Viatge a les Açores i coses del país -1-

Cròniques tant per a remembrança personal com amb el desig -optimista- que sigui d'interès general, o si més no per als encuriosits per aquest racó desconegut. L'amenitat crec que augmenta a cada capítol.

Visió general

No sé si el lector sap massa de les Açors -per ells és masculí, Os Açores-, si coneix ningú que hi hagi estat o si li desperten curiositat, però aquí queda la meva visió i record per a qui ho vulgui compartir. Comencem per a retenir la imatge de fons del país: turons verds i prats amb tanques de pedra seca i lava per a les vaques; carreteres solitàries i allargassats pobles blancs enlluernants, amb taques de colors llampants i alguna casa negra de lava, pobles penjats a les fajas fregant cingle. On no hi ha abisme hi ha alguna comptada platja, però  sobretot roques negres contrastant el blau potent de mar i cel. Amanit amb els corresponents relleus volcànics i els diferents paisatges de cada illa i en cada illa. I la constant de totes les viles portugueses: aquestes voreres emmosaicades amb figures a partir de pedres blanques i  negres. Això -i mil coses més i amb mil variacions- és el paisatge de les Açors. Són nou illes dividides en tres grups.  La senyora i copilot -la Neus- i jo visitarem Terceira, S. Miguel, Faial i Pico. Sis avions i dos barcos. Flores és l'última terra europea. Corvo un destí que espero acomplir. Illa minúscula però també amb la seva caldeira i paisatges únics. Uns centenars d'habitants. Paradoxalment l'atracció que provoca el seu aïllament i solitud pot ser una atracció que acabi amb el seu encant solitari i antic. Compte, és un arxipèlag que de punta a punta hi ha tant com de Barcelona a Sardenya.

Crida l'atenció la disposició allargada dels pobles, amb la carretera general que passa pel carrer major que te unes voreres de mig metro, que de fet sembla que hagin estat pensades només per posar-hi la cadira. Al vespre tothom hi és. Si vas amb cotxe has de vigilar: tothom camina per la calçada i abunden els que envaeixen la carretera amb les seves cames estirades, a vegades "còmodament" asseguts a terra. La  imatge d'aquests pobles és més siciliana que vallesana.  És típica la visió d'el cafè de plaça amb una munió d'homes a fora bevent i xerrant arrepenjats o asseguts on calgui.

Coses a Terceira i error clamorós

Entrem amb cotxe a la capital Angra, Patrimoni de la humanitat. Sensació de neguit i certa decepció al percebre excés de trànsit i una xarxa inextricable de carrers -les indicacions viàries portugueses són realment d'una inexactitud exasperant. Percepció esvaïda  al voltar-la a peu i pels racons. Ja la veia com una vila portuària-balneària. El meu nivell de tolerància als cotxe, però és molt baixa. Augmentà  la meva repulsió cap a la cultura de l'automòbil particular empudegant visual, espiritual i orgànicament allà on hi són. Una de les raons de triar el viatge és la meva aversió a fer kilòmetres.

Al passeig vespertí per la capital Angra -bahia- do Heroismo -dita així per unes batusses del XVIII- ens trobàvem fent la ronda de la seva façana marítima, que té al davant dos illots molt grans, quasi enganxats i que al capvespre adoptaven unes tonalitats d'or vell amb textura de vellut. Un natural amb ganes de xerrar ens va corregir enèrgicament: Illots no, ilheus -Os dois ilheus.Amb un portuguès enrevessat no parava de  xerrar. Recordo que digué que el turisme no venia perquè l'aigua era massa freda, en què treballa la gent: pesca, "gado" gadu! -ganado- i ...de pintors! Sensacional! La impressió  -desprès de només fent uns qms- que en aquest país es pintava molt  es va confirmar. Dubto que hi hagi cap lloc on la pintura ocupi un lloc primordial en el ranking d'ocupacions. Recordem la cançoneta de les pes: Pere Peret Pintor, Pinta Parets Per Portugal.

Hora foscant. Ens asseguérem amb un kiosk deliciós envoltat de taules sobre unes escales que dominen el port. Cafè: 0'60, sopa 1, Whisky 3 euros. És costum prendre torrades amb mantega -1 euro. Els preus del menjar, eren així de barats arreu. Parlant de preus, a un estanc de Lisboa -destí Barcelona- demano un parell de cartrons de la marca portuguesa Alem mar, i l'amable estanquer m'explica que només es ven a les illes portugueses. Anava a demanar una altra marca quan veig bocabadat que el preu és quasi el doble que a les Açores! Maleït siga per a refiar-me i els bandarres de la tabacaria d'Horta que "no tenien cartons". Com a Madeira el tabac és lliure d'impostos.

Però ai, no tot són flor i violes en els preus. L'avió és car fins i tot pels residents i el preu de l'allotjament també, si és en zona no massa aïllada. Que ningú es pensi que hem deixat la camisa en el viatge: un hostalet a Port de la Selva, p.e. ens hagués sortit quasi igual. No hi ha enlloc tan car com Catalunya, les raons...un altre dia. Una de les característiques del portugués és la manca de resposta als estímuls econòmics, diria que als materials i a l'esperit empresarial. Una de les coses agradables de viatjar per aquí és la confiança que no et fotaran els calers, cosa gens menyspreable. L'única picaresca -suposo que pot ser-ho- és la "tradició" de l'aperitiu, que no sé encara si és opcional o no. És formatge de vaca açoresana amb pa amb oli. Segons on el porten sense demanar.

Del caràcter i similituds del país en parlaré abastament.

Avanç- El pròxim capítol serà discret. Destacaria l'apartat religiós i la teoria peregrina que hi incloc.