- Carretero abandona Reagrupament. Una notícia transcendental pel futur del país. La veu de l'independentisme arrauxat? desacomplexat? serà encara més arrauxada: Laporta. Tremolor general possible, a diverses bandes i fronts.
- Notícia menor, però entranyables les paraules emocionades i sentides de Jordi Carbonell, home clau en el catalanisme intel.lectual i polític, manifestant que a les seves velleses ha tornat a la fe dels pares.
- Tant se val "dretes, esquerres, centre," clero o intel.lectualitat, assenyats com Marina o fanàtics com Losantos: amb Catalunya Espanya mai encerta. Tant se val la tendència del conservadurisme català - i d'on sigui- amb temes de medi ambient sempre naufraga: Josep Pla volia una central atòmica a la Costa Brava. De totes maneres tant de bo, haguéssim evitat les hordes turístiques i convertir-nos en el pixador d'Europa.
Subscriu-te a
Entrades
Comentaris
31 de gener del 2010
27 de gener del 2010
El meu enigma a la ràdió i beat Samsó.
A la Segona hora -emissora RAC 1- van avançar que parlarien del nou beat Josep Samsó - assassinat per tots sabem qui, en aquest cas res de "incontrolats"- i vaig pensar: que estrany. Efectivament, parlar del beat significava per a ells fer-ne aquella "conyeta" tan pijoprogre barcelonina, tot trucant a tres mataronins per a saber si havien observat cap miracle des de la beatificació (sic). Moltes rises tontes i gràcies més tontes encara. Però a l'última trucada van quedar -em va semblar- mig glaçats, tot parlant de fet màgic, quan la persona a qui van trucar -sempre a l'atzar- era la descendent directa de la senyora que el cuidava als seus últims moments i li portava el menjar a la presó mentre esperava que el matessin. Diu que Mn. Samsó li deia a vegades: porta'm aquell menjar que m'agrada tant. I la bona dona li portava disimulada dins l'entrepà la sagrada forma, que és al que es referia el beat.
Aquest és el post que volia penjar i enviar-los, però...
...unes hores més tard a RAC 1
Candela ... la locutora de la Segona hora diu: Esteve Maspons ha escrit a La Vanguàrdia una carta... Es referia a la del lingot, que seleccionà per a les tres cartes de la setmana. El mateix dia que -per primera vegada- escrivia al programa, el programa parla de mi.
Espero que la trucada i això comptin per a una possible santificació de Mn. Samsó, venerat sigui.
(enviaré mail al programa)
Aquest és el post que volia penjar i enviar-los, però...
...unes hores més tard a RAC 1
Candela ... la locutora de la Segona hora diu: Esteve Maspons ha escrit a La Vanguàrdia una carta... Es referia a la del lingot, que seleccionà per a les tres cartes de la setmana. El mateix dia que -per primera vegada- escrivia al programa, el programa parla de mi.
Espero que la trucada i això comptin per a una possible santificació de Mn. Samsó, venerat sigui.
(enviaré mail al programa)
26 de gener del 2010
Ara sortim a la ràdio!
Després de sortir a La Vanguardia l'enigma del lingot ha passat a la ràdio en un programa d'audiència.
Volia penjar el post però no tinc el disket a mà, espero que demà, al costat de dues Casualitats meravelloses.
Si algú vol afegir alguna cosa al post de sota és actiu.
Volia penjar el post però no tinc el disket a mà, espero que demà, al costat de dues Casualitats meravelloses.
Si algú vol afegir alguna cosa al post de sota és actiu.
22 de gener del 2010
Qui és català? Proposo dos catalanòmetres
Qui és catala? Proposo una aproximació a tan debatudíssima qüestió amb dos catalanòmetres, a usar per qui li calgui.
Primer catalànometre
Llegiu això tot seguit -en veu alta millor-: Mare de Déu, quin bé de Déu de bens! Quantes vocals heu pronunciat bé? N'esteu segurs?
Segon catalanòmetre
Sentiu alguna cosa escoltant això? -dempeus
(Penso si aquest cant no seria una eina catalanitzadora i catalitzadora, a part de mesuradora)
Mesura
El nombre de vocals encertades en el primer i el grau d'emoció que desperta a algú l'himne dona mesura aproximada però fiable de la catalanitat, catalanisme, patriotisme, etc. Deixo matisos, que sempre m'allargo massa.
Hi haurà catalans d'origen que no sentin res amb l'himne, altres que no ho són que encertaran les vocals i fins i tot qui descubrirà que és català malgré lui. No sé com dir-ho bé: potser no marca tant la intensitat com la profunditat, aquell esperit -inconscient col.lectiu- que cada poble té. Afinat molt o poc, aquest catalanòmetre marcaria -això sí- una escala, la que va del simple veinatge, a la ciutadania fins arribar al catalanisme acendrat. Sé que no és una eina perfecte -en tant que hi ha coses difícilment mesurables- peró se m'acut plausible.
Notes
Confio en la intel.ligència del lector, i que no farà segones lectures, només ho penjo -escrit després de sentir el Cant al Palau- per si algú pot tenir interés a plantejar-s'ho i com a possible divertimento que si no n'e vero he bem trobatto, I que ningú s'incomodi si no li surten totes les vocals, cada dia sento a la feina algú que diu ésmurssá i a mi em costen alguns sons castellans.
S'accepten catalanòmetres més elaborats.
En cas que algú vulgui opinar no cal que ho faci del seu resultat, sinó de la fiabilitat o el que vulgui.
Primer catalànometre
Llegiu això tot seguit -en veu alta millor-: Mare de Déu, quin bé de Déu de bens! Quantes vocals heu pronunciat bé? N'esteu segurs?
Segon catalanòmetre
Sentiu alguna cosa escoltant això? -dempeus
(Penso si aquest cant no seria una eina catalanitzadora i catalitzadora, a part de mesuradora)
Mesura
El nombre de vocals encertades en el primer i el grau d'emoció que desperta a algú l'himne dona mesura aproximada però fiable de la catalanitat, catalanisme, patriotisme, etc. Deixo matisos, que sempre m'allargo massa.
Hi haurà catalans d'origen que no sentin res amb l'himne, altres que no ho són que encertaran les vocals i fins i tot qui descubrirà que és català malgré lui. No sé com dir-ho bé: potser no marca tant la intensitat com la profunditat, aquell esperit -inconscient col.lectiu- que cada poble té. Afinat molt o poc, aquest catalanòmetre marcaria -això sí- una escala, la que va del simple veinatge, a la ciutadania fins arribar al catalanisme acendrat. Sé que no és una eina perfecte -en tant que hi ha coses difícilment mesurables- peró se m'acut plausible.
Notes
Confio en la intel.ligència del lector, i que no farà segones lectures, només ho penjo -escrit després de sentir el Cant al Palau- per si algú pot tenir interés a plantejar-s'ho i com a possible divertimento que si no n'e vero he bem trobatto, I que ningú s'incomodi si no li surten totes les vocals, cada dia sento a la feina algú que diu ésmurssá i a mi em costen alguns sons castellans.
S'accepten catalanòmetres més elaborats.
En cas que algú vulgui opinar no cal que ho faci del seu resultat, sinó de la fiabilitat o el que vulgui.
20 de gener del 2010
M'han contestat a La Vanguardia
El Sr. Robert Navarro -matemàtic- ens contesta a la Vanguàrdia donant la seva solució.
Diu:
En "L'enigma del lingot" del 18/ I/ 2010 es planteja la qüestió de dividir un lingot que fa 15 centímetres i pesa 1000 grams en tres parts iguals. S'afirma que surten tres parts de 5 cm cadascuna, però que no es pot dividir el pes, ja que "mil dividit entre tres no dóna un número exacte". Vull fer les següents observacions:
1. No és cert que 1000/ 3 no sigui "un nombre exacte": és un element del cos dels racionals, com un altre qualsevol. Que no tingui una expressió decimal amb un nombre finit de xifres, i sigui igual a 333,333..., amb infinits tresos, és del tot accidental.2. Que la humanitat hagi decidit numerar en base 10 és un fet purament anecdòtic, independent de l'aritmètica en si. Imaginem, per un moment, que existeixin uns éssers intel·ligents que numeren en base 9. Per a ells, el lingot té una mida de 16 centímetres i pesa 1331 grams (prescindint del fet que el centímetre procedeix d'una divisió decimal). Cada tercera part del lingot tindria 5 centímetres i pesaria 410,3 grams, ara ja amb un sol fraccional (no goso anomenar-lo decimal). En efecte, 16 en base 9 és igual a 15 en base 10, 1331 en base 9 és igual a 1000 en base 10, i 410,3 en base 9 és igual a 333,333... en base 10.
Al senyor Iu Forn
Del mateix Robert Navarro he trobat això. Matemàtic i teòleg d'alçada. Balmes era capellà i matemàtic. Mmm, curiós.Cada dia llegeixo la seva columna a l'AVUI. Les opinions que hi expressa les contemplo en general amb coincidència, o almenys amb simpatia. Però el 6 de novembre em vaig trobar amb una que em va causar un total rebuig. Diu vostè textualment que l'home va crear Déu a la seva imatge i semblança, i que el va crear com una espècie de panacea contra l'adversitat, la injustícia, la desgràcia i la maldat. És possible que el déu d'un munt de persones sigui aquest. I que aquestes persones es trobin decebudes, perquè aquest déu no satisfà les seves aspiracions.
Però jo prefereixo arribar a la idea de Déu per un camí semblant al d'Aristòtil. Déu és el principi. Ell és el mateix ésser, el mateix coneixement i el mateix amor. No hi ha res, ni concret ni abstracte, per damunt d'Ell. La seva existència ve donada per la seva mateixa essència, cosa que no es pot afirmar de ningú més. Aquestes qualitats no les podem atribuir ni a mi ni a vostè, ni a cap altre ésser diferent d'Ell.
Quan s'afirma que l'home s'assembla a Déu, es diu en uns termes relatius, perquè la infinita distància entre Ell i nosaltres és insalvable.Certament, Déu no s'assembla a mi. I si jo m'assemblo a Ell és només fins a un cert punt: jo sóc finit i contingent, mentre que Ell és infinit i necessari.
Robert Navarro i González
Sant Cugat del Vallès
Gràcies Senyor Robert.
17 de gener del 2010
Comentaris a la fitxa d'UQV
La Vanguardia ha publicat l'enigma del lingot. Si algun lector de LV m'ha localitzat el blog pot deixar comentari -tres posts més avall-. També entretenir-se amb algún altre.
La fitxa és a l'agència de UQV. Començo per demanar disculpes per parlar de mi. I per dir que el que m'ha procurat més gaudi -intel.lectual- és que el fitxador -al reconèixer-m'ho a mi- ha confirmat el que és una de les meves banderes: UNA CERTA OBJECTIVITAT ÉS POSSIBLE. Estic fart de sentir, i ho ensenyen als futurs periodistes que no és així. Resultat: manipulació sense aturador i una superficialitat abassegadora.
Paisissisme i transcendència
Ara matisem. Diu: "com a català mira més la saó dels camps que els universos metafísics", hauria de dir "sense oblidar els universos metafísics". I Balmes? Verdaguer? Gaudí? O potser són excepcions? També defenso que el seny ens pot acostar al misteri.
Em situa al paisissisme en lloc del nacionalisme. Un aspecte delicat. Sincerament afirmo que la cosa avui la tinc més tèbia, a diferència dels vint anys quan les circumstàncies hi ajudaven i ni jo ni aquesta Catalunya eren els mateixos. El romanticisme necessari per a ser nacionalista minva amb l'edat i el patriotisme es relativitza, també oscila. Estic lluny dels Espades, més a prop de V. Puig, ara bé, sé el què sóc i suposo us imagineu que votaria -tot i que sense massa aspavents- en un referèndum . Això pot decebre a uns i altres. Penseu però que aquest és un tema punyetero, irracional i intransferible, com la idea de transcendència. Per cert, encerta al adjudicar-me-la -tot i que tébiament- i que jo no tinc cap inconvenient a confirmar -religiosa, concretament-. A més, a molts fa morbo -odiosa expressió- topar amb un creient, un catòlic, a vegades gallito. I ho dic sabent que a partir d'ara passo a ser per a molts l'encarnació d'infinites tares i limitacions. Però d'això "d'actuar a fi de bé" i del meu tarannà idealista i senzill -de bufanúvols si voleu- segur que en bona part bé de l'educació religiosa. Jo era dels que m'ho creia, i m'ho crec, això del codi cristià. I no penseu que no m'ha donat problemes fins que vaig descobrir -de massa gran- que existia un codi del mal pel mal, el mal banal i que no es pot anar amb el lliri a la mà. Si ho saps no cal altre codi. No em fa res ensenyar les cartes -ni el plomero- l'otentote que vigila ho ha fet i per cert portava espadas -no li fan gaire gràcia els meus jocs de paraules ni potser tampoc que esbombi les seves cartes :)
Claredat
He insinuat que en ocasions temia ser poc intel.ligible. Vull pensar que en part és per voler abreviar coses que considero -erròneament- explícites. Ara bé, he, entendre això de l'OTE tampoc no es fàcil a la primera: "Com l'ex-seminarista que entén els homes perquè la pulsió humana l'empeny a no ser guardià de res ni a fer de la renúncia cap capellanesca bandera de superioritat"
Esponja
Encerta a dir que m'hagués parat a Gallecs a ajudar -és un dir, amb les meves manasses- i més si el grup era "bigarrat". Mai he tingut massa dificultats inquirint a desconeguts. El germà de la Tura em deia que era una esponja, ja que a la taula de la colla al Regino -era el bar institucional-sovint incorporava passavolants o personatges curiosos.
Influència
Molt ben intuït això de la possible influència, en el benentès que no tinc la repercusió numèrica de les bèsties grosses: són algunes d'elles les que em llegeixen i a qui podria dir que influeixo. No puc dir-ne la periodicitat, el que podria donar són molts detalls concluents. En una ocasió fins i tot una va fer un post en resposta a un meu -sense esmentar-lo, és clar-, a l'estil dels que fa el Sostres dedicats a Vila, on la gent es pregunta: a què treu nas? Penso si una de les bèsties no ha anat a Londres induïda per una crònica del meu viatge :) No pateixin les interfectes, no cantaré. A mi ja em va bé que escampin les coses meves. Per cert, per què no comenten enlloc? Orgull, mandra, deixadesa, per fútil, manca de nivell...? Seria capaç de donar-los un parell d'euros a cadascú. O més. (Deixeu-me fer la il.lusió que les suposicions del paràgraf són reals)
Santa ira
"Defuig sempre la picabaralla personal, i no li agraden les crítiques furibundes" Aii, aquí hauríem de parlar-ne. I no és culpa de l'espia haver-se format una imatge intueixo massa assossegada de mí, ja que de moment la rauxa la porto mantinguda, com diu la capçalera. "Res de picabaralles personalistes", això és exacte, però he de confessar-me passional i que a vegades em poseeix l'ira, sempre santa, davant sers o fets ignominiosos -o estupideses radicals-, i no amago la perversió de participar espiritualment amb el crític encoleritzat i argumentatiu que deixa en evidència infames i infàmies, perquè també penso que si algú et toca el crostó quan t'ho mereixes fins i tot és molt positiu. Crec que lo de blog contingut aviat ho esborraré i ja em frenareu: esborrar lo de bocamoll costarà més.
Humor
Seré franc, la cosa que m'ha arribat a l'ànima però és no poder excel.lir en l'humor. Em conformaré amb el qualificatiu d'encomiable, que no és poc, donat l'escàs nivell d'humor de la blogosfera-. Ara, una cosa és clara, tot i les moltes coincidències amb l'espia no ens fan riure ni gràcia les mateixes coses. Aprecio que m'en reconegui la voluntat. No vull se pas graciós, certament-, més aviat com Camba: Porque a mí se me ocurren muchas tonterías y cuanto tengo confianza con la gente, las digo. La cuestión es pasar el rato, yo no quiero callarme una tontería que pueda divertirnos a todos para echármelas de hombre serio y sesudo. Mi nombre es Camba y en el fondo soy un buen chico”.
Tot i que emprant l'humor és quasi segur que les intel.ligències "selectes" -i potser en general -no et prenguin seriosament. De manera paradoxalíssima però, el que tothom coneix més de molts creadors són algunes facècies i en realitat, en realitat, el que queda, excel.lint, és la gràcia i l'enginy: Cervantes, Pla, Shakespeare, Molière, etc. Que n'aprenguin els pedants.
Gràcies a l'espia per la benevolència i l'esforç que esmerça, a Evocacions i Noctas, els primers en fer-me confiança -i a tots els que em llegiu o ens llegim.
La fitxa és a l'agència de UQV. Començo per demanar disculpes per parlar de mi. I per dir que el que m'ha procurat més gaudi -intel.lectual- és que el fitxador -al reconèixer-m'ho a mi- ha confirmat el que és una de les meves banderes: UNA CERTA OBJECTIVITAT ÉS POSSIBLE. Estic fart de sentir, i ho ensenyen als futurs periodistes que no és així. Resultat: manipulació sense aturador i una superficialitat abassegadora.
Paisissisme i transcendència
Ara matisem. Diu: "com a català mira més la saó dels camps que els universos metafísics", hauria de dir "sense oblidar els universos metafísics". I Balmes? Verdaguer? Gaudí? O potser són excepcions? També defenso que el seny ens pot acostar al misteri.
Em situa al paisissisme en lloc del nacionalisme. Un aspecte delicat. Sincerament afirmo que la cosa avui la tinc més tèbia, a diferència dels vint anys quan les circumstàncies hi ajudaven i ni jo ni aquesta Catalunya eren els mateixos. El romanticisme necessari per a ser nacionalista minva amb l'edat i el patriotisme es relativitza, també oscila. Estic lluny dels Espades, més a prop de V. Puig, ara bé, sé el què sóc i suposo us imagineu que votaria -tot i que sense massa aspavents- en un referèndum . Això pot decebre a uns i altres. Penseu però que aquest és un tema punyetero, irracional i intransferible, com la idea de transcendència. Per cert, encerta al adjudicar-me-la -tot i que tébiament- i que jo no tinc cap inconvenient a confirmar -religiosa, concretament-. A més, a molts fa morbo -odiosa expressió- topar amb un creient, un catòlic, a vegades gallito. I ho dic sabent que a partir d'ara passo a ser per a molts l'encarnació d'infinites tares i limitacions. Però d'això "d'actuar a fi de bé" i del meu tarannà idealista i senzill -de bufanúvols si voleu- segur que en bona part bé de l'educació religiosa. Jo era dels que m'ho creia, i m'ho crec, això del codi cristià. I no penseu que no m'ha donat problemes fins que vaig descobrir -de massa gran- que existia un codi del mal pel mal, el mal banal i que no es pot anar amb el lliri a la mà. Si ho saps no cal altre codi. No em fa res ensenyar les cartes -ni el plomero- l'otentote que vigila ho ha fet i per cert portava espadas -no li fan gaire gràcia els meus jocs de paraules ni potser tampoc que esbombi les seves cartes :)
Claredat
He insinuat que en ocasions temia ser poc intel.ligible. Vull pensar que en part és per voler abreviar coses que considero -erròneament- explícites. Ara bé, he, entendre això de l'OTE tampoc no es fàcil a la primera: "Com l'ex-seminarista que entén els homes perquè la pulsió humana l'empeny a no ser guardià de res ni a fer de la renúncia cap capellanesca bandera de superioritat"
Esponja
Encerta a dir que m'hagués parat a Gallecs a ajudar -és un dir, amb les meves manasses- i més si el grup era "bigarrat". Mai he tingut massa dificultats inquirint a desconeguts. El germà de la Tura em deia que era una esponja, ja que a la taula de la colla al Regino -era el bar institucional-sovint incorporava passavolants o personatges curiosos.
Influència
Molt ben intuït això de la possible influència, en el benentès que no tinc la repercusió numèrica de les bèsties grosses: són algunes d'elles les que em llegeixen i a qui podria dir que influeixo. No puc dir-ne la periodicitat, el que podria donar són molts detalls concluents. En una ocasió fins i tot una va fer un post en resposta a un meu -sense esmentar-lo, és clar-, a l'estil dels que fa el Sostres dedicats a Vila, on la gent es pregunta: a què treu nas? Penso si una de les bèsties no ha anat a Londres induïda per una crònica del meu viatge :) No pateixin les interfectes, no cantaré. A mi ja em va bé que escampin les coses meves. Per cert, per què no comenten enlloc? Orgull, mandra, deixadesa, per fútil, manca de nivell...? Seria capaç de donar-los un parell d'euros a cadascú. O més. (Deixeu-me fer la il.lusió que les suposicions del paràgraf són reals)
Santa ira
"Defuig sempre la picabaralla personal, i no li agraden les crítiques furibundes" Aii, aquí hauríem de parlar-ne. I no és culpa de l'espia haver-se format una imatge intueixo massa assossegada de mí, ja que de moment la rauxa la porto mantinguda, com diu la capçalera. "Res de picabaralles personalistes", això és exacte, però he de confessar-me passional i que a vegades em poseeix l'ira, sempre santa, davant sers o fets ignominiosos -o estupideses radicals-, i no amago la perversió de participar espiritualment amb el crític encoleritzat i argumentatiu que deixa en evidència infames i infàmies, perquè també penso que si algú et toca el crostó quan t'ho mereixes fins i tot és molt positiu. Crec que lo de blog contingut aviat ho esborraré i ja em frenareu: esborrar lo de bocamoll costarà més.
Humor
Seré franc, la cosa que m'ha arribat a l'ànima però és no poder excel.lir en l'humor. Em conformaré amb el qualificatiu d'encomiable, que no és poc, donat l'escàs nivell d'humor de la blogosfera-. Ara, una cosa és clara, tot i les moltes coincidències amb l'espia no ens fan riure ni gràcia les mateixes coses. Aprecio que m'en reconegui la voluntat. No vull se pas graciós, certament-, més aviat com Camba: Porque a mí se me ocurren muchas tonterías y cuanto tengo confianza con la gente, las digo. La cuestión es pasar el rato, yo no quiero callarme una tontería que pueda divertirnos a todos para echármelas de hombre serio y sesudo. Mi nombre es Camba y en el fondo soy un buen chico”.
Tot i que emprant l'humor és quasi segur que les intel.ligències "selectes" -i potser en general -no et prenguin seriosament. De manera paradoxalíssima però, el que tothom coneix més de molts creadors són algunes facècies i en realitat, en realitat, el que queda, excel.lint, és la gràcia i l'enginy: Cervantes, Pla, Shakespeare, Molière, etc. Que n'aprenguin els pedants.
Gràcies a l'espia per la benevolència i l'esforç que esmerça, a Evocacions i Noctas, els primers en fer-me confiança -i a tots els que em llegiu o ens llegim.
11 de gener del 2010
BICENTENARI DEL SUPERHEROI. I joc de collita. NO ALS JOCS D'HIVERN A BARCELONA - Comentari publicat al Sostres-
Aquesta notícia havia de ser penjada el dia 1 de Gener. Abans que us assabenteu per la premsa us ho comunico jo -ben mirat, què collons importarà a la premsa Balmes?!
HEM ENTRAT A L'ANY BALMES, L'ANY DEL CRITERI
El 2010 s'acompleixen 200 anys del naixement de Jaume Balmes i Urpiá, "lumbrera del pensament català i cristià", com diu la làpida de la seva casa natal, situada a una cantonada de la incomparable plaça de Vic. Si és possible, el 28 de Juliol, aquest modest blogaire hi farà una ofrena floral i penjarà un petit text.
N'anirè informant, perquè si hem d'esperar que en parlin als grans mitjans estem arreglats.
JEROGLÍFIC
Aquests nombres contenen xifrat el començament del títol d'una canço ( té dues paraules) (és en castellà i té a veure amb el moviment)
1 3 5 7 9
Potser no interessarà a ningú, però com que no estic profund deixo això per a qui interessi. No conec massa gent que faci jeroglífics, potser per no estar-hi habituats. Espero que us hi aficioneu. Jo en tinc una petita col.lecció de propis i he agafat aquest perquè és fàcil de plantejar, i potser de respondre -una vegada resolt segur-. La gràcia -o ràbia- és que quan llegeixes la solució penses: tan fàcil que era! Si algú ho sap i vol participar, en el premi -de moment virtual- no hi haurà divergències. Em sembla.
No als jocs d'hivern
Vull tenir l'honor de ser el primer català que explicita públicament la seva opinió en contra. Les raons són òbvies però si això va seriosament ja les donaré.
Còpia del comentari escrit a raig, i publicat a la Grossen Bestia
Nego la major. JOCS MAI MÉS!, La meva oposició als Jocs aquests són les mateixes per les que era escèptic al 92. I no anava errat: tots els problemes de Bcn vénen del 92. Posar Barcelona al mapa: als 25 anys també ho creia. Quina merda de país s'ha de ser que per sobreviure s'ha de convertir en pixador de turistes? No ho veieu que el turisme ho destrossa tot? Ensenyariu vosaltres al món el vostre raconet de paradís per a ser envaït? I mil raons més.
HEM ENTRAT A L'ANY BALMES, L'ANY DEL CRITERI
El 2010 s'acompleixen 200 anys del naixement de Jaume Balmes i Urpiá, "lumbrera del pensament català i cristià", com diu la làpida de la seva casa natal, situada a una cantonada de la incomparable plaça de Vic. Si és possible, el 28 de Juliol, aquest modest blogaire hi farà una ofrena floral i penjarà un petit text.
N'anirè informant, perquè si hem d'esperar que en parlin als grans mitjans estem arreglats.
JEROGLÍFIC
Aquests nombres contenen xifrat el començament del títol d'una canço ( té dues paraules) (és en castellà i té a veure amb el moviment)
1 3 5 7 9
Potser no interessarà a ningú, però com que no estic profund deixo això per a qui interessi. No conec massa gent que faci jeroglífics, potser per no estar-hi habituats. Espero que us hi aficioneu. Jo en tinc una petita col.lecció de propis i he agafat aquest perquè és fàcil de plantejar, i potser de respondre -una vegada resolt segur-. La gràcia -o ràbia- és que quan llegeixes la solució penses: tan fàcil que era! Si algú ho sap i vol participar, en el premi -de moment virtual- no hi haurà divergències. Em sembla.
No als jocs d'hivern
Vull tenir l'honor de ser el primer català que explicita públicament la seva opinió en contra. Les raons són òbvies però si això va seriosament ja les donaré.
Còpia del comentari escrit a raig, i publicat a la Grossen Bestia
Nego la major. JOCS MAI MÉS!, La meva oposició als Jocs aquests són les mateixes per les que era escèptic al 92. I no anava errat: tots els problemes de Bcn vénen del 92. Posar Barcelona al mapa: als 25 anys també ho creia. Quina merda de país s'ha de ser que per sobreviure s'ha de convertir en pixador de turistes? No ho veieu que el turisme ho destrossa tot? Ensenyariu vosaltres al món el vostre raconet de paradís per a ser envaït? I mil raons més.
7 de gener del 2010
Les dues opcions electorals. Parlant de bajanades
Esperant recuperar profunditat, avui parlaré de bestieses: política i polítics. I ho faig també perquè ens trobem davant una cruïlla.
Sostres proposava com a dues úniques opcions electorals Más i Montilla. Jo crec que davant les coses que han passat -i el temps que fa que passen!-, davant el cansament de tanta incompetència, silenci i corrupció; davant la desafecció i emprenyament que percebo arreu, si hi hagués coherència crec que el plantejament seria: Nebrera, Anglada, Carretero, abstenció -en blanc mai!- o els que ara hi han al Parlament. El més probable però és que no hi hagi més sorpreses de les previsibles. (parlo des de la lógica, no de preferències personals, que no les tinc per cap en concret i amb tots una mica com tot eclèctic)
Afegitó. L'Albert B. m'ha recordat la paraula clau que inspira el post: regeneració -política, la sociomoral és més utòpica-. I la pregunta concloent i que serà la que planarà a la comptessa electoral és si és possible la regeneració si es queden els mateixos.
En aquesta entrada dono permís al Jose que s'esplaï -si li plau- tot el que vulgui. La política ja és això: paraules. Lo altre és gestió amb seny, eclèctica.
Nota.- (Amb l'aportació del Brian i el comentari següent crec que la paradoxa del lingot s'ha aclarit. Com a mínim s'ha aclarit lo suficient. Els comentaris hi són oberts però.) Borreu això anterior. Després de diversos missatges la cosa no ha ha acabat
Sostres proposava com a dues úniques opcions electorals Más i Montilla. Jo crec que davant les coses que han passat -i el temps que fa que passen!-, davant el cansament de tanta incompetència, silenci i corrupció; davant la desafecció i emprenyament que percebo arreu, si hi hagués coherència crec que el plantejament seria: Nebrera, Anglada, Carretero, abstenció -en blanc mai!- o els que ara hi han al Parlament. El més probable però és que no hi hagi més sorpreses de les previsibles. (parlo des de la lógica, no de preferències personals, que no les tinc per cap en concret i amb tots una mica com tot eclèctic)
Afegitó. L'Albert B. m'ha recordat la paraula clau que inspira el post: regeneració -política, la sociomoral és més utòpica-. I la pregunta concloent i que serà la que planarà a la comptessa electoral és si és possible la regeneració si es queden els mateixos.
En aquesta entrada dono permís al Jose que s'esplaï -si li plau- tot el que vulgui. La política ja és això: paraules. Lo altre és gestió amb seny, eclèctica.
Nota.- (Amb l'aportació del Brian i el comentari següent crec que la paradoxa del lingot s'ha aclarit. Com a mínim s'ha aclarit lo suficient. Els comentaris hi són oberts però.) Borreu això anterior. Després de diversos missatges la cosa no ha ha acabat
30 de desembre del 2009
Com resoldríeu l'enigma del lingot? Afegitó a la saviesa
Tenim un lingot de 15 cms de llarg i 800 grams de pes. Podríem repartir-lo en tres parts iguals?
De la mateixa manera que sóc ludòfil resolutiu a vegades també invento alguna cosa. Ara se m'acut això, a veure si algú pot ajudar-m'ho a resoldre, a banda que ara estic poc escrividor.
Afegitó
El mateix dia que escribia lligant humor i saviesa vaig trobar aixó de Francisco Casavella: "La sabiduria és poseer un magnífico sentido del humor; siempre bajo la atenta vigilancia de una lucidez nada presuntuosa."
Per a Kiko Amat era nogensmenys: "...el único que podia darles un baño intelectual a los jerifaltes de la cultura. Y mi héroe."
De la mateixa manera que sóc ludòfil resolutiu a vegades també invento alguna cosa. Ara se m'acut això, a veure si algú pot ajudar-m'ho a resoldre, a banda que ara estic poc escrividor.
Afegitó
El mateix dia que escribia lligant humor i saviesa vaig trobar aixó de Francisco Casavella: "La sabiduria és poseer un magnífico sentido del humor; siempre bajo la atenta vigilancia de una lucidez nada presuntuosa."
Per a Kiko Amat era nogensmenys: "...el único que podia darles un baño intelectual a los jerifaltes de la cultura. Y mi héroe."
23 de desembre del 2009
Enigma: Com es tradueix Montilla al català i altres curioses casualitats i la meva nadala
ENIGMARI
Montilla és un monticle o muntanyeta, o sigui que LA TRADUCCIÓ DE MONTILLA ÉS PUJOL, o sigui que després de governar-nos un pujol n'ha vingut un altre -el primer és un pujol asoleiat, el segon no ho recordo-. Ho trobo fascinant. Ah, i visca, UQV.
- Donava per conclòs el post però no puc resistir esmentar altres curiositats. L'any Dalí, va ser l'any on de qui més es parlava era de Saddam, Aznar, Carod i al meu poble l'alcalde Monràs. Que els unia? el bigoti. Va ser l'any dels bigotis.
- El rei que va marcar el final de les llibertats catalanes; el primer polític lliure de l'estigma centralista -sobre el paper-; el futur monarca que possiblement es veurà immers o fins i tot resoldrà la qüestió de la sobirania catalana, el primer brot de protesta antifranquista -per part de l'Església, contra Acedo Clunga, governador civil de Barcelona; el primer moviment -extrapartits- fou el FLP -Frente de Liberación Popular-. Foren coneguts com els Felipes. Com tots els anteriors. Quin flipe! -perdò per l'acudit-.
- En el temps on Gorbachov i Clinton eren el centre de la política mundial aquí es parlava de Felipe, Aznar . Què unia els quatre? El Zodíac, eren Peixos. Per cert, com Pla, Montaigne, Espinàs i com jo -ah, vaig nèixer el mateix dia que l'Aznar-.
- Ara, per Casualitats extraordinàries aquestes entre Lincoln i Kennedy. Aquestes no les he descobert jo.
En fi, elucubracions divertides i coincidències curioses. O no?
POEMA DE NADAL
La nostra vanitat prou s’afigura
que està damunt del bé i del mal,
mes no hi val ganivet, ni ànima dura,
és més forta la nit de Nadal!.
Ai, si no fos aquesta nit tant clara!.
Seríem tros de carn i pensament
que no coneix d’on ve, ni on va, ni on para;
pell d’home arrossegada pel corrent!.
Però Nadal ens ha pintat el rostre
amb un vermell precís i decidit,
i ens dona un sentiment de llar, de sostre,
de terra, de nissaga i d’esperit.
I ens dona un punt d’humilitat de cendra
per estimar un racó dintre l’espai,
i desperta en el cor aquell blau tendre
que hem volgut escanyar i que no mor mai.
(...........................)
I si tot l’any la mesquinesa ens fibla,
i l’orgull de la nostra soledat,
almenys aquesta nit, fem el possible
per ser uns homes de bona voluntat.
J. M. de Sagarra
Amb aquest meravellós fragment, us desitjo el bon Nadal. Com que ja ens l'havíem desitjat en altres canals quedeu excusats de donar-me'l ara :) BON NADAL
20 de desembre del 2009
El fitxador. M'ha fitxat
Per si algú ho ignora, ha aparegut un blog on un especialista realitza les fitxa de diferents blogs. La d'aquest és just penjada i -noblesa obliga- en lloc de copiar-la us remeto a ca seva i conèixer també la seva plana. I no ho faig perquè em retrata en termes positius, sinó per l'estona que m'ha dedicat, que dedica a la tasca fitxeril, amb prosa lluïda i culte.No cal dir que és una tasca arriscada, pot errar interpretant les pistes i en la difícil objectivitat -li he detectat dos tics-.
Vaig dir, abans de ser fitxat, que la seva tasca era necessària al món dels blogs, món que marca alguna tendència i propicia debat directe i substanciós, no només sobre politiqueries tertulianes; amb la "incorrecció" que cal -a vegades més-. Reducte de la intel.ligència inquieta, per tant heterodoxa. Enorgullim-nos tots els que ens llegim i hi participem . El nivell del país ara és el que és.
Si la fitxa d'UQV serveix per ajudar a coneixer els dos "Criteris" i del que diu del meu hi ha un punt de realitat , podem dir que també ell participa en aquest fer "a fi de bé". El fet de fer les fitxes també implica compromís.
Publicaré algunes observacions a la fitxa. Bèstia de segona com sóc no gastaré -ni gastaria si fos grossa- la indiferència d'elles, no sé si "encetats" també per la crítica de l'espia a la rauxa dels esmentats. De moment però, deixant un moment la modèstia a favor de la veritat i referit a l'apartat influència, diré que més de dues vegades he vist que algunes bèsties grosses han emprat arguments o idees meves, després d'escriure-les jo, o he donat peu a altres. Que no pateixin, ni dic ni diré res, a mí ja em va bé que el que penso ho escampin. He de dir que tot i les crítiques i els defectes dels esmentats, l'espia és indubtable que els hi reconeix implícitament algunes qualitats, per això els llegim. La modèstia no és certament la principal virtud d'ells, i mai he vist que deixessin cap comentari enlloc, com fem tothom.
El comentari a la fitxa no serà llarg, ja que -parafrasejant el que va dir aquell escriptor a l'editor a l'hora de corregir l'obra del primer-: Qui sóc jo per a corregir l'obra d'un geni? -amb la ironia que cadascú li posi a geni-.
Continuaran cinc cèntims a la fitxa.
Vaig dir, abans de ser fitxat, que la seva tasca era necessària al món dels blogs, món que marca alguna tendència i propicia debat directe i substanciós, no només sobre politiqueries tertulianes; amb la "incorrecció" que cal -a vegades més-. Reducte de la intel.ligència inquieta, per tant heterodoxa. Enorgullim-nos tots els que ens llegim i hi participem . El nivell del país ara és el que és.
Si la fitxa d'UQV serveix per ajudar a coneixer els dos "Criteris" i del que diu del meu hi ha un punt de realitat , podem dir que també ell participa en aquest fer "a fi de bé". El fet de fer les fitxes també implica compromís.
Publicaré algunes observacions a la fitxa. Bèstia de segona com sóc no gastaré -ni gastaria si fos grossa- la indiferència d'elles, no sé si "encetats" també per la crítica de l'espia a la rauxa dels esmentats. De moment però, deixant un moment la modèstia a favor de la veritat i referit a l'apartat influència, diré que més de dues vegades he vist que algunes bèsties grosses han emprat arguments o idees meves, després d'escriure-les jo, o he donat peu a altres. Que no pateixin, ni dic ni diré res, a mí ja em va bé que el que penso ho escampin. He de dir que tot i les crítiques i els defectes dels esmentats, l'espia és indubtable que els hi reconeix implícitament algunes qualitats, per això els llegim. La modèstia no és certament la principal virtud d'ells, i mai he vist que deixessin cap comentari enlloc, com fem tothom.
El comentari a la fitxa no serà llarg, ja que -parafrasejant el que va dir aquell escriptor a l'editor a l'hora de corregir l'obra del primer-: Qui sóc jo per a corregir l'obra d'un geni? -amb la ironia que cadascú li posi a geni-.
Continuaran cinc cèntims a la fitxa.
15 de desembre del 2009
Montaigne i jo, dos tontos molt tontos
Després de l'agossarament en fer tesis potser és temps de modèstia i reconèixer la nostra beneiteria.
"No hi ha ànima per vulgar i mesquina en la que no llueixi alguna facultat particular..." Ho vaig llegir de Montaigne però jo ja ho pensava -qui no ha pensat "els clàssics em copien"?- A continuació -situació inversa- llistava "les coses vulgars que és vergonyos no conèixer". Abans de llegir-ho jo ja tenia feta una llista, que figura ampliada darrera la de Montaigne.
La llista d'incompetències d'en Montaigne -realment apabullany-
"Hame acontecido más de una vez no recordar la gestión que tres horas antes había yo dado o recibido, y olvidarme del sitio donde había escondido mi bolsa...mi espíritu es tardío y embotado; la nubecilla más ligera lo detiene...tampoco vana sutileza que no me embarace; en los juegos en que el espíritu toma parte: el ajedrez, las damas, la baraja y otros análogos, no se me alcanzan sino los rasgos más groseros. Mi comprensión es lenta y embrollada... pero lo que llega a penetrar lo dilucida bien y logra abrazar lo universal...gracias a los maestros. Ningun alma existe tan inepta e ignorante como la mía de muchas cosas vulgares que es vergonzoso desconocer. Enumeraré algunos ejemplos:
Yo nací y me crié en los campos; tengo entre manos los negocios...pues bien, no sé contar ni con fichas ni con la pluma; desconozco la mayor parte de nuestras monedas; ignoro la diferencia que existe entre las diversas semillas, así en la planta como en el granero; apenas distingo las coles de las lechugas de mi huerto; ni siquiera me son conocidos los nombres de los útiles más indispensables de la labranza...los más elementales principios de la agricultura, que hasta los niños saben; mayor todavía es la ignorancia en las artes mecánicas y en el tráfico, y en el conocimiento de las mercancías, diversidad y naturaleza de los frutos, vinos, carnes; no sé cuidar a un pájaro, ni medicinar a un caballo o a un perro...no hace todavía un mes que se me sorprendió ignorante de que la levadura sirviera para hacer el pan, y de qué cosa fuese fermentar el mosto.
En punto a música y canto, no pude dar un paso ni tampoco supe jamás tocar ningún instrumento. En la danza, en el juego de pelota, en la lucha, no he podido adquirir sino una muy ligera y común capacidad; en el nadar y en el esgrimir, en el voltear y en el saltar, mi habilidad es del todo nula. Mis manos son tan torpes que no aciertan a escribir como Dios manda, En la lectura no soy más aventajado: muy luego echo de ver la fatiga de los que me escuchan. En lo que a otros particulares toca, no sé cerrar a derechas una carta; ni supe nunca cortar la pluma, ni trinchar en la mesa, ni equipar un caballo, ni manejar un halcón, ni hablar a los perros, a los caballos y a las aves"
La llista d'incompetències d'un servidor
Si Montaigne -mig pagès, com Pla- desconeix tantes coses del camp, jo que "escric" manifesto avergonyit la meva ignorància -dilació- en tanta lectura de tants escriptors i filòsofs de renom. A peu em perdo per Barcelona, amb cotxe ni hi vaig; orientar-me per carretera i seguir els rètols m'és un repte. En retòrica i oratòrica limitació absoluta, envejo la gràcia i expressivitat de qualsevol netejadora o peixetera; quan explico acudits -serè- és més possible que hom rigui de mi que amb mi. La renda i les bases imponibles per a mi són imposibles, en general tota la paperassa. En qüestions de bricolatge la incapacitat supera la voluntat. Tinc memòria però oblido fàcilment noms i fesomies i sóc incapaç de recordar un vers d'una canço, musicòfil com sóc. Encara que ho intueixo no entenc un sofregit ni la picada. Fill de pagesos obtinc magríssims resultats amb les quatre hortalisses que planto a un racó del pati. Sé anglès però no els entenc quan parlen. L'autoservei de benzina em costa esforç, i tot i això és el màxim que puc aconseguir en un cotxe -no trobaria ni les bugies-; sóc incapaç de distingir-ne més de quatre models -tirant molt llarg- i el meu Megane el localitzo millor per l'antena esfilagarsada que pel "disseny", que confonc amb els altres monovolums. No sé fer anar un móbil i coses amb l'ordinador les justes. I altres limitacions que per descuit o vergonya no escric, algunes d'intel.lectuals coincidents amb les de Montaigne. Podria afegir que no faig escarafalls al landisme i recordo que a casa em van dir cursi, al retrobar-me amb aquestes cançons.
Pel què explica, Montaigne sembla més tonto que tots nosaltres, i publicava!. Sembla doncs que saber què és i on rau l'estupidesa pot ser tan esmunyadís com saber què és la saviesa -o la veritat-. Cadascú té les seves "especialitats" en el camp de la tonteria i també en el de les habilitats. "Només" es tracta de dilucidar el valor de cadascuna.
"No hi ha ànima per vulgar i mesquina en la que no llueixi alguna facultat particular..." Ho vaig llegir de Montaigne però jo ja ho pensava -qui no ha pensat "els clàssics em copien"?- A continuació -situació inversa- llistava "les coses vulgars que és vergonyos no conèixer". Abans de llegir-ho jo ja tenia feta una llista, que figura ampliada darrera la de Montaigne.
La llista d'incompetències d'en Montaigne -realment apabullany-
"Hame acontecido más de una vez no recordar la gestión que tres horas antes había yo dado o recibido, y olvidarme del sitio donde había escondido mi bolsa...mi espíritu es tardío y embotado; la nubecilla más ligera lo detiene...tampoco vana sutileza que no me embarace; en los juegos en que el espíritu toma parte: el ajedrez, las damas, la baraja y otros análogos, no se me alcanzan sino los rasgos más groseros. Mi comprensión es lenta y embrollada... pero lo que llega a penetrar lo dilucida bien y logra abrazar lo universal...gracias a los maestros. Ningun alma existe tan inepta e ignorante como la mía de muchas cosas vulgares que es vergonzoso desconocer. Enumeraré algunos ejemplos:
Yo nací y me crié en los campos; tengo entre manos los negocios...pues bien, no sé contar ni con fichas ni con la pluma; desconozco la mayor parte de nuestras monedas; ignoro la diferencia que existe entre las diversas semillas, así en la planta como en el granero; apenas distingo las coles de las lechugas de mi huerto; ni siquiera me son conocidos los nombres de los útiles más indispensables de la labranza...los más elementales principios de la agricultura, que hasta los niños saben; mayor todavía es la ignorancia en las artes mecánicas y en el tráfico, y en el conocimiento de las mercancías, diversidad y naturaleza de los frutos, vinos, carnes; no sé cuidar a un pájaro, ni medicinar a un caballo o a un perro...no hace todavía un mes que se me sorprendió ignorante de que la levadura sirviera para hacer el pan, y de qué cosa fuese fermentar el mosto.
En punto a música y canto, no pude dar un paso ni tampoco supe jamás tocar ningún instrumento. En la danza, en el juego de pelota, en la lucha, no he podido adquirir sino una muy ligera y común capacidad; en el nadar y en el esgrimir, en el voltear y en el saltar, mi habilidad es del todo nula. Mis manos son tan torpes que no aciertan a escribir como Dios manda, En la lectura no soy más aventajado: muy luego echo de ver la fatiga de los que me escuchan. En lo que a otros particulares toca, no sé cerrar a derechas una carta; ni supe nunca cortar la pluma, ni trinchar en la mesa, ni equipar un caballo, ni manejar un halcón, ni hablar a los perros, a los caballos y a las aves"
La llista d'incompetències d'un servidor
Si Montaigne -mig pagès, com Pla- desconeix tantes coses del camp, jo que "escric" manifesto avergonyit la meva ignorància -dilació- en tanta lectura de tants escriptors i filòsofs de renom. A peu em perdo per Barcelona, amb cotxe ni hi vaig; orientar-me per carretera i seguir els rètols m'és un repte. En retòrica i oratòrica limitació absoluta, envejo la gràcia i expressivitat de qualsevol netejadora o peixetera; quan explico acudits -serè- és més possible que hom rigui de mi que amb mi. La renda i les bases imponibles per a mi són imposibles, en general tota la paperassa. En qüestions de bricolatge la incapacitat supera la voluntat. Tinc memòria però oblido fàcilment noms i fesomies i sóc incapaç de recordar un vers d'una canço, musicòfil com sóc. Encara que ho intueixo no entenc un sofregit ni la picada. Fill de pagesos obtinc magríssims resultats amb les quatre hortalisses que planto a un racó del pati. Sé anglès però no els entenc quan parlen. L'autoservei de benzina em costa esforç, i tot i això és el màxim que puc aconseguir en un cotxe -no trobaria ni les bugies-; sóc incapaç de distingir-ne més de quatre models -tirant molt llarg- i el meu Megane el localitzo millor per l'antena esfilagarsada que pel "disseny", que confonc amb els altres monovolums. No sé fer anar un móbil i coses amb l'ordinador les justes. I altres limitacions que per descuit o vergonya no escric, algunes d'intel.lectuals coincidents amb les de Montaigne. Podria afegir que no faig escarafalls al landisme i recordo que a casa em van dir cursi, al retrobar-me amb aquestes cançons.
Pel què explica, Montaigne sembla més tonto que tots nosaltres, i publicava!. Sembla doncs que saber què és i on rau l'estupidesa pot ser tan esmunyadís com saber què és la saviesa -o la veritat-. Cadascú té les seves "especialitats" en el camp de la tonteria i també en el de les habilitats. "Només" es tracta de dilucidar el valor de cadascuna.
13 de desembre del 2009
Curioses Casualitats sobre "herois" i altres
(Les tres tesis són els següents posts. Millor començar per elles)
M'ha anat bé aquestes dues nits a l'Empordà, després de "l'esgotament" de tanta tesi, i a sobre per l'hora intempestiva que la vaig "passar a net".
Com a afegitó
Exactament 24 hores després d'escriure-ho, a Can Massa abans de dormir llegeixo al llibre de Dalí que comprarem a Púbol una cosa que seria una resposta a la qüestió que tancava el meu autocomentari sobre els qui dubten de la nostra identitat. És la llegenda que hi ha al peu del monument Pujolsià de Figueres: El pensament català rebrota sempre i sobreviu els seus il.lusos enterradors. El llibre es clou amb unes paraules de Dalí per a inscriure sobre les relíquies dels argonautes: Prohibida la entrada a tots aquells que no siguin herois.
48 hores després. Portava el Quadern gris ja que la meva dona el volia començar. L'obro i em surt -ho creieu o no- la plana i el paràgraf, l'únic del llbre on Pla parla de Balmes, d'entre les 800 planes. Talment com si algú m'hagués empès a obrir-lo per allà.
Guinys i enginys de la Providència? com dient: Alles gut, xaval.
M'ha anat bé aquestes dues nits a l'Empordà, després de "l'esgotament" de tanta tesi, i a sobre per l'hora intempestiva que la vaig "passar a net".
Com a afegitó
Exactament 24 hores després d'escriure-ho, a Can Massa abans de dormir llegeixo al llibre de Dalí que comprarem a Púbol una cosa que seria una resposta a la qüestió que tancava el meu autocomentari sobre els qui dubten de la nostra identitat. És la llegenda que hi ha al peu del monument Pujolsià de Figueres: El pensament català rebrota sempre i sobreviu els seus il.lusos enterradors. El llibre es clou amb unes paraules de Dalí per a inscriure sobre les relíquies dels argonautes: Prohibida la entrada a tots aquells que no siguin herois.
48 hores després. Portava el Quadern gris ja que la meva dona el volia començar. L'obro i em surt -ho creieu o no- la plana i el paràgraf, l'únic del llbre on Pla parla de Balmes, d'entre les 800 planes. Talment com si algú m'hagués empès a obrir-lo per allà.
Guinys i enginys de la Providència? com dient: Alles gut, xaval.
5 de desembre del 2009
EL SUPERHEROI DELS CATALANS I ALTRES HEROIS. El model ideal de saviesa és el català?
Nota.- Els apressats, desconfiats, i lectors de matèries més lleugeres, llegeixin almenys la lletra en negreta.
Aparteu les criatures! -guardeu-les- i pareu atenció. Això és més seriós, el més seriós, ambiciós -o el que sigui- que he escrit aquí -pretensió que porta el risc de despertar patètica risibilitat-.
Aparteu les criatures! -guardeu-les- i pareu atenció. Això és més seriós, el més seriós, ambiciós -o el que sigui- que he escrit aquí -pretensió que porta el risc de despertar patètica risibilitat-.
Partint del llibre El Balmes de Josep Pla, de Mn Ramon Pou i Rius -finura i intuició- vull explicar per què l'heroi de Pla fou Balmes. Espero que us sorprengui com a mi.
Com a balmesià i planià m'ha omplert de satisfacció llegir Mn. Pou. M'aferrat en la convicció que són màxima expressió de la intel.ligència, si més no la catalana, poc aimant d'embolicar-se en massa profunditats però la més profitosa i útil a l'home. Pou afirma que això és un tret del caràcter català -algú s'ha donat que Balmes vol dir cavitats poc profundes?
Balmes, l'alter ego de Josep Pla
"Balmes fou per a Pla una consciència submergida, que avala la seva manera de ser... s'hi identifica en allò que és la seva passió: escriure, publicar, defensar l'ordre, ser realista, tocar de peus a terra,...l'economia sanejada. La moderació balmesiana té captivat, fascinat l'esperit de Pla." Tota la moderació en l'ordre social li ve de Balmes, diu Pou.
Comencem reconeixent que Pla va obviar els primers escrits apologètics de Balmes -segur que per la seva manifesta incapacitat, fins ben gran, per a la metafísica-. Deia també que el trobava massa barroc en ocasions -Pou ens fa veure que òbviament Balmes era fill del seu temps-. Sovint sembla que el rebaixi a la categoria d'artífex de la filosofia del sentit comú -en el sentit del common sense anglès però, diferent del horse sense- Afirma que Balmes no va crear cap sistema filosòfic i que feia poca filosofia. Pla no tingué en compte que va morir massa jove per a crear escola.
El "capteniment conservador d'amdós" però no és ben bé igual. Pla, diu Pou, en té prou amb professar l'ordre revolucionari i Balmes "vol acció, un fer implicat i replicat; complicar-se en el corrent humà, sovint a contracorrent". Extrec de Micronet: "...criticaba con dureza los modos en que Espartero se hizo con el poder e instituyó un régimen liberal-progresista. En el año 1841 marchó a Madrid, persuadido de que su presencia en la capital era la única forma de defender el sistema moderado contra el partido progresista en el poder". O sigui, com que Vic li quedava petit, el capellanet agafa i s'en va a Madrid a canviar el país! Sensacional. I la seva proposta dinàstica, sens dubte, hagués evitat tots els trasbalsos posteriors que ha patit la història d'Espanya.
En parla Pla
"...no deixa de ser curiós constatar que en un país que tendeix a formular idees en general ininteligibles i gravita en l'afany d'aquesta fraseologia ideològica, hagi produït una filosofia pobríssima...Si agafeu el millor llibre de de filosofia que ha produït aquest país, El Criteri, afirmació probablement indefectible, us trobareu amb el llibre de menys filosofia del continent...Això està bé, i és l'explicació del seu èxit entre nosaltres...(XLIII-702-73)
Pla escrigué sobre la perfecta síntesi en Balmes de l'home pensador i el pràctic: "la dosificació d'aquests dos sentits constitueix el tipus huma més complet del país" "...Balmes és encara bastant viu; que pot ser de gran utilitat i profit. Frigorificar Balmes serà una mica difícil" Per a vergonya del país la predicció de Pla no és massa exacta.
Del Balmes polític
Si com a pensador el valoraba, com a polític arribà a dir: "és l'encarnació màxima, el legislador perenne de la posició catalana més profunda i més contrastada per les circumstàncies...la quinta essència del conservadurisme liberal, és a dir la flor de la vida moderna en el que té de més estrictament ètica i civilitzada"..."Balmes fou un moderat típic, inteligentíssim, d'una sagacitat impressionant. No em sembla que el segle vint hagi donat, en la política, un altre home de la seva objectivitat, d'elevació, i de més viva sensibilitat per les coses públiques" (XXXIII-161-162)
I reblant el clau: "És el català del segle passat que manejà més idees i tingué una més vasta curiositat intel.lectual" (XXXIII-157)
Conclusions
Mossèn Modest Prats va dir a Pou que Pla -ratllava els 83- estava preocupat per la transcendència de l'home i que llegia Michele Federico Sciacca. Dada que coincideix amb un dels ultimíssims escrits: " En aquesta península, tan pobra en filosofia -Catalunya encara més-, el professor de Gènova, parlant i escrivint, em descobrí un món nou -això no vol dir que no tingui un gran respecte per Jaume Balmes...-Materialista i cientifista com vaig ser en la joventud, ja tard en la vida, el professor Sciacca em descobrí un altre món. Aquelles hores de Gènova han estat per a mi inolvidables".(XLIV-562). Per quins set sous hi fa sortir Balmes al costat de Sciacca en una qüestió que tant el preocupava en aquelles darreries de la seva vida? Pla fa aparèixer Balmes des del Quadern Gris, volum primer de les seves obres fins els "Darrers escrits" volum últim-. Pla va viure sempre al costat de Balmes. "
"La moderació de Balmes és el constant punt de referència de Pla. És que en definitiva, l'ombra de Balmes planava sempre sobre Pla". Amb aquestes paraules clou Mn. Pou el seu treball.
"Pot existir un doctrinarisme dretà tan irreal i pertorbador com un racionalisme d'esquerra. Balmes està fora d'aquests engranatges" Com jo. I com això, altres intuicions confirmades en el treball de Mn.Pou, m'han omplert d'un goig especial; d'orgull pel nom del modest blog i de la responsabilitat que aquest modest Criteri sigui el primer del món. Vull dir de la Xarxa:)
Moltes més coses trobareu al llibre esmentat, que el podeu encarregar a la xarxa de biblioteques.
SEGONA PART
Altres superherois
"Amb Maspons va nostra raça, amb ell Nosaltres Sols"
Donava per conclòs això, quan he vist -Casualitat- a l'index de conferències anuals a Vic sobre Balmes un nom: Francesc Maspons i Anglasell!
Els escrits del vallesà no estan massa disponibles- i els seus llibres sobretot són de lleis-, però el dia que vaig llegir-lo per primera vegada de seguida vaig considerar que em trobava davant d'una intel.ligència excepcional preclara i de criteri justíssim, com poquíssims. I de nou la Casualitat: poc després em va caure un exemplar de Nosaltres Sols -1932- que em confirmà -sorprès- l'excepcional apreciació que jo tenia de Maspons i Anglasell. Jo no era el primer. Poques vegades he llegit lloa tan abrandada. Per tot això -i així el divulgo- incloc el biguesenc a la llista.
Heus ací l'home
(selecció d'estrofes)
Canto l'Home del dret. Seny clar. Cor recte
Més que la força fort!
Ja en Clarís ombra roja del martiri
allà Dalt ignorava el repós, amb els tràgics herois
que alliberar volgueren llars i ares
President Clarís, èpic Canonge
Ara ell confia, ja es reposa
i s'ha eixugat el plor
car veu que Catalunya ja té l'Home
que és el seu dret fet hom;
i aquest home (escolteu-lo jovenalla,
puny aspre i bes de flor!
Escolteu-lo i canteu-lo com el "pean" dels indòmits estols)
Aquest home d'acer, tot crua i nua
Raó: Es En Maspons i Anglasell: Cavaller del dret dels Pobles,
sense fums de Quixot!
A ell, llaor! Amb ell va nostra Raça,
Amb ell Nosaltres Sols.
autor: FILIAL
Encara un altre: Joan Lluis Vives
Pensava en la meva relativa erudició i -efectivament- encabat d'escriure això descobreixo un altre monstre: Lluis Vives. No és moment d'explaiar-m'hi i diré només dues coses: es acceptat arreu que fou el pare de la psicologia moderna. Cito San Baldomero Ucar: "La filosofía es, según Vives, una ciencia universal a la que nada se escapa y que engendra todo tipo de saber, pero un saber eminentemente práctico..." reivindica Aristòtil a qui distingeix de "el modo de escribir de ciertos filósofos que confunden profundidad con vaciedad". Pla, Balmes amb Vives: la tríada del sentit comú i el seny!
Savis i savieses hi hauran, jo -català cap i la fi- considero que aquest pensament de tots ells planer però elevat, altruïsta, positiu i sensat és el més...assenyat.
A qui accepti la gran vàlua dels esmentats i tenint en compte les coincidències en el seu patró de pensament li proposo que reflexioni. Ens diuen cap a on hem d'anar -ara que anem perduts-? És clar d'on venim? Per què s'els arracona doncs? Quins patrons queden o hi han que siguin més raonables? Potser ens emboliquem però intueixo un camí.
I sembla que tot lligui
Partint de Balmes-Pla he anat a parar a la formulació del meu canon-balanç de saviesa, on afegeixo Graciàn, amb aquest silogisme: Mn. Pou fa marxar de costat Pla i Balmes; el prologuista Garralda diu -confirmant-m'ho- que des de Gracian ningú com Balmes. Fent el silogisme: Si Gracian és a Balmes lo que Balmes és a Pla, Pla val com Gracián. Matemàtic, tots units i coincidents en la defensa de la inteligència al servei de la utilitat a l'home -no sé si té massa a veure amb la doctrina "utilitarista"- i la seva dignitat. Encàrrec per a estudiosos: que interessant seria saber què pensaven Pla i Balmes de Gracian o de Vives. O Pla d'en Maspons -aquests coincidiren com a mínim en la signatura d'un manifest al costat de la floreta del país-.
Sembla que tot lliga i quadra; que potser ens hem acostat una mica més a la veritat, si més no al camí que hi porta, -camí i veritat aquí esbossats amb trina veu uníssona-. Per força la veritat ha de ser una i lluminosa. Enlluerna tant que no la veiem?
Aquí acaben de moment les meves tesis si no valuoses valentes.
Trailer- Després de l'agosarament en fer tesis "transcendents" potser és temps de modèstia i reconèixer la nostra ruquesa, amb el següent post : Montaigne i jo -dos tontos molt tontos- (el primer títol que s'em va ocòrrer)
Nota per a mi. He de buscar al disket una entrada del meu "llibre", per a refrescar la memòria sobre el "sistema filòsofic" que vaig decidir desemvolupar -un foli, no ens pensem-.
30 de novembre del 2009
PATOLOGIES DEL CARÀCTER CATALÀ
"Els catalans estan malalts" Aznar. Passo a net uns antics pensaments, des dels meus escasos coneixements de psicología, tractant les patologies més exteses.
Neuròtics
Estem carregats de manies, sentit del ridícul i obsessions. No en debades aquí és on es valora més que enlloc del món el neuròtic Allen i les seves neuròtiques -i cada vegada pitjors- pel.lícules.
Síndrome d'Estocolm
Envers Espanya. O França!
Masoquistes
No sóc jo qui s'ha inventat això del'autoodi: odi a la pròpia tradició és masoquisme. Així mateix ho és el destruir el nostre paisatge natural i urbà. I a la guerra -i tantes vegades- cremar o girar el cap davant la destrucció de quasi totes les esglésies, patrimoni artístic i els arxius parroquials on es guardava la pròpia història. En èpoques s'ha lligat el Barça perdedor amb el masoquisme català. No podria afirmar que el tret del victimisme que ens adjudiquen aniria per aquí, però l'apunto.
Paranoics
Qualificatiu que ens adjudiquen sobretot els forasters. Quant hi ha de "hambre y de ganas de comer" ho deixo al criteri de cadascú.
Alienats
Possessió per altres identitats i entitats -o llengües-.
Duals (no recordo el nom clínic)
Passem de la de ser catalans al pessimisme. Tenim moments de seny -a vegades excessiu- i moments en que som víctimes d'una rauxa tal que sovint ens colapsa el pensament. Som de l'egoïsme més atroç i a l'hora capaços d'empreses col.lectives ciutadanes, tot i que això s'està perdent.
Autistes
Els poetes de la resistència en deien mesells. El català rep totes les malvestats, les de fora i les inflingides pels que manen -i remenen- a Catalunya mateix, amb absoluta insensibilitat, sense reacció aparent. El català -en qüestions materials o no- va a la seva, com els autistes amb les seves coses.
Depressius
És habitual el pessimisme i la depressió que comporta la frustració no poder exercir plenament de catalans i de ser ignorats al món. Pessimisme culé que malgrat tot es manté.
Complex d'inferioritat
Davant les cultures grans -o grosses- el català s'acostuma a sentir insignificant, inferior. Ho denota el servilisme que representa tenir reserves a emprar el català, fins i tot de moltes persones que s'emboliquen en la bandera.
Cretinisme
Ensarronats contínuament. Aquesta patologia és universal, cadascú en tenim el nostre grau -i matèria-. L'atenuant és que és sovint és induïda.
Megalomania
És un component que ens identifica bastant. Hi haurà més exemples però pensem en Monturiol, Verdaguer, Gaudí, Dalí, el mateix Balmes, un capellanet que va sortir de Vic cap a Madrid "per a influir a la marxa del país", el Sostres mateix o en Pujols dient que el català ho tindria tot pagat. No hi ha delirants més lúcids que els catalans, sostinc.
Catofòbics
Aquí me la jugo, vinga, i és que identifica bastant la Catalunya d'avui. Dels Segadors que tenien el Sant Crist com a capità hem passat a encapçalar la crítica fins i tot l'aversió a tot allò catòlic, especialment pel què fa a la jerarquia. Fins i tot per part de moltíssims catòlics declarats! Un fonamentalista diria que això no és patologia sinó possessió pel Mal.
Veig que si encetés el capítol de fòbies donaria per molt, hi som propensos: l'altra antonomàsica és la PPfòbia.
Egocentristes
No sé si és patologia però quasi. Enlloc, en qualsevol grup de persones amb les mateixes idees i objectius es produeix tal desunió i afloren tants personalismes, fruit de l'egolatria. L'individualisme de la pairalia. Aventuro -veient el panorama- si no hi ha una perillosa deriva cap la cleptomania.
Satiriasis
7 vegades més putes que a Anglaterra; enlloc es permet el porno en obert o les copul.les al carrer, ni hi ha cap Bagdad més.
Esquizofrènics
Creix l'independentisme que a l'hora però abjura de la tradició que també ens identifica -qualificant-ho de nacionalisme de campanar i espardenya-.
I allò més concloent: esquizofrènia és viure amb dues identitats.
Ensenyament positiu: conèixer-nos
Una persona observadora amb més coneixements suposo en podria fer un llibre i afegir dolències. Aquí pot fer-ho, això si més no és un punt de partida. Una qüestio paral.lela seria saber com afecten aquestes patologies als catalans d'adopció.
Hem d'assumir la nostre condició de poble heterodox i sublimar els nostres trets patològics -aquest mateix escrit en seria una prova?:)- tot controlant els destructius. Potser així fruitaria el talent i més genis prototípics, com els esmentats abans, i no maldaríem per ser el què no som, cosa que ens perjudica. Pensem que el revers de la moneda és Suïssa -prototip del país equilibrat- i que la seva màxima fita és haver inventat el rellotge de cucut.
Penso si Balmes no ha estat el paradigme de català -i humà- absolutament "normal" i equilibrat. Però ser molt -tant- "normal" tampoc no és normal. Segur que no debia ser-ho. D'altra banda hi ha la qüestió que si a una persona heterodoxa o que va contra corrent se la pot considerar normal. Tinguem en compte una obvietat: les grans coses més aviat són pròpies de persones "poc normals".
Notes. L'autor pot o no pot identificar-se amb les patologies.
Seguirà aviat una tercera i última tesi, més seriosa.
Neuròtics
Estem carregats de manies, sentit del ridícul i obsessions. No en debades aquí és on es valora més que enlloc del món el neuròtic Allen i les seves neuròtiques -i cada vegada pitjors- pel.lícules.
Síndrome d'Estocolm
Envers Espanya. O França!
Masoquistes
No sóc jo qui s'ha inventat això del'autoodi: odi a la pròpia tradició és masoquisme. Així mateix ho és el destruir el nostre paisatge natural i urbà. I a la guerra -i tantes vegades- cremar o girar el cap davant la destrucció de quasi totes les esglésies, patrimoni artístic i els arxius parroquials on es guardava la pròpia història. En èpoques s'ha lligat el Barça perdedor amb el masoquisme català. No podria afirmar que el tret del victimisme que ens adjudiquen aniria per aquí, però l'apunto.
Paranoics
Qualificatiu que ens adjudiquen sobretot els forasters. Quant hi ha de "hambre y de ganas de comer" ho deixo al criteri de cadascú.
Alienats
Possessió per altres identitats i entitats -o llengües-.
Duals (no recordo el nom clínic)
Passem de la de ser catalans al pessimisme. Tenim moments de seny -a vegades excessiu- i moments en que som víctimes d'una rauxa tal que sovint ens colapsa el pensament. Som de l'egoïsme més atroç i a l'hora capaços d'empreses col.lectives ciutadanes, tot i que això s'està perdent.
Autistes
Els poetes de la resistència en deien mesells. El català rep totes les malvestats, les de fora i les inflingides pels que manen -i remenen- a Catalunya mateix, amb absoluta insensibilitat, sense reacció aparent. El català -en qüestions materials o no- va a la seva, com els autistes amb les seves coses.
Depressius
És habitual el pessimisme i la depressió que comporta la frustració no poder exercir plenament de catalans i de ser ignorats al món. Pessimisme culé que malgrat tot es manté.
Complex d'inferioritat
Davant les cultures grans -o grosses- el català s'acostuma a sentir insignificant, inferior. Ho denota el servilisme que representa tenir reserves a emprar el català, fins i tot de moltes persones que s'emboliquen en la bandera.
Cretinisme
Ensarronats contínuament. Aquesta patologia és universal, cadascú en tenim el nostre grau -i matèria-. L'atenuant és que és sovint és induïda.
Megalomania
És un component que ens identifica bastant. Hi haurà més exemples però pensem en Monturiol, Verdaguer, Gaudí, Dalí, el mateix Balmes, un capellanet que va sortir de Vic cap a Madrid "per a influir a la marxa del país", el Sostres mateix o en Pujols dient que el català ho tindria tot pagat. No hi ha delirants més lúcids que els catalans, sostinc.
Catofòbics
Aquí me la jugo, vinga, i és que identifica bastant la Catalunya d'avui. Dels Segadors que tenien el Sant Crist com a capità hem passat a encapçalar la crítica fins i tot l'aversió a tot allò catòlic, especialment pel què fa a la jerarquia. Fins i tot per part de moltíssims catòlics declarats! Un fonamentalista diria que això no és patologia sinó possessió pel Mal.
Veig que si encetés el capítol de fòbies donaria per molt, hi som propensos: l'altra antonomàsica és la PPfòbia.
Egocentristes
No sé si és patologia però quasi. Enlloc, en qualsevol grup de persones amb les mateixes idees i objectius es produeix tal desunió i afloren tants personalismes, fruit de l'egolatria. L'individualisme de la pairalia. Aventuro -veient el panorama- si no hi ha una perillosa deriva cap la cleptomania.
Satiriasis
7 vegades més putes que a Anglaterra; enlloc es permet el porno en obert o les copul.les al carrer, ni hi ha cap Bagdad més.
Esquizofrènics
Creix l'independentisme que a l'hora però abjura de la tradició que també ens identifica -qualificant-ho de nacionalisme de campanar i espardenya-.
I allò més concloent: esquizofrènia és viure amb dues identitats.
Ensenyament positiu: conèixer-nos
Una persona observadora amb més coneixements suposo en podria fer un llibre i afegir dolències. Aquí pot fer-ho, això si més no és un punt de partida. Una qüestio paral.lela seria saber com afecten aquestes patologies als catalans d'adopció.
Hem d'assumir la nostre condició de poble heterodox i sublimar els nostres trets patològics -aquest mateix escrit en seria una prova?:)- tot controlant els destructius. Potser així fruitaria el talent i més genis prototípics, com els esmentats abans, i no maldaríem per ser el què no som, cosa que ens perjudica. Pensem que el revers de la moneda és Suïssa -prototip del país equilibrat- i que la seva màxima fita és haver inventat el rellotge de cucut.
Penso si Balmes no ha estat el paradigme de català -i humà- absolutament "normal" i equilibrat. Però ser molt -tant- "normal" tampoc no és normal. Segur que no debia ser-ho. D'altra banda hi ha la qüestió que si a una persona heterodoxa o que va contra corrent se la pot considerar normal. Tinguem en compte una obvietat: les grans coses més aviat són pròpies de persones "poc normals".
Notes. L'autor pot o no pot identificar-se amb les patologies.
Seguirà aviat una tercera i última tesi, més seriosa.
27 de novembre del 2009
Dues coses sensacionals -dues i mitja-
(Hi ha un afegitó de Ull de Poll i Enric Vila )
1- Parlava a la tesi del post anterior -això és la post-tesi- de la superioritat dels castellans en qüestions administratives i legals, i vet-ho aquí. Què passa realment amb l'Estatut? Doncs que els polítics catalans -ajudats per Zapatero, això sí- s'han fet el milhomes i han obviat els aspectes legals i constitucionals i el PP ha fet el que era previsible. He sentit el Rajoy: No hi ha res per sobre la llei. Amb una tremenda ingenuïtat pretenen que prevalgui el concepte -que te cadascú- del què és just per damunt la llei!
Si no agrada un reglament es canvia o s'han fa un de propi. Al PP potser no l'assisteix la raó però sí el dret. I això rai. Si com és previssible, el TC dicta inconstitucionalitat el PP ens retreurà que apart el dret procedimental també l'assistia la raó. Ja deia jo que la meva tesi era útil. Si m'haguessin llegit haurien fet millor les coses.
2- Proposava que un possible origen de la nostra rauxa i del nostre parlar de carreter -en el meu cas segur- en el nostre antic tracte amb el bestiar. Qui és el català més arrauxat del món polític nacionalista? Qui suposen molts que tirarà del carro de l'independentisme? Un "Carretero".
Hom li considerarà aquestes circumstàncies com un aval de lideratge providencial?
2'5- Acabat d'escriure això penso que podria sancionar allò que deia del caràcter individualista del català però que en ocasions excepcionals és capaç d'unir-se com cap. Ara en tenim una mostra amb l'editorial col.lectiva i excepcional, davant una ocasió excepcional -el mig punt algú sabrà per què el poso-.
Si ho fa el Màgic Andreu ho puc fer jo, i avui em penjo medalles per la part del assaig que -com al rugby- ha estat "convertit".
Afegitó
L'Enric Vila i L'ull de poll m'aporten més trets pagesos: "Els anglesos són els meus: tenen el nostre sentit de l'economia, el nostre individualisme, el nostre gust per la llibertat, i el nostre ideal de la caseta i l'hortet." Enric Vila.
"Potser caldria una menció al pessimisme del pagès, que mai les coses van bé del tot que forma part també del caràcter català i que veiem en tants exemples a diàri." Ull de Poll. Gràcies.
1- Parlava a la tesi del post anterior -això és la post-tesi- de la superioritat dels castellans en qüestions administratives i legals, i vet-ho aquí. Què passa realment amb l'Estatut? Doncs que els polítics catalans -ajudats per Zapatero, això sí- s'han fet el milhomes i han obviat els aspectes legals i constitucionals i el PP ha fet el que era previsible. He sentit el Rajoy: No hi ha res per sobre la llei. Amb una tremenda ingenuïtat pretenen que prevalgui el concepte -que te cadascú- del què és just per damunt la llei!
Si no agrada un reglament es canvia o s'han fa un de propi. Al PP potser no l'assisteix la raó però sí el dret. I això rai. Si com és previssible, el TC dicta inconstitucionalitat el PP ens retreurà que apart el dret procedimental també l'assistia la raó. Ja deia jo que la meva tesi era útil. Si m'haguessin llegit haurien fet millor les coses.
2- Proposava que un possible origen de la nostra rauxa i del nostre parlar de carreter -en el meu cas segur- en el nostre antic tracte amb el bestiar. Qui és el català més arrauxat del món polític nacionalista? Qui suposen molts que tirarà del carro de l'independentisme? Un "Carretero".
Hom li considerarà aquestes circumstàncies com un aval de lideratge providencial?
2'5- Acabat d'escriure això penso que podria sancionar allò que deia del caràcter individualista del català però que en ocasions excepcionals és capaç d'unir-se com cap. Ara en tenim una mostra amb l'editorial col.lectiva i excepcional, davant una ocasió excepcional -el mig punt algú sabrà per què el poso-.
Si ho fa el Màgic Andreu ho puc fer jo, i avui em penjo medalles per la part del assaig que -com al rugby- ha estat "convertit".
Afegitó
L'Enric Vila i L'ull de poll m'aporten més trets pagesos: "Els anglesos són els meus: tenen el nostre sentit de l'economia, el nostre individualisme, el nostre gust per la llibertat, i el nostre ideal de la caseta i l'hortet." Enric Vila.
"Potser caldria una menció al pessimisme del pagès, que mai les coses van bé del tot que forma part també del caràcter català i que veiem en tants exemples a diàri." Ull de Poll. Gràcies.
23 de novembre del 2009
EL CATALÀ ÉS PAGÈS. Tesi
Enceto ja les 3 Teories o axiomes inèdits sobre el caràcter català. Aquest és el sociològic pretenciós, queda l'humorós i el seriós.
Potser defraudaré les expectatives d'algú -U.Q.V.- sobre "les meves claus intel.lectuals", amb aquestes entregues. Les destacava només per tractar-se de qüestions no abordades i haver-ne fet un petit treball. Les capacitats i limitacions veritables estan en el "meu llibre", que vaig confegint, i que essencialment no té res a veure amb les temàtiques que toco al blog.
Al parlar del caràcter camperol dels austríacs, el company blogger de la caravana m'ha portat a desemvolupar una vella teoria pròpia:
El català és pagès. Tesi
A Catalunya manca chic i glamour -el paradigme és França-, cosa que ja digué un conseller -Vilajoana- referit al nostre star system. No tenim l'orgull, la superioritat aristocràtica d'anglesos, alemanys o suecs; la mística, el caràcter d'hijos d'algo castellà, pels qui treballar era un deshonor; la picaresca urbanesca o sofisticació de l'Espanya amadrilenyada i la Itàlia amilanesada i de la finezza. En fi, la manca de politesse. Podríem divagar sobre altres nacions d'un tarannà rústic: els més nòrdics, el cow-boyisme EEUU, els alpins, l'Austràlia Dundee, etc. O si hi ha pobles de mar o de desert. Però això ho deixo a qui s'hi vulgui entretenir.
Centrem-nos a Catalunya. És difícil negar-nos la rusticitat, la incapacitat per a la flegma i la diplomàcia. Al pagès el defineix la brusquedat -això deia Pla del caràcter català- i mesquinesa -obligada per les estretors de la maltractatada pagesia- però també la noblesa, honestetat, franquesa i bona fe ratllant la candidesa. Dissortadament l'herència dels trets positius és la més minsa.
Origen, exemples i excepcions.
Segons Pla Catalunya ha estat el país més demòcrata -democràcia realísima- precisament per ser un país de pagesos, concretament per l'equitativa possesió de les terres de conreu; l'origen pairal dels catalans urbans és innegable; el nostre parlar mateix conté tota la diversitat de la natura -dolça o arrauxada-. Sembla que l'escassetat monetària i la necessitat de guardar ens feu avars i ara que en remenem sembla que ens hem tornat folls pels diners.
També podem personificar-ho: Pla en seria el paradigma: el nostre literat més gran es reivindica pagès, i de boina; Dalí, barretina i espardenyes de betes; Verdaguer, cantaire d'ocellets, ermites i llogarrons, el mateix que en Folch i Torras. I en Gaudí, que tenia la natura com a mestre i portava rossegons a la butxaca? El mateix Pujol: CAMPetxano, murri i "milhomes" però que es deixava ensarronar pels "senyors" de Madrid, com un pagès per un picaplets. M'aturo i aventuro que l'excepció serien l'elit nobiliària i certa burgesia, la que fuig del català precisament perquè fa pagès. També els noucentistes, com fa pensar la seva voluntat "ciutadanitzadora" i la prosopopeia de d'Ors.
Ecòfobs
A sobre no ser ecologista el pagès tradicional és ecòfob. No el preocupen els pesticides, els transgènics, i es ven els seus camps per a que els encimentin. Al bosc on un poeta o místic hi veuen la bellesa de la creació un pagès hi veu llenya. L'instint de subsistència, és clar. Això ha portat que el català d'avui on hi ha un formós prat o feixa hi vegi solars per a pisos o naus, i els fa. La destrucció del medi i del paisatge català no té parangó -potser els països comunistes-. En seria això la causa?
La nostra filosofia
El nostre país n'és escàs, no és aimant d'elucubracions massa profundes i que no porten enlloc. Fins i tot el Criteri, el nostre millor llibre de filosofia -segons Pla però comunament acceptat- és el llibre amb menys filosofia del continent, però el més útil a l'home. Obra que és fruit -també hi ha unanimitat- del caràcter català, del caràcter pagès: a la natura, al camp, tot ha de tenir un grau de tangibilitat i utilitat; allò que no és útil no serveix de res.
Escatòlegs
Els estrangers al.lucinen de tan malparlats com som: com els carreters. Penso si els atacs de rauxa no vénen de quan tractàvem amb bestiar -els meus una mica-. I entre les tradicions més importants tenim el caganer i el tió que caga: escatologia més pagesa impossible. Suposo que el xaronisme també ve d'aquí, les coses de la Trinca, etc
Individualisme
La casa pairal i les terres constitueixen un món en sí on el pagès és el senyor. Avui s'ha transformat en aquest l'individualisme, personalisme atroç i capelletes de la nostra política. Però d'altra banda és viva encara una solidaritat única en empreses col.lectives especials.
Humor
Hom pot considerar que aquí forço una mica i m'ho faig venir bé, però és una proposta possible. Quedi si cas com a reparació del honor de l'humor català i com a prefaci d'un assaig que algú hauria de fer.
Contradic aquells que ens neguen l'humor. Potser no tenim el "gracejo", però no hi ha res que em desperti tants somriures com les facècies d'aquells personatges -n'hi han molts i gens coneguts- del tombant de segle: Llanas, Peius, Rusiñol, etc. Això també trontolla, del tot. Avui tenim la conyeta.
Que hi té a veure el riure amb allò pagès? us preguntareu. La joia de viure a la natura ajuda a vèncer les adversitats; jo visc cada any un dinar popular a la Catalunya profunda, entre pagesos, on constato com aflora aquella alegria i enginy, perduda a l'acètica Catalunya ciutat. Quan dos veïns de ciutat es troben se saluden amb un bon dia -i gràcies-. Qui hagi viscut al camp sap que quan es troben dos pagesos sovint la seva salutació és alguna enginyositat -generalment pregunta i ironia-: què en fotrem de tanta aigua? -quan no plou- o referides al bestiar, collita, etc Abunda el personatge aquell que "sempre en té una per dir" i abunda perquè el protocol hi és escàs i si cal l'engega pel broc gros, cosa que conforma bona part del nostre humor.
(Com a mostra d'allò que deia no em resisteixo a presentar-vos la targeta que es va fer el Llanas)
-------------------------------------
ALBERTO DE SICILIA LLANAS
....MARQUÉS DE BARBARÀ 5 ....
-------------------------------------
Fixeu-vos amb el número
Virtuts. Individualistes solidaris, pactistes, etc
M'adono que potser cal emfasitzar una mica la part positiva. Catalunya fou el primer poble en deslliurar-se del poder feudal, per tant els primers en gestionar les propietats, cosa que afavorí i fixà l'esperit d'iniciativa i de treball que ens caracteritza. Som un poble pacífic perquè no ens ha fet mai falta anar a conquerir res enlloc, fins i tot la nostra expansió mediterrània no crec que fos ben bé imperialisme. L'home de camp és poc amant de papers, per tant la serietat i confiança entre les persones a l'hora dels tractes eren imprescindibles, justa fama adjudicada fins avui. L'isolament -relatiu- de la masia i el sedentarisme conformà un tarannà diferent als de pobles més nòmades o de demografia més compacte i urbana, que són més "picardeaos". D'aquí la bona fe i ingenuïtat del català. Tot plegat conforma un caràcter noble i honest. No puc evitar tornar però a la negror i constatar com avui trontollen aquests valors.
Quedi clar doncs. Tot i tenint en compte les misèries que arrosseguem, pròpies i pròpies de l'espècie, si hagués de designar un poble escollit i un model de poble triaria aquella Catalunya, alegre, complidora i creativa -i un tant ingènua, per què no?- La que hem de recuperar; la que tots podem intuir i que tots -sobiranistes o no- estimem.
Afegitó
L'Enric Vila i L'ull de poll m'aporten més dades: " Els anglesos són els meus: tenen el nostre sentit de l'economia, el nostre individualisme, el nostre gust per la llibertat, i el nostre ideal de la caseta i l'hortet." Vila.
"Potser caldria una menció al pessimisme del pagès, que mai les coses van bé del tot que forma part també del caràcter català i que veiem en tants exemples a diàri." Ull de Poll
Gràcies
I què? Busquem-hi la moralitat (moraleja)
No sé si la sociologia ha de tenir moralitat, ni si jo sabré trobar-la -ni tan sols estic segur de no desbarrar-. Serveixi això al menys per a reflexionar-hi i conèixer-nos millor.Per afinar-nos una mica en el tracte social i tenir les ciutats més polides, no com masies on volta el bestiar.
I potser el paradigma: hom ha dit que els castellans ens superen de carrer en qüestions de dret administratiu i lleis en general. Veiem-hi la imatge d'un pagès -nosaltres- seriós i complidor, però refiat i ignorant d'allò essencial: els papers legals. La conseqüencia és ser enredat per advocats i administracions. Pocs Països hi ha amb tants lliris a tantes mans. Al lloro doncs amb el lliri -no he pogut evitar el joc-.
A l'acabar trobo Pla més o menys sancionant el meu axioma: en aquest país ningú no és veritablement important, tot som iguals, massa iguals (o sia, més taujans que senyors, òbviament). Com Gracián penso però que al mig hi ha la virtut.
Algun perepunyetes podrà sortir en que això és identitarisme -és obvi-. O amb allò de: Qui és català avui? És una qüestió en la que no hi entraré. Tot i això crec que les identitats "s'enganxen" -algú ho ha estudiat?-.
Si us interesa la qüestió plebeis-elits aquí està el post que he inspirat a l'Apañó.
20 de novembre del 2009
Jordi Barbeta i informacions rellevants i inversemblants
Un sorprenent Jordi Barbeta, guerrer, a L.V. m'ajuda, i corrobora que els sous i prebendes dels servidors públics és immoral i una forma de corrupció. Demolidor això que diu.
"Existe un modus operandi consensuado entre todos los partidos, sean de derechas...o partidarios del internacionalismo proletario que se basa en ordeñar al màximo la hacienda pública. Aparte de subvenciones, organizan buena parte de su funcionamiento a cargo de las instituciones: hinchan sin pudor la nòmina pública con paràsitos correligionarios,contratan informes inútiles, acaparan ayuda para organizaciones afines y endosan facturas disponibles". Barbeta acaba suplicant "...que s'oblidin de crear més Tribunals i Sindicatures de control, ja que les formen ex-polítics, costaran un ronyó, no serviran de res i quan més n'hi hagin mes aspirants a cobrar la mordida". Acaba l'article dient que això és la font de la corrupció.
Pels polítics això és el seu tabú. Sempre amagant lo que guanyen. I acabo de llegir que la mitad del que guanyen no tributa! No crec que res els piqui tant com que es diguin aquestes coses.
Acabo d'escoltar Oriol Junqueres -decebedor- defensant la moma -escandalosa- dels parlamentaris europeus.
3 Notícies inversemblants
1 No recordo quin important personatge ha dit que hi havien sospites que Millet destruís proves i manipulés documentació. Oh, quina sorpresa! 2 Després de pagar el segrest van tenir els pirates somalís violadors i assassins a tir i els van deixar anar. 3 Una família es va trobar amb el pis ocupat per gent estranya al tornar de vacances i han de dormir a casa sa tia, i pagar aigua i llum als invasors. Us imagineu que us passés? O sóc idiota, o ens prenen per idiotes o estem en mans d'idiotes. -Suposo que vosaltres en teniu mil més d'exemples-.
"Existe un modus operandi consensuado entre todos los partidos, sean de derechas...o partidarios del internacionalismo proletario que se basa en ordeñar al màximo la hacienda pública. Aparte de subvenciones, organizan buena parte de su funcionamiento a cargo de las instituciones: hinchan sin pudor la nòmina pública con paràsitos correligionarios,contratan informes inútiles, acaparan ayuda para organizaciones afines y endosan facturas disponibles". Barbeta acaba suplicant "...que s'oblidin de crear més Tribunals i Sindicatures de control, ja que les formen ex-polítics, costaran un ronyó, no serviran de res i quan més n'hi hagin mes aspirants a cobrar la mordida". Acaba l'article dient que això és la font de la corrupció.
Pels polítics això és el seu tabú. Sempre amagant lo que guanyen. I acabo de llegir que la mitad del que guanyen no tributa! No crec que res els piqui tant com que es diguin aquestes coses.
Acabo d'escoltar Oriol Junqueres -decebedor- defensant la moma -escandalosa- dels parlamentaris europeus.
3 Notícies inversemblants
1 No recordo quin important personatge ha dit que hi havien sospites que Millet destruís proves i manipulés documentació. Oh, quina sorpresa! 2 Després de pagar el segrest van tenir els pirates somalís violadors i assassins a tir i els van deixar anar. 3 Una família es va trobar amb el pis ocupat per gent estranya al tornar de vacances i han de dormir a casa sa tia, i pagar aigua i llum als invasors. Us imagineu que us passés? O sóc idiota, o ens prenen per idiotes o estem en mans d'idiotes. -Suposo que vosaltres en teniu mil més d'exemples-.
17 de novembre del 2009
La pitjor notícia de l'any i Unamuno
Tema cansí, aviso.
Ni atur, ni estatut, ni gallines en acètic, el pitjor que podiem sentir és el fracàs de la cimera del canvi climàtic a Barcelona, i a sobre per culpa de l'Obama!.
Així ho vaig dir, a l'acte, a la família al moment d'aparèixer la notícia al TN. L'endemà llegeixo al responsable de l'ONU sobre la matèria: "Si les converses de Barcelona fracassen el món no té pla alternatiu per a la reducció de CO2,...el científics adverteixen tempestes, inundacions, sequeres, onades de calor, un temps salvatge que desencadenarà migracions masives...caldrà transformar tota la economia global."
Mireu, ara fins i tot estic disposat a acceptar la possibilitat de causes naturals, però em sobrepassa que no es lluiti aferrissadament -ni a cops de roc- per a preparar-nos per l'escalfament global i que es negui. Que no veieu la calor que fa!? En fi, tal farem tal trobarem; més ben dit: ja s'ho trobaran. El diumenge vaig anar al teatre: Així és si així us sembla. Doncs això.
Unamuno
El guardonat internacional Martí Boada parlava de l'efecte flash: tancar els ulls perquè no t'incomodi -la realitat-. Em preocupa -més o menys- que em passi això que precisament avui he llegit d'Unamuno: Soy antipàtico porqué digo siempre la verdad. Si més no jo dic bastant el què penso.
Dos hispanistas francesos n'han fet la millor biografia -45 anys després-, revisant també tot l'immens cabdal de correspondència. Sembla que el vallisoletà sempre era criticaire amb qui manava, fos qui fos.
Video del niño predicador del monito
El de la cel.la em va fer pensar en el video d'aquest petit crack, per compensar la pallissa.
Ni atur, ni estatut, ni gallines en acètic, el pitjor que podiem sentir és el fracàs de la cimera del canvi climàtic a Barcelona, i a sobre per culpa de l'Obama!.
Així ho vaig dir, a l'acte, a la família al moment d'aparèixer la notícia al TN. L'endemà llegeixo al responsable de l'ONU sobre la matèria: "Si les converses de Barcelona fracassen el món no té pla alternatiu per a la reducció de CO2,...el científics adverteixen tempestes, inundacions, sequeres, onades de calor, un temps salvatge que desencadenarà migracions masives...caldrà transformar tota la economia global."
Mireu, ara fins i tot estic disposat a acceptar la possibilitat de causes naturals, però em sobrepassa que no es lluiti aferrissadament -ni a cops de roc- per a preparar-nos per l'escalfament global i que es negui. Que no veieu la calor que fa!? En fi, tal farem tal trobarem; més ben dit: ja s'ho trobaran. El diumenge vaig anar al teatre: Així és si així us sembla. Doncs això.
Unamuno
El guardonat internacional Martí Boada parlava de l'efecte flash: tancar els ulls perquè no t'incomodi -la realitat-. Em preocupa -més o menys- que em passi això que precisament avui he llegit d'Unamuno: Soy antipàtico porqué digo siempre la verdad. Si més no jo dic bastant el què penso.
Dos hispanistas francesos n'han fet la millor biografia -45 anys després-, revisant també tot l'immens cabdal de correspondència. Sembla que el vallisoletà sempre era criticaire amb qui manava, fos qui fos.
Video del niño predicador del monito
El de la cel.la em va fer pensar en el video d'aquest petit crack, per compensar la pallissa.
13 de novembre del 2009
Subscriure's a:
Missatges (Atom)