no sóc tan modest, tot i que potser falli. Destí no habitual, illes? Les Faroe?

Criteri ha dit...

Sé que no és falsa modèstia. Quina seria però la pista per haver-ho sabut?
Blai, bon intent, però no.

Criteri ha dit...

Sé que no és falsa modèstia. Quina seria però la pista per haver-ho sabut?
Blai, bon intent, però no.

Evocacions ha dit...

Pobles pintats de blanc... Les balears?

Criteri ha dit...

Nooo. El destí, tal com diu Blai és rarot, lluny geogràficament, però proper en un altre sentit. És Atlàntic pur i dur.

Anònim ha dit...
Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.