26 d’octubre de 2011

Viatge a les Açores i coses del país. Capítol 4. Rabo de Peixe i coses de Ponta Delgada

Rabo de peixe -continua-

.Camí a les "piscines" de Calheta, en una tarda assoleiada per una carretera solitària, comencem a veure coses més curioses encara... Moltes motos amb un carretó enganxat a darrera carregats de nens i  conduïdes per nens, furgonetes atapeïdes de gent al bolquet i la cabina, dones amb mocador negre...Em pensava haver trobat un lloc reliquial dels anys cinquanta però no era exactament així.  Començarem per la platja, que consistia en uns metres quadrats encimentat, roques negríssimes, terra i molta gent,i crits i molta canalla. Hi havia una zona buida i plana, hi anem però estava plena de boïnes de vaca. Bany ràpid i marxem amb la curiositat per tan estrany lloc, fellinià?

Des de la carretera veiérem un carrer aïllat -a l'extrem del poble- amb cases només al cantó de mar, fregant un cingle amb tot l'Atlàntic per davant. El carrer era postapocalíptic. Totalment buit de gent i cotxes però amb molta brossa pels carrers. Les cases, algunes tancades, la majoria poc o molt deteriorades. Un terratrèmol? abandonament ? Ens desviem a veure-ho i a viure la sensació. Ben estranya. Aquest carrer duia a lo que  ens pensaven casc urbà, però ens trobem a un barri marginalíssim. Carrers de terra, plens d'homes,  aquells homes negrots que havíem vist a Calheta passant el diumenge a la tarda, i les crianças arreu. Érem l'únic cotxe que havia entrat per allà per anar a la capital.  Amb cert respecte, veient com érem observats pels grups d'homes al carrer, preguntem com se surt d'allà. Cap problema. Al veure "l'ambient" pensavem que ja sabíem que era tota aquella gent de la platja: gitanos portuguesos! Però erràvem. Nelson, el guia de Pico ens ho aclarí. Al demanar-li que em confirmés si eren gitanos digué -amb un to que vaig interpretar com a: bona pregunta! i com a satisfacció de poder aclarir-me el tema- No! No son ciganos!  No va poder explicar-ho exactament, però va venir a definir-los com a col.lectiu, grup social, ètnic. Va dir d'ells que eren homes de tasca, amb moltes crianças i subvencions. Hores d'ara no he pogut aclarir res més de la curiosa comunitat del poble de nom tan curiós de Rabo de Peixe, no he trobat cap estudi antropològic i encara menys dubto que se sàpiga el seu origen i formació.  Arreu s'en parla com a grup social, sense més dades. Sempre m'han despertat gran curiositat aquestes comunitats -que anomeno jo illes antropològiques-, com els nostres pasiegos, els negres de Cadis, els agots, etc, segurament desconeguts pel gran públic.

Coses a Ponta Delgada

Havent sopat anem a fer un got al port marítim. Consta de diversos negocis i esta situat a un gran espai exterior sota el nivell del carrer. Entrarem a un local amb terrassa que ens semblà que era lloc de navegants i de la petita burgesia local. Aquí no cal patir pel preu d'un beure. El problema vingué al demanar una infusió de menta amb gel -inadequat per l'hora i el lloc, ja ho sé, però em venia de gust. Com havia de pensar que menta és diu Xà da hortelao? No ens entenguérem. Li vaig dir que no volia te del pagès i el cambrer, els cambrers, ja que en vingué un altre! em va preguntar no sé que d'un morito. I vaig dir: Muito bem, un morito. Em van portar un mojito que va passar molt bé -3 euros. Hi veiem algun desagradable grup d'aquests russos prepotents mafiosos amb les habituals putes rosses-russes incorporades.

Després entrarem a una botiga del port marítim i no sé com, el cambrer diu: Pensava fossim alemais. Ens vàrem sorprendre, per partida doble: ni semblem alemanys i perquè sonava exactament com en català! Li digué que encara que fóssim més alts que la mitjana i la dona rossa, els alemanys ocupen més lloc que jo. Em va dir que no pas tots.  Passejada a les agradables nits açorianes fins a l'hotel. Com a Angra, hi ha un bon desnivell fins arribar-hi. M'hi sento bé en aquest país. Fins hi tot m'agrada sentir el portuguès a la tele de l'hotel. Això del portuguès mereix un capítol, ja que és interessant des de moltes vessants. Potser publicaré,

Quart avió, destinació Horta. Molt control als aeroports illencs. Concert constant de xiulets dels controls, fins al punt que mosquejat-curiós comento de passada -"simpàticament"- a uns polis: muito apito acà. No sé si vaig gosar mirar quina cara hi van posar. De totes maneres el comentari no és tan provocador com haver-te de treure't el cinturó, les sabates, el barret, buidar les butxaques, etc. Entenc bé el Laporta baixant-se els pantalons. Ell pot. Un acte de defensa de la dignitat davant un abús de poder, o del poder. Jo continuo passant la meva navalla multiusos a dins el moneder davant els seus morros i maquinotes.



Trailer- Illes de Faial, la del Peter's Cafe i els dibuixos al Port. Pico, la de la muntanya més alta de Portugal, una reunió de PIGS, una estranya parella, etc

6 comentaris:

Borjas el 1 ha dit...

Profesor Emérito Criteri:

Dices: "De totes maneres el comentari no és tan provocador com haver-te de treure't el cinturó, les sabates, el barret, buidar les butxaques, etc. Entenc bé el Laporta baixant-se els pantalons. Ell pot. Un acte de defensa de la dignitat davant un abús de poder, o del poder."

Pero hombre, cuando viajas ya sabes a lo que te expones. Nadie quiere que una pequeña "bombeta" estalle en pleno vuelo.

Además el Laporta parece ser que iba ciego de "champan FRANES y no cava catlán y eso tal vez influyó en zarrapastroza actuación. Que para mi no tiene mérito ni como demostración de una pérdida de libertad figurada.

Criteri ha dit...

Borjas, seguro que unos abuelitos rubios,una familia Cebolleta o Laporta mismo no llevan bomba . En todo caso, yo mismo paso siempre con mi navaja en el monedero. Eso que hacen es psicosis o simplemente ganas de tocar allò que no sona. Si fos per seguritat no farien així els controls. Por cierto, cuanto hace que no vuelas? :)


Tinc un lector anònim, tan enemic com fidel i mal lector. En aquesta ocasió em diu que sóc un plasta.
Ho diu per ferir però també podria ser veritat. Jo JA VAIG ADVERTIR, que la primera raó de publicar les cròniques era com a memòria personal i familiar del viatge.

ADVERTÈNCIA doncs de nou: qui ho trobi feixuc...que s'ho estalvïi i posi la tele o navegui la xarxa. Tot i que aviat vindrá la part més reflexiva i d'interes general de la crònica.

Li dedico un jeroglific d'urgència:

Me NOTA bu NOTA

(és igual en catala i castellà)

Apañó ha dit...

Me NOTA bu NOTA

Jajajaja ¡qué joío!
Pero en castellano sería:

Me NOTA sop MISMA NOTA :)))

Criteri ha dit...

Apañó, ja ets el segon que em diu que bufar és paraula catalana. Repasa el teu Apañó:)

MOlt adient l'article que enganxes 1,en aquests temps , que esmentava Pla quan veient la gran il.luminació de NY va preguntar: I això qui ho paga?
(eren els anys de la pre-gran depressió.

Criteri ha dit...

Volia dir: "que no és paraula castellana" Ho és.

Criteri ha dit...

Ah, i bona la reformulació D'Apañó:)