30 ANYS MÉS DE PARAR EL COVE? (i 10 titulars més, no condicionats) I EL MEU TITULAR DEL 0-5

Titular del 0-5 a baix

30 ANYS MÉS DE PARAR EL COVE?

30 anys més d'aguantar que ens venguin com una victòria 4 sardinotes que puguin portar de Madrid. (si no fos una grolleria diria que també 30 anys més de parar el cul). No vull aigualir la festa

dels nacionalistes de CIU, però per a mi el nacionalisme és quelcom més ambiciós.

Algú no m'entendrà. Per tant explico: parar el cove és "poner el cesto". En tot cas algú haurà de demostrar si el que hem fet durant trenta anys no ha estat poner el cesto per a què l'omplissin fins on els sembli a ells.

CIU DISFRESSADA DE SOBIRANISTA I PP D'ANTIIMMIGRACIÓ SÓN ELS VENCEDORS

Amb aquesta tàctica s'ha impedit més presència de l'independentisme i assolir l'objectiu compartit per tots. Complert: l'esgarria cries Anglada no entra. Hi ha hagut un acord implicit de tots en presentar un PP xenòfob i ell que ho assumís ambiguament i li ha anat de conya. Però que no ho heu vist tot això? M'han dit que durant mig hora a la tele hi havia: PXC:3 escons. Cap tertuliá hi va dir res!

MADRID SATISFETA PELS RESULTATS

Ho deia Carretero a Mollet "A Madrid estarien contentíssims amb un parlament ple d'autonomistes. I diran: "no escarmenten, fotem-los una mica més que no reaccionen."

EL MILIÓ DE PERSONES AL CARRER ES TRADUEIX EN 4 INDEPENDENTISTES ELECTES

I deixem-nos de presumpcions sobre si a un o altre partit també n'hi han.

EL 2014 NO SERÀ POSSIBLE

  

Ho serà algun dia? Ho voldrà el poble català algun dia?

Sí, és cert, els titulars estan fets en clau catalanista. És com m'ha sortit i suposo que deu ser l'eix central. Més que el "debat" dreta esquerra.

Intueixo que el meu descaro, el descaro dels independentistes no s'entén i fins i tot pot encara escandalitzar. No sé si és més sorprenent però la capacitat de la gran majoria de catalanistes d'aguantar els cops, el seu optimisme, en fi...

Seguiré amb algunes coses, com d'habitual amb alguna heterodòxia.

EL CAMP NOU CANTA, EL MADRID LA BALLA

Crec que lo més rellevant del partit fou la manera que el Barça feia ballar el Madrid. En bona part del partit això es va produir de manera tan  excelsa futbolísticament parlant, com no havia vist en un partit d'aquest nivell. Aquells tocs a la primera, aquelles esperons, aquelles pilotas al buit,...Casillas fins i tot em va fer pena. La cara de Mourinho ho va compensar. Aquest tio enfonsarà encara més el Madrid.

Davant les eleccions. Missatge institucional de El Criteri

Algunes coses -en pocs dies- que encenen la sang d'un català i que faran decantar el vot de molts. (text refós, no tan institucional com calia)

Fets 

Lo del Restaurant engegant i insultant Àngel Colom i acompanyants per qüestions de l'idioma.

Que per allà baix treballant vint-i-tres dies cobren -els ho paguem- tot l'any.

Els petards quan perd el Barça.

La sentència declarant la pèrdua de condició d'idioma preferent del Català -difícil de redactar, vatúa l'olla!-

Els Riberas, Cajas i cajons que ens toquen els dallons. Enemics a casa que vomiten odi cap a tot allò nostre i la bilis que guarden.

L'última, a la tele, un llampant empresari "d'aquí" diu: "A mí Cataluña no me ha regalao na!" Demagògia molt extesa del més baix estil i talla. Qui diu que regalem res aquí, a part el dret a viure millor? Vull dir a fer més calers.

Altres inclourien l'anticatalanisme dels mitjans audiovisuals de Madrid, cosa que se m'en fot a mi. Que bordin, en no sintonitzant-los, arregla

No acabariem, si afegissim l'expoli, el menyspreu,...

El desinflament

Però, quina il.lusió ens ha de fer i hem de tenir en  un país de tan baix to moral general? A Barcelona es fornica al carrer i ara tenim el bordell amb més putes  d'Europa. Líders també en delinqüencia i SIDA.

Barcelona: capital europea de l'anarquisme incendiari i desordre. Hi ha tan autoodi (o què?) que cremen fins i tot quan guanya el Barça.

Aquesta campanya vergonyosa i manipulada -llarg d'explicar-, i la frivolitat de tants, ridícul planetari.

I la nostra condició de societat estúpidament antipapista i més malaltissament teofòbica del món? Bé, potser ens supera la gran Albània.

I la nostra inèdita ecofòbia, capaç de desgraciar la meitat del país per l'economia? I l'acarnissament contra la pagesia?

I aquest relativisme i baix to moral que supura arreu? I aquesta ignorància, tan sovint ilustrada; el materialisme, la frivolitat? Tot això és més extès que enlloc.

MALGRAT TOT,  de la mateixa manera que uns -residents aquí- no saben o volen, per raons de sang o llengua. deixar de voler ser espanyols, jo no puc deixar de ser catala.; malgrat  tot, m'aferro a un bri d'esperança. Vull creure possible una altra renaixença -ni que sigui mínima- dels valors i  dels catalans de tremp d'altra hora; de tot allò que ens fa ser diferents al món, allò que ens fa ser. Per això, perquè crec en els drets dels pobles a conformar-se votaré i us demano que ho feu, per la llibertat de Catalunya. El status quo amb Espanya sembla ja quimèric.

Comprenc com ningú -ho palesava aquí- el dilema del català d'ascendència forana, ple de dubtes. El comprenc més que als cagadubtes de socarrel catalana.
Cadascú estigui amb pau amb la seva consciència...(igual la consciencia també es una cosa relativa).

Els comptes els més clars possibles, això sí. Clar com el que he expresat aquí.

Estic un pèl absort en aquestes qüestions i aviso als companys que temo que estaré una temporadeta que bàsicament només escriure i comentaré sobre la cosa política o com s'en digui això, tot sabent que és una pèrdua de temps. O no.

La más curiosísima -o mayor- muestra de nacionalismo que vieron los siglos

És cosa digno de estudio.

És aceptable, desde la lògica, cuidado, que un funcionario relativamente bien situado, empresario o persona de condición econòmica boyante de ciudadanía catalana sea refractario a la independencia y sea favorable a esa gravosa dependència del Estado Español. A esos profesionales privilegiados no les "viene de un palmo" hacer un sobreesfuerzo fiscal para atender a comunidades subdesarrolladas -obviando a los sectores necesitados de Cataluña-. Bien -bien mal-. Pero que un trabajador en Cataluña, o parado, o con problemas econòmicos,  o asistido por Caritas, esté dispuesto a dar -o a que le quiten- lo que casi no tiene para él,"solidariamente", obstinadamente y "ad aeternum", movido por el patriotismo y en aras a una España más que unida pegada, és una cosa incomprensible y quizás la mayor muestra de nacionalismo que vieron los siglos. "Contribuyamos, paguemos! para que por muchos años podamos  unidos contribuir y pagar para poder contribuir..." 

De fet això seria curiós si no tinguessim en compte la desinformació i manipulació a que està sotmesa la població. La pobre "inocencia de la gente". I les poques ganes de pensar.

Odioses,absurdes, pèrfides reflexions? Doncs que algú ho expliqui perquè segur que ens perdem alguna cosa.

El post va en castellà per si algú vol pastejar-lo, tot i que també va pels catalanoparlants botiflers  o porucs catalanoparlants.

  
Trailer: Darrer post electoral. Per què toca votar sobiranisme i per què ho faig absolutament desinflat.

Preguntes pèrfides d'utilitat nacional

No sé si algú les ha fet però la resposta no l'he sentida mai.

Preguntes

Fa un segle (?) que estem abocant un bona part de la riquesa dels catalans en forma d'impostos cap el sud -i el mig?- peninsular. Fins quan hem de ajudar, mantenir, ser "solidaris"? Per les traces que porta diria que "in aeternum".

Quina mena de catàstrofe, quin desastre natural han patit per a què necessitin tanta ajuda, per a què no es puguin valdre per ells mateixos, viure de la caritat? No és caritat? Per quins sets sous tenen dret a tenir la mateixa renda per càpita quan lo que produeixen no ho fa possible? Com es pot explicar que les inversions públiques per habitant superin les catalanes? I els dentistes gratis.

Tot i que tingui la meva opinió, no són preguntes retòriques, -incòmodes segur-, per tant m'agradaria que aquells qui es declaren solidaris, segur que tots ells sants varons, em facin veure lo egoïsta que sóc. I si no, que serveixin aquestes reflexions com argument per aturar la injustícia que personalment m'aclapara.

Trailer No tenia a l'abast el text del post següent: Sobiranisme desinflat. Catàleg d'anims i desànims. I l'acte de nacionalisme més gran que "vieron los siglos".

A qui heu de votar o qui votarà què. I contra el vot en blanc.

Ho plantejo a grans trets i centrat en l'aspecte identitari -que desenganyis el lector- és el que pesa més, a tots cantons! Certament no tant en aquestes eleccions, on juguen variants noves. Agrairé a qui  hi digui la seva o qualsevol matisació.

El nacionalista que considera que no és temps o no té ganes d'esmolar les eïnes... CiU

El sobiranista que considera que és temps d'esmolar les eines i té paciència per esperar que trobin ja la pedra d'esmolar...ERC

El nou sobiranista que no es trenca massa el cap i creu en carismes, etc Solidaritat Catalana I.

El nou sobiranista de vot més seriós i exigent...Reagrupament
El respectuós amb el fet català però amb tics castellanitzadors...Nebrera

El que vol una Catalunya mig espanyola...PP

El que no li preocupa massa ser una Catalunya mig espanyola...PSC

El que no li preocupa massa ser una Catalunya mig espanyola però tampoc cap altre possibilitat...ICV

El que està per una Catalunya mig espanyola i europea -vull dir blanca-...Plataforma per Catalunya

El que vol una Catalunya castellana...Ciudad'anos

I esmento també

el partit de qui que creu que la vida és un carnaval -ultrarelativista- diari...la CORI

el partit més necessari i urgent: arreu està dispers, silenciat i diuen que potser son rojos en el fons, per la qual cosa no els votarem...els PARTITS VERDS. D'això el món en pagarà una factura immensa, si és que tenim efectius per a pagar-la. De fet, algú ja ho està pagant, com són el bestiar de zones àrtiques i molts agroramaders afectats de noves plagues o sequera.

No pretenia el toc ecològic, a més a més a la majoria del lectors s'els enfot i altres no s'ho creuen i es refien dels que diuen que això és alarmista en lloc d'alarmant.

,

El vot més absurd

Allò que la lògica fa evident que no s'ha de fer mai és votar en blanc, ja que:

Arguments contra el vot en blanc, des de la lògica

S'ocuparan igualment tots als escons. Ni que votés el 90 per cent en blanc.

Els partits n'estan encantats

Afavoreix als partits que n'estan més encantats

A l'hora del recompte el blanc és ignorat, compte com a participació i refrendament a "ells" !!

I ara no hi ha excusa, ja que ara hi ha la possibilitat de votar la candidatura dels Escons en Blanc, que amb aquests si que veuriem els escons blancs, buits..
I ara no hi ha excusa. Hi ha, amb possibilitats de fer soroll al menys, freakis, populistes,Nebreras, animalistas...

Si estàs emprenyat amb "ells" i els vols fer emprenyar...no vagis a votar.

Perquè et creus que fan tantes crides a la "participació"? Santa inocència.

Un anàlisi no sé si exacte però políticament eclèctic.

Trailer: ara no el tinc a mà però em sembla recordar que és bastant bo

Converso amb Carretero. Informacions molt informatives. I trailer.

Mollet. Vila més catatònica que catalònica. Ve al Carretero i arreplega unes 50 persones i moltes de fora. Alguns ex-ERC.

Destacats de la presentació

Ruth Carandell comença. Un discurs molt correcte. Carretero, tot i que no és un fenòmen de l'oratòria -ni això vol dir res- fa una xerrada amena, amb anècdotes i reflexions interessants: el retrocés de la llengua; què més cal que ens facin per a decidir-nos a optar per la sobirania? o bé: Imagineu-vos que torna a sortir un parlament ple d'autonomistes. A Madrid pensaran: estupendo, no reaccionen. En lloc de fotre'ls-hi un 10 ara els fotarem un 20. O també: ...aquelles persones grans, porugues,  que diuen: oh, la independència, ja m'agradaria, si només calgués pitjar un botó. Jo els dic: és molt fàcil, tant com agafar una papereta i votar, no cal que ningú ho sàpiga. A les preguntes li dic -resumeixo- que al fullet que han repartit hi ha una cosa que manca i una que sobra. Li manifesto l'estranyesa que aquestes alçades prediquin "més consum" i també que no hi ha en cap dels molts apartats un que parli de medi ambient. Aquest és un punt flac de Reag. i de tots, és clar. Fins i tot va frivolitzar, dient que no es posarien fulles d'olivera al cap per semblar verds.  Li vaig dir que el debat era molt feixuc (asterisc) i que: cal consumir allò que cal i prou, i que en el fons, allò és lo que vol sentir la gent: consum, creixement, desemvolupament, etc. Al sortir na Carandell em va remetre a l'apartat ambiental a la seva plana. Jo li vaig dir bromejant que no cal que s'hi capfiquessin massa, que això els hi donaria quatre vots.

Conversa

Al sortir, al vestíbul,  vaig adonar-me que tenia Carretero -cigarreta en mà, apagada-  al costat, xerrant amb un jove, -sense buscar-ho doncs- parlo amb ell, bé parlava bàsicament ell, com a protagonista que era, però sincerament dic que s'el veu molt interessat en captar lo que diu la gent. L'ego que molts li suposen no li vaig veure -massa-, en la conversa el vaig trobar una persona prou propera.

Va dir que potser no hi ha tants indep. com sembla i que cal treballar els sectors humils aliens al fet català. Vaig dir: No sé qui ha dit que la independència la faran possible els Manolos. I digué: vaig ser jo.Li vaig dir també: A Macià (?) un dels seus li digué: "Desenganyeu-vos president, de nacionalistes en som quatre gats", per a després esmentar el prosobiranisme per raons pecuniàries -així li vaig dir al Colom als anys 90 -i em sembla que em va fer cas a la campanya. C. va parlar de la necessitat també d'el sentiment cosa que jo vaig manifestà òbvia i necessària en qualsevol "gesta".

Llavors lo típic, Laporta, Tena, etc -accident històric, li dic- Resumint: Reag. foren els primers i Laporta això no ho tingué en compte. Li oferien el primer lloc però Solid. volia la dissolució de Reag. Altres militants em qualificaren -tradueixo-  L. Tena de marrullero. I aquí he de dir, pragmàticament però, que contra la bèstia centralista això ens aniria bé :) Explicà la seva marxa d'ERC, i que si hi hagués romàs ara dirigiria un Institut X vivint com un rei. Ja en acabar el vaig felicitar per qualificar d'idiota la postura dels dirigents crítics amb la postura del Papa.

Em sento incòmodo parlant dels físics masculins, però -si altra cosa hom li nega- trobo que en Carretero és potser el de físic més agraciat i elegància.

El consell de comiat que vaig donar al candidat amb qui vaig xerrar després -de S.P. Vilamajor- és que  potser tant com convèncer de les bondats de la independència, cal fer-fo de les bondats de votar-los a ells.

Corol.lari

No sé si Reag. és la opció sobiranista més efectiva, pràctica, carismàtica etc. però és la que trobo més seriosa.
 

(asterisc) Qüestio urgent

Crec que és inaplaçable que algú faci palès i demostri amb un parell de frases prou entenedores, assimilables, a la força descolocants, que predicar més consum és una barbaritat -i tothom ho repeteix-. Jo no puc estar per a tot, però ja m'hi posaré algun dia.


Ara m'adono, vet aquí parlant de política, jo? Però no, això no és política, encara que ho sembli. 

Trailer: Per qui s'ha de votar


Per a la gent que vingui de Reagrupament: aquest blog és profundament seriós, per això de vegades hi ha humor. Els comentaris al.liens a la qüestió no són d'humor surrealiste sinó d'un parell que els ha donat per a tenir-se-les aquí, potser per fer boicot al post.

Un hoste que es porta el pa, i trailer important

 Per acabar el cicle papal penjo l'article del Contrapunt.

Comprenc que hi hagi persones a qui la visita de Benet XVI els desperti el mateix entusiasme que despertaria a d’altri la visita d’un aiatolà. Ara bé, centrar la crítica a la visita en el dispendi econòmic que representa és d’una barra i cinisme inaudit, i pretendre que la gent s’ho cregui és un insult a la intel·ligència –de fet molts s’ho creuen, però. Em nego a creure que els crítics no s’adonen del ressò planetari que tindrà el país i com de cara resultaria una campanya publicitària tan gegantina. Sense l’aportació de l’Església la despesa seria l’equivalent a dues cigarretes per català. En un moment trobaríem infinitat de despeses públiques inútils pel cost equivalent de la visita.

Resulta tragicòmic veure tanta gent d’ínfima talla intel·lectual, però sobretot moral, donant lliçons i criticant –i insultant– el Papa; dramàtic trobo que els sindicats i partits que al franquisme foren aixoplugats als despatxos de les parròquies ara ho agraeixin així. També protesten pels talls als carrers. Amb el famós sambòdrom ambulant de l’Hereu també? Esperem el rigor dels mitjans i que se centrin en allò essencial, que seran les paraules del Sant Pare.

Resumint, amics menjacapellans, val més guardar pietós silenci si no voleu quedar en evidència i estar agraïts pels beneficis –relatius, ja ho sé– com poden ser una encara major afluència turística. Sia benvingut, doncs, el Papa i sobretot escoltem-lo.

Al costat de l'article hi havia, amb fotos incloses, sis persones del carrer, opinant -més aviat repetint com lloros- negativament de la visita. Van quedar molt progreguais. S'avergonyiran? Bona senyal si sí. L'únic a favor era un mahometà, com era previsible.

Trailer

Carretero a Mollet. Hi converso. Crònica.

Ah, ja sabia perquè demanava jo rigor als mitjans i que se centressin en les paraules del Papa: el centre i focus han estat per ells....................les monges que tenien cura de l'altar. 

El Papa és un provocador i tres cosetes potser originals. I la clau de volta de tot.

Sembla que com si pluja fina hagués passat i netejat una mica aquesta ciutat desquiciada i que l'esdeveniment hagi donat llum i enteniment a la desorientada i manipulada plebs i als opinadors . Passarem ja del fanatisme anticlerical  al diàleg ? Jo també he apaivagat la  meva  -santa- ira. Barcelona no m'ha decebut. No ha passat res d'allò que molts temíem  i pels gais disfressats de la catedral, amb tota sinceritat us ho dic, sento una llàstima immensa, com no sentia fa temps.

Apunts de la visita 

Els veïns han sobreviscut a les penoses, gairebe insuportables condicions imposades.  Estic segur que la mateixa massa massificada de gent indignada haurà gaudit i vibrat amb l'esdeveniment, que així és el vulgo. I segur que els qui coneguin la vergonya s'avergonyiran de les animalades que van dir i creure.  Excepte aquesta cosa del Bolaño tothom estava molt manso a les tertúlies, em poques ganes de tornar a fer el ridícul.

Quan veia el magnificient monument -com vaig gaudir amb la cerimònia- pensava: quins spots, un darrera l'altre! de les decenes de milions que ho veuen una majoria dirà: hi he de ser-hi algun dia! (ja hi cabreu a Barcelona :)? No salto d'alegria, no us cregueu.

Com es debia sentir aquella colla de menjacapellans a primera fila, escoltant la paraula d'Aquell i d'allò que rebutgen? -alguns ho rebutgen abans que res. Quina papereta, renoi! La cara de Benach en un moment que l'enfocaren era d'autèntic fàstic -o ho semblava i perdoni: mueca i mirada a terra de trascantó.

Un moment emotiu: Una senyora madura que explicava, amb llàgrimes els ulls, l'emoció d'estar prop del Papa a S. Joan del Nen Déu. La seva filla amb síndrome de Down l'abraçava consolant-la. Aquestes coses són les que la bèstia sacrílega -encarnació del mal?-  vol fer desaparèixer.

En fi, que el catolicisme és ben viu, per a sorpresa de molts, i s'ha palès la necessitat del diàleg. Algú el rebutja? Ara que ha fet la crida a la reevangelització,  només em resta doncs que convidar-vos a retrobar-vos, a retrobar-nos en allò que us van ensenyar els vostres pares de petits. I a qui la seva mare no li hagués ensenyat el Parenostre, que l'aprengui. Borges: si mi madre me enseñó a rezar el Padrenuestro, seguro que és bueno.

Apunt Gonzalez Norio i la clau de tot.

Parlant d'avortament, UQF. És un tema que em ve gros, ho reconec. Només relato l'anècdota. A la Noria van parlar si una paridora de 10 anys ha d'avortar. Surt una que havia estat mare als 14 anys i li pregunten:

Period.Tu hubieses abortado? 

Mare. Sí.

Altra period.Però ahora, pensándolo ahora.

Mare. Ahora n..

Jordi Gonzalez, amb vehemència. Publicidad, publicidad, publicidad! (amb tot el morro)

El tema clau en sociologia és la manipulació de masses. Jo la detecto però  en sóc ignorant. Que algú en faci cinc cèntims!!

La cita no és exacta. El secretari del Papa: en aquesta societat hedonista, consumista...les paraules de Sa Santedat són una autèntica provocació. 

Ce ça voilà.

Serà Barcelona de nou vergonya de Catalunya? Quan el mal i l'idiotesa van plegats

 Continuo "mullant-me", nedant contra el corrent.

Tremolo amb la visita del Papa, Quina en faran alguns? Els mitjans públics catalans ja començan a deixar intuir com serà el tractament de la visita: conyeta enfoteta de pati de col.legi i conyeta amb mala llet. Especialitat de TV3 i algun graciós de RAC 1. D'altra banda cal agrair les altes instàncies del país que hagin fet una crida -des de postures "roges"- al respecte al pontífex. De la premsa no sabria que dir: volen i dolen.

El rídicul i la vergonya ja fa massa temps que l'arrosseguem: guanya el Barça i el centre destrossat; o les fornicacions a la via pública -sense comptar amb la fama, que he constatat, de ciutat de xoriços. De fet podríem recular a la Setmana tràgica o quan el 36 el món s'esgarrifava amb aquella Barcelona de sang i foc -i és clar, només ens van recolzar les Brigades Internacionals-.

El súmmum ha estat -proclames i idioteses diverses a banda- la vaga de transport públic convocada pels sindicats anarquistes i em sembla que CCOO per fotre als catòlics, il·lusionats per la visita. Que miserable pot ser el ser humà! Que immensament cretí! Em confesso emprenyat. Un amic apanyò em va aconsellar que no em fes mala sang. Bon consell però vull mantenir el punt crec que just de capacitat d'indignació per a no ser una orxatera -recipient-. Però tot i això, els boicotejadors no podran pas amargar-nos la vida, perquè l'alegria de creure...(continuarà)

Hi ha una part de la plebs que com brau furiós i amenaçant ens brama, una altra bela com ramat de xais sense nord o perquè els braus bramen, i jo, com més bramen i belen, més sé on i amb qui he i no he d'estar, i més qui sóc em sento. Potser també bramo jo, però no belo.

Entre la CNT, intel.lectuals bords, calumniadors,  ànimes de canti en general i Benet XVI,  VISCA EL PAPA!

A contravent 

perquè els teus dies siguin meus

a contravent jo aniré fent
a contra mala gent jo aniré ferm
a l'encontre del temps
perquè els teus dies siguin meus
de mica en mica jo aniré fent...

(Ocults) 

Vindran dos posts més, un l'article propapal  al Contrapunt. 

Haureu notat l'energia que dona l'indignació:)

Als dos pastposts trobarà el nou lector claus crec que interessants.


Puntilla i descabello, tres informacions més


M'acabo d'assabentar que el nou diari ARA rep una subvenció que dobla els calers de la visita.
Que el pobre noi de l'Herrera dient que algú chuparà amb la visita del Papa.
I que l'associació aquesta laïcista rep 400.000 Euros del tripartit, que suposo que els gasten també fent les samarretotes, apart  de tiberis.

Reflexioni el lector. I sobretot, que no s'escandalitzi de coses que jo digui sinó d'allò que passa.

Reivindico el dret a emprenyar-me...i bramar. N'hi ha que s'encenen amb el futbol.


 

Converso amb el cap pensant i estratega del sobiranisme català

Mercat Vell, la setmana passada, a Mollet, entrada escasa, cosa que demostra l'apatia del meu poble o potser d'arreu. Pensem que és el partit del Laporta.

Primer va parlar en Valdero que ens demostrà la ruina econòmica de la supeditació a Madrid. Inapel.lable. Després en Lopéz Tena reblant el clau i explicant els passos per assolir la sobirania.

Varen informar que el concert econòmic -CiU- és anticonstitucional; que ja cap polític català veu que la cosa amb Espanya pugui anar mai bé -en privat-; que de Madrid no tindríem cap recolzament, en un procés sobiranista, ni dels progres; que la casta política establerta està a la cacera de Laporta; i ens aclarí una qüestió important: els polítics de la Generalitat cobren més que cap perquè així els tenen callats...i contents. "Poca responsabilitat i un grapat de calers".

Al col.loqui, tot girà entorn el mateix: calers i processos,  i allò no es va tocar.. Conec Mollet i estava segur que ningú li preguntaria per allò: la manca d'unitat electoral amb Carretero. Aquest dia no tenia ganes de significar-me, com sempre -o potser era covardia-  i preguntar-ho jo. Massa que vaig parlar potser. Va ser després en petit comité, fumant una cigarreta a la porta  amb L.Tena quan va sortir el tema. Confesso que no era plat del seu gust, fins a tot es va mig indignar quan li vaig retreu-re que els dos líders parlen d'antepossar els interessos del país -fins i tot retirar-se- i ningú ha cedit, pel bé de Catalunya. Va defensar la posició de Solidaritat, també la seva democràcia interna, dient que Laporta no n'havia imposat ni un de les llistes. amb accent valencià: Et creus que el Laporta fa les llistes? digué LT. Contesto: No perquè hi ets tu pel mig -rialles-. I aixó lliga amb una dada important  i que segur que no la sentireu enlloc: L. Tena és valencià, molt: tralla i traca pura. I notari i ex membre del CGPJudicial!! Ell hi posaria allò que als principatins ens manca. I ara penso que no només pebrots, sinó coneixements de lleis. Quedi clar que no sé que faré i que el que es mereixerien és que ni Laporta ni Carretero tinguessin cap vot. Però la situació amb Espanya i l'indignitat de Catalunya ja ha arribat massa lluny i potser caldra triar-ne un. També ERC vale, pels tradicionals, i sempre que deixi de fer el ximple. El gran dilema és fins quan la via gradual de CiU serà tolerable, o si ho és encara. Cal ja deixar fora els complexos.

La nostra contradicció

De perquè em moc entre la incomoditat d'una Espanya política -no em refereixo al poble, ignorant però fins i tot no li nego certa noblesa- que ens expolia i anorrea, i la d'una una Catalunya que avui em resulta detestable en moltes coses. En parlaré aviat  amb quatre exemples i reflexions.

Nois, aviat serà qüestió de decidir-se

La visió de l'enllaç de sota  a alguns els hi fara mal de ventre, o a l'anima, en tant que cruïlla identitària existencial -o així- , a altre els exaltarà; a algú ni fu ni fa?  Als que juguen a la puta i la ramoneta, i al país en general servirá per a visualtzar que un camí s'ha encetat i més aviat que tard caldrà decidir-se a decidir. Sigui com sigui  dubto que cap català romangui  insensible  a la  cinta i no s'hi senti mínimament reflectit. Predic que la cinta es convertirà en símbol i que encetem un moment històric. La força de la música i les imatges traspua la força d'un sentiment, compartit molt, poc o gens. però real com  la  nació mateixa...o el que queda d'ella, i jo m'entenc.  Ara podeu clicar.

Els sentiments són una cosa molt personal i per tant no cal que comenteu si no...d'allò, Ja ho fareu més endavant, després de la publicitat. En tot cas la presa de posició al moment del vot no ha de ser ni serà per a raons sentimentals, sinó per dignitat...i peles, tal com demostrava, i ens comentava  després en petit comité, el cervell -penso- de la "qüestió". Deia també que ja no hi ha cap polític català sensat que en privat negui el desastre de la supeditació a Madrid. Tot plegat lliga ,n 'informaré en un parell de posts més.

Ja sabeu que sóc un ingenu i penso ara que potser el video només agradarà els dits nacionalistes  -d'espardenya, ja sabeu- i que el país potser més que el folklore que s'hi veu, estima més la rumba gitana barcelonina. El temps dirà. Ara comença.

Enteniment begut? i pregunta pèrfida. I Trailer!

Arran l'assassinat de la jove empleada bancària de Cambril, Mar Serna va dir "que era un accident"(?). Allò que va destacar més però va ser que havien reduït els accidents laborals (sic). Bonic consol per a la família. Per a reblar el clau va venir a dir que els responsables també ho eren els caps del banc, que no vetllaven prou per la seguretat. Cap paraula de condemna als assassins.  Tal com us ho dic i em sembla que vaig sentir bé. O ella o jo anem molt perduts. Sincerament, arribo a tèmer que la rara avis sóc jo. No demano l'estaca per l'estaca. És molt demanar una mica d'ordre i seguretat a qui pertoca garantirla?

Més tard, una pregunta pèrfida a afegir, que aquesta vegada ens va ser formulada a nosaltres. Comentant la jugada, un va dir: "Imagineu-vos que sou el pare o la mare de la noia, o l família del joier. En aquestes circumstàncies no votarieu l'Anglada?" (tal com raja).

Després d'escriure això he vist -alleujat- que hi ha enrenou i sorna amb lo de Serna.

Trailer: He parlat una estoneta amb el -podríem dir- "cervell" de l'independentisme català. Pròximament.

Breus apunts de Ballarin, Niño Becerra, Ventdelpla i Infidels

Tinc tres coses més o menys meditables arran de coses dels mitjans.

El slogan de la sèrie Infidels -per les opinions sentides es veu que va de sexe i banyes- diu "Obre les portes a totes les relacions". No cal ser un linx per llegir "obre't de cames..." Algú sap el perquè del slogan? perquè de gràcia, gràcia, no en té. Tan poca com diuen que té la cosa.

Dubto però que Vent del Pla tingués més gràcia.  Confesso que -per l'ambient de poble que tenia- la seguia...fins que aviat em vaig cansar d'aguantar tanta inversemblança, moralina progre, però sobretot perquè l'humor i l'enginy hi era quasi inexistent. En fi, com amb tot lo de Benet i Jornet. Alegrem-nos que ha acabat.

Tot i que tal com va dir la majordona mossèn Ballarin és un home difícil, per la seva rabiosa independència; amb un punt d'autosuficiència potser, és savi i murri com pocs. No tot el què diu va "a missa" però faríem bé d'escoltar-lo, a manca d'altres savis. Em sap greu esmentar de nou el pobre Punset, però entre el programa dedicat a l'un i l'altre no hi ha color.

Va fer molt bé en Fuentes a Cat Rad de recordar Niño Becerra arran dels disturbis als carrers de França. No és pas ell el malastruc que ha portat amb les seves prediccions els desordres als carrers. Els culpables són precisament els que més l'ataquen. Manin o no, compte.

El gran oblidat.

Publicat a Contrapunt 

L'agost de 1810 va néixer a Vic Jaume Balmes, ara fa 200 anys. A la commemoració del seu primer centenari hi era tothom; hi havia fins i tot representació de la Casa Reial,  en aquest bicentenari de Balmes quasi res he vist enlloc; a Vic tot molt escadusser i fins i tot l'Església ha deixat perdre l'oportunitat de reivindicar un dels més grans dels seus.

Balmes, que ha estat segons Pla el nostre més gran filòsof -"tan li fa dir com no dir"- i quin pensament planà sobre l'esperit de l'obra planiana; Balmes, el capellanet que va anar a Madrid a arreglar les Espanyes i quasi va estar a punt d'aconseguir-ho si no li hagués estat boicotejada la seva solució succesòria, en la qual cosa està l'origen dels posteriors problemes polítics i guerres de l'estat espanyol; Balmes admirat per papes i la intel.lectualitat europea; primer defensor -de manera activa- dels drets dels treballadors; creador de l'apologètica moderna, i sobretot: el màxim representant de la filosofia entesa com a eina pràctica i útil en tots els camps de la vida de les persones i la societat.

En un capítol de la seva obra cabdal El Criteri explica, per exemple, de manera pràctica i genial com determinar les aptituds naturals d'un estudiant per evitar "la gran dissort" vital de dedicar la vida a quelcom que no li és adient.  També diu coses com -valguin com a mostra-: "El poble entén més aviat el llenguatge de les passions que el de la raó" o ""Determinar la forma de govern més convincent per a un país és trobar el mitjà de fer concòrreren un punt totes les forces socials; és trobar el centre de gravetat d'una gran massa per a posar-la en equilibri". No sé si és obvi, però que ben dit. Ara farà dos-cents anys. 

Crec que l'oblit i menysteniment del nostre pensador, de la nostra inteligència més preuada podria donar una idea de la mediocritat de la que ara impera. El meu particular reconeixement ja li havia fet anomenant El Criteri al meu blog. Llegiu-lo. El llibre vull dir.

Sobre la "ciència" i el misteri (amb alguns blogs habituals referits)

Feia temps que no topava amb aquelles Casualitats -majúscules.

Al Quadern d'Evocacions, al del Damien que fitxava, al de Brian, i la Vaca sorda feien fa poc i quasi a l'hora un parell d'observacions sobre el coneixement científic, alguns des d'una devoció absoluta. Contradint la infalibilitat, omnipotència i sapiència que pretenen alguns a la "ciència" deia jo que quan aquesta obre una porta n'apareixen moltes més de tancades. L'endemà trobo a El Prodigio de los números -col.leccionable recomanat- aquesta cita de Isaac Assimov, talment com si volgués reafirmar allò que vaig dir jo:

 Crec que el coneixement científic, té propietats fractals i que amb independència de lo molt que aprenguem, lo que queda per a conèixer, per poc que sembli, és tan infinitament complexe com la totalitat. Aquest, em sembla, és el secret de l'univers. Isaac Assimov

La Vaca sorda, tot i que cientifista, va dedicar un post a dir-nos que ja no pensava en els misteris -com és de suposar en una vaca, d'altra banda-, abjurant-ne. Fent una giragonsa jo que li dic que en part podria tenir raó ja que és preferible escoltar Bach que intentar analitzar-ne els secrets dels components emocionals i els físics del so i la música.  Tot seguit robo també al llibre referenciat:

La música es el plaer que experimenta la ment humana al comptar sense ser-ne conscient. Leibnitz.

Aquestes referències que anomeno Casualitats, sinó misterioses -paranoiques?- crec que son "ben trovati".

Demostrar que la lluna és rodona

Aquest és l'article publicat abans de vacances al Contrapunt. Acabo amb ell acabo una petita tongada sobre aques  tema feixuc -i fonamental. Crec que la pregunta és paradigmàtica.


Publicat al Contrapunt


Al darrer número Toni Piñero parlava d’austeritat i ERC de Mollet en presentava una proposta de pla, per cert rebutjada: pel govern ja hi han canals on fer les propostes i per ICV-EUiA mancava al pla una vessant social (?) –perquè no ambiental? Bé, sospito que cal aclarir que quan molts prediquem austeritat ens referim a ella com a manera d’actuar i viure, no només dels governs, sinó també i sobretot del ciutadà. (el terme austeritat està molt de moda a Mollet, ja m'agradaria que en part fos culpa meva:)

 La següent qüestió –una paradoxa inaprensible per a la societat– és paradígmàtica per discernir i saber on som i hem d’anar. Resposta i entesa aquesta, hom comença a entendre-ho tot, i no és fácil quan les propostes de reflexió i acció van en sentit contrari. La qüestió a resoldre i a seguir és:  

Pregunta

Què passa aplicant austeritat a l'administració pública? per exemple suprimint informes, activitats culturals i artístiques, publicacions, personal i un llarg etcètera? En primer lloc grans estalvis al pressupost, sí, però ai las..., també un considerable augment d'aturats, que caldrà mantenir. Com resoldre aquesta paradoxa -essèncial-, aquest monumental atzucac? Hi han dues úniques vies: repartiment de la feina o que qui treballi mantingui els aturats.  Compto amb la intel.ligència del lector, que òbviament ja no creu que la "festa" de les darreres dècades es pugui repetir mai més. No sé si m'he explicat prou, ni hi ha lloc ni ignoro que no és fàcil demostrar que la lluna és rodona a qui la veu quadrada. Deixo la solució al lector , només calen saber les quatre regles, sobretot la divisió. Resolt això  ens trobarem que arribem a aspectes que ja tenen a veure amb el factor humá, objectius vitals, lleure, etc.

La manca de sobrietat que tants denunciàvem ha portat a la necessitat de ser austers. I si no som austers? el pas següent és la misèria. En definitiva penso que tota proposta d'acció davant el futur ha de passar per un canvi de txip -potser tambe de placa base, o com es digui-. No cal dir que llegiria amb la mateixa atenció les argumentacions contràries.

(afegeixo: defensar, de nou!, el creixement -i perdoneu- és indigència intel.lectual.)


A veure si algun liberal o productivista pro-comunista -o conservador, o socialdemòcrata,...en fi,  s'anima i ens dona la seva visió.


Trailer

Al pròxim post m'estrenaré amb uns breus apunts d'allò que hom en diu ciència. Jo en dic investigació, a no ser que parli d'una branca concreta. Amb Casualitats -majúscules- incloses.

El problema més urgent i un parell de cosetes breus

Avui un prebost de la política ha dit: "Allò prioritari és crear ocupació". A priori respectable i plausible. Però pensem. Cal ocupació per a fabricar què, si tenim i sobra de tot? No seria millor parlar de repartir ocupació, de ben administrar, de reduir diferències entre els que guanyen aquestes quantitats immorals?

Serveixi aquest post de preámbul de l'article que posaré del Contrapunt, tot afegint una reflexió que pensava mentre cremaven contenidors i es trencaven vidres a Barcelona: els qui pensen que el PIB és allò prioritari estaran contents, ja que aquestes destrosses -i qualsevol desgràcia amb danys materials-fa pujar el PIB. Voleu més summum de l'absurd? Apuntaré també el que jo considero quasi paradigma de la necetat consumista: les botelles d'aigua embotellada. Per beure un got d'aigua cal fabricar una ampollota! Estem bojos.

Catalunya

Suposo que amb els esdeveniments violents del dia de la vaga, els que m'hagin llegit, aniran comprenent ara quan deia que les meves ànsies; el meu orgull de país estigui una mica aigualit, així com que a voltes anar per europa dient que ets català faci quasi vergonya. Afegim-hi la fornicació al carrer i etc. Ve de lluny. Europa ja ens tenia clissats el 36, amb la bogeria incendiària i assassina dels primers mesos de la guerra. I a la Setmana tràgica. Quina mena de gent som -i tenim- com deia Gaziel? 

En fi, discurs repetit, però que quasi ningú atén ni entén.

Una altra cosa que fa ràbia i a sobre emprenya, de la circulació de zebres i ases

Els ases del pas de zebre

A Mollet hi ha una recta i llarga avinguda, sortint de la vila, on hi ha un pas de zebra tocant l'altre que fa perdre la paciència. Primer trobem els conductors "educats" que aturen el cotxe -i la circulació- quan els peatons que van a creuar encara estan a metres del pas, però el que em creua el cablejat és quan amb la carretera buida trobes el peató que no espera unes dècimes de segon i que passis i et fa parar fins i tot de cop. Pel conductor representa: freno, embrague, marxa, gas,treu i posa quan al peató li costa esperar alguna dècima de segon només. Pensen que fan valer "els seus drets de peató", quan en realitat fan ostentació de la seva falta de lògica i de...la seva fatxenderia estúpida, perquè...

parlo del qui en podríem dir el chulo-cebra. És aquell que creua el pas zebra alentint el pas, i ho fa amb posat altiu i mirada desafiant al pobre conductor, convençut  d'haver fet valdre el seu dret inalienable o potser d'haver tocat els pebrots al "malèvol" conductor. La veritat és que no sé si emprenyar-me o compadir-lo. (i com ha afegit en Noctas: fins alcen la mà, com un urbano! :)

Per Europa et deixen passar, més o menys, però ai si no vas lleugeret! Passar lleuger un pas zebra és un acte de civisme. A Mollet moltes vegades la gent els passa en fila!
Confesso que apuro bastant i intento avançarme als peatons torracollons, però tot i que ho faig quan no hi ha cotxes darrera, compte, sovint sento de lluny: "...ebra" i coses pitjors  "...ón".  I jo senyalant enrera dic: "que no passa cap cotxe, passa ara burro!". Crec que als pasos zebra hi passa gent que es comporta pitjor que ases.

Segur que entre els qui llegeixin això hi haurà el del dit inquisidor acusant-me del meu poc "civisme".

Darrera entrega: Viatge a Bèlgica -Flandes- i coses del país. Compres, cerveses, gent i suspens.

Musée du Jouet, engrescador

Una de les coses més interessants de sortir de casa i voltar amb certa  magnitud, són els estímuls, les idees que reps, etc. El museu fou una d'elles, pel contingut però també el contenidor. Era un edifici bonic, sí, però el material hi era exposat sense les pijades, disseny i lluentor excessiva de les instal.lacions d'aquí -sobretot-. Era un can Pistraus, a voltes amuntegat i amb pols: un museu com no havia vist mai. A lo que anava. Aquest museu i veure que a Bèlgica qui menys et penses fa un museu del que menys et penses -de les patates rosses en endavant- m'ha fet pensar seriosament en montar un museu amb els jocs, joguines, curiositats i freakades que tinc.

Coses que fan ràbia -amb perdó. Nou tag

Abans de l'última crònica belga escric això.

Sé que hauria de ser més com els anglesos, impassible i amb més paciència, però hi ha coses que em superen, més si m'afecten.

- Els fons musicals a ràdio i televisió. En general són prescindibles però aquesta trampeta dels realitzadors puc acceptar-la ja que pot ajudar a immergir-te a les imatges. Però el que és intolerable és aquestes emissores i productors que indefectiblement, darrera les informacions o entrevistes et coloquen musiquetes, que desvirtuen la xerrada, i a vegades tan altes que tapen les paraules! Talment com si tinguessin fòbia a la paraula despullada, als silencis... Fixeu-vos-hi.

- Els cotxes amorrats. Quin tipus de gent ha de ser aquesta que, fins i tot quan superes els límits de velocitat, se t'amorren darrera el cotxe exigint que t'apartis "del seu carril", fent llums i escarafalls? vanbeguts? Són perillosos.

Personalment, si vaig a una velocitat més ràpida que els del carril de la meva dreta mai m'aparto. No dubto que aquests amorradors, inversament també els fa ràbia que no els deixi passar.Vosaltres què sou, amorradors o amorrats?